Avui fem un salt en el temps fins al 6 de maig de 1527, una data que ressona amb la tragèdia i la brutalitat: el dia que Roma, la Ciutat Eterna, va ser salvatgement saquejada.

Imagineu-vos la grandesa de Roma en aquella època, el cor del Renaixement, ple d’art, de poder i d’una història mil·lenària. Però aquell dia, tot va canviar. Milers de soldats, majoritàriament lansquenets alemanys i altres mercenaris de l’exèrcit de Carles V, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, van irrompre a la ciutat.

¿Per què va passar això? Doncs, com sovint passa en la història, hi havia una complexa trama de política, religió i ambició. El Papa Climent VII s’havia aliat amb França contra Carles V, i aquest, amb una barreja de necessitat de finançament per a les seves guerres i una certa hostilitat cap al Papat, va permetre que les seves tropes, moltes d’elles amb fervor luterà i poc controlades, caiguessin sobre Roma.

El que va seguir va ser un horror inimaginable. Durant dies, la ciutat va patir una onada de violència, saquejos, assassinats i destrucció. Esglésies, palaus, cases particulars… res no es va salvar de la fúria dels soldats. Fins i tot la Basílica de Sant Pere va ser profanada. Artistes i intel·lectuals van fugir per salvar la vida, i moltes obres d’art inestimables es van perdre o van resultar danyades.

El saqueig de Roma no va ser només una catàstrofe per a la ciutat i els seus habitants. Va marcar un punt d’inflexió en la història del Renaixement, assestant un cop dur al seu centre cultural i artístic. També va tenir profundes implicacions polítiques i religioses, debilitant el poder del Papat i alterant l’equilibri de forces a Europa.

És important recordar aquests moments foscos de la història per entendre la fragilitat de la civilització i el cost de la guerra i la intolerància. El 6 de maig de 1527 ens recorda que fins i tot les ciutats més glorioses poden ser vulnerables a la barbàrie.