El sexenni democràtic o revolucionari (1868-1874)

La crisi del sistema isabelí va ser el resultat d’una greu crisi econòmica, de la marginació del poder de progressistes i demòcrates, del descrèdit de la monarquia, etc. Tot plegat va desencadenar una revolució contra la monarquia. Els insurrectes eren els grups marginats del poder: unionistes, progressistes i demòcrates, els quals havien acordat amb el Pacte d’Ostende (1866) l’expulsió dels borbons i la democratització de la  vida política.

El setembre de 1868 tot estava preparat perquè es posés en pràctica el compromís acordat en el Pacte d’Ostende, es tractava d’organitzar un pronunciament militar que portés a la convocatòria d’unes Corts constituents que liquidessin el sistema isabelí. Així, el dia 18, l’esquadra concentrada a la badia de Cadis sota el comandament del brigadier Juan Bautista Topete va iniciar el pronunciament contra el govern d’Isabel II.

El general Prim, exiliat a Londres, i el general Serrano, desterrat a les Illes Canàries, van reunir-se amb els insurrectes per passar a encapçalar el moviment i publicar un manifest contrari a la reina, que acabava amb l’ambigua proclama de “¡Viva España con honra!”. El moviment va estendre’s arreu de la Península sense que ni el govern ni la corona fossin capaços de neutralitzar-lo. Quan les escasses tropes fidels a la monarquia van ser derrotades per Serrano a la Batalla d’Alcolea, el govern no va tenir cap altra sortida que la dimissió, i la reina Isabel II, que es trobava estiuejant a Sant Sebastià, va haver de sortir cap a l’exili francès el 29 de setembre.

En la Revolució de Setembre hi van tenir un gran protagonisme les forces populars, en especial a les ciutats, dirigides per elements demòcrates i republicans. Així, a moltes ciutats la revolució va estendre’s mitjançant la formació de Juntes revolucionàries que van ser les encarregades d’organitzar la insurrecció i de fer les crides al poble. El suport popular va ser importantíssim perquè la revolució triomfés.

El general Serrano va ser proclamat regent, i Prim, president d’un govern integrat exclusivament per progressistes i unionistes. Immediatament, el nou executiu va ordenar la dissolució de les Juntes i el desarmament de la Milícia Nacional, deixant ben clar que la revolució social no es trobava en l’agenda dels vencedors de la revolució. Aquests havien instrumentalitzat les demandes del poble per fer caure els Borbons i fer-se amb el poder, sense cap intenció de fer canvis més radicals. D’aquesta manera, el desenvolupament de la Revolució de Setembre seria el d’un simple moviment reformista que no buscava transformacions radicals sinó el canvi polític.

El 1868 va triomfar un pronunciament contra Isabel II anomenat La Gloriosa. Entre les causes de la revolució de 1868 cal destacar:

  • Crisi econòmica i malestar social. El regnat d’Isabel II va tenir una fase d’expansió econòmica, que coincidia amb un cicle de creixement europeu generalitzat. Però, a mitjans dels anys seixanta la situació econòmica mundial va fer un tomb donant pas a la primera gran crisi del sistema capitalista, manifestada amb especial virulència en els àmbits financer i industrial. A Espanya, a més, aquesta crisi va veure’s agreujada per la coincidència amb una important crisi de subsistències que va afectar, especialment, les condicions de vida de les classes populars. Així, la depressió cíclica que afectava l’economia europea va manifestar-se a Espanya com una crisi amb múltiples facetes a les finances de l’Estat, a l’exportació, a la producció industrial i la subsistència.
  • La crisi de subsistències, iniciada el 1866, va marcar el punt d’inflexió per a l’enfonsament definitiu del règim. A partir d’una sèrie de males collites va produir-se l’escassetat de blat, aliment bàsic en el règim d’alimentació de la societat espanyola del període. Immediatament, els preus van començar a augmentar donant lloc al fet que, en només dos anys, el preu del blat s’incrementés un 65%. El preu del pa va experimentar la pujada corresponent així com d’altres productes bàsics com l’arròs o el bacallà. Amb aquesta crisi tradicional quedava clar que la revolució liberal no havia estat capaç d’articular un mercat interior en el país que permetés l’abastiment en temps de crisi. La combinació de la crisi agrícola, industrial i financera va agreujar la situació i el malestar amb el govern va estendre’s entre la població.
  • Crisi política: Un dels problemes més greus del falsejat sistema parlamentari espanyol del segle XIX era la dificultat que es produïssin amb normalitat els canvis necessaris en els equips de govern. L’única forma que aquests es produïssin era recórrer al pronunciament, un cop militar disfressat de moviment revolucionari. Amb aquests cops es buscava espantar els governants per fer-los accedir al canvi i que accedís un nou partit al govern, acontentant les masses populars amb manifestos “revolucionaris” i l’assumpció del poder par part de les juntes que teòricament representarien a les forces populars fins a la ràpida arribada del militar alliberador de torn que permetia la tornada a la normalitat. A això cal afegir l’oposició al monopoli del poder exercit per moderats i unionistes, que governaven de manera autoritària i la poca imparcialitat i impopularitat de la reina Isabel II que donava suport als moderats. També a difusió entre les classes populars dels ideals democràtics i republicans basats en el sufragi universal masculí i en l’ampliació dels drets i les llibertats.

A partir de la Revolució de 1868, el panorama polític espanyol va estar dominat per tres grans tendències que esdevindrien les principals protagonistes del Sexenni Democràtic: els moderats, la conjunció monàrquico-democràtica i els republicans. Al marge del sistema polític trobem el carlisme, que experimentaria una important revifalla en aquest període, i el moviment obrer anarquista, articulat al voltant de FRE.

El nou govern provisional instaurat després de la caiguda d’Isabel II, encapçalat pels generals Serrano i Prim, va promulgar un seguit de decrets per donar satisfacció a algunes demandes populars (llibertat d’impremta, dret de reunió i associació, sufragi universal, etc.) i va convocar eleccions a Corts constituents el gener de 1869. Aquests serien els primers comicis celebrats a Espanya on es garantia la igualtat mitjançant el sufragi universal masculí per a homes majors de 25 anys.

La confusió dels primers dies de la revolta i la incertesa del resultat del pronunciament de Prim i Topete va fer que les Balears no s’unissin a la revolució fins a l’1 d’octubre. La població de les Illes va secundar, majoritàriament, un pronunciament que anava acompanyat de moltes mesures populistes que foren de difícil compliment. Mentrestant, la població destruïa estàtues i retrats de la reina destronada, i saquejava les oficines de recaptació. La Junta Provisional de Govern de les Balears fou presidida per Maria de Quintana. A Menorca n’hi hagué dues, la de Menorca, a Maó, i la de Ciutadella, feu del canonge liberal Mojón. Les Juntes portaren a terme alguns dels punts del programa revolucionari i s’organitza l’elecció a les noves Juntes que es proclamaren el 24 d’octubre. La de Balears fou presidida per Joaquim Fiol.

Finalment, es van elegir unes noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic, que va optar per una monarquia democràtica.

Proclamada la Constitució, les Corts van confirmar el general Serrano com a regent i al general Prim com a cap de govern. La feina que tenien al davant no era gens fàcil, ja que els republicans eren contraris a la solució monàrquica, els carlins tornaven a l’activitat insurreccional, la crisi econòmica persistia i, a més, calia trobar un nou rei que ocupés el tron espanyol.

Un dels objectius de la Revolució Gloriosa era la reorientació de la política econòmica espanyola. El govern provisional pretenia establir una legislació que impulsés el creixement econòmic i obrís l’economia espanyola als països més desenvolupats d’Europa. Per això, la política econòmica que es va practicar en aquesta etapa va caracteritzar-se per la defensa del lliurecanvisme i per l’obertura del mercat espanyol a l’entrada de capitals estrangers.

El Ministre d’Hisenda, Laureà Figuerola, va suprimir la contribució dels consums, tot i que es va restablir per les hisendes locals amb una nova llei l’any 1870. Per a compensar la pèrdua d’ingressos que comportava la supressió dels consums, el govern va introduir una contribució personal que gravava tots els ciutadans de manera directa i proporcional a la seva renda. Un altre decret va establir la pesseta com a unitat monetària.

Per intentar donar una resposta a aquesta situació, el govern va promulgar la Llei de Mines de 1871, que establia la venda o concessió de jaciments minerals a companyies privades, principalment estrangeres, a les que oferia nombroses facilitats. La forta demanda estrangera va fer que les companyies privades es convertissin en les propietàries de la majoria de les mines espanyoles a canvi d’un pagament anual. Amb els ingressos obtinguts d’aquesta “desamortització del subsòl”, es va fer front a la devolució dels préstecs amb la banca.

L’única excepció a la liberalització de les mines va ser el ferro basc, que no va sortir a la venda gràcies als furs bascos que deien que era un bé propietat del poble basc. La siderúrgia basca va viure un gran desenvolupament en aquest període gràcies a la introducció del convertidor Bessener, que va fer possible el treball del ferro de pitjor qualitat –com era el cas del ferro basc– i després exportar-lo cap a Anglaterra.

La darrera gran actuació econòmica d’aquest període va ser la implantació d’una economia lliurecanvista mitjançant la liberalització dels intercanvis exteriors, aprovada el juliol de 1869, mitjançant la Llei de bases aranzelàries que posava fi a la secular tradició proteccionista de l’economia espanyola. Aquesta mesura va comptar ràpidament amb l’oposició dels industrials cotoners catalans i dels cerealistes castellans, que van veure perillar el seu monopoli sobre el mercat espanyol.

El Regnat d’Amadeu de Savoia

La Constitució de 1869 establia la monarquia com a forma de govern i es va haver de buscar un rei entre les dinasties europees. L’elegit va ser l’italià Amadeu de Savoia.

Prim va apostar per la candidatura d’Amadeu de Savoia, que només tenia 26 anys quan les Corts van elegir-lo com a nou rei d’Espanya, amb 191 vots a favor sobre 311 diputats, el novembre de 1870. Amadeu I arribaria al port de Cartagena el mes següent, només tres dies després de l’assassinat del general Prim, el seu principal defensor i conseller més fidel. Amb aquest mal inici, a principis de gener va ser proclamat monarca per les Corts que, després de prendre-li jurament van dissoldre’s per donar pas a la nova etapa de la monarquia parlamentària.

Amadeu I va tenir el suport de progressistes, unionistes i demòcrates, i el govern va posar en marxa noves mesures per a la recuperació econòmica i per a la democratització real del país.

En els seus dos anys de regnat, Amadeu de Savoia va intentar consolidar un règim plenament parlamentari i democràtic, però les dificultats econòmiques i la inestabilitat política van ser la constant del seu regnat. Els problemes econòmics de la hisenda pública continuaven sent greus, sent necessària l’emissió de més deute públic; i l’enfrontament entre els partits polítics va ser una constant del període, mentre el conflicte carlí anava revifant-se, esclatava la guerra a Cuba i es produïen insurreccions republicanes arreu del país.

Els moderats, que consideraven il·legítima la nova monarquia i es mantenien fidels als Borbó, van plantejar una oberta oposició al nou monarca. El seu principal dirigent, Cánovas del Castillo, va anar captant molts dirigents unionistes i progressistes descontents i els va convèncer que la restauració de la monarquia borbònica en la figura del príncep Alfons, el fill d’Isabel II, era una garantia d’ordre i estabilitat pel país. La nova opció alfonsina va comptar decididament amb el suport de l’Església, contrària a la nova situació, sobretot després que el clergat fos obligat a jurar la Constitució de 1869. També van fer-li costat les elits dels diners, oposades a un règim que legislava en contra dels seus interessos i establia mesures com l’abolició de l’esclavitud a Cuba o la regulació del treball infantil.

Per la seva banda, els carlins, beneficiats pel clima de llibertat que havia suposat la instauració del nou règim, van poder reorganitzar-se com a força política. L’arribada al tron d’Amadeu de Savoia va donar-los arguments per tornar a la lluita armada i iniciar un nou conflicte armat amb l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.

Al món colonial, el 1868, després de l’anomenat “Grito de Yara” s’havia iniciat una insurrecció a Cuba que derivaria en la Guerra dels Deu Anys. La revolta, dirigida per alguns propietaris criolls, va comptar ràpidament amb el suport popular a l’illa en establir com a un dels seus objectius la fi de l’esclavitud. El govern d’Amadeu I va intentar donar resposta a la insurrecció endegant un projecte d’abolició de l’esclavitud i proposant la concessió de reformes polítiques en l’administració colonial. Tanmateix, la negativa dels sectors econòmics amb interessos a Cuba, va frustrar la possibilitat d’una solució pacífica al conflicte i va convertir la guerra en un greu maldecap pel govern.

El 1872, a la vegada que esclatava la Tercera Guerra Carlina, van produir-se noves insurreccions de caràcter federalista en les quals es combinava l’acció dels republicans amb la influència de les idees de l’obrerisme internacionalista de l’AIT, especialment dels anarquistes. Tot i que aquestes insurreccions van ser reprimides, van fer créixer el distanciament entre bona part de la població i la monarquia d’Amadeu I.

Amb tot, la crisi final del regnat d’Amadeu I va ser deguda a la desintegració de la coalició governamental de progressistes, unionistes i demòcrates, ja que en només dos anys van formar-se sis governs diferents i va ser necessari convocar eleccions tres vegades. A més a més, l’oposició al règim va practicar una política abstencionista total que va debilitar enormement el règim. Amadeu I va acabar amb només el suport dels progressistes i això va conduir cap al fracàs de la nova monarquia sorgida de la revolució.

Davant la gran quantitat de problemes, el monarca, privat de tota mena de suport, va signar el decret l’11 de febrer de 1873 i va presentar la seva renúncia al tron i va abandonar Espanya.

La I República Espanyola (1873-1874)

Estanislau Figueras

La República va ser rebuda amb entusiasme pels sectors populars de les grans ciutats, i el govern republicà va emprendre un programa de reformes econòmiques i socials.

L’11 de febrer de 1873 es proclamava la República, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència de monarca. La Primera República va ser aprovada per una àmplia majoria de 258 vots a favor per només 32 en contra. Per a presidir el govern va ser elegit el republicà federal Estanislau Figueras, que governaria amb membres del seu partit i amb el suport d’alguns republicans unitaris.

La instauració de la República va suposar un esclat de radicalisme per part dels sectors més extremistes de la societat. Per exemple, a Andalusia es va estendre des dels primers dies un ampli moviment insurreccional que pretenia donar solució al problema secular de la fam de terres de la pagesia. Tot i aquesta eufòria d’alguns sectors de les classes populars, una gran part dels dirigents del republicanisme federal, encarregats de posar en funcionament la República, es trobaven allunyats de les aspiracions revolucionàries de les seves bases. L’interès dels dirigents republicans de respectar la legalitat es va exterioritzar en la dissolució de les Juntes i en la repressió de les revoltes populars.

L’evolució de la Primera República va ser caòtica per la conjunció de les divisions internes entre els mateixos republicans, escindits entre unitaristes i federalistes; l’esclat de la insurrecció cantonalista iniciada a Cartagena i estesa a Andalusia i el Llevant peninsular; les vagues obreres revolucionàries de juliol de 1873; els problemes derivats de les sublevacions carlina i cubana; i la indiferència de la major part de la població, cansada de la inestabilitat política existent.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg
Francesc Pi i Margall

Les Corts es van obrir l’1 de juliol de 1873 i el dia 7 van proclamar la República Democràtica Federal, en un intent del govern per construir el sistema federal des de dalt. La presidència d’aquesta va quedar en mans d’Estanislau Figueras, però aquest va dimitir pocs dies després, deixant el càrrec en mans de Francesc Pi i Margall. Aquest intentaria buscar aconseguir a la vegada l’ordre i la federació del país emprenent grans reformes: elaboració d’una constitució federal, separació entre Església i Estat, concessió de la independència a les colònies, restauració de la disciplina en l’exèrcit, i elaboració de tot un seguit de lleis socials. Tanmateix, els pocs mesos de duració de l’experiència republicana no permetrien assolir el desenvolupament d’aquesta legislació reformista.

Al juliol es va presentar a les Corts el projecte de la nova Constitució federal, un intent de construir una nova versió federal de l’Estat, però aquest pràcticament no va arribar a ser debatut, i tampoc aprovat. La Constitució Republicana Federal de 1873 seguia la línia de la Constitució de 1869 en relació amb la implantació de la democràcia, i amb el reconeixement dels drets i les llibertats civils. A més a més s’acompanyava d’una àmplia legislació social (abolició de les quintes, abolició dels consums, regulació del treball dels menors, fixació de la jornada màxima de treball, ensenyament públic, etc.).

Amb tot, l’aspecte més innovador del projecte de Constitució era l’estructura de l’Estat, ja que s’establia que la nació espanyola estava integrada per disset Estats, entre els quals es comptava Cuba, i es declarava que el poder emanava de tres nivells: els municipis, els Estats regionals i l’Estat federal. Els nous Estats regionals haurien comptat amb autonomia econòmica, administrativa i política, fet que havia de ser compatible amb l’existència de la nació espanyola (no qüestionada), i haurien d’haver elaborat les seves pròpies constitucions, també compatibles amb la de l’Estat federal. El president republicà seria l’encarregat de mantenir l’equilibri entre els Estats que compondrien la federació. D’aquesta manera, per primer cop en la història d’Espanya, un projecte constitucional plantejava un Estat no centralista i recollia tradicions regionalistes.

La Primera República va haver d’enfrontar-se a greus problemes que van paralitzar l’acció del govern: per la tercera guerra carlina, la guerra de Cuba i la insurrecció cantonalista. A més, quan els dirigents republicans van aconseguir el poder, l’Estat es trobava sense diners per afrontar els problemes que patia. El deute exterior espanyol va situar-se al voltant dels 3.800 milions de pessetes.

Nicolas_Salmeron.jpg
Nicolás Salmerón

El moviment cantonal no reconeixia l’autoritat del poder central en el seu intent de construir el federalisme des de dalt i va portar a una guerra civil que va desgastar fortament al govern federal d’un Pi i Margall qui, partidari de la negociació i contrari a sufocar la revolta per les armes, va haver de dimitir. El seu substitut va ser Nicolás Salmerón, que va iniciar un acostament a les classes conservadores del país i, mostrant una actitud de fermesa, va donar per acabada la política de negociació amb els cantons per iniciar una acció militar contra el moviment.

Amb l’excepció del cantó de Cartagena, la intervenció militar, dirigida pels militars monàrquics Pavía i Martínez Campos, va acabar ràpidament amb la insurrecció, però va donar un poder immens als generals que havien assumit la repressió. Això va permetre a l’exèrcit presentar-se com l’única força capaç de contenir la revolució social. El problema d’aquesta política era que els militars no donaven suport a la República i deixar el règim a les seves mans significava liquidar el projecte federal.

Emilio_Castelar.jpg
Emilio Castelar

En aquest context, Salmerón va dimitir perquè es considerava moralment incapaç de signar les penes de mort imposades per l’autoritat militar als activistes cantonalistes. Així, el 7 de setembre, el republicà unitari Emilio Castelar, molt més conservador en qüestions socials i ben relacionat amb les forces militars, va ser proclamat nou president. Aquest nomenament va ser ben rebut per les classes benestants, ja que sota la seva presidència la República iniciaria un progressiu desplaçament cap a la dreta sota una política d’ordre, autoritat i govern per donar solució als problemes que patia el país.

Per realitzar aquesta política, Castelar va aconseguir plens poders de les Corts per reorganitzar l’exèrcit, obtenir un crèdit i governar amb el Parlament tancat fins al gener de 1874. Com que comptava amb escassos suports a les Corts, i davant del temor de ser destituït per la majoria federal, Castelar va començar a governar de manera autoritària, fent costat als sectors polítics més conservadors i recolzant-se en l’exèrcit com a garantia d’ordre públic.

En resposta, els diputats van acordar presentar una moció de censura al govern per forçar la dimissió de Castelar un cop es reprenguessin les sessions parlamentàries i retornar així al republicanisme democràtic. D’aquesta manera, quan el 3 de gener de 1874 van tornar a obrir-se les Corts, el govern de Castelar va ser derrotat per 120 vots contra 100, el que obria pas a un nou govern federal. Davant d’aquesta situació, un pronunciament del general Pavía, capità general de Castella, encapçalant a amplis sectors de l’exèrcit i la Guàrdia Civil, va forçar la dissolució de les Corts republicanes. L’exèrcit recuperava el paper que havia realitzat en l’Espanya liberal: davant una crisi política assumia la “responsabilitat de recuperar l’ordre i reconduir la marxa del país” segons el que ells consideraven que era la “voluntat nacional”.

Així es va entregar la presidència del govern espanyol al general Serrano, que va intentar estabilitzar una república conservadora i presidencialista, però la base social optava pel retorn de la monarquia, amb la figura d’Alfons de Borbó, el fill d’Isabel II.

Durant tot l’any 1874, el Serrano va tenir com a principal objectiu combatre els carlins i estabilitzar un règim republicà de caràcter conservador. Però els sectors de l’antic moderantisme i de la Unió Liberal que podien donar suport a aquest règim ja preparaven la tornada de la monarquia dels Borbons. Espanya havia arribat al màxim grau d’esgotament polític i, després d’una revolució, un règim provisional, una monarquia democràtica i una república inestable en només sis anys, el règim de Serrano es presentava als ulls dels espanyols amb un futur escàs.

Finalment, el 29 de setembre, el general Arsenio Martínez Campos va fer un pronunciament a Sagunt per proclamar com a nou rei d’Espanya el príncep Alfons, fill d’Isabel II. La restauració monàrquica dels Borbons no va trobar grans dificultats i resistències. El desembre, el nou monarca signava el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas del Castillo, on se sintetitzava el programa de la nova monarquia: un règim conservador i catòlic que tindria com a principal objectiu garantir el funcionament del sistema polític liberal i restablir l’estabilitat política i l’ordre social. La burgesia catalana es disposava a rebre amb joia el nou rei Alfons XII després del desgavell de la Gloriosa, a l’espera d’un període d’estabilitat i prosperitat. Així s’iniciava el sistema de la Restauració borbònica.

La tercera guerra carlina

La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa al crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals. Malgrat no comportar un autèntic perill per a la monarquia d’Amadeu I, el conflicte carlí va suposar un nou focus d’inestabilitat en un país que semblava ingovernable. A més, una facció del carlisme va començar a evolucionar fins a proposar-se com una força política d’orientació ultracatòlica i oposada a la monarquia.

Amb la instauració de la Primera República, el 1873, les esperances carlines van veure’s encara més encoratjades. D’un enfrontament inicial amb uns quants escamots armats es va passar a un autèntic front obert, amb el reclutament d’un exèrcit, que va aconseguir fer-se amb el domini de diferents territoris tradicionalment carlins. El mes de juliol la guerra es va estendre per gran part de Catalunya, des d’on es van realitzar incursions cap a Terol i Conca, i el front va consolidar-se a les províncies basques i al Maestrat.

A les zones revoltades es va anar articulant un embrió d’Estat carlí, i els ajuntaments i les diputacions van començar a organitzar-se sota principis forals, tot impulsant les llengües pròpies i les institucions regionals. Estella es convertiria així en un Estat carlí des de l’estiu de 1873. Alguns èxits militars de les tropes governamentals van impedir l’extensió del conflicte a les ciutats, però van ser incapaces de reprimir-lo definitivament. Així, el conflicte s’allargaria fins al 1876, ja que els carlistes dominaven la major part del País Basc i Navarra amb l’excepció de les grans capitals.

La restauració de la dinastia borbònica en la figura d’Alfons XII va fer que el carlisme perdés una part dels suports conservadors que lli donaven suport. Aquests ja estaven satisfets pel retorn a un sistema que garantia una certa estabilitat al país després de la situació erràtica dels últims anys. Així, l’ofensiva de l’exèrcit liberal al llarg de 1875 va aconseguir expulsar els carlins de les places on s’havien fet forts, derrotant-los a tot Catalunya, i també al País Valencià i l’Aragó.

El conflicte encara es perllongaria uns mesos més al País Basc i Navarra, on va traslladar-se la major part de l’exèrcit governamental. El febrer de 1876, Carles VII va travessar la frontera en direcció cap a l’exili francès posant fi a la guerra i a les seves pretensions al tron espanyol. La conseqüència immediata de la guerra seria l’abolició definitiva del règim foral basc i navarrès.

Aquest seria l’últim intent insurreccional d’uns carlistes que van demostrar la seva feblesa estructural perquè no fou capaç de derrotar al règim republicà que era excessivament fràgil a conseqüència de la conjunció de diversos factors: la divisió entre activistes i legalistes, la consolidació del liberalisme a Espanya, la incapacitat d’aglutinar a tota l’oposició conservadora a la Revolució de Setembre, la manca de confiança per part de l’exèrcit i la manca de suport popular a les grans ciutats.

A %d bloguers els agrada això:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close