Aquesta setmana s’ha donat la polèmica visita de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a Mèxic. La dirigent ha reivindicat la figura d’Hernán Cortés i ha volgut posar en valor el «mestissatge» com a «missatge d’esperança i alegria» i un motiu d’unió entre els pobles espanyol i mexicà.

Les seves paraules han provocat una gran repercussió i, ha desfermat les crítiques de diversos col·lectius locals, així com d’historiadors i persones relacionades amb el tema del descobriment d’Amèrica per Cristòfor Colom el 1492 i tot el que va suposar. Encara que potser seria més apropiat parlar del primer contacte de la Monarquia Hispànica, liderada per la Corona de Castella, amb el continent americà. Per què no es va descobrir gaire cosa, ja estava descobert. El que sí que va començar és l’inici de la conquesta d’Amèrica.

Però qui era realment Hernán Cortés? I per què tant la llegenda negra com la blanca ens en dificulten la comprensió? Amb aquesta entrada, pretenem donar a entendre el context, els llums i les ombres.

Un home del seu temps, ni dimoni ni heroi

Hernán Cortés és una de les figures més debatudes de la història moderna. Cinc segles després de la caiguda de Tenochtitlán, el seu nom continua generant polèmica, alimentant xarxes socials, crispant relacions diplomàtiques i dividint historiadors. El 2019, el president de Mèxic Andrés Manuel López Obrador va exigir que el rei Felip VI demanés perdó per la conquesta d’Amèrica. A Espanya, el llibre Imperiofobia y Leyenda Negra (Siruela, 2016), de María Elvira Roca Barea, es va convertir en un fenomen de masses intentant desmentir que la conquesta fos un genocidi. Aquests dos extrems il·lustren perfectament el problema: Cortés fa segles que és instrumentalitzat.

Les fites biogràfiques: d’Extremadura a Tenochtitlán

Hernán Cortés va néixer el 1485 a Medellín, Badajoz, a l’Extremadura castellana, fill de l’hidalgo Martin Cortés i de Catalina Pizarro. A catorze anys, els seus pares el van enviar a estudiar lleis a la Universitat de Salamanca, però va abandonar els estudis al cap de dos anys. Amb dinou anys, es va embarcar cap a Santo Domingo, on va exercir d’escrivà a la vila d’Azua.

L’any 1511, Cortés va acompanyar Diego Velázquez en la conquesta de Cuba, i va arribar a ser secretari i alcalde de Santiago de Baracoa. Malgrat les tensions amb Velázquez —agreujades pel seu matrimoni el 1514 amb Catalina Juárez Marcaida—, el governador li va encomanar l’organització d’una tercera expedició al continent.

El febrer de 1519, Cortés es va fer a la mar cap a Mèxic amb onze naus, uns sis-cents homes, setze cavalls i catorze peces d’artilleria, tot desobeint les ordres expresses de Velázquez. A Tabasco va derrotar els maies i va rebre com a obsequi, entre d’altres, la dona indígena coneguda com La Malinche (Malintzin o Doña Marina), que seria la seva intèrpret, consellera i companya indispensable durant tota la campanya.

A la costa del Golf de Mèxic va fundar la Villa Rica de la Vera Cruz (l’actual Veracruz), i per evitar la temptació de retirada, va ordenar enfonsar els seus vaixells —d’aquí l’expressió popular «cremar les naus». Tot seguit, va iniciar la marxa cap a l’interior, on li esperava el vast Imperi asteca.

La conquesta de Mèxic: una guerra civil mesoamericana

El relat simplificat de la conquesta sol presentar-se com uns centenars d’espanyols vencent milions d’indígenes. La realitat és molt més complexa i obliga a parlar d’una autèntica guerra civil mesoamericana.

L’Imperi mexica havia sotmès durant dècades pobles veïns mitjançant les anomenades guerres florides, que no eren sols confrontacions ritualitzades, sinó una forma de pressió política i militar que garantia proveïment de presoners per als sacrificis religiosos. Aquesta dominació va generar un profund ressentiment entre molts pobles, especialment els tlaxcalteques, que eren enemics declarats de Tenochtitlán.

Quan Cortés va arribar el 1519, els tlaxcalteques no van actuar com a aliats subordinats: van analitzar la situació i van prendre decisions en funció dels seus propis interessos estratègics. Primer van combatre els espanyols per posar-los a prova, i un cop convençuts de la seva vàlua militar, van pactar una aliança. A mesura que Cortés avançava, se li van sumar milers de guerrers indígenes de diverses nacions.

En el seu camí vers Tenochtitlán, Cortés va arribar a Cholula, aliada dels mexiques. Segons les cròniques de Bernal Díaz del Castillo, les autoritats Choluteca planejaven una emboscada per aniquilar els castellans, i una dona gran va alertar-ne La Malinche. Cortés va decidir atacar primer: la matança de Cholula va causar entre quatre mil i sis mil morts. L’episodi és un dels més foscos de la conquesta, malgrat que historiadors com Christian Duverger l’han analitzat com una batalla entre dos bàndols, i que hi varen participar activament milers de guerrers tlaxcaltecs i totonacs que tenien vells comptes pendents amb els cholulteques.

El novembre de 1519, Cortés i el seu exèrcit —acompanyats per milers d’aliats tlaxcalteques— van entrar a la magnífica Tenochtitlán, i l’emperador Moctezuma els va rebre en pau. L’equilibri, però, era fràgil. Els conflictes van esclatar i, el 30 de juny de 1520, els espanyols van ser expulsats de la capital en la dramàtica «Nit Trista», en la qual van morir la majoria dels seus homes i ingents aliats indígenes.

Però Cortés no es va rendir. Refugiat a Tlaxcala, va reorganitzar les forces i va iniciar el setge definitiu. El setge final va durar 75 dies: des del 30 de maig fins al 13 d’agost de 1521, quan va caure la ciutat. Les baixes foren atroçment desiguals: morien cent espanyols per cada cent mil asteques. La verola —importada del Vell Món sense que ningú en pogués preveure l’efecte devastador— va ser, en paraules dels historiadors, «un autèntic cavall de Troia» que va delmar la població setiada fins a extrems que les armes mai no haurien assolit.

Cortès no només fou un conqueridor militar també fou un polític astut que va saber aprofitar el descontentament dels pobles indígenes per formar una coalició militar massiva. Sense aquests aliats indígenes, la conquesta de la gran ciutat de Tenochtitlán hauria estat pràcticament impossible per a uns pocs centenars de castellans. Sobre les ruïnes de Tenochtitlán, Cortés va ordenar construir-hi la nova Ciudad de México.

La llegenda negra: una deformació interessada

La llegenda negra és la visió que presenta totes les accions de la conquesta i dels espanyols com a negatives sense matisos. Segons aquesta narrativa, Espanya era una potència supersticiosa, cruel, culturalment endarrerida i intolerant, i Cortés n’encarnava tots els vicis: el genocida, el traïdor, el destructor de civilitzacions.

Aquesta visió té arrels concretes. Les cròniques del frare Bartolomé de las Casas (Brevíssima relació de la destrucció de les Índies, 1542) van documentar amb esfereïdora precisió els abusos dels conquistadors sobre els pobles indígenes. Les seves paraules eren reals i necessàries. El problema és que la propaganda antiespanyola dels segles XVI i XVII —generada principalment pels rivals imperials de la Monarquia Hispànica: Anglaterra, els Països Baixos, França— va exagerar i descontextualitzar aquells relats per construir una imatge unívoca d’Espanya com a monstre uniforme.

La revolta dels Països Baixos i els enfrontaments amb Anglaterra varen generar una autèntica galàxia de publicacions anticatòliques que van fixar la imatge d’Espanya com a potència sanguinària. Després, al segle XIX, els escriptors decimonònics llatinoamericans, en el procés de construcció de les noves nacions independents, varen reforçar aquesta visió per legitimar la ruptura amb la metròpoli, presentant la conquesta com la destrucció d’un paradís prehispànic. S’oblidaven, en el procés, de tres segles de formació d’un nou país i de la complexitat de les cultures precolombines, que incloïen sacrificis humans massius, guerres florals i dominació imperial sobre pobles veïns.

La historiografia contemporània ha insistit que ni la Monarquia Hispànica va ser un monstre uniforme, ni els seus rivals varen encarnar cap virtut impecable.

La llegenda blanca: una altra deformació

Davant la llegenda negra, alguns sectors —especialment des de la dreta espanyola i certs sectors nacionalistes— han construït la seva pròpia versió deformada: la llegenda blanca (o daurada), que presenta la conquesta com una missió civilitzadora, una gesta heroica que va portar el progrés, la fe cristiana i la cultura occidental a uns pobles bàrbars i violents.

Aquesta visió és igualment reduccionista. Redueix pobles amb civilitzacions extraordinàriament complexes —sistemes d’escriptura, calendaris precisos, arquitectura monumental, filosofia i astronomia— a simples víctimes passives o a éssers condemnats per la seva pràctica sacrificial. Intenta justificar la violència de la conquesta com un mal necessari o fins i tot un bé. I, sobretot, nega la dignitat i l’agència dels pobles indígenes que van col·laborar amb els castellans —com els tlaxcalteques— per raons pròpies i legítimes, reduint-los a simples instruments de la voluntat de Cortés.

Com ha assenyalat la historiografia acadèmica, contraposar llegendes no suposa cap avanç en el coneixement de la veritat històrica. Tant la llegenda negra com la blanca demostren la seva incapacitat d’admetre una visió global del problema. I la llegenda blanca ha estat especialment instrumentalitzada per la propaganda franquista i nacionalista espanyola, que va invocar sovint l’existència d’una llegenda negra com a evidència d’una conjura internacional contra els valors del nacionalcatolicisme primer i d’Espanya després.

Per què reivindicar Cortés no és del tot encertat

Hi ha una tendència, sobretot en certs cercles espanyols, a «reivindicar» Hernán Cortés com a resposta a la llegenda negra. L’argument és: si la llegenda negra el caricaturitza, la justícia demana rehabilitar-lo. Però aquesta lògica té un problema de fons.

Reivindicar Cortés implica jutjar-lo amb els valors del present —cosa que, paradoxalment, fan tant els qui el condemnen com els qui el glorifiquen. La historiografia acadèmica seriosa proposa una via diferent: comprendre Cortés com un home del seu temps, amb les seves motivacions, la seva formació, la seva ambició i les seves contradiccions, sense anacronismes morals en cap sentit.

Cortés era un estrateg brillant i un diplomàtic hàbil, capaç de construir aliances complexes en un entorn que desconeixia quasi del tot. Era també algú que va ordenar massacres, que va sotmetre pobles sota l’autoritat colonial i que va contribuir a la destrucció d’una civilització mil·lenària. Ambdues coses coexistien en ell, com coexistien en molts dels seus contemporanis, en ambdós costats de l’oceà.

La qüestió no és si Cortés mereix ser «reivindicat» o «condemnat». La qüestió és si som capaços d’estudiar la conquesta de Mèxic —amb tota la seva brutalitat i tota la seva complexitat— sense posar-la al servei d’agendes polítiques del present. I en això, la majoria d’apel·lacions públiques a la seva figura, tant des de l’esquerra mexicana i espanyola, com des de la dreta espanyola, fracassen de manera bastant estrepitosa.

La historia no hauria de ser un camp de batalla ideològic

La conquesta de Mèxic va ser un dels esdeveniments més transformadors de la història moderna. Va implicar la col·lisió brutal de dos móns que no es coneixien, impulsada per motivacions que van des de l’ambició personal a les aliances polítiques, passant per factors epidemiològics imprevisibles. Les seves conseqüències —demogràfiques, culturals, lingüístiques, religioses— es fan sentir encara avui.

Hernán Cortés no va ser el dimoni que pinta la llegenda negra ni l’heroi que celebra la llegenda blanca. Va ser un conqueridor de la seva època, amb tot el que això implica. Estudiar-lo amb rigor —llegint Bernal Díaz del Castillo, les Cartas de Relación del mateix Cortés, els còdexs indígenes, o els treballs d’historiadors com Hugh Thomas o Christian Duverger— és molt més útil, i molt més honest, des del punt de vista de la història, que emprar el seu nom com a arma en les guerres culturals del segle XXI, que també formen part de la nostra realitat actual i històrica.

Fonts i lectures recomanades

• Bernal Díaz del Castillo: Historia verdadera de la conquista de la Nueva España (c. 1568, publicada el 1632). Crònica de primera mà d’un dels soldats de Cortés.
• Hernán Cortés: Cartas de Relación (1519–1526).
• Hugh Thomas: La conquista de México (Planeta, 1994).
• Christian Duverger: Hernán Cortés. Más allá de la leyenda (Taurus, 2013).
• Bartolomé de las Casas: Brevíssima relació de la destruïció de les Índies (1542). Font primària sobre els abusos de la conquesta.
• María Elvira Roca Barea: Imperiofobia y Leyenda Negra (Siruela, 2016). Perspectiva revisionista.
• Julián Juderías: La Leyenda Negra (1914). Obra fundacional del concepte.
• Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: Portal biogràfic sobre Hernán Cortés (cervantesvirtual.com).
• National Geographic Historia (historia.nationalgeographic.com.es): «Hernán Cortés, el conquistador del Imperio azteca».