El 12 de novembre de 1912, a plena llum del dia i al cor de Madrid, tres fets de bala van canviar de manera irreversible el curs de la història política espanyola. José Canalejas y Méndez, aleshores president del Govern d’Espanya i cap del Partit Liberal, va ser assassinat a la Puerta del Sol per l’anarquista Manuel Pardiñas mentre mirava el montador d’un aparador de la coneguda llibreria San Martín. Aquell matí no només moria un polític d’un talent oratori excepcional, sinó que se sepultava l’últim intent seriós de democratitzar i modernitzar la Restauració borbònica des de les mateixes institucions de l’Estat.

Què va representar la figura de José Canalejas?

Canalejas no era un polític conservador convencional ni un defensor de l’statu quo. Dins del marc polític de la Restauració —caracteritzat pel torn pacífic de partits i el control electoral mitjançant les xarxes del caciquisme—, Canalejas va encarnar el sector més progressista i reformista del liberalisme. La seva visió entenia que, per evitar una revolució social violenta a Espanya, l’Estat havia d’obrir-se a les demandes de les classes treballadores i trencar el monopolisme de la jerarquia eclesiàstica sobre la vida pública i l’educació.

Durant el seu mandat, iniciat el febrer de 1910, Canalejas va promoure iniciatives de gran calat legislatiu i social:

• La Ley del Candado (1910): Va limitar la instal·lació de nous ordes religiosos a Espanya, un gest audaç que buscava laïcitzar l’estat sense trencar formalment amb la Santa Seu, generant una fortíssima oposició entre els sectors ultramuntans i conservadors.
• La reforma del servei militar (Ley del Reclutamiento): Va abolir la redempció en diners, un mecanisme injust que permetia a les famílies riques pagar perquè els seus fills no anessin a la guerra (com la sangnosa Guerra del Rif), establint el servei militar obligatori en temps de guerra per a tots els ciutadans.
• La negociació de la Llei de Mancomunitats: Va ser el primer líder polític a Madrid que va comprendre les demandes de catalanisme polític moderat de la Lliga Regionalista, impulsant el projecte de llei que permetria la creació de la Mancomunitat de Catalunya (aprovada posteriorment el 1914).

L’impacte i les conseqüències d’un magnicidi

L’atemptat comès per Manuel Pardiñas —qui es va suïcidar immediatament després de disparar— es va emmarcar en la fi de la coneguda com a «propaganda pel fet», la tàctica anarquista d’atemptar contra grans figures de l’Estat per accelerar la revolució social. Tanmateix, el resultat polític de la mort de Canalejas va ser exactament el contrari al desitjat pels seus executors.

Amb la desaparició de Canalejas, el Partit Liberal es va fragmentar en diverses faccions liderades pel comte de Romanones i Manuel García Prieto, incapaços de mantenir un projecte unitari de reformes. Sense un lideratge fort capaç de conciliar el catalanisme, el moviment obrer i l’establishment dinàstic, el sistema polític de la Restauració va entrar en una fase de descomposició accelerada que s’agreujaria amb la crisi de 1917 i culminaria finalment amb el cop d’Estat de Primo de Rivera el 1923.

Recordar el 12 de novembre de 1912 permet analitzar un moment clau de la nostra història contemporània: el punt de no retorn en què la via del reformisme institucional va col·lapsar, deixant pas a una polarització social i política que marcaria les primeres dècades del segle XX a Espanya.