1. Presentació
2. Objectius
3. Els orígens de Roma
4. La Monarquia (753-510 a. C)
5. La República Romana (509 – 27 aC)
   1. El govern de la república
   2. La crisi de la república
6. De la República a l’Imperi Romà
7. La crisi de l’Imperi
8. El cristianisme: De la persecució a la religió oficial de Roma
9. L’economia i la societat a Roma
10. La societat romana
11. La cultura romana
    1. Roma i els seus déus
    2. El llatí: la llengua de la saviesa
    3. El dret romà
    4. La romanització: de Roma al món
12. Bibliografia

Presentació

En aquesta unitat estudiarem l’evolució històrica de Roma des de la Monarquia, la República i l’Imperi, i ens fixarem en la seva expansió i en el seu declivi, així com en la seva organització social i econòmica. També explicarem breument  els orígens del cristianisme.

Estudiarem la presència dels romans a la península Ibèrica i les Illes Balears en l’herència cultural que hi varen deixar. També caracteritzarem el procés de romanització d’Hispània, la divisió en províncies i l’organització econòmica.

Per fer-ho, ens servirem de recreacions històriques representades en il·lustracions, restes arqueològiques i monumentals. A més, desenvoluparem la capacitat de l’alumnat d’interpretar mapes històrics.

Objectius

1. Explicar la fundació de la ciutat de Roma.
2. Descriure l’evolució i les característiques de la Roma republicana (segles VI-I aC).
3. Deduir les causes de l’expansió territorial de Roma, de la crisi de la República i de la mort de Juli Cèsar.
4. Explicar les característiques de l’Imperi romà (segles I-V dC) i els beneficis de la pax romana.
5. Diferenciar les classes socials de la Roma urbana: rics, pobres, esclaus i lliberts.
6. Reconèixer la nova religió sorgida durant el domini romà: el cristianisme.
7. Deduir perquè es va produir el final de l’Imperi romà.
8. Conèixer els esdeveniments principals de les guerres entre Roma i Cartago i descriure les diferents fases de la conquesta romana d’Hispània, fent una atenció especial al procés de conquesta i romanització de les Illes Balears.
9. Conèixer les obres públiques i les manifestacions artístiques de l’època romana que es conserven al nostre territori.

Els orígens de Roma

Durant el període en què es va desenvolupar la civilització grega, també a la península Itàlica van produir-se una sèrie de processos semblants, i una petita ciutat del centre de la Península, Roma, va adquirir una importància creixent. En un llarg procés, acabaria convertint-se en la potència hegemònica a l’Europa de l’Antiguitat.

La península Itàlica forma un territori característic. La seva situació al centre de la Mediterrània permetia als seus pobladors una fàcil comunicació amb el continent europeu (la poderosa serralada dels Alps mai va ser realment una barrera infranquejable), amb tots dos costats de la Mediterrània i, fins i tot, amb el continent africà (ja que l’extrem sud de la Península és a molt poques milles de la costa de Tunísia), malgrat que les seves costes no resultaven tan adequades per a la navegació com les de Grècia.

A més, a les valls dels Apenins, l’accidentada serralada que travessa la Península de nord a sud, i en algunes grans planes del centre d’Itàlia es podien conrear cereals, vinya i olivera. També hi pasturaven els ramats de vaques i ovelles. El subsol de la Península també era relativament ric: hi havia marbre, plom i ferro. Finalment, extensos boscos proporcionaven una gran quantitat de fusta.

Durant la primera meitat del I mil·lenni aC, podem distingir ja tres zones d’influència ben diferenciades. En el sud (a Sicília), hi havien fundat les seves colònies els fenicis i, sobretot, els grecs que convivien amb alguns pobles indígenes (aquestes terres del sud es coneixien amb el nom de Magna Grècia). En el centre vivien diversos pobles d’origen indoeuropeu, com els llatins (del Laci, a la regió on avui està situada la ciutat de Roma). En el nord assolien cada cop més importància, entre altres pobles com els sabins, els etruscs, que van desenvolupar una important civilització.

L’origen dels etruscs és encara una incògnita, però segons la hipòtesi més difosa, podria tractar-se d’un poble que va emigrar per mar des d’Àsia Menor (Lídia) fins al nord d’Itàlia.

Durant els primers segles del I mil·lenni aC, els etruscs varen aconseguir desenvolupar un conjunt de ciutats-estat governades per monarques que dirigien també la vida religiosa. Combinaven l’agricultura, la pastura i l’artesania (treballaven el ferro) amb el comerç. A causa de la seva situació geogràfica, els etruscs feien d’intermediaris amb els grecs del sud i els pobles del centre d’Europa, productors de ferro i altres matèries primeres. A més a més practicaven la pirateria contra els comerciants grecs. Els etruscs usaven un sistema d’escriptura propi, van fundar ciutats i van ocupar d’altres, com probablement va ser el cas de Roma.

A principis del I mil·lenni aC, en uns turons propers al Tíber, un riu que travessa el Laci, hi havia un conjunt de poblats en els quals vivien tribus de pastors. Com que el Laci era una zona de pas obligat entre el nord i el sud d’Itàlia els llatins van anar experimentant un gran desenvolupament econòmic.

Segurament, entre els segles VIII i VII aC, aquest territori va ser conquerit pels etruscs, els quals van convertir aquest conjunt de set poblats, situats a molt poca distància uns dels altres en set turons a prop de la desembocadura del riu Tíber, en una gran ciutat: Roma. Hi van construir muralles, canalitzacions d’aigua i grans edificis públics, i van establir un sistema de govern monàrquic.

El rei de la ciutat de Roma tenia un gran poder i governava amb l’ajut del Senat, constituït pels representants de més edat de les famílies més poderoses.

Tot i això, va fer fortuna la llegenda segons la qual la fundació de Roma va tenir lloc l’any 753 aC, i va ser obra de dos germans bessons, Ròmul i Rem, que, de petits, havien estat abandonats a la vora del riu Tíber i van sobreviure gràcies a ser alletats per una lloba.

Cap a finals del segle VI aC, els etruscs van entrar en un període de decadència per causes diverses. Sabem que van patir derrotes militars enfront dels grecs, que s’havien aliat amb alguns pobles itàlics. Hi va haver, a més, una epidèmia de malària que va arrasar moltes zones pantanoses del Laci.

La Monarquia (753-510 a. C)

La història de Roma pròpiament dita es divideix en tres períodes. El primer d’ells és la Monarquia (753-510 aC), el segon la República (509-27 aC) i l’últim d’ells l’ Imperi, el qual va començar el 27 aC i va concloure el 476 dC, amb la caiguda de Roma. Fins al 1453 va sobreviure l’ Imperi Romà d’Orient, també conegut com Bizanci, fins que la seva capital, Constantinoble, va ser presa pels turcs.

Al capdavant de les primes tribus a la regió del Laci, es van trobar reis, els quals tenien funcions polítiques, però també religioses. Ja en aquesta primera època va aparèixer una de les institucions clau en la història de Roma: el Senat, una mena d’assemblea formada per les famílies més poderoses.

Després de Ròmul, el primer rei, l’últim dels set reis que va tenir la monarquia a Roma va ser Tarquini el Soberbi , el qual va acabar expulsat cap al 510 aC ​D’aquesta manera els habitants de Roma van eliminar la influència etrusca i van decidir crear una nova forma de govern que va perdurar cinc segles: la República (coneguda també com a bé comú).

La República Romana (509 – 27 aC)

Durant gairebé cinc-cents anys (del 509 al 27 aC), Roma va ser una República. En aquest període, la república romana va aconseguir, en primer lloc, unificar políticament la península Itàlica i, poc després, iniciar la conquesta del món mediterrani.

Per a dur a terme això, els romans van haver de fer servir les armes, per la qual cosa, ja des de bon començament, la nova organització política de Roma va estar força vinculada a l’organització militar. La participació en els conflictes armats havia permès als patricis d’acumular grans riqueses, mitjançant el repartiment del botí obtingut i la captura de presoners, que després convertirien en esclaus. Aquesta organització de caràcter militar va mantenir-se durant una primera etapa de la República, esdevenint una república aristocràtica

Durant el període que va seguir a la creació de la República, la ciutat de Roma va incrementar el seu poder. Va augmentar la seva participació en el comerç mediterrani i van establir en ella la seva residència gents vingudes de terres llunyanes, com comerciants grecs. A més, la potent organització militar dels romans els va permetre, després d’una sèrie d’enfrontaments amb els pobles veïns, d’obtenir nombroses victòries i posar sota el seu control gran part de la península Itàlica.

Tot aquest procés va fer possible que alguns plebeus, gràcies al comerç i a altres negocis, acumulessin grans riqueses i, per tant, que pretenguessin tenir una major participació en les decisions polítiques, reservades fins aquell moment a la minoria aristocràtica patrícia.

El govern de la república

Quan Roma es va convertir en una República el 509 aC, van canviar unes quantes coses respecte al període anterior. De moment, el govern de Roma va passar a mans d’uns dirigents elegits i que, a més, exercien aquest poder de manera temporal. Això no significava que el govern de Roma era de tots els ciutadans  ja que cal parlar d’una govern oligàrquic, perquè en realitat només un grup d’habitants de Roma, els patricis, tal com acabem de veure, eren els que prenien les decisions , en ser els que ocupaven els càrrecs més importants.

Van ser tres les institucions que van dirigir políticament la República.

• Els comicis o assemblees: es pot dir que eren la base del sistema polític i, encara que tots els ciutadans hi podien participar, realment els patricis les controlaven. S’encarregaven de votar lleis i triar els magistrats i tenien lloc al ” fòrum “, espai de reunió públic de la ciutat de Roma.
• El  senat : estava format per 300 membres vitalicis, els quals s’encarregaven de la política exterior , declarant la guerra i signant la pau. També administrava el tresor i gaudia del dret de veto , pel qual podia oposar-se a les lleis aprovades en els comicis.
• Els magistrats: eren el govern de Roma. Aquests càrrecs eren elegibles i el seu mandat era per un any . Els més importants eren els dos cònsols , encarregats de l’exèrcit i de convocar el senat; els pretors, que administraven justícia i podien substituir els cònsols, i els censors, que controlaven el cens de ciutadans. També s’encarregaven de vigilar els costums i els ritus religiosos.

Una de les sigles més famoses de la història de Roma, que precisament va sorgir en època republicana, era SPQR, és a dir, Senatus Populus Que Romanus (Senat i Poble de Roma). L’acrònim feia referència a la unitat existent entre el senat i el poble de la ciutat de Roma, especialment els plebeus. Les sigles van perdurar fins al final de l’Imperi, sent emblema de Roma, exhibit en estendards i documents.

A partir del segle VI aC, els plebeus van aconseguir una institució que, d’alguna manera, defensés els seus interessos: els tribuns de la plebs. Podien proposar lleis i vetar lleis sorgides dels comicis que poguessin anar en contra dels drets dels ciutadans. La creació d‟aquesta magistratura no va suposar la pau social ni la igualtat de drets amb els patricis, ja que aquests seguien controlant el Senat, i, per tant, la majoria de les magistratures.

Després d’un període de tensions entre patricis i plebeus i tenint en compte, a més, que l’exèrcit romà necessitava cada cop més soldats, es va procedir a una sèrie de reformes socials. D’aquesta manera, va ser promulgada la Llei de les Dotze Taules (primer conjunt romà de lleis escrites) que ampliava la participació dels plebeus (fins a la seva completa equiparació en el segle IV aC).

També hi va haver una transformació en l’exèrcit. La població masculina va restar dividida en cinc classes en funció de la riquesa que posseïen, i, en conseqüència, segons el tipus d’armes que hi podien aportar. Aquesta escala anava des dels rics, que tenien cavalls i armadura completa, fins als més pobres, que no posseïen res més que la seva pròpia força de treball.

Els ciutadans es reunien en assemblees, els comicis centuriats, que tenien a més funcions polítiques, com l’elecció dels magistrats.

D’aquesta manera, la inicial República aristocràtica va anar derivant cap a una República dels rics. És a dir, la raó de les diferències socials i polítiques ja no va residir en la pertinença o no a determinades gens o llinatges, sinó que va passar a descansar en la possessió de riquesa. Si bé els plebeus van veure reconeguts els seus drets com a ciutadans i aquells que s’havien enriquit van poder participar de les decisions polítiques, a Roma sempre va existir un tercer grup social marginat i exclòs de tota mena de drets: els esclaus.

La crisi de la república

Però entre els anys 133 i 44 aC la República va entrar en crisi. Les causes principals van ser:

• Revoltes socials. Les conquestes van aportar a Roma enormes riqueses, però també grans desigualtats socials (patricis i plebeus). Algunes persones es convertien en influents famílies riques mentre que un gran nombre de camperols abandonaven les seves terres arruïnades perquè no podien competir amb els latifundis treballats per esclaus i entraven a servir en l’exèrcit o marxaven a la capital. Això va donar lloc a conflictes socials en què es demandava un millor repartiment de la terra i igualtat de drets. Bons exemples van ser la revolta dirigida pels germans Grac (segle II aC) o la dirigida per l’esclau Espartaco (73 aC)
• Guerres civils. Per intentar solucionar la crisi el Senat i els magistrats romans van lliurar el poder als caps militars que es van enfrontar mútuament en sengles guerres civils que van desestabilitzar políticament a la República. Un d’aquests caps militars, Juli Cèsar, l’any 48 aC va ser proclamat dictador perpetu i va assumir tots els poders. Però els seus contraris el van assassinar l’any 44 aC I va ser el seu fill adoptiu, Octavi, qui va vèncer als rivals de Cèsar en una guerra civil convertint-se en emperador de Roma (27 aC) i en l’home més poderós d’occident.

De la República a l’Imperi Romà

La vida política de la República romana va canviar força respecte dels primers temps, arran de la seva expansió territorial. La possessió de càrrecs permetia d’enriquir-se molt, però calia ser elegit, per la qual cosa s’havia generalitzat el costum de comprar els vots dels ciutadans.

Després de tot un seguit de guerres civils i traïcions múltiples, Octavi va aconseguir imposar-se a tots ells el 27 a.C.

En els darrers anys del segle I aC, Octavi va concentrar els càrrecs de màxim poder. Es va proclamar emperador, la qual cosa comportava tenir el control de l’exèrcit, i va ser elevat a la categoria de príncep (primus inter pares), fet que implicava que el poble i el Senat delegaren a la seva persona els seus poders i obligacions.

Així mateix, Octavi va esdevenir el tribú màxim –quan en els orígens de la República aquest càrrec havia estat creat per a representar els plebeus–. En l’any 27 aC. va fer-se nomenar August (que significa “digne de veneració”), per tant l’emperador també assumia el màxim poder religiós. Finalment, l’any 12 aC., se li va atorgar la categoria de màxim pontífex, amb la qual cosa va assumir el poder religiós. A la seva mort (14 dC), encara seria més divinitzat. D’aquesta manera, s’eliminava qualsevol signe de sistema democràtic a la República i s’establia l’Imperi.

El nou sistema imperial comportava una gran centralització política: les decisions, que afectaven enormes territoris i moltíssimes persones, les prenia, des d’una ciutat, essencialment, una sola persona. Per a tot això, tenia una gran organització administrativa i militar que actuava sota les seves ordres.

Malgrat tot, al costat de la figura de l’emperador va continuar existint el Senat, al qual, a partir d’aleshores, solament van poder accedir-hi personalitats escollides per l’emperador. Des d’aquest moment, el Senat va tenir una funció purament consultiva d’assessorament a l’emperador perdent influència i autoritat. També se li va concedir el control i el cobrament dels impostos de certes províncies, mentre que en unes altres aquestes funcions depenien directament de l’emperador, a través d’una sèrie de funcionaris anomenats delegati.

Amb August va iniciar-se el sistema mitjançant el qual el títol d’emperador es transmetia als membres d’una mateixa família o dinastia. No obstant això, no calien els llaços de consanguinitat. A vegades, els emperadors, per tal de preparar la seva successió, nomenaven fill adoptiu a la persona seleccionada. La dinastia d’August s’anomenava Júlia-Clàudia, i va ser succeïda per la dinastia Flàvia.

Durant l’Imperi va prosseguir l’expansió territorial de Roma, que, a més de sotmetre tot el món mediterrani, va controlar bona part de l’Europa continental (les fronteres es van situar als rius Rin i Danubi) i de la Gran Bretanya (Britània). L’expansió territorial més gran de l’Imperi va donar-se durant el regnat de l’emperador Trajà (98-117 dC).

Per administrar l’Imperi, el territori romà es va dividir en unes cinquanta províncies, l’administració de les quals estava a càrrec d’uns governadors designats per l’emperador. La cohesió i la unitat d’un Imperi tan gran s’aconseguia gràcies a l’existència d’una completa xarxa de camins, o vies, i d’un poderós exèrcit, les legions.

Durant els segles I i II dC C. ​Roma va aconseguir una estabilitat interior i domini territorial envejable. Aquest període és el que es coneix com a Pax Romana. Es tracta d’una situació aconseguida no sense esforços sota les dinasties Flavia i  Antonina. Va ser en aquesta època quan es va fortificar la frontera del Nord i de l’Est, conegudes pels rius que de manera natural fan de frontera o llims, el Rin i el Danubi. També Britània, actual Gran Bretanya, va acabar formant part de l’imperi convertint-se en província.

La major extensió de l’imperi va arribar amb Trajà (98-117 dC), un dels emperadors procedents d’ Hispània. Un altre emperador, Caracalla, el 212, va concedir la ciutadania als habitants de l’imperi. I una dada més per comprendre la grandiositat de Roma: la ciutat va assolir el milió d’habitants .

La cultura, la llengua (el llatí), les lleis (el dret ) i el govern es van imposar en tots els territoris sota control romà. En un espai molt curt de temps, però, de l’esplendor es va passar a la crisi ia la decadència.

Fou a partir del segle III quan els enfrontaments amb els pobles veïns i les rivalitats internes van afeblir el sistema imperial. S’iniciava així una etapa en la qual molts emperadors van ser imposats per les Legions de l’exèrcit, com, per exemple, la dinastia dels Severs, i després diversos emperadors que procedien d’Il·líria, on havien exercit càrrecs militars.

A les darreries del segle III i començaments del segle IV, mentre creixien les dificultats, alguns emperadors van realitzar diversos intents per dividir l’Imperi en zones més petites, amb la finalitat que el seu control resultés més fàcil. I així, van nomenar diverses persones perquè administressin el poder com, per exemple, durant el període de la tetrarquia o la divisió final de l’Imperi, efectuada per Teodosi.

La crisi de l’Imperi

Però tot això va canviar a partir del segle III, ja que el totpoderós Imperi romà va entrar en decadència . A causa principalment a:

• La corrupció de funcionaris i de l’exèrcit.
• El debilitament del poder de l’emperador.
• L’enfortiment del paper de l’exèrcit a les províncies.
• Les freqüents guerres civils promogudes per generals que aspiraven a poder, així com les dificultats econòmiques per pagar als soldats.
• La contínua pressió dels pobles germànics pel nord i dels perses per l’est.
• Disminució del nombre d’esclaus per la fi de les conquestes va agreujar el manteniment de les grans propietats rurals.
• Les comunicacions entre Roma i els diferents racons de l’Imperi eren difícils a causa de la distància.
• Els preus dels productes van pujar a causa de l’excessiu consum, l’escassa producció i la falta de noves conquestes.
• Tot això va influir en el comerç que es va veure afectat per la inseguretat, i els impostos no van ser suficients per cobrir les despeses militars de l’Estat. La vida es va fer més difícil i la població va començar a traslladar-se al camp on la subsistència semblava més fàcil. A aquest procés se’l coneix com la ruralització d’Europa.

D’altra banda, l’emperador Constantí va decretar la fi de les persecucions contra els cristians (Edicte de Milà, 313). Al final del segle IV, l’emperador Teodosi va fer del cristianisme la religió oficial de l’Imperi. Amb el temps, el cristianisme es va expandir arreu de l’Imperi.

L’any 395, per facilitar-ne la defensa, l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus fills, Arcadi i Honori. A partir d’aquest moment van quedar separats l’Imperi Romà d’Occident i l’Imperi Romà d’Orient. A l’Imperi d’Orient (Bizantí) l’emperador va saber mantenir l’autoritat i defensar les fronteres, i l’Imperi va sobreviure. En canvi, a l’Occident, la decisió de Teodosi va ser insuficient per salvar l’Imperi.

Al començament del segle V, els pobles germànics van travessar les fronteres i entraren a l’Imperi occidental. Els pobles invasors es van anar instal·lant a les terres d’Occident i crearen regnes independents. La caiguda de l’últim emperador romà d’Occident (Ròmul Augústul) marca la fi de l’Antiguitat i el començament de l’edat mitjana.

El cristianisme: De la persecució a la religió oficial de Roma

El cristianisme va sorgir com una escissió del judaisme en temps de l’emperador Tiberi al començament del segle I dC. Va afectar a l’Imperi Romà ja que va aparèixer en una de les seves províncies, Palestina . El missatge del cristianisme es va anar estenent per la resta de l’imperi durant els segles I i II, convertint-se en un problema religiós, però també polític, per al poder imperial. La religió cristiana posava en qüestió el politeisme romà, ja que considerava l’existència d’un sol Déu, ia més negava el culte a l’emperador, per la qual cosa es qüestionava el seu poder. 

Això va acabar provocant que els cristians fossin perseguits durant els segles II i III. És en aquest moment quan van aparèixer els primers màrtirs   (cristians que, abans de renegar de la seva fe, preferien la mort) i les catacumbes (espais subterranis amb diferents funcions, entre elles de cementiris i llocs de reunió i de culte).

Malgrat tot, les comunitats cristianes van resistir la persecució i la violència de les autoritats romanes envers elles i, a partir del segle III, es va començar a expandir de manera imparable el credo cristià. El context de la crisi del segle III hi va contribuir. La crisi política, econòmica i social va afavorir que el missatge cristià s’estengués entre les classes populars , però també entre les acomodades. Així van anar sorgint els primers preveres i bisbes els quals eren els encarregats d’oficiar els ritus i interpretar els textos sagrats com els evangelis. Aquest és l’origen de l’Església cristiana com a organització religiosa.

L’èxit del cristianisme va ser imparable, fins al punt que, l’any 313, l’emperador Constantí va posar punt final a les persecucions contra els cristians a l’ Edicte de Milà. A més, s’hi establia la llibertat religiosa dins l’Imperi Romà. El mateix emperador es va convertir al cristianisme poc temps després. 

Al llarg del segle IV, el cristianisme esdevingué religió majoritària dins l’imperi desplaçant la resta de cultes. Va ser l’emperador Teodosi qui l’any 380 va establir el cristianisme com a religió oficial amb l’ Edicte de Tessalònica. Aquesta decisió convertia el cristianisme en l’única permesa, i per això la resta van passar a estar prohibides. 

L’economia i la societat a Roma

Segurament has sentit alguna vegada l’expressió següent: “Tots els camins condueixen a Roma”. La frase en qüestió fa esment a una realitat històrica pròpia de l’antiga Roma. Des de qualsevol part de l’Imperi romà es podia assolir la capital si se seguia la espessa xarxa de calçades creades per a aquest fi. A més, es feia al·lusió a Roma com a “centre del món”, convertida en una mena de capital de la civilització. I així ho van sentir durant molt de temps els mateixos romans.

El comerç va ser un dels motors econòmics de la història de Roma, i no només durant l’imperi, sinó des dels inicis i també en el període republicà. El comerç, tant terrestre com marítim i fluvial, va posar en contacte zones productores amb zones consumidores. Un exemple: Egipte va ser durant molt el temps el “graner” de Roma. D’Hispània, l’oli i el vi arribaven a Roma. Però el comerç també va afavorir contactes més llunyans, de manera que productes exòtics procedents d’Orient van arribar a Roma.

Per comerciar cal demanda i oferta, juntament amb una xarxa de comunicacions que permeti aquesta activitat. Les calçades romanes van ser les vies de l’Antiguitat que van permetre connectar tots els territoris que formaven part de Roma. Per això, els romans van aconseguir un desenvolupament tecnològic sense igual, que va permetre superar obstacles orogràfics  o fluvials.

D’altra banda, va contribuir al desenvolupament urbà i va atorgar a l’exèrcit un paper molt important en la protecció i la seguretat d’aquestes. Cal recordar que les mateixes legions romanes es van poder moure ràpidament per tot el territori romà, gràcies precisament a la xarxa de calçades.

Mercuri, déu protector del comerç, i de l’altra, Ceres, deessa protectora de l’ agricultura (la paraula cereal, ja saps de on procedeix). Els romans eren grans agricultors des dels seus inicis. Van ser els encarregats de perpetuar la famosa triada mediterrània: cereals, vinya i olivera.

Tampoc cal oblidar els avenços tècnics introduïts en època romana com l’arada romana o el molí d’aigua. Els aqüeductes van ser, per la seva banda, la gran obra d’enginyeria que va permetre transportar aigua d’un lloc a un altre i així afavorir els assentaments i el desenvolupament de l’agricultura de regadiu.

Finalment, cal destacar que el format d’explotació de les terres, el més comú, eren les viles, propietat de famílies, que, amb gran quantitat de mà d’obra esclava, s’encarregaven de la producció agrària. Aquest aspecte ens enllaça amb el següent apartat: la societat romana i el paper dels esclaus.

Els habitatges de l’antiga Roma tenien tres modalitats principals: domus i insulae com a habitatges urbans (rica i modesta, respectivament) i villae al camp. Les cases o habitatges primitius, i posteriorment les més humils, d’ esclaus i classes baixes, construïdes amb mitjans molt precaris, s’han conservat amb més dificultat.

El mobiliari de les cases romanes era molt breu i funcional. Els llits servien els romans, a més de per dormir i tenir relacions sexuals, per menjar recolzats i per acomodar-se en qualsevol circumstància, com els actuals sofàs . Per a l’enllumenat de les cases s’utilitzaven torxes , espelmes i lluernes (làmpades d’oli). Les habitacions s’escalfaven per mitjà d’estufes de bronze o brasers fixos (en alguns habitatges rics hi va haver hipocaustos, una forma d’escalfar el sòl que es va fer servir sobretot a les termes. El terra dels habitatges rics se solia cobrir amb mosaics, que, en cas de tenir temes figuratius, podien fer referència a la finalitat de l’habitació on es trobaven. Les parets solien estar decorades amb pintures i cortinatges.

Els principals edificis comercials eren:

• Les tabernae eren botigues per al comerç; solien ser d’una sola estança i amb un taulell.
• Els stabula eren establiments amb estables , amb un pati obert envoltat de menjadors i al pis superior del qual es trobaven els dormitoris.
• Els hospitia eren posades amb menjadors, triclinia i dormitoris.
• Els popinaes es dedicaven a la venda de menjar i beguda.
• Els officinae eren tallers i magatzems.

La societat romana

La societat romana estava clarament estratificada com es pot observar a la imatge adjunta. Simplificant encara més aquesta estructura, es dividia entre els considerats ciutadans i els no ciutadans. Els primers gaudien de tots els drets tant econòmics com a polítics, circumstància que els donava enorme poder sobre el conjunt de la societat. Els plebeus també pertanyien a la condició de lliures, però sense drets polítics.

Durant la república i bona part de l’imperi, la societat romana era una societat esclavista, igual que moltes altres de l’Antiguitat. Els esclaus eren un element essencial des del punt de vista econòmic i social. Eren els que s’encarregaven del treball domèstic o de les tasques agrícoles. Tres eren els mecanismes pels quals podies acabar sent un esclau. 

• Per naixement . Néixer al si d’una família d’esclaus significava ser-ho.
• Presoner de guerra . Era una de les maneres d’aconseguir un gran nombre d’esclaus.
• Per deutes . Contreure deutes i no poder pagar-los obligava a servir el propietari fins haver tornat el degut.

Cal tenir en compte que un esclau podia deixar de ser-ho si comprava la llibertat. Eren els anomenats lliberts.

Crida l’atenció, que malgrat ser poc més que mercaderia, sense cap dret, fins i tot la impossibilitat de defensar-se davant els maltractaments dels amos, eren la base sobre la qual se sustentaven l’economia romana, com ja hem vist. No oblideu què va suposar la seva disminució a partir del segle III. 

De molts dels aspectes que es poden tractar en parlar de la societat romana ens centrarem en la família, en ser el nucli principal de la societat romana a causa de la seva importància. La família romana tenia una estructura molt senzilla formada pel cap de família, el pater famílies, la dona i els fills. L’autoritat i la responsabilitat del manteniment de la família resideix a l’home, tenint la dona funcions vinculades a la llar i mancant de qualsevol tipus de dret. És més, pot ser considerada gairebé propietat de lhome. Un exemple el trobem que el divorci estava reconegut per al marit, però no per a la dona. D’altra banda, eren comuns els matrimonis concertats, sent les joves casades a edats molt primerenques: a partir dels 13 anys.

La cultura romana

Roma i els seus déus

Al llarg dels més de 1000 anys d’història de la Roma antiga, la religió va ser un element essencial a la cultura romana. Ja als seus orígens els romans van anar assimilant creences i divinitats d’altres cultures, com l’etrusca. Però, sens dubte, el moment clau va ser entrar en contacte amb la civilització grega i d’aquesta van adoptar pràcticament el panteó de déus hel·lè.

Per tot això, el politeisme va definir la religió romana. Existien dos tipus de divinitats, les públiques i les privades. Les primeres celebraven rituals per acontentar el favor dels déus amb ofrenes, fonamentalment sacrificis. Aquests ritus eren oficiats per sacerdots  Les segones rendien culte a aspectes particulars com la protecció de la llar i el record als avantpassats. El pater families era l’encarregat de celebrar els actes religiosos. Respecte als déus col·lectius tres destaquen sobre la resta, el que es va conèixer com triada capitolina, formada per  Júpiter, Juno i Minerva.

A l’època imperial, i ja amb Octavio Augusto, els emperadors es van convertir en déus que rebien culte. Conforme més s’estenia la veneració a l’emperador com a figura divina, més ràpid va créixer, primer entre les classes populars, i posteriorment entre àmplies capes socials, el culte a una nova religió monoteista  anomenada cristianisme, com hem explicat més amunt.

El llatí: la llengua de la saviesa

La literatura, la història, la filosofia i la resta de disciplines de la cultura romana tenen alguna cosa en comú: la llengua que es va utilitzar, el llatí. Gràcies al llatí va arribar fins a nosaltres el pensament del filòsof hispà Sèneca o l’oratòria de Ciceró. També la literatura romana va tenir a Ovidi ia Virgili, autor de l’Eneida, als seus principals autors quant a poesia es refereix, i a Plauto com a exemple màxim de la comèdia (clara influència grega). Gràcies a ells el llatí va aconseguir el cim de la bellesa. Finalment, li devem al llatí emprat per historiadors com Tito Livio,  conèixer la història de Roma.

El llatí era parlat per la majoria del poble romà, si bé les capes populars parlaven una versió més col·loquial i que rebia influències de les llengües que s’usaven als llocs conquerits; d’aquí l’expressió de llatí vulgar . El llatí esdevingué la llengua de l’imperi i fins i tot posteriorment fou la llengua oficial de la nova religió a través de l’Església.

Finalment, cal no oblidar que el llatí d’una manera o altra perdura avui dia, gràcies al fet que llengües com el castellà, català o gallec a Espanya, o l’italià, francès o romanès a la resta d’Europa, són fruit directe del llatí. Gràcies als romans parlem avui allò que parlem i es pot entendre aquest text.

El dret romà

Fins a tal punt va ser important el dret romà al seu moment que molts aspectes del mateix han perdurat fins a l’actualitat. Però, què va ser el dret romà i per què va ser tan transcendent?

El dret romà va suposar per primera vegada una compilació de lleis i normes que regulaven pràcticament tots els aspectes de la vida a Roma, establint els drets propis dels ciutadans o les relacions entre individus o amb l’estat. Es regulava pràcticament tot, de manera que va existir una resposta legal a qualsevol problema quotidià: des de la propietat, l’herència, les activitats econòmiques, els deutes, la participació a la vida política, les obligacions de l’estat o el matrimoni. Tot plegat ia tots. Excepte els esclaus. El dret romà va establir la igualtat davant la llei, però només per als ciutadans.

El dret romà va ser resultat d’un llarg període de temps de recopilació i es va anar estenent per totes aquelles zones geogràfiques que els romans van conquerir. El dret romà va regular, des del punt de vista legal, tot el Mare Nostrum .                   

La romanització: de Roma al món

Una de les claus de l’èxit de l’expansió romana i la posterior ocupació i control dels nous territoris a l’autoritat de Roma, primer durant la república i després sota l’imperi, va ser a través del concepte de romanització.

La romanització consistia en una cosa ben senzilla: els pobles conquerits i sotmesos a Roma varen anar assimilant els aspectes culturals de la civilització romana, substituint a poc a poc els seus costums, creences, lleis i idioma, pels quals van portar els conqueridors, especialment el llatí i el dret. A aquells pobles que posseïen una cultura més desenvolupada o avançada o amb llarg arrelament en el temps, la romanització va ser més complicada o lenta de dur a terme, i fins i tot inexistent. No va passar el mateix en àrees amb cert retard cultural. Un exemple, com veurem en la següent unitat va ser Hispània.

Bibliografia

Francisco Vicente Alemany Aparici. Itinerario. Roma. Geografía e Historia. 1.º ESO Colección “Itinerarios didácticos”