El 10 de novembre de 1969, les pantalles de televisió dels Estats Units van emetre per primera vegada un programa que canviaria per sempre la història de la comunicació i l’educació infantil: Sesame Street (conegut a Espanya com Barrio Sésamo). En un moment en què la televisió s’acusava de ser una «terra eixorca» plena de contingut buit, un equip de visionaris es va fer una pregunta agrada: I si utilitzàssim la mateixa eina que enganxa els nins a la publicitat per ensenyar-los a llegir i a comptar?

Com va néixer la idea: La reunió que ho va canviar tot

La mecha del projecte es va encendre durant el sopar d’un cap de setmana de 1066. Joan Ganz Cooney, una jove productora de documentals de la televisió pública (NET), conversava amb Lloyd Morrisett, un psicòleg i directiu de la Carnegie Corporation. Morrisett havia notat com la seva filla petita passava hores fascinada davant la televisió mirant anuncis i logos.

Ambdós van identificar un problema social greu: els nins de famílies amb pocs recursos econòmics o en situació de vulnerabilitat arribaven a l’escola sense la preparació bàsica d’alfabetització, generant una escletxa educativa que els acompanyava tota la vida.

Cooney va redactar un estudi titulat The Potential Uses of Television in Preschool Education. La conclusió era clara: es podia utilitzar l’estètica ràpida de la publicitat i el ritme dels mitjans massius per democratitzar l’educació infantil. Amb el suport de la Carnegie Corporation i del govern federal nord-americà, van fundar el Children’s Television Workshop (CTW) i van recaptar vuit milions de dòlars per llançar el programa.

Els recursos pedagògics i educatius darrere les càmeres

L’èxit de Sesame Street no va ser casualitat ni fruit del pur entreteniment. Es va basar en una rigorosa metodologia interdisciplinària:

• El Model CTW (Investigació + Producció): Per primera vegada en la història de la televisió, educadors, psicòlegs infantils i productors audiovisuals treballaven junts al mateix nivell. Cada guió, cançó o sketch s’avaluava abans i després d’emetre’l mitjançant grups de control de nins per mesurar el grau d’atenció i aprenentatge.
• El «Distractor Test»: Els investigadors col·locaven un nin mirant un episodi i, al costat, una pantalla secundària que projectava diapositives aleatòries. Si el nin mirava la diapositiva, el segment de Sesame Street havia fallat en mantenir l’interès pedagògic i es tornava a editar.
• La màgia de Jim Henson: Henson va aportar els seus Muppets (els Titelles o Teleñecos), personatges de feliç combinació d’humor, surrealisme i expressivitat. Inicialment, els investigadors temien que barrejar personatges humans reals amb titelles fantàstics confongués els nins, però les proves van demostrar el contrari: l’atenció es disparava quan apareixien monstres com el Monster de les Galetes o la Gran Ocell (Big Bird).
• Segmentació en format de «píndoles»: Els creadors van copiar el ritme tallat i repetitiu dels anuncis comercials. Els segments repetien la «lletra del dia» o el «número del dia» amb ritmes musicals atractius (jazz, rock, soul) per afavorir la memorització.
• Modelat de valors i diversitat: El carrer del programa no era un entorn idíl·lic ni rural, sinó un barri urbà de classe treballadora de Nova York, divers i multicultural. Els nins es veien reflectits en pantalles on adults de diferents orígens ètnics convivien amb respecte i solidaritat.

Per què va triomfar entre nins, pares i educadors?

Col·lectiu	Clau de l’èxit
Nins	No se sentien adoctrinats. Els personatges tenien defectes humans (en Triqui o monstre de les galetes és ansiós, en Bert és obsessionat, n’Oscar és de mal caràcter). L’humor slapstick i el ritme visual els captivaven.
Pares	Es va dissenyar amb el concepte de co-viewing (visió compartida). Els guions incloïen bromes subtils i referències culturals només comprensibles per als adults, aconseguint que pares i fills miressin la televisió junts i reforcessin l’aprenentatge a casa.
Educadors	Veien el programa com un aliat. No només ensenyava l’abecedari o a comptar fins a deu, sinó que tractava temes complexos com la mort, l’adopció, la diversitat racial o la resolució de conflictes emocionals.

La història del format a Espanya: De Barrio Sésamo a icona generacional

L’arribada del format a Espanya va seguir un procés d’adaptació cultural molt interessant per analitzar des de la sociologia dels mitjans:

Primera etapa: La versió doblada i Ábrete Sésamo (1975–1978)

Televisió Espanyola (TVE) va començar emetent el format original nord-americà doblat directament en castellà neutre dins l’espai Un globo, dos globos, tres globos. Més endavant, cap al 1977, es van introduir les primeres peces de producció pròpia sota el títol Ábrete Sésamo, on la part nord-americana de la Gran Ocell es va substituir per insercions locals.

L’edat d’or: Caponata y Pérez Gil (1979–1980)

TVE va decidir signar un acord per crear una versió pròpia adaptada a la realitat sociocultural espanyola de la Transició. En lloc de Big Bird, la producció espanyola va crear la Gallina Caponata (interpretada per Emma Cohen) i el cargol Pérez Gil (Jesús Alcaide). La xarxa de carrer imitava el caràcter d’un poble o barri mediterrani.

La icona definitiva: Espinete y Don Pímpon (1983–1988)

Aquesta va ser la versió que va marcar a tota una generació. El dissenyador Jim Henson va cedir la producció dels personatges locals: Espinete, un porc senglar rosa gegant creat per la titellaire xilena Cruz Delgado (e interpretat per Chelo Vivares), i Don Pimpón.

El carrer recreava la vida quotidiana d’un barri tradicional espanyol amb el quiosc d’en Julián, el taller de fusteria d’en Esteban o la fleca. L’èxit va ser rotund, convertint Barrio Sésamo en una cita diària per als nins al capvespre.

Darrers formats i llegat (1996–2000)

A mitjans dels anys noranta, TVE va intentar revitalitzar el format amb un nou personatge, el monstre blau Bluki, ambientat en un entorn més tecnològic i modern. Tanmateix, els hàbits de consum dels nins havien canviat i la proliferació de canals privats va fragmentar l’audiència, tancant l’etapa històrica del programa a la televisió pública espanyola.

Les darreres versions han torant a ser la versió doblada al castellà dels gags del programa dels Estats Units, i estan disponibles a Netflix i HBO.

Sesame Street va demostrar que la televisió podia ser molt més que un simple negoci o un distractor passiu: podia esdevenir l’aula més gran i democràtica del món. La seva capacitat per combinar la ciència pedagògica amb l’art de l’entreteniment continua essent, avui dia, un model d’estudi essencial per a qualsevol professional de la comunicació i la docència.