El franquisme (1939-1959)

El règim franquista, que es va establir al final de la Guerra Civil, es va caracteritzar per institucionalitzar una dictadura amb trets feixistes i pel predomini de les velles classes dominants.

Per a Javier Tussell el règim franquista va ser una dictadura no totalitària sorgida a conseqüència de la Guerra civil que comportarà el naixement d’una mentalitat característica en els vencedors; la dictadura de Franco es caracteritzarà per un fort pragmatisme -militar i catòlic-, sense predomini d’un sobre l’altre. Tussell considera que va existir un pluralisme limitat entre les diferents famílies polítiques del règim; una altra característica del franquisme serà la duríssima repressió exercida sobre els perdedors de la guerra, que se suavitzà amb el pas del temps. Per a Josep Fontana cal considerar el franquisme en els seus inicis, ja que l’evolució del règim no va ser producte d’un procés autònom, sinó de l’adaptació del mateix als canvis imposats des de l’interior (diferents lluites socials) i des de l’exterior (la necessitat de negociar la seva acceptació amb els guanyadors de la Segona Guerra Mundial). Tanmateix, els historiadors italians, no accepten de cap manera que es qualifiqui el règim franquista com a feixista.

El general Francisco Franco, com a dictador, va presidir tot el període i va concentrar els poders en mans del dictador. Des del punt de vista econòmic, es va passar d’una etapa d’estancament econòmic (1939-1959) a una altra de fort creixement econòmic (1959-1973).

Podem indicar com a trets bàsics de la dictadura de Franco els següents:

Concentració personal del poder: Franco gaudia d’unes atribucions molt àmplies com a cap d’Estat, i del Govern (fins 1973), de l’Exèrcit i del Moviment Nacional. Concentrava tots els poders: legislatiu, executiu i judicial.
Existència d’un partit únic (Falange Española y Tradicionalista de las JONS, l’anomenat Movimiento Nacional) i prohibició de tota oposició organitzada.
Manca de Constitució: l’Estat franquista no comptà amb cap text constitucional, sinó d’un conjunt de normes bàsiques anomenades Lleis Fonamentals (Llei de Corts, Fur dels espanyols, Fur del Treball, Llei de Principis del Movimento Nacional). Les Corts democràtiques varen ser suprimides.
Control de la societat: el franquisme rebutjava el sistema democràtic liberal i els seus principis bàsics (llibertat d’expressió, d’associació, etc.). El règim va exercir un control sobre els diversos àmbits de la societat i els mitjans de comunicació (censura de premsa).
Nacionalcatolicisme: plena identificació de l’Església catòlica amb l’Estat espanyol; aquesta recuperà amb escreix els privilegis de què gaudia i serví com a legitimadora del règim.
Centralisme: el franquisme es caracteritzà pel seu radical nacionalisme espanyol: foren suprimides les autonomies, es reforçà la centralització administrativa i es dugué a terme una persecució contra les cultures no castellanes de l’Estat espanyol (catalana, basca i gallega).
Militarisme: presència constant de l’exèrcit dins la vida política. Franco era Generalíssim dels Exèrcits.

Les famílies del franquisme. Els suports socials

El franquisme va tenir el suport dels col·lectius que pretenien posar fi a les reformes republicanes i restaurar el vell ordre.

L’exèrcit, que, enfortit després de la victòria militar, va gaudir de nombrosos privilegis i de càrrecs rellevants a l’Administració. Va ser el primer i més directa guardià del sistema. Tenia una oficialitat extraordinàriament ampliada com a conseqüència de la guerra civil. A partir del 1939, els alts comandaments de les forces armades es van veure compensats i compromesos amb el règim pels nombrosos nomenaments per alts càrrecs de l’Administració civil (governadors, directors generals, etc.), càrrecs sindicals i fins i tot consells d’administració de societats anònimes.

La Falange va mantenir el control social i els seus militants varen ocupar càrrecs estratègics (justícia, treball) en els governs franquistes. Tanmateix va anar perdent poder i els seus ideals primitius de tipus feixista es van anar convertint en una cega lleialtat al Caudillo. En tot cas, van continuar aspirant a la creació d’un règim totalitari controlat per un partit únic, el Moviment Nacional, nom amb què el règim denominava la Falange per a evitar la utilització del terme partit. La Falange va dotar el règim d’un conjunt d’himnes, uniformes, desfilades, etc, així com d’una certa política social a través d’institucions com ara el Frente de Juventudes, la Sección Femenina o el Auxilio Social.

L’Església catòlica, que va recuperar la preeminència social i que va nodrir d’ideologia el nou Estat (nacionalcatolicisme). Es va establir la confessionalitat de l’Estat i el pressupost de culte i clero, i un concordat (1953) li va atorgar nombrosos privilegis. Així mateix, es va suprimir el divorci i es va reimplantar l’ensenyament religiós. A finals dels anys 50 figures destacades de l’Opus Dei van aconseguir altes responsabilitats en el règim, els coneguts com a tecnòcrates, per la seva tasca dins del règim més orientada cap a l’eficiència tècnica i administrativa que a qüestions ideològiques.

Pel que respecta als suports socials, a més dels enquadrats a les famílies citades, varen donar suport al règim des del mateix alçament i la guerra civil: els grans propietaris agrícoles, industrials i banquers, els qui van recuperar la seva hegemonia econòmica, social i política. A aquest nucli es van anar sumant les classes mitjanes rurals i la petita burgesia urbana. Va sorgir, a més, una classe de nou-rics la fortuna dels quals procedia de l’estraperlo en el mercat negre, i, per tant, la seva pròpia existència només era possible per la corrupció permesa pel règim.

D’altra banda, la forta repressió i les dures condicions de vida impedien qualsevol contestació de la classe obrera, i el règim va aconseguir que la no significació política s’estengués entre la major part de la població.

Les Lleis fonamentals del regne

El règim va desenvolupar una legislació (Lleis Fonamentals) per a simular una democràcia que mai no va existir, per bé que el règim s’acabàs autodefinint com una democràcia orgànica. Es va inspirar en l’Estat corporativista italià que organitzava la participació a partir de tres unitats: família, municipi i sindicat.

No acceptava el sufragi universal, ni els partits polítics. Imposà un sindicat vertical únic, que incloïa els obrers, els patrons i totes les branques de la producció. El poder polític residia en el cap d’Estat, mentre que les Corts, on eren representats els municipis, els caps de família i l’anomenat sindicat vertical (en realitat, l’esmentat sindicat horitzontal), col·laboraven en l’elaboració de les lleis, que pretenien donar una imatge de legalitat.

Les lleis més importants aprovades foren

Fuero del Trabajo (1938) declarava els principis laborals del nou règim, però prohibia els sindicats lliures i la vaga. Seguint el model feixista, la Organització Sindical es va configurar com el sindicat únic controlat per la Falange .
Llei constitutiva de les Corts Espanyoles (1942): va crear unes Corts consultives sense poder legislatiu, elegides per sufragi indirecte basat en diverses corporacions: la família, el municipi, i el sindicat. A la pràctica, eren unes eleccions totalment arreglades i els representants elegits eren els que desitjava el règim.
Fuero de los Españoles (1945) era una teòrica declaració de drets i deures impregnada de la mentalitat tradicionalista i catòlica. No va suposar cap reconeixement real de drets polítics o socials.
Llei de referèndum (1945). Aquesta llei permetia el cap de l’Estat convocar plebiscits perquè el poble, en un marc d’absència de llibertats, ratifiqués una llei mitjançant una consulta popular o referèndum.
Llei de successió (1947) preveia una monarquia com a successora del franquisme. Espanya va ser declarada “regne” i Franco es va reservar el poder de proposar el seu futur successor. Aquesta llei va constituir una gran decepció per als monàrquics que somiaven amb que Franco propiciàs la volta a l’tron dels Borbó.
Llei de Principios del Movimiento Nacional (1958): Instaura el Movimiento Nacional com a únic partit. Tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats membres nats del Movimento.

La primera etapa del franquisme: l’etapa totalitària (1939-1959)

Entre 1939 i 1945 la política espanyola quedà marcada per les conseqüències de la Guerra Civil i l’evolució de la Segona Guerra Mundial. Destaca la figura de Ramón Serrano Suñer, ministre d’afers exteriors.

El setembre de 1939 començà la II Guerra Mundial i el règim franquista es declarà neutral, tractant de mantenir bones relacions amb tots els contendents. El 1940, animat per Serrano Suñer, Franco va plantejar-se l’entrada en la guerra del costat dels alemanys i italians, suport que Hitler i Mussolini entenien que els devia a canvi de l’ajuda durant la Guerra civil. Franco s’entrevistà amb Hitler l’octubre de 1940 a Hendaya, però, exigí a Hitler part de l’imperi colonial francès, tot el Marroc i Gibraltar, de manera que no hi hagué acord.

En 1941, a la vista de les victòries dels alemanys, Franco canvià l’estatus d’Espanya de Neutral a “no beligerant”, ocupà la ciutat marroquina de Tanger -fins llavors gestionada per la Societat de Nacions- i formà la “División Azul”, un cos de voluntaris falangistes que hauria d’ajudar a Hitler en la lluita contra els comunistes al front rus. Aquesta estratègia obertament anticomunista, però que evitava l’enfrontament amb les potències occidentals –amb les que encara es relacionava- li resultaria molt útil quan es girà la situació.

La política interna i internacional adoptada pel règim es relacionà amb la marxa de la Segona Guerra Mundial, que inicialment és favorable a les potències feixistes -Itàlia, Alemanya- però des de 1943 canvia de signe en benefici dels aliats: Estats Units, Gran Bretanya, Unió Soviètica.

A partir de 1943 el canvi de tendència en la guerra provocaria la caiguda de Serrano Suñer i un gir del règim cap a la moderació, eliminant els aspectes feixistes més evidents. La División Azul retornà en 1944, quan la derrota alemanya s’acostava.

Entre 1939 i 1945 el franquisme fou un règim típicament totalitari on sectors procedents de la Falange de José Antonio Primo de Rivera tingueren una considerable influència. Podem assenyalar com a trets bàsics d’aquest període els següents:

Desmantellament de l’obra legislativa de la Segona República (Constitució de 1931, estatuts d’autonomia, etc.) i establiment d’un sistema legal que assegurava el control de la societat per l’Estat i restablia el predomini dels sectors socials privilegiats: l’oligarquia agrària recuperà les terres, l’Església va aconseguir el control de l’ensenyament, els treballadors van perdre bona part dels seus drets (dret de vaga, dret d’associació, etc.).
Repressió implacable contra els vençuts del bàndol republicà amb milers d’executats i detinguts a les presons i camps de concentració. Es depurà l’administració i l’ensenyament públic, expulsant a milers de funcionaris acusats de simpatitzar amb els derrotats. S’establí una rígida vigilància policial i els mitjans de comunicació van ser utilitzats com a instrument de propaganda del règim.
Importància del partit únic (FET i de les JONS), el qual es complementà amb altres organitzacions com el Front de Joventuts, la Secció Femenina, l’Organització Nacional Sindicalista (“Sindicats Verticals”), amb els que es pretenia assegurar el control de la societat.

Des de 1945, l’aïllament internacional a què es va veure sotmès el règim a causa de la seva identificació amb les derrotades potències feixistes, posaren en perill la seva continuïtat. La reacció del règim franquista davant aquesta situació consistí en: Primer: es mobilitzà els seus partidaris per demostrar que tenia el suport majoritari de la població. A través dels mitjans de comunicació es feren apel·lacions al sentiment patriòtic i es denuncià la ingerència estrangera. Es convocaren multitudinàries manifestacions de suport al “Caudillo”, S’adoptaren mesures per millorar la imatge exterior del règim, encara que mantenint el caràcter dictatorial. Ja el 1943 s’havien creat unes Corts, tot i que no eren elegides democràticament i tenien mínimes atribucions. Ara es reforçà la presència de representants de la “família” catòlica en el govern, se suprimí la salutació feixista, i s’aprovaren diverses lleis que, en teoria, liberalitzaven el règim: Fur dels espanyols, Llei de Referèndum, etc.

El 1947 se celebrà un referèndum per aprovar la Llei de Successió, la qual establia que Espanya era un regne, Franco esdevenia cap d’Estat vitalici i li era atorgada la decisió de proposar el futur rei que el substituiria després de mort.

Pel que fa a la repressió es van elaborar un seguit de lleis coercitives i es va supeditar la justícia als dictats del govern, fet que va comportar pràcticament la desaparició d’un poder judicial independent. Així amb la Ley de Responsabilidades Políticas (1939) es pretenia la depuració total de les persones que havien col•laborat d’una manera o una altra amb la República, i per això la llei es va aplicar de manera retroactiva des de l’any 1934. I amb la Ley de Represión del Comunismo y la Masonería (1940), s’incoava expedient als acusats de “defensar idees con-tràries a la religió, a la pàtria i a les seves institucions”.

A les Illes Balears des del 1939 s’impulsà de manera decidida el procés d’institucionalització del nou sisterna polític. D’acord amb el centralisme extrem que caracteritzà el franquisme, els governadors civils (cap amb connexió amb les Illes) reforçaren el seu paper de màxima autoritat provincial, de tal manera que era el dipositari de la representació permanent del govern: designava i controlava l’actuació de les autoritats locals i era el màxim responsable de l’ordre públic i dels abastaments. Les institucions locals, en canvi, tengueren un paper molt secundari. Així, la Diputació Provincial disposà d’escasses competències i d’un pressupost limitat. Els ajuntaments varen estar a càrrec de comissions gestores fins al 1948, moment en què se celebraren les primeres eleccions municipals seguint la llei franquista de 1945. Els regidors eren elegits per terços (caps de família, militants de l’organització sindical membres d’entitats econòmiques, culturals i professionals). D’altra banda, s’imposà una castellanització cultural i lingüística a les Illes Balears, ja que quedaren prohibides les literatures autòctones de les regions que tenien llengua pròpia com la nostra, així com fer un ús de la llengua catalana en els àmbits públics, quedant només reduït el seu ús en l’àmbit familiar.

L’autarquia i el racionament

L’Espanya de Franco va basar la seva política econòmica en l’autarquia i en un fort dirigisme econòmic i la intervenció de l’Estat que és va manifestar en:

Reglamentació del comerç exterior (importacions i exportacions). Suposà una reducció fins al mínim de les importacions de productes estrangers, els qual havien de ser substituïts per producció nacional Tant les importacions com les exportacions passaren a estar completament intervingudes, de manera que calia permisos administratiu per dur a terme aquesta pràctica comercial. Aquesta mesura tingué uns costs econòmics altíssims perquè hi havia molts de productes bàsics que era impossible obtenir a Espanya.

Una política agrària que es va centrar en els següents aspectes, per intentar recuperar la producció (però l’Estat determinava els preus dels productes bàsics i la seva distribució, fet que al capdavall provocà la reducció de la producció): Es va procedir a la devolució als seus antics propietaris de les terres expropiades durant la República i la Guerra Civil. Es va iniciar una reforma “tècnica” del camp espanyol. Per a això es van crear els següents organismes: Instituto Nacional de Colonización, que va centrar les seves accions en la posada en regadiu i l’assentament de colons en les terres transformades; Patrimonio Forestal del Estado, per a repoblació dels boscos; Servicio Nacional de Concentración Parcelaria i Ordenació Rural, pretenia atacar el problema del minifundi i crear explotacions més rendibles; Servicio Nacional del Trigo i la Comisaria de Aprovisionamientos y Transportes eren els encarregats de la comercialització dels productes agraris.

Una política industrial, que es basava en el foment de la indústria, sobretot d’interès estratègic a fi d’assegurar la independència militar i política del nou Estat. Es varen impulsar les indústries de béns d’equips, que van rebre una ajuda pública considerable i continuada, la qual cosa generà una gran despesa pública, que tingué efectes inflacionistes importants. El 1942, el mateix anys en què es nacionalitzà la xarxa de ferrocarrils amb la creació de RENFE, es va fundar el Instituto Nacional de Industrial (INI). Mitjançant l’INI es crearen nombroses empreses públiques, l’objectiu de les quals era produir els béns que el sector privat no produir els béns que el sector privat no produïa per manca de rendibilitat o per les excessives despeses d’inversió. Com a conseqüència d’això, moltes vegdes, les empreses presentaven pèrdues molt importants, però era indispensable per al conjunt de l’economia. Va ser en aquests primers anys quan es crearen les principals empreses del grup (ENDESA, AUNOSA, Empresa Nacional Bazán, Pegaso, Iberia, etc.) que s’ocupaven de sectors econòmics prioritaris, però no rendibles per a la iniciativa privada.

L’autarquia va ser estimulada per l’aïllament exterior i el boicot internacional a què fou sotmesa Espanya per les democràcies, després de la Segona Guerra Mundial. Amb tot, Espanya no disposava ni de primeres matèries ni de fonts d’energia suficients que permetessin un autoabastament així. La intervenció de l’Estat cercava el control de la producció i la distribució de béns, fixant preus obligatoris i forçant els agricultors a lliurar a l’Estat una part de la producció. Igualment, un sistema de quotes distribuïa entre les indústries les escasses primeres matèries i fonts d’energia.

Els més pobres havien de conformar-se amb les cartilles de racionament mitjançant les quals es repartien entre la població diversos productes de primera necessitat. Però la majoria de la població els complementava amb la compra d’aliments al mercat negre -l’estraperlo- que arribà a tindre una enorme importància econòmica. Els estraperlistes «pobres» viatjaven de les ciutats als pobles, on compraven als llauradors els productes que aquests havien amagat, i els portaven a les ciutats, arriscant-se a perdre el producte i ser detinguts, o haver de pagar suborns a la policia. Els grans estraperlistes eren productors o comerciants que actuaven en connivència amb el règim i que feren importants fortunes sense problemes. Amb una economia destruïda per la guerra i regulada per l’Estat, es desenvolupà tota una nova casta econòmica vinculada a l’estraperlisme i a la proximitat al poder franquista.

La misèria general es va veure agreujada per l’anulació dels diners emesos per la República i per la disminució general dels salaris, ara marcats pels patrons o regulats per l’Estat. Així, es va trencar la tendència de tot el segle anterior, en produir-se un retorn de població de les ciutats –on es passava més fam- cap al camp, on l’autoabastiment era més senzill. Amb els salaris congelats, la inflació provocà, malgrat la por i la duresa dels controls policials, les primeres protestes contra el règim el 1945, 1947, 1951 i, amb més força, entre 1956 i 1958.

EI decenni dels quaranta fou una època de dura recessió econòmica per a les Balears. La política econòmica autàrquica i intervencionista practicada pel règim va afectar de manera especial l’arxipèlag, a causa de la seva estructura productiva, basada en l’agricultura d’exportació i en la indústria lleugera i fortament dependent del comerç exterior. EI sector secundari fou, probablement, el més afectat per la crisi. Cal tenir en compte que a les illes predominaven les fàbriques de béns de consum, productes que no eren considerats d’interès prioritari per la legislació franquista. L’arxipèlag patí de manera especialment intensa la manca d’electricitat i de primeres matèries (cuir, cotó, sucre, llaunes), circumstància que obligà la indústria balear a treballar a un ritme molt inferior a les seves possibilitats. A més, el tancament dels mercats exteriors i la caiguda del nivell de vida afectaren de manera important la demanda dels productes industrials balears. Com a la resta de l’estat, el racionament rigorós a què foren sotmesos els productes bàsics obligà la població a recórrer al mercat negre. La misèria extrema que afectà la població entre els anys 1941 i 1946, va obligar a l’administració a donar ajuda de tipus assistencial a través d’Auxilio Social. Mentrestant, els estraperlistes illencs aprofitaren la conjuntura per acumular beneficis, gràcies al contraban i a l’especulació. Si bé aquesta estava prohibida i era perseguida pel franquisme, no és menys cert que en certes ocasions, les autoritats locals feien els ulls grossos per tal de millorar la vida de les classes més pobres, a canvi de petites prebendes.

L’arribada als ministeris econòmics –Indústria i economia- de ministres tecnòcrates de l’Opus Dei i les dificultats del règim per obtenir divises per pagar les escasses importacions, ja que mantenia una balança comercial molt negativa, obligaren el règim a obrir-se al comerç internacional. A través del pla d’estabilització de 1959, es va posar la fi de l’autarquia i l’arribada del desarrollismo.

L’etapa d’aïllament internacional (1945-47)

El 1945, amb la derrota de Hitler, el règim franquista quedà pràcticament aïllat a Europa. Els vencedors de la guerra apostaren per facilitar la caiguda de Franco de manera pacífica, sense implicar-se. Espanya no va ser admesa a l’ONU en 1945 i de fet, la mateixa ONU recomanà als seus membres que retiraren els ambaixadors. Tan sols quedaren obertes tres ambaixades: les de l’Argentina del general Perón i el Portugal de Salazar (també règims autoritaris aliats de Hitler) i la del Vaticà.

A partir d’aquest moment en què pareixia que el règim podia caure, es reforçà i reorganitzà la resistència antifranquista. Aquesta prengué forma de guerrilles rurals, els maquis, sovint formats per republicans exiliats que, en trobar-se atrapats a la França ocupada per Hitler, s’havien integrat en la resistència francesa. Organitzats especialment pel PCE, però també per la CNT, començaren a retornar a Espanya i a formar xarxes guerrilleres amb militants que estaven ja al país. La manca de suport exterior i d’organització va fer que els maquis anassin desapareixent als anys cinquanta.

Els primers intents d’obertura (1947-1959)

El 1947 començà la guerra freda, l’enfrontament entre les noves grans potències sorgides de la II Guerra Mundial: els Estats Units i l’URSS, i els seus respectius aliats. La guerra freda implicà la divisió del món en dos grans blocs: un bloc comunista, liderat per l’URSS i altre capitalista, liderat pels EUA, i tots dos blocs tractaren de sumar aliats al seu bloc.

En aquest context internacional, Franco va poder fer valer el seu historial anticomunista, revalorant-se com un aliat útil per als americans, que garantia l’alineament d’Espanya en el bloc capitalista. Una caiguda de Franco, en canvi, representava la possibilitat que els comunistes –en aquest moment el PCE era el partit d’oposició millor organitzat- controlaren el país i s’aliaren amb l’URSS. Per això, els EUA avalarien l’entrada d’Espanya als organismes internacionals i es va posar fi de l’aïllament. El règim de Franco esdevingué, per tant, un aliat acceptable per a les democràcies occidentals.

En aquestes circumstàncies, entre 1950 i 1952, els EUA va concedir crèdits a Espanya per a la compra de productes agrícoles, matèries primeres i equip industrial. A continuació, amb els Acords de 1953, les ajudes s’amplien. Sens dubte, els problemes d’escassetat es van suavitzar i també van permetre l’eliminació del racionament (les cartilles de racionament ja s’havien eliminat en 1951).

El 1950, amb el suport del Vaticà i la tolerància dels EUA, Espanya fou admesa en la FAO i la UNESCO, dependents de la ONU. El 1953 Franco signà un nou concordat amb el Vaticà i tractats militars amb els EUA, que implicaren l’establiment de bases militars americanes al territori espanyol. Finalment, el 1955, Espanya entrà en l’ONU.

Les ajudes americanes varen anar en paral·lel a l’obertura cap a l’exterior del règim, concretat sobretot amb l’ingrés a l’ONU en 1955. Així es va dur a terme la recuperació del mercat lliure, rebaixant-se progressivament l’intervencionisme estatal i el proteccionisme per a connectar amb el liberalisme capitalista, ideologia econòmica subjacent a l’Europa del moment, que portarà a la creació del Mercat Comú Europeu el 1957.

En tot cas, la feblesa del règim era evident. De manera que quan el març de 1956 França atorgà la independència al sud del Marroc, Franco es veié forçat (per les pressions dels Estats Units i el perill d’una nova guerra al Marroc) a atorgar la independència del nord de Marroc (el Rif) poques setmanes després, l’abril de 1956. El disgust entre els militars va ser enorme, ja que era un territori que havia costat milers de morts, però no hi havia cap alternativa. Espanya retingué la zona del Sàhara Occidental, reclamada per Marroc, fins a 1975 –encara que es produïren enfrontaments amb els Marroquins, la “Guerra de l’Ifni” entre 1957 i 1958. També conservà la colònia de Guinea Equatorial fins que acceptà independitzar-la en 1968.

L’apertura política del franquisme permetria, a partir de 1959, l’apertura econòmica, i l’abandó de l’autarquia.

Puritanisme ideològic i control social

Així als anys quaranta assistim a un intent de control social i ideològic del franquisme. D’entrada es produí una tornada al camp de la població, és a dir a una certa ruralització de la societat. Aquesta cal explicar-la a partir no només de les dures condicions de vida a les ciutats espanyoles de la immediata postguerra. El règim es va encarregar de difondre la idea d’una vida senzilla al camp i de les seves virtuts davant dels perills de la ciutat. En el terreny polític, es crearen organitzacions i institucions d’enquadrament polític i ideològic. La branca femenina del Movimiento era la Sección Femenina de FET y de las JONS, s’encarregava d’organitzar un servei social, que les dones havien de fer, equivalent al servei militar dels homes.

Una rígida censura, controlada pels sectors polítics i eclesiàstics, sobre les activitats lúdiques, socials i culturals pretenia sancionar qualsevol transgressió, impedir el contacte amb els corrents culturals de l’exterior i potenciar la difusió dels valors folklòrics espanyols com els únics possibles per al consum popular. Les altres llengües de l’estat quedaren absolutament marginades. La família esdevingué la unitat social bàsica, i això va significar el retorn de la dona al paper domèstic tradicional, de mare que té cura de la llar i dels fills, i submisa al marit.

El règim introduí en l’ensenyament classes obligatòries de Formación del Espíritu Nacional en els quals s’exposaven els principis bàsics de la doctrina falangista. El nacionalcatolicisme va permetre a l’Església que reevangelitzés la població i li donà el monopoli de l’educació, la qual cosa provocà l’eliminació de l’escola pública, democràtica i progressista.

L’oposició al règim

Malgrat la dura repressió, existia des del primer moment una oposició al règim. A Espanya destaquen tres fronts en la lluita antifranquista: el moviment obrer, els grups monàrquics i el maqui o guerrilla.

L’activitat clandestina de petits grups del PCE, del PSOE i de la CNT mai es va interrompre, com a prova la sèrie d’empresonaments i d’execucions de militants d’aquestes organitzacions que es van produir des de 1939. Amb tot, l’actuació d’aquestes agrupacions polítiques, com a conseqüència de la forta repressió del règim, va disminuir durant la dècada de 1950.
Els grups monàrquics van arribar a participar a la conspiració. El moment més difícil per al dictador es va produir en 1943, quan militars monàrquics van dirigir una carta col·lectiva a Franco en la qual li demanaven la restauració de la monarquia en la persona de don Juan de Borbó, fill d’Alfons XIII. Dos anys més tard, Juan de Borbó va fer públic a Lausana (Suïssa) un manifest en el qual sol·licitava a Franco que es retirés per a restaurar la monarquia en la seva persona.
El maquis o guerrilla es va constituir a partir de dos grups de persones que subsistien disseminats per zones de muntanya des de finals de la guerra civil, així com membres de les unitats que havien lluitat victoriosament contra els alemanys a França, que intentaven trasplantar aquella experiència a Espanya. El seu objectiu era continuar la guerra, que no donaven per acabada, esperant el moment oportú que permetés una ofensiva exterior contra la dictadura. Entre 1944 i 1950 van intervenir en diverses zones, i la seva acció més espectacular va ser l’intent de penetració per la vall de Aran (octubre de 1944). Però l’aïllament entre els diferents grups de guerrillers, la repressió militar i de la Guàrdia Civil, i el record de la guerra, experiència que la població civil no volia repetir, expliquen el seu fracàs. A més, no cal oblidar que en 1948 el PCE va renunciar a continuar la lluita guerrillera.