Feu un petit exercici d’imaginació: som a la primavera de 1946. La Segona Guerra Mundial ha acabat fa tot d’una un any. Itàlia és un país devastat moralment i materialment, ocupat per tropes estrangeres i amb les ferides obertes de vint anys de dictadura feixista de Benito Mussolini. El dictador ha caigut, sí, però ara es presenta la gran pregunta que marcarà el futur de la nació: I ara, què feim? Es manté la monarquia tradicional o es construeix un país completament nou des de la base?

El 2 de juny de 1946, fa exactament vuitanta anys, el poble italià va ser cridat a les urnes per respondre a un referèndum institucional històric. El dilema era binari i radical: Monarquia o República. Però aquella jornada no va passar a la història només pel recompte de vots que canviaria la forma de l’Estat, sinó perquè, per primera vegada en la història d’Itàlia, les dones tenien dret a vot en unes eleccions nacionals.

La monarquia al banc dels acusats

Per què Itàlia volia fer fora el seu rei? Durant el conflicte i els anys previs, el rei Vittorio Emanuele III havia estat el còmplice necessari de Mussolini. L’any 1922, en lloc d’aturar el feixisme, el monarca va entregar el govern al Duce. Més tard, va signar les lleis racials i va permetre que el país entràs a la guerra al costat d’Adolf Hitler. Per a la majoria de la població, especialment al nord industrialitzat i republicà, la Corona estava tacada de sang i de traïció.

Tot i que el rei va abdicar a darrera hora a favor del seu fill, Umberto II, per intentar salvar la institució, el sentiment de canvi era imparable. El resultat del referèndum va ser clar: gairebé 13 milions d’italians van votar a favor de la República, guanyant el “SÍ” amb un 54% dels vots enfront dels 10 milions que demanaven mantenir el rei. Itàlia es convertia en república i la família reial dels Savoia va ser condemnada a l’exili.

El protagonisme de les “Maestre de la República”

Si aquest 2 de juny és una data que hem de transmetre als nostres alumnes, és pel paper de les dones. Fins a aquell dia, la meitat de la població havia estat completament invisible de la vida política oficial. Més de 12 milions de dones es varen posar a les coes dels col·legis electorals, moltes d’elles amb els seus fills en braços o ajudant les seves mares grans que mai no haurien imaginat poder votar.

La premsa de l’època destacava un detall molt emotiu: les recomanacions de no posar-se carmí als llavis abans d’anar a votar, ja que per tancar la papereta s’havia d’humitejar amb la llengua, i si quedava tacada de pintallavis, el vot es considerava nul. Aquesta anècdota, aparentment banal, reflecteix la solemnitat i la dignitat amb què aquelles dones varen agafar la papereta: era el seu passaport cap a la ciutadania real.

El valor pedagògic

Com a professors de Ciències Socials, aquesta efemèride (que avui dia se celebra com la Festa della Repubblica a Itàlia) ens dona el ganxo perfecte per plantejar dues qüestions clau als estudiants de secundària:

• La legitimitat d’una institució: Com el comportament dels líders i dels reis pot fer caure un sistema sencer. La història ens ensenya que el poder polític es manté gràcies a la confiança del poble.

• La conquesta dels drets socials: La democràcia no és un estat natural de les societats; es conquereix. El dret a vot de les nostres jueves, àvies i mares va costar dècades d’activisme, revolucions i sofriment.

Itàlia va néixer de nou un 2 de juny gràcies a la memòria del passat i a la il·lusió d’un futur on tothom, finalment, comptava per igual.