A tot Europa es constata una bretxa ideològica de gènere sense precedents entre la joventut. Mentre les dones joves es decanten majoritàriament cap a opcions progressistes i de defensa dels drets socials, un percentatge significatiu d’homes joves (la Generació Z i posterior) s’està desplaçant cap a posicions conservadores, de reacció anti-feminista i, en molts casos, obertament d’extrema dreta.

Com s’explica que precisament les generacions socialitzades en plena democràcia i diversitat abracin postulats autoritaris?

La «remasculinització» com a projecte polític i personal

Per entendre aquesta fenomenologia cal anar més enllà de la simple política institucional i analitzar les dinàmiques socials i de gènere. En aquesta línia destaquen les investigacions del professor Lucas Gottzén (Universitat de Estocolmo), especialista en estudis de la infància, la joventut i les masculinitats.

Gottzén i altres investigadors del camp de la sociologia crítica assenyalen que l’atracció cap a l’extrema dreta en els joves sovint no respon a un coneixement teòric profund, sinó a un procés que ell anomena «remasculinització».

• L’angoixa per la pèrdua de privilegis o estatus: Segons Gottzén, molts homes joves senten que la masculinitat tradicional està «sota atac» o que ells són els «nous discriminats» per l’avanç del feminisme o les polítiques d’igualtat. L’extrema dreta aprofita aquesta sensació de victimització per oferir un espai on recuperar un sentiment de superioritat, poder i control.
• L’aliança entre l’extrema dreta i la «manosfera»: L’extrema dreta ha trobat un aliat fonamental en la manosfera (fòrums, fons digitals, creadors de contingut incel o d’autosuperació viril). Espais on la frustració vital o afectiva de molts nois es reorienta ràpidament cap a l’odi als moviments d’alliberament de la dona, a la diversitat sexual o als col·lectius de la immigració.
• La rebel·lia disfressada de contracultura: Durant dècades la protesta jove s’associava a l’esquerra. Avui, en un entorn on els valors d’inclusió formen part del discurs institucional, l’extrema dreta ha aconseguit vendre la intolerància com l’acte «autènticament rebel» o «incòmode» contra el sistema establert.

Però, què són el Feixisme i les idees extremistes ?

Abans d’analitzar el fenomen, cal definir-lo amb claredat. El feixisme no és una simple opinió política; és un moviment d’extrema dreta, totalitari i ultranacionalista que es fonamenta en pilars molt concrets:

• Totalitarisme i abulió de la llibertat: L’Estat i el partit ho controlen tot. L’individu s’subordina completament a la col·lectivitat.
• Culte al líder i l’«Home Fort»: La concentració de poder en un líder carismàtic que es presenta com el salvador de la pàtria.
• Cerca d’un boc expiatori: La identificació d’un col·lectiu (immigrants, minories, dissidents) com a causa de tots els mals socials.
• Rebuig de la democràcia i ús de la violència: La consideració del pluralisme com una debilitat i la legitimació de la violència per imposar l’ordre.

Però què influeix més en el fet que els joves abracin ideologies antidemocràtiques i reaccionàries?

L’atracció cap a aquests discursos en la joventut no es deu al seu contingut racional, sinó a l’explotació de les vulnerabilitats emocionals i socials pròpies de la seva etapa vital i del context actual, afegit al fet que molts joves expressen la seva rebel·lia anant contra el sistema. Entre els factors que explicarien aquesta tendència destaquen:

• Necessitat de pertinença i identitat: El feixisme i l’extrema dreta ofereixen una identitat col·lectiva simple, forta i excloent («Nosaltres» contra «Ells»). En un món globalitzat i complex, aquesta identitat monolítica proporciona als joves un sentiment de seguretat i propòsit que de vegades no troben en el pluralisme.
• La recerca de l’acció i la revolta: El discurs extremista es presenta com a «antiestablishment» o contracultural. Per a un jove amb un fort sentit de la rebel·lia, l’autoritarisme es disfressa d’un moviment que desafia el sistema «corrupte» establert. Defensen una suposada defensa de la llibertat en la qual no hi creuen.
• Frustració i inseguretat econòmica: La precarietat laboral, la dificultat per accedir a l’habitatge i la sensació de viure pitjor que la generació anterior generen frustració. El feixisme canalitza aquesta ràbia cap a un boc expiatori (sovint els immigrants o les elits) en lloc d’assenyalar les fallades estructurals del sistema econòmic. Això ja s’ha fet des de sempre i com que sempre és més senzill disparar contra els dèbils davant dels poderosos, molta gent renega dels immigrants, però no d’aquelles elits que per exemples qüestionen avenços socials com els drets laborals o la sanitat pública.

L’eficàcia del missatge

I aquesta és la clau. El missatge cala sobretot en aquells joves i persones amb nivells educatius baixos a qui volen solucions ràpides a problemes complexes. Com ho fan?

• Missatges simples per a problemes complexos: En lloc d’oferir anàlisis complexes sobre la crisi econòmica o el canvi climàtic, els extremismes ofereixen titulars senzills: «La culpa és de X» o «La solució és tornar a Y». Aquesta claredat simplista és molt atractiva a través de les xarxes socials. I a problemes complexos, solucions complexes. Cal defugir d’aquells que diuen «Això se soluciona en 5 minuts».
• Aprofiten la (falsa) nostàlgia: Prometen un «passat gloriós» on tot estava «en ordre» i la nació era «gran». Aquesta nostàlgia idealitzada apel·la a la idea de la restauració de l’honor perdut.

Desmuntant la falsedat dels seus arguments centrals

La ideologia extremista es construeix sobre fal·làcies que es desmunten fàcilment amb fets i lògica democràtica.

Fal·làcia 1: La nació pura i homogènia (L’Ultranacionalisme)

Argument

Refutació (Veritat Històrica i Social)

«La Nació ha de ser culturalment, racialment i històricament pura.»

Totes les nacions i cultures són, per definició, el resultat de barreges, migracions i intercanvis constants. La història de qualsevol poble és la història de la seva diversitat. La idea de «puresa» és un mite creat per justificar l’exclusió i l’odi, no té base antropològica ni històrica real. I cap nació és tan «històricament pura» més enllà del segle XIX que és quan s’Inventaren i es construïren els estats nació.

Fal·làcia 2: El boc expiatori (L’odi com a solució)

Argument	Refutació (Anàlisi Racional)
«Els nostres problemes econòmics/socials són culpa dels immigrants / minories / dissidents.»	Aquest és un clàssic mecanisme de desviació d’atenció. Els problemes complexos (com les crisis financeres, l’atur juvenil o la corrupció) són estructurals i globals. Culpar un grup minoritari no resol els problemes, només intensifica el conflicte i permet als qui tenen el poder (elits econòmiques, classes dirigents) evadir la seva responsabilitat i continuar exercint la seva influència.

Fal·làcia 3: La necessitat de l’Home fort (Autoritarisme)

Argument

Refutació (Principi Democràtic)

«La democràcia és caòtica i corrupta. Necessitem un líder fort que posi ordre.»

La «fortalesa» del líder és, en realitat, una debilitat institucional. Un règim totalitari elimina la llibertat i la crítica, elements essencials per a corregir errors. La història demostra que els règims feixistes i autoritaris acaben sent els més corruptes i inestables a llarg termini, ja que es basen en la por i no en el consens. La diversitat d’opinions (pluralisme democràtic) és un mecanisme de seguretat, no de caos.

Com tallar el pas als discursos d’odi digital

La resposta a la radicalització de la joventut no pot ser la condescendència ni la confrontació buida, sinó una estratègia d’acció conscient:

1. Evitar l’amplificació: Discutir o respondre directament als missatges d’odi en xarxes socials n’augmenta l’abast mitjançant l’algorisme. La millor opció és denunciar i reportar el contingut o l’usuari.
2. Crear contingut alternatiu amb rigor: Cal omplir les plataformes digitals de narrativa pròpia basada en fets, dades, pensament crític i valors de convivència. I això intentam en aquest espai.
3. Desmuntatge de les solucions màgiques: Fomentar eines educatives perquè els joves identifiquin que als problemes complexos (com la precarietat o l’accés a l’habitatge) no hi ha solucions d’un minut ni «culpables únics». I a això hi recorren posicionaments ideològics conservadors i progressistes.
4. Assenyalar el finançament de la discòrdia: Exposar i denunciar les empreses o mitjans que financen activament la difusió d’aquests discursos extremistes.

Dins la democràcia tot; fora de la democràcia, res

És fonamental recordar que dins del marc democràtic cap ideologia no és millor o pitjor per se en l’àmbit del debat d’idees: hi ha espai per a postures conservadores, liberals, progressistes o socialdemòcrates. La pluralitat d’opinions és la base mateixa de la convivència i de la democràcia

Ara bé, el límit infraquejable no és la distància entre esquerra i dreta, sinó el respecte als drets humans, les llibertats individuals i les regles democràtiques.

Quan un discurs promou la discriminació d’un col·lectiu per raó de gènere, origen o orientació, o quan proposa l’eliminació dels drets fonamentals de la minoria, deixa de ser una «opció política més» per esdevenir un plantejament antidemocràtic que no pot ser tolerat sota la falsa premissa de la neutralitat o d’equidistància.

Per sobre de qualsevol sigla o posició política, la línia vermella que no es pot creuar mai és el compromís infrangible amb la democràcia, el pensament crític i el respecte incondicional a la dignitat humana.