La Guerra Civil

Al juliol de 1936, un sector important de l’exèrcit va protagonitzar un cop d’Estat, al qual es van unir les organitzacions polítiques antirepublicanes (falangistes, tradicionalistes, monàrquics…)

Els sublevats van prendre els òrgans de govern d’algunes ciutats i van constituir juntes militars per a “restablir l’ordre” i acabar amb el Front Popular. Però el govern republicà va poder sufocar l’aixecament en zones estratègiques. Davant del clamor popular, el 19 de juliol, José Giral, nou cap de govern, va donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular, per frenar el cop.

Espanya va quedar dividida en dues zones, cosa que va desencadenar la Guerra Civil: l’alçament va triomfar a les regions agrícoles i d’orientació política conservadora, i va fracassar a les grans ciutats i les principals regions industrials i obreres.

L’inici de la Guerra

La sublevació o cop d’estat s’inicia el 17 de juliol de 1936, a Melilla, per part d’alguns oficials que dominaren als seus superiors; les tropes colonials del Marroc ocupen les ciutats de Ceuta, Melilla i Tetuán i el dia 18 de juliol s’estén, ràpidament, per tota la zona del protectorat marroquí, que queda sota el control dels rebels.

Mentrestant, Franco assegurava l’èxit a Canàries i volava a Tetuán per a dirigir l’exèrcit insurrecte (amb el famós avió Dragon Rapide, que havia enviat Joan March, l’11 de juliol). Franco es va posar al capdavant de l’exèrcit africà al Marroc, tot just arribar de Canàries, afusellant tot aquell general o civil fidel a la República. El govern no pren cap mesura.

El 18 de juliol es produeix la insurrecció peninsular, Queipo de Llano s’apodera de Sevilla i estén la rebel·lió per Andalusia, i aquella mateixa nit, Mola (des de Pamplona) declara l’estat de guerra a la resta d’Espanya.

Però, l’aixecament militar no va triomfar de forma immediata. Sanjurjo, que havia de liderar la revolta, va morir en accident aeri quan tornava a Espanya des de Portugal. D’aquesta manera el general Mola, des del seu lloc de comandament a Pamplona, va planificar i coordinar les accions que s’havien de dur a terme, comptant amb el suport de grups financers, monàrquics i catòlics.

D’altra banda, va dimitir Santiago Casares Quiroga (president del Govern), la nit del 18 de juliol, i fou substituït per un Govern llamp de Diego Martínez Barrios (19 juliol-19 juliol 1936, 1 dia, Unió Republicana), després Azaña va nomenar al socialista José Giral president del Govern (govern majoritàriament republicà amb suport del Front Popular, 19 juliol-3 setembre 1936). El 19 de juliol, Giral autoritza repartir armes entre els sindicats i partits de la coalició.

El 20 de juliol el país va quedar dividit en dues zones: rebels i republicans. La divisió del país, segons l’èxit o fracàs, transformà el cop en una llarga i cruenta Guerra Civil de quasi tres anys. A la península, el resultat de la insurrecció va ser divers, segons les ciutats i regions, depenent, per una part, de l’actitud de les forces d’ordre públic i, per altra banda, de l’audàcia i de la força de les organitzacions obreres o dels revoltats. L’èxit o fracàs del cop depèn de les condicions econòmiques, socials i polítiques de cada lloc.

En general, els rebels triomfaren a les zones amb una agricultura més endarrerida i més conservadores, i fracassa a les zones industrials i amb una agricultura moderna, i a les grans capitals, on les forces obreres i d’esquerres tenien una major presència i es mantenen fidels a la República. La insurrecció va triomfar a Saragossa, tot i la gran força que allí tenia la FAI; a Sevilla, on va prendre el poder audaçment Queipo de Llano (el 18); així com a Granada. Triomfa també en Canàries, Marroc i algunes zones d’Andalusia Occidental.

Al nord, Mola dominà Navarra i la conspiració triomfà a Galícia i a Castella la Vella (Espanya
interior). Però, en el mateix nord, Astúries, Santander i el País Basc (excepte Àlaba) seguiren fidels a la República, tot i que aquesta zona cantàbrica va quedar aïllada de la resta de l’Espanya republicana. Les Illes Balears, excepte Menorca, es van unir a l’aixecament.

L’aixecament va fracassar a Madrid, on els obrers armats pel govern assaltaren el quarter de la Muntanya, i a Barcelona, on s’imposaren els anarquistes, cosa que va impossibilitar al general Goded, que es va traslladar des de Balears, que controlés la situació perquè va arribar massa tard.

Així, a Catalunya la insurrecció va ser frenada i abolida el 19 de juliol per militants de la CNT i la FAI, que vigilaven les casernes des de les quals els rebels pretenien entrar a la ciutat, des del dia 17; Goded es va rendir i els anarquistes es van apoderar de les armes, el 20 els convents de Barcelona van ser cremats i començava la revolució, i es crearen comitès que assumiren l’administració dels ajuntaments.

També, fracassà a València i a altres ciutats del sud-est peninsular (als mapes de vermell), on el pronunciament militar va resultar insuficient davant la reacció de les masses populars. Varen aturar el cop i queden en la zona republicana les principals ciutats, el nord, la franja
mediterrània, Castella la Nova (La Manxa), part d’Extremadura, i la major part d’Andalusia.

Podem afirmar que el cop militar va triomfar a l’Espanya agrària o rural i fracassar a la industrial, i no aconsegueix el seu objectiu: fer-se amb el poder quasi sense resistència. A nivell econòmic, la República controlava les reserves d’or del Banc d’Espanya, tot i les dificultats per comprar armes a l’estranger.

Els esdeveniments del 17 i 18 de juliol, ben aviat, suposaren el pas d’un pronunciament militar clàssic a una vertadera lluita social i ideològica. L’aixecament va provocar, immediatament i com a conseqüència de la reacció obrera per a contrarestar-lo, una revolta político-social en tot el territori, que es va mantenir fidel a la República. Les milícies populars van assumir l’esforç militar de la República durant els primers mesos. Per contra, en la zona on va triomfar el cop es va desenvolupar una violenta reacció que va anar més enllà de l’anul·lació de les reformes republicanes i de les mesures contrarevolucionàries, donat que atacava totes les formes democràtiques i, fins i tot, les liberals. A les zones insurrectes els d’esquerres eren exterminats brutalment.

A nivell social i endinsats en la Guerra, el major problema de la població va esdevenir la subsistència.

L’aixecament a les Illes Balears
El 19 de juliol de 1936, el comandant militar de Balears, Manuel Goded, va assumir tots els poders i va destituir les autoritats republicanes, encara que va partir immediatament cap a Barcelona i allà va ser derrotat i executat.
El cop d’estat a Mallorca va triomfar sense molta resistència. Únicament va haver-hi oposició per part dels carabiners (cos lleial a la República) i petits incidents en alguns municipis. A la illa, militars i falangistes es van fer amb el control del poder i van iniciar la detenció i empresonament de dirigents polítics i organitzacions d’esquerra.
Un dels esdeveniments més importants a les Illes Balears durant la Guerra Civil va ser el desembarcament d’Albert Bayo, que va projectar ocupar Mallorca, Eivissa i Formentera amb el beneplàcit del Govern de la Generalitat de Catalunya. L’expedició de Bayo, integrada per forces heterogènies i faltes de disciplina, desembarcà el 15 i 16 d’agost a Portocristo. En els inicis del desembarcament van obtenir importants victòries, però l’arribada a l’illa de l’aviació italiana i els conseqüents bombardejos a les tropes de Bayo van suposar el seu replegament el 3 de setembre de 1936. Entre els militars italians cal destacar el paper de Arconovaldo Bonacorsi –Comte Rossi-.
El desembarcament de Bayo va desencadenar una important repressió contra partits d’esquerra, organitzacions obreres, mestres i professionals liberals, entre d’altres. Els dirigents que van poder optar per l’exili van ser una minoria.
Amb l’ocupació de Menorca el febrer de 1939 per part de l’exèrcit franquista es va posar fi a la Guerra Civil a Balears.

Causes de la Guerra Civil Espanyola

L’espanya dividida en dos bàndols

BÀNDOL REPUBLICÀ

Al bàndol republicà hi van perviure dues posicions:
– Els sectors republicans i part dels socialistes i comunistes, que plantejaven, davant de tot, organitzar l’Estat per guanyar la guerra.
– Els sectors anarquistes i trotskistes, que eren partidaris de la revolució i prioritzaven les col·lectivitzacions i l’anticlericalisme.

Però a partir de l’enfrontament armat entre les forces republicanes (fets de Maig de 1937), i de la formació del govern de Juan Negrín (amb forta influència comunista), es van imposar els que defensaven la tesi d’organitzar-se per vèncer.

L’evolució durant la guerra civil en en bandol republicà va ser la següent:

  • Des del principi, es va iniciar la revolució social: es van formar Comitès i es va desfermar amb gran força l’anticlericalisme. Tot símbol aristocràtic, burgès o religiós va ser perseguit com a enemic.
  • El setembre de 1936 es va formar un govern de coalició amb republicans, comunistes, socialistes i anarquistes, dirigit per Francisco Largo Caballero i es va crear un Exèrcit Popular per restablir l’ordre públic
  • El 1937 tenen lloc els fets de Maig: va esclatar la divisió dins de les forces republicanes ( i es va produir un enfrontament armat a Barcelona pel control de Telefònica. l agestió d’aquests fets causà la dimissió de Largo Caballero.
  • Juan Negrín va formar un nou govern, sense presència anarquista i amb influència comunista. Negrín espera un pacte internacional que ajudi a la república i presenta el 13 punts de Negrín (amb suport dels comunistes i moderats del PSOE) però que foren rebutjats per als sublevats.
BÀNDOL SUBLEVAT O “NACIONAL”

A la zona sublevada es va instaurar una dictadura militar a partir de l’articulació d’un nou Estat, sota la figura del general Franco, que va prendre molts aspectes del feixisme italià: menyspreu a la democràcia, exaltació de la violència i ideologia ultraconservadora i que defensava un model social basat en el conservadurisme i en la preeminència del catolicisme.

L’ascens del poder del General Franco fou molt evident en la recerca d’un comanadament únic, a la manera italiana. La Junta Militar el nomenà “generalísmo de los ejércitos” i cap del govern de l’estat sota el títol de Caudillo. La unicifocació política és feu a partir de la creació d’un partit únic de tall feixista: Falange Tradicionalista y de las JONS.

A més, a les zones ocupades pels sublevats es va desmantellar la legalitat republicana i es va iniciar una repressió sistemàtica contra tot tipus d’oposició. Un dels primers objectius de les autoritats “nacionals” era acabar amb les reformes republicanes.

La tasca legislativa del Govern de Franco es va plasmar en un una sèrie de decrets que anaven a definir la línia que hauria de prendre la política de postguerra: restauració social dels interessos oligàrquics, intervenció estatal en l’economia i en l’organització del treball i reposició de l’Estat centralitzat. 

Es va promulgar el Fur del Treball (març de 1938), d’inspiració feixista, presentat com un cos legislatiu enemic de tant del marxisme com del capitalisme. Aquesta legislació posa les bases de l’organització corporativa de l’Estat i del sindicalisme vertical com una organització corporativa de l’Estat i del sindicalisme vertical com una organització estatal que agrupava empresaris i treballadors. A més, es consideraren com a actes subversius les vagues i les reivindicacions col·lectives.

Es va fer una legislació sobre la impremta i la premsa que assegurava el control ideològic del règim sobre els mitjans de comunicació. De fet es crearia Ràdio Nacional d’Espanya.

Es derogaren les lleis del matrimoni civil i de divorci,  es va establir el culte religiós en l’ensenyament i en l’exèrcit, i s’instituí una retribució estatal al clergat.

La llei de responsabilitats polítiques del mes de febrer del 1939 facultava al tribunals per a l’aplicació de penes a persones que haguessin estat vinculades a partits d’esquerra.

Es va crear el “Servicio Nacional de Reforma Económica y social de la Tierra” per a impulsar la contrareforma agraria.

Si us interessa la part bèl·lica, us adjunt un pdf amb els principals fets a cada fase i un mapa de les fases de la Guerra

Al llarg de la Guerra, Mallorca fou un base àeria potent des d’on partiren els avions que bombardejaven València, Barcelona i Maó. El mes d’octubre de 1937 es traslladà a Mallorca l’esquadra nacional i s’hi organitzà el bloqueig mediterrani. El març de 1938 es va produir l’enfonsament del vaixell franquista “Baleares”.

La repressió durant la guerra

A les zones dominades pels franquistes es va institucionalitzar la persecució sistemàtica de les organitzacions del Front Popular i els seus representants. La repressió va afectar tots aquells que havien donat suport a la República i també a aquells que no manifestaven la seva adhesió al nou règim.

En el cas de les Illes Balears la repressió va ser molt important dura. Sovint s’ha atribuït la duresa de la repressió a venjances personals o a les malifetes comeses per personatges concrets, com el “conde Rossi”. Però la violència política fou un fenomen complex que cal analitzar principalment com a part del conflicte de classes que suposà la Guerra Civil.

En aquest sentit, els assassinats d’adversaris polítics foren practicats tant dins un bàndol com dins l’altre.

  • bàndol franquista: el terror exercit era una aplicació de mesures ja previstes a les instruccions elaborades des d’abril de 1936 per Mola i altres responsables de la conspiració antirepublicana. La persecució política inclogué un ventall molt ample d’actuacions en els terrenys polític, econòmic, laboral i cultural
  • bàndol republicà: sobretot a Menorca, on la  repressió es concentrà en els primers mesos de la guerra. La immensa majoria de les execucions tingueren lloc arran dels tràgics episodis esdevinguts als establiments penitenciaris establerts a la fortalesa de la Mola (agost de 1936) i al vaixell Atlante (novembre de 1936). Les víctimes foren, principalment, religiosos i oficials colpistes

Les conseqüències de la guerra civil

Les conseqüències de la Guerra civil podem distingir-les en diferents parts:

HUMANES: Les consequències demogràfiques foren molt importants. Malgrat que les xifres són molt dispars es calcula que van morir unes 500.000 persones, 150.000 persones de les quals morien en combat. Aproximadament unes 400.000 persones abandonen Espanya per temor a la repressió. El estí d’aquests exiliats fou terrible, alguns d’ells van  lluitar en contra del feixisme europeu durant la Segona Guerra Mundial (alguns van morir als camps de  concentració) d’altres van fugir a Mèxic, la URSS,  Veneçuela… En aquest exili Espanya van perdre un  capital humà fonamental. Entre els exiliats cal destacar els anomentats “nins de la guerra

ECONÒMIQUES Després de la guerra la situació econòmica espanyola havia retrocedit. Camps destruïts i improductius, indústries que s’han d’adaptar a la nova situació d’atur. L’estat ha de reconstruir habitatges i infraestructures (edificis, ponts, carreteres, etc).

Fou l’inici d’una política econòmica  autàrquica: La població patí el racionament a partir de cartilles repartides per les autoritats, acionament (cartilles) i qu ees mantindria fins a principis dels anys cinquanta.

Es va reduir al mínim les importacions i es va intentar proveir-se de productes exclusivament nacionals. Però davant la carestia, es va procedir a la importació d’aliments, bàsicament d’Argentina, que no respectà el bloqueig internacional

Estraperlo o mercat negre en un període de dures condicions de postguerra, on la fam i l’estancament econòmic va provocar misèria, per la carestia de productes i sovint per la seva baixa qualitat.

La produció industrial va descendir en un terç per la manca de matèries primeres i d’energia, i la producció agrícola també per la falta d’homes que partiren a la guerra però també per la falta d’adobaments, llavors i animals de tir. Entre un terç i la metitat va quedar reduïda la cabanya ramadera.

Es va limitar la inversió estrangera i la Hisenda públuca estava arruïnada ja que les reserves del Banc d’Espanya havien estat lliurades a l’URSS i a mes a més la inflació multiplicà per deu els preus dels productes bàsics.

IDEOLÒGIQUES S’imposa un règim d’ideologia feixista en Espanya, que compta amb la col•laboració d’Itàlia i Alemanya, i amb el vist i plau de l’església. Prop de 270.000 persones foren internades en  presons i camps de concentració i de treball Es varen dur a terme de consells de guerra sumaríssims i execucions polítiques. També es va depurar mestres, professors, metges i funcionaris. Foren prohibides tot tipus d’activitats polítiques i sindicals, i les reivindicacions nacionalistes o regionalistes.

POLÍTIQUES S’implanta una dictadura o sistema autoritari en la persona del general Franco, vencedor de la guerra, que acumula tot el poder polític. D’aquesta manera es varen anul·ar les llibertats democràtiques i dels partits polítics i dels sindicats. Es defensaven dels privilegis de les classes dominants de sempre: Església, exèrcit i forces oligàrquiques (terratinents i burgesia financera).

Només els maquis varen mantenir una certa oposició al règim fins al 1944.

A nivell internacional, Espanya va iniciar vint d’anys d’aïllament polític internacional, a excepció del reconeixement oficial que li feu el Vaticà i l’Argentina. Va quedar fora de de la reconstrucció europea després de la Segona Guerra Mundial (Pla Marshall).

La guerra va provocar una divisió radical de la societat espanyola entre nacionalistes / franquistes i republicans, entre vencedors i vençuts. És allò que Antonio Machado va denominar las com las dos Españas. Al finalitzar la guerra, tota la societat es va adaptar a la ideologia dels vencedors.

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close