Tema 3. La hidrosfera: les aigües oceàniques i continentals

Presentació

En aquesta unitat, la protagonista serà l’aigua de la natura. L’alumnat coneixerà com són els rius, i els seus cabals, així com les diferents aigües continentals, subterrànies i les glaceres. També es mostrarà la influència de l’aigua en la nostra vida quotidiana i els efectes de la contaminació perquè sàpiguen valorar la necessitat de fer un ús adequat dels recursos hídrics

Objectius

  1. Definir correctament el concepte d’hidrosfera i caracteritzar l’aigua com a font de recursos
  2. Explicar el funcionament del cicle natural de l’aigua
  3. Descriure les característiques de l’aigua salada i diferenciar els moviments més importants de l’aigua: els corrents marins, les marees i les onades.
  4. Descriure les característiques de rius, llacs, aigües subterrànies, icebergs i glaceres com a principals masses d’aigua continental
  5. Identificar els diferents aprofitaments que l’ésser humà fa de l’aigua dolça
  6. Situar en un planisferi els oceans i els mars més importants
  7. Situar i classificar per vessants els rius d’Europa i de la península Ibèrica
  8. Valorar l’aigua com un bé natural i com un recurs escàs i si és o no font de desigualtats

Què és la hidrosfera?

S’anomena hidrosfera el conjunt d’aigües que formen les mars i els oceans, els rius, els llacs, els casquets polars, les glaceres, les aigües subterrànies i el vapor d’aigua de l’atmosfera. L’aigua és la substància més abundant de la Terra. Es pot trobar en estat sòlid, líquid i gasós.

L’aigua salada representa un 97,21% i la dolça només un 2,79 %.

Les aigües salades

La major part de l’aigua (el 97,21%) del planeta és salada i es troba als oceans i als mars.
Els oceans són grans masses d’aigua salada que separen els continents; a la Terra n’hi ha cinc: el Pacífic, l’Atlàntic, l’Índic, l’Àrtic i l’Antàrtic.

L’ aigua salada posseeix les següents característiques:

  • Salinitat: és la quantitat de sal dissolta en l’aigua.
    • Augmenta amb l’evaporació, per això és més gran en els mars càlids i tancats
    • És menor en mars oberts i freds.
    • Disminueixen en les desembocadures dels rius ia mesura que ens acostem als pols.
  • Densitat: és més gran que la de l’aigua dolça. Per aquest motiu és més fàcil surar en aigua salada que en dolç
  • Temperatura: no és homogènia. Més elevada en les capes superficials (entre 12º i 30º) que en les grans profunditats (entre 4º i -1º). A causa de les extensions dels oceans, les seves aigües actuen com a reguladors de temperatura: la terra es calenta i es refreda 5 vegades més ràpida que l’aigua, per això la brisa marina refreda de dia i escalfa de nit.

Els mars són la prolongació dels oceans a les zones més properes als continents, com el mar Cantàbric o el mar Carib.

L’aigua dels oceans i dels mars està sempre en moviment per l’acció dels fenòmens següents:
– Ones: l’aigua puja i baixa de forma circular quan el vent n’agita la superfície.
– Marees: la Lluna atreu l’aigua marina i això fa que en pugi i en baixi el nivell.
– Corrents marins: són com grans rius que circulen pels oceans. N’hi ha de càlids i de freds. No barregen les aigües amb les de l’oceà perquè la temperatura, densitat i salinitat són diferents.

Les aigües dolces

L’aigua dolça del planeta es reparteix entre els llacs, els rius, la humitat del sòl, els icebergs, les glaceres i l’atmosfera. Només representa el 2,79% del total, de la qual només el 0,02% es troba en llacs i rius.

L’aigua cobreix 3/4 parts (71%) de la superfície de la Terra i pràcticament es pot trobar en qualsevol lloc de la biosfera i en els tres de la matèria: sòlid, líquid i gasós. 

La majoria es troba en forma de gel en els casquets polars i glaceres, una altra part correspon a les aigües subterrànies i una petita porció està represetnada per les aigües superficials i pel vapor de l’atmosfera.

Els llacs són masses d’aigua dipositades permanentment en depressions.

El cicle de l’aigua

Al nostre planeta hi ha un constant intercanvi d’aigua; aquest intercanvi rep el nom de  cicle de l’aigua . El principi general d’aquest cicle és que la quantitat d’aigua en el nostre planeta és sempre la mateixa , encara que canvia d’estat: líquid, gasós i sòlid. Això es deu al fet que l’aigua es troba en permanent moviment i realitza de forma contínua un circuit.

Els processos elementals d’aquest cicle són:

  • Evaporació: canvi d’estat de la matèria de líquid a gasós.
  • Condensació: canvi d’estat de la matèria de gasós a líquid.
  • Precipitació: caiguda d’aigua sòlida o líquida per la condensació del vapor d’aigua

Amb la calor del sol al aigua dels oceans , mars i llacs s’evapora i passa a l’atmosfera en forma de vapor d’aigua. A la atmosfera, el vapor d’aigua es refreda i es condensa en petites gotetes d’aigua líquida; és a dir, es formen els núvols. Depenent del fred, les gotes es solidifiquen formen cristalls de gel (la neu) o cristalls líquids (pluja). Les petites gotes s’uneixen formant gotes més grans que no poden sostenir-se en l’aire, per la qual cosa cauen en forma de pluja. A aquest procés se li coneix com precipitació. Una part de les precipitacions cau sobre els continents i discorre sobre la superfície terrestre. Una altra part es filtra i es converteix en aigües subterrànies.

L’aigua, sigui superficial o subterrània, que arriba a terra acabarà finalment en els oceansmars i llacs; allà s’evaporarà de nou amb la calor del sol, i el cicle començarà una vegada més.

Els rius

Els rius són corrents continus d’aigua. Els trets dels rius poden variar en funció d’aquests factors:

  • El cabal: quantitat d’aigua que porta.
  • La conca: terres d’on procedeixen les aigües.
  • El règim: variacions del cabal al llarg de l’any, que depenen del fet que sigui pluvial o nival. Si el riu té un règim pluvial, les aigües procedeixen principalment de les pluges. Si el riu té un règim nival, l’aigua procedeix majoritàriament de la fosa de la neu.
  • El curs: cadascun dels tres trams pels quals passa un riu, des que neix fins que desemboca, i en els quals fa diversos treballs: erosió, transport i sedimentació.

La majoria dels rius d’Espanya neixen a les muntanyes més altes i vessen les seves aigües a les mars i a l’oceà que envolten la Península. Per això diem que els rius i els seus afluents s’organit- zen en xarxes hidrogràfiques, segons el vessant on desemboquen: vessant cantàbricvessant atlànticvessant mediterrani.

Els rius del vessant cantàbric són curtscabalosos i de règim regular. Són curts perquè neixen a la Serralada Cantàbrica, a les Muntanyes Basques o bé al Massís Galaic, sistemes muntanyosos que són molt a la vora del mar. Són cabalosos i de règim regular perquè la seva conca* pertany a la Ibèria humida i hi plou de ma- nera constant al llarg de l’any.

Els rius del vessant atlàntic són llargs, de cabal mitjà i de règim irregular. Llevat del Guadalquivir, la major part dels grans rius del vessant atlàntic recorren la Meseta. Les seves conques són molt grans però hi plou poc, ja que pertanyen a la Ibèria seca. Són irregulars perquè el seu cabal creix a la tardor i a la primavera, a causa de les precipitacions. En canvi, a l’estiu duen poca aigua.

Els rius del vessant mediterrani, llevat de l’Ebre, es caracteritzen per ser curts, de cabal escàs i de règim molt irregular. Neixen molt a la vora de la costa i solen tenir un pendent molt pronun- ciat. A l’estiu gairebé no porten aigua, ja que a les seves conques hi plou poc. En canvi, a la tardor poden arribar a desbordar-se a causa de les pluges intenses. A la zona mediterrània trobem sovint cursos d’aigua intermitents: les rieres rambles. Solen inundar- se a la tardor com a conseqüència dels temporals locals.

L’Ebre constitueix una excepció dins del vessant mediterrani, ja que neix en el sistema cantàbric. És el riu més cabalós de la Península perquè rep aigües dels afluents procedents del Pirineu.

Principals zones indundables de les Illes Balears

palma-soller-pollenca-campos-poblacions_2109999267_57664265_1500x1112
Font: Arabalears.cat. Imatge extreta amb finalitats educatives i no comercials. 

El llarg camí de l’abastament d’aigua

Del 2,79% d’aigua dolça de la superfície terrestre, tan sols el 0,64% és aigua subterrània o superficial, és a dir, apta per al consum humà. L’aigua és un recurs escàs i les necessitats són cada vegada més grans.

El proveïment d’aigua per al seu ús domèstic comprèn una sèrie de fases: 

Font: Imatge adaptada del Instituto Aragonés del Agua.
  1. Captació . És l’origen de l’abastament. L’aigua bruta pot provenir d’aigües superficials (rius, llacs, embassaments, canals …) o d’aigües subterrànies (pous, fonts, surgències). Com més qualitat tingui, menors seran els tractaments de potabilització als quals caldrà sotmetre-la. De vegades es construeixen dipòsits de reserva d’aigua bruta, que asseguren el subministrament durant un cert temps en cas de talls de la font de proveïment.
  2. Potabilització . Es realitza a la planta potabilitzadora i és el conjunt de tractaments que permeten que l’aigua sigui apta per al consum humà i pugui beure amb garantia de qualitat. La desinfecció és el tractament més important.
  3. Emmagatzematge. L’emmagatzematge de l’aigua ja tractada s’ha de fer en dipòsits protegits, ben conservats i nets. Sovint es construeixen dipòsits elevats per assegurar la distribució per gravetat des del dipòsit d’emmagatzematge d’aigua tractada.
  4. Distribució i transport.  Les xarxes d’abastament i subministrament d’aigua han de tenir les menors pèrdues possibles i circular per terra a major altura que les xarxes d’aigües residuals, per evitar la seva contaminació en cas de pèrdues d’aigües brutes.
  5. Vigilància i control.  Es realitzen anàlisis químics i biològics de diversos paràmetres de l’aigua per assegurar la seva qualitat i potabilitat tant a la sortida de la planta com en diversos punts de la xarxa d’abastament.
  6. Usos urbans.  Domèstics, industrials, públics …

El Problema de l’aigua

De l’aigua dolça destinada al consum humà, es calcula que el 65% es destina a l’agricultura, el 25% a la indústria i només el 10% al consum domèstic. El consum elevat d’aigua potable es dóna en països rics i desenvolupats, i en canvi països d’Àfrica i d’Àsia Occidental pateixen problemes de proveïment.

En els darrers trenta anys el consum d’aigua ha augmentat considerablement. La pagesia, especialment a les àrees de regadiu, consumeix més del 80 % del total de l’aigua que es gasta a Espanya. La manca d’aigua, doncs, és un problema molt important per a tothom, però especialment per al sector agrari.

Per intentar resoldre el problema de la manca d’aigua s’han dut a terme dues solucions: els embassaments, que serveixen per rete- nir l’aigua i repartir-la en èpoques d’escassetat, i els transvasaments, que permeten portar l’aigua d’un riu cap a una altra conca diferent. El transvasament més important fins ara és el del Tajo al Segura, que permet regar les hortes de Múrcia i del sud de València. Tanmateix, els transvasaments sembla que provoquen problemes ecològics seriosos i enfrontaments entre les comunitats afectades.

A causa de la contaminació ambiental, una part important de l’aigua dolça disponible pateix algun tipus de contaminació. L’aigua, perquè pugui ser consumida sense que sigui un perill per a la salut, ha de ser aigua potable.

Actualment, prop del 40% de la població mundial té problemes d’aigua. Per aprofundir en el coneixement de l’impacte mediambiental de la contaminació de les aigües i veure que és un recurs escàs es projecti dins l’aula el documental “Agua: Fuente de vida” realitzat per l’ONG Intervida disponible entres parts a youtube: Documental “Agua: fuente de vida” en tres parts

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close