L’art a l’Antiga Grècia

Malgrat que al llarg dels segles l’art grec va anar evolucionant, les característiques que va adquirir al segle V aC, especialment a la polis d’Atenes, s’han convertit en el punt de referència per a tota la Història de l’Art posterior.

Els artistes grecs van reflectir l’optimisme que vivia la societat en les seves obres. Varen esforçar-se per fer un art al servei dels homes del seu temps, un home que era la mesura de totes les coses, en contraposició a les civilitzacions orientals on més aviat s’intentava mostrar la grandesa dels déus davant la petitesa dels humans.

Els grecs creien en una bellesa ideal, basada en l’equilibri i l’harmonia entre totes les parts. Això va portar-los a estudiar molt profundament les proporcions de l’anatomia humana i les mesures més harmòniques dels edificis, entre d’altres. Aquesta forma de concebre l’art, com a creadora de bellesa, l’anomenem idealisme.

Les ciutats gregues

Com que el relleu grec era molt accidentat, el transport i el comerç eren difícils per terra. Per això, les ciutats solien estar situades a prop del mar, on les comunicacions eren més fàcils.

Les ciutats tenien carrers estrets, tortuosos i foscos. Per exemple, la ciutat d’Atenes no tenia un pla urbanístic regular; la majoria de les cases eren molt modestes, i aquestes i els petits tallers annexos estaven distribuïts en carrers estrets i serpentejants. A Atenes hi havia barris amb cases més àmplies, on vivien els rics, però la major part dels ciutadans acomodats vivien als afores o a les zones rurals. Durant el dia, la gent feia molta vida al carrer, però a la nit la ciutat esdevenia fosca i insegura.

La vida s’organitzava, principalment, al voltant de dos centres: l’àgora i l’acròpoli.

Durant l’època hel·lenística les ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se’n van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l’actual Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa es van construir ports més grans que fins llavors, perquè el comerç es va desenvolupar molt.

També es van edificar nous tipus d’edificis. A més dels temples, cada ciutat tenia diversos teatres, gimnasos, biblioteques, museus i grans jardins.

El temple grec:

Els grecs aixecaren edificis molt variats en les ciutats i santuaris. Però els més importants de tots eren els temples, en els quals es realitzava el culte religiós. Les característiques principals dels temples eren les següents:

Hi ha una gran preocupació per la proporció i l’harmonia. Per això, els arquitectes seguien regles matemàtiques molt estrictes en la construcció dels edificis.
Són edificis a la mesura humana. Els temples no tenen dimensions tan colossals com els egipcis.
Es construeixen en pedra. Els més bells s’edificaren en marbre blanc. Després pintaven el marbre amb colors brillans, vermells i blaus, que amb el pas del temps s’han perdut.
Les sostrades són planes i descansen damunt columnes elevades. Els grecs no utilitzaren l’arc i la volta.
Segons la forma i l’ornamentació de les columnes, es distingeixen tres tipus de temples: dòrics, jònics i corintis.

El teatre grec

Tenia forma semicircular i constava de tres parts: càvea, orquestra i escena.
La càvea era la grada on se situaven els espectadors. Per construir-la s’aprofitava el vessant d’una muntanya. Amb això s’aconseguien una acústica i una visibilitat perfectes.
L’orquestra era circular i era el lloc on s’ubicava el cor.
A l’escena tenien lloc les representacions.

Com arquitectura civil pròpiament dita hi podem destacar sobretot

buleuteria:edificis de representació politica popular, amb una estructura basada en els teatres
ekklesiastéria: tenien la finalitat d’acollir la celebració de les assemblees ciutadanes.

Escultura grega

Les característiques més destacables de l’escultura grega són les següents:

Tenen una funció religiosa. La major part dels relleus i de les estàtues representen els déus i deesses i els herois.
La preocupació per la bellesa, la proporció i l’harmonia.
La importància de la representació del cos humà nu.
La utilització de la pedra en els relleus i el bronze en les estàtues. La majoria dels bronzes s’han perdut, i nosaltres coneixem les còpies romanes en marbre.

Les escultures gregues són de gran qualitat. Per això, es convertiren en models per als artistes d’èpoques posteriors.

Període Arcaic (segles VII-VI aC.)

Aquest període rep influència de les cultures orientals, sobretot l’egípcia.
És una escultura basada en el hieratisme de les faccions, la rigidesa i la frontalitat del cos.Els braços adossats al cos i peu avançat són característiques de l’etapa.
Per crear les figures es basaven en la juxtaposició dels elements anatòmics de les figures. Pel que fa al rostre es basaven en la geometria.
Les figures més representatives de l’etapa són els koúroi ( atletes nus, en singular koúros) i les kórai ( en singular Koré) que eren sacerdotesses vestides.
Posteriorment aquestes escultures evolucionen allunyant-se de la influència d’Orient i apropant-se més al naturalisme de les figures. En aquesta etapa s’avança en la recerca de la perfecció anatòmica però la codificació de les figures marca l’etapa.

**La dama d’Auxerre ( s.VII a.C.)Museé du Louvre**

Període Clàssic (segles V-IV aC)

Recerca de l’ideal de bellesa i naturalitat.
Idealització de la bellesa i preocupació per reproduir l’anatomia humana de forma equilibrada. Tot i això de vegades aquest fet creà contradiccions on el cos està fent un gran esforç que no es reflecteix en l’expressió de la cara ( ex. Discòbol, de Miró).
Es perd la rigidesa i la frontalitat de l’etapa anterior.
Introducció del moviment a partir de l’ús del contrapposto on la figura té una meitat tensa i l’altre distesa trencant la simetria i creant un equilibri en l’obra.
Utilització de cànons per trobar relació-proporció matemàtica entre les parts de la figura- Policlet el Vell utilitzà el cànon 1/7 en obres com El Dorífor o el Diadumen, és a dir, l’alçada del cos és 7 vegades la mida del cap.
Els grans escultors per excel·lència d’aquesta etapa són: Policlet, Miró i Fídies. Aquest últim fou l’ autor dels relleus del Partenó o les obres de l’Acròpoli d’Atenes per ordre de Pèricles. Els relleu de Fídies destaquen pel seu moviment i l’adaptació natural de les figures al timpà.

**Discóbol, Miró** (460a.C.còpia romana)

**Hermes i Dionís infant,** Praxíteles( 350a.C.)

A partir de finals del segle IV aC començà a esgotar-se la idea de la representació com a home ideal i s’inicià una Tendència al realisme

Evolució del moviment. Utilització de la corba praxiteliana, en aquesta la figura es recolza en una cama i l’altre queda flexionada produint un desnivell de malucs i una línia compositiva molt marcada en forma de s invertida..
Els escultors en aquesta etapa es centren en plasmar els sentiments i les emocions dels rostres de les escultures.
Els grans escultors d’aquesta etapa són: Praxíteles (escultor del primer nu i creador de la corba praxieliana), Escopes (destaca introduint el moviment violent i el páthos, és a dir, els sentiments lluny de l’idealisme representat fins al moment) i Lisip (autor del retrat d’Alexandre el Gran. Lisip utilitzava el cànon 1/9 que tot i que empetitia el cap tenia present que les obres s’esculpien per ubicar-les en podis més alts).

Període Hel·lenístic (segles IV- I aC)

Etapa marcada per l’expansió d’Alexandre el Gran per Orient.
Mort d’Alexandre el Gran l’any 323a.C. fet que ocasiona la competència de les monarquies i ciutats de l’Imperi.
Gran perfecció en la representació de la realitat escultòrica.
Les formes s’allunyen de la serenitat clàssica ( tot i que encara és present) per representar-se caracteritzades per la tensió i el moviment.
Influència d’elements orientals a la cultura grega, fet insòlit ja que fins el moment Grècia no havia rebut influència prou significativa de cap altre cultura.
Monumentalitat en les obres com es veu en exemples tal com l’altar de Zeus a Pèrgam, el temple d’Antíoc I o el mític colós de Rodes.
Sorgiment de tallers especialitzats d’escultors així com escoles com a Alexandria, Atenes,Rodes o Pèrgam.
Utilització del páthos per plasmar expressivitat i el patiment en les figures.
Nova temàtica com grups escultòrics, retrat, escenes quotidianes, vells, el cos nu femení, nens, moribunds…temes que fins el moment no s’havien treballat pel fet que no es contemplaven dins els cànons clàssics.
Roma inicia la seva expansió i incorpora els coneixements grecs a la seva cultura. És aquest fet el que genera que moltes de les escultures que ens han arribat siguin còpies romanes.