1. L’inici de la Guerra
2. Causes de la Guerra Civil Espanyola
3. L’espanya dividida en dos bàndols
   1. BÀNDOL REPUBLICÀ
   2. BÀNDOL SUBLEVAT O “NACIONAL”
4. L’evolució de la Guerra civil.
5. La repressió durant la guerra a les Balears.
6. Les conseqüències de la guerra civil
7. Bibliografia

Al juliol de 1936, un sector important de l’exèrcit va protagonitzar un cop d’Estat, al qual es van unir les organitzacions polítiques antirepublicanes (falangistes, tradicionalistes, monàrquics…)

Els sublevats van prendre els òrgans de govern d’algunes ciutats i van constituir juntes militars per a “restablir l’ordre” i acabar amb el Front Popular. Però el govern republicà va poder sufocar l’aixecament en zones estratègiques. Davant del clamor popular, el 19 de juliol, José Giral, nou cap de govern, va donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular, per frenar el cop.

Espanya va quedar dividida en dues zones, cosa que va desencadenar la Guerra Civil: l’alçament va triomfar a les regions agrícoles i d’orientació política conservadora, i va fracassar a les grans ciutats i les principals regions industrials i obreres.

L’inici de la Guerra

La sublevació o cop d’estat s’inicia el 17 de juliol de 1936, a Melilla, per part d’alguns oficials que dominaren als seus superiors; les tropes colonials del Marroc ocupen les ciutats de Ceuta, Melilla i Tetuán i el dia 18 de juliol s’estén, ràpidament, per tota la zona del protectorat marroquí, que queda sota el control dels rebels.

Mentrestant, Franco assegurava l’èxit a Canàries i volava a Tetuán per a dirigir l’exèrcit insurrecte (amb el famós avió Dragon Rapide, que havia enviat Joan March, l’11 de juliol). Franco es va posar al capdavant de l’exèrcit africà al Marroc, tot just arribar de Canàries, afusellant tot aquell general o civil fidel a la República. El govern no pren cap mesura.

El 18 de juliol es produeix la insurrecció peninsular, Queipo de Llano s’apodera de Sevilla i estén la rebel·lió per Andalusia, i aquella mateixa nit, Mola (des de Pamplona) declara l’estat de guerra a la resta d’Espanya.

Però, l’aixecament militar no va triomfar de forma immediata. Sanjurjo, que havia de liderar la revolta, va morir en accident aeri quan tornava a Espanya des de Portugal. D’aquesta manera el general Mola, des del seu lloc de comandament a Pamplona, va planificar i coordinar les accions que s’havien de dur a terme, comptant amb el suport de grups financers, monàrquics i catòlics.

D’altra banda, va dimitir Santiago Casares Quiroga (president del Govern), la nit del 18 de juliol, i fou substituït per un Govern breu de Diego Martínez Barrios (19 juliol-19 juliol 1936, 1 dia, Unió Republicana). Després Azaña va nomenar al socialista José Giral president del Govern (govern majoritàriament republicà amb suport del Front Popular, 19 juliol-3 setembre 1936). El 19 de juliol, Giral autoritza repartir armes entre els sindicats i partits de la coalició.

El 20 de juliol el país va quedar dividit en dues zones: rebels i republicans. La divisió del país, segons l’èxit o fracàs, transformà el cop en una llarga i cruenta Guerra Civil de quasi tres anys.

A la península, el resultat de la insurrecció va ser divers, segons les ciutats i regions, depenent, per una part, de l’actitud de les forces d’ordre públic i, per altra banda, de l’audàcia i de la força de les organitzacions obreres o dels revoltats. L’èxit o fracàs del cop depengué de les condicions econòmiques, socials i polítiques de cada lloc.

En general, els rebels triomfaren a les zones amb una agricultura més endarrerida i més conservadores, i fracassa a les zones industrials i amb una agricultura moderna, i a les grans capitals, on les forces obreres i d’esquerres tenien una major presència i es mantenen fidels a la República. La insurrecció va triomfar a Saragossa, tot i la gran força que allí tenia la FAI; a Sevilla, on va prendre el poder audaçment Queipo de Llano (el 18); així com a Granada. Triomfa també en Canàries, Marroc i algunes zones d’Andalusia Occidental.

Al nord, Mola dominà Navarra i la conspiració triomfà a Galícia i a Castella la Vella (Espanya interior). Però, en el mateix nord, Astúries, Santander i el País Basc (excepte Àlaba) seguiren fidels a la República, tot i que aquesta zona cantàbrica va quedar aïllada de la resta de l’Espanya republicana. Les Illes Balears, excepte Menorca, es van unir a l’aixecament.

L’aixecament va fracassar a Madrid, on els obrers armats pel govern assaltaren el quarter de la Muntanya, i a Barcelona, on s’imposaren els anarquistes, cosa que va impossibilitar al general Goded, que es va traslladar des de Balears, que controlés la situació perquè va arribar massa tard.

Així, a Catalunya la insurrecció va ser frenada i abolida el 19 de juliol per militants de la CNT i la FAI, que vigilaven les casernes des de les quals els rebels pretenien entrar a la ciutat, des del dia 17; Goded es va rendir i els anarquistes es van apoderar de les armes, el 20 els convents de Barcelona van ser cremats i començava la revolució, i es crearen comitès que assumiren l’administració dels ajuntaments.

També, fracassà a València i a altres ciutats del sud-est peninsular (als mapes de vermell), on el pronunciament militar va resultar insuficient davant la reacció de les masses populars. Varen aturar el cop i queden en la zona republicana les principals ciutats, el nord, la franja mediterrània, Castella la Nova (La Manxa), part d’Extremadura, i la major part d’Andalusia.

Podem afirmar que el cop militar va triomfar a l’Espanya agrària o rural i fracassar a la industrial, i no aconsegueix el seu objectiu: fer-se amb el poder quasi sense resistència. A nivell econòmic, la República controlava les reserves d’or del Banc d’Espanya, tot i les dificultats per comprar armes a l’estranger.

Els esdeveniments del 17 i 18 de juliol, ben aviat, suposaren el pas d’un pronunciament militar clàssic a una vertadera lluita social i ideològica. L’aixecament va provocar, immediatament i com a conseqüència de la reacció obrera per a contrarestar-lo, una revolta político-social en tot el territori, que es va mantenir fidel a la República. Les milícies populars van assumir l’esforç militar de la República durant els primers mesos. Per contra, en la zona on va triomfar el cop es va desenvolupar una violenta reacció que va anar més enllà de l’anul·lació de les reformes republicanes i de les mesures contrarevolucionàries, donat que atacava totes les formes democràtiques i, fins i tot, les liberals. A les zones insurrectes els d’esquerres eren exterminats brutalment.

A nivell social i endinsats en la Guerra, el major problema de la població va esdevenir la subsistència.

L’aixecament a les Illes Balears
El 19 de juliol de 1936, el comandant militar de Balears, Manuel Goded, va assumir tots els poders i va destituir les autoritats republicanes, encara que va partir immediatament cap a Barcelona i allà va ser derrotat i executat.
El cop d’estat a Mallorca va triomfar sense molta resistència. Únicament va haver-hi oposició per part dels carabiners (cos lleial a la República) i petits incidents en alguns municipis. A la illa, militars i falangistes es van fer amb el control del poder i van iniciar la detenció i empresonament de dirigents polítics i organitzacions d’esquerra.
Un dels esdeveniments més importants a les Illes Balears durant la Guerra Civil va ser el desembarcament d’Albert Bayo, que va projectar ocupar Mallorca, Eivissa i Formentera amb el beneplàcit del Govern de la Generalitat de Catalunya. L’expedició de Bayo, integrada per forces heterogènies i faltes de disciplina, desembarcà el 15 i 16 d’agost a Portocristo. En els inicis del desembarcament van obtenir importants victòries, però l’arribada a l’illa de l’aviació italiana i els conseqüents bombardejos a les tropes de Bayo van suposar el seu replegament el 3 de setembre de 1936. Entre els militars italians cal destacar el paper de Arconovaldo Bonacorsi –Comte Rossi-.
El desembarcament de Bayo va desencadenar una important repressió contra partits d’esquerra, organitzacions obreres, mestres i professionals liberals, entre d’altres. Els dirigents que van poder optar per l’exili van ser una minoria.
Amb l’ocupació de Menorca el febrer de 1939 per part de l’exèrcit franquista es va posar fi a la Guerra Civil a Balears.

Les institucions republicanes es van veure desbordades pel poder adquirit per les forces antifeixistes que havien derrotat la revolta. El govern havia perdut el control dels carrers i els mecanismes de coerció. D’altra banda, els revoltats necessitaven traslladar a la Península l’exèrcit d’Àfrica (la Legió i les Forces Regulars indígenes formades per mercenaris marroquins i alguns espanyols), que constituïa el sector més aguerrit de l’exèrcit. La intervenció exterior va ser decisiva, davant la passivitat de les democràcies. des de finals del juliol de 1936 avions italians i alemanys varen traslladar les tropes africanes mitjançant un pont aeri entre Tetuan i Sevilla i varen proporcionar recursos (armes, soldats, tècnics, diners…) als revoltats. Enfront d’ells tenien columnes de milicians voluntaris, poc disciplinats i escassament preparats.

Causes de la Guerra Civil Espanyola

L’any 1936, la República espanyola havia desallotjar del poder o bé limitat dels seus privilegis alguns dels poderosos enemics que s’oposaven frontalment a les reformes polítiques i socials implementades: la reforma agrària, les noves relacions laborals, el vot i emancipació de la dona, l’educació laica, la pèrdua d’influència de l’Església, la reforma de l’exèrcit, etc.

Després de la victòria electoral del Front Popular, alguns d’aquests grups antirepublicans van optar per posar fi a aquesta situació i recuperar el poder a través d’un cop d’estat. La represa de les reformes, després de les eleccions de febrer del 1936, va estimular una reacció ultraconservadora contra el Govern, mentre que sectors de l’obrerisme i una part de les esquerres es varen radicalitzar i exigien canvis més profunds i ràpids. d”aquesta manera, la conflictivitat social (vagues, manifestacions,…) va créixer i la violència es va intensificar, amb atemptats i enfrontaments directes entre forces contràries (feixistes, tradicionalistes i monàrquics enfronts de socialistes, comunistes i anarquistes), cosa que va crispar la situació.

En aquestes condicions, el Govern republicà va aconseguir mantenir el control de l’ordre públic tot i que amb dificultats i, de vegades, amb mitjans molt expeditius. No obstant això, la causa principal fou l’injustificable cop d’estat d’un grup de militars, que gràcies al suport de l’església, part de la noblesa terratinent i le spotències feixistes europees, s’aixecaren contra el govern democràtic sorgit les eleccions de la febrer de 1936.

L’espanya dividida en dos bàndols

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

BÀNDOL REPUBLICÀ

Al bàndol republicà hi van perviure dues posicions:
– Els sectors republicans i part dels socialistes i comunistes, que plantejaven, davant de tot, organitzar l’Estat per guanyar la guerra.
– Els sectors anarquistes i trotskistes, que eren partidaris de la revolució i prioritzaven les col·lectivitzacions i l’anticlericalisme.

L’evolució durant la guerra civil en en bandol republicà va ser la següent:

Per aturar la insurrecció militar, el govern republicà de José Giral, constituït el 19 de juliol, després de lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, va dissoldre l’exèrcit tradicional i els cossos policials a la vegada que decretava la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d’integrar-se les milícies obreres. En poques setmanes va produir-se una total transformació del sistema polític, social i econòmic, i la forma tradicional de poder era liquidada en molts territoris de la zona republicana.

L’estiu del 1936, el poder de l’Estat va patir un esfondrament gairebé total i va ser substituït per organismes disposats a imposar un nou ordre revolucionari: consells, comitès i juntes. A algunes zones, els comitès es van unificar per formar consells regionals (Comité Executiu Popular de València, Junta de Defensa de Madrid o Comitè de Milícies Antifeixistes a Catalunya). S’ocupaven d’organitzar les columnes de voluntaris per al front, de l’ordre públic o de l’economia, i amb la voluntar de fer la revolució social es va optar per la col·lectivització de la propietat privada. També es va desenvolupar un violent moviment anticlerical i antiburgès, que es va concretar en el saqueig i la crema d’esglésies, en l’assalt a propietats, en la detenció d’empresaris o de grans propietaris, i fins i tot en l’assassinat de religiosos o d’”elements sospitosos” per la seva filiació política de dretes, en els anomenats paseos o sacas.

El 5 de setembre de 1936, el socialista Largo Caballero va formar a Madrid un govern front-populista que integrava en el seu si a republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes. L’objectiu era recuperar un poder estatal fort, unit per un pacte antifeixista, que concentrés els esforços bèl·lics militaritzant les milícies i organitzés l’Exèrcit Popular, controlés les experiències d’autogestió i posés fi al terror revolucionari. Dos mesos després, en un fet sense precedents, quatre ministres anarquistes s’incorporarien al govern. Però, tot i aquesta gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, ben aviat esclatarien greus enfrontaments entre les diferents forces polítiques que integraven el govern de Largo Caballero, deixant palesa la disgregació política que va existir entre els republicans durant tota la guerra.

El 1937 tenen lloc els fets de Maig: va esclatar la divisió dins de les forces republicanes (i es va produir un enfrontament armat a Barcelona pel control de Telefònica. Així, entre els dies 3 i 6 de maig, Barcelona va estar sotmesa a una lluita fratricida que va omplir els carrers de barricades i conflictes armats i va servir com a pretext perquè el govern republicà intervingués a Catalunya, en detriment de la capacitat política del govern de la Generalitat, tot incorporant 5.000 guàrdies d’assalt per a posar fi a la crisi. La lluita va provocar 200 morts i uns mil ferits d’un i altre bàndol i va significar la derrota política dels anarquistes i el POUM, així com una profunda crisi de govern. Els Fets de Maig de 1937 van posar en evidència els dos grans problemes del bàndol republicà. D’una banda, les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció militar i política de la guerra i del procés revolucionari. De l’altra, les diferències entre el govern republicà i la Generalitat per les reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar i dirigir la guerra, a més de considerar que Catalunya no col·laborava prou en l’esforç bèl·lic de la República. Les conseqüències derivades d’aquests esdeveniments comportarien que els nivells d’autonomia de la Generalitat van veure’s limitats, fet accentuat arran del trasllat del govern republicà a Barcelona l’octubre de 1937; el POUM va ser declarat il·legal i el seu cap, Andreu Nin, assassinat; la CNT va abandonar el govern de la Generalitat i va perdre bona part de la seva influència; i el PSUC va esdevenir la principal força política de Catalunya, sobretot després de la caiguda de Largo Caballero i el nomenament de Negrín com a president del govern.

El 17 de maig, el president de la República, Manuel Azaña, va encarregar que es constituís un nou govern presidit per Juan Negrín, amb suports dels comunistes i del qual van ser exclosos els anarquistes. El govern Negrín va reforçar el poder central, va unificar la direcció bèl·lica, va integrar totes les milícies en l’Exèrcit Popular i va establir el control sobre la producció industrial i agrària.

El govern republicà, un cop instal·lat a Barcelona, va assumir l’ordre públic, la gestió dels proveïments, el comerç exterior, l’administració de justícia i la industria de guerra, tot deixant de banda l’administració d’un govern de la Generalitat molt afeblit per les circumstàncies i que veia amb impotència com les seves competències reals s’anaven reduint.

El 1938 la situació ja era desesperada en el territori republicà. Hi mancaven aliments, els desastres militars eren continus i entre la població començaven a fer-se evidents la desmoralització i el cansament derivats d’una guerra llarga. Davant aquesta situació, Negrín, amb l’esperança d’aconseguir suports internacionals, va proposar una sortida negociada que posés fi a la guerra i va publicar el Programa dels Tretze Punts on exposava les condicions necessàries pel cessament de la violència. Però aquests van ser rebutjats per Franco i tampoc van rebre l’aval internacional necessari per forçar el bàndol nacional, que comptava amb el suport del nazisme i el feixisme, a la negociació.

Aleshores, Negrín va mostrar-se partidari de la resistència a ultrança de la República tot i les constants desfetes militars. Aquesta posició es justificava en el fet que la tensa situació internacional provocada per l’agressiu expansionisme nazi podia precipitar Europa cap a la guerra en qualsevol moment. Això podia ser beneficiós per a Espanya ja que, a més de reduir la presència nazi-feixista a la Península, podia permetre a la República incorporar-se en un ampli conflicte europeu contra els totalitarismes que suposés la desitjada ajuda internacional negada fins aquell moment.

Però, tot i les esperances de Negrín, en el marc de la política d’apaivagament practicada pel govern britànic, el setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, mitjançant el qual la Gran Bretanya i França reconeixien l’annexió dels Sudets per part d’Alemanya i claudicaven davant l’expansionisme nazi per mantenir la pau.

La derrota i ocupació de Catalunya pels franquistes, entre gener i febrer de 1939, va significar l’exili per als diferents governs que s’havien instal·lat a Barcelona. Així, el govern central, el govern de Catalunya i el govern del País Basc, així com tots els seus dirigents polítics i sindicals van haver de creuar la frontera. Mentre, a les darreries de febrer, Gran Bretanya i França reconeixien el règim de Franco com a govern d’Espanya, Manuel Azaña dimitia com a president de la República des de l’exili francès.

Tanmateix, Negrín no va perdre l’esperança i, amb el suport dels comunistes, va insistir en la necessitat de resistir militarment. Malgrat els esforços de Negrín per continuar la guerra a la desesperada, la República tenia els dies comptats. El drama va completar-se l’1 d’abril quan, oficialment, es declarava la desfeta republicana. 

BÀNDOL SUBLEVAT O “NACIONAL”

A la zona sublevada, tampoc hi havia un comandament militar únic: Mola tenia tot el control del nord peninsular; Franco del Marroc i les Canàries; i Queipo de Llano d’Andalusia. Va ser després de la creació, el 24 de juliol, d’una Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel veterà general Miguel Cabanellas, quan va donar-se el primer pas cap a la centralització del poder militar. La Junta estava integrada per militars, però no tenia atribucions en la direcció de la guerra, i s’encarregava únicament de governar el territori ocupat.

Les primeres mesures que va prendre la Junta van ser la prohibició de l’activitat de tots els partits polítics i els sindicats, la suspensió de la Constitució de 1931 i la paralització de la reforma agrària mentre que les terres que s’havien expropiat per part dels governs republicans van ser retornades als seus propietaris. Aquesta institucionalització del ordre dels insurrectes va anar acompanyat per la forta i sagnant repressió de qualsevol intent de resistència, seguint les instruccions del general Mola.

Al setembre, de 1936, una reunió de la Junta de Burgos va decidir la creació d’un comandament militar únic, el qual, a proposta del general Kindelán, seria presidit per Franco com a comandant en cap. Prèviament, Franco havia consolidat el seu lideratge dins de l’exèrcit després de l’alliberament de l’Alcázar de Toledo i, especialment, pel fet que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor en les negociacions entre els totalitarismes i els insurrectes.

És així com, a partir de l’1 d’octubre, mitjançant un decret, Franco va ser nomenat generalíssim de tots els exèrcits espanyols, i a la vegada cap d’Estat mentre durés la guerra. El que havia estat el general més jove de l’Estat passava a exercir les més altes funcions militars i polítiques de l’Espanya rebel. A continuació, la Junta de Defensa Nacional seria dissolta per introduir la Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos, i el quarter general de Franco va traslladar-se a Salamanca.

La política del nou cap de l’Estat a la zona nacional va ser construir un Estat amb un sistema feixista amb un partit únic. Així, allargant al màxim el desenvolupament de la guerra, Franco va poder consolidar el seu lideratge militar i imposar-se a les diferents forces que feien costat a la insurrecció. Inspirat en el model feixista de Hitler i Mussolini, el generalíssim buscava la instauració del sistema de partit únic sota el seu comandament amb plens poders polítics i militars.

Franco, que va prendre molts aspectes del feixisme italià: menyspreu a la democràcia, exaltació de la violència i ideologia ultraconservadora i que defensava un model social basat en el conservadurisme i en la preeminència del catolicisme.

L’ascens del poder del General Franco fou molt evident en la recerca d’un comanadament únic, a la manera italiana. La Junta Militar el nomenà “generalísmo de los ejércitos” i cap del govern de l’estat sota el títol de Caudillo. La unicificació política és feu a partir de la creació d’un partit únic de tall feixista: Falange Tradicionalista y de las JONS.

A més, a les zones ocupades pels sublevats es va desmantellar la legalitat republicana i es va iniciar una repressió sistemàtica contra tot tipus d’oposició. Un dels primers objectius de les autoritats “nacionals” era acabar amb les reformes republicanes.

La tasca legislativa del Govern de Franco es va plasmar en un una sèrie de decrets que anaven a definir la línia que hauria de prendre la política de postguerra: restauració social dels interessos oligàrquics, intervenció estatal en l’economia i en l’organització del treball i reposició de l’Estat centralitzat. 

Es va promulgar el Fur del Treball (març de 1938), d’inspiració feixista, presentat com un cos legislatiu enemic de tant del marxisme com del capitalisme. Aquesta legislació posa les bases de l’organització corporativa de l’Estat i del sindicalisme vertical com una organització corporativa de l’Estat i del sindicalisme vertical com una organització estatal que agrupava empresaris i treballadors. A més, es consideraren com a actes subversius les vagues i les reivindicacions col·lectives.

Es va fer una legislació sobre la impremta i la premsa que assegurava el control ideològic del règim sobre els mitjans de comunicació. De fet es crearia Ràdio Nacional d’Espanya.

Es derogaren les lleis del matrimoni civil i de divorci,  es va establir el culte religiós en l’ensenyament i en l’exèrcit, i s’instituí una retribució estatal al clergat.

La llei de responsabilitats polítiques del mes de febrer del 1939 facultava al tribunals per a l’aplicació de penes a persones que haguessin estat vinculades a partits d’esquerra.

Es va crear el “Servicio Nacional de Reforma Económica y social de la Tierra” per a impulsar la contrareforma agraria.

L’evolució de la Guerra civil.

A finals de 1936 la República encara mantenia les ciutats industrials. La guerra va tenir diferents episodis:
– L’avanç cap a Madrid (novembre de 1936). L’estratègia dels sublevats era avançar des del sud cap a Madrid i prendre la capital. Els intents successius van fracassar i van canviar de front.
– La Batalla del Nord (abril-octubre de 1937). L’aviació alemanya va produir el bombardeig de Guernika i l’exèrcit franquista va ocupar Bilbao i altres zones del nord d’Espanya (Santander i Astúries).
– La Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938). El 1938, les tropes sublevades van avançar sobre Aragó i van arribar al Mediterrani per la zona de Castelló., deixant Catalunya aïllada. Per impedir el progrés dels sublevats, el govern de la República va concentrar les seves forces a la Batalla de l’Ebre, però, després de durs combats, els republicans es van haver de replegar.
– El final de la guerra (febrer-abril de 1939). Després de l’ocupació de Catalunya (desembre-febrer 1939), només resistien Madrid i la zona centre. Un cop d’Estat va crear una junta a Madrid, que va intentar sense èxit negociar amb Franco. La guerra es va acabar l’1 d’abril.

Si us interessa la part bèl·lica, us adjunt un pdf amb els principals fets a cada fase i un mapa de les fases de la Guerra

Al llarg de la Guerra, Mallorca fou un base àeria potent des d’on partiren els avions que bombardejaven València, Barcelona i Maó. El mes d’octubre de 1937 es traslladà a Mallorca l’esquadra nacional i s’hi organitzà el bloqueig mediterrani. El març de 1938 es va produir l’enfonsament del vaixell franquista “Baleares”.

La repressió durant la guerra a les Balears.

Després que, el 19 de juliol de 1936, el recent proclamat comandant militar de Balears Manuel Goded declaràss l’estat de guerra a les illes i assumís el control absolut de Mallorca i Eivissa, es produí una dura repressió que, com sosté l’historiador Bartomeu Garí Salleras, ja havia estat planificada mesos abans del conflicte.

A les zones dominades pels franquistes es va institucionalitzar la persecució sistemàtica de les organitzacions del Front Popular i els seus representants. La repressió va afectar tots aquells que havien donat suport a la República i també a aquells que no manifestaven la seva adhesió al nou règim.

En el cas de les Illes Balears la repressió va ser molt important dura. Sovint s’ha atribuït la duresa de la repressió a venjances personals o a les malifetes comeses per personatges concrets, com el “conde Rossi”. Però la violència política fou un fenomen complex que cal analitzar principalment com a part del conflicte de classes que suposà la Guerra Civil.

En aquest sentit, els assassinats d’adversaris polítics foren practicats tant dins un bàndol com dins l’altre.

• bàndol franquista: el terror exercit era una aplicació de mesures ja previstes a les instruccions elaborades des d’abril de 1936 per Mola i altres responsables de la conspiració antirepublicana. La persecució política inclogué un ventall molt ample d’actuacions en els terrenys polític, econòmic, laboral i cultural
• bàndol republicà: sobretot a Menorca, on la  repressió es concentrà en els primers mesos de la guerra. La immensa majoria de les execucions tingueren lloc arran dels tràgics episodis esdevinguts als establiments penitenciaris establerts a la fortalesa de la Mola (agost de 1936) i al vaixell Atlante (novembre de 1936). Les víctimes foren, principalment, religiosos i oficials colpistes

La quantitat de persones amb nom i llinatge assassinades, empresonades, jutjades sense causa, desaparegudes o exiliades és elevada. Les persones més acostumades a la lluita política o sindical, una vegada acabada la guerra, intentaren sobreviure com podien. És el cas d’Andreu Crespí, sotmès a presó. Com el batle Emili Darder i l’exdiputat Alexandre Jaume, el varen condemnar a ser afusellat. Finalment li varen commutar la pena per trenta anys de presó.

L’assassinat d’Auroa Picornell i la rsta de les roges de Molina, esdevengueren una de les mesures repressives més dures conra les dones que tenien cultura i reivindicaven els seus drets. Una altra mort infame va ser la de Matilde Landa, a la presó de Can Sales el 1942. Després de moltes pressions per part de l’Església i de la Falange per rebre el baptisme, el dia que tot estava preparat pel seu bateig va aparèixer morta al pati de la presó.

Un altre desl aspectes més tràgics foren els camps de concentració franquista, existents arreu de l’estat, però també a les Balears i que ha estudiat la historiadora Maria Eugènia Jaume Esteva. A Mallorca, els primers camps de concentració van veure la llum entre el desembre del 1936 i el gener del 1937. Les presons van començar a omplir-se amb tanta rapidesa que molt aviat va caldre improvisar llocs on recloure els presos. L’acumulació de detinguts a Can Mir, la presó provincial i el Castell de Bellver va portar les autoritats feixistes a plantejar-se, coincidint amb les noves necessitats defensives de Mallorca, traslladar els reclusos als camps de concentració itinerants que van anar obrint-se al llarg de la costa de Mallorca, on eren obligats a treballar en la construcció de carreteres i altres obres de campanya.

Més de 200 quilòmetres de carreteres –moltes encara en ús, sobretot en temporada alta amb l’auge del turisme–, ponts, aqüeductes, aeròdroms, més de 150 nius de metralladora avui visibles a primera línia de platja… Els treballs duts a terme per fins a 15.000 presos procedents dels més de vint camps de el litoral, millorar les comunicacions viàries i ferroviàries precàries i obrir nous accessos a la costa. Com a la resta de l’Estat espanyol, les autoritats van treure rèdit econòmic i logístic als seus presoners per fer-los servir com a mà d’obra esclavitzada.

Les conseqüències de la guerra civil

Les conseqüències de la Guerra civil podem distingir-les en diferents parts:

HUMANES: Les consequències demogràfiques foren molt importants. Malgrat que les xifres són molt dispars es calcula que van morir unes 500.000 persones, 150.000 persones de les quals morien en combat. Aproximadament unes 400.000 persones abandonen Espanya per temor a la repressió. El estí d’aquests exiliats fou terrible, alguns d’ells van  lluitar en contra del feixisme europeu durant la Segona Guerra Mundial (alguns van morir als camps de  concentració) d’altres van fugir a Mèxic, la URSS,  Veneçuela… En aquest exili Espanya van perdre un  capital humà fonamental. Entre els exiliats cal destacar els anomentats “nins de la guerra“

ECONÒMIQUES Després de la guerra la situació econòmica espanyola havia retrocedit. Camps destruïts i improductius, indústries que s’han d’adaptar a la nova situació d’atur. L’estat ha de reconstruir habitatges i infraestructures (edificis, ponts, carreteres, etc).

Fou l’inici d’una política econòmica  autàrquica: La població patí el racionament a partir de cartilles repartides per les autoritats, acionament (cartilles) i qu ees mantindria fins a principis dels anys cinquanta.

Es va reduir al mínim les importacions i es va intentar proveir-se de productes exclusivament nacionals. Però davant la carestia, es va procedir a la importació d’aliments, bàsicament d’Argentina, que no respectà el bloqueig internacional

Estraperlo o mercat negre en un període de dures condicions de postguerra, on la fam i l’estancament econòmic va provocar misèria, per la carestia de productes i sovint per la seva baixa qualitat.

La produció industrial va descendir en un terç per la manca de matèries primeres i d’energia, i la producció agrícola també per la falta d’homes que partiren a la guerra però també per la falta d’adobaments, llavors i animals de tir. Entre un terç i la meitat va quedar reduïda la cabanya ramadera.

Es va limitar la inversió estrangera i la Hisenda públuca estava arruïnada ja que les reserves del Banc d’Espanya havien estat lliurades a l’URSS i a mes a més la inflació multiplicà per deu els preus dels productes bàsics.

IDEOLÒGIQUES S’imposa un règim d’ideologia feixista en Espanya, que compta amb la col·laboració d’Itàlia i Alemanya, i amb el vist i plau de l’església. Prop de 270.000 persones foren internades en  presons i camps de concentració i de treball Es varen dur a terme de consells de guerra sumaríssims i execucions polítiques. També es va depurar mestres, professors, metges i funcionaris. Foren prohibides tot tipus d’activitats polítiques i sindicals, i les reivindicacions nacionalistes o regionalistes.

POLÍTIQUES S’implanta una dictadura o sistema autoritari en la persona del general Franco, vencedor de la guerra, que acumula tot el poder polític. D’aquesta manera es varen anul·ar les llibertats democràtiques i dels partits polítics i dels sindicats. Es defensaven dels privilegis de les classes dominants de sempre: Església, exèrcit i forces oligàrquiques (terratinents i burgesia financera).

Només els maquis varen mantenir una certa oposició al règim fins al 1944.

A nivell internacional, Espanya va iniciar vint d’anys d’aïllament polític internacional, a excepció del reconeixement oficial que li feu el Vaticà i l’Argentina. Va quedar fora de de la reconstrucció europea després de la Segona Guerra Mundial (Pla Marshall).

La guerra va provocar una divisió radical de la societat espanyola entre nacionalistes / franquistes i republicans, entre vencedors i vençuts. És allò que Antonio Machado va denominar las com las dos Españas. Al finalitzar la guerra, tota la societat es va adaptar a la ideologia dels vencedors.

Bibliografia

• Socials en Xarxa http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)
• Profesorfrancisco.es
• Garí Salleres, Bartomeu: La Repressio Feixista A Mallorca Durant La Guerra Civil I La Postguerra (1936-1945): 68 (L’Arjau) Lleonard Muntaner editor (2019)
• Jaume Esteva, Maria Eugènia. “Els camps de concentració a Mallorca (1936-1942)”. Plecs d’història local, no. 178, pp. 14-17, doi:10.34810/plecsn178id373273.