Tema 8: De les polis gregues a l’Imperi d’Alexandre el Gran

Presentació

En aquesta unitat estudiarem el món grec: els seus orígens i la seva expansió, la seva organització política, la seva vida i els seus costums. A continuació, estudiarem la figura d’Alexandre el Gran. Es treballaran l’anàlisi de mapes, de restes arqueològiques i monumentals i de diferents il·lustracions que recreen la vida quotidiana dels grecs. També de les primeres colonitzacions gregues i fenícies per la Mediterrània.

Objectius

Reconèixer els elements que unien els grecs de l’Hèl·lade.
Descriure els principals trets de l’organització social i política d’Esparta i d’Atenes.
Conèixer les diferents formes de govern de la Grècia clàssica i emetre judicis sobre la qualitat democràtica de la democràcia atenenca.
Localitzar les colònies gregues de la Mediterrània.
Explicar el domini de l’Hèl·lade des de l’hegemonia d’Atenes fins a la conquista d’Alexandre el Gran.
Descriure l’imperi d’Alexandre el Gran.

L’espai físic: l’Hèlade

La civilització grega s’organitzava mitjançant un sistema de polis independents, però totes elles mantenien llaços comuns sentint-se membres d’una mateixa comunitat i cultura: l’Hèl·lade, basada en dos pilars bàsics com eren la llengua i la religió. Tots els habitants de l’Hèl·lade compartien la llengua grega i mantenien una creença politeista.

No obstant això, els grecs són el resultat de la fusió de pobles que van arribar en diferents onades des del nord fins a les península Balcànica. Entre ells destaquen els aqueus, poble indoeuropeu que cap al 2000 aC es van assentar a Grècia, on van establir la seva capital a Micenes (van ser també coneguts com a micènics). Es converteixen en una gran potència militar i cultural cap al I mil·lenni aC i representen el primer període de la Història de Grècia.

Micenes, fou una antiga ciutat de Grècia, la mítica residència del rei Agamèmnon, al centre del Peloponès, al nord-est de la plana d’Argos. Homer la menciona a la Ilíada, on diu que era una ciutat forta i ben edificada.

Les polis gregues

Els grecs estaven organitzats en petites ciutats-estats independents trucades polis. Cada polis inclou una ciutat que domina les aldees dels seus voltants, un territori que controla a més de tenir lleis, moneda i exèrcit propis.

Les polis gregues tenen dues parts diferenciades:
A la part baixa es construeixen els habitatges, les botigues i els edificis públics que es col·loquen al voltant d’un espai central o àgora.
A la zona alta, es localitza l’Acròpolis (ciutat alta) on construeixen els principals edificis religiosos i temples. Un exemple és la polis d’Atenes.

Les polis van mantenir constants guerres entre elles així com aliances contra enemics comuns, com va ser el cas de les Guerres Mèdiques contra els perses. La polis més destacades van ser Atenes, Esparta, Tebes, Corint i Rodes.

Les primeres polis van ser governades per un grup de aristòcrates (aristoi = els millors) format per grans propietaris de terres que es converteixen en l’elit militar que dominava a la resta de la població camperola. Els consells aristocràtics prenien les decisions polítiques, administraven justícia i dirigien l’exèrcit.

La política: evolució cap a la Democràcia

Durant el segle VII aC es produeixen revoltes socials contra aquestes oligarquies (govern d’uns pocs) que van tenir com a conseqüència alguns canvis polítics i socials com va passar a Atenes, on legisladors com Soló i Clístenes van ampliar els drets dels ciutadans a participar en el govern de la ciutat. És l’origen de la democràcia. Posteriorment, durant el segle V aC va aconseguir la seva màxima esplendor durant el govern de Pèricles.

En el cas de les oligarquies destaca la ciutat d’Esparta. Els espartans procedien de fora, van envair el sud de la península del Peloponès i van convertir en serfs (semiesclaus) a tots els habitants d’aquest territori anomenats ilotes. També van sotmetre als habitants dels territoris veïns, anomenat periecs. Per això Esparta va tenir un sistema oligàrquic (govern d’uns pocs), ja que van obligar els ilotes i els periecs a treballar per a ells en l’agricultura i la ramaderia. El comerç just va tenir desenvolupament. Per mantenir el control de tantes persones sotmeses, els espartans entrenaven des de petits per a ser bons soldats. Les espartanes també feien entrenament físic, però no lluitaven, la seva principal obligació social era portar al món a futurs soldats. Les principals institucions era un Consell d’ancians (Gerúsia) que feia les lleis, i dos reis (diarquia), de diferents famílies que tenien el poder militar i religiós. A més hi havia 5 magistrats (governants semblants als nostres ministres) anomenats èfors i una assemblea en la qual es reunien tots els homes lliures, anomenada Apel·la. L’Apel·la no tenia poder de decisió, ja que el Consell podia vetar (anul·lar) les seves decisions.

Reforma de Soló

Soló va dur a terme una reforma política que va consistir en la divisió dels grups socials en quatre classes depenent de la fortuna. D’aquesta manera aconseguia limitar el poder de l’aristocràcia latifundista.

Soló va crear la Ekklesía o Assemblea de ciutadans, (homes majors de 18 anys) encarregada de la política interior, exterior, lleis, poder judicial i executiu. També va constituir la Bulé (Consell de 500 ciutadans) encarregat d’elaborar les lleis. A més per enfortir la democràcia, es va crear un tribunal popular format 6.000 ciutadans de totes les classes, elegit per sorteig a què podien apel·lar tots els ciutadans. Finalment, va prohibir l’esclavitud per deutes.

Reforma de Clístenes

Clistenes és considerat un dels pares de la democràcia a Atenes. La seva reforma política va consistir en dividir el territori de l’Àtica en comunitats que gaudien d’autonomia (donem) segons una organització en 10 tribus.

Es va concedir la ciutadania a nombrosos lliberts i metecs (estrangers). Clístenes va ser l’impulsor de l’ostracisme, una institució jurídica de la democràcia atenenca utilitzada per a castigar amb un exili temporal de 10 anys a tothom qui pogués representar un perill per a la ciutat. Consistia en una votació pública per expulsar qualsevol membre de la jerarquia política acusat de traïció o perillós per a la ciutat. Els noms havien de ser escrits en un tros de terracota o ostrakon (el papir era molt car i importat d’Egipte). Perquè la votació fos vàlida hi havien de participar almenys 6.000 ciutadans. En alguns casos es va exiliar alguns polítics que gaudien de bona fama però que eren considerats com a potencials tirans, com l’estrateg Arístides.

A més a més, Clistenes va establir el principi bàsic la «isonomia» o igualtat de tots els ciutadans d’Atenes davant la llei.

Pèricles (segle V aC)

Durant el govern de Pericles, Atenes va aconseguir la consolidació del sistema democràtic i un període d’esplendor econòmica i cultural sense precedents. Va establir la ciutadania atenesa en concedir-la a tots aquells homes lliures majors d’edat, de pare i mare atenesos. Els ciutadans havien de servir en l’exèrcit i pagar impostos. No obstant això, era una democràcia limitada, ja que no incloïa els estrangers, els esclaus ni les dones. Cap d’aquests grups tenia drets polítics, i en el cas de les dones ateneses tenien pitjors condicions, respecte de les espartanes.

Societat grega

La societat grega estava definida segons la condició de ciutadà o no ciutadà dels seus membres, existint a més importants diferències de riquesa i llibertats. Trobam una divisió en dos grups principals: els lliures i els no lliures.

Classes socials lliures

Ciutadans o politai :Estaven dividits segons deu tribus territorials distribuïdes en tres districtes: la plana, la muntanya i la costa. La condició de ciutadà s’aconsegueix mitjançant naixement, tenen plens drets civils i deures respecte de l’estat com són:
- Deure militar, servint en la cavalleria o integrant les files hoplites
- Deure polític, participant en les magistratures, sent triat i votant en les eleccions
- Deure judicial, participant com a membres dels tribunals
- Deure social, pagant els impostos especials per a cerimònies i festes públiques
no ciutadans (però lliures)
- Metecs: Són els estrangers a Atenes. Són homes lliures, però no tenien drets de ciutadania. Aquests estrangers servien com hoplites o remers, pagaven impostos especials. No obstant això, en algunes ocasions també podrien obtenir certs privilegis o càrrecs com els ciutadans.
- Clerurcs: Eren els membres d’una clerurquia o colònia, enviada per Atenes com a càstig contra els quals es revoltaven. Als membres de l’expedició se’ls assignava un lot de terra.
- Les dones: No són considerades ciutadanes de ple dret. La dona durant tota la seva vida ha de ser obedient: de nina havia d’obeir al pare i de casada al marit. Les dones porten una vida casolana marginades de la vida pública. Només podia acudir a algunes festes. El seu deure era tenir cura de la llar, els fills i el marit. Els matrimonis eren celebrats per acords familiars. No participava en la vida política, en els exercicis gimnàstics, en les guerres ni en els preparatius bèl·lics.

Classes socials no lliures

esclaus: L’origen de l’esclavitud varen ser els presoners de guerra, la pirateria o l’impagament de deutes. L’esclavitud s’heredava de pares a fills. Entre les seves funcions hi havia la de treballar en els distints oficis i existien tant esclaus privats com públics i, en època de guerra, eren reclutats per a l’exèrcit. No tenien drets civils, però participaven en el culte públic. Podien comprar la seva llibertat o obtenir-la del seu amo, per múltiples circumstàmcies convertint-se en lliberts.

Com era la societat a Esparta?

Les guerres Mèdiques i l’hegemonia d’Atenes.

Els perses o medes, que habitaven a l’altiplà de l’Iran, varen començar a mitjans del segle VI aC una expansió territorial. Aleshores varen sotmetre les polis gregues de l’Àsia menor i de les illes properes. Anys després, en el 499 aC les polis sotmeses es rebel·laren i les altres polis gregues, dirigides per Atenes, varen ajudar-les a enfrontar-se als perses. Aquest va ser el començament de les guerres mèdiques. El conflicte va passar dues etapes:

La primera guerra mèdica va acabar quan els hoplites (soldats) grecs, varen vèncer en la batalla de Marató el 490 aC

Deu anys més tard, en el 480 aC, el rei persa Xerxes I va iniciar la segona guerra mèdica. Va envair Grècia pel nord i saquejà Atenes, però fou derrotat a la batalla de Salamina.

Després de la victòria d’Atenes sobre els perses, aquesta es va convertir en la ciutat més poderosa de l’Hèl·lade i va exercir la seva hegemonia sobre moltes altres ciutats.

Per organitzar-se militarment davant un altre possible atac persa, es va crear la Lliga de Delos (477 aC.), liderada per Atenes i formada per diferents polis que aportaven vaixells i doblers per mantenir una flota. Atenes recaptava els imposts i els guardava a l’illa de Delos (d’aquí que es parli del tresor de Delos).

Tanmateix, algunes polis començaren a desconfiar d’Atenes i l’acusaren d’acumular massa poder i d’utilitzar el tresor de Delos en el seu benefici. De fet, Atenes va invertir les aportacions de les diferents polis en reformar l’Acropòlis. Quan algunes de les polis varen voler dissoldre la Lliga de Delos, Atenes ho va impedir per la força.

Les Guerres del Peloponès i l’hegemonia d’Esparta.

L’auge polític, econòmic i cultural d’Atenes durant el segle V aC va amenaçar els interessos d’altres polis importants, com Esparta. Així, les polis es varen dividir en dos bàndols. Els partidaris d’Atenes i els partidaris d’Esparta. Aquesta tensa situació va provocar la guerra del peloponès, que va esclatar a l’any 431 aC. El conflicte va travessar diverses fases, però va acabar en el 404 aC amb la victòria d’Esparta, que es va convertir en la polis més poderosa. Però la guerra va ser tan destructiva que cap polis no va poder recuperar la puixança anterior.

A més a més, el conflicte entre democràcia (Atenes) i oligarquia (Esparta) va generar guerres entre polis. Moltes ciutats, entre les quals Atenes, varen caure a les mans de tirans.

La guerra del Peloponès i els posteriors conflictes havia debilitat les polis gregues. Les seves petites dimensions i els enfrontaments entre les unes i les altres les van deixar a mercè de Macedònia, un regne situat al nord de Grècia. Les guerres del Peloponès significaren el final de l’època d’esplendor de les polis gregues.

Macedònia conquereix Grècia

Després d’un llarg període de guerres, el rei de Macedònia, Filip II, aprofitant l’enfrontament entre les ciutats gregues (en les guerres del Peloponés), es va llançar a la conquesta de Grècia amb un potent exèrcit (falanges). Cap a l’any 338 aC va aconseguir el domini de tot Grècia.

Filip II va ser assassinat l’any 337 aC i el va succeir en el tron el seu fill Alexandre el Gran en el 336 aC. El nou rei va emprendre una gegantesca empresa de conquerir l’imperi persa. Per a fer-ho, va crear un poderós exèrcit integrat per macedonis i grecs, i va vèncer els perses en successives batalles fins que va dominar les seves ciutats principals. Va unificar el conjunt de ciutats gregues per conduir-les a la conquesta de l’Imperi Persa.

Des de Pèrsia, va proseguir la conquesta cap a Egipte, on va fundar Alexandria a la desembocadura del riu Nil i va arribar fins als confins del món oriental: l’Índia. Volia crear un únic Imperi amb una base cultural grega, on cada territori conquerit militarment conservà les seves formes socials i polítiques.

Quan va morir, el 323 aC, els generals del seu exèrcit es van enfrontar per la successió durant diverses dècades. Aquestes disputes varen causar la divisió de l’imperi i la creació de les monarquies hel·lenístiques.

Els regnes hel·lenístics

Després de la mort d’Alexandre, el seu immens imperi es va dividir en diferents regnes, anomenats hel·lenístics: Egipte, Macedònia, Mesopotàmia, etc. Alexandria era una ciutat de planta grega, plena de temples i de monuments, amb un far enorme, una impressionant biblioteca i un gran port de mar que la van convertir en la ciutat més gran del món grec.

ELS DÉUS OLÍMPICS

L’Olimp és la muntanya més alta de Grècia continental i en ella els grecs de l’Antiguitat situaven l’estatge dels seus déus: per sobre i alhora a prop dels homes. La noció d’un panteó diví integrat per dotze déus i d’una muntanya alta que és el seu estatge apareix en altres cultures de l’Orient anteriors a Homer.

No tots els déus olímpics eren iguals, ja que existia una clara jerarquia. A l’igual que els homes, vivien en família a l’Olimp, una família patriarcal en la qual Zeus exercia la màxima autoritat. Era una reproducció de la família grega de l’època arcaica: ja fos aquesta la família nuclear o la gran família que era la polis, la ciutat grega i comunitat de ciutadans.

Els principals Déus grecs. Els dotze Déus olímpics :

Zeus : Fill de Cronos i Rea. Sobirà dels Déus, senyor de el cel, Déu de l’ordre i la justícia, pare d’Apol·lo, Artemis, Atenea, Ares, Hermes, Dionís i Persèfone, s’uneix a nombroses Deesses i dones mortals.
Hera : Filla de Cronos i Rea. Germana i esposa legítima de Zeus, mare d’Ares i Hefestos, protegeix el matrimoni legítim i els seus fruits.
Posidó : Fill de Cronos i Rea. Germà de Zeus. Sobirà de la mar, provoca els terratrèmols.
Atenea : Nascuda del cap de Zeus sense intervenció femenina. Deessa principal (i epònima) d’Atenes. Protectora de la polis. Deessa guerrera. Deessa de la intel·ligència pràctica.
Apol·lo : Fill de Zeus i Leto. Déu oracular, purificador. És dual, sembra la mort (envia pestes i calamitats) però al mateix temps protegeix i cura (a homes i ramats).
Artemisa : Filla de Zeus i Leto. Deessa de la caça i la natura salvatge. Rebutja la submissió masculí (és verge). Protegeix a les dones en les fases crítiques (iniciació, matrimoni, criança).
Afrodita : Filla de Zeus i Dione o nascuda dels testicles d’Urà (seccionats pel seu fill Cronos). Deessa de la bellesa, l’amor i el sexe.
Hermes : Fill de Zeus i Maya. Déu dels límits, tant geogràfics (camins, zones veïnals, límits), com còsmics, entre el cel i la terra (és herald dels Déus), entre l’inframundo i la terra (és guia de les ànimes dels morts), o socials (sexuals, morals). Déu pastor. Déu de l’eloqüència i la saviesa.
Deméter : Filla de Cronos i Rea. Deessa de l’cereal i l’agricultura. Deessa civilitzadora. Presideix els misteris d’Eleusis.
Dionís : Fill de Zeus i Sèmele. Déu d’el vi. Déu de l’èxtasi, posseeix als seus fidels. És alliberador.
Hefest : Fill de Zeus i Hera o d’Hera en solitari. Espòs enganyat d’Afrodita. Déu d’el foc i la metal·lúrgia. Déu mag. Déu treballador. És l’únic Déu deforme (és coix).
Ares : Fill legítim de Zeus i Hera. Déu de la guerra; violent i salvatge.

Altres Déus :

Hades : Fill de Cronos i Rea. Senyor de l’homònim món infernal (l’Hades). Rei dels morts. Déu de la riquesa.
Persèfone : filla de Zeus i Deméter. Esposa d’Hades (després rapte). Reina dels morts.
Hestia : Filla de Cronos i Rea. Deessa de la llar.
Cronos : Fill d’Urano i Gea. Destronar castrándolo al seu pare Urà i va ser destronat pel seu fill Zeus.
Gea : La terra primordial, és la segona nascuda (després Caos), mare de múltiples Déus, deessa oracular.
Urà : Déu de cel primordial, fill i espòs de Gea, la terra primordial, pare d’una prole nombrosa. És castrat pel seu fill Cronos.
Asclepi : Fill d’Apol·lo i una mortal. Gran metge (ressuscitava els morts) va ser mort per ordre de Zeus perquè no distorsionase la destinació. Es va convertir en Déu de la medicina i se li dispensava un important culte de tipus salutífer.