El sexenni democràtic o revolucionari (1868-1874)

La crisi del sistema isabelí va ser el resultat d’una greu crisi econòmica, de la marginació del poder de progressistes i demòcrates, del descrèdit de la monarquia, etc. Tot plegat va desencadenar una revolució contra la monarquia. Els insurrectes eren els grups marginats del poder: unionistes, progressistes i demòcrates.

El 1868 va triomfar un pronunciament contra Isabel II anomenat La Gloriosa. Entre les causes de la revolució de 1868 cal destacar:

  • Descontentament popular derivat de la crisi econòmica del 1866, que va comportar un augment de l’atur i la pujada dels preus.
  • Oposició al monopoli del poder exercit per moderats i unionistes, que governaven de manera autoritària.
  • Poca imparcialitat i impopularitat de la reina Isabel II que donava suport als moderats
  • Difusió entre les classes populars dels ideals democràtics i republicans basats en el sufragi universal masculí i en l’ampliació dels drets i les llibertats.

El moviment va esclatar  amb la insurrecció de l’esquadra del brigadier Topete a la badia de Cadis i al cap de poc temps es va formar un govern provisional que va impulsar un programa de reformes.

Finalment, es van elegir unes noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic, que va optar per una monarquia democràtica. La Constitució de 1869 establia la monarquia com a forma de govern i es va haver de buscar un rei entre les dinasties europees. L’elegit va ser l’italià Amadeu de Savoia.

El Regnat d’Amadeu de Savioia

L’opció triada va ser Amadeu de Savoia, representant d’una monarquia liberal que havia contribuït a unificar Itàlia. Uns quants dies abans de l’arribada del nou rei, el seu principal valedor, el general Prim, va ser assassinat.

Amadeu I va tenir el suport de progressistes, unionistes i demòcrates, i el govern va posar en marxa noves mesures per a la recuperació econòmica i per a la democratització real del país.

Tanmateix, va haver de fer front a una forta oposició: els moderats i part de l’Església es varen mantenir lleials als Borbó; els carlins varen aprofitar l’oportunitat per proclamar rei Carles VII, amb la qual cosa va començar una nova guerra, i els republicans aspiraven a proclamar la República.

Davant la gran quantitat de problemes, als quals es va unir una insurrecció independentista a l’illa de Cuba (1869), Amadeu I va decidir renunciar a la Corona i abandonar el país.

La I República Espanyola (1873-1874)

La República va ser rebuda amb entusiasme pels sectors populars de les grans ciutats, i el govern republicà va emprendre un programa de reformes econòmiques i socials.

Les eleccions del 1873 les varen guanyar els republicans federals i les Corts varen redactar un projecte de constitució federal que repartia les competències legislatives entre el govern central i les repúbliques federades, que no es va arribar a promulagr mai.

La República va tenir quatre presidents (FiguerasPi i MargallSalmerón i Castelar), però un seguit de problemes no varen fer possible que es consolidàs:

  • Les divisions en el republicanisme entre unitaris i federals i entre moderats i intransigents, que aspiraven a una revolució social més gran.
  • La dificultat de fer front a la insurrecció a Cuba i al començament d’una nova guerra carlina el 1872.
  • Una insurrecció cantonal a Cartagena el 1873, que es va proclamar cantó independent.
  • L’oposició dels monàrquics, que varen conspirar per preparar la restauració de la monarquia en Alfons, el fill d’Isabel II.

El gener de l’any 1874 un cop d’Estat liderat pel general Pavía va dissoldre les Corts i va entregar la presidència del govern espanyol al general Serrano, que va intentar estabilitzar una república conservadora i presidencialista.

El cop d’Estat del 1874 va dissoldre les corts i va lliurar el poder al general Serrano, però la base social optava pel retorn de la monarquia, amb la figura d’Alfons de Borbó, el fill d’Isabel II.

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close