Els Estats Units d’Amèrica són d’aquests països en què les seves eleccions a president condicionen la política exterior i comercial de bon part de món. Per això convé entendre com s’elegeix a un dels presidents que compten amb més poder.
Quan es vota?
El dia de les eleccions, que tal com estableix la constitució dels EUA s’ha de celebrar el mateix dia per a tots els Estats, se celebren cada 4 anys el primer dimarts després del primer dilluns de novembre d’ençà de 1845, i això significa que tenen lloc entre el 2 i el 8 de novembre de cada any múltiple de 4.
La raó de l’elecció d’aquest dia és cultural i respon als costums i l’organització de l’època. Es va fixar el mes de novembre perquè ja s’havien acabat les tasques agrícoles, encara no és hivern i era més difícil que hi hagués problemes de transport per causa de la meteorologia. I es va especificar que fossin el primer dimarts després del primer dilluns per evitar que coincidís amb la festivitat de Tots Sants (1 de novembre).
Qui pot votar?
La Constitució dels Estats Units garanteix que tots els ciutadans dels Estats Units majors de 18 anys poden votar a les eleccions federals (nacionals), estatals i locals. La Constitució estableix un sistema electoral d’elecció indirecta (sufragi indirecte): els ciutadans i ciutadanes nord-americans no voten directament a president, sinó a uns representants que després deleguen el seu vot.
Per a poder votar a les eleccions presidencials és necessari:
- Ser ciutadà nord-americà,
- Complir amb els requisits de residència de cada estat, si bé malgrat que no es tengui residència també es pot votar.
- Tenir 18 anys el dia de les eleccions i haver-se registrat per votar (només Dakota del Nord no requereix inscripció)
Qui pot ser candidat a president?
Per ser president o vicepresident dels Estats Units s’han de complir 4 requisits:
- Ser ciutadà per naixement dels Estats Units
- Haver complert 35 anys
- Acreditar 14 anys de residència al país
Segons l’esmena 22 de la Constitució, introduïda el 1951, no es pot exercir com a president més de dos mandats (vuit anys). Segons l’esmena 12, el vicepresident no pot haver estat president abans per dos mandats.
Dos grans partits: el Demòcrata i el Republicà.
Partit demòcrata
El Partit Demòcrata és un partit polític dels Estats Units d’Amèrica (anglès: Democratic Party). El partit, amb el seu nom actual, va ser establert per Andrew Jackson durant la dècada de 1820, encara que va néixer amb Thomas Jefferson i com una escissió del Partit Demòcrata-Republicà de 1792. És el segon partit polític més antic del món, després del Partit Conservador del Regne Unit. Des de 1896 els demòcrates són el partit liberal (progressista) encara que les seves polítiques no són similars a les polítiques dels partits socialdemòcrates d’Europa.
El símbol dels demòcrates es deu a un dels seus candidats i posterior president Andrew Jackson va ser comparat pels seus adversaris amb un ase causa de la seva tossuderia i estretor de mires. Això, però, no va disgustar a Jackson, que va adoptar a l’animal com a símbol, ressaltant qualitats com la seva capacitat per treballar.
El Partit Republicà, també conegut com el GOP (anglès: Grand Old Party), és un dels dos grans partits polítics dels Estats Units. En la política moderna, el Partit Republicà ha estat el partit socialment més conservador i econòmicament més liberal. Va ser establert el 1854 com a coalició dels Whigs i el Partit del Sòl Lliure, que s’oposaven a l’expansió de l’esclavatge i que promovien la modernització dels Estats Units. La seva mascota és un elefant de color vermell. El seu origen cal cercar-lo en la imatge electoral d’un elefant que utilitzà el president republicà Abraham Lincoln.
Però fou Thomas Nast, il·lustrador que a finals de segle XIX va treballar com caricaturista a la revista de temàtica política Harper ‘s Weekly (1857-1916), el veritable artífex de l’associació entre els dos partits i els seus corresponents símbols. El 1874, Nast va publicar la vinyeta Third Term Panic (‘Pànic a un tercer mandat’), en què critica la situació política del moment i les intencions del president republicà Ulisses S. Grant de presentar-se al càrrec per tercera vegada comparant al seu partit amb l’elefant. Curiosament, en aquesta vinyeta l’ase no representa els demòcrates, tot i que ja llavors se li associava amb aquest partit. Durant tota la seva carrera, Nast faria servir aquests dos animals per representar a ambdues faccions polítiques, del que prendrien exemple altres il·lustradors i fins al dia d’avui.
Què són els caucus o primàries i les convencions nacionals?
Les eleccions passen per tres fases: caucus /o primàries, convencions nacionals i eleccions generals
Els Caucus i les primàries se celebren entre febrer i juny de l’any de les eleccions. Al març, en l’anomenat superdimarts, més d’una dotzena d’estats elegeixen els delegats dels seus candidats presidencials.
Els caucus són una assemblea privada dels partits on després d’hores de debat es trien a mà alçada als delegats que votaran els candidats a la presidència en la convenció nacional. Els delegats que no arriben al 15 % dels vots s’han de retirar i els seus votants han de donar suports als candidats que més els agradin dels que hagin superat aquest percentatge. Els candidats guanyen delegats d’acord amb els vots obtinguts.
Les primàries s’assemblen més a una elecció tradicional, on els partits elegeixen els delegats dels seus candidats mitjançant el vot personal i individual dels seus afiliats.
Un cop celebrades les primàries en tots els estats, cada partit celebra una convenció nacional per designar el seu candidat a la presidència Les convencions nacionals se celebren a l’agost i, tant el partit Demòcrata com el Republicà nomenen al seu candidat definitiu a la presidència. Una vegada elegit candidat, aquest anuncia qui ocuparà la vicepresidència si és elegit. Junts formen l’anomenat tiquet electoral del seu partit.
Com es vota?
Això vol dir que no guanya el candidat amb més vots (vots populars), sinó el que guanyi en la majoria d’estats (vots electorals).
En total hi ha 538 compromissaris que conformen el Col·legi Electoral. La xifra equival al nombre de diputats de la Cambra de Representants (435), senadors (100) i els tres delegats de Washington D.C. (Districte de Columbia).
Es distribueixen entre els 50 estats més el Districte de Columbia en funció de la població i és equivalent al nombre de diputats i senadors que correspon a cada territori. Els estats amb més electors són Califòrnia (55), Texas (38) i Nova York i Florida (tots dos amb 29). Cada estat dicta les normes que fixen el vot dels compromissaris. La majoria concedeix tots els vots electorals de l’estat al candidat que obté la majoria absoluta dels vots populars (winner-take-all system), amb l’excepció de Nebraska i Maine, que distribueixen el vot proporcionalment entre cada candidat segons el percentatge de vots populars rebuts.
Els membres del Col·legi Electoral, coneguts com a electors, voten directament pel president i el vicepresident. Si el resultat de les dues votacions és la majoria absoluta, l’elecció s’acaba. En el sistema electoral dels Estats Units guanya el primer presidenciable que arriba a 270 electors.
Si la majoria dels electors no vota o es dóna el cas d’un improbable empat, serà la Cambra de Representants qui elegiria el president i el Senat al vicepresident. Es podria donar la situació d’haver un president d’un partit i un vicepresident d’altre. Aquesta situació s’ha donat dues vegades en la història dels Estats Units. En 1801, Thomas Jefferson i Aaron Burr van rebre el mateix nombre de vots electorals. Llavors la Cambra de Representants va haver de votar fins a 36 vegades seguides al llarg de cinc dies fins que Jefferson va rebre una majoria de vots a favor.
Com es fa el recompte?
Segons marca la Constitució, el primer dilluns després del segon dimecres de desembre, els electors que integren el Col·legi Electoral emeten formalment els seus vots electorals i els envia al Congrés de Representants, on seran recomptats i certificats el 6 de gener.
La Constitució no obliga el compromissari a votar al candidat pel qual ha rebut més vots en el seu estat. No obstant això, alguns estats sí que ho tenen regulat per llei i fins i tot tenen establertes penes per als anomenats ‘electors deslleials’. En qualsevol cas, mai en la història dels ‘electors deslleials’ han alterat el resultat d’unes eleccions
Quan pren possessió el nou president?
La Constitució dels EUA també fixa que els presidents han de jurar el càrrec el 20 de gener a les escales del Capitoli, davant el president de Tribunal Suprem, mitjançant la següent fórmula:
Juro solemnement que exerciré fidelment el càrrec de president dels Estats Units i, fins al límit de la meva capacitat, preservar, protegir i defensar la Constitució dels Estats Units
I què passa amb el poder legislatiu: CAMBRA de Representants i Senat?
Als Estats Units les eleccions legislatives se celebren cada dos anys. En elles els votants trien a un terç dels senadors i als 435 membres de la Cambra de Representants. Les eleccions a mitjan mandat o “midterm elections” se celebren al bell mig de dues eleccions presidencials.
A diferència de les eleccions presidencials, en les quals s’usa el Col·legi Electoral per decidir qui serà el pròxim president, en les eleccions legislatives s’utilitza el vot directe dels ciutadans d’un estat per elegir els guanyadors.
Cambra de Representants: els membres de la Cambra de Representants dels Estats Units compleixen mandats de dos anys. Això vol dir que els 435 membres de la Cambra de Representants són triats tant en anys d’eleccions de meitat de mandat com en les eleccions presidencials.
El nombre de representants per estat és proporcional als habitants. Cada representant està al servei dels habitants del seu districte congressual i per a ser elegit ha de tenir almenys 25 anys, ser ciutadà nord-americà per almenys set anys, i viure en l’estat que ell o ella desitja representar.
Senat: Els senadors compleixen mandats de sis anys. Un terç dels senadors són triats tant durant eleccions de meitat del mandat com durant les eleccions presidencials. Hi ha 100 senadors en total, dos per cada estat.
Per postular-se al càrrec de senador, han de tenir almenys 30 anys, ser ciutadà nord-americà per a l’almenys nou anys i viure en l’estat que ell o ella desitja representar.
Un sistema poc democràtic? El “Check and balances”
Aquest sistema, que com hem vist queda recollit a la constitució dels Estats Units, compta amb els seus detractors a dins i fora dels EUA perquè pot succeir que el president acabi sent el candidat amb menys vots populars.
Els nord-americans van modificar posteriorment la Constitució per fer el sistema més democràtic. A començament del 1913, els senadors dels Estats Units van ser elegits directament per la població i és el poble qui pot triar els membres del Col·legi d’electors.
En un sistema d’elecció indirecta com són les eleccions a president dels Estats Units, per guanyar les eleccions és més important el vot electoral (els representants de cada estat) que el vot popular (el suport de la població).
D’aquesta manera, un candidat pot guanyar més fàcilment si aconsegueix molts estats amb un marge de vot petit, en comptes de guanyar en alguns estats per àmplia majoria. Així, els candidats han de fer campanya per tot el país i no concentrar-se en les grans ciutats i zones urbanes. Per això, guanyar en zones rurals pot marcar la diferència en la carrera presidencial.
Això és el que va succeir en les eleccions de 2016: Trump va obtenir la majoria en més estats, però Clinton va guanyar en nombre de vots totals. Els republicans han guanyat el vot popular a les eleccions presidencials només una vegada en els últims 20 anys i no obstant han controlat la presidència durant 12 d’aquests 20 anys.
Hom pot pensar que és poc democràtic, però arreu del món la majoria de les democràcies també tenen instruments per igualar les notables diferències de població dels seus territoris, atorgant diputats extres o igualant el nombre de diputats dels territoris, sense considerar la població resident. Els partidaris d’aquest sistema defensen que el vot indirecte dóna més importància als estats menys poblats i els iguala a altres estats més rics. Per canviar el sistema d’elecció del president requereix una reforma constitucional i esmenar la constitució dels Estats Units, encara que són famoses les nombroses esmenes, no és un procés senzill. I a més com hem vist, hi ha partits que es beneficien d’aquesta situació i són reticents als canvis.
Ara bé, tot i la imperfecció del sistema, la constitució dels EUA distribueix el poder de Govern Federal en tres poders diferenciats: executiu, legislatiu i judicial, i estableix un sistema de contrapesos i control conegut com a Checks and balances, per garantir l’equilibri entre els tres poders.
En tractar-se d’un sistema basat «en l’imperi de la llei», el poder legislatiu té una certa capacitat superior als altres dos poders. Això sí, per poder exercir aquestes capacitats extraordinàries, el legislatiu ha d’actuar de forma unànime, amb el beneplàcit de les dues càmeres que formen el Congrés dels Estats Units, la Cambra de Representants i el Senat. A conseqüència d’això, la diferenciació i el repartiment de competències entre les branques és tal que no comparteixen ni tan sols electors. El Congrés (el poder legislatiu, format per la Cambra de Representants i el Senat) és elegit per sufragi universal; el president (poder executiu, format pel president i el vicepresident) és elegit per un col·legi de delegats format per tantes persones com a representants tingui l’estat en el Congrés; i la Cort Suprema, els membres són nomenats pel president i ratificats pel Senat de manera vitalícia.
Cal tenir present que es tracta d’un sistema que, tot i que ha patit canvis lleugers, compta amb més de 230 anys d’història.
Font: Estados Unidos en Breve: Las Elecciones
rpuigserversocials.com 