Ara fa cinquanta anys, el 2 d’abril de 1976, Portugal aprovava la seva Constitució democràtica. Un text nascut de la revolució, que posava punt final definitiu a mig segle de dictadura.

Era la matinada del 25 d’abril de 1974 quan una cançó va sonar per la ràdio portuguesa i va canviar-ho tot. Grândola, Vila Morena, del cantautor Zeca Afonso, era la senyal acordada: els militars del Moviment de les Forces Armades (MFA) havien iniciat l’alçament. En poques hores, un règim que havia durat quasi mig segle s’esfondrava com un castell de cartes.

Cinquanta anys de foscor: l’Estat Nou de Salazar

Com a conseqüència del cop militar del 28 de maig del 1926, va ser instaurat a Portugal un règim autoritari d’inspiració feixista. El 1933, el règim, que s’autodenominava Estado Novo, va ser remodelat i António de Oliveira Salazar va passar a controlar el país.

La figura central d’aquella dictadura va ser Salazar, un polític que havia estat professor d’Economia Política a la Universitat de Coimbra. Els militars el van anar a buscar perquè exercís de ministre de Finances i ell va exigir el control real dels comptes de tots els ministeris. Després d’algunes tensions amb l’exèrcit, Salazar va aconseguir ser primer respectat i després obeït. A inicis dels 30, va ser nomenat primer ministre. Mai seria president de la República, càrrec reservat sempre a un general. Però qui manava era ell.

Un home. Un règim. Quatre dècades de por, censura i misèria. La policia política, la temible PIDE, controlava la vida dels portuguesos amb mà de ferro.

La guerra colonial: el taló d’Aquil·les de la dictadura

Al final, va ser el colonialisme el que es va endur la dictadura. A partir d’inicis dels 60, quan la major part de països africans va guanyar la independència de les grans metròpolis, van començar les guerres colonials a Moçambic, Angola i Guinea-Bissau. Colònies que Salazar considerava províncies d’ultramar d’una nació indivisible i que aviat es convertirien en un malson. En vigílies de la Revolució dels Clavells, Lisboa necessitava mantenir més de 100.000 soldats a les colònies combatent contra moviments d’alliberament en una guerra que no es podia guanyar. Aquesta sagnia va ser demolidora per al règim portuguès i va generar un sentiment d’ira dins de l’exèrcit que va explotar el 1974.

La nit que tot va canviar

El 25 d’abril de 1974, a les cinc de la matinada, José Silva Pais, cap de la PIDE, va despertar Marcelo Caetano, el primer ministre. “La Revolució és al carrer”, li va dir en un to dramàtic.

En unes hores, el clandestí Moviment de les Forces Armades va derrocar un règim que s’havia establert l’any 1926 amb un cop d’estat. Caetano i qui era el president de Portugal, l’almirall Américo Thomas, es van refugiar en la caserna que la Guàrdia Nacional Republicana tenia a la plaça do Carmo de Lisboa. Va ser allà on, a la caiguda del dia, van lliurar la seva rendició al general Antonio de Spinola.

La gent va sortir al carrer a donar la benvinguda als soldats. La gent, en senyal de suport i esperança, va començar a oferir clavells als soldats, que els van col·locar als canons dels seus fusells. D’aquí el nom poètic i significatiu de la “Revolució dels Clavells”.

En aquell 25 d’abril de 1974 molt pocs sabien que la Revolució dels Clavells es produiria, però les condicions per a una revolució eren ben presents des de feia temps: empobriment, insatisfacció social, despertar de la consciència social, desitjos per llibertats i drets polítics, econòmics i socials, tot això connectat i despertat per la guerra colonial que va ser el fet que va desencadenar la presa del poder per part del MFA.

Caetano i Thomas van marxar a l’exili mentre tota l’estructura de la dictadura queia a trossos. Només hi va haver violència davant la seu de la PIDE, on policies acorralats van matar a trets quatre persones que s’hi concentraven. La policia política va ser dissolta d’immediat.

Un camí convuls cap a la democràcia

La revolució va obrir les portes, però la transició no va ser senzilla. El que va néixer com un cop militar aviat es va transformar en un procés revolucionari. Spinola, general aristocràtic i conservador, es va veure superat per una mobilització sense precedents al carrer. Amb el retorn dels exiliats i l’alliberament dels presos polítics, va ser el Partit Comunista qui va esdevenir la primera força política durant una etapa que va durar fins al novembre del 1975.

A pesar de l’aire de romanticisme per haver posat punt final a una dictadura, els primers anys de la transició no van ser fàcils. Hi havia una batalla contínua i tensions entre els sectors més radicals d’esquerra i els que eren més moderats, que finalment van aconseguir imposar-se.

El 2 d’abril de 1976: la pedra angular de la democràcia

La Constitució portuguesa de 1976 va ser adoptada per l’Assemblea Constituent el 2 d’abril de 1976 i va entrar en vigor el 25 d’abril de 1976, segon aniversari de la Revolució dels Clavells.

L’Assemblea Constituent elegida després de les primeres eleccions generals lliures va redactar una nova constitució que, en entrar en vigor, va establir una democràcia parlamentària com les d’Europa Occidental, amb António Ramalho Eanes com a President i Mário Soares com a primer ministre.

Finalment, l’ala moderada del Moviment de les Forces Armades va imposar la institucionalització de la Revolució dels Clavells. Era la socialdemocratització del 25 d’Abril.

Un mirall per a Espanya i Europa

L’anomenada Revolució dels Clavells va repercutir enormement en el moviment antifranquista. La població portuguesa —amb els antifranquistes de l’Estat espanyol al seu costat— van viure l’ensorrament del règim de Salazar amb un enorme entusiasme.

No és estrany: mentre Portugal es democratitzava, Espanya encara vivia sota Franco. Els portuguesos varen demostrar que un altre camí era possible.

Cinquanta anys després

La Constitució portuguesa de 1976 ha estat modificada en set ocasions des de la seva entrada en vigor, però continua sent el pilar de la democràcia portuguesa. Cinquanta anys no és poc. És mig segle de llibertat de premsa, d’eleccions lliures, de pluralisme polític, de drets fonamentals garantits.

Els clavells vermells que varen florir aquella matinada d’abril del 74 continuen sent el símbol d’una lliçó que el món no hauria d’oblidar: que la dictadura, per poderosa que sembli, pot caure en unes poques hores quan el poble decideix que ja n’hi ha prou.