Hi ha mentides que es perpetuen perquè ningú les qüestiona, perquè formen part del mobiliari mental de tothom. Una d’aquestes mentides silencioses és el mapa que hem vist penjat a les parets de les nostres aules des que érem infants: aquell mapa rectangular on Europa apareix gran i central, on Groenlàndia sembla comparable a l’Àfrica, i on l’hemisferi sud s’esmuny cap als marges com si no comptés gaire. Aquesta setmana, l’Assemblea General de les Nacions Unides ha votat per canviar-ho. No és un gest simbòlic menor: és el reconeixement que la cartografia no és mai neutral, i que la manera com representem el món determina, de forma subtil però eficaç, la manera com el percebem.

La resolució, aprovada el 4 de setembre de 2026 amb 164 vots a favor i un sol vot en contra —el dels Estats Units—, insta els estats membres, les institucions educatives i els mitjans de comunicació a abandonar progressivament la projecció de Mercator i adoptar alternatives que respectin millor les proporcions reals dels continents. La iniciativa s’anomena Correct the Map i ha estat impulsada per Togo en nom de la Unió Africana, que agrupa cinquanta-cinc estats.

El problema de Mercator: útil per navegar, injust per representar

La projecció de Mercator va néixer el 1569 de la mà del cartògraf flamenc Gerardus Mercator. El seu objectiu era molt concret i pràctic: permetre als navegants marítims traçar rutes sobre el paper sense perdre’s. La gran virtut del seu sistema era que els rumb constants —les línies de direcció que segueix un vaixell que manté el mateix angle respecte al nord— es representaven com a línies rectes. Per a l’exploració oceànica de l’època, era una eina excel·lent.

El problema és que traslladar una esfera —la Terra— a una superfície plana implica inevitablement deformacions. Cap projecció cartogràfica pot conservar simultàniament les superfícies, les formes, les distàncies i les direccions: sempre s’ha de sacrificar alguna cosa. Mercator conserva molt bé els angles, però ho fa a un preu molt alt: com més lluny de l’equador és un territori, més gran apareix en relació amb la seva mida real. El resultat és una distorsió que sistemàticament engrandeix els territoris del nord global —Europa, el Canadà, Rússia, els Estats Units— i minimitza els del sud.

La distorsió més cridanera és la de Groenlàndia. Als mapes de Mercator pot semblar comparable en extensió al continent africà. La realitat és que Àfrica és aproximadament catorze vegades més gran. De la mateixa manera, l’Àfrica és prop de set vegades més extensa que la Unió Europea, tot i que en la representació de Mercator la diferència es difumina fins a semblar insignificant. L’Alaska pot semblar més gran que Mèxic, quan en realitat és un vint-i-cinc per cent menor.

Durant segles, la projecció de Mercator ha minimitzat Àfrica. Sobre la superfície africana hi cabrien els Estats Units, la Xina, l’Índia, el Japó, Mèxic i bona part d’Europa, i encara hi sobraria territori.
Fara Ndiaye, cofundadora de Speak Up Africa

Qui ha impulsat el canvi: Togo i la Unió Africana

La campanya Correct the Map no és una ocurrència recent. La Unió Africana li va donar el seu suport formal l’agost del 2025 i, tot seguit, va encarregar a Togo que portés la iniciativa al fòrum de les Nacions Unides. Robert Dussey, ministre d’Afers Estrangers de Togo i cara visible de la proposta, ha defensat que el debat no és solament polític, sinó que parteix d’una qüestió científica sobre les distorsions de cada sistema de representació. Per a Dussey, la qüestió cartogràfica no es pot separar de la manera com els pobles i les regions del món han estat percebuts —i, en conseqüència, tractats— durant segles.

La resolució aprovada per l’ONU no és vinculant: no obliga cap estat ni cap institució a retirar els mapes de Mercator de les seves aules o dels seus documents oficials. Però la seva dimensió política és evident. Recull el llegat del Pacte per al Futur, aprovat per l’ONU el 2024, que subratlla la necessitat d’eliminar les desigualtats estructurals heretades del passat. Inscrita en aquest marc, la decisió cartogràfica deixa de ser un debat tècnic i es converteix en un acte de reconeixement: el reconeixement que les eines visuals amb què representem el món no són innocents.

Equal Earth: la projecció que arriba per quedar-se

La campanya africana defensa especialment l’adopció de la projecció Equal Earth, creada el 2018 per tres cartògrafs: Tom Patterson, Bojan Šavrič i Bernhard Jenny. Es tracta d’una projecció d’àrea equivalent, és a dir, que manté les proporcions entre les superfícies dels diferents territoris. Mentre Mercator sacrifica les superfícies per conservar els angles, Equal Earth prioritza que la mida relativa de cada continent i de cada país sigui correcta sobre el paper.

Això no significa que Equal Earth sigui un mapa perfecte, perquè cap mapa pla ho pot ser. La projecció presenta un perfil de bord arrodonit, en lloc del format rectangular convencional, precisament per tenir en compte la curvatura de la Terra. Les seves línies de meridians es corben, la qual cosa significa que les distàncies i les direccions no es conserven amb la mateixa precisió que a Mercator. Per a la navegació marítima del segle XVI, Equal Earth hauria estat una eina inferior. Però per representar el món davant d’un alumne, en un diari o en un mapa oficial, les prioritats canvien: el que importa és que la imatge mental que es formi sigui proporcional a la realitat.

El desafiament tècnic: l’esfera arrugada

Més enllà de l’enfocament polític, la cartografia sosté que la controvèrsia és el resultat inevitable d?un problema geomètric irresoluble. Passar un cos tridimensional a dues dimensions implica perdre fidelitat.

Per entendre per què es distorsionen els mapes, la clau és la física del paper. «La superfície de la Terra és una esfera o una aproximació a una esfera. Si volem representar-la en un pla i agafem un full de paper per embolicar aquesta esfera, sempre hi haurà doblecs. Aquests doblecs són precisament les deformacions que es produeixen a la cartografia», aclareix Alejandra Staller, professora de Topografia a l’ETSI de la Universitat.

L’especialista detalla que no hi ha intencionalitat ideològica a l’origen del problema, sinó funcional: «Tots els mapes tenen una finalitat. Normalment en cartografia es prima la conservació de les formes perquè no hi hagi una deformació; per això són mapes conformes, com la projecció Mercator. Però hi ha altres cartografies que volen conservar les superfícies, on es prima l’àrea i on es prima l’àrea. milers de projeccions cartogràfiques i cadascuna compleix un objectiu”, explica la docent.

En el cas de Mercator, creada al segle XVI, el seu propòsit fonamental era facilitar la navegació conservant els rumbs marítims. «En la projecció Mercator, en ser una projecció cilíndrica directa en contacte amb l’Equador, tot el que està en contacte amb aquesta línia no té deformació. Però a mesura que em vaig separant, la diferència entre el cilindre i la superfície de la Terra és més gran. experta.

Respecte si la reclamació de Togo té sentit tècnic, l’especialista ho deixa clar: «Si el propòsit és representar els països amb la seva àrea correctament, cal utilitzar una projecció equivalent. Em sembla bé que si volen representar un mapamundi amb la superfície d’Àfrica correctament representada, utilitzin un mapa equivalent com el que proposen».

Un canvi que ja es mou: el cas de França

La resolució de l’ONU no és un simple enunciat de bones intencions. Ja el dia de la votació, França va anunciar que el seu Ministeri d’Afers Estrangers deixarà d’emprar Mercator com a projecció de referència. París no s’ha decantat exclusivament per Equal Earth, sinó que ha anunciat que optarà per la projecció adequada a cada ús, amb preferència per representacions fidels a les superfícies reals. El govern francès ha assenyalat especialment la projecció Eckert IV, una altra projecció d’àrea equivalent amb unes característiques estètiques i funcionals semblants a Equal Earth. El ministre d’Afers Estrangers Jean-Noël Barrot va defensar, amb motiu de la votació, que els mapes condicionen la manera com el món es percep, i que és hora de fer-ne una representació més honesta.

L’aprovació d’aquesta resolució no farà desaparèixer Mercator. La projecció seguirà essent útil en determinats contextos, especialment en eines de navegació i cartografia aplicada, on la preservació dels angles és essencial. Variants de Mercator continuen presents en moltes plataformes de mapes digitals. Però el que canvia és el seu estatus: deixa de ser la representació per defecte, presumptament neutral, del planeta. I aquesta distinció importa.

El que hi ha darrere d’un mapa

Hi ha una frase atribuïda al geògraf britànic J.B. Harley que val la pena recordar: «Els mapes no representen el territori; construeixen el territori.» Un mapa no és un mirall innocent de la realitat; és un sistema de decisions sobre què cal mostrar, com cal mostrar-ho i quina importància cal donar a cada element. Durant cinc segles, Mercator ha pres aquelles decisions d’una manera que, intencionadament o no, ha encaixat perfectament amb una visió del món centrada en l’hemisferi nord i en les potències colonials europees.

Que la iniciativa per canviar-ho hagi vengut d’Àfrica no és casual. És un continent que ha viscut durant segles la paradoxa de ser el més gran en superfície real i, alhora, el que el mapa encollia fins a reduir-lo a la marginalitat visual. L’argument dels impulsors de Correct the Map no és tan sols científic —que també—, sinó de justícia cognitiva: si la imatge que tenim del món és distorsionada, la nostra comprensió de les relacions de poder, de les dimensions dels problemes i de la importància de cada actor en l’escena global ho serà igualment.

Tot i això, aquest mapa no servirà per a aplicacions de navegació o eines com Google Maps, que requereixen mantenir els rumbs conformes. La decisió que prengui les Nacions Unides determinarà si la cartografia de les aules del futur continuarà guiant-se pels rumbs dels navegants del segle XVI o per la proporcionalitat territorial del segle XXI.

164 estats han votat que sí. Un, els Estats Units, ha votat que no —i un sol vot en contra en el context actual no deixa de tenir la seva pròpia eloqüència. La resolució no és vinculant, no obliga ningú, no canviarà els mapes de totes les aules del món d’avui per demà. Però és un senyal. I de vegades, els senyals, quan arriben amb prou força i prou claredat, acaben movent el mobiliari mental que semblava immoble.