Avui recordem una data fonamental en la història de Cuba i en la lluita per l’emancipació a l’Amèrica Llatina: el 10 d’octubre de 1868. Aquest dia, en la província d’Oriente, es va produir un esdeveniment conegut com el Grito de Yara), que marcaria l’inici de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), la primera gran contesa per aconseguir la independència de la corona espanyola.

El protagonista d’aquesta gesta no era un líder popular sorgit de la pobresa, sinó un home de la classe alta: Carlos Manuel de Céspedes, un advocat format i ric propietari de l’enginy sucrer La Demajagua, a prop de Manzanillo. Aquest fet confereix a l’inici de la revolució una càrrega de simbolisme i un compromís moral profund que transcendeix la mera lluita política.

La decisió irrevocable: llibertat i independència.

L’aixecament no va ser fruit de la casualitat, sinó la culminació d’un malestar acumulat. Durant anys, els criolls (cubans nascuts a l’illa) havien patit la repressió política, un sistema econòmic colonial arruïnador que afavoria la metròpoli i l’existència anacrònica i immoral de l’esclavitud. L’esclat de la Revolució Gloriosa a Espanya el setembre de 1868, que va destronar la reina Isabel II, va semblar el moment idoni per a actuar, ja que el poder de la metròpoli es percebia com a «caduc i corcat», en paraules del mateix Céspedes.

La nit del 9 al 10 d’octubre de 1868, davant la imminència de ser detingut per les autoritats colonials, Céspedes va prendre la decisió històrica. Va reunir els seus esclaus a La Demajagua i va pronunciar una de les frases més cèlebres i definidores de la revolució cubana:

«Ciutadans, fins a aquest moment heu estat esclaus meus. Des d’ara, sou tan lliures com jo. Cuba necessita tots els seus fills per conquistar la independència!»

En aquell instant, Carlos Manuel de Céspedes va alliberar els seus esclaus i els va convidar a unir-se a la causa independentista. Aquest acte, conegut com el Manifest del 10 d’octubre, no només va ser un crit a la independència, sinó també un decret d’emancipació, situant l’abolició de l’esclavitud com un dels pilars ètics de la insurrecció. La seva acció va desafiar directament l’estructura social i econòmica de l’illa, basades en el treball esclau, i va posar les bases per a una revolució que buscava la llibertat per a tots els cubans, independentment del color de la seva pell o la seva condició. Per això, se’l coneix com el Pare de la Pàtria cubana.

El bateig de foc i el llarg camí

Després de l’aixecament a l’enginy, la petita força independentista va marxar cap al proper poble de Yara. El combat de l’endemà, l’11 d’octubre de 1868, amb la guarnició espanyola va ser una derrota tàctica per als insurrectes, ja que es van dispersar. No obstant això, va ser un triomf moral. L’episodi, tot i ser una derrota inicial, va quedar immortalitzat amb el nom de Grito de Yara, donant nom a tot el moviment.

Malgrat la sagnant i frustrada marxa inicial cap a l’alliberament, la flama ja s’havia encès. L’exemple de Céspedes va ser seguit per altres patriotes, i la rebel·lió es va estendre ràpidament per la regió oriental de l’illa, englobant homes de diferents classes socials i races que compartien l’objectiu de la sobirania cubana. La Guerra dels Deu Anys, que acabaria amb el Pacte de Zanjón el 1878 sense aconseguir la independència, va ser brutal i costosa, però va establir les bases de la consciència nacional cubana i va posar en el mapa mundial la causa de l’illa.

---

El llegat de l’Home de La Demajagua

El 10 d’octubre de 1868 simbolitza l’inici d’un llarg i dolorós camí que no acabaria fins al 1898 amb la Guerra d’Independència (Guerra del 95), liderada per José Martí, Antonio Maceo i Máximo Gómez, i la posterior intervenció dels Estats Units.

L’acció de Carlos Manuel de Céspedes no només va ser un acte de coratge polític, sinó una immolació personal en l’altar de la pàtria. Com a terratinent, va arriscar i va perdre la seva riquesa, la seva comoditat i, finalment, la seva vida (va morir assassinat a la Sierra Maestra el 1874) en nom d’un ideal superior: una Cuba lliure i igualitària.

El Grito de Yara, per tant, no és només una efemèride històrica, sinó un recordatori que la llibertat i la dignitat són valors que, de vegades, exigeixen els sacrificis més grans, fins i tot de part d’aquells que, en aparença, tenien més a perdre en el procés revolucionari. És l’esclat de la Revolució Cubana, la prova que la voluntat d’un poble per ser amo del seu propi destí pot trencar les cadenes de segles de dominació.