La crisi de l’antic Règim a Europa.

Data de la darrera modificació

Característiques de l’Antic Règim:
1.1 Una economia agrària
1.2 Una societat estamental
1.3 Una monarquia absoluta
L’expansió econòmica del segle XVIII.
La Il·lustració:
3.1 El despotisme il·lustrat
Les diferents revolucions.

El segle XVIII europeu fou un període de transició. D’una banda, es van mantenir les característiques de l’Antic Règim i, de l’altra, es va preparar el camí de les revolucions liberals. A Espanya, el segle XVIII va significar l’arribada de la dinastia dels Borbons i l’aplicació dels principis de l’absolutisme monàrquic.

L’Antic Règim era el tipus de societat que predominava a Europa durant el segle XVIII. Els seus trets característics eren: una economia agrària de tipus senyorial, l’absolutisme monàrquic i la societat estamental.

1. Característiques de l’Antic Règim

L’antic Règim es caracteritza en una sèrie de característiques bàsiques com és una economia agrària, una societat estamental i una monarquia absoluta.

1.1 Una societat estamental

La societat de l’Antic Règim es caracteritzava per la seva desigualtat civil, ja que la societat es dividia en dos estaments ben diferenciats, els privilegiats (clero i noblesa) i els no privilegiats (estat popular o tercer estat).

La noblesa i el clero eren els estaments privilegiats. Posseïen la major part de les terres, monopolitzaven tots els càrrecs, acumulaven la major part de les riqueses i estaven exempts del pagament d’impostos. El clero vivia de les rendes del seu patrimoni. Hi havia grans diferències entre l’alt clero (bisbes i cardenals) i el baix clero (capellans i frares)

Entre els no privilegiats aquí s’hi inclouria la immensa majoria de la població (entre el 90 i el 95%) i que incloïa grups molt diferents, econòmicament i socialment:

Burgesia: incloïa els grans artesans, comerciants i banquers. Era el grup més actiu econòmicament i la seva riquesa havia augmentat, però continuava marginada políticament i socialment.
Classes populars urbanes: en formaven part els treballadors manuals de les ciutats.
Pagesos: constituïen el grup més nombrós de la població. Estaven obligats a treballar les terres dels grups privilegiats, als quals pagaven impostos elevats.

1.3 Una monarquia absoluta

L’absolutisme monàrquic era el sistema polític dominant en la major part d’Europa a principis del segle XVIII. El rei concentrava el poder legislatiu, executiu i judicial. És a dir, era el monarca era qui decidia quines lleis entraven en vigor, qui prenia les decisions de govern i qui nomenava els jutges. És per això que es diu que en l’absolutisme és impossible separar els conceptes monarquia i Estat ja que des de la monarquia es controlaven tots els poders de l’Estat.

L’absolutisme se sustentava en les teories polítiques elaborades per pensadors com ara Bossuet, que defensaven l’origen diví de la monarquia, i per això res, cap llei ni institució, no podia estar per sobre de la figura del rei. En definitiva, els monarques absoluts exercien el seu poder sense cap limitació.

La concentració de poder dels monarques francesos, seguint l’exemple de la monarquia de Lluís XIV en el segle XVII, i el triomf del seu model centralitzat que els va permetre subordinar l’aristocràcia era el model a copiar per les monarquies europees. Ara bé, si els privilegiats van acceptar aquest sistema a França va ser perquè el rei, tal com ells volien, els va mantenir els seus privilegis.

Si bé durant molts anys els historiadors van defensar el poder de les monarquies absolutes en les quals els reis dirigien personalment la política i l’acció de govern sense la necessitat del consentiment de cap tipus d’assemblees representatives; disposaven de governs i institucions centralitzades alienes als poders locals; i tenien un exèrcit permanent i una burocràcia que tenien la força suficient per a imposar les decisions del monarca arreu del regne i sotmetre a aquells que no les complissin; la realitat és que, sense negar el lligam entre monarquia i Estat, el poder dels reis estava limitat en diferents aspectes.

D’una banda, els poders locals (senyories, municipis, províncies) no sempre van acatar obedientment els designis reials que procedien des de les capitals. La població de l’Antic Règim obeïa les autoritats locals que eren les que detentaven el poder en la pràctica, més que no pas un rei llunyà al qual no veien mai. D’aquesta manera, en el camp els camperols obeïen els seus senyors, i a les ciutats les corporacions de govern local (ajuntaments) van esdevenir molt poderoses i van començar a prendre decisions que correspondrien al govern central.

Document 1. Parlament de Lluis XV a Paris, el 3 de març de 1766

És tan sols sobre la meva persona on resideix el poder sobirà, el caràcter propi del qual és l’esperit de consell, de justícia i de raó. És a mi a qui els meus cortesans deuen la seva existència i autoritat. La plenitud d’aquesta autoritat que ells només exerceixen en nom meu resideix sempre en mi. Només a mi pertany el poder legislatiu sense dependència i sense divisió. És per la meva autoritat que els oficials de la meva cort procedeixen, no a la creació, sinó al registre, a la publicació i a l’execució de la llei. L’ordre públic emana de mi i els drets i els interessos de la nació, dels quals se sol fer un cos separat del monarca, estan units necessàriament al meu i només descansen en les meves mans […].

Una altra limitació al poder absolut dels monarques la trobem en la impossibilitat d’establir un control eficient sobre les tasques de govern, especialment quan parlem de grans Estats. És innegable que els reis absoluts promulgaven moltes lleis, però, a la pràctica, eren incapaços d’imposar-les ja que, tot i el gran desenvolupament de l’administració i el nombre de funcionaris, aquesta no era suficient per donar cobertura a tot el territori.

Finalment, l’actitud immobilista de l’aristocràcia i el clergat i l’aparició de nous agents socials també limitaven l’absolutisme monàrquic. Per moltes prerrogatives que haguessin acumulats els monarques, la promulgació de certes lleis encara requeria de l’aprovació de les diferents assemblees representatives dels regnes (Corts, Parlaments, Estats Generals, etc.) i aquests organismes, integrats pels representants dels estaments, podien ser una important limitació per l’acció de govern.

D’aquesta manera, caldria acotar la teoria de l’absolutisme com a doctrina, d’una banda, i la seva pràctica efectiva, d’una altra. Així, només podem parlar d’Estats absolutistes reals a països com Dinamarca, Portugal o Savoia-Piemont, on l’acció directa del govern del monarca era possible gràcies a les petites dimensions dels territoris. A la resta d’Europa, sota la teoria de l’absolutisme, el que existia en la pràctica era un poder restringit o compartit dels monarques amb els poders locals i els grans senyors.

Per tal que el seu poder arribés d’una forma efectiva a tots els racons dels territoris que dominaven, els monarques absoluts van cooperar amb els poders locals, van desenvolupar una burocràcia enorme per intentar ampliar el poder sobre els seus dominis i van bastir un exèrcit reial molt poderós.

I és que els monarques de l’Antic Règim van haver de buscar l’aliança amb els sectors poderosos del regne –els senyors feudals, l’Església, les autoritats locals, els gremis i alguns funcionaris que havien comprat el càrrec i el transmetien de generació en generació– per tal que els qui tenien el poder en la pràctica l’exercissin en consonància amb els interessos de la monarquia. A canvi d’aquesta cooperació, els reis no van tenir més remei que mantenir el poder, l’autonomia i els privilegis d’aquests sectors. Ni tan sols la justícia era impartida de forma exclusiva pels monarques perquè dins de les senyories jurisdiccionals era el senyor qui l’exercia.

Les monarquies absolutes van crear al llarg dels segles XVII i XVIII noves places de funcionaris dependents de l’Estat amb l’objectiu de fer efectiu el seu poder a escala local. Només amb la presència directa de delegats del rei podia ser possible de sotmetre parcialment el poder de les institucions locals i dels grans senyors. Per exemple, amb aquest objectiu, a França va crear-se la figura dels intendents.

Per pagar les despeses derivades de l’exercici teòric (el luxe de la Cort) i pràctic de l’absolutisme (la burocràcia, l’exèrcit), els reis van necessitar cada cop més diners, que obtenien dels impostos que satisfeia el Tercer Estat, perquè el clergat i la noblesa no contribuïen al sosteniment de l’Estat. Més enllà de la injustícia del sistema, això suposava una clara ineficiència de la hisenda ja que limitava enormement els ingressos de l’Estat.

2. L’expansió econòmica del segle XVIII.

El segle XVIII fou d’una relativa pau internacional. Després dels conflictes del segle XVII, la firma del Tractat d’Utrecht (1713) va donar pas a un període d’equilibri internacional. En aquesta situació, el segle XVIII va ser un període de creixement i de progrés, a causa de tres factors: l’increment destacat de la població, l’augment de la producció manufacturera i l’increment del comerç. Es va produir un creixement demogràfic provocat per l’absència de grans epidèmies, pels nous cultius, etc.

L’augment de la població comportà una major demanda de tota mena de productes. Es va produir una alça dels preus i els propietaris, estimulats per això, augmentaren la producció.

En l’Antic Règim Europa va mantenir un model econòmic de caràcter preindustrial. És a dir, el sector més important era el primari, l’agrícola, mentre que la indústria tenia una base artesanal, uns mitjans arcaics i una producció molt limitada. Les limitacions d’aquest sistema econòmic eren tals que la majoria de les famílies destinaven gairebé tots els seus ingressos a cobrir les necessitats bàsiques.

L’agricultura

En el segle XVIII la majoria de la població (aproximadament un 80%) es dedicava a l’agricultura i la ramaderia. En general, era una producció de subsistència, en secans poc productius, i la major part de les terres es dedicava a cultivar cereals, que eren la base de la dieta. Per això, la majoria del camperolat vivia en condicions d’escassetat i, en molts casos, de veritable misèria com, per exemple, a l’Europa oriental, Rússia i algunes zones del sud del continent.

Però també es cultivaven alguns productes destinats al comerç, com la vinya i l’olivera a les zones mediterrànies.

La pèrdua de collites successives a causa del mal temps i d’altres fenòmens naturals (sequeres, inundacions, glaçades, plagues) i la precarietat dels transports afavorien l’esclat periòdic de crisis de subsistència, períodes de fam en les quals augmentava la mortalitat i creixien les tensions socials. A això s’ha de sumar l’endarreriment tecnològic i el predomini de la propietat senyorial de la terra, factors que, sumats, expliquen l’escassa productivitat de l’agricultura en l’Antic Règim.

Aquesta pobresa del món agrari, generalitzada arreu d’Europa, contrastava amb el desenvolupament i modernització que determinades àrees del continent van experimentar des de mitjans del segle XVII. Així, en els Països Baixos, el nord de França i el sud d’Anglaterra podem observar la introducció de novetats com la rotació de conreus, la selecció de llavors i la millora de l’instrumental agrícola.

En aquest període podem distingir, principalment, dos tipus d’explotació agrària: els camps oberts (openfield) i els camps tancats (bocages).

Els camps oberts eren una sèrie de grans extensions de terreny sense tanques, principalment dedicats al conreu de cereals i que podien ser de propietat individual o col·lectiva. Aquest va ser el sistema d’explotació de la terra predominant a la major part del continent europeu, especialment en el sud i a l’est.
Els caps tancats eren parcel·les individuals delimitades per tanques o bardissa en les quals es posava en pràctica un tipus de conreu més diversificat. Aquest seria el model predominant a l’Europa atlàntica, és a dir, a les zones rurals més avançades com les illes britàniques i el nord de França

La propietat de la terra estava fonamentalment en mans dels privilegiats. Així, bona part de la terra es trobava en mans dels senyors laics i eclesiàstics. Aquestes terres rebien el nom de senyories i podien ser de dos tipus: la senyoria territorial i la senyoria jurisdiccional, dues formes de dominació feudal que persistien i van donar-se, amb freqüència, de forma simultània.

Parlem de senyoria territorial quan el senyor era el propietari de la terra i els camperols havien de pagar-li unes rendes en concepte d’explotació de les seves parcel·les.

En canvi, una senyoria jurisdiccional es donava quan en un territori el senyor exercia la justícia, nomenava els càrrecs o cobrava impostos per l’ús dels monopolis senyorials (el forn, el molí, la bodega, els passos i els camins, etc.). aquest dret permetia al senyor jutjar els habitants de les seves terres, tenir immunitat respecte del poder reial i dictar normes en el seu territori.

Les terres de la noblesa no es dividien mai, gràcies a uns sistemes de transmissió de la propietat que les vinculaven als títols nobiliaris i no als individus, fet que provocava que les terres patrimonials poguessin augmentar, però no disminuir. D’altra banda, les terres amortitzades del clergat, també anomenades mans mortes, tampoc no es podien vendre. La resta de les terres estaven en mans de la monarquia, de particulars o dels ajuntaments (béns de propis i de comuns, també amortitzats).

Pieter Brueghel el Vell – Els segadors (domini públic

Tanmateix, a tota Europa hi havia terres de propietat comunal, normalment zones de boscos i pastures per al bestiar, de les quals es beneficiaven tots els habitants dels pobles i les viles rurals.

Els camperols eren lliures a la major part d’Europa, però en alguns Estats encara existia la servitud. A Rússia, per exemple, la servitud no es va abolir fins al 1861. Malgrat que la major part de la població pagesa gaudia de llibertat personal, una bona part estava sotmesa als forts impostos del règim senyorial. A més, els camperols havien de pagar d’altres impostos a l’Església i a la monarquia.

A la monarquia calia satisfer-li una sèrie d’impostos directes sobre les rendes i d’altres impostos indirectes que es pagaven dins del preu de molts dels productes de primera necessitat. A més, en alguns casos els camperols havien de treballar les terres del rei de manera gratuïta.

Als senyors els hi havien de pagar una sèrie d’impostos per a l’explotació de la terra i per d’altres drets senyorials que pervivien des de l’edat mitjana com per l’ús dels molins, l’ús dels ponts o l’emmagatzematge de gra, entre d’altres.

Finalment, la pagesia havia de lliurar al clergat l’anomenat delme eclesiàstic, és a dir, el 10% de la collita anava a parar a mans de l’Església.

Cal assenyalar, però, que els camperols no sempre havien de satisfer tots els impostos al senyor, la monarquia i l’Església. Per exemple, un gran nombre de les terres de senyoria estaven exemptes de la tributació reial, mentre que les terres que eren dominis de la monarquia no patien les càrregues fiscals senyorials.

En aquest període les càrregues impositives van créixer de manera continuada, especialment a causa de les creixents necessitats financeres de les monarquies absolutes. Això crearia un important descontentament al camp, un descontentament que avançaria en paral·lel al d’altres sectors socials, com la burgesia, part de l’aristocràcia i del clergat, i de les classes populars urbanes.

El comerç i la indústria durant el l’antic règim.

La indústria de l’Antic Règim girava fonamentalment al voltant dels petits tallers artesanals, controlats pels gremis d’origen medieval, agrupacions d’artesans que controlaven en règim de monopoli tota la producció artesanal de cada ofici.

Els gremis establien la quantitat de primeres matèries que calia comprar, el nombre d’artesans i de tallers, les zones de venda i, fins i tot, el preu final amb el qual arribava el producte al mercat. El monopoli dels gremis en l’economia de l’Antic Règim a la majoria dels països europeus era tal que per poder treballar en un ofici, els artesans (calderers, fusters, tintorers, sastres, etc.) havien d’estar integrats en el gremi corresponent.

D’aquesta manera, fins a la segona meitat del segle XVIII, l’artesania es va caracteritzar pels pocs avenços i l’escassa innovació tecnològica. Els artesans es mantenien en un sistema quasi medieval, treballant en petits tallers amb molt pocs operaris i realitzant tota la tasca de producció, des de la recepció de la matèria primera fins a la elaboració del producte final. Només en el cas del tèxtil podem trobar una producció especialitzada amb un procés de fabricació en diferents tallers.

Però, gràcies a la iniciativa de comerciants emprenedors, van aparèixer noves fórmules de producció, com el putting out system o el domestic system.

El putting out system consistia en què un comerciant o inversor capitalista facilités la primera matèria i les eines a uns camperols que treballaven per a ell en els mesos de descans agrícola des de la seva pròpia casa, confeccionant-li un producte que després venia, sobretot, en el mercat colonial a preu lliure. D’aquesta manera s’eludia el control dels gremis, s’augmentava la producció, es reduïen els preus i es satisfeia la demanda creixent de mercaderies.

D’altra banda, en el cas del domestic system, el propi artesà feia d’empresari i treballava al marge del control gremial.

Per la seva part, la monarquia va crear les anomenades manufactures reials, grans fàbriques patrocinades per l’Estat. Però aquestes instal·lacions eren grans tallers artesans més que no pas indústries modernes, perquè estaven centrades en la producció d’armes o articles de luxe per al consum de les elits (tapissos, ceràmica i vidre, entre d’altres) i no s’hi utilitzava maquinaria ni formes modernes de producció.

El comerç. En qualsevol cas, les operacions comercials van créixer considerablement, ja que les monarquies europees van continuar la política mercantilista del segle anterior i van potenciar el desenvolupament de les manufactures per augmentar la producció d’objectes destinats al consum.

Des de 1730, un moviment de pujada dels preus va incrementar els beneficis dels propietaris. Tot i això, el comerç interior s’enfrontava al problema del control dels gremis, a la pervivència de pesos i mesures regionals diferents i a l’existència de duanes interiors que dificultaven la lliure circulació de mercaderies entre les diverses regions d’un mateix Estat. A més, per a la mobilitat d’aquests productes era essencial el transport i, seria al llarg del segle, que les comunicacions van millorar gràcies a la construcció de carreteres i canals.

Malgrat tot això, va ser el comerç colonial, és a dir, el comerç amb els territoris extraeuropeus, el que va tenir un creixement més espectacular gràcies al desenvolupament dels intercanvis entre Europa i Amèrica. Per assegurar-se aquests mercats, les companyies comercials (privades o participades per l’Estat) van col·laborar a estendre i a assegurar el domini de les metròpolis.

La monarquia concedia el monopoli del comerç amb una zona a una determinada companyia comercial. Així, per exemple, la Companyia de les Índies Orientals britànica tenia el dret d’explotació del comerç entre Anglaterra, l’Índia i l’extrem orient. D’aquesta manera, la corona obtenia beneficis immediats i els propietaris de la companyia feien un gran negoci.

Al segle XVIII van crear-se noves rutes comercials. Uns vuitanta nous ports van obrir-se al comerç europeu i els vaixells de la Gran Bretanya, Holanda, França, Espanya i Portugal van intercanviar productes manufacturats procedents d’Europa a canvi de primeres matèries, cada cop més necessàries per abastir les industries del continent europeu.

A més, en aquesta època va continuar el pròsper comerç d’esclaus i d’altres productes a l’Atlàntic, es va desenvolupar el comerç amb l’Índia i van iniciar-se relacions comercials amb la Xina, el Japó i Indonèsia. Alguns productes colonials, com el sucre, el cafè, el tabac, el cotó i el cacau van esdevenir elements d’ús habitual a Europa des d’aquest període.

3. La Il·lustració

La Il·lustració es va iniciar en el període 1680-1730 a Anglaterra i les Províncies Unides, i posteriorment va difondre’s a França i algunes regions d’Itàlia i dels Estats alemanys. D’aquesta manera, cap al 1750, aquest corrent de pensament s’havia expandit per bona part d’Europa, esdevenint França el principal centre de difusió del seu ideari.

El focus principal d’aquest reformisme van ser les ciutats portuàries, com Anvers, Londres o Hamburg, i les grans capitals europees del segle XVIII, com París, Viena, Berlín, Sant Petersburg, Madrid o Lisboa. Per contra, el món rural va estar completament allunyat d’aquells nous aires renovadors que portaven els pensadors il·lustrats.

Si bé és innegable que la Il·lustració va ser un fenomen europeu, aviat les idees il·lustrades van estendre’s per molts dels territoris colonials que controlaven les potències europees, especialment per l’Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Austràlia, i serien un dels fonaments de les revolucions que portarien molts d’aquests territoris cap a la independència en els segles XVIII i XIX.

Tanmateix, la Il·lustració és un fenomen plural i divers. Per això, en cada llengua s’anomena a aquest període de manera diferent però predomina la idea de les Llums. Per tant, cada Il·lustració té uns trets específics en el seu marc.

La Il·lustració britànica està marcada per les transformacions polítiques que van viure’s en el segle XVII i el marc geogràfic que abraça aquest moviment ocupa des de Anglaterra i Escòcia a Amèrica del nord. Així, els il·lustrats britànics es van preocupar principalment per qüestions econòmiques i polítiques, però sense ser en cap moment un moviment que s’enfrontés amb el poder polític. A Anglaterra la Il·lustració no serà radical ni anticlerical.

Els referents científics i filosòfics del segle XVII marquen el desenvolupament de la Il·lustració britànica. És per això, que el bressol de la Il·lustració el trobem a Anglaterra amb uns clars referents en el segle XVII com Newton o Locke. Destaca l’aplicació del racionalisme a l’economia, la política i el pensament social amb autors com Hume, Adam Smith, Gibbon o Godwin. La Il·lustració britànica, a més, va perllongar-se a les seves colònies d’Amèrica del Nord amb personatges com Jefferson o Franklin fundadors dels Estats Units.

D’altra banda, la Il·lustració francesa també estarà marcada pel pensament del segle XVII, especialment per personatges com Descartes. A França la Il·lustració, però, presenta un contrast entre la realitat de la societat de l’Antic Règim i els canvis produïts a la ciència i el pensament.

Per això, els il·lustrats francesos estaran enfrontats amb el poder polític. La majoria es concentraran a París i projectaran els seus pensaments més enllà del seu àmbit geogràfic. A França els antecedents als il·lustrats són Descartes o Pascal. El racionalisme que practicaran els il·lustrats francesos els enfrontarà amb el poder establert (rei i institucions). Les principals figures d’aquest moviment van ser Voltaire, Diderot, Montesquieu, Helvetius o d’Holbach.

Al centre d’Europa, la Il·lustració germànica es donarà en una societat afectada per la Reforma religiosa que va provocar una transformació a la cultura com a cap altre lloc, impulsant la llibertat de pensament individual i el racionalisme. La Il·lustració a l’àmbit germànic, per tant, no és un moviment que renovi les institucions culturals. Tendeix a quedar-se en l’àmbit de les institucions i les elits i és un moviment més aviat moderat.

Alemanya viu una Il·lustració que té una tradició profunda que va arrencar en els segles XVI i XVII amb figures com Leibniz o Pufendorf. És un moviment lligat al mecenatge cultural i no s’enfrontarà amb el poder polític. La Il·lustració germànica serà molt acadèmica i impregnada d’una religiositat marcada. Els autors més destacats són Kant, Wolf o Helder. A finals del segle XVIII hi haurà una prolongació del pensament il·lustrat que influenciarà el pensament del segle XIX. El racionalisme portarà al romanticisme i a plantejaments radicals en el cas alemany.

Itàlia en el segle XVIII no era una unitat política i la fragmentació va condicionar el desenvolupament del pensament il·lustrat. Així, la Il·lustració italiana es desenvoluparà a Milà que era el gran centre cultural vinculat amb els il·lustrats francesos. Aquesta relació amb França farà que els il·lustrats italians participin de la combativitat i el radicalisme. La diversitat i fragmentació italiana, però, farà que l’enfrontament amb el poder no sigui constant. A determinades zones apareixerà de forma anticipada el nou concepte d’estat-nació propi de les societats burgeses. Val a dir que al voltant dels Estats Pontificis la Il·lustració provocarà tensions religioses.

La Il·lustració espanyola no tindrà projecció social. A Espanya aquest serà un moviment que només afectarà a l’àmbit de la cultura i del reformisme polític per activar la situació econòmica i social. És fonamentalment una Il·lustració del funcionariat. A Catalunya, en canvi, trobem alguns il·lustrats en l’àmbit del comerç.

En resum, la Il·lustració espanyola és un moviment tardà (segona meitat del segle XVIII) influenciat per idees importades de l’exterior en el qual els plantejaments radicals passen a la clandestinitat. A més, la Il·lustració oficial difuminarà els continguts originals del moviment. Les principals figures seran Campomanes o Cadalso. Amb la protecció de la monarquia de Carles III es publicarà el diari El Censor.

A l’Europa oriental el cas més representatiu d’Il·lustració és Rússia que importarà el moviment sense que arribi a arrelar profundament. La Il·lustració russa serà cortesana i enllaçarà amb el reformisme de Pere el Gran i Caterina la Gran. Això sí, aquest corrent de pensament donarà lloc al moviment crític del segle XIX.

Els il·lustrats tenien una concepció optimista de la natura, que consideraven una font de justícia i de bondat, i també de l’ésser humà, que naixia per ser feliç. Confiaven en la idea de progrés i creien que la raó i la voluntat humana podien transformar la societat. El pensament il·lustrat es fonamenta principalment en:

Racionalisme: L’home és capaç de comprendre tot allò que passa a través de la seva intel·ligència. Només és real i acceptable allò que pot ser comprès amb la raó.
Recerca de la felicitat a través de la llibertat: L’objectiu màxim de l’Home a la Terra és la recerca de felicitat. Per això s’ha de trobar a través de la propietat privada, llibertat i igualtat – política i legal- (ideals de la burgesia). Per una altra banda, amb l’educació es pot millorar les condicions de vida dels éssers humans.
Laïcisme: Ens trobem amb la primera vegada a la Història on se superposa el laïcisme en la cultura, enfront de la religió. Tot i que bona part dels il·lustrats eren deistes, és a dir, creien en una religió natural que admetia la idea de Déu, rebutjaven la superioritat de qualsevol religió sobre les altres i condemnaven la intolerància religiosa. Els il·lustrats parlaran de Filantropia: amor a l’home per l’home.

En aquest sentit, podem veure que en el segle XVIII augmenten les obres de filosofia, ciències naturals. En canvi, els llibres religiosos foren escassos.

Entre 1751 i 1772, es va publicar a França l’Encyclopédie, editada per Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert, que pretenia recollir el pensament il·lustrat. Aquesta obra magna va complir una doble funció: informar (i, per tant, sistematitzar i posar al dia els coneixements del seu temps) i crear una polèmica ideològica, amb el seu rebuig a l’autoritat i el seu afavoriment del progrés. Va ser Denis Diderot qui el 1747 es va fer càrrec d’aquest projecte i es va convertir en el director de l’obra (Diccionari raonat de les ciències, les arts i els oficis). En la redacció, hi van col·laborar altres pensadors il·lustrats, com Montesquieu, Rousseau, el Baró d’Holbach i Voltaire.

Així en l’àmbit social, els il·lustrats es varen oposar a la societat estamental basada en la tinença de privilegis en nom dels seus avantpassats. Per això, defensaven la mobilitat social, la igualtat d’origen i el mèrit segons la vàlua de cada persona.

En matèria econòmica es mostraren contraris al mercantilisme, una doctrina econòmica que defensava la creença en el comerç i en l’acumulació de metalls preciosos com a principals fonts de riquesa d’un país. Per tant les monarquies absolutistes optaren per polítiques proteccionistes encaminades a afavorir les exportacions i a penalitzar les importacions i d’aquesta manera augmentar la quantitat d’or i plata que acumulaven.

Per contra, els il·lustrats entre els quals destacava François Quesnay varen defensar la fisiocràcia, segons la qual eren l’agricultura i les activitats productives les que permetien viure als seus habitants. Per això varen lluitar contra qualsevol reglamentació estatal i varen defensar els principis primigenis del liberalisme econòmic: la lliure iniciativa, la propietat privada i la llibertat econòmica.

Des de la perspectiva de la teoria política, els il·lustrats proposaren una sèrie de canvis que afectaven de ple la justificació de l’Antic Règim:

Montesquieu va teoritzar sobre el principi de la separació dels poders de l’estat: el legislatiu, responsable de l’elaboració de les lleis; l’executiu, encarregat de governar el país i el judicial, que administra la justícia, amb un èmfasi especial en la independència del poder judicial.
Rousseau va plantejar la teoria del contracte social, que explicava l’existència de la societat organitzada a partir d’un pacte entre els individus, que renunciaven a la llibertat de l’estat de naturalesa a canvi d’uns drets dins d’una estructura política organitzada, l’estat. És a dir, un pacte entre governants i governats. També va definir el principi de sobirania nacional, pel qual el poder emana del lliure consentiment de tots els ciutadans, expressat per mitjà del vot.
Voltaire va criticar l’absolutisme i la tirania, i va proposar la creació d’un sistema polític parlamentari que limités el poder del monarca a partir de l’existència d’un parlament i d’una millora del sistema fiscal que no recaigués exclusivament sobre el poble.

3.1 El despotisme il·lustrat

Malgrat l’exemple dels parlamentarismes anglès i holandès, la majoria dels monarques europeus del segle XVIII mantenien un poder absolut. Ara bé, les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents. D’aquesta manera, anomenem despotisme il·lustrat o absolutisme il·lustrat al sistema polític que neix de l’aplicació de les idees il·lustrades per part d’alguns dels monarques de l’absolutisme i que va desenvolupar-se entre 1760 i 1789.

Els anomenats dèspotes il·lustrats, conscients dels greus problemes econòmics i socials que patien els seus països, volien millorar les condicions de vida dels seus súbdits i fer compatibles els principis de l’absolutisme amb la idea de progrés, racionalització i modernització de la Il·lustració, però sense modificar l’estructura social ni les lleis. Per això es va mantenir l’absolutisme com a forma de govern i el Tercer Estat va continuar sense poder participar en el sistema polític.

El lema “tot pel poble, però sense el poble” definiria perfectament el caràcter del despotisme il·lustrat.

La influència del pensament il·lustrat va arribar a les corts europees. Alguns reis de monarquies absolutistes varen dur a terme experiències reformistes que pretenien unir l’autoritat reial amb les idees de progrés de la Il·lustració. Entre els exemples de monarques il·lustrats destaquen Frederic II a Prússia, Maria Teresa a Àustria, la tsarina Caterina a Rússia i Carles III a Espanya.

Les característiques comunes del despotisme il·lustrat foren la racionalització de l’administració, el foment de l’educació i la cerca de la modernització econòmica. Tots ells varen promoure programes de desenvolupament agrícola i industrial i van facilitar la llibertat de comerç.

Tanmateix aquestes mesures varen tenir un abast molt limitat, ja que els privilegiats no veien amb bons ulls aquestes reformes econòmiques que, si volien que funcionàs, s’havia de posar en dubte la societat estamental i el poder absolut. Per tant, les contradiccions del despotisme il·lustrat varen obrir camí a les revolucions que van posar fi a l’Antic Règim.