La Segona República espanyola

Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 varen ser enteses per la població com un plebiscit entre monarquia i república.

La participació fou molt elevada i els resultats electorals varen assenyalar una clara voluntat de canvi polític: el triomf republicà va ser evident a les grans ciutats (majoria a 41 capitals de província) i a les regions industrials, tot i que els monàrquics varen obtenir en conjunt un nombre més gran de regidors.

A Balears a diferència del que passà al conjunt de l’Estat, a les eleccions municipals de 1931 triomfaren els liberals i conservadors davant dels republicans i socialistes que estaven agrupats en el Front Únic Antimonàrquic.

En vista d’aquests resultats electorals i la proliferació de manifestacions que sol·licitaven la proclamació de la República, Alfons XIII va suspendre la potestat reial, va abandonar el país i va marxar cap a l’exili.

Govern provisional de la República, format per membres del Comité Nacional Revolucionari, l’abril de 1931.

Al cap de dos dies, el 14 d’abril del 1931es va proclamar la Segona República Espanyola i es va formar un govern provisional amb membres de la coalició republicanosocialista, vencedora a les eleccions, presidit per Niceto Alalá Zamora, qui es mantindria com a cap de govern fins a l’octubre de 1931.

Immediatament es va formar un govern provisional, integrat per republicans, socialistes i catalanistes d’esquerra, que va tenir el poder entre l’abril i el juny de 1931.

En aquest temps, aquest govern va iniciar les primeres reformes molt esperades per amplis sectors de la societat. Entre les seves accions, es poden destacar:

  • Una amnistia política per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats.
  • Unes lleis socials per millorar la situació dels jornalers i que incloïen la jornada de vuit hores, el salari mínim i l’assegurança per accidents de treball.
  • L’establiment d’una Generalitat Provisional de Catalunya.

La implantació de la República no va estar exempta de problemes. D’una banda, l’actitud hostil cap al nou règim de determinats sectors eclesiàstics va provocar un corrent d’anticlericalisme i a diverses ciutats es varen cremar esglésies. De l’altra, certs grups anarquistes (sobretot la CNT) varen pressionar el nou govern i varen cridar a la revolució social amb una onada de vagues obreres i ocupacions de terres.

El 28 juny del 1931 es convocaren eleccions a Corts Constituents, que varen donar la majoria a la coalició republicanosocialista. El PSOE va obtenir 116 diputats, el Partit Republicà Federal de Lerroux 90 diputats i el Partit Republicà Radical Socialista en va obtenir 52. La dreta s’hi va presentar desorganitzada i va passar a ser minoritària.

A les Balears també se proclamà la República sense aldarulls i enmig de l’entusiasme popular. A les eleccions de juny de 1931 la conjunció de republicans i socialistes aconseguiren una majoria (35.000 vots i 5 escons) davant els republicans centristes (31.000 vots) Tanmateix això no significà una hegemonia esquerrana a les Balears, ja que l’esquerra només triomfà amb claredat a Palma, Manacor, Felanitx, Llucmajor, Menorca i Formentera. Els republicans de centredreta aconseguiren 31.000 vots i 2 escons, entre ells el financer mallorquí Joan March i Ordinas i que va esdevenir un dels principals enemics del règim republicà. March va ser detingut acusat de col·laboració amb la dictadura i de contraban. Finalment, va ser empresonat el juny de 1932 en la presó Model de Madrid acusat de dur a terme activitats econòmiques irregulars i el 1933 va ser traslladat a la presó d’Alcalá de Henares de la qual es va fugir.  

La primera gran tasca de les noves Corts va consistir a elaborar una Constitució, que es va aprovar el desembre d’aquest mateix any. Els principis de la nova Constitució van ser (ampliau l’esquema per a una major concreció):

  • Consolidació de la democràcia: es reconeixia el sufragi universal masculí i femení i s’establia la divisió de poders. El poder legislatiu residia a les Corts, el poder executiu, en el Consell de Ministres i en el President de la República.
  • Reconeixement d’alguns governs autònoms. L’Estat es configurava de forma integral, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
  • Aconfessionalitat de l’Estat. Es proclama la separació de l’Església i l’Estat. L’anticlericalisme constitucional s’explica perquè els republicanisme d’esquerres considerava l’endarreriment de la societat espanyola a la influència de l’Església.
  • Drets individuals i àmplies llibertats públiques i privades.  

Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República i va encarregar a Manuel Azaña la formació d’un nou govern.

La Segona República va comptar amb diferents etapes, especialment la del bienni d’esquerres, en els quals s’avançà en tota una sèrie de mesures molt necessàries encaminades a la modernització del país. Les diferències polítiques i els canvis en el govern durant la República feren que en alguns casos els resultats fossin més testimonials que reals.

Les reformes del Bienni progressista (1931-1933)

El nou govern es va imposar modernitzar el país en un sentit democràtic, laic i descentralitzat. L’arribada del nou govern republicà va anar en paral·lel a la greu crisi econòmica mundial després del crac del 1929. La política econòmica es va mantenir en la línia del capitalisme clàssic, és a dir, mantenir un pressupost equilibrat i una moneda forta. No obstant això, les reformes varen fer augmentar les despeses i els recursos econòmics foren insuficients. Tot i els problemes econòmics, foren els conflictes polítics els que dificultaren les reformes previstes.

Entre les reformes que es dugueren a terme destaquen.

Reforma militar 

Azaña v assumir la cartera ministerial de defensa i va iniciar la reforma de l’exèrcit per convertir-lo en més professional i democràtic amb l’objectiu de reduir els efectius de l’exèrcit, acabar amb la macrocefàlia (un oficial per cada tres soldats al 1917). posar fir al fur especial dels militars, assegurar-ne el sotmetiment al poder civil i acabar amb la tradicional intervenció castrense en la vida política.

Entre les mesures que es varen aprovar destaquen

  • LLEI DE RETIR DE L’OFICIALITAT (1931): Tots els oficials havien de jurar la Constitució i fidelitat a la República. Se’ls donà l’opció als oficials i als caps per retirar-se amb el sou íntegre.
  • Es van suprimir alguns rangs tradicionals.
  • Es va reduir el nombre d’unitats i oficials.
  • Es va tancar l’Acadèmia General Militar de Saragossa.
  • Varen ser suprimides les capitanies generals, els tribunals d’honor, el Consell Suprem de Justícia Militar i la premsa destinada a l’exèrcit.
  • Es va crear la GUÀRDIA D’ASSALT (força d’ordre públic fidel a la República)

Els resultats de la reforma foren limitats. Es va aconseguir la disminució de les despeses de l’exèrcit, però la reducció del pressupost va suposar dificultats per modernitzar material, armament i equipaments.  La reforma va ser rebuda com una agressió a la tradició militar i al poder de l’exèrcit: els africanistes. La dreta va aprofitar aquest descontentament per animar a la revolta militar contra la República.

Reforma religiosa

Fruit de la Constitució de 1931 es va intentar disminuir la influència de l’Església, ja que establia la no confessionalitat de l’Estat, la llibertat de cultes, la supressió del pressupost de culte i clero i l’autorització del divorci (1932) i el matrimoni civil, però no es qüestionava el matrimoni religiós.

A través de la Llei de confessions i congregacions (maig 1933) el govern republicà es posà límits a la possessió de béns per les comunitats religioses i va prohibir als ordes religiosos la dedicació a l’ensenyament. Es preveia la possibilitat de dissoldre si comportaven algun perill per a l’Estat. L’enfrontament més important van ser amb els jesuïtes (tenien un quart vot: obediència al papa i per tant depenien d’un poder estranger) L’ordre va ser dissolta i els seus béns nacionalitzats.

Una gran part dels sectors catòlics van veure la nova legislació com una agressió a les seves conviccions. La jerarquia eclesiàstica manifestà una oposició a la República i atià l’oposició dels catòlics. Alguns van ser expulsats del territori espanyol.

Reforma educativa

El govern de la República va promoure una educació pública i laica amb un programa important de construcció d’escoles i la contractació de professorat. Entre 1931 i 1933 es construïren unes 13.000 escoles noves i es passaren de 36000 a 51000 professors. Es va promoure campanyes culturals destinades als més pobres i varen augmentar la xarxa de biblioteques públiques. Es varen crear les Missions pedagògiques, grups ambulants d’estudiants, de professors i intel·lectuals (Federico Garcia Lorca, Manuel machado, Miguel Hernández, etc.) destinades a l’extensió de la cultura en les àrees rurals.

Reforma territorial

Aquesta era una qüestió prioritària: configurar un Estat que permetés a les regions que tenien sentiments nacionalistes proveir-se d’una organització pròpia i accedir a l’autonomia. La Constitució del 1931 va proporcionar el marc jurídic per iniciar aquest procés.

Catalunya: El 18 d’agost del 1931, Francesc Macià presentà l’Estatut de Núria a les Corts de Madrid per a la seva discussió i aprovació. Els debats parlamentaris van començar el maig del 1932. Hi havia tres posicionaments: la del Govern Central partidari de concedir a Catalunya una AUTONOMIA MODERADA; els Parlamentaris catalans que feren front comú per reclamar una AUTONOMIA ÀMPLIA; i l’oposició de dretes que defensava una Espanya unitària. La ferma posició del president del govern (Manuel Azaña) va tenir gran importància en el resultat. També influí l’intent de cop d’Estat de dretes (general Sanjurjo) l’agost de 1932. Els republicans van tancar files. El 9 de setembre del 1932 fou aprovat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb els vots a favor d’una part important de la cambra, però amb diferències entre el que es va presentar i el que es va aprovar, per exemple les competències de la generalitat passaven a ser compartides. 

País Basc: Els nacionalistes del PNB i carlins, varen redactar un projecte d’estatut, conegut com a l’Estatut d’Estella. No es va aprovar, ja que els diputats a les Corts el consideraren molt confessional, poc democràtic, incompatible amb la Constitució republicana. L’evolució del PNB cap al centre i el pacte amb les esquerres, fan que s’aprovi un estatut d’autonomia l’octubre del 1936. Posteriorment es constituí el govern basc presidit per José Antonio de Aguirre. Integrava: republicans d’esquerres, socialistes, comunistes i nacionalistes.

Galícia: la consciència nacionalista a Galícia era menys acusada i els republicans gallecs de l’ORGA i els socialistes es mostraren tebis. Tanmateix, la tasca del Partit galleguista i d’Alfons Rodríguez Castelao, el desembre de 1982 una assemblea de municipis presentaren un projecte d’estatut que no va arribar a ser ratificat.

Andalusia: una assemblea regional celebrada el gener de 1933 presentà un avantprojecte d’estatut amb una important participació de Blas Infante.

En el cas de les Illes balears cal destacar l’intent autonòmic de 1931, que fou impulsat per l’Associació per la Cultura de Mallorca, la Cambra de comerç i altres entitats, el maig de 1931. El projecte d’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears quedà només en això, un projecte si bé fou presentat públicament el juliol de 1931. Les raons del fracàs cal cercar-les en el limitat ressò popular que tenien les idees autonomistes a les illes, les reticències dels ajuntaments menorquins davant el centralisme mallorquí i fa falta de suport del bloc de partits governamental. El projecte, aprovat per assemblea no va ser tramitat en el parlament espanyol.

Reforma agrària

L’objectiu era intentar posar fi al problema del latifundisme i de l’atur dels jornalers, i incrementar la capacitat adquisitiva dels pagesos. Es va crear l’Institut de Reforma Agrària (IRA) per indemnitzar els propietaris i facilitar l’assentament a les famílies pageses.

Però aquestes reformes no van satisfer gairebé ningú: els sectors conservadors s’hi van oposar i els sectors obreristes i pagesos es van radicalitzar davant de la lentitud d’alguns canvis.

D’una banda, el reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes.

Reformes socials

La República va voler millorar les condicions laborals dels treballadors i va dur a terme una sèrie de reformes impulsades per Francisco Largo Caballero.

Es van aprovar les següents lleis:

  • LLEI de CONTRACTES de TREBALL: Regulava la negociació col·lectiva.
  • LLEI de Jurats mixtos entre empresaris i obres, amb àmplies competències en matèria de treball i el poder d’arbitratge, s’intentava cercar el consens amb la patronal cosa que reduí la conflictivitat social.

Es va estimular l’augment dels salaris i la creació d’assegurances socials, es va aprovar la setmana laboral de 40 hores i 7 des de vacances pagades, i es va reforçar el paper dels sindicats agrícoles. Les reformes van ser ben rebudes pels sindicats i els treballadors, que varen veure incrementades les rendes de treball i els salaris agraris, però varen ser rebudes amb irritació per part de les organitzacions patronals.

De totes maneres, la crisi va agreujar els problemes interns de l’economia espanyola (atur agrícola que no deixava de creixer, repartiment desigual de la terra, poca competitivitat internacional i dèficit de la balança comercial). A aquests problemes se n’hi afegiren d’altres derivats de la política econòmica del govern republicà:

  • El creixement dels salaris industrials i agrícola va tenir efectes positius com l’augment de la renda dels treballadors, va augmentar la demanda de béns de consum. No va anar acompanyat d’un augment de productivitat. Però varen disminuir els beneficis de les empreses, i això provocà els següents dos problemes.
  • Augment del descontentament i la desconfiança, entre els empresaris industrials i els grans propietaris agrícoles.
  • La inversió privada es va enfonsar.

En l’àmbit pressupostari el govern optà per una política de disminució de la despesa pública per poder reduir el dèficit. Això va tenir repercussions negatives sobre el sector dels béns d’inversió i la creació de nous lloc de treball. La reforma del Banc d’Espanya, suposava un major control de l’estat envers la gran banca de la política monetària, cosa que ocasionà al ministre Indalecio Prieto una gran hostilitat.

La qüestió de la dona i el sufragi femení

L ‘any 1931 la Constitució Republicana va declarar la igualtat legal entre els dos sexes, és a dir, va acabar amb la subordinació de les dones. Però durant el primer terç del segle XX les dones ja havien començat a intervenir amb força en la vida política, social i laboral. Les dones patien uns desavantatges molt grans: les dones casades encara més que les solteres, ja que aquestes en tenir 23 anys podien gaudir d’alguns dels drets dels homes com per exemple ( signar contractes i muntar negoci ) però totalment excloses de funcions com votar o ser escollides per càrrecs públics. Llevat de casos excepcionals a Catalunya o Balears, quan la dona es casava passava a dependre del seu marit i no podia abandonar la seva llar sense permís. La República va canviar aspectes de la legislació sobre el matrimoni i la família, entre els quals la llei del divorci (1932) i va suprimir els delictes d’aulteri, concubinat o la prohibició de la venda d’anticonceptius.

En el cas de l’accés al sufragi, l’ any 1918 es va fundar l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), que va ser l ‘organització feminista més important de l’època. De 1920 a 1931 es va donar el període de més activitat per aconseguir el vot. Va destacar Carmen de Burgos, que amb la “ Cruzada de Mujeres Españolas ” va convocar la primera manifestació feminista de l’estat l ‘ any 1921, durant la qual es va repartir un manifest a favor del vot.

En començar la Segona República, i amb la constitució republicana, es va debatre la llei que va garantir el dret al sugrafi femení. Destacades diputades tengueren un paper important com Clara Campoamor (Partit Radical) i Victoria Kent (Partit Radical socialista) van ser membres de l’ANME i la socialista Margarita Nelken. En els debats parlamentaris Clara Campoamor es va quedar sola defensant el dret democràtic de les dones a votar a costa de la mateixa posició en el Partit Radical en què militava i enfrontant-se a les habituals campanyes que argumentaven la insuficiència en voluntat i intel·ligència del sexe femení. Per contra, Victoria Kent i Margarita Nelken s’hi va oposar seguint la disciplina del partit, és a dir, al·legant que el vot de les dones donaria la victòria als partits de dretes per estar massa influenciades per l’Església i pels seus marits. Malgrat això, l’1 d’octubre de 1931 es va aprovar el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra. Hi varen votar a favor el PSOE, amb excepcions, petits partits republicans i també diputats de la dreta, conscients que el vot femení seria majoritàriament conservador. Les dones varen poder votar a Espanya per primera vegada a les eleccions de 1933.

La crisi del bienni reformista i la reorganització de les dretes.

La lentitud de les reformes va suposar la impaciència de molts treballadors. L’atur va augmentar molt i l’actitud patronal i dels propietaris agrícoles era de no negociació. Tot això afavorí la radicalització d’una part dels partits i sindicats d’esquerra.

La CNT va veure l’ocasió idònia per al seu projecte revolucionari i va fomentar la conflictivitat laboral i la insurrecció pagesa. Les tensions socials tenen el seu punt àlgid l’any 1933. Perquè als intents revolucionaris de la CNT, s’afegeixen els sectors més radicals del socialisme i també per l’augment d’afiliats al Partit Comunista.

La UGT es va radicalitzar i certs nuclis anarquistes, sobretot els vinculats a la FAI, varen apostar directament per la insurrecció armada. Així, varen protagonitzar aixecaments com el de Casas Viejas (1933) que foren durament reprimits per les forces d’ordre públic.

Les vagues, les insurreccions i l’ocupació de terres augmentaren i tot plegat va produir el desgast del govern d’Azaña, que es va veure desacreditat a conseqüència de les mesures adoptades per restablir l’ordre públic.

Per altra banda, les reformes i la conflictivitat social va disgustar les elits econòmiques, socials i ideològiques i també a les classes mitjanes, que s’organitzaren al voltant dels partits conservadors o de noves organitzacions feixistes.

El centredreta es reestructurà al voltant del Partit Radical d’Alejandro Lerroux (que va atraure empresaris, comerciants i propietaris agrícoles). El sectors catòlics i conservadors es van mobilitzar molt activament i es va formar la Confederació Española de Derechas Autónomas (CEDA) el 1933, sota el lideratge de José María Gil Robles.

Per la seva banda, Renovación Española de José Calvo Sotelo, la Comunió Tradicionalista i els grups feixistes de les JONS i de Falange van portar a terme una intensa activitat d’agitació que va portar a un clima de temor i crispació. Els monàrquics i els carlistes es van unir a l’oposició.

Alguns sectors de l’exèrcit van voler aprofitar el descontentament dels grups més conservadors. Així el general Sanjurjo va protagonitzar un cop d’estat amb la idea de fer un gir de la República cap a la dreta, però fracassà (10 d’agots de 1932). L’any 1933, es creà la Unión Militar Española, una organització clandestina de militars de dretes i antireformistes.

El Bienni conservador (1934 – 1936)

El govern reformista va entrar en crisi per culpa de la repressió de Casas Viejas. Azaña va presentar la seva dimissió i el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les Corts i va convocar noves eleccions per al novembre de 1933.

Les eleccions van ser guanyades pels partits de dreta i de centre, i Alejandro Lerroux, del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport parlamentari de la CEDA, liderada per Gil Robles.

En les eleccions de el 19 de novembre de 1933 el centre-dreta va obtenir una àmplia majoria a les illes: aconseguiren uns 100.000 vots contra uns 30.000 de republicans d’esquerra i socialistes, els quals restaren sense representació per les Balears. Sortiren elegits cinc diputats de la coalició de dreta, regionalistes i centristes, als quals se n’afegiren dos del Partit Republicà Federal de Mallorca, una mena de filial del republicanisme radical d’Alejandro Lerroux elegits en la segona volta.

El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra reformista del bienni anterior, cosa que va provocar una radicalització més gran de les esquerres. Les primeres mesures demostren el gir cap a la dreta: suspensió de les lleis reformistes, restauració de la pena de mort, amnistia per als militars revoltats com Sanjurjo i per als col·laboradors de la dictadura de Primo de Rivera.

El nou govern de Lerroux, va dur a terme la paralització de gran part de la Reforma agrària, amb la de devolució de les terres a la noblesa, l’anul·lació de la cessió de propietats mal conreades i aprovant la llibertat de contractació cosa que suposà la disminució dels salaris.

També intentà contrarestar la reforma religiosa, amb l’aprovació d’un pressupost de culte i clero. Es respectaren les millores en l’educació, però se’n reduí el pressupost. Les corts van paralitzar la discussió del projecte d’estatut basc.

Tanmateix el canvi de govern coincidí amb la fase més greu de la depressió econòmica mundial. Si bé aquesta va tenir una incidència menor en el cas d’Espanya, la crisi va paralitzar l’emigració d’espanyols cap a Amèrica que suposava una vàlvula d’escapament.

En conjunt, la crisi econòmica, l’augment de l’atur i el descens dels sous agraris (per efecte de dolentes collites), van incrementar l’agitació social propiciada pels sindicats (CNT/UGT), amb la qual cosa, la repressió governamental va reafirmar les postures radicals de l’esquerra, l’opció revolucionària, preconitzada per sectors de la CNT,PCE, PSOE, l’objectiu del qual va ser la unió sindical i preparar la revolució social per a enderrocar a la República burgesa.

Simultàniament, el xoc entre el govern central de dretes amb el govern d’esquerres de la Generalitat de Catalunya (presidit per Francesc Macià d’ERC) no es va fer d’esperar. El primer conflicte seriós va anar en relació amb la reforma agrària que es va aplicar a Catalunya a partir de la Llei de Contractes de Conreu, d’abril del 34, que beneficiava als arrendataris (els rabassaires) i contra la qual els terratinents varen actuar presentant recurs d’inconstitucionalitat al tribunal suprem i aconseguint la seva anul·lació, amb la qual cosa, donaven també un cop a l’autonomia que ho havia aprovat.

Els Fets d’Octubre de 1934

El dia 4 d’octubre varen ser nomenats 3 ministres de la CEDA. Com resposta al que es considerava la incorporació d’elements de tendència feixista i antidemocràtica, es convocà una vaga general per part de la UGT (Largo Caballero), que fracassà a tota Espanya excepte a Catalunya i Astúries.

A Catalunya, la vaga general iniciada el 5 de seguida va esdevenir en revolució social (promoguda per la UGT, Unió de Rabassaires i el BOC), i l’endemà, 6 d’octubre, el govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys, en defensa de l’autogovern ja amenaçat des de l’anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu, i desitjant reconduir el moviment, proclamà l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola. La resposta del govern central fou l’enviament de tropes que en poques hores sufocaren el moviment independentista (que no va comptar amb la col·laboració dels anarquistes catalans, poc predisposats a lluitar en la defensa d’una República Catalana capitalista, ni forces socials de la resta d’Espanya en la creença que es tractava exclusivament d’un moviment separatista tal com el govern va plantejar a la resta del país). La fi de la rebel·lió va suposar 36 morts, centenars de detencions, l’empresonament del govern de la Generalitat i la derogació de l’Estatut d’autonomia (encara que la supressió no va ser reconeguda pel Tribunal de Garanties Constitucionals).

A Astúries, la convocatòria de vaga general és seguida majoritàriament el 5 d’octubre per la gent de la CNT, la UGT i el PCE, que ràpidament es transforma en revolució social dirigida per “l’aliança obrera” de les tres forces citades: s’ocuparen ajuntaments, fàbriques, mines i comunicacions, i els consells obrers dels nous governs revolucionaris durant 9 dies iniciaren l’aplicació de la revolució socialista. El 17 d’octubre, l’exèrcit dirigit per Franco (amb tropes arribades d’Àfrica) ocupà Astúries portant a terme una forta repressió i nombroses detencions (més de 30.000).

Altres conseqüències dels fets d’octubre van ser el nomenament de Franco com Cap d’Estat Major, l’aplicació de mesures antireformistes (entre elles, la devolució dels béns als jesuïtes), l’expulsió de nombrosos rabassaires a Catalunya i la supressió de drets en declarar-se l’Estat d’Excepció per a determinats mesos. En definitiva, es va accentuar la dretanització del govern.

Els Fets d’Octubre de 1934 tengueren escassa repercussió a les Illes. A Palma, els comunistes impulsaren una vaga general. A més, hi hagué diversos incidents en alguns pobles mallorquins i a Menorca, on tengué una incidència notable la notícia de la proclamació de l’Estat Català feta per Lluís Companys. La repressió contra el moviment obrer fou considerable. Es practicaren prop de 90 detencions i l’Ajuntament de Palma, el ple fou destituït, així com nombrosos regidors socialistes republicans dels pobles de Mallorca. No obstant això, el 1934 havia estat fundada Esquerra Republicana Balear, grup integrat dins la izquierda Republicana de Manuel Azafia i que comptava amb un important sector pròxim al nacionalisme.

La separació entre el govern i bona part de la ciutadania d’esquerres era cada vegada major. Després d’aquests fets d’octubre del 1934, les diferències entre el Partit Radical i la CEDA es varen incrementar. El juliol del 1935, la CEDA presentà un projecte per modificar la Constitució: revisió de les autonomies, abolició del divorci, negació de les expropiacions de terres, però que no fou aprovat.

Aquest mateix any, els republicans radicals de Lerroux van sofrir un fort desprestigi a conseqüència de diversos escàndols polítics i de corrupció que van provocar l’enfonsament de la coalició governamental radical-cedista:

  • Cas de l’Estraperlo: una ruleta trucada que per mitjà de suborns s’havia intentat implantar en diversos casinos espanyols.
  • Cas Nombela per la indemnització il·legal a una empresa catalana per fer viatges entre colònies i que fou cancel·lat el 1929 fou el segon escàndol

Gil Robles va tractar de ser nomenat president del govern per a poder dur a terme el seu programa polític. No obstant això, el president de la república Alcalá Zamora va decidir negar-se i va convocar eleccions per a febrer de 1936.

El Front Popular (febrer-juliol de 1936)

Les forces de centreesquerra es van agrupar al Front Popular, que reunia des dels republicans d’Azaña fins als comunistes. La dreta hi va acudir dividida entre el Bloc Nacional, Falange Española i la CEDA de Gil Robles que fou qui preentàs un major nombre de candidats.

El seu programa pretenia modificar la Constitució en un sentit conservador. Va guanyar les eleccions el Front Popular. 

La campanya electoral per als comicis de febrer de 1936 se centrà en termes generals però també amb temes específics de les Illes Balears. A diferència del que passà a la resta de l’estat, a les Balears guanyà la candidatura de centre dreta i aconseguí els 7 escons en disputa, malgrat les denúncies de frau i pressions electorals fetes per l’esquerra que s’havia presentat després de la culminació d’un procés de coaliació electoral similar a la de la resta de l’estat.

El govern va ser assumit pels republicans d’Azaña, que es va convertir en president de la República, mentre que Santiago Casares Quiroga era nomenat cap del govern.

El Front Popular va tornar a posar en marxa el programa de reformes iniciat el 1931, però amb més iniciativa i resolució política. Les primeres mesures varen ser:

  • Amnistia dels presos de la Revolució de 1934. De fet, part dels líders formaven part de les candidatures del Front Popular i aquest era l’objectiu que va mobilitzar a bona part de l’electorat d’esquerres.
  • Destitució d’Alcalá-Zamora. El canvi del president de la República es degué al fet que els partits d’esquerres, que havien tingut molts enfrontaments amb Alcalá-Zamora, l’acusaren “d’haver esperat massa” per dissoldre les corts en el 1935. El 7 d’abril de 1936 les corts varen destituir Alcalá Zamora en disposar d’una ampla majoria (els diputats de les dretes es negaren a participar) i en el seu lloc nomenaren a Azaña com a nou president de la República. Una decisió de dubtosa legalitat que va afegir més tensió a la política de l’època, ja que es tractava d’una personalitat moderada. La presidència del govern la va assumir el polític republicà i nacionalista gallec Santiago Casares Quiroga.
  • Restauració de l’Autonomia Catalana, anul·lada després de les revoltes d’octubre de 1934. A més es preparà la presentació de projectes autonòmics per al País Basc (PNB) i Galícia, que quedaren paralitzats pel colp d’Estat.
  • Recuperació de la Reforma Agrària. En un context de conflictivitat creixent per les males collites i l’increment de l’atur. Es tractà de garantir que ara la reforma seria més ràpida Malgrat tot, els camperols en diferents indrets van realitzar ocupacions de terres que després el ministeri havia de legalitzar, mentre que la CNT va plantejar la setmana de 36 hores i l’expropiació de finques de més de 50 ha. La dreta va reaccionar amb el tancament de fàbriques, la fuita de capitals.

A les Illes Balears el febrer es produí la reposició en les seves funcions dels batlies i regidors destituïts l’octubre de 1934, i l’abril el govern de Madrid designà noves comissions gestores per a la majoria dels ajuntaments de les Balears. Aquest fet permeté a l’esquerra illenca recuperar amb escreix el poder institucional perdut. Els nous governs municipals es preocuparen de manera especial per impulsar obres públiques, amb l’objecte de donar feina al nombrós grup d’obrers aturats que hi havia a l’arxipèlag.

En aquest context, els militars oposats a la República (Emilio Mola, des de Navarra, Francisco Franco, des de les Canàries, i José Sanjurjo, des de Portugal) varen establir contactes amb grups d’extrema dreta (qualque monàrquic, tradicionalistes, falangistes) per organitzar un cop d’Estat, però foren descoberts i destinats lluny de Madrid: Goded fou enviat a Mallorca, Mola a Navarra i Franco a les Canàries

La divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer. Els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social. Els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un cop d’Estat que posés fi a la República i al procés de reformes. Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar un clima de violència social.

Però ni Azaña ni Quiroga varen poder frenar les tensions polítiques que varen desencadenar un clima d’enfrontament entre milícies d’esquerres i dretes, un progressiu deteriorament de l’ordre públic del qual només se salvaren, en part, Catalunya i País Basc.

El 12 de juliol de 1936 el tinent Juan José Castillo, de la Guàrdia d’Assalt, de tendències esquerranes, va ser assassinat. El 14 del mateix mes, i com a represàlia, alguns dels seus companys van segrestar i van assassinar al líder del Bloc nacional, José Calvo Sotelo.

A les Illes els incidents foren poc importants: hi hagué un reforçament de Falange i alguns enfrontaments puntuals entre militants d’aquest partit i de grups d’esquerra. El fet violent més important fou l’explosió d’una bomba col·locada per dos falangistes el 4 de juny de 1936 a la Casa del Poble de Palma, que provocà sis ferits. A conseqüència d’aquest atemptat, tengué lloc una vaga general, durant la qual foren incendiades les esglésies de Santa Fe de Sant Jaume.

Aquest clima de confrontació social va servir de pretext a les forces contràries a la República per accelerar els seus plans colpistes. L’alçament militar es va iniciar el 17 de juliol al nord d’Àfrica (Melilla, Ceuta i Tetuan), i els dies 18 i 19 es va estendre a les Canàries, les Balears i tota la Península. No obstant això, l’alçament no va aconseguir imposar-se en les dues ciutats més importants, és a dir, a Madrid i Barcelona, quedant Espanya dividida en dues zones de pràcticament la mateixa grandària.

La insurrecció va fracassar, sobretot a les grans ciutats i les zones industrials, gràcies a la resistència popular i de determinats cossos policials i al fet que un sector de l’exèrcit es va mantenir lleial a la República. Això va desembocar en una guerra civil que duraria tres llargs anys.

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close