1. Presentació
2. Objectius
3. L’estructura de la terra
4. La teoria de la deriva dels continents
5. Els agents interns
6. Els agents externs
7. Les formes del relleu
8. Com és el relleu d’Espanya?
   1. El relleu Peninsular
9. El relleu insular
   1. Les Illes Balears
   2. Les Illes Canàries
10. Els rius
    1. El vessant cantàbric
    2. El vessant atlàntic
    3. El vessant mediterrani
11. Les costes espanyoles
    1. La costa cantàbrica
    2. La costa atlàntica
    3. La costa Mediterrània
12. Bibliografia

Presentació

El coneixement geogràfic (tant dels continents com dels diferents elements que conformen el relleu) és fonamental per després entendre tota la situació bioclimàtica del planeta en general i del nostre entorn, i també resulta molt útil per entendre amb posterioritat algunes de les causes del procés històric.  L’alumnat podrà aprendre com és l’escorça terrestre i quines són les principals formes del relleu. També coneixerà com s’origina el relleu i quins agents el modifiquen i com influeix el relleu en la nostra vida. Aprendran a interpretar el mapa del relleu del món i de la península Ibèrica.

Objectius

1. Identificar les capes de l’estructura interna de la Terra i explicar les característiques de l’escorça terrestre.
2. Reconèixer els agents interns de formació del relleu i com es mesura la magnitud dels terratrèmols.
3. Caracteritzar l’acció formadora del relleu feta per l’aigua, el vent, la vegetació i l’ésser humà.
4. Identificar els principals elements del relleu dels continents.
5. Situar els tres grans conjunts del relleu d’Europa.
6. Descriure i localitzar els relleus de la península Ibèrica i dels arxipèlags espanyols.
7. Treballar i interpretar mapes i perfils topogràfics

L’estructura de la terra

La Terra és una gran esfera lleugerament aplanada pels pols que es divideix en tres grans capes concèntriques de gruix diferent:

• Nucli. Capa més interna de la Terra dividida, al seu torn, en dues capes: nucli intern i nucli extern. Representa un 15% del volum total del planeta.
• Mantell. Capa intermèdia, és la de més gruix terrestre, envolta el nucli i és on hi ha el magma. Representa un 84% del volum de la Terra.
• Escorça. Capa més externa i prima formada per roques. No és llisa i té diversos gruixos, emergeix en muntanyes i s’enfonsa en fosses marines. Amb prou feines representa l’1% del total del planeta. L’escorça, juntament amb la part superior del mantell, rep el nom de litosfera.

La teoria de la deriva dels continents

Segons la teoria de la deriva dels continents, l’escorça de la Terra estava formada per un únic continent, anomenat Pangea, que surava damunt del mantell.

El moviment de rotació de la Terra va trencar aquest únic continent i va donar lloc a les anomenades plaques tectòniques. Malgrat els moviments lents, quan dues plaques xoquen, una es pot elevar i formar grans serralades, mentre que l’altra s’enfonsa fins a crear fosses marines profundes. Els punts de contacte entre dues plaques són àrees de gran inestabilitat, que es manifesta en forma de terratrèmols i volcans.

Els agents interns

Les forces internes de la Terra o agents interns, provoquen els terratrèmols, els tsunamis i els volcans, que formen el relleu.

Un terratrèmol és la conseqüència del moviment de plaques a l’interior de la Terra que es propaga des del focus o hipocentre en totes direccions per mitjà d’ones sísmiques. L’epicentre és el punt de la superfície terrestre on es manifesta més el terratrèmol.

Un tsunami és un moviment molt potent de l’aigua del mar a conseqüència d’un sisme al fons del mar. Si arriba a zones costaneres baixes, hi provoca inundacions.

Un volcà és una esquerda de l’escorça terrestre per la qual el magma ascendeix i surt a l’exterior en forma d’erupció volcànica. Durant les erupcions volcàniques s’expulsen gasos, cendres, pedres i lava incandescent. Aquests materials, en contacte amb l’aire, es refreden, s’acumulen i formen cons volcànics. Els cons volcànics poden convertir-se en muntanyes, o illes si l’erupció és marina.

Els agents externs

Les formes del relleu també són el resultat dels agents externs: l’aigua, el vent, la vegetació i l’ésser humà.

L’aigua, principal agent modelador del paisatge, modifica el relleu de diverses maneres:

• Els corrents d’aigua de pluja desgasten les valls i arrenquen i transporten roques i arenes que es dipositen formant deltes i planes.
• La pluja es filtra per les fissures de les roques, que poden arribar a trencar-se, si l’aigua es congela i augmenta el seu volum.
• L’aigua també pot reaccionar químicament i dissoldre’s.
• Les onades i els corrents marins desgasten el litoral i acumulen arena en platges i golfs.

El vent és un agent extern molt important que desgasta i erosiona les roques, especialment a les zones més àrides.

La vegetació, sobretot les arrels de plantes i arbre, ajuda a trencar les roques o a fixar el sòl als vessants de les muntanyes.

L’ésser humà transforma el territori i, per tant, modifica el relleu, de múltiples formes: ja sigui per la construcció d’infraestructures com per l’obtenció de recursos.

Les formes del relleu

La superfície terrestre no és llisa ni uniforme, sinó que presenta diverses formes de relleu:

• Muntanya: Elevació important de terrenys amb força pendent. El cim és la part més alta de la muntanya. Quan el cim és punxegut, s’anomena pic. Els vessants són els costats en forma de pendents. El peu és la part més baixa de la muntanya. El conjunt de muntanyes més o menys alineades s’anomena Serralada i si és de menors dimensions Serra. Les principals serralades són les Muntanyes Rocalloses i els Andes (Amèrica); els Alps i el Caucas (sud d’Europa), i la serralada de l’Himàlaia (centre d’Àsia).
• Altiplà: Elevació extensa de terreny més o menys plana situada a certa altitud sobre el nivell de la mar; destaca l’altiplà del Tibet (Àsia), el més alt del món.
• Plana: terreny sense elevacions situat a poca altura sobre el nivell de la mar. Les planes més extenses es donen a les conques dels grans rius, com el Mississipi i l’Amazones.
• Depressió o conca: Extensió de terreny més o menys plana situada a una altitud inferior que els terrenys que l’envolten. La més important és la del mar Mort (395 m sota el nivell del mar).
• Vall: Depressió del relleu que sol tenir una forma allargada, ubicada entre muntanyes on hi pot haver un riu, un torrent, etc. La vall fluvial apareix quan ha estat creada per un riu i té forma de v i la vall glacial és fruit de l’erosió d’un glacial i té forma de u.
• Riu: corrent natural d’aigua que flueix amb continuïtat, el qual posseeix un cabal (quantitat d’aigua) determinant i desemboca a la mar. Si desemboca a un altre riu o a un llac, s’anomena afluent.

També ens trobam amb diferents formes de relleu marítim i litoral

• Cap: Part de la costa que penetra dins la mar més que la resta.
• Península: Porció de terra envoltada en gran part d’aigua, unida per un istme a l’extensió major de terra de què forma part.
• Golf: Entrada de mar dins la terra, habitualment de forma rodona i grans dimensions.
• Badia: Semblant al golf però de menors dimensions.
• Albufera: Llac litoral separat de la mar per un cordó d’arena, però que està en comunicació amb la mar per un o més punts.
• Ria: Desembocadura d’un riu en la qual l’aigua de la mar s’endinsa en el continent.
• Delta: Territori generalment triangular, format a la desembocadura dels rius per l’acumulació de sediments.
• Arxipèlag: són grups d’illes.
• Illa: porció de terra que emergeix del mar i està envoltada d’aigua

Pel que fa a les formes del relleu marítim cal destacar

• Dorsal oceànica: Serralada submarina de gran extensió.
• Fossa Marina: Gran depressió dels fons oceànics o marítims que sovint arriben als 6.000 metres de profunditat i, a vegades, fins als 11.000 metres. Ex. Fossa de Puerto Rico
• Plana abissal: Extensió de terreny pla a la zona més profunda dels mars i oceans; entre 3.000 i 7.000 metres de profunditat.
• Plataforma continental: Zona marítima que baixa suaument fins als 400 m. L’amplitud fins a la costa pot oscil·lar entre escassos metres i alguns kilòmetres. És la continuació submarina dels continents.

Com és el relleu d’Espanya?

En el cas d’Espanya, la superfície és de poc més de 505.000 km², la majoria dels quals és a la Península Ibèrica. L’alçada mitjana és de 660 metres sobre el nivell del mar, la segona d’Europa, només superada per Suïssa, un país que, a diferència del nostre, no té costes.   

Per estudiar el relleu d’Espanya, el dividirem entre peninsular i insular.   

El relleu Peninsular

La Península Ibèrica és, juntament amb la Itàlica i la Balcànica, una de les tres grans penínsules mediterrànies d’Europa. En el nostre cas, parlem d´una península massissa situada al sud-oest d´Europa, situada entre aquesta i Àfrica i envoltada de mars i oceans per totes les seves parts (Cantàbric, Atlàntic i Mediterrani), excepte per una: l´istme que l´uneix a Europa per els Pirineus.   

També és important saber que la Península és un espai compartit, amb Portugal. Així, part dels principals rius (Miño, Duero, Tajo i  Guadiana), planes (especialment la submeseta sud) i algunes serres (com el Sistema Galaic o el Central) no entenen de fronteres i continuen al país veí. 

Tradicionalment i per explicar el relleu de la Península, ho fem a partir de l’altiplà com a unitat central a partir de la qual ordenem el relleu. Per tant, diferenciem entre la taula, les zones en contacte amb l’altiplà  o vora muntanyenca i les unitats exteriors , que poden incloure les costes o litoral. 

La península Ibèrica està situada a l’extrem sud-occidental d’Europa. Està delimitada pel mar Cantàbric, el mar Mediterrani, l’oceà Atlàntic i els Pirineus. La Península té una altitud mitjana elevada a causa de la presència de nombroses serralades i de la Meseta.

La Meseta és la unitat central del relleu peninsular. Amb una alçada mitjana superior als 600 metres, està formada per una plana basculada o inclinada cap a l’Atlàntic, envoltada de brodes muntanyoses i solcada per grans rius que desemboquen en aquest oceà.

Aquesta orientació cap a l’Atlàntic provoca que els rius que moren en aquest mar siguin més llargs que els mediterranis . Per exemple, Túria i Tajo neixen molt a prop l’un altre, però la inclinació de l’altiplà fa que el Tajo sigui més llarg i cabalós que el Túria. D’altra banda, l’altiplà està obert a les pluges de l’Atlàntic i tancat als vents mediterranis o cantàbrics.

L’altiplà està dividit en dues meitats, nord i sud, dividides pel Sistema Central: 

• La submeseta nord  o septentrional és més elevada (850 metres de mitjana) i freda que la sud o meridional i el riu  Duero  recull les aigües per portar-les a l’Atlàntic. Està composta per materials antics i poc flexibles, com les roques silícies o granítiques.
• Per contra, la meseta sud  o meridional és de menor altitud i baixa suaument cap al mar a Portugal. Està dividida, al seu torn, en dos per les  Muntanyes de Toledo, que separen les aigües dels rius  Tajo  i  Guadiana. 

Com a característica comuna, tant els rius com les muntanyes tenen una orientació est-oest.

Les zones en contacte amb la meseta són una sèrie de muntanyes que s’enlairen i envolten l’altiplà, de manera que l’aïllen de la influència marítima alhora que històricament han dificultat les comunicacions entre l’interior i el litoral. Entre aquestes unitats tindríem:

• Serralada Cantàbrica.
• El sistema ibèric.
• Serra Morena.

Tot i que tradicionalment no s’inclou en aquesta categoria les Bètiques  que estan considerades com a unitats exteriors, a la part més oriental, limiten amb l’altiplà sud a la zona on entren en contacte amb el Sistema Ibèric, a l’est de l’altiplà.

Les unitats exteriors a la meseta són aquelles unitats de relleu que no estan en contacte amb l’altiplà, deixant a part el relleu litoral. Estan formades majoritàriament per les grans valls fluvials de l’Ebre i el Guadalquivir, lligats a les úniques serralades peninsulars amb muntanyes que sobrepassen els 3.000 metres, com són els Pirineus i les Bètiques. Les unitats que el formen són:

• Massís Galaic .
• Vall de l’Ebre.
• Pirineus.
• Sistema Litoral Català.
• Serralleres Bètiques,  amb les Subbètiques i les Penibètiques.

El relleu insular

Aquí, podem distingir l’arxipèlag Balear a la Mediterrània i el Canari a l’Atlàntic.

Les Illes Balears

El seu relleu és la continuació de les Bètiques. La Península Ibèrica és sobre una placa tectònica que xoca amb la placa africana. Fruit d’aquest xoc, tant al Nord d’Àfrica (Muntanyes de l’Atlas) com al Sud de la Península Ibèrica (Serranes Bètiques), s’estan elevant dues grans serralades separades per l’Estret de Gibraltar, però pràcticament simètriques entre si. Les Bètiques van des de Gibraltar fins al valencià Cap de la Nau, on es submergeixen per reaparèixer com les illes Balears.

Ordenades per la seva  mida serien:

• Mallorca.
• Menorca.
• Eivissa, illa de molt poca altitud, que, juntament amb Formentera forma les Pitiüses. 
• Cabrera

Les Illes Canàries

Estan situades a l’oceà Atlàntic i tenen un origen volcànic. Es van formar en moments diferents, per la qual cosa les illes més antigues, Lanzarote i Fuerteventura, a banda de ser les més orientals i properes a l’Àfrica, són les de relleu més suau i erosionat. La resta de les illes, per contraposició, tenen un relleu molt vigorós i, com a norma general, la seva màxima altitud se situa al centre de l’illa, com el Teide, que, amb 3.718 m., és la màxima elevació de Tenerife i de Espanya. Les principals illes són:

• El Palmell.
• Ferro.
• Gomera.
• Tenerife.
• Gran Canària.
• Fuerteventura.
• Lanzarote.

Els rius

Els rius es defineixen com a corrents continus d’aigua i són imprescindibles per a la vida, ja que són camins de vida per on flueixen l’aigua, la fauna i les persones. Les seves principals característiques estan determinades pel clima i el relleu .       

Un cop estudiat el relleu en aquest mateix apartat, seria útil que miressis un mapa amb els climes d’Espanya per comprendre’n les característiques i la relació amb els rius. 

Els aspectes més importants dels rius són: el cabal, la regularitat, la longitud i la velocitat. Tot això determina el seu aprofitament per part de les persones per navegar, transportar, regar, obtenir electricitat, etc.

• El cabal és la quantitat daigua  que transporta un riu i depèn bàsicament de les pluges. Així, en zones de clima plujós o amb abundants nevades, com la Serralada Cantàbrica o els Pirineus, els rius seran cabalosos mentre que els mediterranis, a excepció de l’Ebre, que recull la majoria de la seva aigua dels Pirineus, seran poc cabalosos.
• La regularitat fa referència a les variacions estacionals del cabal dels rius. Així, els rius de zones amb clima mediterrani patiran baixades de cabal a l’estiu (estiatge), mentre que els del nord seran més regulars.
• La longitud  serà la distància que recorre el riu des del naixement fins a la desembocadura mesurada en quilòmetres i depèn del punt dorigen de les seves aigües. Els rius que moren a l’Atlàntic són els més llargs, mentre que els que neixen a la Serralada Cantàbrica i pararan al mar del mateix nom són els més curts de tots.   
• La velocitat és la relació entre el temps i la distància que recorre laigua. A més velocitat més capacitat d’erosió, com a les zones muntanyoses, ia menor velocitat més sedimentació de materials, com a les planes litorals, formades pels dipòsits dels rius. La velocitat depèn de la inclinació del terreny i és més gran a les muntanyes. Els rius més ràpids són els cantàbrics i mediterranis (a excepció de l’Ebre) pel curt i inclinat del recorregut. Mentrestant, les grans lleres atlàntiques (Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir) són lents en travessar la gran plana de l’altiplà.   

Per ordenar i estudiar els rius espanyols els distribuïm per vessants segons el mar on desemboquen.  

El vessant cantàbric

Són els rius que compresos entre la Punta d’Estaca de Bars i el riu Bidasoa al Golf de Biscaia. Els principals són l’ Eo, Navia, Narcea-Naló, Sella, Nervion i Bidasoa. Neixen a la Serralada Cantàbrica i tenen en comú ser rius curts, regulars, cabalosos i ràpids, de manera que, si no fos per la vegetació abundant de la zona, provocarien greus problemes d’erosió del terreny.

El vessant atlàntic

Són els rius que desemboquen a l’oceà Atlàntic, entre Estaca de Bares i l’Estret de Gibraltar. Són els cursos fluvials més llargs i cabalosos de la península, així mateix són lents i tenen en comú desembocar al mar a Portugal (Duero i Tajo) oa la frontera (Miño i Guadiana), on són navegables. L’únic dels grans rius atlàntics que transcorre íntegrament per l’estat espanyol és el Guadalquivir, únic gran riu espanyol navegable, però només fins a la ciutat de Sevilla.

Tot i recórrer una zona de clima mediterrani continentalitzat a l’altiplà, són rius molt cabalosos perquè neixen a altes muntanyes on sol nevar (Ibèric i Bètiques) i perquè recullen gran quantitat d’afluents que ve de la Serralada Cantàbrica i del Sistema central.

El vessant mediterrani

Són tots els rius compresos entre l’Estret de Gibraltar i el Cap de Creus i desemboquen a la mar Mediterrània. Excepte el riu Ebre comparteixen una sèrie de característiques comunes.

Participen d’un clima editerrani, per això són poc cabalosos i irregulars, amb forts estiatges a l’estiu i grans crescudes a la tardor o primavera. D’altra banda, són de curs curt i ràpid, ja que neixen a muntanyes molt properes a la mar com les Bètiques, el Sistema Ibèric i les serralades litorals catalanes. També tenen en comú la gran capacitat erosiva per la seva torrencialitat i el fet de ser rius molt sobreexplotats, ja que el litoral mediterrani és una zona molt poblada i amb regadius abundants i activitats turístiques i residencials que consumeixen gran quantitat d’aigua. Tota aquesta activitat humana necessita una gran quantitat d’infraestructures, com ara la construcció de pantans, canals i sèquies.

Els principals rius d’aquest vessant són el Guadiaro, Almassora, Segura, Xúquer, Túria, Ebre, Llobregat i Ter. 

El riu Ebre, en contraposició, té característiques totalment diferents a la resta dels rius mediterranis en ser cabalós, lent i de llarg recorregut. Això és degut al fet que neix al vessant sud de la Serralada Cantàbrica, lluny del Mediterrani, alhora que gairebé tota la seva llera transcorre per una plana anomenada Depressió de l’Ebre. Rep les aigües dels rius que baixen del Pirineu, com l’Arga, Aragó o Segre, juntament amb algun afluent menor del Sistema Ibèric. 

Les costes espanyoles

Per costa o litoral entenem la  zona en contacte  entre la terra ferma i el mar . És una zona molt dinàmica i en continu canvi i evolució. Així, la costa “avança” o “retrocedeix” per l’augment del nivell del mar en època glacera o interglacial. També, en temps més curt, les platges avancen pel dipòsit de materials que transporten els rius, com al delta de l’Ebre, o retrocedeixen per l’erosió i els corrents marins, com en el cas de les platges i sorrals al sud de la ciutat de València.

És també una zona sotmesa a molta  pressió humana, perquè des de sempre ha estat molt poblada a causa de la suavitat del clima, l’existència de desembocadures de rius i fèrtils planes agrícoles, la possibilitat de pesca, les facilitats del transport de mercaderies per mar i, actualment, lactivitat turística.

Com que és una Península, Espanya disposa d’una gran quantitat de quilòmetres de costes. Per a l’estudi del litoral, ho dividirem, igual que els rius, distingint entre litoral cantàbric, atlàntic i mediterrani.

La costa cantàbrica

Des del riu Bidasoa fins a la Punta de l’Estaca de Bars, és una costa molt condicionada per la proximitat de la  Serralada Cantàbrica  al mar, per la qual cosa és un litoral escarpat i rocós , amb abundants penya-segats de diferents alçades i poques platges. Així mateix és una costa rectilínia on destaquen les petites ries, com la de Bilbao, i els caps, com els de Penyes, All i Machichaco.

La costa atlàntica

Des d’Estaca de Bars fins a Gibraltar més les costes Canàries, de Nord a Sud podem distingir:

• El litoral Galleg, format per costes altes i rocoses a causa de la proximitat del Massís Galaic, presenta multitud d’entrants i sortints amb costes molt retallades i dos grups de ries: les altes al nord del cap de Finisterre, i les baixes al sud, on és més habitual la presència d’arenals que a la costa nord.
• El litoral andalús, des de la desembocadura del riu Guadiana fins a l’Estret de Gibraltar, presenta unes característiques totalment diferents del litoral gallec, ja que és una costa baixa i sorrenca amb nombroses platges i cordons dunars que s’obren a l’oceà a través del Golf de Cadis . Destaquen pel seu valor ecològic per a les aus migratòries i per a la resta de la fauna i flora les Aiguamolls del Guadalquivir.
• El litoral canari, encara que és d’origen volcànic a totes les illes, és molt variat i està condicionat clarament pel relleu. Així, mentre les illes orientals són més antigues i erosionades (Lanzarote i Fuerteventura) i amb un litoral més baix, la resta de les illes presenten un litoral més abrupte, especialment la Gomera i el Ferro. En tots els casos, la força de l’onatge és el principal element que modela el paisatge.

La costa Mediterrània

El litoral mediterrani  és el més extens i va des de l’Estret de Gibraltar fins al cap de Creus. S’hi alternen les costes baixes i sorrenques amb amplis golfs, com el de València, amb litorals rocosos i pronunciats caps, com el de la Nau o Gata. Podem distingir cinc sectors:

• El litoral sud, format per les costes andaluses i murcianes. Està condicionat per la proximitat de les Bètiques al litoral, amb alternança de penya-segats i platges baixes i sorrenques, i per presentar una línia de costa rectilínia. Destaquen el golf d’Almeria, el cap de Gata i el de Palos amb el Mar Menor.
• El litoral valencià, amb dues meitats clarament diferenciades: una de rocosa, des de la badia d’Alacant i que va guanyant altura fins als penya-segats del cap de la Nau, condicionada per la continuïtat de les serres Bètiques, que entren en contacte amb el mar, i una altra baixa i sorrenca, al voltant del golf de València, amb àmplies planes sedimentàries formades pels rius Xúquer, Túria, Palància i Millars. Aquesta zona és d’influència del Sistema Ibèric i hi destaca un rosari de llacunes litorals de les quals el major vestigi és l’ Albufera de València.
• El litoral català està condicionat per la proximitat del sistema litoral català i els Pirineus, amb costes rocoses i cales petites, sobretot a la part nord. Com a accidents de relleu més marcats, destaquen el Delta de l’Ebre, el Cap de Salou, el Golf de Roses i el Cap de Creus.
• El litoral balear és molt variat, alternant grans badies, com les de Palma, l’Alcúdia, o Pollença, amb pronunciats caporals com el de Formentor. S’alternen les platges a les badies amb cales i zones rocoses. Especialment abrupte és el litoral nord de Mallorca, amb la Serra de Tramuntana caient directament sobre la mar.
• Ceuta i Melilla,  a Àfrica. Mentre Melilla té un litoral alt i rocós, Ceuta té les característiques contràries.

Bibliografia

• J. Daniel Salvador. Itinerario. El medio físico de España. Geografía e Historia. 1º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”