ÀBAC: Element decoratiu situat dalt del capitell, normalment en forma de paral·lelepípede, sobre el qual descansa l’arquitrau o l’arc.

ABSIDIOLA: Petita capella de planta semicircular o poligonal que trobam al voltant de la girola en els estils romànic i gòtic.

ABSIS: Part de l’església situada a la capçalera que sobresurt de la façana posterior i que té planta semicircular i coberta de quart d’esfera; normalment es correspon amb l’extrem de la nau central on es situava el presbiteri i l’altar major.

ACANT: Motiu decoratiu d’origen vegetal usat en arquitectura. Fulles del gènere Acanthus que trobam en els capitells grecs de l’ordre corinti i en els romans composts.

ACRÒPOLIS: La ciutat alta, fortificada, de les antigues ciutats gregues, on s’aixecaven els temples dedicats a les principals  divinitats i alguns edificis públics. Per exemple: L’Acròpolis d’Atenes.

ACROTERI: Element decoratiu amb forma de figura o de palmeta que remata els tres extrems del frontó en els temples grecs i romans. També es diu així el petit pedestal sobre el qual descansen aquestes figures.

ÀGORA: Plaça pública en el centre de les ciutats gregues, voltada d’edificis porticats, públics i privats, que servia per al mercat, per a reunió i per a la celebració d’assemblees ciutadanes.

AIGUADA: Obra pictòrica semblant a l’aquarel·la, realitzada amb una pasta obtinguda a partir de pigments dissolts en gran quantitat d’aigua.

ALQUIBLE (QUIBLA): Mur de la mesquita orientat cap a La Meca. En aquest mur s’hi troba mirhab, la capella on es guarda l’Alcorà.

AMETLLA MÍSTICA (MÀNDORLA): Oval o marc ametllat que envolta la figura de Crist o de Maria en Majestat, tant en relleu com en pintura. Utilitzada des de l’època paleocristiana i molt característica del Romànic.

AMFIPRÒSTIL: Temple grec que presenta a les façanes menors dos pòrtics amb columnes.

AMFITEATRE: Edifici romà destinat a l’espectacle públic: la lluita a mort entre gladiadors, de gladiadors i feres, etc. És de planta el·líptica i consta de les següents parts: l’arena, lloc on es desenvolupa l’espectacle, construïda sobre uns passadissos, i la càvea o graderia on seien els espectadors. construïda sobre voltes anulars.

AMORET: Motiu decoratiu que consisteix en la figura d’un infant nu i amb ales que representa l’amor humà.

ANICONISME: Tendència artística contrària a la representació d’imatges. Per exemple l’art musulmà, que no representa imatges religioses.

ANTA: Pilastra que sobresurt de la superfície d’un mur al qual reforça o senzillament adorna. En el temple grec in antis apareix a cada costat de l’ entrada en la façana principal.

ANTIPENDI: Taula rectangular de fusta, normalment pintada al tremp amb temàtica religiosa, que cobreix la part anterior i els laterals de l’altar dins l’art romànic.

APARELL: En arquitectura s’anomena així les diverses formes de tallar i de disposar en un mur els materials constructius, principalment carreus de pedra i rajols.

AQUAREL·LA: Tècnica pictòrica que consisteix en dissoldre els colors en aigua i aplicar-los sobre paper. Caracteritza a l’aquarel·la la transperiència dels colors per a la qual cosa és especialment apta per captar l’atmosfera paisatgística.

AQÜEDUCTE: Canal d’aigua, subterrània o no. En l’època romana eren els ponts sobre arcades que conduïen l’aigua a través d’un canal anomenat specus a un dipòsit des del que es distribuïa a la ciutat.

ARABESC: Ornament superficial que forma un entrellaçat de fulles, flors o formes geomètriques i que és usat profusament en l’art islàmic.

ARC: Element arquitectònic propi del sistema dinàmic, integrat per diverses peces o dovelles, el qual pot adoptar nombroses formes diferents, descarregant el seu pes superior lateralment i provocant així una obertura.

ARC DE FERRADURA: Arc ultrapassat que es tanca cap a línia d’impostes. Característic de l’art musulmà, però originari dels visigots.

ARCBOTANT O BOTERELL: Arc de l’estil gòtic que desplaça el pes de la volta de creueria cap al contrafort exterior. També serveix per conduir l’aigua de pluja fins a les gàrgoles.

ARC DE MIG PUNT: És l’arc equivalent a mitja circumferència. La seva projecció lineal a l’espai genera la volta de canó. Utilitzat des de la Mesopotàmia, Roma, Romànic, fins a l’actualitat.

ARC DE TRIOMF: Monument commemoratiu romà, dedicat a un emperador. Pot tenir una o tres arcades. A l’àtic hi ha una inscripció commemorativa. Ve del costum que tenien els romans de fer passar els generals que tornaven victoriosos de la guerra sota un arc fet amb palmes.

ARC FAIXÒ O PERPIANY: Arc que apareix a cada tram de la volta de canó per reforçar-la i transmet el pes als pilars o contraforts exteriors. La seva disposició és perpendicular a l’eix de la nau. Si es veu es diu faixó, i si està embotit dins la volta es diu perpiany.

ARC FORMER: Arc paral·lel a l’eix longitudinal de la nau. Juntament amb els perpianys i creuers forma la volta de creueria de l’art gòtic.

ARC CEC: Arc normalment decoratiu, que te la llum paredada o és un arc adossat a una paret.

ARC PERALTAT: Arc que ultrapassa la semicircumferència, semblant a l’arc de mig punt però més alt.

ARQUITRAU: Peça de pedra en forma de paral·lelipípede, que forma la part inferior de l’entaulament, que descansa directament sobre el capitell d’una columna i cobreix l’espai de columna a columna.

ARQUIVOLTA: Arc format per un conjunt de motllures esculpides, atrompetades i superposades a les dovelles que, juntament amb els brancals esbiaixats, emmarca l’obertura d’una porta o d’una finestra.

ARRABÀ: Element decoratiu en forma de motllura rectangular que emmarca els arcs de les ports y de les finestres en construccions islàmiques. També es pot conèixer amb el nom de carcanyol.

ASTRÀGAL (COLLARÍ): Motllura convexa de perfil semicircular que abraça la columna en la seva unió amb el capitell; especialment la que es troba en la base del capitell jònic.

ATRI: Pati interior, generalment, voltat de pòrtics, al voltant del qual s’obrien les distintes cambres, especialment en les cases romanes de tradició etrusca.

ATROMPETAT: Dit de l’obertura de presenta més amplària per un dels paraments que per l’altre. Per exemple en les portalades romàniques i gòtiques, més amples cap a fora que cap a dins.

BALDAQUÍ: Construcció exempta o sortint de la paret, sostinguda per columnes, que cobreix un altar o una trona. Per exemple, el Baldaquí de Sant Pere del Vaticà, de Bernini.

BAPTISTERI: Edifici de planta circular o poligonal amb una piscina enmig i cobert de cúpula, annex o prop d’una església, on s’administrava el baptisme per immersió.

BASAMENT: Conjunt de la base i el pedestal d’una columna.//Part inferior d’una construcció. //Suport d’una estructura.

BASÍLICA: Edifici públic de l’època romana de planta rectangular dividida en tres naus separades per columnes, la d’enmig més ampla y alta, que podia tenir una exedra en un extrem // Esglèsia que té la forma de la basílica romana i pot tenir un atri a la entrada.

BIGA MESTRA (JÀSSERA): Biga principal d’un edifici, la qual, recolzada sobre pilars o columnes de planta baixa, serveix per a sostenir la paret mestra i els entramats de pis de les plantes superiors.

BODEGÓ (NATURA MORTA): Obra plàstica el tema de la qual és la representació d’objectes inanimats naturals o artificials.

BRANCAL (MUNTANT): Element arquitectònic vertical que sosté l’arc o la llinda d’una obertura en els seus extrems. Per exemple, en les portalades romàniques i gòtiques el brancal forma un seguit de columnetes que sostenen les arquivoltes.

BUST: Representació de la part superior del cos humà: cap, cos i començament de l’espatlla i del tòrax.

CÀNON: Relació matemàtica que serveix de mòdul o mesura entre elements que integren cadascuna de les parts, les   parts entre sí i aquestes amb el seu conjunt. Per exemple, el Cànon de Policlet de l’època clàssica grega.

CAPELLA ABSIDAL (CAPELLA RADIAL): Capella situada a la girola d’una església, principalment romànica o gòtica, que serveix per retre culte a diferents sants sense destorbar l’ofici principal. També s’anomena absidiola.

CAPITELL: Element decoratiu, més o menys ornamentat, situat a dalt del fust d’una columna, d’una pilastra o d’un pilar.

CARDO MAXIMUS: Via central que travessava les ciutats i els campaments de l’antiga Roma de nord a sud, perpendicular al decumanus màximus.

CARIÀTIDE: Figura esculpida femenina, amb funció de pilastra o columna. Tenen l’origen a l’art grec i un dels millors exemples són les cariàtides de l’Erecteió, un dels temples de l’Acròpolis d’Atenes.

CARTEL·LA (MÈNSULA) Element arquitectònic motllurat o esculpit, fitxat en una paret, que serveix de suport a una estàtua, un balcó, una cornisa, etc.

CATACUMBES: Galeries subterrànies que es troben fonamentalment a Roma i servien de cementiri per a cristians en èpoques de persecució. A les parets de les galeries s’hi excavaven els nínxols on s’hi dipositava el sarcòfag del difunt.

CATEDRAL: Església principal d’una diòcesi, en la qual resideix el bisbe i el capítol catedralici.

CEL·LA (NAOS): Cambra principal d’un temple grec o romà, de planta rectangular, on es guardava la imatge del déu.

CERA PERDUDA: Procediment per realitzar escultures de bronze. Aquesta tècnica implica un llarg procés en què, per fondre el metall cal realitzar en cera un model de l’obra.

CIMACI: Element arquitectònic de forma troncopiramidal invertida que trobam sobre els capitells bizantins.

CIMBORI: Construcció de planta poligonal o cilíndrica que s’aixeca sobre el creuer d’una església romànica per donar llum a l’interior i servir de base a la cúpula. Pot ésser torre a l’exterior i cúpula a l’interior.

CIRC: En l’Antiga Roma, era el lloc de les carreres de cavalls, dels espectacles d’acrobàcia, jocs d’animals, exercicis atlètics. De forma allargada acabada en semicercle a un extrem. Té graderia per al públic i tribuna presidencial a un dels costats majors.

CLAROBSCUR: Distribució de les llums i les ombres en un dibuix o una pintura// Estil pictòric que utilitza només els diversos tons d’un sol color per tal de donar la màxima importància a la llum i l’ombra.

CLAU (D’ARC, DE VOLTA) Dovella central que clou una volta o un arc i que sol anar esculpida.

CLAUSTRE: Pati quadrangular descobert, voltat de galeries porticades, al qual conflueixen les diferents dependències d’un monestir o catedral. Apareix a l’art romànic i perdura en estils posteriors.

COLLAGE: Tècnica artística que consisteix a ajuntar i encolar sobre un suport fragments de materials heterogenis com retalls de diari, teixits, etc. Apareix a alguns estils de la pintura dels s. XX, per exemple al cubisme (Picasso).

COLUMNA: Element arquitectònic vertical de secció circular que serveix per a sostenir el pes de l’estructura, si bé també pot tenir funció decorativa o commemorativa. La columna està comunament formada per tres elements: base, fust i capitell.

COLUMNA SALOMÒNICA: Columna que té el fust retorçat o en espiral, molt utilitzada a l’estil barroc i concretament als retaules barrocs d’Espanya.

COLUMNA TOSCANA: Adaptació romana de l’ordre dòric grec. La columna toscana té base, fust llis i el capitell format per equí i àbac.

COLUMNATA: Sèrie de columnes que sostenen o adornen un edifici. Exemple: la columnata que envolta la plaça de Sant Pere del Vaticà.

COMPLUVIUM: Teulada de la domus romana amb la inclinació cap a dins, cap a l’atri, per abocar l’aigua de la pluja a l’impluvium.

CONTRAFORT: Pilar gruixat adossat a l’exterior d’un mur al qual serveix de reforç perquè resisteixi a l’empenta d’una volta o d’un arc.

CONTRAPOSAT (Contraposto): Representació de la figura humana pròpia de l’escultura clàssica i de la pintura i l’escultura del Renaixement, basada en la disposició inversa d’unes parts del cos respecte de les altres per tal d’evitar la frontalitat i la simetria i donar sensació de dinamisme i equilibri.

COR: Part de l´església reservada al clergat. En les basíliques paleocristianes, era l´espai per al clergat menor que no tenia accés al presbiteri. Solen ser unes fileres de bancs que envolten l´altar, encara que poden estar disposades a un altre lloc.

CORA (KORÉ): Es denominen així les escultures de sacerdotesses femenines de l´època arcaica de l´art grec. Són rígides, tenen un braç alçat i apareixen vestides amb vestits de plegats geomètrics, influïts per les cultures orientals, com Egipte.

CORNISA: Element horitzontal que sobresurt i corona un edifici // Part superior de l’entaulament o la part en forma d´angle que sobresurt i que remata un frontó clàssic.

CREPIDOMA  (CREPIS) Conjunt de tres escalons que formen el basament del temple dòric grec. Sobre el darrer escaló del krepis (estilòbat) descansa la columna i l´entaulament de l’edifici.

CREU GREGA: Planta d´una església formada per quatre braços de la mateixa llargada, formant angles de 90º.

CREU LLATINA: Planta d´una església amb una nau transversal o transsepte, el qual divideix la nau central en dues parts desiguals.

CREUER: S´anomena així l´espai quadrat, a vegades cobert amb cúpula o cimbori, on s’encreuen la nau central i la transversal d’una església. Té origen a les basíliques paleocristianes i perdura dins estils posteriors, romànic, gòtic, etc.

CRISELEFANTÍ: Tècnica escultòrica de l’època clàssica grega que utilitza materials com or i ivori aplicats sobre un maniquí de fusta per realitzar les estàtues dels déus. Exemples: les estàtues criselefantines de Zeus i Atena (amb els ulls de maragdes), realitzades per Fídies.

CROMLEC: Agrupació de menhirs (monòlits de gran tamany clavats en terra) en forma circular, pròpia del Neolític. Exemple: cromlec d’Stonehenge.

CRUGIA: Espai comprès entre dues parets mestres d’una casa o dos murs de càrrega

CÚPULA: Volta semiesfèrica que cobreix un espai circular, poligonal o quadrat. Si la cúpula cobreix una superfície quadrada la seva adaptació es fa amb petxines, i amb trompes si és poligonal. De vegades la cúpula es troba sobre un tambor i pot tenir una llanterna a sobre.

CUROS (KOUROS): S´anomenen així les escultures masculines de l´època arcaica de l´art grec. Són estàtues d´atletes vencedors dels jocs olímpics, totalment nus, drets i en posició frontal. Presenten els cabells llargs, el somriure arcaic, els braços enganxats al cos, una cama avançada i els peus adherits al sòl.

DEAMBULATORI (GIROLA): Passadis que volta el presbiteri de les esglésies per la banda posterior i dóna accés a les capelles radials situades a les absidioles. Apareix a l’església de pelegrinació romànica.

DECUMANUS: Carrers de comunicació principal, d’Est a Oest, de les ciutats i campaments romans. Són perpendiculars als cardus, que van de Nord a Sud.

DÍPTER: Temple grec envoltat d’una doble filera de columnes.

DÍPTIC: Retaule format per dues taules pintades al tremp. El retaule apareix a la pintura gòtica.

DOLMEN: Monument funerari del Neolític, format per tres pedres o més, de les quals dues es troben clavades a terra i una tercera és col·locada damunt a manera de llinda.

DOMUS: Casa particular romana d’estructura rectangular, caracteritzada pel compluvium que aboca l’aigua de pluja a l’impluvium. Formada també per l’atrium, el peristil i a vegades també per l’hortus.

DOVELLA: Maons disposats en forma radial que formen l’arc.

ENCOIXINAT: Mur bastit amb carreus ben escairats de manera que les juntes queden refoses, molt utilitzat al Renaixement.

ÈNTASI: Refinament òptic propi de l’art grec consistent en l’eixamplament de la columna al centre per evitar un defecte òptic que faria veure aquesta part més estreta.

ENTAULAMENT: Conjunt arquitèctonic format per l’arquitrau, el fris i la cornisa sostingut per columnes o pilars. Propi dels temples grecs.

ESCÒCIA: Motllura còncava, el perfil de la qual el formen dos segments de circumferència de radi diferent, que decora la base d’una columna.

ESFINX: Ésser monstruós i fabulós d’origen egipci, meitat humà i meitat animal. Tenen una finalitat protectora per als temples egipcis i formen el dromos o avinguda de les esfinx.

ESFUMAT: Prové de l’italià “sfumatto”. Tècnica de la pintura a l’oli feta per Leonardo da Vinci en la pintura italiana del Renaixement del s. XVI. Consisteix en difuminar els contorns de les figures. amb la qual cosa s’aconsegueix un efecte atmosfèric, una fusió de la figura en l’ambient i un trànsit suau de llum a ombra.

ESTELA: Monòlit en forma de làpida (o de pilar) destinat a posar-hi una inscripció o un relleu, i que té una funció commemorativa o funerària.

ESTILÒBATA: graó superior (o en el pla superior) sobre el qual descansa el temple grec i comencen les columnes. Forma part de la crepidoma.

ESTÍPIT: És una pilastra en forma de piràmide truncada invertida, de vegades antropomorfa. Sol aparèixer adossada i és característica de les portes barroques i dels retaules.

ESTOA: Construcció porticada grega de planta rectangular amb el sostre de dos aiguavessos sostingut per columnes, especialment els porxos de l’àgora.

EXEDRA: Capella de planta semicircular coberta amb volta de quart d’esfera // Construcció descoberta, de planta semicircular, amb seients a la part interior de la corba, pròpia dels parcs i dels jardins públics.

EXTRADÓS: Superfície convexa exterior d’un arc o d’una volta i també la línia exterior d’un arc. Prové del llatí extra, fora i dorsum superfície.

FAÇANA (FRONTIS): Part exterior o principal que dona accés a un edifici. És on s’hi troba l’entrada principal.

FINESTRA CORONELLA: Finestra gòtica o romànica que consta de dos o tres arquets iguals que descansen sobre esveltes columnes o mainells.

FLETXA: Alçada d’un arc o d’una volta des de la línia d’arrencada fins al punt mitjà de l’intradós de la clau.

FÒRUM: Espai situat dins l’urbanisme romà que consistia en una plaça principal de una ciutat equivalent a l’àgora grega, destinat al mercat, les reunions i on es trobaven els edificis civils i religiosos més importants.

FRESC: pintura realitzada sobre una superfície coberta amb dues capes de morter de calç, la primera (arricio) de major gruix, amb calç apagada, sorra de riu i aigua, i la segona (intonaco) més fina formada per pols de marbre, calç apagada i aigua, sobre la qual es van aplicant els pigments, quan aquesta darrera capa encara està humida, i per jornades (giornatas).

FRIS: Element arquitectònic que forma part de l’entaulament de l’arquitectura grega i que descansa sobre l’arquitrau llis o de tres platabandes. Està alternat amb mètopes i tríglifs (dòric) o continu decorat amb relleus (jònic i corinti).

FRONTÓ: Acabament triangular d’un temple grec format per la coberta plana interior i l’exterior de doble vessant. L’interior del frontó és el timpà i es decora amb escultures o relleus.

FUST: Part vertical de la columna situada entre la base o l’estilobat i el capitell. Pot ser llis (ordre toscà) amb estries (dòric) amb canaladures (jònic i corinti) amb anelles (Renaixement).

GABLET: Element arquitectònic originari de l’arquitectura gòtica que consisteix en el frontó ornamental molt punxegut i, en general, calat, que apareix com a coronament de finestrals, pòrtics o arquivoltes.

GÀRGOLA: Element arquitectònic característic de l’arquitectura gòtica consistent en boques de desguàs de l’aigua procedent de les teulades i canalons, decorades amb figures animades.

GRADERIA: Part del teatre on es situen els espectadors, de planta ultrasemicircular en el teatre grec i semicircular en el romà. En el cas dels teatres romans es troba elevada sobre voltes anulars que serveixen d’entrada i sortida de la graderia.

GRAFITI: Inscripció o pintura anònima de traç ràpid i espontani feta en parets que generalment donen a espais públics.

HARAM: És la sala de la mesquita destinada a l´oració. Generalment és una construcció formada per diverses naus perpendiculars a la quibla, orientada cap a la Meca. Pròpia de l’art musulmà.

HEXÀSTIL: Temple grec que presenta sis columnes a la façana.

HÍPETRE: part d’un edifici que no te coberta, per exemple el pati hípetre o descobert del temple egipci. També el temple grec que no té coberta a la part central o naos.

HIPOGEU: S´anomenen així les edificacions egípcies, normalment tombes excavades sota terra, en els penya-segats del Nil o en el vessant d’una muntanya.

HIPÒSTIL: Edifici o sala plena de columnes que sostenen la coberta. Exemple: la sala hipòstila del temple egipci, o l’haram de la Mesquita de Còrdova.

ICONÒSTASI: Mampara situada entre el presbiteri i la nau central d’una església. Mur fet d’obra o de fusta que separa el sacerdot durant la consagració dins el ritual bizantí. Moltes vegades eren decorats amb icones.

IMPLUVI: Estany rectangular o quadrat, construït en el centre de l´atri de la casa etrusca i romana, el qual servia per recollir l´aigua de la pluja procedent del compluvi.

IMPOSTA (LÍNIA): Motllura de separació entre l’arc i la part recta d’una obertura, o, la superfície de la qual arranca l’arc o la volta. // Motllura que assenyala, a l’exterior d’un edifici, la separació corresponent als diferents pisos de l’interior.

INTERCOLUMNI: Espai situat entre dues columnes, generalment amidat utilitzant com a cànon el diàmetre inferior de fust.

INTRADÓS: S’anomena així la superfície interna d’un arc o d’una volta.

LLANTERNA: Element arquitectònic, de planta circular o poligonal i obertures laterals, que corona una cúpula o una torre i serveix per il·luminar l’espai interior. Normalment és com una cúpula més petita.

LLINDA: Element horitzontal, genèricament d’una sola peça, que clou la part superior d’una obertura i descarrega el pes sobre els muntants. El sistema de construcció amb llindes o rectilini es caracteritza pel seu estatisme, com a Egipte o Grècia, a diferència de l’ús del sistema de voltes, més dinàmic.

LLOTJA: Galeria oberta formada per arcades sostingudes per pilars o columnes, que mira a l’exterior d’un edifici. // Petita plaça porticada davant la façana d’una església, a la qual li serveix d’atri i, fins i tot, un edifici públic destinat a transaccions mercantils.

LLUM (DE L’ARC): Distància a nivell entre els punts de recolzament d’un arc o d’una volta.

MAÇONERIA: Obra feta de pedres picades o mig picades unides amb material de cohesió fet de morter de calç i grava.

MAINELL (TRENCALLUM): Columneta que divideix en dos el buit d’una obertura, com per exemple un finestral gòtic.

MAQSURA: Espai destinat al califa dins la mesquita musulmana. Sol estar decorat de forma sumptuosa i està situat davant el mihrab.

MASTABA: Enterrament egipci en forma de nau invertida feta de maons que presenta la cambra funerària excavada en terra i en superfície té dues sales, una per les ofrenes i una altra per les imatges del difunt.

MAUSOLEU: Tomba monumental del període roma, que consta d’un espai disposat per contenir unes urnes funeràries o taüts. Sol ser tomba i temple al hora.

MEGALÍTIC: Tipus de construcció feta amb gran pedres, que pertany al període neolític de la prehistòria. Exemples: menhir, dolmen, cromlec.

MÈGARON: Tipus d’habitatge característica de la cultura micènica la qual consta d’una sala rectangular (2), amb la llar al centre voltada de columnes (3) i un vestíbul (1).

MENHIR: Monòlit de gran tamany ficat a terra. Es pot representar aïllat o formant alineaments. De significat incert, el volum o tamany fa pensar que devia ser de motiu religiós o commemoratiu. Pertany a l’arquitectura neolítica.

MÈTOPA: Part del fris dòric del temple grec . És de forma quadrada i conté escultures o relleus adossats i va alternant amb els tríglifs.

MIHRAB: Part de la mesquita musulmana formada per una capella o nínxol on es guarda l’Alcorà. Normalment s’obri en la quibla, el mur que mira cap a orient.

MINARET: Torre de planta quadrada, octogonal o circular, des d’on es crida a l’oració en la mesquita musulmana. És l’únic element vertical de l’arquitectura musulmana.

MINBAR: Espècie d’altar situat davant el mihrab de la mesquita musulmana des d’on es llegeix l’Alcorà.

MOSAIC: Decoració figurada o geomètrica aconseguida per la juxtaposició sobre un fons de ciment d’un gran nombre de tessel·les de diverses formes i colors. Els romans el col·locaven a terra i els bizantins, més luxosos, a les parets.

NAOS: Cambra reservada al déu, normalment de planta rectangular, que conté una estàtua de la divinitat. Pròpia dels temples egipcis i grecs.

NAU: Espai comprès entre murs o columnes i arcs en un edifici. Les esglésies cristianes consten d’una o més naus.

NAVETA: Monument funerari megalític de Menorca, amb forma troncopiramidal invertida. A l’interior consta d’una cambra destinada a l’enterrament col·lectiu.

NERVADURA: Motllura constructiva o decorativa, sortint i seguida, que es troba a l’intradós d’una volta o bé assenyala la intersecció de dues voltes i que trasllada la càrrega de les arcades als pilars formant els pilars de baquetons de l’art gòtic.

OBELISC: Monòlit de gran altura de secció quadrangular amb acabament piramidal que presenta a les parets inscripcions jeroglífiques. A l’Antic Egipte eren el símbol del déu sol.

OCTÀSTIL: Temple que conté vuit columnes a la façana. Apareix a l’art grec i romà.

OLI: Tipus de pintura utilitzada a partir del s. XV i que consisteix en dissoldre pigments mòlts en olis secants i aplicar-los sobre fusta o tela preparats prèviament.

OPISTÒDOM: Cambra del temple grec on es guarden les ofrenes al déu al qual està dedicat el temple.

ORDRE: Estil constructiu de l’època clàssica grega. Els diferents ordres es distingeixen per les combinacions i proporcions dels diversos elements per aconseguir bellesa i perfecció. Els ordres són: dòric, jònic, corinti, toscà i compost.

ORQUESTRA: Lloc del teatre grec o romà destinat al cor. De planta circular o ultrasemicircular a Grècia i de planta semicircular a Roma, ja que el cor té poca importància per als romans.

PANTOCRÀTOR: Representació de Crist, a partir de l’art bizantí, en senyal de beneir amb els dits i amb el llibre de les escriptures a les mans. Sol trobar-se envoltat pel tetramorf i emmarcat per una màndorla. Molt freqüent dins l’art romànic.

PERÍPTER: Temple grec que és envoltat de columnes pels quatre costats.

PERISTIL: Pati interior envoltat de columnes, carecterístic de la casa grega, de l’hel·lenístca i de la grecoromana.

PETXINA: Element arquitectònic amb forma de triangle esfèric que serveix per conjugar la base circular d’una cúpula a una planta quadrada.

PILAR: Element sustentant vertical de secció quadrada o poligonal, normalment exempt. Igual que la columna, pot tenir base i capitell.

PILASTRA: Pilar de planta quadrada o rectangular adossat a un mur.

PILÓ: Construcció massissa, de quatre costats i fent talús, amb una porta central, que servia d’entrada monumental als temples egipcis.

PINACLE: Element apiramidat, que subratlla la tendència vertical dels edificis gòtics amb el qual es remata el contrafort o decora una façana.

PIRÀMIDE: Construcció funerària egípcia exclusiva dels faraons, construïda en pedra, de base quadrada i quatre cares triangulars que simbolitzen els rajos del sol. De dins hi ha una estructura laberíntica de passadissos per evitar robatoris, la cambra funerària està excavada en terra.

PLANTA BASILICAL: Tipus de planta que prové de la basílica romana i que va ser adaptada pels cristians en l’art paleocristià. L’estructura és longitudinal amb 3 o 5 naus, la nau central és més ampla que les laterals, i a la diferència d’altura trobam tribunes o finestres. Té un absis semicircular.

PLANTA DE SALÓ: Planta basilical amb la nau central cega, és a dir, sense finestres. Això és així, perquè les naus laterals i la central estan quasi a la mateixa altura. Les trobam tant dins l’art romànic com dins el gòtic.

PLEMENTERIA: Coberta de la volta gòtica. Cadascun dels panys de carreus de pedra que omplen els espais que queden entre els arcs d’una volta de creueria.

PLINT: Pedra quadrada o rectangular que forma la part inferior de la base d’una columna.

PODI: Plataforma que suporta les columnes sobre la que s’eleva un temple romà.

POLÍPTIC: Retaule format per més de tres taules (trìptic). Per exemple el Políptic de Sant Bavó de Gant, dels germans Van Eyck.

PÒRTIC: Estructura arquitectònica situada a l’entrada d’un edifici o adossada a la seva façana, que té la coberta de volta o amb llinda, sostinguda amb columnes o pilars.

PRESBITERI: A l’església cristiana, espai al voltant de l’altar major, reservat als presbíters, normalment emplaçat a un nivell més alt que la resta de la nau central.

PRONAOS: Pòrtic situat a l’entrada d’un temple grec o romà, anterior a la naos o cambra del déu.

PROPORCIÓ: Relació d’una part amb el tot i de les parts entre elles per aconseguir bellesa i perfecció.

PROSCENI: Espai situat entre l’escena i l’orquestra en els teatres grecs i romans.

PSEUDOPERÍPTER: Temple grec o romà envoltat de columnes adossades al mur de la cel·la.

PUTTO: Putti en plural. Amorets, angelots o genis nus representats tant en pintura com en escultura a partir del Renaixement.

READY MADE: Obra artística fruit de la combinació o disposició arbitrària d’objectes d’ús quotidià allunyats del seu context habitual, amb la qual l’artista pretén sorprendre.

RELLEU: Escultura no exempta, feta sobre un suport bidimensional, del qual les figures en sobresurten o s’hi enfonsen.

RETAULE: Obra d’escultura o pintura, o mixta, que cobreix un mur situat darrera un altar, al fons d’una capella. En general consta d’un cos baix anomenat bancal o predel·la, i a sobre, divisions verticals anomenades carrers i horitzontals anomenades pisos. Té guardapols i àtic.

RETRAT: Representació d’una persona mitjançant la pintura, el dibuix, el gravat, la fotografia o l’escultura. Hi ha diferents tipus de retrat: de bust i de cos sencer.

ROSASSA (ROSETÓ): Finestral circular de grans dimensions, calat i vidrat, situat a la zona alta de la façana d’una església i que permet l’entrada dels darrers rajos del sol.

SALMER: són cadscuna de les dues dovelles que es troben a l’arrancada d’un arc.

SARCÒFAG: Sepulcre d’inhumació del cos d’un difunt, fet de pedra o de fusta, generalment decorat amb relleus o inscripcions. Per exemple els sarcòfags paleocristians.

SEPULCRE: Monument funerari excavat a terra o a la roca o erigit sobre el sol, de particular valor artístic o històric.

SIMETRIA: Proporció adequada de les parts d’alguna cosa, en relació amb el conjunt.

TALAIOT: Torre de planta circular o quadrangular per a vigilància o defensa de l’arquitectura megalítica de Mallorca i Menorca, de vegades unida amb altres per panys de muralla megalítica.

TALLA: Qualsevol escultura, especialment de fusta. // Procediment de gravat mitjançant el burí damunt una planxa de coure o d’acer.

TAMBOR: Mur cilíndric o poligonal amb finestres que serveix de base a una cúpula i és característic de l’arquitectura bizantina.

TEATRE: Edifici públic destinat a representacions escèniques o musicals. El teatre grec consta de graderia ultrasemicircular construïda sobre un turó, orquestra circular o ultrasemicircular i escena. El teatre romà és semicircular i descansa la graderia sobre voltes anulars.

TERMES: Edifici públic de Roma destinat als banys, repòs, exercicis gimnàstics, etc. L’estructura és rectangular a l’exterior i a l’interior sempre té les mateixes sales: Apoditherium, Caldàrium, Tepidàrium i Frigidàrium.

TERRACOTA: Estàtua feta amb argila, especialment la d’època protohistòrica i antiga.

TETRAMORF: Símbols dels quatre evangelistes que envolten el Pantocràtor en l’art romànic. Són: l’angel, Sant Mateu; el bou, Sant Lluc; el lleó, Sant Marc; l’àguila, Sant Joan.

TOLOS: Temple de planta circular o monòpter de l’antiga Grècia o de Roma.

TONDO: Pintura o relleu realitzat dins un espai circular // Adorn circular rebaixat en un parament.

TRACERIA: Decoració arquitectònica de pedra formada per la combinació de línies i figures geomètriques, utilitzada en l’art gòtic en finestrals, rosasses etc.

TRANSSEPTE: Nau transversal d’una església que s’obri davant el presbiteri, perpendicular a la nau principal.

TREMP: Pintura obtinguda a través de pigments barrejats amb aglutinants com ara ou, cola, goma aràbiga i altres,aplicada majoritàriament sobre fusta.

TRENCALLUM: Columneta de fusta o pedra que divideix en dos el buit d’una obertura. També es pot dir mainell. Exemple: el trencallums de les portalades romàniques o gòtiques, situat sota la llinda que aguanta el timpà.

TRIBUNA: Galeria elevada, situada damunt les naus laterals d’una església, oberta a la nau central. Segons l’època pot tenir diferents funcions: matronium en l’art paleocristià o allotjar el pelegrins en les esglésies de pelegrinació romàniques.

TRIFORI: Galeria de trífores situada sobre cadascuna de les naus laterals d’una església ,sovint amb finalitat decorativa. Arcades que comuniquen la tribuna amb la nau central.

TRÍGLIF Element arquitectònic amb tres bandes verticals de pedra o canaladures que apareix alternant amb les mètopes al fris de l’ordre dòric del temple grec.

TRILOBAT (TRILOBULAT): Dividit en tres lòbuls. Per exemple un arc trilobat de l’art hispanomusulmà.

TRÍPTIC: Retaule que consta de tres taules, de manera que les dues laterals es poden tancar sobre la central. Solen ser de fusta pintada al tremp i són molt freqüents a l’art gòtic.

TROMPA: Petita volta semicònica amb la part ampla cap a fora, que serveix per ajustar la base circular d’una cúpula a un espai poligonal de la planta. Usades a l’art bizantí i en estils posteriors que usen arquitectura de volta.

TROMPE-L’OEIL: Engany òptic pictòric que intenta simular una arquitectura o algún element escultòric. Recurs molt utilitzat a la pintura barroca.

VELADURA: Capa subtil de color que un artista estén sobre una pintura ja seca per tal de suavitzar o de ressaltar el to. La seva utilització és típica dels pintors venecians.

VITRALL: Vidrieres de colors dels finestrals i rosetons gòtics, realitzades amb vidres pintats units amb juntes de plom.

VOLTA: Estructura arquitectònica corbada que cobreix un espai i descarrega el pes sobre murs, pilars, contraforts, etc… L’arquitectura de volta es va usar a Mesopotàmia, i va ser perfeccionada a Roma, Bizanci i estils posteriors.

VOLUTA: Element decoratiu espiral característic dels capitells de l’ordre jònic de l’art grec.

ZIGGURAT: Torre mesopotàmica de pisos escalonats i base quadrada, amb una cambra superior dedicada al déu o a observatori astronòmic. L’ accés es podia fe amb rampes o amb escales.