1. Presentació
2. Objectius
3. Paisatge natural i paisatge humanitzat
4. El paisatge i el clima
5. Els climes i paisatges de la terra
6. Els climes càlids
7. Els climes temperats
8. Els climes freds
   1. El paisatge polar
   2. El paisatge d’Alta muntanya
9. Els climes i paisatges d’Espanya
   1. El clima i paisatges oceànics a Espanya
   2. Com en el paisatge humà oceànic
   3. Clima i paisatges mediterranis
      1. El paisatge humà mediterrani a Espanya
   4. Climes i paisatges continentals de tendència mediterrània
      1. El paisatge humanitzat de l’interior
   5. El clima i paisatges d’alta muntanya
      1. El paisatge humanitzat de les muntanyes espanyoles.
      2. El paisatge humà canari
10. Bibliografia

Presentació

En aquesta unitat, estudiarem els diferents climes i paisatges de la Terra: identificarem les zones climàtiques que hi ha a la Terra, i els concretarem amb els paisatges d’Europa i d’Espanya, amb una especial atenció als paisatges humanitzats espanyols. També aprendrem a elaborar i analitzar climogrames i els mapes climàtics.

Un altre dels elements que es treballarà en aquesta unitat didàctica són els diferents mètodes i tècniques d’estudi i a gestionar la informació.

Objectius

1. Caracteritzar i situar els climes temperats, els climes freds i els càlids.
2. Reconèixer la diversitat climàtica d’Espanya i caracteritzar i localitzar els diversos tipus de climes i paisatges que s’hi donen.
3. Localitzar els diferents tipus de paisatges d’Europa i conèixer els factors condicionants dels paisatges naturals.
4. Descriure les condicions naturals, els rius i la vegetació del paisatge oceànic i descriure el seu paisatge humanitzat.
5. Caracteritzar les condicions naturals, els rius i la vegetació del paisatge mediterrani i descriure el seu paisatge humanitzat.
6. Descriure les condicions naturals, els rius i la vegetació del paisatge continental i el seu paisatge humanitzat
7. Descriure les condicions naturals, els rius i la vegetació propis del paisatge equatorial i el seu paisatge humanitzat.
8. Descriure les condicions naturals, els rius i la vegetació del paisatge tropical i el paisatge tropical humanitzat.
9. Descriure les condicions naturals, els rius i la vegetació propis del paisatge desèrtic i el seu paisatge humanitzat.
10. Comprendre les condicions naturals, els rius, la vegetació i el paisatge humanitzat de les zones fredes
11. Interpretar un paisatge a través de la fotografia i analitzar l’evolució d’un paisatge humanitzat
12. Interpretar un climograma.

Paisatge natural i paisatge humanitzat

El paisatge és el conjunt de característiques físiques visibles que ens envolten. Aquestes característiques varien i els diferencien daltres zones.

El paisatge natural és un territori amb unes variables de relleu, terra, clima, aigua, vegetació i fauna pròpies. La intervenció humana és nul·la o escassa en aquests espais. El paisatge humà és un mitjà intervingut per l’acció humana amb una finalitat econòmica, de poblament, etc., creant, des del punt de vista geogràfic, els paisatges rurals, industrials o  urbans.

Predominin els elements naturals o humans, tot paisatge té un component objectiu, els elements que l’integren, i subjectiu, la interpretació de qui ho observa. En aquest sentit, és important tenir en compte que analitzar el territori implica analitzar el paisatge, que avui dia s’ha convertit en un bé patrimonial que s’articula al voltant de la natura, la cultura i el lleure; són, doncs, elements vius, en transformació contínua.

L’acció humana sobre el medi natural ha generat diferents problemes mediambientals, derivats de l’ús i l’explotació dels recursos naturals per l’ésser humà. Tot i que la filosofia actual és tendir a un desenvolupament sostenible, és a dir, a un creixement econòmic i del benestar social que no comprometi el futur a través d’un ús racional dels recursos i la conservació del medi ambient, diversos són els riscos que afecten mitjà:

1. A la vegetació i el sòl :
   • Desforestació.
   • Erosió.
   • Desertificació.
2. A l’ atmosfera :
   • Escalfament global.
   • Contaminació de laire.
3. A l’ aigua :
   • Sobreexplotació d’aqüífers.
   • Contaminació de laigua.

La nostra implicació per reduir aquests riscos és determinant per a un present sostenible, ja que els darrers anys hem assistit ja a fenòmens extrems : sufocants onades de calor o de fred en latituds impròpies, huracans, ciclons i megatempestes de conseqüències castròstriques, augment de la temperatura mitjana del planeta, que està desglaçant zones polars a una gran velocitat, entre d’altres. Els científics adverteixen, així, que l’escalfament global està a punt de crear punts d’inflexió als mitjans naturals de la Terra, que causaran grans i irrevocables desastres, modificant-los per sempre, llevat que passem urgentment a l’acció. Estem, en definitiva, davant d’una amenaça real i la supervivència de la nostra civilització està en mans de les nostres accions avui.

El paisatge i el clima

El paisatge  natural es defineix com el territori que comparteix característiques de relleu i clima semblants, conformant un espai únic. Té la qualitat d’ adaptar-se i transformar-se en funció dels elements de l’entorn. El clima és un d’aquests elements que, a més, determina  la vegetació que, alhora, depèn del sòl i el relleu.

L’estreta relació de clima, vegetació i fauna dóna lloc a les grans regions bioclimàtiques o biomes, que es distribueixen a la Terra d’acord amb les zones climàtiques.

Els climes i paisatges de la terra

El medi natural està format principalment pel relleu, els sòls, el clima, la vegetació i la fauna. En l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural en el qual no hagi actuat l’ésser humà.

La combinació dels elements del clima (temperatura, humitat, pressió, vents i precipitacions) i els factors climàtics (latitud, altitud i distància respecte del mar) donen, com a resultat, diferents tipus de climes a la Terra. Si triem la temperatura com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres zones climàtiques: zona de climes càlids, de climes temperats i de climes freds. 

Cada zona se subdivideix alhora en diversos climes:
– Zona càlida: situada entre els dos tròpics; es caracteritza per les altes temperatures, durant tot l’any; s’hi distingeixen tres tipus de clima: equatorial, tropical i desèrtic.
– Zones temperades: n’hi ha una a cada hemisferi, aproximadament entre els tròpics i els
cercles polars; totes dues tenen quatre estacions; a partir dels factors climàtics establim tres climes: oceànic,mediterrani i continental.
– Zones fredes: corresponen a les dues zones polars i als llocs situats a més de 2500 m d’altitud. Amb aquest criteri, localitzem el clima polar o el d’alta muntanya.

Els climes càlids

Paisatge equatorial

El paisatge equatorial es troba en àrees del planeta situades al voltant de l’equador: Amazones, Congo, golf de Guinea i sud-est d’Àsia.

• Les temperatures sempre són molt altes i les precipitacions molt abundants, fins al punt que gairebé cada dia hi cau una pluja torrencial al capvespre.
• Els rius equatorials són els més cabalosos i regulars de la Terra, a causa de la pluviositat, i tenen de color terrós. 
• La vegetació és exuberant (selva o jungla) i els animals d’aquest paisatge acostumen a ser de mida petita. Hi viuen nombroses espècies, tant vegetals com animals.

• Els grups indígenes que habiten les grans zones de selva d’Amèrica i d’Àfrica viuen de la recol·lecció de fruits, de la caça o practiquen una agricultura molt rudimentària. Hi ha una densitat de població baixa.
• Les zones equatorials asiàtiques estan molt pobladas; la selva ha reculat, i s’hi fa arròs, canya de sucre, te i hevees.

Paisatge Tropical

Es localitzen al nord i al sud de la zona equatorial. 

• A les zones tropicals, les temperatures són elevades durant tot l’any, com en els equatorials; en canvi, les pluges hi marquen dues estacions ben diferenciades, l’estació humida i l’estació seca.
• El cabal dels rius varia al llarg de l’any en funció de les pluges; de no portar aigua, pot passar a desbordar-se durant les crescudes.
• Hi ha diferents tipus de formacions vegetals:
  • Bosc tropical: es localitza a les zones més properes a l’equador. És semblant a la selva però menys frondós i hi viuen sobretot ocells i insectes.
  • Sabana: és la vegetació més característica; la formen herbes, arbusts i arbres dispersos; hi viuen herbívors i els seus depredadors. Els indígenes es dediquen a la ramaderia extensiva i al conreu tradicional i de plantacions.
  • Estepa: substitueix la sabana a les zones més seques, i per això la vegetació és molt pobra.

• Alguns pobles indígenes de la sabana (els massai i els mara) són pastors i practiquen una ramaderia extensiva.
• Altres pobles de la sabana són agricultors i practiquen una rotació de conreus.
• A les zones tropicals, al costat de l’agricultura tradicional s’hi troben extenses plantacions, explotades per companyies estrangeres, dedicades al conreu de cacau, cafè, tabac, te…

Paisatge desèrtic càlid

La major part dels deserts de la Terra són a les zones pròximes als tròpics (són deserts càlids). N’hi ha que són prop de la costa, quan els corrents marins són freds, i d’altres que són a l’interior, lluny de les zones litorals. 

• Les pluges són molt escasses i irregulars, i les temperatures són molt altes durant tot l’any. A més, s’hi produeixengrans oscil·lacions tèrmiques entre el dia (molt calorós) i la nit (freda).
• Als deserts càlids no hi ha cursos d’aigua permanents, tot i que hi podem trobar wadis, que només porten aigua quan plou.

• Les condicions extremes de temperatura i de sequedat de l’aire amb la manca d’aigua fan difícil la vida al desert, i per això hi escassegen tant les espècies vegetals com les animals. Als deserts a penes hi viuen algunes plantes que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions climàtiques.
• Els deserts són zones poc poblades. Grups de pastors nòmades viuen als límits del desert, a les estepes, on pasturen els ramats de cabres i camells.
• La població sedentària dels deserts viu de l’agricultura al costat dels oasis, unes poques zones on hi ha aigua procedent de corrents subterranis i poden ser conreades.

Els climes temperats

El paisatge oceànic

El paisatge oceànic es troba entre els paral·lels 40° i 60° de tots dos hemisferis. 

• L’acció del mar i els vents carregats d’humitat fan que les temperatures no siguin gaire rigoroses i presenten poques diferències entre les estacions; les pluges són suaus i persistents durant tot l’any.
• Com que les precipitacions hi són contínues, els rius tenen un cabal abundant i regular durant tot l’any.
• S’hi troben diferents formacions vegetals:
  • Boscos de fulla caduca (roures, castanyers…): hi viuen diverses espècies de mamífers i d’ocells. Les temperatures suaus i les pluges constants permeten que s’hi desenvolupin aquests boscos.  
  • Landa: tipus de bosc de matoll espinós habitat per petits mamífers i nombrosos ocells.
  • Prat: hi creix naturalment després de la tala d’arbres; és la vegetació més característica d’aquest paisatge.

• L’ocupació humana dels paisatges oceànics és diferent segons els llocs de la Terra, tant en nombre d’habitants com en les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen.
  • Europa occidental. Una àrea molt poblada on els boscos han donat pas als prats per a bestiar i a conreus.
  • Costa occidental d’Amèrica del Nord i el Sud de Xile i d’Argentina. Àrees relativament poc poblades, on són abundants els boscos poc explotats.
  • Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Àrea on creix una herba molt abundant que permet la cria extensiva de ramaderia bovina i ovina.

El paisatge Mediterrani

El paisatge mediterrani es localitza al litoral del mar Mediterrani i a les costes de Califòrnia, Xile, Sud-àfrica, i sud i sud-oest d’Austràlia.

• Les temperatures són altes a l’estiu i suaus a l’hivern, i la pluja, excepte a la tardor, és escassa. Els estius, per tant, són calorosos i secs.
• Els rius hi tenen un cabal escàs (a l’estiu) i irregular, i poden patir estiatges o crescudes que provoquen riuades.
• Hi ha diferents tipus de formacions vegetals:
  • Bosc mediterrani: format per arbres de fulla perenne, petita i dura (pins, alzines…). Per sota d’ell hi trobem el matoll espinós.
  • Màquia:  és un tipus de matoll molt dens que creix quan desapareix el bosc, degut a la tala, els incendis o el pasturatge. Les espècies vegetals a la màquia són força variables, s’hi troben espècies arbustives (arboç, marfull, llentiscle, margalló, etc.) però també es poden trobar alguns arbres, de mida reduïda, com l’alzina, el roure, o l’ullastre.
  • garriga: Formació vegetal arbustiva, densa, no més alta d’1,5-2 m, formada principalment per vegetals esclerofil·les, de fulla petita i persistent, propi dels terrenys calcaris i molt extesa a les Illes Balears.

• En el paisatge mediterrani de les planes fèrtils hi domina l’agricultura, sobretot la de regadiu, i a les zones més abruptes destaquen els conreus de secà i la ramaderia ovina. 
• Allà on el relleu és abrupte, els sòls pobres i l’aigua escassa els conreus són els propis del secà: cereals, vinya i olivera. 
• La ramaderia dominant és l’ovina.
• El regadiu ha afavorit el desenvolupament de la ramaderia intensiva i els conreus d’horta.
• Actualment, la construcció d’hivernacles ha consolidat una agricultura que exigeix, sobretot, molt treball.

El paisatge continental

El paisatge continental es localitza a llocs allunyats de les grans masses d’aigua i, per tant, aïllats de la seva acció reguladora. Es localitza a les zones interiors dels continents de l’hemisferi nord.

• Per la llunyania al mar, presenten temperatures extremes, molt contrastades, i tenen poques precipitacions, que es concentren principalment a l’estiu.
• Malgrat les escasses precipitacions, els rius tenen un cabal abundant perquè recullen les aigües de les planes per on circulen, i donen lloc a grans conques fluvials.
• Aquestes condicions climàtiques originen dos tipus de paisatge natural:
  • La taigà o bosc de coníferes: es localitza a les zones més fredes, les situades més al nord; la formen pins, avets, bedolls, etc. Són zones habitades per mamífers de diversa mida.
  • Les estepes o prats: més al sud; són extenses zones planes d’herba que apareixen quan les temperatures són més altes. 

• Els arbres de la taigà són utilitzats per l’ésser humà per a la fabricació de cel·lulosa, que després es transformarà en paper.
• Les zones estepàries són molt fèrtils i són molt adequades per al desenvolupament de la ramaderia i per al conreu extensiu de cereals.

Els climes freds

El paisatge polar

Els dominis del clima polar se situen per sobre del Cercle Polar Àrtic i Antàrtic, 
66º 33′ nord i sud són les línies de latitud de referència per a la seva localització. En aquestes latituds, l’angle d’incidència dels raigs solars determina que la insolació anual sigui molt baixa, més petita com més ens acostem al pol geogràfic, i per això trobem les temperatures més fredes de la Terra.

La inclinació de l’eix imaginari de la Terra i el seu moviment de translació determinen l’existència en aquestes zones del “ dia polar”, un dia en què al pol no es pon el sol en 24 hores. Aquest fenomen, conegut com el sol de mitjanit, és simultani a la “nit polar” al pol oposat.

La combinació de temperatura i precipitacions permet un tipus de vegetació determinat que conforma el paisatge d’aquestes latituds. 

• Les temperatures són les més baixes del planeta i, de mitjana, a  l’estiu  la temperetarura  no supera els 10 º centígrads.
• Les precipitacions són molt escasses , per sota dels 200 mm anuals, i normalment en forma de neu .
• La tundra o vegetació característica d’aquest bioma s’adapta a  la manca de precipitacions i baixes temperatures. Les plantes, d’ escassa altura , tenen arrels superficials per evitar el permafrost , o sòl gelat que s’estén sota elles. A l’hivern el paisatge és dominat per les zones gelades i àmplies extensions de neu i gel; a l’estiu floreixen les anemones, petites plantes de flor, i reverdeixen les molses i líquens.

Tradicionalment, aquestes zones han estat habitades per esquimals (Amèrica) i lapons (península Escandinava). Els habitants viuen de la caça, la pesca i el pasturatge, però també s’hi desenvolupa la mineria.

Avui dia aquest és un dels ecosistemes amb més risc de destrucció a causa del canvi climàtic . Testimoni d’aquesta realitat és el desglaç progressiu d’àmplies zones de l’Àrtic, la reducció gradual de l’extensió de la banquisa a l’Àrtic i a l’Antàrtida en els darrers hiverns, les altes temperatures que s’estan registrant a les zones polars a l’estiu, per damunt dels 15º C, o els abundants  incendis a Sibèria, que afecten el permafrost i estan alliberant importants quantitats de CO² a l’atmosfera.

El paisatge d’Alta muntanya

L’ altitud mitjana per definir una muntanya alta varia en funció de la latitud; així, a latituds intertropicals parlem d’alta muntanya en altituds superiors als 2.500 metres, mentre que a latituds mitjanes oa països com Espanya, ho rebaixem a 1.500-2.000 metres. En qualsevol cas, el clima d’alta muntanya, per la seva altitud, defineix un ecosistema propi que, a nivell mundial, està localitzat seguint les grans cadenes muntanyenques .

Els hiverns són freds, amb temperatures per sota de 0ºC i abundants precipitacions en forma de neu. Els estius varien a temperatura segons la latitud, però les temperatures són suaus en general i disminueixen les precipitacions.

Aquestes condicions i la influència del gradient tèrmic, produeixen un esglaonament de la vegetació en pisos d’altitud, que es representa esquemàticament amb les cliseries de vegetació. Les espècies que necessiten més humitat i temperatures més suaus, com les caducifòlies, se situen als pisos inferiors o basals. A mesura que ascendim, trobem vegetació més resistent, perennifòlies, per donar pas a les zones de prada i, finalment, a la roca nua al cim. En aquest escalonament, no cal oblidar la influència que exerceix en el vessant estar a la solana o l’obac, sobre la cliserie vegetal.

Els habitants de l’alta muntanya es dediquen preferentment a la ramaderia, a l’explotació dels boscos, a l’agricultura a les valls i, darrerament, a les activitats turístiques.

Els climes i paisatges d’Espanya

El nostre país està situat a la Península Ibèrica al sud-oest de el continent europeu. Espanya se situa, latitudinalment entre els 27 ⁰ N de l’illa canària del Ferro als 43 ⁰ N del cap Estaca de Bares. A aquest factor latitudinal, que ens enquadra en els climes temperats , unim la nostra condició peninsular , amb la influència dels mars Mediterrani, Cantàbric i de l’oceà Atlàntic i l’elevada altitud mitjana de la Península que, juntament amb la disposició, altura i orientació del relleu, marquen la continentalitat de les zones de l’interior.

Els climes que ens trobarem són: el subtropical a l’arxipèlag Canari, mediterrani , oceànic , mediterrani continentalitzat a l’interior de la península i de muntanya a les zones més elevades dels sistemes muntanyencs.

Els climes que es desenvolupen a la Península Ibèrica estan condicionats per:

• Les quatre estacions provocades per la seva situació a la zona temperada.
• La seva situació a la façana oest d’Europa que li permet rebre la influència de l’Oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, i del continent europeu i africà.
• La forma massissa de la Península i la disposició de les serralades, impedeixen la influència marina a l’interior peninsular i parcialment també a les Illes Balears.
• Els vents de l’oest i les borrasques de l’Atlàntic provoquen les pluges.
• L’anticicló situat sobre les illes Açores, és el responsable de l’absència de pluja durant l’estiu.

El clima i paisatges oceànics a Espanya

El paisatge oceànic és una singularitat dins dels espais peninsulars i presenta un relleu i, sobretot, un clima molt marcat, que el fan fàcilment reconeixible i diferenciable de la resta. Aquest clima és l’ oceànic, que destaca per les temperatures suaus i elevades precipitacions, afavorint una vegetació verda i frondosa.  

Se situa al vessant nord de la Serralada Cantàbrica i a Galícia, una estreta franja propera al Cantàbric ia l’Atlàntic, que determinen el seu aspecte.     

Com hem avançat, el clima està condicionat per la proximitat del mar, que suavitza les temperatures, amb estius frescos i hiverns suaus. L’oceà i les borrasques atlàntiques aporten precipitacions constants i abundants durant tot l’any, de manera que no es produeix la sequera estival que afecta la resta de territoris peninsulars.  

A aquest tipus de clima es correspon un tipus de vegetació especial, el bosc atlàntic . És una formació arbòria densa i frondosa que necessita molta aigua per al seu creixement. Està dominat per arbres caducifolis, com són el roure i el faig principalment, encara que no és estrany trobar castanyers, freixes o àlbers. En terrenys pobres o degradats, és substituït per una formació arbustiva anomenada landa, on destaquen les falgueres i el boix. A més altura el bosc caducifoli deixa pas a les coníferes i, a partir dels 2.000 metres, als prats d’alçada. Des de fa segles, els humans han talat i aprofitat els boscos per a cultius i sobretot pastures per al bestiar, que ocupen grans extensions d’aquest territori.        

El relleu és majoritàriament muntanyós tant a l’interior com al litoral, escarpat i rocós, per la proximitat de la Serralada Cantàbrica i el Massís Galaic a la línia de costa.     

Els rius com ja hem vist són curts, cabalosos i de corrents ràpids, com a resultat del relleu muntanyós i el clima humit.  

Com en el paisatge humà oceànic

Aquesta és una zona amb una gran densitat de població i on hi podem trobar un hàbitat dispers amb gran quantitat de llogarets, caserius i pobles petits que ocupen l’espai entre els grans nuclis de població.   

El  litoral  és rocós i escarpat per la proximitat de la Serralada Cantàbrica, per la qual cosa, a les badies, ries i estuaris dels rius, se situen multitud de  ports pesquers.   

A l’interior, els cultius i sobretot els prats i l’ explotació ramadera ocupen el territori, la causa d’aquest poblament és dispers.  

La indústria siderometal·lúrgica, lligada als jaciments de carbó, i l’activitat comercial dels ports van fer créixer les ciutats. Aquests van ser, per exemple, els casos d’Avilés i de Bilbao. Ara bé, actualment l’ envelliment de la població és el principal problema demogràfic d’aquests enclavaments, especialment a les zones rurals del nord-oest.      

En els darrers temps, s’ha sumat l’activitat turística tant al litoral, com a l’interior muntanyós, i és una manera de diversificar l’economia i mantenir la població a les zones rurals.  

Clima i paisatges mediterranis

Aquest tipus de paisatge està situat per tota la zona del litoral Mediterrani, més la vall del riu Guadalquivir i les Illes Balears.

Pel que fa al clima, parlem del mediterrani típic o litoral, marcat per la influència a l’estiu de les altes pressions d’origen saharià i pel pas de les borrasques atlàntiques la resta de l’any, tot matisat per la proximitat del mar. Pel que fa a les temperatures, són altes a l’estiu, especialment com més al sud i suaus a l’hivern. Per contra, les precipitacions es caracteritzen per la irregularitat, amb una marcada sequera estival i pluges torrencials a la tardor oa la primavera, que poden provocar inundacions.

La vegetació natural seria el bosc mediterrani , perfectament adaptat a la sequera de l’estiu. Està format per arbres de fulla perenne, com alzines o sureres, que en condicions naturals cobririen la major part del territori. A la costa i en zones seques o degradades, és substituït per la màquia mediterrània, formació arbustiva densa i impenetrable on podem trobar alzines barrejades amb coscoll, pins, llentiscle i margallons entre altres espècies. Quan el matoll es degrada perd alçada i frondositat, donant pas al romaní, la ginesta i l’argelaga fins arribar a la zona sud-est a una estepa herbàcia. Actualment, gran part d’aquest territori està ocupat per pins, espècie afavorida per l’home.

El relleu d’aquesta zona és bàsicament muntanyós per la presència de les Bètiques, Sierra Morena, l’Ibèric, el Sistema Litoral Català i els Pirineus, però, a la zona de la vall del Guadalquivir, la part final del riu Segura i al voltant del Golf de València s’obren extenses planes litorals molt poblades.

En aquesta zona els rius , a causa del relleu muntanyós i el clima mediterrani són curts, poc cabalosos, ràpids i irregulars, a excepció de l’Ebre. Una característica pròpia d’aquesta zona és l’existència de nombroses rambles o barrancs, que són lleres seques la més gran part de l’any i per on només discorre l’aigua en cas de precipitacions fortes, sovint catastròfiques.

Per últim dir que no es pot parlar de rius a les Balears, Ceuta i Melilla.

El paisatge humà mediterrani a Espanya

Aquesta zona està molt poblada des dels inicis de la civilització. Tots els pobles que han passat per la península han ocupat i modificat aquest territori tal com veuràs a l’apartat d’història aquest mateix curs.

La població s’assenta principalment a la línia litoral i aquí tenim les principals ciutats, Barcelona i València, amb les seves extenses i poblades àrees metropolitanes. Altres importants ciutats marítimes són Tarragona, Alacant, Cartagena i Màlaga, entre d’altres, totes a l’anomenat Eix Mediterrani. El cas de Sevilla és especial, doncs, encara que és terra endins, disposa de port fluvial.

A la costa i aprofitant l’existència de planes litorals a la desembocadura dels rius (Llobregat, Ebre, Túria, Xúquer, Segura, Guadalquivir…) trobem una productiva agricultura de regadiu . També destaca l’activitat portuària i comercial, que a partir de finals del segle XIX es va completar amb l’ activitat industrial, sobretot a Barcelona i València, amb extensos polígons industrials. A partir de mitjans del segle XX, l’activitat turística va alterar profundament el litoral, amb la construcció de blocs d’apartaments i passeigs marítims a tota la línia de costa.

L’aspecte actual és un bigarrat conjunt de cultius, polígons, apartaments i vies de comunicació que vertebren un espai massificat en alguns trams.

Des d’antic s’ocupen i conreen les millors terres, deixant només les pitjors zones i les muntanyes a la vegetació natural. Els repetits incendis forestals, la tala, el carboneig i el pasturatge de la muntanya fan que actualment el pi blanc o la màquia arbustiva ocupin gran part del territori, sent escassos els exemples de bosc mediterrani ben conservat.

A banda d’això, les antigues zones humides litorals han estat dessecades, eliminant també els cordons dunars, zones d’excepcional riquesa ecològica. Finalment, els rius presenten greus problemes de sobreexplotació i contaminació ja que són poc cabalosos i irregulars i han d’abastir una població nombrosa, sobretot a l’estiu.

Climes i paisatges continentals de tendència mediterrània

En el cas de la Península Ibèrica, més que no pas d’un paisatge continental en si, parlaríem en realitat d’un paisatge “mediterrani continentalitzat”, ja que l’autèntic clima i paisatge continental es troben molt més al nord, a Sibèria oa l’Escut Canadenc , amb llargs hiverns de diversos mesos sota la neu, cosa que no passa a l’interior peninsular. En canvi, el que sí que succeeix és que les serralades Cantàbrica, Ibèrica, Bètiques…) aïllen la meseta de la influència marítima, provocant una continentalització, és a dir, un clima mediterrani però amb més amplitud tèrmica, estius més càlids i sobretot hiverns més freds.

En el nostre cas, aquest paisatge se situa als dos altiplans més la vall de l’Ebre , territoris aïllats en gran part per les muntanyes de la influència marina.  

Pel que fa al clima, té les característiques del mediterrani però més extrem. Els estius són càlids i els hiverns llargs i freds. Les precipitacions provenen majoritàriament de les borrasques que des de l’Atlàntic travessen Portugal durant l’hivern i que a l’estiu es desplacen cap al nord, provocant uns quants mesos de sequera. És destacable dir que la submeseta nord és més freda que la sud en ser més alta i el clima més plujós com més a l’oest i al nord ens situem. També la Vall de l’Ebre és més seca que la Meseta.

La vegetació és la típica del bosc mediterrani, dominat per l’ alzina ( Quercus ílex ) en sòls calcaris i l’ alzina surera (Q. suber) als silicis; en altura, un altre membre de la família, el roure (Q. ruber) substitueix l’alzina. És destacable el paisatge de la devesa on bosc aclarit, pastures i cultiu conviuen en equilibri. Com en tots els paisatges, aquesta vegetació ha estat alterada per l’ésser humà, en aquest cas per al cultiu de cereals majoritàriament.

El relleu és majoritàriament planer i està constituït per la Meseta i la vall de l’Ebre, encara que també tenim zones muntanyoses com és el Sistema Central, les Muntanyes de Toledo o gran part del Sistema Ibèric .

Pel que fa als rius, malgrat el clima mediterrani, la gran presència de muntanyes i les abundants nevades de les serres fa que siguin cabalosos, per la gran quantitat d’afluents que vénen de les zones altes, però sempre de nord a sud. Així el Duero és més cabalós que el Tajo, i el Tajo més que el Guadiana. Són rius llargs i lents al seu pas pels altiplans o per la vall de l’Ebre, com el riu del mateix nom, que recull les aigües del Pirineu. 

El paisatge humanitzat de l’interior

Aquesta zona es caracteritza per la seva poca població i la seva escassa densitat excepte a les capitals de províncies ia Madrid. De fet, constitueix gran part del que actualment s’anomena ” l’Espanya buidada”. A més el seu hàbitat majoritari és el concentrat, a diferència de la Serralada Cantàbrica. A tot això cal sumar-hi el problema de l’envelliment de les zones rurals, ja que la població jove emigra a les ciutats a la recerca de serveis i oportunitats, iniciant un cercle viciós de difícil solució. Actualment les capitals de província i Madrid en el cas de l’altiplà i de Saragossa a la vall de l’Ebre concentren gran part de la població d’aquests territoris.        

L’ocupació tradicional de la majoria de la població era la ramaderia (més ovina que vacuna pel clima) i sobretot l’ agricultura.  L’agricultura sol ser extensiva i de secà, sobretot el cereal, excepte a les vegues dels rius. Destaquen algunes zones especialitzades a la vinya o l’olivera. 

Aquest panorama contrasta amb el dinamisme de Saragossa i, sobretot Madrid, que, per la capitalitat, és la ciutat més poblada d’Espanya. Això suposa que tota la xarxa de carreteres, ferrocarrils i el principal aeroport internacional hi estan situats, així com els ministeris, empreses públiques, organismes estatals de tota mena i principals empreses que, per motius de proximitat als òrgans de govern, instal·len la seva seu en aquesta ciutat. La capitalitat és un motor que atrau empreses de serveis i població i recursos de tot l’estat, dotant la capital de dinamisme. Per contraposició, això genera  problemes d’habitatge i els típics de totes les grans ciutats, com és la pol·lució.

Per altra banda, aquest creixement de la capital provoca el creixement de la perifèria més immediata. Això és degut, en part, a l’emigració de la gent jove de les dues Castelles i Extremadura, que, en gran part, acudeixen a Madrid a la recerca de formació universitària i oportunitats laborals que no té a les seves localitats natals.

A mode de resum: Els climes mediterrani i oceànic comparteixen les característiques dels climes temperats que hem vist al punt anterior. El clima mediterrani continentalitzat destaca pels hiverns freds o molt freds i l’àmplia oscil·lació tèrmica anual. Les zones de muntanya són les de més precipitació en forma de neu de la península, encara que amb variacions lligades a la regió climàtica on es localitzen i l’altitud.

El clima i paisatges d’alta muntanya

Com a norma general no existeix un “clima de muntanya” similar a tot el planeta. Les muntanyes, amb l’altitud, modifiquen el clima de les zones més baixes, ja que disminueixen la temperatura i modifiquen la distribució de les pluges. De fet, a uns 2.000 metres d’altitud, els paisatges que ens podem trobar a l’Equador, el Sàhara o la Meseta a Espanya no hi tenen res a veure. No obstant això, dins de la Península Ibèrica, en estar tota ella en zones de clima temperat, ens podem trobar característiques comunes que justifiquen aquesta catalogació. Parlem, en aquest sentit, de zones muntanyoses, fredes, amb nevades abundants a l’hivern i on la vida de les persones tradicionalment ha estat dura i difícil, motivant una baixa densitat de població.

Aquest clima se situa a les parts altes dels principals sistemes muntanyosos i és més present al nord on apareix a partir dels 1.000 metres d’altitud sobre el nivell del mar, mentre que, al sud, es presenta a molta més altura. Ens el trobem, doncs, a grans zones de les Muntanyes de Lleó, la Serralada Cantàbrica i els Pirineus. També al Sistema Central i en diverses zones aïllades del Sistema Ibèric, com Els Pics d’Urbión, el Moncayo i Gúdar-Javalambre. A partir d’aquí desapareix i només torna a sorgir al Sud a la Serralada Penibètica, a la Regió muntanyenca de Ronda i Sierra Nevada. Ni a les Muntanyes de Toledo, ni a Sierra Morena, ni al Sistema Litoral Català, no és present per la poca elevació d’aquestes muntanyes.  

El clima es caracteritza per les baixes temperatures , inferiors a 10 graus de mitjana anual, amb hiverns llargs i rigorosos i estius curts i frescos. Les precipitacions són freqüents i abundants, en forma de neu durant l’hivern i amb nombroses tempestes a l’estiu.  

La vegetació ha d’adaptar-se a unes condicions molt dures, predominen els boscos de coníferes , que suporten el fred intens i el pes de la neu a l’hivern encara que són substituïdes pels prats  segons ascendim, ja que a partir de certa alçada els arbres no poden subsistir.   

El relleu és molt muntanyós, amb gran importància de la modelització glacera a les zones més altes.  

Per a la vida de les zones baixes, tenen una gran importància els rius que neixen en aquestes àrees. Els cursos principals i la majoria dels seus afluents neixen a zones de muntanya i alta muntanya, alimentats per la neu del desglaç i les abundants tempestes. A més durant el seu tram inicial, el corrent és molt ràpid , de manera que erosiona fortament les muntanyes, creant profundes valls i excavant les roques.  

El paisatge humanitzat de les muntanyes espanyoles.

Aquesta és una zona molt poc poblada , amb petits pobles i normalment situats al fons de les valls, buscant terres més fèrtils i un clima una mica més temperat que a les altures. Els habitatges tradicionals solen estar construïts en pedra, amb petites portes i finestres per conservar la calor i teulades molt inclinades per evitar que s’acumuli la neu.

Els cultius de subsistència, l’explotació forestal i, sobretot, la ramaderia han ocupat el territori. Parlem de zones muntanyoses, fredes, amb abundants nevades a l’hivern i de vida dura i difícil, cosa que explica que la població jove emigre a les ciutats, a la recerca de més oportunitats i serveis. Per tot això, l‟ envelliment de la població és el principal problema demogràfic d‟aquests enclavaments.

Actualment s’hi ha sumat l’activitat turística tant a l’estiu com sobretot a l’hivern, lligada a les estacions d’esquí i esport hivernals. Això ha permès diversificar el seu atractiu i fixar la població al territori.

Tot i comptar amb pocs habitants, aquest espai està fortament alterat per l’ésser humà. De fet, gran part de les pastures a cotes baixes -per sota dels 2.000 metres d’alçada- són artificials, fruit de la desforestació per crear pastures per al bestiar. A l’alta muntanya, les estacions d’esquí, així com les vies de comunicació i urbanitzacions associades, ocupen i modifiquen profundament el territori. Tot i això, la tendència actual s’orienta a la recuperació de la vegetació natural en grans àrees, ja que la despoblació i l’envelliment van unides a l’abandonament de l’activitat ramadera. D’aquesta manera, el bosc reprèn progressivament el seu lloc.

El clima subtropical de les Canàries

Aquest tipus de paisatge és el típic de les Illes Canàries i està marcat per la latitud propera al Tròpic de Càncer, la influència marítima que li dóna gran estabilitat i per les importants modificacions que introdueix en relleu . De fet, cal recordar que la temperatura disminueix un grau cada 125 metres d’alçada i que el relleu muntanyenc fa que les zones exposades als vents dominants siguin més humides.      

Dins Espanya, aquest paisatge se situa únicament a l’arxipèlag canari, situat a l’Atlàntic a pocs quilòmetres de la costa africana.  

Aquest clima es caracteritza per temperatures estables i suaus tot l any al nivell del mar. Pel que fa a les precipitacions són escasses i irregulars a les zones baixes, però augmenten a les zones altes, sent també més abundants a les illes més occidentals que a les orientals. Com veiem, l’alçada i la situació modifiquen el clima.

La vegetació d’aquesta zona és molt característica i especial, i no es pot trobar fora de les illes. Hi ha una gran quantitat d’ endemismes o plantes que només creixen a l’arxipèlag i, a més, s’escalona per  adaptar-se a les condicions d’humitat i temperatura canviants segons l’altitud. Així, a les zones baixes creixen cardones i tabaibes que s’adapten a l’aridesa; mica en mica s’enriqueix la vegetació amb la presència de dracs, savines i palmeres per aparèixer la laurisilva a partir dels 700/800 metres. La laurisilva és un bosc sempre verd i humit regat per les boires constants, que, a partir dels 1.300 metres, és substituït pel pi canari i el matoll d’alçada.     

En aquest paisatge, no podem parlar de rius, per bé que les fonts i les aigües subterrànies són imprescindibles per a l’agricultura i el poblament humà.

Finalment el relleu té les formes característiques del volcanisme, amb cràters i colades. Aquest és més abrupte i elevat a les illes occidentals que a Fuerteventura i Lanzarote, on és més suau i erosionat.

El paisatge humà canari

Les Illes Canàries són un espai molt densament poblat, ja que en un lloc relativament petit hi viuen una mica de dos milions de persones. A més, juntament amb la Regió de Múrcia, tenen la població més jove del conjunt estatal.

Tradicionalment la pesca, els cultius -tant de subsistència com comercials de tipus tropical- i, en menor mesura, la ramaderia han estat el suport de la població. A això cal afegir l’activitat portuària i comercial, ja que les illes estan situades a la ruta cap a Amèrica. Això explica, en gran mesura, la connexió històrica de les Canàries amb Cuba, Veneçuela i Puerto Rico.

A partir dels anys seixanta del segle XX, el panorama que s’ha descrit va canviar totalment amb la irrupció del turisme de masses. Gràcies a l’abaratiment dels viatges aeris, persones del nord d’Europa acudeixen a les illes Canàries atretes per la suavitat i l’estabilitat del seu clima, especialment a l’hivern , que és la temporada alta. De fet, a l’estiu els principals fluxos de turistes europeus que busquen “sol i platja” es dirigeixen al litoral mediterrani. Aquest nombre elevat de visitants comportarà la construcció massiva d’hotels, apartaments, infraestructures i locals comercials de tota mena. D’aquesta manera, actualment el terciari i el turisme especialment representen les tres quartes parts de l’economia insular. Al costat del turisme s’ha desenvolupat la construcció, però per contra han desaparegut en gran part els sectors pesquer i industrial. Per tot això, parlem de dependència total respecte aquest sector.

Els problemes ecològics principals són l’ocupació del litoral amb habitatges, els residus que genera la població estable o turística i l’escassetat d’ aigua dolça en algunes temporades de l’any. Cal recordar que a les Canàries no hi ha rius, per la qual cosa es veuen obligats a dessalar l’aigua del mar. Tot i això, els diferents governs han declarat gran quantitat d’espais naturals protegits, de manera que quatre dels tretze  parcs nacionals  són a aquestes illes.

Bibliografia

• Myriam Hernando leal. Itinerario. Los paisajes de la Tierra. Geografía e Historia. 1º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• J. Daniel Salvador. Itinerario. El medio físico de España. Geografía e Historia. 1º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Coordinación: Emilia María Tonda Monllor, Rafael Sebastiá Alcaraz e Isaac Buzo Sánchez. Atlas didáctico IGN. NIPO (Publicaciones oficiales): 798-22-031-3 – DOI (Documentos digitales): 10.7419/162.12.2022