El regnat d’Isabel II. La construcció de l’estat liberal a Espanya

Ferran VII només havia tingut filles i la Llei Sàlica impedia que les dones regnessin a Espanya. No obstant això, es va donar el tron a Isabel gràcies a la Pragmàtica Sanció, dictada pel rei. Però molts absolutistes no van acceptar el canvi donant lloc a un conflicte dinàstic.

La primera guerra carlina (1833-1839)

Entre 1833 i 1839, durant la regència de Maria Cristina va destacar la primera guerra carlista fruit del conflicte dinàstic que va significar un enfrontament entre els partidaris de don Carles, coneguts com carlistes, que agrupaven els sectors més tradicionals de la societat, contra els partidaris d’Isabel, integrats per liberals i alguns sectors tradicionals.

El carlisme va tenir implantació entre la petita noblesa, el clergat rural i els camperols del País Basc, l’interior de Catalunya i del País València i part d’Aragó. Els dirigents del moviment tenien un fort arrelament local i disposaven de bons contactes amb les institucions eclesiàstiques, alts càrrecs municipals i buròcrates de l’exèrcit. Socialment el carlisme va arrelar entre el jornalers, els petits pagesos i alguns artesans. Tres són els factors que ens permeten explicar el seu triomf en certs sectors de la societat espanyola: el descontentament social, la canalització d’aquest descontent pels notables locals i la justificació ideològica d’una part del clergat.

Per la seva banda el bàndol isabelí, tingué el suport d’una part important de la jerarquia eclesiàstica, la gran majoria de la noblesa, de la burgesia i de sectors populars d’àmplies zones del país (especialment urbanes). La monarquia i la noblesa defensaven el tron i els seus privilegis, però van veure que unint-se als liberals podrien enfrontar-se al carlisme.

La guerra es va desenvolupar a partir d’enfrontaments entre petites partides de voluntaris carlins, que actuaven en forma de guerrilles, i l’exèrcit regular fidel al govern. Els carlins mai van aconseguir generalitzar el conflicte a tot el territori, ni ocupar durant molt de temps cap gran ciutat, tot i que a Catalunya van aconseguir dominar una àmplia franja del territori interior.

Al 1839, es va acabar la guerra al País Basc, amb la signatura del Conveni de Bergara entre el general Espartero (cap de l’exèrcit isabelí) i el general Maroto (comandant de les tropes carlines). La rendició es va pactar a canvi de pau i furs (aquí teniu part de l’origen dels concerts econòmics actuals al País Basc i Navarra). A Catalunya els carlins seran derrotats definitivament per Ramon Cabrera al 1840.

Les reformes progressistes durant la regència de Maria Cristina de Borbó

Al mateix temps que es desenvolupava la Primera Guerra Carlina, s’anava construint l’Estat liberal, amb el suport de la noblesa terratinent i la burgesia. Maria Cristina va cercar el suport dels liberals moderats, que varen fer tímides reformes. Estam davant un liberalisme oligàrquic, vinculat al partit moderat, que al llarg de tot el període intentarà aconseguir el control del Congrés i el Senat.

Entre les primeres reformes hi trobem la divisió provincial de Javier de Burgos, la qual amb pocs canvis es manten en l’actualitat. Per que fa a les Illes Balears, aquestes esdevenen un mera provincia dins un estat, que de cada vegada tenia més al centralistme, sense tenir en compte la insularitat i la problemàtica que això plantejava. El nou cap polític era elegit directament per la Corona, i també ocupava la presidència de la Diputació. Una institució que mai va gaudir del vist i plau dels menorquins, eivissencs i formenters que havien de contribuir al seu manteniment, però que la majoria dels recursos es destinaven a Mallorca.

Els liberals estaven dividits en dues faccions: els moderats i els progressistes.

Enmig de la guerra carlista, Maria Cristina va impulsar la formació d’un govern liberal. Primer va intentar fer-ho amb els moderats, amb poques concessions destinades a garantir el poder a l’oligarquia. El cap de govern Martínez de la Rosa va proposar un Estatut Reial.

Poc després, cau el govern de Martínez de la Rosa (dimiteix en juny de 1835) i la regent va oferir la presidència del govern a José Maria Queipo de Llano, que va presentar la dimissió al cap de tres mesos pels enfrontaments amb els liberals que, organitzats en Juntes revolucionàries, similars a les de la guerra del Francès, a les que s’unirien la Milícia Nacional, prengueren el control de distintes províncies.

Les revoltes progressistes de l’estiu de 1835 a Andalusia, i Madrid demanaren a la regent: llibertat de premsa, una nova llei electoral que ampliés el vot a més caps de família i la convocatòria de Corts generals, extinció del clergat regular, reorganització i ampliació de la Milícia.

Tanmateix, una sèrie de revoltes el 1835, forcen a la regent a donar el govern a Juan Álvarez de Mendizabal, liberal progressista, que inicià ràpidament un seguit de reformes, per tal d’aconseguir recursos financers i poder organitzar i armar l’exèrcit contra el carlisme i millorar la situació de la hisenda pública.

El líder dels progressistes, Juan Álvarez Mendizábal, va començar a abolir l’Antic Règim amb l’aprovació d’una sèrie de mesures com la reforma fiscal, la dissolució del règim senyorial, la desvinculació de la propietat i i la més important fou la desamortització dels béns de l’Església. També es varen suprimir el delme, els privilegis de la Mesta, les duanes interiors i els gremis.

Entre setembre del 1835 i maig del 1836 els progressistes estan al govern, però quan Mendizábal intenta una desamortització de béns eclesiàstics, i per la pressió dels eclesiàstics i la noblesa, la regent el cessa. Destituït Mendizábal després d’una campanya de desprestigi, fou nomenat president del Consell de Ministres Francisco Javier de Istúriz y Montero, un progressista que havia retornat de l’exili i havia evolucionat cap a posicions més moderades i contràries al procés de desamortització.

La Rebel·lió de la Granja (1837) va forçar que el govern assumís la tasca de desmantellar les institucions de l’Antic Règim i implantar un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària. Es tracta d’un pronunciament de militars progressistes al palau de La Granja, que obliga a la regent a tornar a formar un govern progressista des d’agost de 1836 al final del 1837, i que va aconseguir la restitució de la Constitució de 1812 i que es derogués l’Estatut, Istúriz cessà el 14 d’agost de 1836, als quasi tres mesos del seu nomenament.

El nou president del govern fou José Maria Calatrava, que va anomenar ministre d’Hisenda a Mendizábal, en una línia continuista. Mendizábal va aprofitar per a concloure el procés desamortitzador i la supressió dels delmes. Calatrava va impulsar una política social que li permeté aprovar la primera llei d’Espanya que va regular i reconèixer la llibertat d’impremta. Però el més important fou l’adequació de la Constitució de 1812 a la nova realitat, cosa a la que s’havia compromès, per Reial Decret, la regent durant el Motí de la Granja, que durà a l’aprovació de la Constitució de 1837, que es va elaborar mentre els carlins havien conquerit Segòvia i es trobaven a la porta de Madrid.

Aquesta nova Constitució (1837) de caràcter progressista que va reconèixer la sobirania nacional, tot i que amb sufragi censatari, i la divisió de poders amb l’existència de dues cambres (Congrés dels Diputats i Senat) i va atorgar amplis drets i llibertats individuals.

Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el suport de la regent i varen intentar fer un gir conservador al procés de revolució liberal, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe dels batles de les capitals per la regent, tornada dels béns expropiats al clergat secular i intent de reimplantar el delme.

Un moviment d’oposició es va alçar contra la regent, que es va veure obligada a dimitir el 1840.

La regència d’Espartero (1840-1843)

En 1840 es produeix un pronunciament progressista i cau la regent Maria Cristina. Les causes cal cercar-les en els intents per part de la reina de frenar la desamortització, limitar la llibertat d’impremta, restaurar el delme i restringir encara més el sufragi, ja que durant la seva regència, pràcticament, dominaren els moderats.

Aquests fets van donar lloc que es tornaren a formar Juntes als ajuntaments progressistes, i aquestes juntament amb la Milícia Nacional protagonitzassin revoltes demanant el canvi del govern moderat per un progressista.

En aquest context els progressistes i Espartero obligaren la regent a expulsar del govern als moderats i cridar al poder als progressistes. Maria Cristina es negà a fer-ho i, davant la manca de suport de l’exèrcit, prefereix renunciar com a regent per a canviar el govern. Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies renuncià a la regència i amb tota la seva família(a excepció d’Isabel) partí cap a l’exili francès.

Després de la revolució liberal de 1840, les Corts davant la minoria de l’hereva Isabel II, nomenaren regent al general Baldomero Espartero (1840-1843), heroi de la primera guerra Carlina i cap dels liberals progressistes. L’entrada d’Espartero a Madrid va anar acompanyada d’un gran clamor popular. Maria Cristina no es va poder oposar al canvi i va cedir la regència el 12 d’octubre.

Amb la regència d’Espartero, el govern d’Espanya fou ocupat per primera vegada per un militar, situació que serà freqüent al llarg dels segles XIX i XX. Espartero amplià la desamortització als béns del clergat secular i aplicà mesures progressistes. No obstant això, Espartero governà de manera, cada vegada, més autoritària i personalista: es distancià dels seus aliats i dels militars, no tingué en compte les Corts i les dissolia quan no feien allò que ell volia. També va rebaixar l’aranzel als tèxtils anglesos, és a dir, va acabar amb el proteccionisme i imposà una política econòmica lliurecanvista, va suprimir les associacions obreres i abolí els arrendaments urbans protegits.

Aquestes mesures econòmiques afavorien als agricultors (explotació del cereal), però va perjudicar la indústria, sobretot la tèxtil catalana, provocant el descontentament dels militars, els diputats de les Corts, l’església, els moderats, la burgesia catalana i els obrers.

El 1842 es produí una revolta industrial a Catalunya contra les mesures d’Espartero i a favor dels proteccionistes, i començaren les manifestacions a Barcelona. Espartero reaccionà posant setge a la ciutat i bombardejant Barcelona des del mar, causant multitud de morts, fins que acabà amb la revolta. Davant l’oposició de les Corts, Espartero va optar per dissoldre-les.

El lliurecanvisme, l’excés d’autoritarisme i el bombardeig desproporcionat de Barcelona augmentà la impopularitat d’Espartero. Tot plegat va provocar un descontentament general arreu de l’estat i va donar lloc a l’aparició dels grups opositors de Barcelona, Catalunya, el País Basc, que ja s’havien pronunciat des de 1841 en contra de la seva gestió política.

El 1843 es pronuncià gran part de l’exèrcit contra Espartero, pronunciament encapçalat pels moderats al capdavant del qual hi havia Narváez, Prim i O’Donnell i altres progressistes en contra d’Espartero. Aquest cop d’estat provocà la caiguda d’Espartero perquè la sublevació es va estendre a Catalunya, Galícia, València i Saragossa.

Espartero va dimitir i abandonar la regència per exiliar-se a Londres. Davant l’importuni d’haver de nomenar un tercer regent, les Corts varen declarar a la reina Isabel II major d’edat amb només 13 anys.

La majoria d’edat d’Isabel II. La dècada moderada (1844-1854)

Entre 1843 i 1854, el Partit Liberal Moderat va estar al capdavant del govern amb el suport de la monarquia i Ramon Narváez en va ser l’home fort.

En aquesta etapa es va consolidar a Espanya un liberalisme conservador i centralista. Es va imposar el sufragi censatari, hi va haver una gran intervenció de la Corona en la política i una limitació de les llibertats i també contra l’absolutisme.

A les eleccions de 1844, amb un sufragi molt restringit, amb molta poca participació política i a causa del descontentament amb els progressistes per la regència autoritària d’Espartero, es va donar la victòria serà pels moderats.

Els moderats hagueren de controlar a la població, lluitar contra els carlins que quedaven al nord, contra les classes populars i per això limitaren les llibertats. El govern desarmarà les Milícies Nacionals i restaurarà la llei d’Ajuntaments del 1840. Isabel va derogar la Constitució de 1837 i se’n va redactar una de nova, la de 1845, que donava més poder a la corona que al parlament.

La Constitució de 1845 va posar les bases d’un liberalisme conservador amb la clara intenció de reformar l’Estat segons els interessos de les noves classes dirigents.

En primer lloc, es va reorganitzar l’administració estatal i municipal seguint un criteri uniformista, i només el País Basc i Navarra varen conservar els seus drets forals.

Així amb la Llei d’Administració Local de 1845 es va restaurar la Llei municipal d’Ajuntaments del 1840. La Corona podia nomenar els batles dels ajuntaments amb més de dos mil habitants i, també, als governadors civils. L’objectiu assegurar el control ideològic dels ciutadans. Així els ajuntaments i diputacions depenen de l’administració central, sobretot a partir de la creació de la figura dels governadors civils.

A partir de 1845 es reorganitzen el règim muinicipal i les diputacions provincials. A partir de llavors, aquestes institucions reforçarien el centralisme i serien meres trasmissores de les ordres governamentals del govern de l’Estat. Alguns municipis que havien sorgit durant els períodes constitucionals de 1812 i el trienni recuperarien la seva independència (Ferreries, Banyalbufar, Capdepera, Costitx, Fornalutx, Llubí, Vilafranca). També es crearien els nous partits judicials.

Aquestes mesures centralitzadores, afegit a l’intent fracassat de casar Isabel II amb el fill de Carles Maria Isidre (Lluis de Borbó), provocaren la segona guerra Carlina o guerra dels matiners (1846-49). Aquesta va estar molt localitzada i menys important, que aconseguirà el reconeixement dels drets forals al País Basc i Navarra, però sense competències legislatives i judicials (perviuen els furs).

Pel que fa a l’educació, es varen dur a terme reformes encaminades a garantir l’accés de tota la població a l’ensenyament primari. Només aquells que tenien recursos podien a estudis superiors.

Per mantenir la llei en el medi rural es va crear la Guàrdia Civil (1844) per a defensar i aplicar la llei al medi rural, mantenir l’ordre públic (sobretot l’ordre burgès) i vigilar les propietats privades dels terratinents, per combatre el bandolerisme i reprimir les revoltes camperoles. Un cos armat amb finalitats civils, però amb una estructura militar. La Guàrdia Civil va ser creada pel duc d’Ahumada. D’aquesta manera, se suprimia la Milícia Nacional progressista.

També es va implantar un sistema de quintes per aconseguir soldats a l’exèrcit, si bé la possibilitat de comprar les exempcions va fer que, la majoria dels quintos, fossin de classe baixa, cosa que feia que les quintades afectassin a les classes populars.

Finalment, des del punt de vista fiscal i de la Hisenda, el nou ministre Alejandro Mon i el seu col·laborador Ramon Santillán (1845) va reformar la hisenda per tal de donar solució al deute públic estatal. Aquesta reforma posava fi al sistema tributari de l’Antic Règim (basat en multitud de tributs i duanes internes). Se suprimeixen tots els tributs anteriors i se’n deixen només quatre: un que paguen els propietaris, un altre les empreses, un altre per venda o lloguer d’immobles i l’impost de consums que pagaven les classes baixes. Així es varen combinar impostos directes (contribució d’immobles, cultius, ramaderia i indústria) i indirectes (estancs, consums,…). L’impost de consums (1845) era un tribut que gravava els productes de consum diari. Els seus recaptadors se situaven en casetes a les entrades de les ciutats. Aquest tribut afectava sobretot les classes baixes, que no rebien cap contraprestació a canvi daquest tribut. Pels seus baixos ingressos eren molt vulnerables a les èpoques d’escassetat o crisi econòmica, per la qual cosa hi haurà freqüents revoltes contra aquesta forma de pagament. durant bona part del segle XIX. Aquest sistema fiscal es mantindrà fins ben entrat el segle XX.

Encara que va millorar la situació, l’endeutament de l’Estat continuà sent permanent i s’hagué de continuar emetent deute públic, i demanant crèdits i fent concessions als grups estrangers. També s’adoptà un únic sistema de pesos i mesures: el sistema mètric decimal.

A partir de 1849 la corona reforça el poder dels governadors civils, que des d’aquell moment reben aquest nom. Actuen com a representants del govern i reforcen el centralisme. Per combatre la pirateria el 1848 el general Serrano per ordre de Narváez ocupa les Chafarinas (terra de ningú).

Aquest mateix any, s’establí un Codi Penal (crims, delictes i penes) que va ser reformat el 1850. Es tracta d’un codi dur que es va mantenir en vigor fins al 1870. Va significar la fi dels privilegis judicials que quedaven. El 1851 es preparà un projecte de Codi Civil (per tractar les relacions entre persones i la mediació de l’Estat en cas de litigi) que no s’arribà a aprovar, però sí que s’aprovaven regulacions específiques que apareixen al projecte.

Respecte a la política religiosa, el 1845 tornaren al clergat secular aquells béns que li havien expropiat i no havien venut encara. Després de les revolucions del 48 l’Església va canviar la seva actitud i va estar disposada a negociar amb liberals moderats. Es va signar el Concordat 1851 entre el regne d’Espanya i l’Església, així els governs liberals i l’Església es reconciliaren després d’anys de males relacions. L’Església acceptà les desamortitzacions i, a canvi, aconseguiren la confessionalitat de l’Estat i el finançament de les despeses. A més, es reservava el control de l’educació, el dret a la censura i es permet la restauració d’ordres religioses. Poc després va tornar la Companyia de Jesús. A canvi, l’Església catòlica va passar a donar suport a la reina Isabel II i el sistema isabelí.

El “règim moderat” es va veure submergit en una sèrie de problemes: la intromissió de la Corona, les camarilles, la ingerència política de l’exèrcit i el falsejament electoral.

El 1852 Bravo Murillo va establir la Llei de Funcionaris que estableix un sistema d’oposicions perquè puguin accedir a la funció pública els més aptes, però es donaran mecanismes de frau i favoritisme que adulteren el sistema.

La pretesa reforma de la Constitució de 1852, impulsada pel nou cap de govern Bravo Murillo, conservava el nom, però tenia la menor quantitat possible de liberalisme, ja que era una evident reculada que reforçava al màxim el poder de la Corona, retallant el de les Corts i limitant els drets i garanties individuals en el seu desig de reforçar l’autoritat. La Gaceta de Madrid va publicar el projecte i va prohibir que fos discutit per la premsa. Els enemics de Bravo Murillo es van abalançar contra ell: La Reina Mare, els narvaistes, el mateix Narváez, els puritans, els Generals Concha i O’Donnell. Isabel II, impressionada per aquest desplegament i per la influència de la seva mare, va forçar Bravo Murillo a presentar la dimissió, que vendrien seguit de breus governs que tendiren a l’autoritarisme.

Els governs d’aquesta Dècada van afavorir negocis tèrbols en què participaven polítics i personatges vinculats amb el poder i, de vegades, amb la família reial. Aquesta corrupció, la influència de les camarilles, el falsejament electoral, la desintegració del partit moderat i l’augment de l’autoritarisme, va encoratjar els puritans, els progressistes i els demòcrates a unir les seves forces i fer un pronunciament militar.

A això cal afegir les males collites i la forta pujada del preu del blat (i del pa), una crisi econòmica que va provocar protestes i revoltes de les masses populars, que es van aixecar en contra dels moderats, a Barcelona, Madrid i Saragossa. Així, els pronunciaments i les revoltes de Juntes, que es formaven, i les Milícies foren l’única alternativa per canviar el signe del govern i sortir de la crisi.

Principals forces i plantejaments polítics durant el Regnat d’Isabel II

El Bienni progressista (1854-56).

La Revolució de 1854 es va iniciar amb un conflicte parlamentari entre el Senat, per l’aversió general de moderats i progressistes contra la figura del cap de govern moderat del Comte de San Luis. El Senat va vèncer el Gabinet ministerial, però aquest va respondre suspenent les sessions i rellevant els funcionaris i militars -senadors alhora- que havien votat en contra.

L’any 1854 el general O’Donnell va encapçalar una revolta popular contra els moderats. Va ser el pronunciament de Vicálvaro, conegut com a Vicalvarada, en el qual va participar la Milícia Nacional i es varen formar juntes revolucionàries. Aquest pronunciament militar perseguia un relleu de govern per acabar amb l’autoritarisme antiparlamentari i tornar a l’esperit de la Constitució de 1845. El que s’havia iniciat com un pronunciament clàssic, dut a terme per militars amb la col·laboració d’alguns civils, va pujar de to per la intervenció dels progressistes que es van mobilitzar a través d’un manifest elaborat per Antonio Cánovas del Castillo. El Manifest de Manzanares (6 de juliol de 1854) reivindicava una sèrie de principis per al canvi de la situació amb vista a una regeneració liberal: tron sense camarilla, llei d’impremta, llei electoral, rebaixa dels impostos de consums, descentralització municipal, nova milícia nacional. Va seguir una fase popular en què van proliferar els aixecaments. A Madrid tingueren lloc les Jornades de Juliol, a Barcelona un aixecament, amb un fort caire social en coincidir amb escassetat de treball i baix nivell de salaris. Van seguir uns altres a Saragossa i Sant Sebastià. L’esperit dels militars de Vicálvaro havia estat desplaçat pels progressistes. La suma de les accions populars va convertir la situació en una revolució, la versió espanyola de l’europea del 1848. Davant l’acció revolucionària, la reina va convertir en ministres part dels membres de la Junta de Madrid, que es va convertir en govern provisional presidit per Evaristo San Miguel.

A les eleccions de 1854 guanyaren els progressistes d’Espartero, però el ministre de Guerra fou Leopoldo O’Donnell, de la Unió Liberal, com a mostra de la superació del vell sistema partidista isabelí. Es buscava un espai compartit de poder sota la direcció progressista que no sortí bé.

Per a les eleccions de 1854 es presentà el Manifest de la Unión Liberal on s’anunciaven els elements bàsics del nou partit. El 1854 es produí un intent de pronunciament militar per part dels moderats, que no acabà de clarificar la situació. Fou aleshores quan es preparà un pla alternatiu (Cánovas), que redactà el Manifest de Manzanares on convocaven les bases del progressisme. Discurs on es recullen plantejaments progressistes.

Isabel II va cedir a les pressions i va donar el poder als progressistes, que varen tornar a recórrer a Espartero, que va comptar suport de la Unió Liberal d’O’Donell (partit format per moderats i progressistes). Les Corts varen redactar una nova Constitució (1856), que no es va arribar a aprovar, i el govern va aprofundir les reformes econòmiques amb tres lleis fonamentals:

Una nova desamortització que va afectar sobretot els béns comunals i dels ajuntaments (Desamortització de Madoz, 1855) i que quan es venien ja no es podia pagar amb títols de deute públic. Aquesta vegada el govern si que va obtenir importants recursos.
Una llei de ferrocarrils (1855): que regulava i incentivava la construcció de xarxes ferroviàries i afavoria, mitjançant avantatges fiscals, que les empreses hi invertissin. Això suposà les inversions de capitals francesos i britànics.
Una llei de mines per impulsar la xarxa ferroviària i l’explotació minera, malgrat que les varen posar en mans de capital estranger.
Amb la Llei de Societats Bancàries i Creditícies (1856), es va crear el Banc d’Espanya actual i va permetre l’aparició d’un sistema financer modern.
Altres mesures: ampliació de la xarxa de carreteres o la posada en marxa d’un sistema de telègraf.

Entre els problemes amb què s’hagué d’enfrontar el bienni destaca una crisi de subsistències, unida a una epidèmia de còlera, les quals varen afectar especialment les classes populars. En conseqüència, es va produir un augment del malestar social cosa que va provocar aixecaments camperols a Castella, motins obrers a diferents ciutats amb incendis a finques i fàbriques (com el conflicte de les selfactines a Barcelona). Els treballadors demanaven la reducció dels impostos de consums, l’abolició de les quintes, la millora dels salaris i la reducció de la jornada laboral que reivindicaren en importants vagues obreres entre els anys 1854 i 1855. Tanmateix, i malgrat que el govern va intentar adoptar mesures conciliadores, es varen dur a terme mètodes repressius (proclamació de l’Estat de setge, prohibició de les associacions obreres, detenció i execució de treballadors dirigents de les protestes) sobretot a Catalunya. Finalment, la mediació del govern va permetre la tornada a la feina i els obrers van formalitzar la petició d’una llei que regulés les relacions de treball i de llibertat sindical.

L’intent de redactar una nova constitució per part dels progressistes es va veure truncat quan la reina cridà a Leopoldo O’Donnell a formar govern, després del cop d’estat del mateix O’Donnell, que el justificà per la inestabilitat social (protestes obreres), la crisi econòmica i els enfrontaments dins del govern. Aquest cop d’estat posà fi al bienni i O’Donnell governà fins al final del període amb els moderats de Narváez.

El final del regnat d’Isabel II.

L’última etapa del regnat d’Isabel II (1856-1868) va ser d’alternança en el govern entre els moderats i la Unió Liberal, partit creat per O’Donell, mentre que els progressistes en varen quedar marginats.

Així l’estiu del 1856 la conflictivitat social va augmentar. El deute impedia el pagament regular a l’exèrcit i als funcionaris i el poble va protestar contra l’impost de consums i les quintes. El Govern va perdre el suport de les Corts i molts diputats progressistes es van passar a la Unió Liberal. Quan els diversos motins de subsistència van provocar la dimissió d’Espartero, la reina va confiar el govern a O’Donnell que va ser l’encarregat de reprimir les protestes i va restablir la Constitució de 1845, posant fi al Bienni Progressista. S’iniciava així un període en què es varen alternar al Govern els moderats de Narváez i la Unió Liberal d´O’Donnell.

Acabat el Bienni Progressista el 1856 s’entra en una etapa decisiva del segle XIX, quan s’intentà evitar l’enfonsament de l’Estat liberal isabelí. Aquest període fou un assaig general de la Restauració borbònica de 1874.

L’executiu, un cop recuperada la Constitució de 1845, va intentar de revitalitzar el parlamentarisme, sempre, però, sota la tutela del govern, i d’exercir una política més tolerant amb l’oposició. D’aquesta manera, malgrat que les eleccions eren precuinades des del Ministeri de la Governació per tal d’assegurar la majoria parlamentària, també es fixava una minoria opositora al congrés per evitar una marginació política que derivés en pràctiques insurreccionals.

La Unió Liberal arribà al poder el 1856. Si bé l’octubre de 1856 la reina va destituir O’Donnell per Narváez que ocuparia la presidència del govern durant gairebé dos anys frenant tota reforma econòmica i retornant al moderantisme autoritari: va suspendre la desamortització, va anul·lar la llibertat d’impremta i va restablir l’impost de consums. Es va aprovar la Llei d’Instrucció Pública (Llei Moyano, 1857) que va establir el sistema educatiu vigent fins ben entrat el segle XX. El tarannà repressiu de Narváez va acabar minant el seu suport a les Corts i per qüestions internes del Palau va ser destituït per la reina i fou substituït per altres polítics fins que Isabel II tornà cridà O’Odonnel a formar govern.

En aquests anys estabilitzà la situació política i aconseguí l’èxit incomparable de ser el govern més estable en la història del liberalisme. La Unió Liberal es presentà el 1854 amb un manifest amb el propòsit d’ocupar l’espai polític del centre. El seu tarannà principal era l’eclecticisme, amalgama de propostes, la recerca de la superació de les pràctiques de corrupció i de les lleis. No posà en qüestió el liberalisme doctrinari, però incorporà aspectes del programa progressista.

El “govern llarg” de la Unió liberal (1858-1863) va aconseguir certa estabilitat política que va coincidir amb un període de prosperitat econòmica, que va permetre disminuir la tensió social.

La Unió Liberal volia dur a terme una remodelació del sistema per permetre desbloquejar la maquinària ja tan esgotada, però sense alterar els elements clau del sistema moderat (Corona, doctrinarisme…). D’aquesta manera es formà el nucli de la Unió Liberal, el centre parlamentari el 1856 on conflueixen diferents famílies de notables (“resellados” progressistes, puritans, joves de política més moderna). Representen el món dels interessos de l’alta burgesia i mitjana conservadora. Va tenir gran èxit en convocar elements de les grans finances i l’exèrcit.

La Unió Liberal visqué una etapa de prosperitat econòmica. El Govern estava determinat a afavorir l’expansió capitalista. El seu era una programació d’intervenció econòmica molt clar. Es trobaven eufòrics i pensaven que des de l’Estat es podia fer el salt definitiu cap a la industrialització del país. S’apostà per inversions en obres públiques i s’aprovà un pressupost extraordinari amb ajudes a empreses ferroviàries. El 1859 s’augmentà en 2.000 milions de reals les partides principals de Foment. Aquesta disposició de diners provingué de l’ingrés de la venda de propietats desamortitzades. Però aquests fons havien de ser destinats a cobrir el deute públic. Els unionistes desviaren els fons destinats a pagar el deute públic. Van desatendre el deute i en la mesura que s’activaria l’economia industrial la prosperitat comportaria nous ingressos per a l’Estat per cobrir el deute. Això no obstant, el ferrocarril no resultarà pel moment tan rendible com s’havia esperat. La demanda del mercat va ser menor. L’elecció dels ferrocarrils com a camp privilegiat. El pagament per deute públic disminueix de 180 milions a 89. Les despeses augmenten un 60% entre 1850-1860.

Es produeix durant aquests anys l’aparició de nous estats a Europa i un creixement del poder colonial que permeté un creixement econòmic. Les identitats nacionals del XIX són inseparables a l’instrument militar. Espanya pensa que pot oferir un discurs nacionalista utilitzant el poder militar i unes colònies directament al servei de la consolidació dels capitalismes metropolitans. Però Espanya no està en condicions fonamentals per dur a terme aquestes empreses colonials. En aquests anys es va impulsar una política exterior colonialista per augmentar el prestigi i el patriotisme espanyol. Entre els anys 1858 i 1862 es va fer una expedició a la Cotxinxina (actual Indoxina) juntament amb França per castigar una matança de missioners. L’any 1862 es va fer una intervenció a Mèxic per exigir el pagament del deute endarrerit. Però la intervenció militar més destacada fou la campanya del Marroc (1859-1860), amb el pretext d’un atac dels rifenys a Ceuta. Les victòries destacades victòries espanyoles a Tetuan, Castillejos i Wad-ras, varen fer créixer el prestigi del militar progressista Joan Prim. La pau de Wad-ras va permetre l’ocupació d’Ifni i l’ampliació de Ceuta.

L’actuació del govern va ser molt autoritària: va prescindir de les Corts per governar i va exercir una forta repressió sobre l’oposició. L’oposició al règim moderat es va ampliar i varen néixer nous grups entre els exclosos del sistema, com ara els demòcrates, que defensaven el sufragi universal masculí, i els republicans, partidaris d’enderrocar la monarquia i proclamar la república. A partir de 1863 el partit Progressista entrarà en l’organització d’activitats insurreccionals: formació de juntes, pressió sobre el poder…

Com havia sorgit aquesta força política liberal d’esquerra? En un inici, el Partit Progressista naixia de la ideologia del liberalisme, però aviat va anar més enllà i començà a fer una lectura nova de la democràcia. La part del Partit Progressista més moderada considerava que ja s’havia fet un cert camí en el desplegament de la revolució liberal tot i les insuficiències presents. Tanmateix l’ala més radical del Partit Progressista considerava que calia lluitar per recuperar l’esperit de la revolució liberal. Un dels episodis centrals en la formació d’aquest sector més avançat del partit va ser la lluita contra el general Espartero, un progressista que expressava en ell mateix les incongruències del sector més moderat del partit.

El desgast de la Unió Liberal, un escàndol de la seva família i la pretensió d’O’Donnell d’incorporar Prim al govern (1863), va provocart el disgust de la reina i va forçar la dimissió d’O’Donnell (1863). Aquest fet va suposar el retorn de Narváez amb un govern més repressiu. Tot plegat va obrir el procés que va acabar amb la monarquia borbònica i, en el qual, va ser decisiva la crisi econòmica.

Els primers símptomes de la crisi es van produir el 1864: el fre de les construccions ferroviàries i de les inversions estrangeres van provocar un augment de l’atur i el descontentament social. A això s’hi va afegir l’enfonsament de la Borsa de Londres el 1866, fet que va fer caure molts bancs i va provocar la ruïna de molts petits inversors. Això va aguditzar el descontentament polític, davant la inoperància i l’actitud cada cop més autoritària dels successius governs.

El període 1863-1868 va comportar el retorn de Narváez al poder i la reposició dels vells principis del moderantisme. Malgrat tot, les baralles internes, les conspiracions constants, la successió de pactes i d’intents de pronunciament van fer evident la manca de suports socials i la feblesa dels governs. El Partit Moderat es trobava totalment desgastat, els seus líders tradicionals no s’havien renovat, el seu programa no presentava cap idea nova i el seu govern aviat es trobaria desprestigiat per la mala gestió, el centralisme inoperant, els negocis foscos i els escàndols de palau.

Entre els sectors més il·lustrats, creixia el Partit Demòcrata i apareixia el republicanisme, alhora que es creaven les primeres organitzacions obreres. També es produïren agitacions entre els camperols i augmentaven les protestes universitàries. Els universitaris protestaven contra les mesures del govern que intentaven allunyar l’esperit del racionalisme i el krausisme de les aules, mantenint la vella doctrina de la moral oficial de l’Església catòlica.

Al febrer de 1865 la reina va anunciar que renunciava al 75% dels ingressos per la venda del patrimoni real, el partit moderat havia venut la decisió com un acte de generositat de la monarca. El professor universitari i catedràtic d’Història Emilio Castelar publicà un article a La Democràcia criticant aquesta visió patrimonial i criticant la reina per quedar-se (legalment) amb el 25% dels ingressos. S’ordenà al director de la Universitat Central de Madrid (avui la complutense) que el destituís, però es negà i ell mateix fou cessat. Això va provocar la reacció i mobilització dels estudiants universitaris a l’abril de 1865. El govern ordenà a la Guàrdia Civil carregar contra aquesta manifestació ia la Nit de Sant Daniel o Nit de l’Escorxador hi va haver 14 morts, la majoria transeünts, quan van carregar contra els estudiants concentrats a la Plaça del Sol.

Les protestes universitàries varen acabar amb una dura repressió governamental amb la mort de tretze universitaris. Aquest fet va provocar a caiguda de Narvaez i la tornada O’Donnell.

Hi va haver nous pronunciaments progressistes: Prim a Villarejo de Salvanés (gener de 1866), o els sergents de la caserna de San Gil (juny de 1866), que va comptar amb l’adhesió de progressistes i demòcrates, i va derivar en un aixecament popular a Madrid al crit de “¡Abajo los Borbones!”. Però finalment O´Donnell, amb el suport militar de Narváez i Serrano, sufocà la rebel·lió. Tot i això la reina va destituir O´Donnell, per considerar que havia estat tou en la repressió, la qual havia causat l’afusellament de 66 participants i més de mil empresonats. La conseqüència política fou la tornada de Narváez.

La situació del govern, en clara descomposició, encara s’agreujaria més arran de la crisi de subsistències que va iniciar-se el 1866 i que va comportar l’augment dels preus i el descontentament popular. A això se sumaria l’esclat d’una profunda crisi econòmica i financera que acabaria de sacsejar el país. A partir d’aquest moment, amplis sectors de la societat espanyola van coincidir en la necessitat de promoure un pronunciament que capgirés la situació.

La crisi final del sistema isabelí (problemes econòmics, autoritarisme, escàndols de la reina), acabaren provocant que un grup de demòcrates, progressistes i republicans signessin, l’agost de 1866, el Pacte d’Ostende per destronar Isabel II i convocar Corts Constituents per sufragi universal. El 1867, després de la mort d’O’Donnell, la Unió Liberal es va sumar al pacte, completant la coalició de forces en contra d’Isabel II. El 186868 morí Narváez. Escapçats dels seus líders històrics, el nou governant, el liberal moderat González Bravo, no té suports i la situació social és molt crítica per la crisi econòmica.

El malestar social generat per la crisi econòmica i l’hostilitat política creixent al voltant de la camarilla moderada que envoltava la reina van conduir a la Revolució Gloriosa de setembre de 1868 i va obligar Isabel II a marxar a l’exili.