Heu pensat mai què feia la gent abans d’existir Twitter (ara X), Instagram o TikTok quan volia queixar-se del govern, criticar una celebritat o, simplement, clavar un bon «zasca» públic?

Avui dia, si no ens agrada una decisió política, fem un mem, el pujam a les xarxes de manera anònima i esperam que es faci viral. Idò bé, potser us sorprendrà saber que a la Roma del segle XVI ja feien exactament el mateix… però en pedra!

Com podeu veure l’origen de tot plegat té un nom propi: Pasquino.

El «mur de Facebook» de la Roma renaixentista

Al segle XVI, Roma estava governada pels Papes, que tenien un poder absolut. No hi havia llibertat d’expressió i criticar l’autoritat et podia costar molt car. Però el poble necessitava una via de escapament.

La solució la van trobar en una estàtua hel·lenística, vella i mig trencada, situada a prop de la Piazza Navona. La gent la va batejar com a Pasquino. Què feien els romans? A la nit, de paisà i a la babalà, s’acostaven a l’estàtua i hi enganxaven poemes satírics, crítiques ferotges, acudits verds i burles anònimes.

Aquests escrits es van començar a anomenar «pasquins» (una paraula que encara avui fem servir per referir-nos a un escrit anònim i satíric). L’estàtua del Pasquino es va convertir, literalment, en el primer mur de Facebook de la història.

Sabies que…? La paraula anglesa pasquinade (sàtira política) prové directament d’aquesta estàtua romana que encara avui es pot visitar i que… segueix tenint cartells enganxats!

Trolls, «likes» i respostes oficials

L’èxit del Pasquino va ser tan gran que la ciutat es va omplir d’altres «estàtues parlants» (com Marforio o Madama Lucrezia). De vegades, les estàtues fins i tot «parlaven» entre elles! Un anònim penjava una pregunta a Pasquino i un altre responia a Marforio l’endemà. Un fil de Twitter en tota regla.

I us penseu que els Papes ho ignoraven? I ca! Alguns es posaven dels nervis i volien llançar l’estàtua al riu Tíber. D’altres, més intel·ligents, utilitzaven el mateix sistema per respondre amb un altre «zasca» o per esbrinar què en pensava el poble de les seves noves lleis (l’algoritme de l’època!).

Aquesta història té una connexió brutal amb l’actualitat. Per un banda, la necessitat humana de fer sàtira política, riure’s del poder i buscar la complicitat dels altres ha existit sempre. Només ha canviat el suport tecnològic.

Tant al segle XVI com al segle XXI, l’anonimat protegeix el crític, però també genera debats: on està el límit entre la llibertat d’expressió, la sàtira i la difamació?

Recorda que la crítica és sana, però que la difamació i l’insult no estan emparats en la llibertat d’expressió

«Canvia el suport, no l’essència. Del pasquí al post».