De súbdits a ciutadans: les revolucions liberals burgeses i el sorgiment del nacionalisme.

Data de la darrera modificació

30 de Setembre de 2024

El segle XVIII europeu fou un període de transició. D’una banda, es van mantenir les característiques de l’Antic Règim i, de l’altra, es va preparar el camí de les revolucions liberals. A Espanya, el segle XVIII va significar l’arribada de la dinastia dels Borbons i l’aplicació dels principis de l’absolutisme monàrquic.

L’Antic Règim era el tipus de societat que predominava a Europa durant el segle XVIII. Els seus trets característics eren: una economia agrària de tipus senyorial, l’absolutisme monàrquic i la societat estamental.

1. Característiques de l’Antic Règim

L’antic Règim es caracteritza en una sèrie de característiques bàsiques com és una economia agrària, una societat estamental i una monarquia absoluta.

1.1 Una economia agrària

L’agricultura era l’activitat més important. Era una agricultura de subsistència, de rendiment molt baix i orientada a l’autoconsum. L’economia es veia periòdicament colpejada per les anomenades crisis de subsistència: períodes d’escassetat d’aliments i de puges de preus, que generaven fam i misèria entre els sectors populars. La terra estava en mans de la noblesa i el clero, que posseïen grans propietats, transmeses de generació en generació.

L’augment de la demanda va estimular la roturació de noves terres per augmentar la producció agrícola, així com la introducció de nous conreus (patates, blat indi…) i noves tecnologies. Tot plegat va iniciar la revolució agrícola a finals del segle XVIII.

Pel que fa a l’artesania, controlada pels gremis, juntament amb la indústria domèstica i la manufactura, foren els exponents de l’escassa activitat industrial. L’activitat comercial també era escassa i només destacava el comerç marítim. Els transports terrestres eren insuficients, lents i cars. La gran majoria de la població era rural, treballava en les feines del camp.

Per tal d’augmentar la producció artesanal i allunyar-se del control estricte de la producció i els beneficis per part dels gremis, es va introduir un nou sistema de producció:

El treball a casa consistia a proporcionar a les famílies de grangers matèries primeres i estris perquè poguessin elaborar productes als seus propis petits tallers.

Les manufactures eren instal·lacións que concentraven un gran nombre de treballadors per produir sobretot articles de luxe. Aquestes institucions podien ser impulsades per l’estat o per iniciativa privada.

La producció es venia als mercats urbans en expansió, però sobretot als mercats internacionals amb el comerç colonial, és a dir, el comerç marítim amb territoris no europeus, el qual va experimentar una gran expansió al segle XVIII. Els comerciants britànics, holandesos, francesos, espanyols i portuguesos intercanviaven productes manufacturats fet a Europa per matèries primeres i altres productes colonials, com el sucre, el cafè i el cotó.

La base d’aquest comerç era l’anomenat comerç triangular, en el qual una part important d’aquest comerç era el tràfic d’esclaus negres, capturats a Àfrica, transportats a Amèrica i venuts per treballar de manera infrahumana a les plantacions. Les destinacions dels esclaus eren, sobretot, el Carib, el Brasil i les colònies britàniques a Amèrica del Nord.

Els beneficis obtinguts amb el comerç colonial eren molt alts i aquesta rendibilitat va afavorir la proliferació de mercaders, així com el desenvolupament de bancs i de les companyies comercials, en mans de comerciants privats però que gaudient del privilegis i de monopolis protegits per l’Estat.

1.2 Una societat estamental

La societat de l’Antic Règim es caracteritzava per la seva desigualtat civil, ja que la societat es dividia en dos estaments ben diferenciats, els privilegiats (clero i noblesa) i els no privilegiats (estat popular o tercer estat).

La noblesa i el clero eren els estaments privilegiats. Posseïen la major part de les terres, monopolitzaven tots els càrrecs, acumulaven la major part de les riqueses i estaven exempts del pagament d’impostos. El clero vivia de les rendes del seu patrimoni. Hi havia grans diferències entre l’alt clero (bisbes i cardenals) i el baix clero (capellans i frares)

Entre els no privilegiats aquí s’hi inclouria la immensa majoria de la població (entre el 90 i el 95%) i que incloïa grups molt diferents, econòmicament i socialment:

Burgesia: incloïa els grans artesans, comerciants i banquers. Era el grup més actiu econòmicament i la seva riquesa havia augmentat, però continuava marginada políticament i socialment.
Classes populars urbanes: en formaven part els treballadors manuals de les ciutats.
Pagesos: constituïen el grup més nombrós de la població. Estaven obligats a treballar les terres dels grups privilegiats, als quals pagaven impostos elevats.

1.3 Una monarquia absoluta

En aquesta societat, la forma de govern era la monarquia absoluta: l’autoritat reial tenia origen diví i el monarca concentrava tots els poders de l’Estat en la seva persona, tenia un poder absolut. Els governats eren súbdits sense cap dret.

El rei estava auxiliat per unes institucions que l’assessoraven (Consells d’Estat). Per a alguns afers també havia de consultar els parlaments. El Parlament era una institució nascuda a l’edat mitjana. Estava composta per representants dels tres estaments, que assessoraven el rei i tenien algunes atribucions.

2. L’expansió econòmica del segle XVIII.

El segle XVIII fou d’una relativa pau internacional. Després dels conflictes del segle XVII, la firma del Tractat d’Utrecht (1713) va donar pas a un període d’equilibri internacional. En aquesta situació, el segle XVIII va ser un període de creixement i de progrés, a causa de tres factors: l’increment destacat de la població, l’augment de la producció manufacturera i l’increment del comerç. Es va produir un creixement demogràfic provocat per l’absència de grans epidèmies, pels nous cultius, etc.

L’augment de la població comportà una major demanda de tota mena de productes. Es va produir una alça dels preus i els propietaris, estimulats per això, augmentaren la producció.

El comerç colonial és el que va tenir un creixement més gran. S’intercanviaven productes manufacturats a Europa amb matèries primeres de les colònies (sucre, cafè, cotó…). Es basava en el comerç triangular, que tenia com a element cabdal el tràfic d’esclaus de raça negra d’Àfrica a Amèrica per utilitzar-los com a mà d’obra.

Les monarquies van potenciar el creixement econòmic.

3. La Il·lustració

La Il·lustració fou una nova forma de pensament impulsada per la burgesia europea per lluitar contra l’Absolutisme, la noblesa i l’Església i l’economia basada en la propietat de terres. Dit d’altra manera, contra l’Antic Règim.

La Il·lustració va néixer a Anglaterra, a començaments del segle XVIII, des d’on passà a Alemanya i França i on s’expressarà en forma de lluita social amb la Revolució Francesa. Els il·lustrats tenien una concepció optimista de la natura, que consideraven una font de justícia i de bondat, i també de l’ésser humà, que naixia per ser feliç. Confiaven en la idea de progrés i creien que la raó i la voluntat humana podien transformar la societat. El pensament il·lustrat es fonamenta principalment en:

Racionalisme: L’home és capaç de comprendre tot allò que passa a través de la seva intel·ligència. Només és real i acceptable allò que pot ser comprès amb la raó.
Recerca de la felicitat a través de la llibertat: L’objectiu màxim de l’Home a la Terra és la recerca de felicitat. Per això s’ha de trobar a través de la propietat privada, llibertat i igualtat – política i legal- (ideals de la burgesia). Per una altra banda, amb l’educació es pot millorar les condicions de vida dels éssers humans.
Laïcisme: Ens trobem amb la primera vegada a la Història on se superposa el laïcisme en la cultura, enfront de la religió. Tot i que bona part dels il·lustrats eren deistes, és a dir, creien en una religió natural que admetia la idea de Déu, rebutjaven la superioritat de qualsevol religió sobre les altres i condemnaven la intolerància religiosa. Els il·lustrats parlaran de Filantropia: amor a l’home per l’home.

En aquest sentit, podem veure que en el segle XVIII augmenten les obres de filosofia, ciències naturals. En canvi, els llibres religiosos foren escassos.

Entre 1751 i 1772, es va publicar a França l’Encyclopédie, editada per Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert, que pretenia recollir el pensament il·lustrat. Aquesta obra magna va complir una doble funció: informar (i, per tant, sistematitzar i posar al dia els coneixements del seu temps) i crear una polèmica ideològica, amb el seu rebuig a l’autoritat i el seu afavoriment del progrés. Va ser Denis Diderot qui el 1747 es va fer càrrec d’aquest projecte i es va convertir en el director de l’obra (Diccionari raonat de les ciències, les arts i els oficis). En la redacció, hi van col·laborar altres pensadors il·lustrats, com Montesquieu, Rousseau, el Baró d’Holbach i Voltaire.

Així en l’àmbit social, els il·lustrats es varen oposar a la societat estamental basada en la tinença de privilegis en nom dels seus avantpassats. Per això, defensaven la mobilitat social, la igualtat d’origen i el mèrit segons la vàlua de cada persona.

En matèria econòmica es mostraren contraris al mercantilisme, una doctrina econòmica que defensava la creença en el comerç i en l’acumulació de metalls preciosos com a principals fonts de riquesa d’un país. Per tant les monarquies absolutistes optaren per polítiques proteccionistes encaminades a afavorir les exportacions i a penalitzar les importacions i d’aquesta manera augmentar la quantitat d’or i plata que acumulaven.

Per contra, els il·lustrats entre els quals destacava François Quesnay varen defensar la fisiocràcia, segons la qual eren l’agricultura i les activitats productives les que permetien viure als seus habitants. Per això varen lluitar contra qualsevol reglamentació estatal i varen defensar els principis primigenis del liberalisme econòmic: la lliure iniciativa, la propietat privada i la llibertat econòmica.

Des de la perspectiva de la teoria política, els il·lustrats proposaren una sèrie de canvis que afectaven de ple la justificació de l’Antic Règim:

Montesquieu va teoritzar sobre el principi de la separació dels poders de l’estat: el legislatiu, responsable de l’elaboració de les lleis; l’executiu, encarregat de governar el país i el judicial, que administra la justícia, amb un èmfasi especial en la independència del poder judicial.
Rousseau va plantejar la teoria del contracte social, que explicava l’existència de la societat organitzada a partir d’un pacte entre els individus, que renunciaven a la llibertat de l’estat de naturalesa a canvi d’uns drets dins d’una estructura política organitzada, l’estat. És a dir, un pacte entre governants i governats. També va definir el principi de sobirania nacional, pel qual el poder emana del lliure consentiment de tots els ciutadans, expressat per mitjà del vot.
Voltaire va criticar l’absolutisme i la tirania, i va proposar la creació d’un sistema polític parlamentari que limités el poder del monarca a partir de l’existència d’un parlament i d’una millora del sistema fiscal que no recaigués exclusivament sobre el poble.

3.1 El despotisme il·lustrat

La influència del pensament il·lustrat va arribar a les corts europees. Alguns reis de monarquies absolutistes varen dur a terme experiències reformistes que pretenien unir l’autoritat reial amb les idees de progrés de la Il·lustració. Entre els exemples de monarques il·lustrats destaquen Frederic II a Prússia, Maria Teresa a Àustria, la tsarina Caterina a Rússia i Carles III a Espanya.

Les característiques comunes del despotisme il·lustrat foren la racionalització de l’administració, el foment de l’educació i la cerca de la modernització econòmica. Tots ells varen promoure programes de desenvolupament agrícola i industrial i van facilitar la llibertat de comerç.

Tanmateix aquestes mesures varen tenir un abast molt limitat, ja que els privilegiats no veien amb bons ulls aquestes reformes econòmiques que, si volien que funcionàs, s’havia de posar en dubte la societat estamental i el poder absolut. Per tant, les contradiccions del despotisme il·lustrat varen obrir camí a les revolucions que van posar fi a l’Antic Règim.

4. El segle XVIII a Espanya

A la mort de Carles II, el 1700, Felip de Borbó va ser proclamat nou rei d’Espanya com a Felip V. D’aquesta manera s’implantava la dinastia dels Borbó i s’introduïa a Espanya el model absolutista francès. El 1701 començà la Guerra de Successió amb dos fronts:

Conflicte exterior. Per por de l’enfortiment del poder dels Borbó a Europa, diverses potències europees (Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi austríac) van declarar la guerra a França i a Espanya i van proposar l’arxiduc Carles d’Àustria com a candidat. Després, en el Tractat d’Utrecht (1713), van reconèixer Felip V.
Conflicte intern. Castella donava suport al monarca borbònic i la Corona d’Aragó al candidat austríac. Després de la batalla d’Almansa (1707) i de l’ocupació de València i Aragó, el conflicte va acabar amb el setge i l’ocupació de Barcelona (1714).

El 1713, l’arxiduc Carles heretà la Corona d’Àustria i temeroses de l’excessiu poder dels Habsburg, les potències europees van firmar el Tractat d’Utrecht que posà fi al conflicte i va reconèixer Felip V com a rei d’Espanya.

La casa de Borbó és la dinastia regnant actualment a Espanya. El seu origen és francès i va arribar al tron d’Espanya el 1700, després de la mort de l’últim monarca dels Àustries. El que després seria Felip V va ser el successor de Carles II, el seu oncle-avi, que va morir sense descendència, raó per la qual va haver de designar al seu nebot nét com a nou rei d’Espanya. La pujada al tron de Felip V va ser l’inici del regnat de la casa dels Borbons que han mantingut al tron durant els tres últims segles, fins als nostres dies, exceptuant breus períodes.

Al contrari dels Àustries, els Borbons van crear un model centralitzat de govern, imitant el model francès del que eren gran coneixedors a causa del seu origen.

Felip V ( 1700-1746) és el primer monarca de la Casa dels Borbons, successor de Carles II, el seu oncle últim monarca dels Àustries. Carles II va morir sense descendència, raó per la qual va haver de designar el seu nebot nét com a hereu. A la seva arribada al tron, va instaurar el sistema de monarquia absoluta en què el rei té poders il·limitats, imitant la forma de govern del seu avi Lluís XIV de França. Durant la primera part del seu regnat va tenir ministres estrangers, però aviat es va adonar de la necessitat de comptar amb consellers espanyols com José Patiño per reorganitzar les institucions del país.

Un dels trets més destacats del seu regnat fou la centralització administrativa i la supressió dels furs de la Corona d’Aragó, pels Decrets de Nova Planta.

Quin és aquest nou model imposat amb els decrets de nova planta:

El rei concentra tots els poders en la seva persona. El poder del rei és d’origen diví i està legitimat per l’església.
- Es crearen les Secretaries de Despatx, al capdavant de les quals hi havia secretaris nomenats pel rei (Estat, afers estrangers, guerra, marina, justícia i hisenda)
Amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta: es va imposar l’organització politicoadministrativa de Castella als territoris de la Corona d’Aragó, que van perdre la seva sobirania i es van integrar en un model uniformitzador i centralista (excepció de Navarra i el País Basc que havien donat suport a la causa filipista).
- El sistema polisinodial dels Àustries va ser suprimit i només es va mantenir el Consell de Castella com a consell consultiu i amb funcions de tribunal Suprem.
- Els virreis són substituïts pels capitans generals, representant del monarca en la nova divisió provincial, i màxima autoritat civil i militar.
- Substitució dels antics virregnats per demarcacions provincials governades per un Capità General i administrades per un intendent, un funcionari reial que controlava la recaptació de tributs i les obres públiques, seguint el model de funcionari francès.
- Creació de les Reials Audiències, màxim òrgan polític que s’ocupava de causes criminals, civils i judicials. Presidides pel capità general. Es podia apel·lar al Consell de Castella, i no al d’Aragó, com abans.
- Les institucions municipals de la Corona d’Aragó (Vegueries a Catalunya i Universitats a Mallorca i Eivissa) perden la seva autonomia i se’ls imposa el model castellà d’Ajuntament amb un corregidor, com a representant de la corona. Els jurats són substituïts per regidors
Reforma tributària a fi de centralitzar els imposts de l’Estat. S’imposa noves contribucions (el cadastre) que afecta tothom.
Voluntat de limitar el poder de l’església i dret a intervenir en alguns dels seus aspectes organitzatius (regalisme): dret a designar càrrecs eclesiàstics i dret a recaptar rendes de l’església. Firma del Concordat entre el Papa i Felip V (1737).
Reformes a l’exèrcit: nous sistemes de reclutament, aparició dels regiments i creació d’un exèrcit permanent.

El 1724 Felip V va abdicar en el seu fill Lluís I, però va morir i va haver de tornar a prendre el poder.

La instauració de la dinastia borbònica va determinar una influència creixent de França en l’orientació de la política espanyola i es van signar amb França els anomenats Pactes de Família en què s’assegurava l’ajuda entre monarques Borbons de França i Espanya.

Ferran VI (1746-1759) va heretar el tron espanyol en 1746 a la mort del seu pare, el rei Felip V. El seu principal interès va ser impulsar la neutralitat i la pau en política exterior enfront de França i Anglaterra, per així poder centrar-se en els problemes interns del país. Va saber triar ministres eficaços com el marquès de l’Ensenada que varen impulsar reformes al govern, mantenint els esforços de reconstrucció interna iniciats pel seu pare Felip V. Va dur a terme la reforma dels impostos, va modernitzar l’armada, va reformar el mode de comerç amb les colònies, incrementant els ingressos per aquest mitjà i finalment va impulsar la realització d’obres públiques.

Aquesta reorganització del regne va asseure les bases per al govern del seu germanastre Carles III en morir ell sense descendència.

Carles III (1759-1788) suuceeix al seu germanastre Felip VI com a rei. Amb ell Espanya s’integra a Europa, participant activament en la política del continent.

Igual que el seu germanastre, en una primera etapa del seu regnat compta amb ministres portats de fora : Esquilache i Grimaldi. Malgrat posar en marxa projectes per millorar el regne, la pobresa i la fam seguien fent estralls, la qual cosa va ocasionar fets com el motí d’Esquilache. En una segona etapa, el monarca s’envoltarà de ministres espanyols: Floridablanca, Aranda i Campomanes que van dur a terme reformes més moderades.

A aquest monarca se’l coneix com «el millor alcalde de Madrid» per totes les obres i monuments que va realitzar a la capital (Porta de l’Alcalá, Museu del Prado o el Jardí Botànic), també es coneix Carles III com a màxim representant del despotisme il·lustrat, mitjançant la qual es varen implantar una sèrie de mesures.

Es va expulsar els jesuïtes (1767), acusats d’instigar el motí s’Squillace i va augmentar el poder reial sobre l’Església (regalisme)
Es varen crear noves escoles dedicades a l’ensenyament primari i es varen reformar els estudis universitaris.
Es varen decretar honestes totes les professions (1783).
Es va voler impulsar una reforma agrària, i per això es varen retallar els privilegis de la Mesta per afavorir l’agricultura i es varen colonitzar noves terres a les zones despoblades de Sierra Morena.
Es va permetre el comerç amb Amèrica a tots els ports espanyols (1778) i també es va liberalitzar el comerç del gra (1765)
Introducció de la loteria el 1763 per augmentar els ingressos de l’estat.
Es va crear el Banco de San Carlos.

Per saber-ne més de les Illes Balears, podeu consultar La Increïble Història de les Illes Balears – La Guerra de Successió d’Ib3 TV.