Avui ens aturem en una data que, tot i quedar sovint eclipsada per altres grans esdeveniments del segle XX, va marcar el destí de la democràcia a Europa i va ser el preludi d’un dels règims més durs del flanc sud del continent. Parlem del 21 d’abril de 1967: el dia en què els “coronels” van segrestar la llibertat a Grècia.

Mentre la resta d’Europa vivia l’efervescència dels anys seixanta, amb moviments culturals trencadors i una obertura social sense precedents, a la “bressol de la democràcia” les coses van prendre un camí radicalment oposat. La matinada del 21 d’abril de 1967, un grup d’oficials de l’exèrcit grec, liderats pel coronel Georgios Papadopoulos, va perpetrar un cop d’estat que donaria lloc a una dictadura militar de set anys.

Per què va passar? Context de la Guerra Freda

Per entendre aquest fet, cal mirar el mapa del món de l’època. Estem en plena Guerra Freda. Grècia venia d’una postguerra traumàtica (una guerra civil sagnant entre el 1946 i el 1949) i vivia en una inestabilitat política constant. L’establishment militar i la monarquia temien que unes imminents eleccions donessin la victòria a forces de centreesquerra que poguessin atansar el país a l’òrbita soviètica o, simplement, reduir la influència dels Estats Units a la regió.

Sota el nom en clau de “Pla Prometeu” —un protocol de l’OTAN previst per a casos de revolta comunista—, els tancs van sortir al carrer a Atenes. En poques hores, els punts estratègics van ser ocupats i milers de polítics, intel·lectuals i ciutadans van ser detinguts.

La vida sota la Dictadura (1967-1974)

La repressió va ser immediata i profunda. La Junta Militar, coneguda popularment com la “Dictadura dels Coronels”, va imposar:

• Censura absoluta: Es van prohibir milers de llibres, música (inclosa la de Mikis Theodorakis) i fins i tot les minifaldilles o el cabell llarg en els homes.
• Tortura i exili: L’illa de Iaros es va convertir en un camp de concentració per a dissidents polítics.
• L’eslògan “Grècia de Cristians Grecs”: Un nacionalisme arcaic que pretenia “netejar” la societat de qualsevol influència considerada “antigrega” o “comunista”.

L’herència i la caiguda

El règim va començar a trontollar amb la Revolta de la Politècnica d’Atenes el 1973, on els estudiants es van aixecar contra la tirania (un referent que encara avui s’estudia com a símbol de resistència juvenil). Finalment, el 1974, després d’una desastrosa gestió de la crisi de Xipre, la dictadura va caure, permetent el retorn de la democràcia (la Metapolitefsi).