El 10 de novembre de 1975 és una data clau en la història contemporània d’Espanya i del Nord d’Àfrica. Aquell dia, enmig d’una situació política extremadament delicada —amb el dictador Francisco Franco moribund a l’hospital—, representants d’Espanya, el Marroc i Mauritània iniciaven a Madrid les negociacions que culminarien, només quatre dies després, amb la signatura dels Acords Tripartits de Madrid. Amb aquests pactes, Espanya es pujava a abandonar l’administració de la província número 53, el Sàhara Espanyol, sense realitzar el procés d’autodeterminació promès a la població autòctona.

El context d’una crisi internacional

A la tardor de 1975, el procés de descolonització del Sàhara Occidental es va veure bruscament interromput per l’anomenada Marxa Verda. El rei Hassan II del Marroc va mobilitzar més de 300.000 civils i contingents militars per creuar la frontera i reclamar el territori. A Madrid, el buit de poder generat per l’agonia final de Franco va paralitzar la capacitat de resposta diplomàtica i militar de l’estat espanyol.

El 10 de novembre de 1975 va marcar el punt de no retorn: l’inici de les converses directes a tres bandes per retirar les tropes espanyoles i cedir l’administració del territori al Marroc i Mauritània. Aquesta decisió va deixar en segon pla les resolucions de les Nacions Unides, que defensaven el dret d’autodeterminació del poble saharaui.

L’impacte geopolític i humà

L’abandonament del Sàhara Occidental el novembre de 1975 va desencadenar un conflicte armat entre el Front Polisari i els països veïns, així com l’èxode de desenes de milers de saharauis cap als camps de refugiats de Tindouf (Algèria), on molts encara viuen avui dia. Des de la perspectiva del dret internacional, l’ONU continua considerant el Sàhara Occidental com un territori no autònom pendent de descolonització, mantenint Espanya com a potència administradora de iure.