La primavera de 2026 ha posat de manifest un malestar profund i acumulat en el sistema educatiu públic de dos dels territoris de parla catalana més poblats: Catalunya i el País Valencià. Mesos de mobilitzacions, vagues territorials i manifestacions massives han paralitzat parcialment les aules i han traslladat al centre del debat públic una pregunta que molts docents porten anys formulant: en quines condicions treballen els mestres i professors de l’escola pública?Les respostes no són reconfortants.

Catalunya: un cicle de vagues que no s’atura

A Catalunya, els sindicats majoritaris de l’ensenyament —USTEC·STEs, Professors de Secundària (ASPEPC·SPS), CGT i la Intersindical— han convocat des del febrer de 2026 un cicle sostingut de mobilitzacions que ha combinat vagues territorials amb aturades generals a tot Catalunya. El motiu detonant va ser el rebuig a l’anomenat “acord de país” que la Generalitat va tancar al març amb CCOO i UGT, i que els sindicats convocants consideren insuficient i signat “d’esquena a la majoria”.

La consellera d’Educació, Esther Niubó, ha defensat l’acord —que suposa una inversió de 2.000 milions d’euros— com un “acord sense precedents”. Els sindicats, en canvi, sostenen que “l’acord ha estat rebutjat massivament” per la comunitat educativa i que no respon a les necessitats reals dels centres ni del professorat. Davant el bloqueig negociador, la majoria sindical va anunciar a finals d’abril un mes de vagues entre maig i juny. El 12 de maig, una manifestació unitària a Barcelona va reunir entre 26.000 persones (segons la Guàrdia Urbana) i 80.000 (segons USTEC).

Que reivindiquen els docents catalans?

1. Recuperació del poder adquisitiu

Aquesta és, sense cap dubte, la reivindicació central. Des del 2009, l’IPC acumulat a Catalunya ha crescut més d’un 30,4%, mentre que els salaris del personal educatiu ho han fet aproximadament un 7%. La bretxa resultant suposa una pèrdua d’un 25% de poder adquisitiu des de llavors, segons dades de la pròpia USTEC. L’estudi de l’economista Aurora Trigo, presentat pel sindicat Professors de Secundària al novembre de 2025, xifra la pèrdua en el 21,64% des del 2010, i conclou que els docents catalans són els tercers més mal pagats de tot l’Estat espanyol. Un professor de secundària a Catalunya cobra de mitja uns 2.713 euros bruts mensuals, uns 521 euros menys que a Euskadi.

El propi Parlament de Catalunya va aprovar el 21 de gener de 2025 un mandat clar: recuperar el 25% de poder adquisitiu perdut per a docents i personal d’atenció educativa. El Govern, però, no ha adoptat cap mesura específica per complir-lo.

2. Increment de la inversió educativa

Els sindicats recorden que Catalunya es troba molt lluny del 6% del PIB d’inversió en educació que estableix la pròpia Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Més de la meitat del professorat (58,15%) considera el seu salari inadequat, i un 67% cita la insuficiència salarial com un dels principals motius de frustració, segons un informe intern d’USTEC.

3. Reducció de ràtios

El nombre d’alumnes per aula és una altra de les grans demandes. Els sindicats exigeixen baixar les ràtios per garantir una atenció individualitzada i millorar l’escola inclusiva. L’acord entre el Govern i CCOO/UGT preveu, per exemple, una ràtio màxima de 20 alumnes a I3 el curs 2027-2028, i una reducció progressiva a 25 alumnes a 1r d’ESO a partir del curs 2027-2028 en centres públics; els sindicats no signants consideren que aquest calendari és excessivament llarg i que les mesures concretes són insuficients.

4. Reducció de la càrrega burocràtica

El professorat denuncia que una part creixent de la seva jornada es destina a tasques administratives, informes i registres que no aporten valor pedagògic. L’87% del professorat considera que la professió ha perdut prestigi, i el 89% se sent exclòs de les decisions educatives, sempre segons dades de l’USTEC.

5. Revisió dels currículums amb participació docent

Els sindicats reclamen que qualsevol reforma curricular es faci comptant amb el professorat, i no de manera imposada des de dalt.

País Valencià: vaga indefinida i retallades de plantilles

Al País Valencià, el conflicte ha pres una dimensió encara més aguda. El mes de maig de 2026, els sindicats STEPV, CCOO, UGT, CGT, CNT i la Coordinadora d’Assemblees Docents del País Valencià (CADPV) han convocat una vaga indefinida que ha buidat les aules i ha omplert els carrers de manifestants a València, Alacant i Castelló. És la primera vaga indefinida del sector educatiu al País Valencià en dècades, i respon a mesos de negociació sense resultats amb la consellera d’Educació, María del Carmen Ortí.

La situació als centres és descrita pels sindicats com d’”emergència educativa absoluta”: les retallades de plantilles dels darrers cursos s’han acumulat sobre un sistema que ja partia de condicions precàries.

Quines reivindicacions i dades els avalen?

1. Recuperació salarial urgent: Com a Catalunya, la pèrdua de poder adquisitiu és el primer eix del conflicte. Des de la Plataforma Docents en Lluita denuncien que el professorat ha perdut un 25% del poder adquisitiu i que, des del 2010, no s’ha aprovat cap pujada salarial autonòmica, només les d’àmbit estatal. Els sindicats reclamen augments d’entre 300 i 500 euros mensuals. La proposta inicial de la Conselleria —75 euros bruts al mes en tres anys— va ser qualificada d’”insult” per la pràctica totalitat dels sindicats convocants. Fins i tot l’oferta “definitiva” de la Conselleria, que planteja 200 euros bruts mensuals en tres anys i situaria el professorat de secundària com el millor pagat d’Espanya (41.750 euros bruts anuals), continua sent rebutjada per considerar-la insuficient i massa diluïda en el temps.

2. Revertir les retallades de plantilles: Aquesta és potser la reivindicació amb les dades més contundents. L’Ordre 9/2025, de determinació de les plantilles docents, ha reduït plantilles i suprimit reforços de manera significativa. El comptatge de l’STEPV revela que per al curs 2025-2026 hi ha 14.434 places d’adjudicació, és a dir, 4.527 menys que el curs anterior. Sumant les retallades dels cursos 2024-2025 i 2025-2026, s’han perdut 7.433 adjudicacions respecte al curs 2023-2024. A la Formació Professional, 2.336 alumnes s’han quedat sense plaça, s’han eliminat 24 cicles i hi ha 300 docents menys.

3. Reducció de ràtios: Al País Valencià, les ràtios d’alumnes per aula continuen sent especialment elevades: fins a 25 a infantil i primària, i fins a 30 a l’ESO. El govern espanyol ha aprovat reduir els màxims estatals (de 25 a 22 a primària, de 30 a 25 a l’ESO), però al País Valencià encara no s’han implementat aquests canvis. Els sindicats reclamen baixar fins a 15 alumnes a infantil i primària, i a 20 a secundària i batxillerat. En la seva contraoferta ampliada, l’STEPV demana una reducció accelerada i vinculant.

4. Millora d’infraestructures i resposta a la DANA: Un element específic del conflicte valencià és l’estat deplorable de molts centres educatius. Alguns alumnes continuen estudiant en barracons prefabricats, i els centres afectats per la gota freda de l’octubre de 2024 (la devastadora DANA) encara no han estat recuperats adequadament, deu mesos després de la catàstrofe.

5. Defensa de l’ensenyament en valencià: Els sindicats valencians inclouen entre les seves reivindicacions la derogació de la Llei Rovira, aprovada pel govern PP-Vox, que ha suposat un retrocés en la vehiculació del català (valencià) a l’ensenyament.

6. Reducció de burocràcia i millora de l’escola inclusiva: Com a Catalunya, el professorat valencià denuncia una sobrecàrrega administrativa creixent i la manca de recursos per atendre la diversitat. Les Balears, de fet, no són l’única comunitat amb alta proporció d’alumnat estranger: el País Valencià també afronta reptes d’inclusió que requereixen plantilles reforçades que ara es retallen.

Les Illes Balears: un escenari diferent, però amb problemes compartits

Les Illes Balears no han viscut durant el curs 2025-2026 un conflicte laboral d’intensitat comparable al de Catalunya o el País Valencià. La Conselleria d’Educació ha signat el 2023 un Acord Marc 2023-2027 amb els sindicats STEI, ANPE, UOB, UGT i CCOO, i ha destinat més de 125 milions d’euros a la millora de les condicions laborals del personal docent, cobrint o iniciant la gran majoria dels 36 punts del document.

Tanmateix, l’aparent calma institucional no hauria d’amagar que les Illes Balears comparteixen amb Catalunya i el País Valencià estructures de fons que generen les mateixes pressions sobre el col·lectiu docent.

Quines reivindicacions podríem fer nostres els docents balears?

1. La cua d’Espanya en inversió educativa

La dada és demolidora: les Illes Balears porten més de 20 anys a la cua d’Espanya en inversió educativa com a percentatge del PIB, amb un 3%. Espanya de mitjana destina un 4,2%, i la mitjana europea és notablement superior. El propi Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB) ha reclamat públicament que el pressupost d’educació superi el 4% del PIB, recordant que la UNESCO recomana invertir entre un 4% i un 8%. L’STEI, el sindicat majoritari de les illes, demana arribar al 5% del PIB, un objectiu que a més és exigència legal recollida a la Llei Educativa de les Illes Balears, que s’ha de complir l’any 2030.

Amb la tercera economia per capita més alta de l’Estat, les Balears destinen a l’educació pública una proporció de la seva riquesa que les situa sistemàticament per sota de la inversió necessària.

2. L’abandonament escolar: el pitjor d’Espanya

El CEIB assenyala que la taxa d’abandonament escolar a les Illes és del 18%, una de les més altes d’Espanya. Reduir-la requereix invertir en més professorat, en reforços educatius i en atenció a la diversitat, una política que demana recursos i plantilles que ara mateix no arriben.

3. La diversitat sense recursos suficients

Les Balears tenen el percentatge més gran d’alumnat estranger de tot l’Estat, amb un 17,7%. El CEIB ha alertat que, tot i que els alumnes amb necessitats educatives especials (NESE) han augmentat en tots els cicles, no s’ha produït un augment equivalent dels docents destinats a les tasques d’inclusió. Aquesta és exactament la mateixa denúncia que fan els sindicats catalans i valencians, i justifica la mateixa demanda: més professionals de suport a la inclusió.

4. La pèrdua de poder adquisitiu no s’ha recuperat

Tot i els increments pactats a l’Acord Marc, la Conselleria balear reconeix que entre 2022 i 2024 l’IPCH va créixer un 12%, mentre que els increments retributius acumulats han estat del 8,5%, generant una bretxa de poder adquisitiu que, malgrat ser inferior a la de Catalunya, continua sense recuperar-se completament.

5. Infraestructures i climatització

La Conselleria balear ha posat en marxa un pla de climatització dels centres i un Pla d’Infraestructures Educatives, però el sindicat STEI i les Juntes de Personal Docent han expressat públicament el malestar del col·lectiu docent per la lentitud d’execució i per certes reformes curriculars imposades “sense el més mínim consens amb la comunitat docent”.

Tres territoris, un diagnòstic compartit

Les vagues de Catalunya i del País Valencià, lluny de ser episodis aïllats, revelen una crisi sistèmica de l’educació pública en territoris que comparteixen llengua, història i, ara, les mateixes vulnerabilitats. La pèrdua de poder adquisitiu del professorat, la manca d’inversió com a percentatge del PIB, les ràtios excessives, la burocràcia creixent i la insuficient atenció a la diversitat no són fenòmens exclusius de cap comunitat concreta: són el resultat d’anys de retallades i d’una concepció de l’educació com a despesa i no com a inversió.

Les Illes Balears han aconseguit, de moment, desactivar el conflicte amb un acord marc negociat. Però les estructures de fons —la cua en inversió educativa, la diversitat sense prou recursos, la bretxa salarial no tancada— fan que les reivindicacions que cremen als carrers de Barcelona i València no siguin alienes als docents de Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera. Potser la diferència, ara com ara, és de temperatura. No necessàriament de fons.

Fonts: USTEC·STEs, Professors de Secundària (ASPEPC·SPS), STEPV, STEI Intersindical, Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB), 3CatInfo, Vilaweb, directa.cat, Educational Evidence (Aurora Trigo, 2026), CSIF Catalunya (2025).