El franquisme va mirar de modernitzar-se mitjançant una obertura sense canvis democràtics, s’institucionalitzà amb la finalitat de dotar-se d’una continuïtat i cercà noves formes de legitimació que van provocar importants dissensions entre tecnòcrates, falangistes i catòlics. Enfront dels canvis socials i al reforçament de l’oposició, el règim es barallava entre dues opcions, apostar per un aperturisme controlat, opció preferida pels tecnòcrates de l’Opus Dei, o bé apostar per un immobilisme total, preferit pels falangistes i militars.
La continuació amb la institucionalització del franquisme
Des del punt de vista polític, els anys cinquanta i seixanta es caracteritzen per la consolidació progressiva del règim franquista, que prossegueix la seva institucionalització i es veu beneficiat per la rehabilitació de la seva imatge internacional. És, però, entre 1959 i 1969 quan Espanya va conèixer un espectacular desenvolupament que li va permetre una modernització econòmica. Aquest fet determinà unes importants transformacions socials i culturals, que no van ser acompanyades d’una obertura política real; el règim polític es consolidà i introduí alguns canvis que tenien com a objecte assegurar la seva pervivència sense plantejar-se la possibilitat de dur a terme una democratització del sistema.
Per fer front a aquesta modernització del país calia una renovació dins el personal polític del règim. La vella ideologia del nacionalisme va començar a quedar obsoleta en una Espanya que començava a fer del desenvolupament econòmic i de l’industrialisme la ideologia oficial de l’Estat.
L’entrada dins l’aparell estatal de noves generacions de polítics va anar desplaçant progressivament falangistes, carlins i tradicionalistes, tot donant al règim una nova orientació. Això va quedar palès al nou govern que va dissenyar Franco l’any 1957, on es va donar un canvi en la correlació de forces de les diferents famílies del règim. Dels divuit ministres anteriors se’n van canviar dotze i la gran novetat va ser l’entrada d’un nucli important de membres de l’Opus Dei, els anomenats tecnòcrates. La pèrdua d’influència dels falangistes va tenir com a signe més evident la substitució de la Falange com a partit únic per una nova formació política que agrupava tots els col·laboradors del règim: el Movimiento Nacional.
El nou equip dirigent del règim va veure la necessitat de crear un cos de normes i valors immutables que fossin una síntesi de tots els principis sobre els quals descansava l’Estat espanyol. Amb aquesta voluntat va néixer la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), que reconeixia el règim com una “democràcia orgànica” i declarava que la forma política de l’Estat espanyol era la monarquia tradicional, católica, social y representativa. Aquesta nova llei feia palès que el règim s’anava allunyant de la ideologia feixista dels primers anys i que iniciava una tímida obertura poítica. De totes maneres continuava refusant explícitament la democràcia parlamentària, el reconeixement de la llibertat sindical i les aspiracions autonomistes dels diferents pobles d’Espanya.
En la mateixa direcció, molts dels ideòlegs del règim consideraven que per assegurar la continuïtat del franquisme era absolutament necessari l’enfortiment del seu cos institucional, ja que les diferents lleis fonamentals (Fuero de trabajo, Fuero de los Españoles, Ley de Cortes, Ley de Sucesión, Ley de Principios del Movimiento…) no conformaven un vertader sistema polític. Va ser amb aquesta voluntat que es va aprovar el 1966 la Ley Orgánica del Estado, aprovada per referendum el desembre d’aquell mateix any, que mantenia el caràcter autoritari del règim, encara que incorporant algunes mesures liberalitzadores. Concretà les funcions dels òrgans de l’Estat -tot preservant sempre la concentració del poder en el dictador-, modificà preceptes d’altres lleis fonamentals, i introduí novetats com la separació entre el cap de l’Estat i del govern o l’elecció controlada dels procuradors provincials. Així, amb aquesta darrera llei, el 1967 ja teniem el conjunt de lleis fonamentals que van vertebrar l’organització política, social i econòmica de l’Estat franquista. La seva mateixa dispersió i evolució posen de manifest el caràcter antidemocràtic i dictatorial del règim.
Els successius governs franquistes des de 1962 van incorporar ministres de l’àrea tecnocràtica (Alberto Ullastres, Laureano López Rodó), però també joves falangistes de la línia reformista (Manuel Fraga).
El 1966 s’aprovà una Ley de Prensa que suprimia la censura prèvia, però que continuava sent restrictiva, ja que mantenia rígids controls sobre tot el que es publicava. La Ley de Libertad Religiosa (1967) que establia un reduït marc de tolerància religiosa, i la Ley de representación familiar, que regulava, de manera restrictiva, l’elecció dels 108 procuradors del “terç familiar” pels caps de família i les dones casades.
La Llei de convenis col·lectius de 1958 va permetre, sempre en el marc del sindicalisme vertical de l’Organización Sindical Española (OSE), la negociació dels salaris i les condicions laborals entre empresaris i obrers. Igualment, van establir-se els jurats d’empresa i va aparèixer la figura de l’enllaç sindical. En aquest marc, les eleccions sindicals de 1966 van suposar un trencament gràcies a l’èxit de les candidatures impulsades pels sindicats clandestins CCOO i USO. Tanmateix, la victòria del sindicalisme clandestí va acabar amb l’experiència democràtica en el si dels sindicats franquistes i va comportar la il·legalització de les Comissions Obreres.
El 1967 va aprovar-se la Llei de la Seguretat Social que ampliava els mecanismes de cobertura social amb càrrec a l’Estat: assegurança de malaltia, vellesa, viduïtat, etc. Ara bé, no s’ha de confondre aquesta rudimentària protecció social amb la construcció d’un autèntic estat del benestar. Al contrari, l’Espanya franquista era un Estat caracteritzat per la manca d’un sistema fiscal rigorós, la inexistència de cap mena d’equitat social en el repartiment de les càrregues tributàries i greus dèficits en el camp de l’ensenyament i la sanitat pública.
L’edifici institucional del franquisme es va coronar amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat de 1966, una nova llei fonamental que configurava l’Estat espanyol com un regne i definia el sistema institucional segons els principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions. La llei, aprovada en referèndum, introduïa retocs en algunes lleis fonamentals i depurava el llenguatge de la retòrica feixista, tot i que la ideologia que va inspirar-la es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional.
Malgrat que la continuïtat del règim semblava ja fermament assegurada, continuaven les discrepàncies respecte a l’orientació que en el futur s’hauria de donar al sistema. Les divisions entre els “oberturistes“, partidaris d’una certa liberalització política del règim, i els “immobilistes” (l’anomenat “búnquer“) deterioraven notòriament la cohesió interna del sistema.
El 1969 Franco nomena el príncep Joan Carles com a successor a títol de rei, excloent el seu pare Joan per la seva significació liberal. Aquest nomenament significava la culminació del programa d’institucionalització política del règim franquista impulsat per Carrero Blanco i l’equip de govern tecnocràtic. Així, el 23 de juliol, Joan Carles va jurar lleialtat a Franco, als Principios del Movimiento Nacional i a les lleis fonamentals franquistes. Naixia l’anomenada Monarquia del 18 de Juliol tot sancionant el trencament amb la legalitat dinàstica i afirmant la legalitat franquista, la qual s’assegurava la continuïtat un cop mort Franco en la figura del Borbó. Tot indicava que el futur del règim estava «atado y bien atado».
Per reestructurar el govern i reduir-ne els conflictes, Franco va escollir Luis Carrero Blanco com a vicepresident del govern (1967), conscient que aquell era l’home clau per a mantenir la pau entre les diferents famílies polítiques. Així mateix, era també el més indicat per continuar una política oberturista, però amb la seguretat que no es derivaria de les normes establertes per Franco i que garantiria la puresa del sistema després de la mort del dictador. Els seus anys de govern es van caracteritzar pel manteniment d’una situació contradictòria que cavalcava entre la reforma (reforma educativa, nova llei sindical…) i la repressió (estat d’excepció, judici de Burgos…).
El dictador Franco considerava que amb el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor s’assegurava la continuïtat del règim franquista després de la seva mort, però el 1969 es posaria de manifest que la situació no estava realment controlada. La contestació popular a la dictadura continuava creixent i els conflictes interns dins del mateix govern entre els sectors reformistes i els immobilistes estaven a punt d’esclatar.
Aquestes dissensions entre reformistes i immobilistes van esclatar públicament el 1969 arran de l’anomenat escàndol Matesa, un afer que implicava una empresa tèxtil connectada amb l’entorn de l’Opus Dei. Aquesta empresa va protagonitzar un frau financer relacionat amb l’exportació de maquinària tèxtil. Matesa havia rebut de la banca oficial milions de pessetes en subvencions i importants desgravacions fiscals en concepte ajudes a l’exportació i la investigació. La realitat, però, era que bona part d’aquestes exportacions eren fictícies i només existien en els llibres de comptabilitat.
Les denúncies per corrupció van esquitxar alguns alts càrrecs del règim, com els ministres d’Hisenda i Comerç, i l’escàndol va ser àmpliament difós per la premsa. Per tant, el govern va veure’s obligat a investigar l’empresa. És en aquest context quan els sectors més immobilistes, l’anomenat búnquer, van prendre la iniciativa per culpar la Llei de Premsa de Fraga d’haver contribuït a l’inici d’una campanya de desprestigi contra el règim. D’aquesta manera, l’afer Matesa va resoldre’s amb conseqüències polítiques de consideració: Franco, aconsellat per Carrero, remodelà el govern després de l’escàndol i els sectors tecnòcrates reformistes, els quals eren culpabilitzats pel búnquer de l’augment de la contestació social, van ser expulsats del govern.
El creixement econòmic.
El fracàs de la política econòmica autàrquica i intervencionista practicada fins a 1951 i el final de l’aïllament provoca al començament dels anys cinquanta l’inici d’una liberalització econòmica que permet una modesta recuperació del nivell de vida i de l’índex de producció. Es liberalitza el comerç i se suprimeix el racionament. Creixen les importacions i es recupera la renda per habitant. Entre 1950 i 1957 la renda nacional creix més d’un 50%. El sector industrial fou el que conegué un creixement més important a causa de l’augment de la inversió privada, resultat de les expectatives creades per la normalització de les relacions internacionals. Malgrat aquest creixement, l’economia espanyola encara patia importants desequilibris, sobretot l’elevada inflació, el dèficit en la balança de pagaments i la manca de divises.
Davant d’aquesta situació, durant el decenni dels seixanta el règim franquista trenca definitivament amb l’autarquia i promou una obertura econòmica que permetrà l’inici d’un fort creixement econòmic. El 1957 es produeix l’ascens al govern dels anomenats “tecnòcrates”: tècnics vinculats a l’Opus Dei que volien liberalitzar l’economia eliminant les darreres restes de l’autarquia (López Rodó).
Davant d’aquesta situació, durant el decenni dels seixanta el règim franquista trenca definitivament amb l’autarquia i promou una obertura econòmica que permetrà l’inici d’un fort creixement econòmic. El 1957 es produeix l’ascens al govern dels anomenats “tecnòcrates”: tècnics vinculats a l’Opus Dei que volien liberalitzar l’economia eliminant les darreres restes de l’autarquia. Els tecnòcrates van ocupar dues carteres bàsiques de l’àrea econòmica. Aquestes van ser la de Comerç, exercida per Alberto Ullastres, i la d’Hisenda per Mariano Navarro Rubio.
Els nous ministres, Ullastres i Navarro Rubio, van elaborar un Pla d’Estabilització Econòmica, que consideraven imprescindible per a assentar sobre una base sòlida el procés de creixement econòmic que es volia iniciar. Per a posar en marxa el Pla va caldre vèncer moltes reticències, fins i tot, les de Franco i Carrero Blanco, però no hi havia una altra recepta per a treure a Espanya del marasme econòmic. Finalment, el Pla d’Estabilització va rebre l’aprovació del govern mitjançant un Decret datat el 21 de juliol de 1959.
Mitjançant aquest Decret es van imposar una sèrie de mesures bàsiques per a orientar l’economia del país. Citarem només algunes de les més significatives:
1. Reducció de la despesa excessiva de l’Estat i del dels particulars. Això va implicar restriccions en la concessió de crèdits i congelació dels salaris.
2. Desaparició progressiva dels controls del govern sobre les activitats econòmiques.
3. Obertura de l’economia espanyola als mercats exteriors. Això va obligar a devaluar la pesseta (60 ptes. un dòlar; abans 42). La finalitat última d’aquesta operació de política econòmica era posar en contacte l’economia espanyola amb la internacional. Això es feia en un moment en què aquesta es trobava en una etapa de fort creixement.
D’altra banda, poc després de la publicació del Decret citat, el govern va donar moltes facilitats a les empreses estrangeres que volguessin instal·lar-se a Espanya. Amb això s’eliminaven bona part dels obstacles que, en aquest terreny, s’havien creat al llarg de l’etapa autàrquica.
Per a realitzar aquesta transformació econòmica, Espanya va poder comptar amb la concessió d’importants crèdits internacionals, del FMI, la OECE i de la banca nord-americana.
Aquesta nova política econòmica es veu beneficiada per l’expansió de les economies internacionals i permet una reintegració d’Espanya en l’economia internacional trencant definitivament amb l’aïllament. L’augment de les inversions estrangeres, les remeses de divises dels espanyols que emigren a Europa i el creixement del turisme permeteren l’acumulació de divises, necessàries per a les grans inversions que es precisaven per impulsar la industrialització.
Com a conseqüència, es conegueren importants transformacions econòmiques. El Producte Nacional Brut i de la Renda per Càpita es multiplicaren per dos entre 1960 i 1969. Va millorar del nivell de vida, augmentaren els salaris i àmplies capes socials s’incorporen al consum. Espanya va deixar de ser un país predominantment agrícola. La indústria creix i es diversifica; Madrid esdevé una ciutat industrial i Espanya una de les principals destinacions turístiques d’Europa: el 1974 hi arriben 24 milions de turistes, sobretot a la zona mediterrània (País Valencià, Illes Balears, part de Catalunya i Andalusia). El 1970 el 75% de la població activa espanyola es dedica a la indústria i els serveis. L’agricultura coneix una profunda transformació: a causa de la pèrdua de mà d’obra –que passa a la indústria- i de la mecanització, es modernitza i desapareix l’agricultura tradicional. Aquests canvis provocaren un espectacular èxode de les zones rurals (Extremadura, Andalusia, Castella-la Manxa) cap a les industrials (Catalunya, País Basc, Madrid) i turístiques (Illes Balears). A més, prop d’un milió d’espanyols de les zones rurals emigren a països europeus més desenvolupats (Suïssa, Alemanya, França).
De tota manera, la millora econòmica que coneix Espanya té importants limitacions: dependència de la inversió estrangera, desequilibris regionals, desastres ecològics, dèficit públic, sistema fiscal deficient, manca d’inversió pública en sectors com habitatge i infrastructures, etc.
La reconversió de l’agricultura
Durant els primers anys de la postguerra, l’agricultura espanyola va quedar reduïda a les més estrictes condicions de subsistència amb abundant mà d’obra i escassa mecanització. A partir de 1959, i a remolc del procés d’industrialització, es va produir la crisi d’aquesta agricultura tradicional. Dos van ser els factors fonamentals que van propiciar la transformació de l’agricultura:
- L’èxode rural. La necessitat de mà d’obra de les zones industrialitzades espanyoles (Catalunya, Euskadi i Madrid) i dels països de la CEE va provocar un enorme èxode de bracers i petits propietaris agrícoles. Davant d’això, els empresaris agrícoles, per tal de millorar els seus guanys, van iniciar un procés de mecanització que permetés una intensificació dels cultius.
- La diversificació en la demanda de queviures. A remolc del creixement econòmic, la dieta alimentària d’una part dels espanyols va canviar substancialment. La demanda de productes fonamentals en la dieta tradicional (cereals) va disminuir a favor de l’increment de la demanda de productes de més riquesa alimentària (carn, llet, fruita, etc.). Aquest desajust entre l’oferta i la demanda va posar en evidència la necessitat d’una reestructuració agrícola per tal de millorar i diversificar la producció.
Estimulat per aquests canvis, el camp espanyol va iniciar un procés de mecanització i de millora de les seves tècniques de cultiu (adobs, especialització, diversificació de la producció). La gran beneficiària d’aquest canvi va ser la gran explotació agrícola, ja que la petita explotació familiar, característica del període anterior, no va poder fer front a la mecanització. Molts petits empresaris es van veure doncs obligats a vendre les seves parcel·les i a emigrar cap a les ciutats. Així la capitalització del camp va afavorir la concentració de la propietat i va fer incrementar encara més l’èxode rural.
La política agrària franquista va tenir dos objectius bàsics. D’una banda, pretenia pal·liar el problema del minifundisme mitjançant un programa de concentració parcel·lària i d’altra volia augmentar els rendiments agraris mitjançant el desenvolupament d’un programa de regadius.
El Plan de Concentración parcelaria pretenia una racionalització de les explotacions mitjançant l’agrupació de les parcel·les per tal de construir explotacions més grans i, per tant, més viables econòmicament. Mitjançant la política de regadius, especialment programada a partir de 1962 amb la Ley de Grandes Zonas Regables. Aquesta política va significar una veritable reforma tècnica del camp, malgrat que va beneficiar sobretot els grans propietaris.
La reconversió industrial
A partir de 1961 les mesures liberalitzadores del Pla d’Estabilització van començar a donar els seus primers resultats, que es reflectí en un important desenvolupament industrial, un significatiu creixement de les ciutats i un augment del nivell de vida dels espanyols.
En aquesta renovació industrial van tenir gran importància les inversions de capital estranger que entre 1961 i 1971 van sumar aproximadament el 18% de la inversió total.
L’entrada massiva de béns estrangers va possibilitar la renovació de l’equip industrial i l’adopció de nova tecnologia. L’augment de la producció i de la productivitat industrial va incidir sobre l’estructura de les exportacions. Aquestes van augmentar, es van diversificar i els productes agrícoles tradicionals, que fins aquell moment eren majoritaris dins els béns exportats, van anar cedint pas a les exportacions de béns manufacturats.
Els tres sectors protagonistes del creixement industrial i de la renovació tecnològica va ser el químic, l’energètic i el de maquinària.
D’altra banda, els guanys en la productivitat van permetre l’increment dels salaris. Al seu torn, salaris més alts per a segments més amplis portaren a un gran augment de la demanda de béns de consum. Fou llavors quan s’alterà l’estructura del consum, amb la reducció del pes dels aliments i l’augment dels béns de consum durador com ara vehicles i electrodomèstics (frigorífics, rentadores, televisors…), els quals passaren a formar part de les aspiracions de compra d’un bon nombre d’espanyols.
La millora tecnològica d’aquests anys, com que estalviava mà d’obra, limità la creació d’ocupació. Això originà durant els anys seixanta una forta emigració. Més d’un milió tres-cents mil espanyols van emigrar a Europa, sobretot cap a França i Alemanya.
Els progressos industrials van arribar també a d’altres sectors econòmics, com ara el de serveis, que van avançar a un ritme encara més accelerat que el de la indústria, gràcies al fortíssim procés d’urbanització, al fenomen turístic i a les noves exigències del transport i de les comunicacions.
Així doncs, com podem veure es va produir una forta dependència de l’exterior:
- De l’exterior: importacions de la tecnologia i les inversions.
- Així mateix, un seguit de països d’Europa van absorbir la mà d’obra excedentària expulsada del sector agrari per la pèrdua de la seva importància en el conjunt de l’economia i l’espectacular millora de la productivitat per la mecanització.
- Finalment, el benestar europeu i la generalització de les vacances pagades per a la majoria de treballadors generaren un moviment turístic massiu que tingué Espanya com a destinació preferent (és l’anomenat “boom turístic” a partir dels anys 60). Els turistes aportaren divises que van contribuir reequilibrar la balança de pagaments espanyola.
Sense els ingressos pel turisme, les remeses d’emigrants i la inversió estrangera, no s’hauria esdevingut el “miracle econòmic” espanyol.
Es pot afirmar que el 1970 Espanya havia deixat de ser un país eminentment agrícola per entrar en l’esfera dels països industrialitzats. Però va ser en aquesta dècada, i sobretot a partir de 1973, quan la crisi econòmica mundial va evidenciar les debilitats i l’esgotament del model de creixement econòmic adoptat pel franquisme. Les causes d’aquest esgotament no s’han de buscar tan sols en factors externs (crisi energètica de 1973) sinó també en factors interns (com els que hem mencionat abans). Amb aquest teló de fons, la incidència de la crisi econòmica mundial va mostrar amb gran cruesa les deficiències estructurals de l’economia espanyola.
EI Pla d’Estabilització de 1959 va permetre l’inici de la gran transformació econòmica i social de les Balears en el segle XX. El règim franquista reservà a les Balears el paper de subministradores de divises a baix preu i de receptores de mà d’obra procedent de les zones més pobres de l’Estat. Com a conseqüència, la societat illenca conegué uns canvis espectaculars. La devaluació del canvi exterior de la pesseta, acordat amb el Pla d’Estabilització i la creació d’una important xarxa d’allotjaments, serveis complementaris i comunicacions, permeteren que al llarg dels anys seixanta s produís un autèntic bot qualitatiu dins el procés d’expansió dels serveis turístics a l’arxipèlag.
| Període | Nombre de Turistes | Nombre de places hoteles |
|---|---|---|
| 1960 | 400.029 | 18641 |
| 1967 | 1.402.160 | 93128 |
| 1973 | 3573238 | 222680 |
L’expansió turística també va impactar en altres sectors de les Illes Balears. La construcció es va veure molt estimulada per les noves necessitats de construir nous hotels però també altres edificis. La gran demanda va fer disparar les importacions de materials de construcció, combustibles i queviures. Els excedents de mà d’obra varen ser absorbits i no bastaren, i es provocà una sobtada inversió del flux immigratori. Entre el 1960 i el 1973 es crearen a les Balears cent mil nous llocs de treball i l’atur fou ainapreciable. Els actius del sector primari varen disminuir: de 70.000 (37%) el 1960 a 44.000 (el 19%) el 1973. El sector terciari el 1973 ja ocupava 112.000 treballadors (el 48% dels ocupats) el 1973.
Però la forta demanda va generar també desequilibris. No hi havia cap casta de planificació i va aflorar l’especulació urbanística, amb una mutació accelerada dels usos del sòl, que va afectar, en primer lloc, a una part important del litoral de les Illes Balears. Això ha donat lloc al terme «balearització» per definir les conseqüències negatives i de degradació territorial derivades del procés d’expansió turística descontrolada de sol i platja.
La transformació de la societat
L’enorme expansió de l’economia durant els anys seixanta i el començament dels setanta (creixement econòmic, la industrialització, la urbanització i l’augment dels contactes amb altres països europeus, etc) i els consegüents canvis demogràfics van venir acompanyats per la modificació substancial de les característiques pròpies d’una societat tradicional rural. En poc més d’una dècada la societat espanyola avançà cap a uns hàbits culturals i de consum d’una societat moderna i oberta, més secularitzada i tolerant.
La modernització social començà en un gran augment de la població, amb un notable creixement de l’índex de natalitat. No obstant això, encara va ser més significatiu l’augment de la població urbana en relació amb els anys de la immediata postguerra, en els quals s’havia produït el fenomen invers, el de la ruralització del camp. La perifèria de les grans ciutat industrials com Madrid i Barcelona s’ompliren de nous barris obrers.
La classe obrera creix en benefici dels camperols i comença a despuntar una nova classe mitjana de tècnics i professionals. Amb la llei de bases de la seguretat social (1963) augmenta la cobertura social de l’Estat quant a sanitat, pensions i subsidis diversos, tot i que de manera encara insuficient.
La transformació de les classes mitjanes va fer augmentar considerablement el seu pes dins el conjunt social espanyol. La composició de les classes mitjanes va passar de ser les típiques de les societats no industrialitzades (botiguers, funcionaris, mestres, petits industrials, etc.) a ser similar al dels països industrialitzats (augment del pes del personal administratiu, tècnic, comercial…).
L’augment de la producció de béns de consum i el creixement de la renda per habitant van propiciar que la societat espanyola entrés en el que s’anomena “societat de consum“, encara que no plenament si la comparem amb la resta de països occidentals. Així, en un període de set anys (1966-1975) l’adquisició d’alguns dels típics béns de consum (cotxe, frigorífic, rentadora, televisor…) es va duplicar. Però aquesta millora del nivell de vida va presentar diferències importants entre regions i entre el medi urbà i el rural. Aquestes desigualtats permeten afirmar que determinats béns de consum no s’han convertit encara en vertaderament massius.
Es generalitza l’educació i l’accés a la cultura, i augmentà l’índex d’alfabetització, per bé que amb moltes mancances encara. La moral i els valors tradicionals són contestats, principalment pels joves.
Cal tenir en compte, però, que el desenvolupament econòmic –que esdevingué a partir d’aleshores el principal element de legitimació del règim- tingué també algunes conseqüències socials negatives davant les quals els governs de l’època demostraren molt poca sensibilitat. Així, per exemple, l’emigració cap a les ciutats generà l’aparició de grans barris perifèrics degradats i mancats d’infraestructures (habitatges, escoles, centres sanitaris, clavegueram, etc.) i generà bosses de misèria. El règim franquista no va fer cap esforç per afavorir la redistribució de la riquesa i les diferències socials varen tendir a incrementar-se. L’absència d’una reforma social que gravés els sectors benestants que s’havien enriquit ràpidament en aquests anys va fer que l’Estat no disposés de recursos suficients per fer front als enormes dèficits socials, educatius i culturals que tenia la societat espanyola.
En el cas de les Illes Balears, els seus habitants esdevingueren ràpidament d’aquest nou model de societat de consum. La proliferació d’habitatges secundaris com a segones residència per a passar l’estiu, i la generalització de la possessió d’electrodomèstics i de vehicles privats, demostrarien la superació de l’etapa de precarietat. La millora de l’educació, l’accés als mitjans de comunicació i el contacte amb població estrangera (part de societats democràtiques i més desenvolupades), varen permetre el sorgiment d’una societat més oberta i culta.
El creixement de l’oposició
Des del final del decenni dels seixanta l’oposició interna assolí una força considerable, encara que sense arribar en cap moment a impulsar una acció decisiva contra la dictadura. Podem destacar els següents aspectes:
L’Església catòlica influïda per l’esperit modernitzador del Concili Vaticà II es distancia del franquisme en els anys 60. Alguns bisbes i sacerdots critiquen el suport de l’Església al règim franquista, denuncien la violència contra els opositors polítics i la falta de llibertats, molts sacerdots presten les esglésies per a reunions polítiques. Els anomenats capellans obrers col·laboren amb el moviment obrer i el PCE. El cardenal Tarancón, arquebisbe de Madrid en 1971 i president de la Conferència Episcopal Espanyola, demana perdó a la societat espanyola per no haver estat l’Església un element de reconciliació entre els espanyols. Es produeixen freqüents incidents entre el règim i les autoritats eclesiàstiques, nombrosos sacerdots són detinguts i jutjats. Les relacions diplomàtiques entre el papat i l’Estat espanyol són molt difícils al començament dels anys 70. El govern intenta expulsar a Añoveros, bisbe de Bilbao, per reivindicacions nacionalistes, i l’Església amenaça d’excomunicar al govern (inclòs Franco).
S’incrementen les accions armades, sobretot les d’ETA. El desembre de 1970 són condemnats a mort a Burgos diversos militants de l’organització, fet que provoca protestes, vagues i manifestacions a tot l’Estat, obligant el govern –després de declarar l’estat d’excepció i convocar actes de suport al règim- a commutar les penes. El desembre de 1973 és assassinat per ETA l’almirall Luís Carrero Blanco, president del govern des del juny anterior (“Operació Ogro”). També realitza diverses accions el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic), grups anarquistes (el 1974 és executat un membre d’aquests grups: el jove català Salvador Puig i Antich).
El moviment obrer continua creixent; augmenten les vagues i manifestacions, encapçalades per Comissions Obreres, sorgit entre 1962 i 1966 en diverses regions espanyoles dins de la mateixa organització sindical vertical del franquisme, aviat s’aproxima al PCE. La UGT, vinculada al PSOE no havia recuperat la seva anterior influència. També sorgí la Unió Sindical Obrera –USO-. El govern accentua la repressió contra els sindicalistes (Procés 1001 en què són jutjats Marcelino Camacho i altres)
Un grup molt petit de militars impulsa la Unió Militar Democràtica –UMD-.
Les transformacions de la condició femenina en aquest període van donar pas a la incipient reivindicació feminista dels drets de les dones a l’hora d’assolir la llibertat personal i el mateix estatus professional i social del qual gaudien els homes. Ara bé, el feminisme encara tindria molt camí per recórrer i no seria fins a les dècades següents que es consolidaria plenament.
Els moviments veïnals i ciutadans, neixen a finals dels anys 60, a conseqüència del caòtic creixement d’algunes ciutats en els nous barris obrers es lluita per millorar les condicions d’aquests. Són associacions de veïns clandestines que es concentren en les barriades obreres i populars de les grans ciutats com Madrid i Barcelona, reivindiquen llum, aigua, clavegueram, transport.
El moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut antifranquista. Tanmateix, el front universitari aniria creixent fins a abraçar la major part del camp educatiu. A més, aviat es generaria una complicitat entre professors, alumnes i pares que eixamplaria el moviment. D’altra banda, una universitat cada cop més massificada, amb presència abundant de joves d’extracció social mitjana i popular, amb un funcionament acadèmic molt precari i un alt nivell de politització aguditzarà la lluita antifranquista. Per tant, el moviment antifranquista o contestatari articulat des de l’ensenyament va esdevenir un element d’oposició interclassista, molt més divers que el que representava el moviment obrer.
L’oposició democràtica creix en influència a l’interior d’Espanya i inicia un procés cap a la unitat. El 1962 tingué lloc a Munic una reunió de polítics espanyols de l’oposició antifranquista a l’exili i a l’interior, amb excepció d’anarquistes i comunistes, reclamen per a Espanya plena democratització per a poder ingressar en la Comunitat Econòmica Europea; el règim el va denominar el “contuberni de Munic” i castigà amb el desterrament als que acudeixen des d’Espanya. El PCE, que és el grup d’oposició més important, impulsa juntament amb altres grups la junta Democràtica d’Espanya, que es crea el juliol de 1974. En el seu programa, la Junta Democràtica defensava la formació d’un govern provisional que reconegués les llibertats democràtiques (dret de vot, dret d’associació, dret de reunió, etc.), atorgués l’amnistia als presos polítics, legalitzés tots els partits polítics i sindicats, establís les llibertats sindicals (dret de vaga, sindicació lliure, etc.) i proclamés el dret a l’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia trencant amb l’Estat centralista característic del règim franquista. El PSOE –que era més feble i des de 1974 és dirigit per Felipe González– impulsa la Plataforma de Convergència Democràtica. A Catalunya –on l’oposició té considerable força- es crea l’Assemblea de Catalunya (1971) que reclama llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.
A les Illes Balears l’any 1974 fou elegit el teòric nacionalista i advocat Josep Melià com a procurador davant un candidat que tenia el suport de l’aparell provincial del Movimiento, Julio Barrado.
S’intensifiquen els moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc, així com a altres comunitats on es reivindica el dret a l’autonomia i es protesta contra la discriminació cultural i lingüística. De fet, a finals dels anys seixanta i principis dels anys setanta es donà un procés de represa cultural davant la certa tolerància del règim que es va aprofitar: primeres revistes en català com Serra d’Or; creació i consolidació d’entitats: Òmnium Cultural; creació i consolidació de projectes cultural com Enciclopèdia Catalana i d’editorials com Edicions 62. També es va donar un fenomen importantíssim com fou la Nova Cançó catalana.
Algunes d’aquestes publicacions i reivindicacions lingüístiques també tingueren el seu ressò a les Illes Balears, a partir de finals dels anys seixanta gràcies a la fundació de l’Obra Cultural Balear (1962) a iniciativa del filòleg Francesc de Borja Moll.
La repressió del règim s’empitjorà enfront d’aquest creixement de l’oposició i es crea el Tribunal d’Ordre Públic (1963), compost per jutges civils, per a jutjar els casos polítics. Es declara l’estat d’excepció com a resposta a la conflictivitat obrera i estudiantil. Els consells de guerra i les execucions es converteixen en escàndols internacionals i multipliquen la propaganda antifranquista dins i fora d’Espanya: afusellament del comunista Julián Grimau (1963); procés de Burgos (1970) contra 16 militants d’ETA per l’assassinat del policia Melitón Pomes en el qual es dicten 9 penes de mort, que Franco commuta per cadena perpètua.
La política exterior en la segona etapa del franquisme
Durant la dècada dels seixanta, Espanya va intentar reiteradament obrir negociacions amb el Mercat Comú. Només el juny de 1970 es va aconseguir la signatura del Tractat Preferencial, en virtut d’aquest conveni, la CEE cap a unes concessions aranzelàries en productes manufacturats i a canvi obtenia d’Espanya tres llistes de reduccions del 40 al 25%.
Durant tot el procés negociador va ser palès que la qüestió primordial que impedia la plena integració d’Espanya que impedia la plena integració d’Espanya en aquest organisme europeu no era d’índole econòmica, sinó de contingut polític, ja que les institucions espanyoles no encaixaven en el sistema polític europeu.
Segons s’avançava cap a la data d’expiració del tractat amb els Estats Units en 1963, les relacions exteriors espanyoles van anar mostrant un major grau d’independència. Així i tot, tant en 1963 com en 1968, els pactes amb els Estats Units es van renovar amb la major part de les condicions imposades pels nord-americans.
A la fi dels anys 60 es produeix un acostament als països comunistes, amb la pretesa intenció de normalitzar les relacions amb la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits. En la dècada dels anys 60, Espanya, igual que altres països europeus, haurà d’enfrontar-se al problema de les ja escasses colònies.
El nord d’Àfrica
Quan en 1956 França decideix concedir la independència a la seva zona del protectorat de Marroc, Espanya es veurà forçada a concedir al seu torn la independència a la zona nord. Des d’aquest moment les relacions amb el Marroc no varen ser bones, perquè aquest país reivindicava també Sidi Ifni, el Sahara, Ceuta i Melilla. El 1968 va cedir el territori d’Ifni al Marroc, dins de la tendència descolonitzadora general.
El problema del Sàhara
El Marroc va començar gradualment a pressionar per a incorporar-se el territori sahrauí, basant-se en uns pretesos drets de sobirania. La riquesa del Sàhara en fosfats va complicar la seva situació, perquè apareixia molt apetible als ulls de Mauritània i el Marroc.
La malaltia de Franco i la incertesa política provocada per ella van ser aprofitats pel Marroc per a augmentar la seva pressió sobre la zona. El 1973 s’havia creat el Front Polisario, una formació nacionalista i socialista que aspirava a la independència sahrauí. Aquesta pressió va culminar en la coneguda Marxa Verda, que va consistir en l’entrada en el Sàhara de 300.000 voluntaris civils i desarmats. El 14 de novembre de 1975, Espanya acceptava retirar les seves forces del Sàhara, lliurant el territori del Marroc i Mauritània només sis dies abans de la mort de Franco.
El seu procés de descolonització va ser interromput el 1976, quan Espanya va abandonar el Sàhara Occidental en mans del Marroc i Mauritània —després de la marxa verda i conforme al que disposen els Acords de Madrid (1975), no vàlids segons el Dret internacional. El territori està ocupat actualment en la seva major part pel Marroc, que les denomina les seves Províncies Meridionals, encara que la sobirania marroquina no és reconeguda per les Nacions Unides i és rebutjada pel Front Polisari, que va proclamar la seva independència el 1976 creant la República Àrab Sahrauí Democràtica, reconeguda fins ara per vuitanta-dos països dels quals cinquanta-u han congelat o cancel·lat la seva relació amb ella. Aquesta administra la regió a l’est no controlada pel Marroc, la qual denomina Zona Lliure o Territoris Alliberats.
La crisi del franquisme i la mort de Franco
El vicepresident del nou govern monocolor, l’almirall Carrero Blanco, va defensar la necessitat d’endurir la política interna del règim, modificant en sentit restrictiu la Llei de Premsa i augmentant la repressió. En la pràctica, Carrero Blanco havia aconseguit el poder. En conseqüència, entre 1969 i 1970, alguns delictes van tornar a ser considerats com a rebel·lió militar, van augmentar les detencions i la violència policial i l’Estat d’excepció va esdevenir un recurs freqüent.
Per exemple, en el Consell de Guerra de Burgos contra setze militants d’ETA, el fiscal demanava la pena de mort per a sis dels etarres que eren jutjats. La principal acusació contra els encausats era l’assassinat, el 1968, de Melitón Manzanas, el cap de la Brigada de Investigación Social de San Sebastià, el primer assassinat d’ETA. Tanmateix, l’allau de protestes internacionals i el clima de revolta popular que va produir-se al país van desbordar el règim.
Arran de la crisi del petroli de 1973, es va començar a entreveure els primers símptomes de la fi d’aquesta època de prosperitat, fet que va fer trontollar el règim quan la figura del dictador començà a demostrar símptomes de flaquesa i de què s’acostava el seu final.
L‘augment dels preus del petroli i de les matèries primeres a finals del 1973 va incidir sobre una economia que ja havia arribat al límit de la seva expansió. Una gran inflació, un retrocés del turisme i una crisi en els preus agraris es van combinar per aturar sobtadament els índexs de creixement de l’economia espanyola.
L’economia espanyola, enormement dependent del capital multinacional, de la tecnologia estrangera i de les reserves de divises provinents de l’emigració i del turisme, havia conegut una època de prosperitat. Per això quan a Espanya van fallar aquests pilars, l’economia va entrar en una profunda crisi.
La incapacitat dels darrers governs del franquisme va impossibilitar de dur a terme les reformes urgents que calien al país. El fet de no enfrontar-se a aquests problemes durant aquests anys va provocar que després de la mort de Franco el problema econòmic s’agreugés, tot coincidint amb les dificultats de la transició política.
El règim franquista inicià una crisi interna important. El mateix govern es dividí entre sectors partidaris d’una obertura política (“evolucionistes”) i els immobilistes que s’hi oposaven totalment (Ultres o “búnquers”). El nomenament de Luís Carrero Blanco com a president de govern (juny de 1973) suposà una consolidació del sector immobilista. Però l’assassinat de Carrero per ETA (20 de desembre de 1973) desbaratà el projecte d’assegurar la continuïtat del règim en la seva persona després de la mort de Franco.
La mort de Carrero Blanco va commocionar el règim, a més de posar al descobert la ineficàcia dels serveis d’informació i seguretat de l’Estat. La desaparició de l’home que havia de garantir la continuïtat franquista sense Franco i el rebuig de qualsevol temptativa reformista resultava catastròfica per un règim que es fracturava entre immobilistes i reformistes (que no demòcrates). Els sectors més ultres, oposats a qualsevol mena de transformació i defensors del caràcter inalterable dels principis del 18 de juliol van aferrissar-se en les seves posicions.
La designació, després de l’assassinat de Carrero Blanco, d’Arias Navarro com a president del consell de ministres va causar una certa expectació. El 3 de gener de 1974 es va constituir el nou govern i el president va anunciar les seves intencions davant les Corts, en un programa que ha passat a la història com a «l’espiritu del 12 febrero». Teòricament, aquest programa constituïa un intent d’obertura, un reformisme bastant limitat que no alterava en res d’essencial l’esquema polític del règim.
Arias Navarro va prometre la introducció d’una nova Llei Municipal que fomentés l’elecció dels alcaldes i l’elecció dels membres de les diputacions provincials, augmentar el nombre de procuradors a Corts i el seu poder, una reforma sindical i una nova llei sobre associacions polítiques. El discurs del president del govern va suposar un èxit per als sectors reformistes del franquisme, però en cap cas implicava la democratització: les Lleis Fonamentals no serien reformades. Les reformes promeses no eren sinó un formalisme amb poc contingut real i que el règim era incapaç de democratitzar-se, tot i que les tímides reformes irritaren els sectors més immobilistes.
Es desencadenà, aleshores, una dinàmica en la qual, amb Franco ja molt malalt, el govern d’Arias Navarro es decantava cap a l’immobilisme polític. Els oberturistes no aconseguiren imposar-se, i alguns dels ministres d’aquesta tendència davant la impossibilitat d’aplicar reformes van dimitir dels seus càrrecs. El ministre Pío Cabanillas augmentà la tolerància informativa, però d’altra banda augmentà la repressió.
L’enfortiment de l’oposició
Els partits i les organitzacions antifranquistes van respondre unint esforços i proclamant la seva intenció de no acceptar cap mena de reforma que no comportés: la concessió d’una amnistia, les llibertats polítiques, la legalització de tots els partits, el reconeixement dels drets nacionals i la convocatòria d’eleccions lliures.
El juliol de 1974 es va constituir la Junta Democrática, liderada pel PCE, però on es varen incloure tota mena de partits, sindicats i associacions, la qual pretenia ser una àmplia plataforma d’unitat de totes aquelles forces antifranquistes que lluitaven per la tornada a la democràcia. Per la seva banda, el PSOE, juntament amb altres grups socialdemòcrates o d’extrema esquerra, constituïa el juny del 1975, la Plataforma de Convergència Democràtica que tenia objectius semblants.
El 30 d’octubre del 1975 les dues plataformes varen arribar a un acord per a continuar el camí cap a la consecució de la democràcia, formant després de la mort de Franco, l’òrgan d’oposició que es va denominar Coordinación Democrática, més conegut com a Platajunta.
El moviment obrer, a través dels sindicats clandestins (sobretot de CCOO), el moviment ciutadà, mitjançant les associacions de veïns i la mateixa Església catòlica, van participar en la demanda de majors llibertats. Molt més restringida i violenta va ser l’acció que organitzacions armades van dur a terme contra el règim. Pel que fa a la lluita armada, a l’ETA se li va unir més tard el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), i els atemptats contra les forces armades van ser cada cop més freqüents.
Finalment, el govern es va veure també contestat des de l’extrema dreta. Els grups més immobilistes (“el búnquer”) van deixar clar que ells no estaven disposats a tolerar ni les reformes d’Arias Navarro. Els sectors més radicals van realitzar accions terroristes contra persones o institucions sospitoses d’esquerranisme, dutes a terme sobretot per joves ultradretans (incendis, pallisses, etc.).
A les Illes Balears el governador civil de les Balears Carlos de Meer (abril de 1974 – gener de 1976) fou el principal representant del búnquer.
Les acaballes del franquisme
Mentrestant, Franco va caure malalt l’estiu de 1974 i es va veure obligat a cedir al príncep Joan Carles les seves funcions durant unes setmanes. Quan les protestes contra el sistema polític es van fer més intenses (manifestacions, vagues, lluita armada) l’únic recurs del govern per apaivagar-les va ser l’habitual de la repressió: condemnes a mort i execucions (Puig Antich el 1974, militants d’ETA i del FRAP el 1975), amb nombroses protestes nacionals i internacionals, detencions multitudinàries (sindicalistes de CCOO), lleis antiterroristes (agost del 1975) i tancament de revistes (Destino, Poble, Cambio 16…).
El règim tornà a estar aïllat i l’1 d’octubre de 1975 es convocaren manifestacions de suport al dictador. Aprofitant la situació, el Marroc ocupà el Sàhara Occidental, colònia espanyola habitada per una població organitzada en el Front Polisari que aspirava a la independència. Davant la pressió del Marroc (que impulsa la Marxa Verda) el govern espanyol incomplí les promeses fetes als sahrauís i el novembre lliurà el territori a Marroc i Mauritània.
Franco moria el 20 de novembre de 1975 després d’una llarga agonia. Deixava al darrere un règim anacrònic en Europa i submergit en una crisi profunda. La pretensió del dictador que deixava el futur «atado y bien atado» aviat es demostraria com una il·lusió sense fonament. La dictadura creada quaranta anys enrere, en plena Guerra Civil, es trobava immersa en una crisi terminal de caràcter irreversible. S’inicià, així, l’etapa coneguda com a Transició Democràtica, que conduirà a Espanya cap a un règim de monarquia constitucional i democràtica.
Bibliografia
rpuigserversocials.com 
You must be logged in to post a comment.