Avui no parlarem d’emperadors, guerres o revolucions polítiques, sinó d’un esdeveniment que, sense fer gaire soroll literal, va canviar per sempre la manera com ens comuniquem i entenem el nostre planeta: la primera transmissió de ràdio transatlàntica, aconseguida pel geni italià Guglielmo Marconi el dia 12 de desembre de 1901.

Potser ara, amb els mòbils a la mà, la connexió Wi-Fi omnipresent i les videotrucades a l’altra punta del món, us sembla una cosa bàsica. Però imagineu-vos viure a l’inici del segle XX, quan l’única manera de comunicar-se a llarga distància, i més enllà dels continents, era amb el telègraf de cable, que era lent, car i molt vulnerable a les avaries submarines. El pensament que es podrien enviar missatges a través de l’aire, sense fils que travessessin l’oceà, sonava a pura ciència-ficció.

Marconi, el visionari dels “sense fils”

Guglielmo Marconi (1874-1937) no va inventar la ràdio de la nit al dia. Els seus experiments es basaven en les teories de científics anteriors, com James Clerk Maxwell (que va predir l’existència de les ones electromagnètiques) i Heinrich Hertz (que les va demostrar).

Marconi va ser un geni de l’aplicació pràctica. Mentre que altres veien en les ones de ràdio (o “ones hertzianes” com se les anomenava) un simple experiment de laboratori, ell hi va veure un potencial comercial i social immens. Va millorar l’antena i el sistema de sintonització fins al punt de poder enviar senyals a distàncies cada cop més grans. El seu objectiu final, però, era el més ambiciós de tots: connectar Europa i Amèrica sense cap cable.

El gran repte: travessar l’Atlàntic

En aquella època, la distància rècord de transmissió per ràdio era d’uns 200 km, assolida per la mateixa Marconi. L’oceà Atlàntic, però, separava aproximadament 3.500 quilòmetres entre la punta sud-oest d’Anglaterra i la costa est del Canadà. Tothom, incloent-hi molts físics respectats, pensava que la idea era impossible.

La raó principal de l’escepticisme era la curvatura de la Terra. Les ones de ràdio, es creia, viatjaven en línia recta. Per tant, un senyal des d’Anglaterra es perdria inevitablement a l’espai poc després de l’horitzó. La solució, segons els seus crítics, requeriria torres de transmissió gegants de centenars de quilòmetres d’alçada, una cosa tècnicament impossible.

Marconi, però, tenia una idea pròpia (i en part sort): pensava que les ones de ràdio es podien doblegar al voltant de la curvatura de la Terra, o que potser es reflectien. Aquesta intuïció (que més tard es confirmaria gràcies al descobriment de la capa de ionosfera) el va impulsar a tirar endavant.

L’experiment del 12 de desembre de 1901

Marconi va establir una potent estació de transmissió a Poldhu, a Cornualla (Anglaterra), amb una enorme xarxa de 50 pals de 61 metres d’alçada cadascun per aguantar la seva antena.

Per rebre el senyal a l’altra banda, va triar un lloc molt remot i fred: Signal Hill, a St. John’s, Terranova (Canadà). El desembre de 1901, les condicions eren dures i l’antena principal de St. John’s va ser destruïda per una tempesta.

Sense rendir-se, Marconi i el seu assistent, George Kemp, van improvisar una antena utilitzant un simple estel lligat a un cable i hissada amb el vent a uns 150 metres d’alçada. A l’altre costat, l’operador a Poldhu havia d’emetre repetidament el senyal més simple possible: la lletra “S” en codi Morse.

Aquesta “S” era dit · dit · dit (tres punts) i s’havia de transmetre a una hora determinada.

Finalment, a les 12:30 del migdia (hora local) del 12 de desembre de 1901, després d’una llarga espera i ajustant l’orella a un primitiu receptor anomenat coherer, Marconi i Kemp van sentir-ho: tres cops suaus i intermitents que travessaven la neu i el vent.

Ho van repetir: tres cops més. Era el senyal, era la “S” que venia de l’altra banda de l’Atlàntic, a més de 3.500 km de distància!

La Revolució que va començar amb una “S”

L’èxit de Marconi no va ser només un triomf tecnològic, sinó el naixement d’una nova era.

• Va confirmar la viabilitat de la comunicació “sense fils” a escala global, superant les distàncies que abans es creien insalvables.
• Va salvar vides: La ràdio es va convertir ràpidament en la millor eina de comunicació per als vaixells en alta mar, essent vital en desastres com el del Titanic (1912), on l’operador de ràdio va poder demanar ajuda gràcies al sistema Marconi.
• Va obrir el camí a la radiodifusió (la ràdio tal com la coneixem): Tot i que la primera ràdio comercial no arribaria fins a la dècada de 1920, aquest experiment va ser la llavor. Des d’aquell dia, el concepte de la informació i l’entreteniment viatjant lliurement per l’aire va esdevenir una realitat.

La primera “S” transatlàntica va ser un recordatori poderós que, de vegades, les grans fites s’aconsegueixen desafiant allò que tothom dona per fet i, sobretot, amb una mica de geni, perseverança i un estel molt ben lligat.