Avui, 22 d’octubre, mirem enrere 166 anys, fins a l’any 1859. Aquell dia, les Corts espanyoles van aprovar de manera oficial la declaració de guerra al Sultanat del Marroc. Aquest esdeveniment, conegut històricament com la Guerra d’Àfrica (1859-1860) o la Primera Guerra del Marroc, marca un moment clau en les relacions hispanomarroquines i en la política exterior espanyola del segle XIX. No va ser només un conflicte armat; va ser un episodi carregat de significat polític, social i propagandístic que va sacsejar l’imaginari col·lectiu espanyol.

L’Espurna del conflicte: un Marge de terra i un escut ultratjat

El context immediat que va desencadenar la guerra se situa al voltant de la ciutat de Ceuta. Des de feia temps, hi havia una tensió persistent a la frontera del protectorat, amb incidents recurrents entre les tribus locals marroquines i les posicions espanyoles. La causa directa, o el casus belli esgrimit pel govern espanyol, va ser l’ultratge al pavelló espanyol i la destrucció d’unes obres de fortificació i d’unes fites o mollons que delimitaven l’ampliació del perímetre defensiu de Ceuta, acordada en tractats previs.

L’agost de 1859, la tribu dels Anyera va assaltar i destruir una caserna que s’estava construint a la zona de Santa Clara, arrencant els mollons fronterers i, el que va ser percebut com una ofensa greu, danyant l’escut d’Espanya que hi havia a la façana. El govern espanyol, presidit pel general Leopoldo O’Donnell, líder del partit de la Unió Liberal, va exigir al sultà Muhammad IV el càstig dels culpables i una satisfacció per l’ofensa. La resposta evasiva i la dilació del sultà van ser interpretades a Madrid com una excusa suficient per iniciar les hostilitats, alimentades ja per un creixent sentiment nacionalista i intervencionista.

El context europeu i la recerca de prestigi

La decisió d’anar a la guerra no va ser presa només per qüestions frontereres; s’emmarcava en la política exterior intervencionista d’O’Donnell i en una Espanya que buscava reafirmar el seu paper en l’escena internacional després d’un llarg període de crisi interna i aïllament. En un moment en què altres potències europees com França (a Algèria) i el Regne Unit (amb una influència creixent al Marroc) es repartien i competien per àrees d’influència al nord d’Àfrica, Espanya volia recuperar el seu estatus com a potència colonial i projectar la seva força.

O’Donnell va ser molt hàbil en la preparació diplomàtica. Va obtenir el vistiplau tàcit de les grans potències —especialment de França i el Regne Unit—, que tenien interessos en l’equilibri de la zona i no volien que cap altre país prengués el control total de l’estret de Gibraltar. Aquest suport internacional, sota la condició que Espanya no fes annexions territorials permanents de gran abast, va aplanar el camí per a la campanya militar.

L’onada d’entusiasme nacional

Quan el 22 d’octubre de 1859 es va declarar formalment la guerra, la notícia va ser rebuda amb un enorme entusiasme a tota Espanya. La premsa de l’època va jugar un paper crucial en la creació d’un ambient d’eufòria, presentant la guerra com una gesta patriòtica, una croada gairebé moral contra un enemic que representava l’endarreriment i l’ultratge a l’honor nacional.

Aquesta onada de fervor patriòtic va ser coneguda com la «febre africana» i va unificar temporalment un país profundament dividit per qüestions polítiques. Es van organitzar col·lectes populars per finançar la campanya. Personatges de l’aristocràcia i la burgesia van contribuir amb grans donatius, i fins i tot les províncies forals, com les basques i Navarra, van aportar els anomenats Tercios Vascongados, batallons de voluntaris que s’unia a l’exèrcit regular, el que evidencia la dimensió nacional de la mobilització. L’escriptor Pedro Antonio de Alarcón, que va viatjar com a voluntari i cronista, va immortalitzar l’èpica amb el seu Diario de un testigo de la Guerra de África.

Desenvolupament i conseqüències

La campanya militar es va desenvolupar principalment entre Ceuta i Tetuan. L’exèrcit espanyol, format per uns 35.000 homes, va ser comandat pel mateix O’Donnell. La Guerra d’Àfrica va ser especialment coneguda per les batalles de Los Castillejos, on es va distingir el general català Joan Prim i Prats —fet que li va valdre una gran popularitat—, i la decisiva Batalla de Tetuan (febrer de 1860), que va portar a la conquesta de la ciutat.

Malgrat els èxits inicials, les baixes van ser molt nombroses, no pels combats (uns 1.152 morts), sinó per les malalties, especialment el còlera i el tifus, que van causar la majoria de les víctimes (més de 2.800 morts). La realitat del front va ser molt més dura del que la propaganda havia venut.

La guerra va finalitzar amb la Pau de Wad-Ras el 26 d’abril de 1860. Espanya va obtenir:

1. Una ampliació territorial dels perímetres de Ceuta i Melilla a perpetuïtat.
2. Una indemnització de guerra de 400 milions de rals.
3. La cessió d’un petit territori a la costa per a una factoria pesquera (Santa Cruz de la Mar Pequeña, posteriorment Sidi Ifni).
4. L’administració temporal de Tetuan com a garantia fins que el sultà pagués la indemnització.

Tot i que Espanya no va aconseguir grans annexions permanents, la victòria va ser percebuda com un triomf moral i polític internament. O’Donnell va consolidar el seu prestigi, i la guerra va servir com a potent element de cohesió nacional. Les despulles de la victòria van ser simbòliques: els canons marroquins capturats van ser fosos per crear els famosos Lleons del Congrés, que encara avui custodien l’entrada del Palau de les Corts a Madrid.

La Guerra d’Àfrica va ser un episodi amb clarobscurs. Va ser un èxit propagandístic i un símptoma del ressorgiment de l’ambició colonial espanyola, però va tenir un cost humà elevat i va establir un precedent per a la futura i traumàtica implicació espanyola al nord del Marroc, que culminaria amb el protectorat del segle XX.

El 22 d’octubre de 1859, per tant, no només marca l’inici d’una guerra; simbolitza l’intent d’una nació de recuperar la seva grandesa perduda a través de l’aventura colonial, una aventura que va despertar passions intenses i va deixar una empremta profunda en la història contemporània d’Espanya.