Tema 9. Roma: de la monarquia a l’Imperi

Pàgina en construcció

Presentació

En aquesta unitat estudiarem l’evolució històrica de Roma des de la Monarquia, la República i l’Imperi, i ens fixarem en la seva expansió i en el seu declivi, així com en la seva organització social i econòmica. També explicarem breument  els orígens del cristianisme.

Estudiarem la presència dels romans a la península Ibèrica i les Illes Balears en l’herència cultural que hi varen deixar. També caracteritzarem el procés de romanització d’Hispània, la divisió en províncies i l’organització econòmica.

Per fer-ho, ens servirem de recreacions històriques representades en il·lustracions, restes arqueològiques i monumentals. A més, desenvoluparem la capacitat de l’alumnat d’interpretar mapes històrics.

Objectius

1. Explicar la fundació de la ciutat de Roma.
2. Descriure l’evolució i les característiques de la Roma republicana (segles VI-I aC).
3. Deduir les causes de l’expansió territorial de Roma, de la crisi de la República i de la mort de Juli Cèsar.
4. Explicar les característiques de l’Imperi romà (segles I-V dC) i els beneficis de la pax romana.
5. Diferenciar les classes socials de la Roma urbana: rics, pobres, esclaus i lliberts.
6. Reconèixer la nova religió sorgida durant el domini romà: el cristianisme.
7. Deduir perquè es va produir el final de l’Imperi romà.
8. Conèixer els esdeveniments principals de les guerres entre Roma i Cartago i descriure les diferents fases de la conquesta romana d’Hispània, fent una atenció especial al procés de conquesta i romanització de les Illes Balears.
9. Conèixer les obres públiques i les manifestacions artístiques de l’època romana que es conserven al nostre territori.

Els orígens de Roma

Durant el període en què es va desenvolupar la civilització grega, també a la península Itàlica van produir-se una sèrie de processos semblants, i una petita ciutat del centre de la Península, Roma, va adquirir una importància creixent. En un llarg procés, acabaria convertint-se en la potència hegemònica a l’Europa de l’Antiguitat.

La península Itàlica forma un territori característic. La seva situació al centre de la Mediterrània permetia als seus pobladors una fàcil comunicació amb el continent europeu (la poderosa serralada dels Alps mai va ser realment una barrera infranquejable), amb tots dos costats de la Mediterrània i, fins i tot, amb el continent africà (ja que l’extrem sud de la Península és a molt poques milles de la costa de Tunísia), malgrat que les seves costes no resultaven tan adequades per a la navegació com les de Grècia.

A més, a les valls dels Apenins, l’accidentada serralada que travessa la Península de nord a sud, i en algunes grans planes del centre d’Itàlia es podien conrear cereals, vinya i olivera. També hi pasturaven els ramats de vaques i ovelles. El subsol de la Península també era relativament ric: hi havia marbre, plom i ferro. Finalment, extensos boscos proporcionaven una gran quantitat de fusta.

Durant la primera meitat del I mil·lenni aC, podem distingir ja tres zones d’influència ben diferenciades. En el sud (a Sicília), hi havien fundat les seves colònies els fenicis i, sobretot, els grecs que convivien amb alguns pobles indígenes (aquestes terres del sud es coneixien amb el nom de Magna Grècia). En el centre vivien diversos pobles d’origen indoeuropeu, com els llatins (del Laci, a la regió on avui està situada la ciutat de Roma). En el nord assolien cada cop més importància, entre altres pobles com els sabins, els etruscs, que van desenvolupar una important civilització.

L’origen dels etruscs és encara una incògnita, però segons la hipòtesi més difosa, podria tractar-se d’un poble que va emigrar per mar des d’Àsia Menor (Lídia) fins al nord d’Itàlia.

Durant els primers segles del I mil·lenni aC, els etruscs varen aconseguir desenvolupar un conjunt de ciutats-estat governades per monarques que dirigien també la vida religiosa. Combinaven l’agricultura, la pastura i l’artesania (treballaven el ferro) amb el comerç. A causa de la seva situació geogràfica, els etruscs feien d’intermediaris amb els grecs del sud i els pobles del centre d’Europa, productors de ferro i altres matèries primeres. A més a més practicaven la pirateria contra els comerciants grecs. Els etruscs usaven un sistema d’escriptura propi, van fundar ciutats i van ocupar d’altres, com probablement va ser el cas de Roma.

A principis del I mil·lenni aC, en uns turons propers al Tíber, un riu que travessa el Laci, hi havia un conjunt de poblats en els quals vivien tribus de pastors. Com que el Laci era una zona de pas obligat entre el nord i el sud d’Itàlia els llatins van anar experimentant un gran desenvolupament econòmic.

Segurament, entre els segles VIII i VII aC, aquest territori va ser conquerit pels etruscs, els quals van convertir aquest conjunt de set poblats, situats a molt poca distància uns dels altres en set turons a prop de la desembocadura del riu Tíber, en una gran ciutat: Roma. Hi van construir muralles, canalitzacions d’aigua i grans edificis públics, i van establir un sistema de govern monàrquic.

El rei de la ciutat de Roma tenia un gran poder i governava amb l’ajut del Senat, constituït pels representants de més edat de les famílies més poderoses.

Tot i això, va fer fortuna la llegenda segons la qual la fundació de Roma va tenir lloc l’any 753 aC, i va ser obra de dos germans bessons, Ròmul i Rem, que, de petits, havien estat abandonats a la vora del riu Tíber i van sobreviure gràcies a ser alletats per una lloba.

Cap a finals del segle VI aC, els etruscs van entrar en un període de decadència per causes diverses. Sabem que van patir derrotes militars enfront dels grecs, que s’havien aliat amb alguns pobles itàlics. Hi va haver, a més, una epidèmia de malària que va arrasar moltes zones pantanoses del Laci.

L’any 509 aC, els patricis romans van aprofitar aquesta debilitat dels etruscs i per posar fi al seu domini i expulsar-los de la ciutat. Aleshores van abolir la monarquia i van establir un nou sistema polític: la República (coneguda també com a bé comú).

La República Romana (509 – 27 aC)

Durant gairebé cinc-cents anys (del 509 al 27 aC), Roma va ser una República. En aquest període, la república romana va aconseguir, en primer lloc, unificar políticament la península Itàlica i, poc després, iniciar la conquesta del món mediterrani.

Per a dur a terme això, els romans van haver de fer servir les armes, per la qual cosa, ja des de bon començament, la nova organització política de Roma va estar força vinculada a l’organització militar. La participació en els conflictes armats havia permès als patricis d’acumular grans riqueses, mitjançant el repartiment del botí obtingut i la captura de presoners, que després convertirien en esclaus. Aquesta organització de caràcter militar va mantenir-se durant una primera etapa de la República, esdevenint una república aristocràtica

Durant el període que va seguir a la creació de la República, la ciutat de Roma va incrementar el seu poder. Va augmentar la seva participació en el comerç mediterrani i van establir en ella la seva residència gents vingudes de terres llunyanes, com comerciants grecs. A més, la potent organització militar dels romans els va permetre, després d’una sèrie d’enfrontaments amb els pobles veïns, d’obtenir nombroses victòries i posar sota el seu control gran part de la península Itàlica.

Tot aquest procés va fer possible que alguns plebeus, gràcies al comerç i a altres negocis, acumulessin grans riqueses i, per tant, que pretenguessin tenir una major participació en les decisions polítiques, reservades fins aquell moment a la minoria aristocràtica patrícia.

Després d’un període de tensions entre patricis i plebeus i tenint en compte, a més, que l’exèrcit romà necessitava cada cop més soldats, es va procedir a una sèrie de reformes socials. D’aquesta manera, va ser promulgada la Llei de les Dotze Taules (primer conjunt romà de lleis escrites) que ampliava la participació dels plebeus (fins a la seva completa equiparació en el segle IV aC).

També hi va haver una transformació en l’exèrcit. La població masculina va restar dividida en cinc classes en funció de la riquesa que posseïen, i, en conseqüència, segons el tipus d’armes que hi podien aportar. Aquesta escala anava des dels rics, que tenien cavalls i armadura completa, fins als més pobres, que no posseïen res més que la seva pròpia força de treball.

Els ciutadans es reunien en assemblees, els comicis centuriats, que tenien a més funcions polítiques, com l’elecció dels magistrats.

D’aquesta manera, la inicial República aristocràtica va anar derivant cap a una República dels rics. És a dir, la raó de les diferències socials i polítiques ja no va residir en la pertinença o no a determinades gens o llinatges, sinó que va passar a descansar en la possessió de riquesa. Si bé els plebeus van veure reconeguts els seus drets com a ciutadans i aquells que s’havien enriquit van poder participar de les decisions polítiques, a Roma sempre va existir un tercer grup social marginat i exclòs de tota mena de drets: els esclaus.

Però entre els anys 133 i 44 aC la República va entrar en crisi. Les causes principals van ser:

• Revoltes socials. Les conquestes van aportar a Roma enormes riqueses, però també grans desigualtats socials (patricis i plebeus). Algunes persones es convertien en influents famílies riques mentre que un gran nombre de camperols abandonaven les seves terres arruïnades perquè no podien competir amb els latifundis treballats per esclaus i entraven a servir en l’exèrcit o marxaven a la capital. Això va donar lloc a conflictes socials en què es demandava un millor repartiment de la terra i igualtat de drets. Bons exemples van ser la revolta dirigida pels germans Grac (segle II aC) o la dirigida per l’esclau Espartaco (73 aC)
• Guerres civils. Per intentar solucionar la crisi el Senat i els magistrats romans van lliurar el poder als caps militars que es van enfrontar mútuament en sengles guerres civils que van desestabilitzar políticament a la República. Un d’aquests caps militars, Juli Cèsar, l’any 48 aC va ser proclamat dictador perpetu i va assumir tots els poders. Però els seus contraris el van assassinar l’any 44 aC I va ser el seu fill adoptiu, Octavi, qui va vèncer als rivals de Cèsar en una guerra civil convertint-se en emperador de Roma (27 aC) i en l’home més poderós d’occident.

De la República a l’Imperi Romà

La vida política de la República romana va canviar força respecte dels primers temps, arran de la seva expansió territorial. La possessió de càrrecs permetia d’enriquir-se molt, però calia ser elegit, per la qual cosa s’havia generalitzat el costum de comprar els vots dels ciutadans.

Després de tot un seguit de guerres civils i traïcions múltiples, Octavi va aconseguir imposar-se a tots ells el 27 a.C.

En els darrers anys del segle I aC, Octavi va concentrar els càrrecs de màxim poder. Es va proclamar emperador, la qual cosa comportava tenir el control de l’exèrcit, i va ser elevat a la categoria de príncep (primun inter pares), fet que implicava que el poble i el Senat delegaren a la seva persona els seus poders i obligacions.

Així mateix, Octavi va esdevenir el tribú màxim –quan en els orígens de la República aquest càrrec havia estat creat per a representar els plebeus–. En l’any 27 aC. va fer-se nomenar August (que significa “digne de veneració”), per tant l’emperador també assumia el màxim poder religiós. Finalment, l’any 12 aC., se li va atorgar la categoria de màxim pontífex, amb la qual cosa va assumir el poder religiós. A la seva mort (14 dC), encara seria més divinitzat. D’aquesta manera, s’eliminava qualsevol signe de sistema democràtic a la República i s’establia l’Imperi.

El nou sistema imperial comportava una gran centralització política: les decisions, que afectaven enormes territoris i moltíssimes persones, les prenia, des d’una ciutat, essencialment, una sola persona. Per a tot això, tenia una gran organització administrativa i militar que actuava sota les seves ordres.

Malgrat tot, al costat de la figura de l’emperador va continuar existint el Senat, al qual, a partir d’aleshores, solament van poder accedir-hi personalitats escollides per l’emperador. Des d’aquest moment, el Senat va tenir una funció purament consultiva d’assessorament a l’emperador perdent influència i autoritat. També se li va concedir el control i el cobrament dels impostos de certes províncies, mentre que en unes altres aquestes funcions depenien directament de l’emperador, a través d’una sèrie de funcionaris anomenats delegati.

Amb August va iniciar-se el sistema mitjançant el qual el títol d’emperador es transmetia als membres d’una mateixa família o dinastia. No obstant això, no calien els llaços de consanguinitat. A vegades, els emperadors, per tal de preparar la seva successió, nomenaven fill adoptiu a la persona seleccionada. La dinastia d’August s’anomenava Júlia-Clàudia, i va ser succeïda per la dinastia Flàvia.

Durant l’Imperi va prosseguir l’expansió territorial de Roma, que, a més de sotmetre tot el món mediterrani, va controlar bona part de l’Europa continental (les fronteres es van situar als rius Rin i Danubi) i de la Gran Bretanya (Britània). L’expansió territorial més gran de l’Imperi va donar-se durant el regnat de l’emperador Trajà (98-117 dC).

Per administrar l’Imperi, el territori romà es va dividir en unes cinquanta províncies, l’administració de les quals estava a càrrec d’uns governadors designats per l’emperador. La cohesió i la unitat d’un Imperi tan gran s’aconseguia gràcies a l’existència d’una completa xarxa de camins, o vies, i d’un poderós exèrcit, les legions.

Al llarg de dos segles, l’Imperi va conèixer una època de relativa pau exterior i d’estabilitat interior, que coneixem amb el nom de pax romana. Seria a partir del segle III quan els enfrontaments amb els pobles veïns i les rivalitats internes van afeblir el sistema imperial. S’iniciava així una etapa en la qual molts emperadors van ser imposats per les Legions de l’exèrcit, com, per exemple, la dinastia dels Severs, i després diversos emperadors que procedien d’Il·líria, on havien exercit càrrecs militars.

A les darreries del segle III i començaments del segle IV, mentre creixien les dificultats, alguns emperadors van realitzar diversos intents per dividir l’Imperi en zones més petites, amb la finalitat que el seu control resultés més fàcil. I així, van nomenar diverses persones perquè administressin el poder com, per exemple, durant el període de la tetrarquia o la divisió final de l’Imperi, efectuada per Teodosi.

La crisi de l’Imperi

Però tot això va canviar a partir del segle III, ja que el totpoderós Imperi romà va entrar en decadència . A causa principalment a:

• La corrupció de funcionaris i de l’exèrcit.
• El debilitament del poder de l’emperador.
• L’enfortiment del paper de l’exèrcit a les províncies.
• Les freqüents guerres civils promogudes per generals que aspiraven a poder, així com les dificultats econòmiques per pagar als soldats.
• La contínua pressió dels pobles germànics pel nord i dels perses per l’est.
• Disminució del nombre d’esclaus per la fi de les conquestes va agreujar el manteniment de les grans propietats rurals.
• Les comunicacions entre Roma i els diferents racons de l’Imperi eren difícils a causa de la distància.
• Els preus dels productes van pujar a causa de l’excessiu consum, l’escassa producció i la falta de noves conquestes.
• Tot això va influir en el comerç que es va veure afectat per la inseguretat, i els impostos no van ser suficients per cobrir les despeses militars de l’Estat. La vida es va fer més difícil i la població va començar a traslladar-se al camp on la subsistència semblava més fàcil. A aquest procés se’l coneix com la ruralització d’Europa.

D’altra banda, l’emperador Constantí va decretar la fi de les persecucions contra els cristians (Edicte de Milà, 313). Al final del segle IV, l’emperador Teodosi va fer del cristianisme la religió oficial de l’Imperi. Amb el temps, el cristianisme es va expandir arreu de l’Imperi.

L’any 395, per facilitar-ne la defensa, l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus fills, Arcadi i Honori. A partir d’aquest moment van quedar separats l’Imperi Romà d’Occident i l’Imperi Romà d’Orient. A l’Imperi d’Orient (Bizantí) l’emperador va saber mantenir l’autoritat i defensar les fronteres, i l’Imperi va sobreviure. • En canvi, a l’Occident, la decisió de Teodosi va ser insuficient per salvar l’Imperi.

Al començament del segle V, els pobles germànics van travessar les fronteres i entraren a l’Imperi occidental. Els pobles invasors es van anar instal·lant a les terres d’Occident i crearen regnes independents. La caiguda de l’últim emperador romà d’Occident (Ròmul Augústul) marca la fi de l’Antiguitat i el començament de l’edat mitjana.

Recursos per a saber-ne més

• Com eren les cases i hagitatges a l’antiga Roma?