Avui, 11 d’octubre, mirem enrere cap a una data que va marcar un punt d’inflexió cabdal en la història contemporània d’Espanya: la promulgació del Reial decret d’11 d’octubre de 1835, sovint eclipsat pel famós decret de l’any següent, però fonamental en l’inici del qual coneixem com a Desamortització de Mendizábal. Aquest decret va significar l’extinció (amb algunes excepcions) de la majoria d’ordes religiosos monacals masculins a Espanya i, per extensió, la nacionalització dels seus vastos béns, un pas previ i decisiu per a la seva posterior subhasta i venda. Va ser un cop de timó audaç i, alhora, dramàtic per a la societat i el patrimoni.

Guerra, deute i revolució Liberal

Per entendre la magnitud d’aquesta decisió, cal situar-se en el convuls any 1835. Espanya es trobava immersa en la Primera Guerra Carlina (1833-1840), un conflicte successori i ideològic que enfrontava els partidaris de la regent Maria Cristina de Borbó (liberals) contra els carlins (absolutistes, molt recolzats per la major part del clergat regular).

El govern liberal, amb Juan Álvarez Mendizábal al capdavant del Ministeri d’Hisenda des de setembre de 1835, tenia tres grans objectius urgents:

1. Sanejar la Hisenda Pública: L’Estat estava arruïnat i necessitava desesperadament fons per finançar la guerra contra els carlins i per pagar l’enorme deute públic acumulat.
2. Consolidar el Règim Liberal: Calia crear una base social de suport a la causa isabelina. La venda dels béns expropiats atorgaria terres i riquesa a la burgesia i a sectors de l’aristocràcia que, en convertir-se en nous propietaris, tindrien un interès directe en el triomf del liberalisme.
3. Restar poder a l’Església: El clergat regular era vist pels liberals com un baluard de l’Antic Règim i un ferm aliat del carlisme. La supressió dels ordes religiosos i la confiscació dels seus béns era una manera directa de soscavar la seva influència política i econòmica.

El decret d’octubre de 1835: el principi de la fi

Tot i que la desamortització pròpiament dita s’associa a la llei de febrer de 1836 que declarava la venda dels béns, el decret d’11 d’octubre de 1835 va ser el pas previ indispensable. Aquesta norma va ordenar la supressió immediata dels convents i monestirs pertanyents als ordes religiosos masculins (monacals), llevat d’aquells dedicats a missions a Ultramar o a l’assistència sanitària. Ja el juliol de 1835 s’havien suprimit els convents amb menys de 12 religiosos, però el decret d’octubre va ser molt més ampli.

Les conseqüències van ser dramàtiques:

• Exclaustració massiva: Milers de religiosos (s’estima que uns 25.000) van ser obligats a abandonar els seus convents. Molts es van trobar sense llar ni mitjans de vida, si bé se’ls va assignar una petita pensió (que sovint es va pagar de manera irregular).
• Nacionalització dels béns: Els immobles (monestirs, convents, esglésies, horts, tallers) i les terres que havien estat en possessió de l’Església —les anomenades “mans mortes”, que no es podien vendre ni hipotecar— van passar a ser propietat de l’Estat.
• Impacte en el patrimoni: El buidatge dels convents va ser un procés caòtic. Tot i que la legislació preveia la conservació d’arxius, biblioteques i obres d’art (destinats a futurs museus i biblioteques provincials, com els que van donar origen al Museu del Prado, entre d’altres), una gran part del patrimoni artístic i documental es va perdre, es va malvendre o va caure en l’abandonament, causant danys irreversibles a molts edificis històrics que, a falta d’ús, van començar la seva ruïna.

La venda i les conseqüències socials

Un cop els béns van ser nacionalitzats, Mendizábal va dictar el decret de 19 de febrer de 1836 on establia el procediment per a la seva venda en subhasta pública. L’objectiu era amortitzar el deute públic i «vivificar una riquesa morta» posant les terres a produir.

No obstant això, el sistema de venda (pagament majoritàriament en títols de deute públic) va fer que només la burgesia enriquida, comerciants i algunes famílies aristocràtiques poguessin adquirir grans lots de terra.

• Sense benefici per al camperol: Els pagesos, la majoria sense capacitat econòmica per competir en les subhastes, no van poder accedir a la propietat de les terres que conreaven. Això va provocar un empitjorament de les seves condicions, ja que molts van passar de ser arrendataris de l’Església a ser jornalers a les ordres de nous propietaris, sovint més exigents. La desamortització, per tant, va accentuar la desigualtat social al camp.
• Nou mapa de la propietat: Es va produir un canvi en l’estructura de la propietat: la gran propietat (latifundisme) es va consolidar, especialment al sud d’Espanya, i la petita i mitjana propietat va créixer de forma limitada en algunes zones.

Un llegat ambivalent

L’11 d’octubre de 1835 és, en definitiva, una data d’enorme transcendència. La desamortització va ser una mesura clarament revolucionària des del punt de vista liberal, ja que va eliminar una de les principals estructures de l’Antic Règim (la propietat vinculada i en «mans mortes») i va generar recursos vitals per guanyar la guerra i consolidar l’Estat liberal.

Malgrat tot, va tenir un cost social i patrimonial elevat. Va provocar la ira de l’Església (amb l’excomunió dels expropiadors i compradors), la pèrdua de gran part del patrimoni artístic i la frustració d’una pagesia que esperava un repartiment de la terra que mai va arribar. Molts antics edificis religiosos van haver de ser reconvertits en usos públics (museus, casernes, hospitals), salvant-se d’aquesta manera de la ruïna.

Més enllà de les polèmiques, el decret d’extinció dels monacals va ser l’avís que l’Estat liberal estava disposat a trencar amb el passat i a modificar l’estructura de la propietat d’una manera radical i definitiva. És una efemèride que ens recorda com els grans canvis polítics es tradueixen en transformacions profundes i, sovint, doloroses en l’economia, la societat i el paisatge.