La Segona República espanyola

Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 varen ser enteses per la població com un plebiscit entre monarquia i república.

La participació fou molt elevada i els resultats electorals varen assenyalar una clara voluntat de canvi polític: el triomf republicà va ser evident a les grans ciutats (majoria a 41 capitals de província) i a les regions industrials, tot i que els monàrquics varen obtenir en conjunt un nombre més gran de regidors.

A Balears a diferència del que passà al conjunt de l’Estat, a les eleccions municipals de 1931 triomfaren els liberals i conservadors davant dels republicans i socialistes que estaven agrupats en el Front Únic Antimonàrquic.

En vista d’aquests resultats electorals i la proliferació de manifestacions que sol·licitaven la proclamació de la República, Alfons XIII va suspendre la potestat reial, va abandonar el país i va marxar cap a l’exili.

Govern provisional de la República, format per membres del Comité Nacional Revolucionari, l’abril de 1931.

Al cap de dos dies, el 14 d’abril del 1931es va proclamar la Segona República Espanyola i es va formar un govern provisional amb membres de la coalició republicanosocialista, vencedora a les eleccions, presidit per Niceto Alalá Zamora, qui es mantindria com a cap de govern fins a l’octubre de 1931.

Immediatament es va formar un govern provisional, integrat per republicans, socialistes i catalanistes d’esquerra, que va tenir el poder entre l’abril i el juny de 1931.

En aquest temps, aquest govern va iniciar les primeres reformes molt esperades per amplis sectors de la societat. Entre les seves accions, es poden destacar:

  • Una amnistia política per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats.
  • Unes lleis socials per millorar la situació dels jornalers i que incloïen la jornada de vuit hores, el salari mínim i l’assegurança per accidents de treball.
  • L’establiment d’una Generalitat Provisional de Catalunya.

La implantació de la República no va estar exempta de problemes. D’una banda, l’actitud hostil cap al nou règim de determinats sectors eclesiàstics va provocar un corrent d’anticlericalisme i a diverses ciutats es varen cremar esglésies. De l’altra, certs grups anarquistes (sobretot la CNT) varen pressionar el nou govern i varen cridar a la revolució social amb una onada de vagues obreres i ocupacions de terres.

El 28 juny del 1931 es convocaren eleccions a Corts Constituents, que varen donar la majoria a la coalició republicanosocialista. El PSOE va obtenir 116 diputats, el Partit Republicà Federal de Lerroux 90 diputats i el Partit Republicà Radical Socialista en va obtenir 52. La dreta s’hi va presentar desorganitzada i va passar a ser minoritària.

A les Balears la conjunció de republicans i socialistes aconseguiren una majoria (35.000 vots i 5 escons) davant els repiblicans centristes (31.000 vots) Tanmateix això no significà un hegemonia esquerrana a les Balears, ja que l’esquerra només triomfà mab claredat a Palma, Manacor, Felanitx, Llucmajor, Menorca i Formentera. Els republicans de centre dreta aconseguiren 31.000 vots i 2 escons, entre ells el financer mallorquí Joan March i Ordinas i que va esdevenir un dels principals enemics del règim republicà. March va ser detingut acusat de col·laboració amb la dictadura i de contraban. Finalment, va ser empresonat al juny de 1932 en la presó Model de Madrid acusat de dur a terme activitats econòmiques irregulars i el 1933 va ser traslladat a la presó d’Alcalá de Henares de la qual es va fugir.  

La primera gran tasca de les noves Corts va consistir a elaborar una Constitució, que es va aprovar el desembre d’aquest mateix any. Els principis de la nova Constitució van ser (ampliau l’esquema per a una major concreció):

  • Consolidació de la democràcia: es reconeixia el sufragi universal masculí i femení i s’establia la divisió de poders. El poder legislatiu residia a les Corts, el poder executiu, en el Consell de Ministres i en el President de la República.
  • Reconeixement d’alguns governs autònoms. L’Estat es configurava de forma integral, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
  • Aconfessionalitat de l’Estat. Es proclama la separació de l’Església i l’Estat. L’anticlericalisme constitucional s’explica perquè els republicanisme d’esquerres considerava l’endarreriment de la societat espanyola a la influència de l’Església.
  • Drets individuals i àmplies llibertats públiques i privades.  

Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República i va encarregar a Manuel Azaña la formació d’un nou govern.

La Segona República va comptar amb diferents etapes, especialment la del bienni d’esquerres, en els quals s’avançà en tota una sèrie de mesures molt necessàries encaminades a la modernització del país. Les diferències polítiques i els canvis en el govern durant la República feren que en alguns casos els resultats fossin més testimonials que reals.

Les reformes del Bienni progressista (1931-1933)

El nou govern es va imposar modernitzar el país en un sentit democràtic, laic i descentralitzat i que escometre una sèride reformes:

  • Reforma militar: Azaña va iniciar la reforma de l’exèrcit, elaborant una llei de retirs que va possibilitar la jubilació de la meitat dels oficials; es va sotmetre l’exèrcit al poder civil; i es van substituir els comandaments considerats contraris a la República.
  • Reforma religiosa: es va intentar disminuir la influència de l’Església sobretot en el món educatiu, es va suprimir el pressupost públic per al manteniment del clero i es va aprovar el matrimoni civil i el divorci.
  • Reforma educativa: es va promoure una educació pública laica amb un programa important de construcció d’escoles i la contractació de professorat.
  • Reforma territorial: es va iniciar la descentralització de l’Estat obrint diversos processos autonòmics, oferint la possibilitat d’elaborar estatuts d’autonomia i crear governs autònoms.
  • Reforma agrària: es va intentar posar fi al problema del latifundisme i de l’atur dels jornalers, i incrementar la capacitat adquisitiva dels pagesos. Es va crear l’Institut de Reforma Agrària (IRA) per indemnitzar els propietaris i facilitar l’assentament a les famílies pageses.

En el cas de les Illes balears cal destacar l’intent autonòmic de 1931, que fou impulsat per l’Associació per la Cultura de Mallorca, la Cambra de comerç i altres entitats, el maig de 1931. El projecte d’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears quedà només en això, un projecte. Les raons del fracàs cal cercar-les en el limitat ressò popular que tenien les idees autonomistes a les illes, les reticències dels ajuntaments menorquins davant el centralisme mallorquí i fa falta de suport del blog de partits gobernamental.

Però aquestes reformes no van satisfer gairebé ningú: els sectors conservadors s’hi van oposar i els sectors obreristes i pagesos es van radicalitzar davant de la lentitud d’alguns canvis.

D’una banda, el reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes.

El 1932, un cop d’Estat dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern. Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). Va sorgir un grup de caràcter feixista, la Falange Española. Els monàrquics i els carlistes es van unir a l’oposició.

La UGT es va radicalitzar i certs nuclis anarquistes, sobretot els vinculats a la FAI, varen apostar directament per la insurrecció armada. Així, varen protagonitzar aixecaments com el de  Casas Viejas (1933) que foren durament reprimits per les forces d’ordre públic.

La qüestió de la dona i el sufragi femeni

L ‘any 1931 la Constitució Republicana va declarar la igualtat legal entre els dos sexes, és a dir, va acabar amb la subordinació de les dones. Però durant el primer terç del segle XX les dones ja havien començat a intervenir amb força en la vida política, social i laboral. Les dones patien uns desavantatges molt grans: les dones casades encara més que les solteres, ja que aquestes en tenir 23 anys podien gaudir d’alguns dels drets dels homes com per exemple ( signar contractes i muntar negoci ) però totalment excloses de funcions com votar o ser escollides per càrrecs públics. Llevat de casos excepcionals a Catalunya o Balears, quan la dona es casava passava a dependre del seu marit i no podia abandonar la seva llar sense permís. La República va canviar aspectes de la legislació sobre el matrimoni i la família, entre els quals la llei del divorci (1932) i va suprimir els delictes d’aulteri, concubinat o la prohibició de la venda d’anticonceptius.

En el cas de l’accés al sufragi, l’ any 1918 es va fundar l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), que va ser l ‘organització feminista més important de l’època. De 1920 a 1931 es va donar el període de més activitat per aconseguir el vot. Va destacar Carmen de Burgos, que amb la “ Cruzada de Mujeres Españolas ” va convocar la primera manifestació feminista de l’estat l ‘ any 1921, durant la qual es va repartir un manifest a favor del vot.

En començar la Segona República, i amb la constitució republicana, es va debatre la llei que va garantir el dret al sugrafi femení. Destacades diputades tengueren un paper important com Clara Campoamor (Partit Radical) i Victoria Kent (Partit Radical socialista) van ser membres de l’ANME i la socialista Margarita Nelken. En els debats parlamentaris Clara Campoamor es va quedar sola defensant el dret democràtic de les dones a votar a costa de la pròpia posició en el Partit Radical en què militava i enfrontant-se a les habituals campanyes que argumentaven la insuficiència en voluntat i intel·ligència del sexe femení. Per contra, Victoria Kent i Margarita Nelken s’hi va oposar seguint la disciplina del partit, és a dir, al·legant que el vot de les dones donaria la victòria als partits de dretes per estar massa influenciades per l’Església i pels seus marits. Malgrat això, l’1 d’octubre de 1931 es va aprovar el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra. Hi varen votar a favor el PSOE, amb excepcions, petits partits republicans i també diputats de la dreta, conscients que el vot femení seria majoritàriament conservador. Les dones varen poder votar a Espanya per primera vegada a les eleccions de 1933.

El Bienni conservador (1934 – 1936)

El govern reformista va entrar en crisi per culpa de la repressió de Casas Viejas. Azaña va presentar la seva dimissió i el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les Corts i va convocar noves eleccions per al novembre de 1933.

Les eleccions van ser guanyades pels partits de dreta i de centre, i Alejandro Lerroux, del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport parlamentari de la CEDA, liderada per Gil Robles.

En les eleccions de el 19 de novembre de 1933 el centre-dreta va obtenir una àmplia majoria a les illes: aconseguiren uns 100.000 vots contra uns 30.000 de republicans d’esquerra i socialistes, els quals restaren sense representació per les Balears. Sortiren elegits cinc diputats de la coalició de dreta, regionalistes i centristes, als quals se n’afegiren dos del Partit Republicà Federal de Mallorca, una mena de filial del republicanisme radical d’Alejandro Lerroux elegits en la segona volta.

El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra reformista del bienni anterior, cosa que va provocar una radicalització més gran de les esquerres.

El 1934 hi va haver una remodelació del govern, que va donar entrada a tres ministres de la CEDA. Això va encendre l’esclat de revoltes a tot el país, especialment a:

  • Astúries, on va tenir lloc un moviment insurreccional, impulsat per socialistes i comunistes que va declarar la revolució social i va ocupar la conca minera durant dues setmanes. La revolució asturiana va ser fortament reprimida per l’exèrcit d’Àfrica, liderat de Francisco Franco. Hi va haver un gran nombre de víctimes i detenguts.
  • Catalunya, va ser el mateix president Lluís Companys qui va encapçalar la insurrecció, proclamant l’Estat Català el 6 d’octubre dins de la República Federal Espanyola. La rebel·lió va ser sufocada i el conflicte va acabar amb la suspensió de l’Estatut i l’empresonament del govern (Imatge) i amb la supressió del seu règim autonòmic (encara que la supressió no va ser reconeguda pel Tribunal de Garanties Constitucionals).

Els Fets d’Octubre de 1934 tengueren escassa repercussió a les Illes. A Palma, els comunistes impulsaren una vaga general. A més, hi hagué diversos incidents en alguns pobles mallorquins i a Menorca, on tengué una incidència notable la notícia de la proclamació de l’Estat Català feta per Lluís Companys. La repressió contra el moviment obrer fou considerable. Es practicaren prop de 90 detencions i l’Ajuntament de Palma, el ple fou destituït, així com nombrosos regidors socialistes republicans dels pobles de Mallorca. No obstant això, el 1934 havia estat fundada Esquerra Republicana Balear, grup integrat dins la izquierda Republicana de Manuel Azafia i que comptava amb un important sector pròxim al nacionalisme.

Després d’aquests fets d’octubre del 1934, les diferències entre el Partit Radical i la CEDA es varen incrementar. L’any 1935, els republicans radicals de Lerroux van sofrir un fort desprestigi com a conseqüència de diversos escàndols polítics i de corrupció com va ser la malversació de fons i el cas de l’Estraperlo (una ruleta trucada que per mitjà de suborns s’havia intentat implantar en diversos casinos espanyols) que van provocar l’enfonsament de la coalició governamental radical-cedista. Gil Robles va tractar de ser nomenat president del govern per a poder dur a terme el seu programa polític. No obstant això, el president de la república Alcalá Zamora va decidir negar-se i va convocar eleccions per a febrer de 1936.

El Front Popular (febrer-juliol de 1936)

Les forces de centreesquerra es van agrupar al Front Popular, que reunia des dels republicans d’Azaña fins als comunistes. La dreta hi va acudir dividida entre el Bloc Nacional, Falange Española i la CEDA de Gil Robles que fou qui preentàs un major nombre de candidats.

El seu programa pretenia modificar la Constitució en un sentit conservador. Va guanyar les eleccions el Front Popular. 

La campanya electoral per als comicis de febrer de 1936 se centrà en termes generals però també amb temes específics de les Illes Balears. A diferència del que passà a la resta de l’estat, a les Balears guanyà la candidatura de centre dreta i aconseguí els 7 escons en disputa, malgrat les denúncies de frau i pressions electorals fetes per l’esquerra que s’havia presentat després de la culminació d’un procés de coaliació electoral similar a la de la resta de l’estat.

El govern va ser assumit pels republicans d’Azaña, que es va convertir en president de la República, mentre que Santiago Casares Quiroga era nomenat cap del govern.

El Front Popular va tornar a posar en marxa el programa de reformes iniciat el 1931, però amb més iniciativa i resolució política. Les primeres mesures varen ser:

  • Amnistia dels presos de la Revolució de 1934. De fet, part dels líders formaven part de les candidatures del Front Popular i aquest era l’objectiu que va mobilitzar a bona part de l’electorat d’esquerres.
  • Destitució d’Alcalá-Zamora. El canvi del president de la República es degué al fet que els partits d’esquerres, que havien tingut molts enfrontaments amb Alcalá-Zamora, l’acusaren “d’haver esperat massa” per dissoldre les corts en 1936. El destituïren en disposar d’un ampla majoria i en el seu lloc nomenaren a Azaña com a nou president de la República. Una decisió de dubtosa legalitat que va afegir més tensió a la política de l’època, ja que es tractava d’una personalitat moderada.
  • Restauració de l’Autonomia Catalana, anul·lada després de les revoltes d’octubre de 1934. A més es preparà la presentació de projectes autonòmics per al País Basc (PNB) i Galícia, que quedaren paralitzats pel colp d’Estat.
  • Recuperació de la Reforma Agrària. En un context de conflictivitat creixent per les males collites i l’increment de l’atur. Es tractà de garantir que ara la reforma seria més ràpida Malgrat tot, els camperols en diferents indrets van realitzar ocupacions de terres que després el ministeri havia de legalitzar, mentre que la CNT va plantejar la setmana de 36 hores i l’expropiació de finques de més de 50 ha. La dreta va reaccionar amb el tancament de fàbriques, la fuita de capitals.

A les Illes Balears el febrer es produí la reposició en les seves funcions dels batlies i regidors destituïts l’octubre de 1934, i l’abril el govern de Madrid designà noves comissions gestores per a la majoria dels ajuntaments de les Balears. Aquest fet permeté a l’esquerra illenca recuperar amb escreix el poder institucional perdut. Els nous governs municipals es preocuparen de manera especial per impulsar obres públiques, amb l’objecte de donar feina al nombrós grup d’obrers aturats que hi havia a l’arxipèlag.

En aquest context, els militars oposats a la República (Emilio Mola, des de Navarra, Francisco Franco, des de les Canàries, i José Sanjurjo, des de Portugal) varen establir contactes amb grups d’extrema dreta (qualque monàrquic, tradicionalistes, falangistes) per organitzar un cop d’Estat, però foren descoberts i destinats lluny de Madrid: Goded fou enviat a Mallorca, Mola a Navarra i Franco a les Canàries

La divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer. Els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social. Els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un cop d’Estat que posés fi a la República i al procés de reformes. Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar un clima de violència social.

Les tensions polítiques varen desencadenar un clima d’enfrontament entre milícies d’esquerres i dretes.

El 12 de juliol de 1936 el tinent Castillo, de la Guàrdia d’Assalt, de tendències esquerranes, va ser assassinat. El 14 del mateix mes, i com a represàlia, alguns dels seus companys van segrestar i van assassinar al líder del Bloc nacional, José Calvo Sotelo.

A les Illes els incidents foren poc importants: hi hagué un reforçament de Falange i alguns enfrontaments puntuals entre militants d’aquest partit i de grups d’esquerra. El fet violent més important fou l’explosió d’una bomba col•locada per dos falangistes el 4 de juny de 1936 a la Casa del Poble de Palma, que provocà sis ferits. Com a conseqüència d’aquest atemptat, tengué lloc una vaga general, durant la qual foren incendiades les esglésies de Santa Fe de Sant Jaume.

Aquest clima de confrontació social va servir de pretext a les forces contràries a la República per accelerar els seus plans colpistes. L’alçament militar es va iniciar el 17 de juliol al nord d’Àfrica (Melilla, Ceuta i Tetuan), i els dies 18 i 19 es va estendre a les Canàries, les Balears i tota la Península. No obstant això, l’alçament no va aconseguir imposar-se en les dues ciutats més importants, és a dir, a Madrid i Barcelona, quedant Espanya dividida en dues zones de pràcticament la mateixa grandària.

La insurrecció va fracassar, sobretot a les grans ciutats i les zones industrials, gràcies a la resistència popular i de determinats cossos policials i al fet que un sector de l’exèrcit es va mantenir lleial a la República. Això va desembocar en una guerra civil que duraria tres llargs anys.

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close