Vocabulari de Geografia

Data de la darrera modificació

6 d’Agost de 2024

A continuació trobareu un vocabulari de geografia que us pot ser d’utilitat.

Nota. No tots els conceptes formen part del vocabulari que entra a la PBAU de Geografia a la UIB, però hi estan inclosos tots els que sí hi formen part.

Nota 2: alguns termes i conceptes apareixen en diferents subapartats, car la distinció temàtica no sempre és òptima.

Generals

Concepte	Definició
Determinisme geogràfic	Corrent de pensament que suposa que la llibertat de l’home està dirigina en grau de major a menor necessitat pels factors del medi físic, que exerceixen una influència directa en la constitució física i moral de l’home individual o social. El principal exponenent d’aquest corrent de pensament fou el geògraf alemanya F. Ratzel.
Geografia	Disciplina científica encarregada de l’estudi de fenòmens i processos que expliquen les relacions entre el medi natural i l’ésser humà a la superfície terrestre. Les seves especialitats es defineixen en funció dels elements que analitza, així la geografia física estudia els elements de la natura, com ara el relleu (geomorfologia), l’atmosfera (climatologia), l’aigua (hidrografia), la distribució dels éssers vius (biogeografia ). La geografia humana estudia els elements relacionats amb els habitants d’aquests espais (geografia de la població), les seves activitats econòmiques en sentit genèric o les seves especialitats (geografia econòmica, agrària, industrial, dels serveis, del turisme), així com les comunicacions necessàries per a la connexió entre territoris (geografia dels transports) que transformen aquests llocs. La geografia regional fa una síntesi geogràfica dels elements característics propis dels territoris a diferent escala. La geografia maneja un llenguatge propi, la cartografia, per a la representació dels processos territorials que estudia. En els darrers anys, les tècniques de representació i el tractament de la informació territorial s’ha convertit en una especialitat geogràfica de gran importància.
Geografia física	Part de la geografia general que analitza els fets que configuren els paisatges terrestres en els seus aspectes inorgànics i orgànics, marginant els referents a l’activitat humana a excepció dels alteradors dels primers. Es divideix bàsicament en: geomorfologia, climatologia, hidrogeografia, biogeografia i cartografia.
Geografia Humana	Part de la geografia que estudia la diferenciació del paisatge cultural, així com les relacions entre l’home i el medi (geografia cultural, econòmica, social, de la població, rural, urbana…)

Activitats econòmiques

Concepte	Definició
Creixement sostenible	És la gestió responsable dels recursos naturals i la protecció de medi ambient, fet que permetrà satifer les necessitats econòmiques del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. Es tracta d’aconseguir un creixement econòmic que no malmeti la capacitat de càrrega dels recursos que consumeix.
Economia submergida	Conjunt d’activitats econòmiques no reflectides a les estadístiques oficials atesa la seva naturalesa il·legal (per no estar registrades sent legals o per ser prohibides o delictives). Això fa que les dades publicades sobre activitats econòmiques no siguin del tot correctes.
PIB	També anomenat Producte Interior Brut o Producte Intern Brut, és la suma de tots els béns i serveis produïts en un país durant un temps determinat, generalment un any. S’utilitza habitualment com a mesura del grau de benestar de la població d’un país.
Població activa	Totes les persones en edat legal de treballar, que o treballen o busquen feina. A Espanya es considera que estan en aquesta situació els més grans de 16 anys.
Població ocupada	Població en edat de treballar (a Espanya es considera que estan en aquesta situació els més grans de 16 anys) que ho està fent.
Privatització	Procés pel qual una empresa de titularitat parcial o totalment pública passa a mans privades. Per exemple això va passar amb Telefónica, entre moltes altres a l’Estat espanyol.
Renda per càpita o per habitant	És un indicador del nivell d’ingressos dels habitants d’un país. S’obté dividint la renda nacional entre el nombre d’habitants del país. La renda nacional és la suma dels ingressos de tots els habitants, i dels que reben les corporacions productives del país considerat.
Recurs renovable	Qualsevol element de la natura necessari per a la societat en la seva activitat econòmica que és inesgotable, és a dir, que permet la seva utilització de forma indefinida. Per exemple, el sol, el vent, etc.
Recurs no renovable	Qualsevol element de la natura necessari per a la societat en la seva activitat econòmica que es pot esgotar si s’utilitza per sobre de la seva capacitat de càrrega, ja que pot desaparèixer si se’n fa un ús excessiu. Per exemple, els hidrocarburs.
Sector primari	Activitats econòmiques relacionades amb l’extracció, la recol·lecció i la transformació dels recursos que hi ha a la natura. En formen part la ramaderia, l’agricultura, la pesca, la caça, l’apicultura, l’aqüicultura i l’explotació forestal. La seva aportació al PIB nacional se situa al 4%.
Sector secundari	Activitats econòmiques en què es transformen les matèries primeres extretes o produïdes pel sector primari en productes de consum. Comprèn l’artesania, la indústria, la construcció, la mineria i l’obtenció d’energia. La seva aportació al PIB nacional se situa al 20%.
Subocupació	Ocupació per temps no complet, per a activitats amb poca qualificació en què no s’aprofiten les capacitats del treballador, per la qual cosa la remuneració és inferior a la que podrien assolir en condicions normals del salari mínim.
Taxa d’atur	Percentatge de població activa desocupada respecte del total de la població activa. Aquest indicador pot tenir diverses variants: per sexes, per trams d’edat, etc.
Taxa d’ocupació	Relació entre la població activa i la població total. Aquest indicador pot tenir diversos variants: per sexes, per trams d’edat, etc.
Treball a temps parcial	Relació laboral de caràcter estable en la qual s’acorda un temps de treball per sota de la norma habitual. Exemples: treball per hores, a mitja jornada, etc.

Activitats industrials

Concepte	Definició
Agroindústria	Conjunt dindústries vinculades a l’agricultura. També és l’activitat econòmica dedicada a la producció, industrialització i comercialització de productes agropecuaris, forestals i altres recursos naturals biològics.
Àrees industrials	Espais amb elevada activitat i diversificació d’indústries situats a grans i mitjanes aglomeracions. A Espanya, els centres principals es consoliden a Madrid i Barcelona, tot i que també destaquen províncies del País Basc i de l’eix del Mediterrani i l’Ebre.
Artificialització del sòl	És un indicador que permet valorar el recent grau de transformació humana d’un territori. Considera la superfície del territori -natural o agrària- que ha estat transformada per instal·lar-hi usos residencials, comercials, industrials, equipaments, públics o diferents infraestructures.
Clúster	Conjunt d’empreses interconnectades, lligades per activitats econòmiques funcionalment afins, espacialment concentrades o properes entre si, que col·laboren per obtenir avantatges i beneficis comuns.
Combustibles fòssils	Dipòsits de materials orgànics capaços de produir energia que estan enterrats i es van formar per la descomposició de plantes, animals i microorganismes, en estar sotmesos a la calor ia la pressió de l’escorça terrestre durant centenars de milions d’anys. Constitueixen fonts d’energia no renovables, per la qual cosa suposen un recurs finit. Són exemples de combustibles fòssils el carbó, el petroli i el gas natural, entre d’altres.
Concentració industrial	Consisteix en la reducció del nombre d’unitats o empreses que proveeixen el gruix dels béns industrials que s’ofereixen al mercat, a fi de reduir costos, eliminar competència, reubicar funcions, fixar producció i preus i invertir capital, entre altres aspectes. Les empreses tendeixen a créixer i concentrar-se, per exemple, integrant tot el procés tècnic en una de sola, fusionant-se amb empreses del mateix tipus o associant-se.
Congestió industrial	Acumulació excessiva d’instal·lacions industrials, la conseqüència de les quals és l’augment del cost de producció de cada unitat de bé cada cop que se’n fabriquen més, generant deseconomies d’escala.
Descentralització industrial	Desintegració del procés de producció en un gran nombre de fases que es realitzen a múltiples establiments, ja siguin pertanyents a la mateixa empresa oa diverses. S’associa sovint a una reorganització geogràfica mitjançant l’assignació dels productors a sucursals industrials oa empreses subcontractistes situades fora del lloc d’emplaçament inicial.
Descongestió industrial	Procés que intenta disminuir l’activitat industrial en àrees molt congestionades. Generalment es duu a terme mitjançant relocalització, traslladant part de la producció a espais propers a aquesta àrea.
Deslocalització	Procés que consisteix en el trasllat de tots els centres de treball específics d’una empresa o de part d’ells a determinades àrees o països que presenten menys costos de producció per obtenir més beneficis. És una estratègia emprada normalment per multinacionals industrials, que busquen llocs amb menors costos salarials, preus de sòl més baixos, avantatges fiscals, etc. Aquest procés implica l’abandonament dels centres de producció dels països d’origen.
Divisió del treball	Nombre de tasques diferents en què es desglossa el procés productiu d’un bé o servei, les quals han de ser realitzades per treballadors especialitzats en cadascuna. El fraccionament de les tasques permet incrementar l’eficiència i els costos de producció.
Eix de difusió industrial	Corredors que tendeixen a formar-se al llarg de les principals rutes de transport i que uneixen els centres urbans més rellevants on es localitzen empreses i noves activitats, afavorides per l’accessibilitat a infraestructures i serveis, així com als contactes amb proveïdors i clients. Com a resultat es generen nuclis interrelacionats i especialitzats, que contribueixen al fet que es produeixi una expansió per contigüitat espacial de les mateixes.
Enclavament industrial aïllat	Territori amb activitat industrial que està envoltat per espais no industrialitzats i es constitueix com a àrea d’atracció demogràfica i d’activitats terciàries per a les àrees contigües.
Energia	És la capacitat que té la matèria de produir una feina i es manifesta en forma de moviment, llum, calor, etc. La unitat de mesura que es fa servir per quantificar-la és el Joule (J).
Energia de la biomassa	És aquella font renovable que utilitza la matèria orgànica procedent de residus agrícoles, ramaders i forestals; de les escombraries; o de certes indústries que usen productes orgànics com a matèria primera (com l’agroalimentària), per produir electricitat, calor i biocombustibles per al transport.
Energia eòlica	És aquella font renovable que s’obté utilitzant la força del vent a través d’aerogeneradors, el rotor dels quals transforma l’energia cinètica dels corrents d’aire en energia mecànica, i el generador transforma la força mecànica en elèctrica.
Energia final	És la que s’obté de la transformació de les fonts d’energia primària, en forma d’energia apta per ser utilitzada pels consumidors.
Energia geotèrmica	És aquella renovable que aprofita la calor interna de la Terra i és utilitzada per climatitzar, així com per obtenir aigua calenta sanitària. Els fenòmens geològics que en possibiliten l’extracció són els volcans, guèisers i les aigües termals.
Energia primària	És aquella que no ha estat sotmesa a cap procés de conversió i, per tant, s’obté directament de la natura en la forma original (per exemple: carbó, petroli, gas natural, urani natural i també les renovables).
Energia solar	És aquella renovable que fa servir la calor i la llum del sol. Es destina a produir aigua calenta, calefacció i electricitat. S’obté per mitjà de miralls i panells (per exemple, de silici).
Energia útil	És l’energia final que adquireix el consumidor a través dels equips de demanda, com són les energies química, mecànica i calorífica.
Energies renovables	S’obté de fonts naturals, que s’ofereixen de manera continuada i inesgotable com el sol, l’aigua, el vent i els residus orgànics. Es consideren una alternativa viable a les energies convencionals i el seu impacte ambiental és reduït.
Espai industrial	És el territori on s’ubica la indústria, generalment ben delimitat i sotmès a planificació i reglamentació, on hi ha formes d’ocupació diverses i es produeixen fluxos i interconnexions entre les unitats productives i amb àrees d’abastament i de mercat.
Especialització	Assignació de les diferents tasques d’un procés productiu i les seues activitats derivades a treballadors individuals o grups de treball, tenint en compte les seues característiques, aptituds i coneixements, la qual cosa busca assolir un major exercici i producció a l’empresa.
Factors de localització industrial	Són els elements i les circumstàncies que influeixen en la decisió d’instal·lar una indústria en un territori determinat. Es tracta d’ubicar la indústria als espais que ofereixen més avantatges per assolir els màxims beneficis. Els factors, generalment econòmics, varien per a cada sector industrial i al llarg del temps.
Fonts d’energia	Material, fenomen o recurs a partir del qual podem obtenir energia, directament o mitjançant transformació física o química. Segons la disponibilitat es classifiquen en: fòssils, no renovables i esgotables; i renovables o alternatives.
Fonts d’energia no renovables	Són aquelles que existeixen en una quantitat limitada a la natura; no es regeneren a curt termini i s’esgoten a mesura que es fan servir. El seu ús provoca importants alteracions mediambientals i, en alguns països com Espanya, una elevada dependència externa a l’aprovisionament. A aquest tipus pertanyen els combustibles fòssils.
Fonts d’energia renovables	Es consideren netes, potencialment inesgotables i que, en general, provoquen menors impactes negatius sobre el medi ambient. En funció del tipus i l’origen són: l’energia hidràulica (aigua), solar (sol), eòlica (vent), de biomassa (matèria orgànica), geotèrmica (calor interna de la Terra) o mareomotriu (mar, onades).
Impacte ambiental	És l’efecte que una determinada acció humana té sobre el medi ambient en conjunt, o sobre algun dels seus components: les aigües, el clima, la fauna, la vegetació, etc. Encara que l’acció humana no ha de ser sempre perjudicial per a l’entorn, aquest concepte sol utilitzar-se en un sentit negatiu.
Indústria	Conjunt de processos i activitats que tenen com a finalitat transformar les primeres matèries i les fonts d’energia en productes elaborats (llestos per al consum) o semielaborats (que s’utilitzaran per fabricar altres productes). A més de primeres matèries, la indústria necessita maquinària i recursos humans, organitzats habitualment en empreses, per al seu desenvolupament.
Indústria d’alta tecnologia	Sector de la indústria on s’apliquen els descobriments científics a la millora de la producció i de la gestió oa l’obtenció de nous productes. Estan integrades per sectors com ara microelectrònica i telemàtica.
Indústria petroquímica	És aquella dedicada a obtenir productes químics (gasoil, gasolina, plàstics, vernissos, etc.) a partir de la utilització del petroli i el gas natural com a matèries primeres.
Indústria siderúrgica	És la que fa tractament del mineral de ferro per obtenir principalment l’acer.
Industrialització	Procés pel qual la indústria cobra més protagonisme en l’economia d’un país. Es basa en la producció de béns a gran escala i de manera intensiva, incrementant la creació de llocs de treball i participant en la generació del PIB (Producte Interior Brut). El seu origen es remunta a la revolució industrial, que va suposar un canvi del taller artesanal a la fàbrica.
INI	L’Institut Nacional d’Indústria va ser una entitat estatal fundada el 1941 i substituïda el 1995 per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI). El seu objectiu era el desenvolupament de la indústria a Espanya i la creació de noves empreses durant el període d’autarquia franquista (1940-1956). Aquest Institut va afavorir l’aparició de monopolis estatals (Renfe, ENDESA, Tabacalera…) i el finançament de projectes industrials amb diners públics. Les seves actuacions van ocasionar la polarització regional de la indústria al voltant de Catalunya, el País Basc i Astúries.
Innovació empresarial	Millores que s’introdueixen en la forma de treballar, en els productes obtinguts o en l’organització de l’empresa per augmentar la seva productivitat, millorar la qualitat del que produeixen, abaratir-ne el cost o fer més coneguts els seus productes als mercats, permetent competir en millors condicions.
Matèria primera	Material brut que és extret de la naturalesa, procedent del subsòl, de l’agricultura o de l’explotació forestal, que és utilitzat i transformat en els processos industrials per a l’elaboració de béns de consum. Les primeres matèries, ja siguin d’origen orgànic (vegetal o animal) o inorgànic (mineral), són la base de totes les activitats industrials.
Mineria	Activitat econòmica que consisteix en l’explotació i l’extracció dels minerals existents a l’escorça terrestre, els quals es concentren en jaciments.
Parc industrial	Espai planificat que acull indústries i es combina amb la presència d’oficines i serveis, situats a edificis de diverses plantes.
Parc tecnològic	Espais que concentren empreses i institucions dedicades a la investigació, el desenvolupament tecnològic o la innovació, vinculades a centres de recerca, universitats i organismes financers i de serveis que faciliten sinergies i la creació de xarxes. S’hi impulsa la formació i el creixement d’empreses mitjançant mecanismes d’incubació i generació centrífuga (spin-off). Se situen en espais de la perifèria urbana, de gran qualitat, dotats de bones infraestructures i serveis.
PIB	També anomenat Producte Interior Brut o Producte Intern Brut, és la suma de tots els béns i serveis produïts en un país durant un temps determinat, generalment un any. S’utilitza habitualment com a mesura del grau de benestar de la població d’un país.
Plataforma logística	Espai urbà, delimitat, on es desenvolupen totes les activitats relatives a l’organització d’una empresa ia la distribució de mercaderies, tant per a transports internacionals com a nacionals. La seva proliferació ha estat afavorida per l’augment de l’activitat del comerç electrònic. A Espanya una de les plataformes logístiques més grans es diu Plaza i es troba a Saragossa i disposa de més de 13.000.000 m2.
Polígon industrial	Espai urbanitzat, ubicat a la perifèria urbana, on s’instal·len indústries locals o de la regió. Es construeixen per iniciativa pública o privada i acostumen a comptar amb avantatges fiscals.
Política industrial	És el marc legislatiu que desenvolupa accions relatives al sector de la fabricació, on s’estableixen uns objectius (per exemple, millorar la productivitat i competitivitat internacional, conciliar el progrés amb la sostenibilitat, etc.) i els mitjans per aconseguir-los. Pot ser proteccionista, amb més intervenció estatal, o aperturista, amb menys intervenció per part de l’Estat.
Pols de desenvolupament industrial	Constituïren els principals instruments d’una política econòmica utilitzada durant el règim franquista a partir del 1964 com a mesura de promoció de la indústria, inspirats en la planificació francesa. Es van ubicar a ciutats que ja comptaven amb certa base industrial, però que necessitaven estímuls per impulsar la seva activitat econòmica en una àrea més àmplia (la Corunya, Vigo, Sevilla, Valladolid, Saragossa, Granada, Oviedo, Logronyo i Villagarcía de Arousa). Les empreses que s’hi instal·laven rebien fins a un 10% de subvencions estatals.
Pols de promoció industrial	Constitueixen una mesura d’impuls de la indústria inclosa als Plans de Desenvolupament franquistes (1964-1975), inspirats en la planificació francesa. Es van ubicar en àrees deprimides, però amb recursos naturals i humans, per convertir-se en centres industrials, que exigien més inversions (Burgos, Huelva). Les empreses que s’hi instal·laven rebien fins a un 20% de subvencions estatals.
Producció en sèrie/en cadena/en massa	Consisteix en la fabricació de béns en grans quantitats, utilitzant dissenys estandarditzats. Habitualment s’utilitzen tècniques de cadenes de muntatge i la mà d’obra és especialitzada.
Productes manufacturats	Són els béns fabricats o elaborats en instal·lacions industrials, a partir del tractament de primeres matèries amb maquinària, amb l’objectiu de ser posats a la venda per als consumidors.
R+D+i	Investigació + Desenvolupament + innovació. La investigació fa referència a les tasques dedicades a descobrir nous coneixements a nivell científic i tecnològic; el desenvolupament fa referència a la seva posterior aplicació al procés productiu; i la innovació -que s’afegeix a aquest concepte des de començaments del segle XXI- sorgeix amb l’objecte de crear nous productes i processos o millorar els existents, permetent impulsar la competitivitat econòmica de les empreses i dels països.
Reconversió industrial	Conjunt de decisions i mesures de política econòmica preses per tal de renovar aquells sectors industrials que estaven en crisi pel fet que els seus sistemes de producció, la seva tecnologia i les estructures empresarials havien quedat obsoletes pels canvis al mercat ia la competència. Es dóna als sectors tradicionals com el tèxtil, calçat, siderúrgia, metal·lúrgia, construcció, naval, etc.
Recurs energètic	Quantitat total disponible denergia proporcionada per una font. Com els recursos naturals, es poden classificar en renovables i no renovables.
Recurs natural	Bé que proporciona la naturalesa, com a matèries primeres, minerals o aliments, entre d’altres, i que poden ser aprofitats pels éssers humans per satisfer les seves necessitats. Poden ser renovables (per exemple l’aigua) i no renovables (per exemple hidrocarburs).
Reestructuració industrial	Conjunt de mesures de política econòmica dutes a terme a partir del 1975 per dotar d’una nova estructura aquells sectors industrials que estaven en crisi. Té dues vessants: la reconversió industrial i la reindustrialització. Totes dues es van abordar amb ajudes estatals: financeres, fiscals i laborals.
Reindustrialització	Procés que té com a objectiu recompondre el teixit industrial a les zones més afectades per la reconversió industrial, creant noves indústries i diversificant l’economia, a fi de crear ocupació per absorbir les persones a l’atur procedents de la reconversió.
Revolució industrial	Període de transformacions ràpides en què sorgeixen noves tecnologies i canvia l’organització del treball, així com les característiques de les empreses, de l’ocupació i la seva localització al territori. Se’n coneixen diverses al llarg de la història: la primera es va originar a Anglaterra a finals del segle XVIII i es va estendre a altres països al llarg del segle XIX, associada a l’ús del carbó, la màquina de vapor, el ferrocarril o el telègraf . Va suposar el pas de formes de vida tradicionals a la mecanització; mentre que al segle XXI es parla d’una quarta, caracteritzada per combinar tècniques avançades de producció amb tecnologies intel·ligents.
Sector industrial	Branca de l’activitat industrial que s’identifica per l’origen de les primeres matèries emprades, les tècniques i les maquinàries utilitzades, la qualificació professional, els tipus de béns produïts, els mercats on competeixen i la localització dominant.
Sector industrial dinàmic	És aquell que es caracteritza per la seva alta productivitat, per tenir activitats altament tecnològiques, grans fàbriques, per la seva elevada demanda interna i externa, així com comptar amb inversions i capital estranger i multinacional. A aquest tipus pertanyen els sectors de l’automoció, el sector químic i l’agroalimentari, entre d’altres.
Sector industrial madur	És aquell que pateix un descens de la competitivitat i de la demanda, caracteritzant-se per l’estabilitat i l’escassa expectativa de creixement futur. Això és degut a la seva baixa intensitat tecnològica i la competència de nous productes o de països més barats, amb el consegüent risc de deslocalització. Per tot això, requereixen processos de reestructuració. Aquests sectors són la indústria siderúrgica i metal·lúrgica, la construcció naval, la indústria tèxtil i de confecció, les indústries del calçat, del moble i de la joguina.
Zones d’Urgent Reindustrialització (ZUR)	Representen instruments de política industrial i regional per desenvolupar accions sobre un territori delimitat, reduït i afectat pel problema de la reconversió. Es van crear el 1984 a Ferrol-Vigo, Astúries, ria del Nervión, Barcelona, Madrid i Cadis. Concedien incentius fiscals i financers a les empreses que instal·lessin, ampliessin o traslladessin fàbriques a aquestes àrees, i subvencions per incorporar a aturats procedents de la reconversió.
Zones Industrialitzades a Decliu (ZID)	Constitueixen una de les actuacions més destacades a la reindustrialització. Es van crear el 1988 en àrees greument afectades per la reconversió industrial -Ferrol, Astúries, Cantàbria, País Basc i Extremadura-. S’hi concedien subvencions a la inversió empresarial durant un màxim de quatre anys. Després d’aquest termini, es van integrar a les Zones de Promoció Econòmica de la seva comunitat autònoma.

Agricultura, ramaderia i pesca

Concepte	Definició
Aïgues jurisdiccionals	Aigües sobre les quals un estat exerceix la seva jurisdicció, que comprenen una franja fins a 12 milles de la costa.
Agricultura biològica	Tipus d’agricultura ecològica on s’evita l’ús de productes químics com fertilitzants, plaguicides, etc.
Agricultura extensiva/intensiva	Sistemes de producció agrària que busquen el màxim rendiment basat en la superfície explotada (extensiva) o en la tecnificació de la producció (intensiva). Aquesta segona requereix una inversió més gran que la primera.
Amitgeria (mitgeria)	Modalitat de parceria practicada a Menorca en la qual la producció es distribueix (amb algunes excepcions) per meitats entre el propietari i el parcer.
Aparceria	Forma d’explotació agrícola consistent en la cessió de lexplotació de la terra a un tercer per part de la propietat, a canvi del pagament en forma duna part dels beneficis obtinguts.
Aqüicultura	Cria i cultiu d’espècies animals i vegetals aquàtiques, fonamentalment amb finalitats comercials. Alguna de les instal·lacions pròpies per a la producció són els vivers i les piscifactories.
Bocage (camps tancats)	Tipus de parcel·lació agrària en què els límits de les parcel·les estan tancats amb murs, tanques, tanques, desnivells, etc., que li donen el nom de paisatges de camps tancats.
Caladors	Lloc del mar on els pescadors calen les xarxes per mor de la seva riquesa pesquera. El potencial i qualitat dels caladors depèn de molts factors: clima aquàtic, salinitat, condicions del relleu marí, etc.
Concentració parcel·lària	Procediment, generalment organitzat per les administracions públiques en zones minifundistes, en què es fomenta l’agrupació de les parcel·les que componen una mateixa explotació agrària per millorar la productivitat i els rendiments. La seva mida més gran permet millors possibilitats de mecanització i d’un accés més fàcil a la terra de cultiu.
Cortijo	Edificació tradicional del sud d’Espanya que inclou zona residencial i dependències per a l’explotació agrària de finques de mida gran i gran.
Cultius industrials	Aquells cultius que necessiten una transformació industrial prèvia al seu consum, com els cultius destinats a la fabricació tèxtil, remolatxa sucrera, llavors oleaginoses, tabac, etc.
Cultius / conreus transgènics	Conreus realitzats amb llavors modificades genèticament en laboratori per fer-los més resistents a les plagues, a les condicions ambientals adverses, o per fer-los més atractius
Cultius / conreus subtropicals	Conreus típics de les àrees subtropicals, adaptats a les seves peculiaritats climàtiques. A Espanya es circumscriuen a algunes zones d’Andalusia oriental i Canàries.
Desertificació	Procés de degradació del sòl de zones àrides, semiàrides i subhumides pel qual perd la fertilitat degut a la destrucció de la cobertura vegetal i l’erosió, fins a convertir-se progressivament en un desert. Pot estar relacionada amb factors naturals o antròpics, com ara la desforestació o males pràctiques agràries.
Devesa	Tipus d’explotació agro-silvo-pastoril pròpia de la zona mediterrània i del sud d’Espanya, on es combinen activitats agrícoles, ramaderes i forestals en zones buides de bosc mediterrani, donant lloc a un paisatge cultural creat i mantingut per la població local . Les espècies dominants són l’alzina i l’alzina surera.
Espai rural	Territori que inclou tots els espais no urbans, definits demogràficament pel nombre d’habitants. A Espanya es consideren aquells llocs amb menys de 10.000 habitants. Funcionalment, aquests espais acullen sobretot les activitats agrícoles, ramaderes i forestals (sector primari), encara que també hi trobem activitats industrials vinculades principalment a la transformació inicial de les matèries primeres i activitats terciàries. Altres espais dominants en aquests territoris són els poc transformats per les activitats humanes o espais naturals.
Estabulació	Terme referit a l’explotació ramadera intensiva realitzada en granges i alimentada de farratges i pinsos. Sol tenir una gran densitat de caps i races molt seleccionades. Està destinada bàsicament a l’obtenció de carn, llet i ous per a l’abastament del mercat.
Explotació agrària	Conjunt de parcel·les que cultiva un mateix agricultor, independentment de la seva forma de tinença (propietat, arrendament, parceria, etc.).
Guaret	Parteix d’una explotació agrícola cultivada amb tècniques de rotació, que queda temporalment sense cultivar, amb l’objectiu que es regeneri el sòl de manera natural en aquest temps.
Indústria agroalimentària	Conjunt d’activitats que transformen, conserven o manupulen primeres matèries agràries per a produir béns de consum o intermedis per a l’alimentació humana o animal, o per a ser utilitzades en els processos industrials.
Latifundi	Explotació agrària de grans dimensions, normalment de producció extensiva orientada al mercat. A Espanya es localitza fonamentalment a la meitat sud.
Minifundi	Explotació agrària de mida petita, la producció de la qual sol ser de policultiu i estar orientada a l’autoconsum. A Espanya es localitza sobretot al nord i llevant.
Monocultiu	Sistema de cultiu basat en la producció d’un únic producte a tota l’explotació agrícola. Aquest tipus de producció va destinada al mercat i està associada a grans explotacions.
Openfield (Camps oberts)	Tipus de parcel·lació agrària en què no hi ha límits físics entre les parcel·les, per la qual cosa trobem una continuïtat entre les mateixes que li dóna el nom de paisatges de camps oberts.
PAC	Sigles de Política Agrícola Comuna. Normes sobre l’agricultura decidides per la Unió Europea per als països membres. El seu objectiu és assegurar al consumidor europeu subministraments a preus raonables i garantir una retribució equitativa als pagesos.
Pesca d’alçada	Tipus pesca realitzada amb vaixells de mitjana i grans dimensions equipats tècnicament i que solen sortir en petites flotilles a llocs allunyats del litoral. Romanen fora de port per un període de diverses setmanes, per la qual cosa han d’iniciar el procés de conservació del peix, mitjançant instal·lacions frigorífiques a bord.
Pesca de baixada	Tipus de pesca realitzada durant el mateix dia, a les proximitats de la costa (fins a 60 milles) utilitzant petites embarcacions equipades normalment amb mètodes artesans.
Pesca litoral	Pesca que es realitza a les àrees litorals amb embarcacions petites (menys 20 trb) de tripulació reduïda (fins a tres mariners) amb retorn diari al port (no pesquen més enfora de 60 milles). Comercialitzen peix fresc.
Piscifactoria	Instal·lació on es realitza la cura i cria d’espècies aquàtiques. Hi ha piscifactories dedicades a al cria d’alevins, mentres que d’altres estan especialitzades en l’engreix. Algunes fan les dues funcions.
Ramaderia extensiva/intensiva	Sistema de producció ramadera que cerca el rendiment econòmic en funció de la gran superfície utilitzada per produir aliments per al bestiar (extensiva) o l’augment de la tecnificació de la producció (intensiva).
Reforma agrària	Conjunt de mesures encaminades a l’ordenació de la propietat i de lús del sòl rústic.
Regadiu	Conjunt de processos i de tècniques destinats a subministrar als cultius la quantitat d’aigua necessària per al desenvolupament o per millorar la producció de l’explotació, suplint l’absència o la insuficiència de les precipitacions atmosfèriques. Les principals tècniques de reg són: el reg per degoteig, per aspersió i per gravetat.
Repoblació forestal	Sembra d’espècies arbòries a llocs on el bosc havia desaparegut per diverses causes (incendis forestals, rompudes de terres, etc.). Actualment hom tendeix a repoblar amb espècies autoctones adaptades a l’ecosistema.
Rotació de cultius	Successió de cultius sobre una mateixa parcel·la, per a la qual cosa es divideix la terra de cultiu en diverses parts anomenades fulles.
Secà	Sistema de cultiu extensiu, en què no hi ha més aportacions d’aigua que les que la natura li ofereix mitjançant les precipitacions, per la qual cosa s’obtenen rendiments menors.
Superfície Agrícola Utilitzada (SAU)	Conjunt de la superfície de terres llaurades i terres per a pastures permanents. A Espanya, suposa 23,2 milions d’hectàrees (2016).
Transhumància	Tipus de pastoreig estacional i itinerant que segueix el cicle natural de les pastures, la qual cosa implica canviar de regió, de vegades fins a tres cops l’any.
Unitat morfoestructural	És la forma i la disposició que adopta el relleu d’una zona com a resultat de moviments tectònics interns de la Terra i l’acció modeladora d’agents externs. Comparteixen una formació geològica similar. A la península ibèrica trobem sòcols, massissos antics, serralades alpines i conques sedimentàries o depressions.

Aigua

Concepte	Definició
Afluent	Riu tributari d’un altre major on desemboca.
Aiguamoll	Indret litoral pantanós, propi de les costes baixes, normalment inundat a causa de l’aigua de pluja, d’un corrent fluvial o per corrents soterranis. Exemple: Aiguamolls de l’Empordà.
Albufera	Llacuna d’aigua, generalment d’aigua poc salina, formada a terres baixes contigües al mar, que en queda aïllada per un cordó o banc de sorra.
Aqüífer	Emborsament d’aigua subterrània format quan les aigües de precipitació s’infiltren a terra, trobant un estrat impermeable sobre el qual circulen per gravetat.
Aridesa	Absència o molt escassa presència d’aigua o d’humitat a l’aire i al sòl. Es defineix per la relació de la manca d’humitat respecte de les necessitats de la vegetació i dels conreus, així com del règim tèrmic. A Espanya, els índexs màxims d’aridesa es donen al sud-est de la península i a Canàries.
Cabal	Quantitat daigua per unitat de temps que flueix per un corrent dun riu o rierol en un lloc determinat. Es mesura generalment a (m3/s) a les estacions d’aforament.
Cabal absolut	És el volum total daigua que evacua un curs fluvial al llarg dun any, mesurat en hectòmetres cúbics (hm3).
Cabal mitjà o mòdul	Valor mitjà del cabal d’un riu al llarg d’un període d’almenys 30 anys.
Cabal relatiu	Relació entre el cabal mitjà i la superfície de la conca fluvial expressat en l/s/km2.
Canal d’estiatge	És aquell per on circulen les aigües fins i tot durant els mesos d’estiu. Correspon amb la part de la llera que es troba sempre sota l’aigua i, per tant, no s’asseca.
Cicle de l’aigua	Procés de circulació de l’aigua modificant-ne l’estat físic (líquid, sòlid i gasós).
Conca hidrogràfica	Espai entre divisòries d’aigua recorregut per un riu principal i els seus afluents. Des d’un punt de vista institucional, l’administració d’aquest espai recau a les confederacions hidrogràfiques.
Condensació	Procés físic pel qual una substància passa d’estat gasós a estat líquid. En el cas del vapor daigua, és un procés necessari perquè es produeixi la precipitació.
Corrent marí	Moviment de grans masses d’aigua que es desplacen d’uns oceans i mars als altres. Pot ser freda o càlida.
Delta	Zona d’acumulació de sediments fluvials que es forma a la desembocadura d’alguns rius quan les marees són febles i l’acumulació d’al·luvions supera l’erosió. Rep el nom de la disposició triangular, semblant a la lletra grega «delta» majúscula (Δ), que sol adoptar. Entre els rius peninsulars el millor exemple el trobem a l’Ebre.
Divisòria d’aigües	Línia que uneix els punts en què les aigües flueixen cap a conques hidrogràfiques diferents. Sol correspondre’s amb línies de cims.
Embassament	Acumulació d’aigua produïda per una construcció al llit d’una llera, quedant totalment o parcialment tancat.
Escorrentia	Desplaçament d’aigües de pluja o desglaç per la superfície terrestre (escolament superficial) o de forma subterrània. En general, en un primer moment, l’escorriment és difós, formant una làmina d’aigua o multitud de reguerots que canvien constantment el seu recorregut; progressivament, les aigües es van canalitzant i discorren per un llit formant rierols o rius. La vessament difusa és una de les principals causes d’erosió a les àrees amb escassa vegetació i sobre sòls poc permeables.
Estuari	Desembocadura oberta d’un riu cap al mar, amb forma d’embut, on penetren les aigües marines. Es veu afectada per les marees i l’onatge marí, alhora que es produeix interacció de les aigües dolces del riu amb les salades procedents del mar.
Evaporació	Procés físic mitjançant el qual l’aigua o qualsevol substància en estat líquid passa a estat gasós pel fet que les molècules adquireixen suficient energia per escapar-se o alliberar-se.
Glacera	Massa de gel que es forma a la superfície terrestre i que baixa lentament pel vessant d’una muntanya en forma de llengua.
Llac	Vasta extensió daigua dolça separada del mar. Sol tenir rius que l’alimenten o fonts ocultes, i també riu emissari que serveix de desguàs.
Llit	Concavitat del terreny, natural o artificial, per on circula el corrent d’aigua.
Mar	Extensió d’aigua salada de gran extensió, amb denominació pròpia i límits relativament definits, però de dimensions menors que els oceans.
Marea	Variació periòdica del nivell del mar a causa de la força d’atracció de la Lluna i el Sol, així com pel moviment de rotació de la Terra.
Oceà	Gran extensió daigua salada sobre la superfície de la Terra que separa continents.
Onada de crescuda	Augment sobtat del cabal en un riu, com a conseqüència de fortes precipitacions i acumulació daigua en un punt determinat.
Pantà	Depressió del terreny on l’aigua queda estancada de forma natural. Solen tenir fons fangosos i poca profunditat. A Espanya s’anomena amb aquest terme també els embassaments, que són grans dipòsits artificials on s’emmagatzema l’aigua.
Plana d’inundació	Espai ocupat per les aigües quan es produeixen les crescudes als rius a causa de fortes precipitacions.
Presa	Obra d’enginyeria sobre un riu consistent en un mur gruixut amb l’objectiu d’embalsar aigua per a diferents fins (abastiment humà, reg, producció hidroelèctrica, etc.).
Rambla / Torrent	Lleu normalment sec, en àmbits semiàrids i àrids, i que presenta aigües corrents quan ocorren precipitacions.
Reciclat	Procés de conversió o valorització de residus (paper, vidre, plàstics, matèria orgànica, etc.) a nous productes o en matèria primera.
RÈGIMS FLUVIALS (PLUVIAL, NIVAL I PLUVIONIVAL)	Conjunt de valors a través dels quals s’expressa quina és la forma habitual de fluència d’un riu al llarg de l’any: pluvial (pluja), nival (neu), pluvionival (principalment pluja i secundàriament neu). Caldria posar exemples i localitzacions.
Règim fluvial	Variació del cabal d’un riu al llarg de l’any. Depèn de la distribució anual de les precipitacions i de la quantitat de neu acumulada durant els mesos d’hivern que es fon i s’incorpora al cabal dels rius a la primavera i l’estiu.
Revinguda	Aportació ràpida i violenta d’aigua en una vall fluvial (riu o torrent) per sobre dels valors habituals.
Ria	Vall fluvial que, a la seva desembocadura, és inundada per aigua marina a causa de l’enfonsament de la línia de costa, a un augment del nivell del mar o als dos fenòmens alhora.
Rierol	Corrent daigua superficial amb escàs cabal habitual, però que puntualment, en funció de les condicions meteorològiques, pot augmentar considerablement.
Riu	Corrent natural d’aigua permanent que desembocarà en un altre riu, llac o mar.
Salina	Lloc on l’aigua salada queda estancada per evaporar-la i així poder obtenir la sal.
Salinització	Increment del contingut de sals (com sodi, calci, magnesi i carbonats) a sòls, rius, llacs, aqüífers, etc. que pot alterar-ne la dinàmica ecològica i afectar-ne l’ús.
Sequera	Període perllongat de temps amb dèficit d’aigua en una àrea determinada, degut a l’escassetat o absència de precipitacions.
Transvasament	Obra d’enginyeria hidràulica que connecta dues conques hidrogràfiques, una excedentària i una altra deficitària per tal d’abastir d’aigua la conca de menor cabal i així poder satisfer les seves necessitats hídriques.
Vessant hidrogràfica	Conjunt de rius i els seus afluents que desemboquen a un mateix mar o oceà. A Espanya es distingeixen 3 vessants: cantàbrica, mediterrània i atlàntica.

Cartografia

Concepte	Definició
Coordenades geogràfiques	Forma d’ubicar qualsevol lloc de la superfície terrestre a la xarxa geogràfica, mitjançant la intersecció de dues línies imaginàries, un paral·lel que ens assenyala la latitud i un meridià que ens assenyala la longitud del lloc.
Corba de nivell	Línia imaginària que uneix punts al terreny que estan a la mateixa altitud en relació amb el nivell del mar mesurat en un lloc de referència. Aquest tipus de línies reben el nom d’isolínies o isopletes. A Espanya s’ha establert el nivell mitjà de la mar Mediterrània a Alacant per a la península ibèrica. Als arxipèlags cada illa té el seu propi origen d’altituds. Al Mapa Topogràfic Nacional 1:50.000 apareixen amb una equidistància de 20 metres.
Escala del mapa / carogràfica	És la relació existent entre la representació reduïda d’una distància o un objecte sobre un mapa i la seva mida real sobre el terreny. Sol anar indicada al propi mapa de forma numèrica (per exemple 1:50.000, una unitat de mesura al mapa són 50.000 unitats a la realitat) o de manera gràfica (un segment graduat que representa les unitats de mesura a la realitat).
Latitud geogràfica	Distància angular entre el paral·lel que passa per un punt i l’Equador. Com que és un angle es mesura en graus, amb valors compresos entre els 0º (Equador) i 90º (pols) cap al nord o cap al sud (latitud nord i latitud sud). Cada grau es divideix en 60 minuts i cada minut en 60 segons. Al costat de la longitud, formen les dues coordenades geogràfiques necessàries per localitzar un punt sobre la superfície terrestre. Per exemple, la latitud d’Alacant és 38º 20′ 43” N i la de Ciutat del Cap (Sud-àfrica) és 33º 55′ 30” S
Localització	Posició exacta i fixa en el temps que té un element a l’espai. Està definida a través de les coordenades geogràfiques (latitud i longitud).
Longitud geogràfica	Distància angular existent entre el meridià que passa per un punt i el meridià de referència (meridià de Greenwich). Com que és un angle es mesura en graus, amb valors compresos entre els 0º (meridià de Greenwich) fins a 180º cap a l’est o cap a l’oest. Cada grau es divideix en 60 minuts i cada minut en 60 segons. Al costat de la latitud formen les dues coordenades geogràfiques necessàries per localitzar un punt sobre la superfície terrestre. Per exemple, la longitud de la Corunya és 8º 23′ 45” W i la de Barcelona és 2º 10′ 35” E. La longitud oest se sol expressar amb la lletra W, de l’anglès West.
Mapa	Representació gràfica a escala de la totalitat o una part de la superfície terrestre, generalment realitzada sobre una superfície plana. Per a la seva elaboració cal reduir un espai molt gran a un de més petit a través de l’escala, representar una superfície aproximadament esfèrica en una plana a través dels sistemes de projecció i representar un espai tridimensional en un de bidimensional, usant les corbes de nivell o colors mitjançant tintes hipsomètriques.
Mapa temàtic	Cartografia que utilitza diferents símbols puntuals, lineals o de superfícies, descrits en una llegenda, per representar la distribució i d’altres fenòmens geogràfics (evolució, densitat, fluxos, etc.) d’un tema concret (població, economia, etc.). Els mapes temàtics poden ser quantitatius (representen fenòmens que es poden mesurar) i qualitatius (aspectes no mesurables, però diferenciadors).
Mapa topogràfic	Cartografia que representa a escala, i mitjançant algun sistema de projecció, la superfície terrestre en les tres dimensions, incloent elements tant físics com humans que es trobin sobre ella. El relleu queda representat mitjançant isolínies o isopletes, que uneixen punts amb la mateixa altitud (corbes de nivell), o amb diferents colors (tintes hipsomètriques). La resta dels elements es representen mitjançant símbols i colors convencionals que van descrits a la llegenda. També inclou topònims o noms geogràfics.
Meridià	Semicircumferència imaginària perpendicular a l’Equador que passa pels pols geogràfics, respecte als quals es mesura la longitud. Tots els punts situats sobre el mateix meridià tenen la mateixa longitud i, per tant, la mateixa hora solar. Des de 1884 s’utilitza internacionalment com a meridià de referència (a partir del qual es mesura la longitud) el que passa per l’observatori anglès de Greenwich (0º).
Paral·lel	Circumferència imaginària paral·lela a l’Equador el perímetre del qual es redueix cap als pols. Són la referència per a la mesura de la latitud. Tots els punts situats sobre el mateix paral·lel tenen la mateixa latitud. El paral·lel màxim és l’Equador (0º), que divideix la Terra en dos hemisferis: l’hemisferi nord i l’hemisferi sud.
Portolà*	Guia de rumbs i direccions i cartes nàutiques, utilitzades des del segle XIII pels navegants europeus que detallaven amb precisió els accidents de la costa per a la seva utilització pels navegants. La seva confecció es recolça sobre l’observació directa. Van suposar un important avenç en la representació de la Terra i van substituir als mapes simbòlics cristians. Avui són obres artístiques molt valuoses.
Tròpic*	Cadascun dels dos paral·lels situats a 23 graus i 32 minuts de latitud N i S, anomenats respectivament de Càncer i de Capricorni, que assenyalen el límit entre la zona càlida i la zona temperada de cada hemisferi.

Ciutats i xarxa urbana

Concepte	Definició
Àrea metropolitana	Espai urbanitzat que integra una ciutat central i la seva perifèria circumdant, podent incorporar altres municipis contigus.
Aglomeració urbana	Espai caracteritzat per una alta concentració d’habitants i densa d’edificacions (residencials, industrials o equipaments), juntament amb les infraestructures de comunicacions i zones verdes o no edificades corresponents. La urbanització no sol coincidir amb els límits de les unitats administratives, sinó que s’estén més enllà i s’arriba a fusionar diversos nuclis de població.
Àrea d’influència	Espai que envolta un nucli urbà -en general, central-, amb què es produeixen interaccions i relacions de dependència. Tenen límits, que es corresponen amb aquelles franges on l’atracció exercida per dos nuclis centrals és indiferent, i no existeix més o menys atracció cap a un o altre.
Barri	Divisió duna ciutat o poble amb identitat pròpia. A les ciutats es delimiten amb criteris administratius. També es coneix com a barri una àrea residencial de la ciutat que té característiques afins.
Balearització	Model de desenvolupament urbanístic basat en la construcció desmesurada en primera línia de mar. La balearització defineix l’abús d’urbanització del litoral –per exemple, sobre la mateixa platja–, intensiva i desordenada per a l’ús turístic de masses. Neix del descontrol urbanístic de Mallorca i Eivissa durant els anys seixanta i primers setanta.
Casc històric	Zona més antiga de la ciutat on es troben les primeres construccions i espais públics, relacionats amb l’origen de la localitat i les zones on va créixer fins a l’etapa del desenvolupament industrial. Els nuclis històrics, també anomenats ciutats històriques, tenen un elevat valor històric, artístic, cultural, social, identitari i turístic, per la qual cosa estan protegits mitjançant lleis i normatives que n’asseguren la conservació.
CBD	Acrònim referit a Central Business District. Literalment, es tracta del districte central de negocis, és a dir, els barris centrals de les grans ciutats i àrees metropolitanes, on la funció residencial desapareix o és molt reduïda perquè són zones on es concentra l’activitat bancària, financera i comercial. Això passa, per exemple, a Wall Street a Nova York, la City de Londres o Azca a Madrid.
Ciutat	Assentament urbà d’edificacions contínues, amb alta densitat de població, on es desenvolupen activitats econòmiques principalment vinculades al sector serveis oa la indústria i funcions representatives relacionades amb l’administració pública, els negocis i el lleure. Es defineix també, des del punt de vista estadístic, pel nombre mínim de població que ha d’albergar, diferent per a cada país. A Espanya es consideren ciutats els nuclis de població que superen els 10.000 habitants.
Ciutat dormitori	Nucli urbà ubicat a les proximitats d’una ciutat central, on bona part de la seva població treballa en una altra ciutat més o menys propera, generant importants moviments pendulars.
Conurbació	Conjunt de ciutats independents que creixen espacialment i s’uneixen formant un continu urbà mitjançant la unió física de les perifèries. Per exemple, a Espanya es produeix aquest fenomen a les ciutats de Barcelona, Bilbao, Elda i Petrer, Granada, Madrid, Pamplona, Santa Creu de Tenerife, València i Sevilla, que s’uneixen físicament als municipis veïns.
Directrius d’Ordenaciñó Territorial (DOT)	Instrument per a la ordenació conjunta de la totalitat territorial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. La seva finalitat és aconseguir els objectius fixats a la Llei l’Ordenació Territorial de l’any 1987. Defineix els criteris als quals han d’ajustar-se les administracions en matèria territorial i estan basades en el desenvolupament sostenible.
Eixample	Àrea urbana creada per acollir la població creixent de les ciutats a partir del segle XIX. Als eixamples es van construir essencialment edificis residencials per a la classe burgesa i es van caracteritzar per l’ús del pla ortogonal i pomes amb patis interiors. Posteriorment, el concepte i els tipus d’eixample s’han anat diversificant. A Espanya, els més significatius són l’Eixample de Barcelona i el Barri de Salamanca a Madrid.
Emplaçament	Lloc físic que ocupa una ciutat o nucli habitat. Es tracta de la localització exacta de l’element i es diferencia de la situació perquè implica la posició relativa en relació amb algun fenomen.
Explosió urbana	Fenomen de ràpid increment de la població de les ciutats. Als països menys desenvolupats, aquesta circumstància sol provocar la creació de barris que no tenen serveis bàsics com llum o aigua.
Funcions urbanes	Activitats que es fan a les ciutats, necessàries per al seu funcionament i cobrir les necessitats dels seus residents i també dels habitants de fora de la ciutat. Aquestes són essencialment la funció administrativa, comercial, residència, cultural, etc.
Hàbitat	Lloc amb condicions naturals, socials i culturals apropiades per al desenvolupament de la vida humana. També es fa servir per fer referència a la forma docupació de lespai per la població, que pot ser urbana o rural, en funció de les seves característiques i de lentorn, ocupant el territori des duna forma dispersa fins a la concentrada.
Hàbitat concentrat	Tipus de poblament o forma que té la població d’un lloc d’ocupar el territori, on els habitatges formen un nucli continu sense espais agraris entre ells.
Hàbitat dispers	Tipus de poblament o forma que té la població d’un lloc d’ocupar el territori, en què els habitatges es troben aïllats els uns dels altres i envoltats de la pròpia explotació agrària, existint un petit nucli central on es troben concentrats els serveis del municipi.
Hàbitat rural	Tipus de poblament de l’espai rural que abraça des de les formes disperses fins a les concentrades, passant per altres formes intermèdies. Entre elles destaquen el concentrat lax, en què els habitatges, encara que agrupats en un mateix nucli, estan separats físicament els uns dels altres i connectats amb el medi amb espais de cultius i ramaders, i el concentrat intercalar, en què existeixen petits nuclis o llogarets dependents d’un nucli major.
Jerarquia urbana	Classificació dels assentaments d’un territori en nivells diferents i subordinats. El criteri emprat és normalment de tipus demogràfic, com és el cas del mètode regla rang-mida, si bé és més freqüent que depengui del grau de desenvolupament de les activitats terciàries i de l’existència de serveis especialitzats. Actualment les relacions d’interdependència són considerades com la forma més adequada per conèixer el sistema urbà d’un país o una regió.
Megalòpolis	Paraula d’origen grec que fa referència a una gran (mega) ciutat (polis). És el resultat de la conurbació, és a dir, la unió d’àrees metropolitanes amb un creixement urbà accelerat, complementàries i interdependents funcionalment, i que estan ben comunicades entre si. A Espanya no hi ha cap cas de megalòpolis, però en són exemples a nivell internacional Tòquio-Yokohama-Osaka-Kobe, Boston-Washington (BosWas).
Morfologia urbana	Aspecte extern que presenta una ciutat, és a dir, el paisatge resultant de la combinació de tres elements: el plànol, les edificacions i els usos del terra. Aquests elements estan en un procés de canvi continuat, per la qual cosa evoluciona al llarg del temps.
Perifèria	Al model de ciutat industrial, fa referència a l’espai de transició entre la zona urbana consolidada i els espais rurals i naturals. Constitueix els marges de la ciutat on la densitat d’usos urbans va decreixent.
Periurbà	Espai que se situa als voltants d’una ciutat i que, encara que no s’empra per al desenvolupament urbà, tampoc no es fa servir per a activitats rurals. Es caracteritza per la indefinició, ja que no és camp ni ciutat. S’hi barregen activitats urbanes i agrícoles que competeixen pel mateix sòl.
Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU)	Instrument bàsic dordenació integral del territori que conté la classificació del sòl (rústic, urbà i no urbà), lestructura general del territori, la zonificació bàsica, la protecció del medi ambient i la programació temporal. El PGOU té escala municipal per la qual cosa intervenen les autoritats municipals, però també institucions de caràcter supramunicipal com les diputacions, les comunitats autònomes o les confederacions hidrogràfiques. Aquest instrument de planificació rep diferents noms.
Planificació urbana/urbanística	Elaboració de documents dordenació (tècnics i normatius), per aconseguir un cert model de ciutat. Es tracta d’ordenar els usos del sòl i establir mesures per regular o transformar l’espai existent, dissenyant i promovent els nous creixements de la ciutat.
Plànol ortogonal	També anomenat pla en escaquer o en quadrícula, és aquell en què els carrers es creuen formant angles rectes. És el resultat de la planificació.
Plànol radiocèntric	Plànol en anells concèntrics. És el resultat del creixement urbà que es produeix a partir d’un punt (normalment una plaça) en corones successives com a avingudes de circumval·lació concèntriques, que s’uneixen entre si mitjançant carrers o avingudes radials.
Plànol urbà	Representació a escala de població. És el resultat de tres elements: viari, pomes i espais buits. En el plànol urbà es mostra l’estructura viària i moltes vegades a més els serveis d’assistència, de transport, turístics i altres elements d’interès general. Per a la representació cartogràfica s’utilitzen escales grans, entre 1:25.000 i 1:5000.
Polígon industrial	Lloc als afores de la ciutat on es situa la indústria de forma planificada. Solen estar al costat de vies de transpost importants, ja que la seva accessibilitat és important.
Polígon de serveis	Unitat urbanística constituïda per una superficie de terreny, delimitada amb finalitats d’ordenació urbana, on es planifica l’ubicació d’activitats comercials o de serveis. Solen estar al costat de vies de transpost importants, ja que la seva accessibilitat és important, i solen disposar també d’amples zones d’aparcament.
Procés d’urbanització	Increment de ciutats i la seva població, així com de les funcions que s’hi exerceixen. Implica una transformació i una expansió de l’espai urbà tradicional cap a la perifèria.
Trama urbana	Forma en què es disposen els carrers, els edificis i els espais d’un nucli de població i que resulta de les successives fases de creixement.
Regla rang-mida (rank-size rule)	Relació de base empírica que pretén determinar si en un país hi ha un sistema urbà equilibrat o desequilibrat. La regla estableix que la població de la ciutat més gran ha de ser igual al d’una altra urbs del sistema multiplicat pel rang en què aquesta s’inclou. Es pretén afirmar que en qualsevol territori existirà un nombre reduït de grans ciutats, una xifra una mica més gran de ciutats mitjanes, i una elevada quantitat de petits nuclis urbans. De manera implícita, la regla considera que als països desenvolupats hi ha sistemes urbans madurs i equilibrats, responent a aquesta relació, mentre que als subdesenvolupats és molt més difícil que això succeeixi (fenòmens de macrocefàlia urbana o inexistència d’alguna categoria de ciutats).
Rehabilitació urbana	Procés de recuperació integral de barris amb l’objectiu de millorar les condicions d’habitabilitat (allotjament de la població, espais públics…). Aquesta iniciativa obeeix a un model dintervenció de les polítiques públiques que consideren que lhabitatge és un recurs integrador del teixit urbà.
Rururbà	Espai rural dedicat a usos industrials o urbans. Ocupa un territori que és qualificat com a no urbà als plans urbanístics i pot estar dotat d’hivernacles, línies de conducció elèctrica, magatzems agrícoles, infraestructures de canalització i tractament d’aigües, etc. L’espai rururbà és un element paisatgístic que desdibuixa la separació tradicional entre territori urbà i territori rural.
Taxa d’urbanització	Índex demogràfic que expressa la relació percentual entre la població urbana, és a dir, la que habita a ciutats, i la població total de tal país. Es considera que una taxa durbanització alta indica un elevat nivell de desenvolupament humà. Espanya té una taxa durbanització superior al 80%. (Pob. que viu a ciutats * 100 / Pob. absoluta).
Xabolisme / barraquisme	Procés de creació i proliferació d’assentaments marginals en què predominen els habitatges autoconstruïts anomenats barraques. Aquestes edificacions es caracteritzen per la seva construcció il·legal i espontània i perquè estan compostes majoritàriament per materials de rebuig.
Xarxa radial	Xarxa de transports, les vies principals de la qual tendiesen a confluir en un centre. És el cas de la xarxa de transport terrestre i aèria d’Espanya, amb centre a Madrid.
Xarxa urbana	Conjunt format per les ciutats d’un territori als efectes de l’articulació i la integració. Les ciutats, estiguin o no jerarquitzades, es troben unides per relacions funcionals i són enteses com els nodes o nusos d’una malla que cohesionen una superfície més gran.

Clima

Concepte	Definició
Anticicló	Centre d’acció amb pressió atmosfèrica alta (superior a 1013 mil·libars, que és la pressió mitjana a nivell del mar). Les masses d’aire hi baixen i, a l’hemisferi nord, es mouen en el sentit de les agulles del rellotge, generant un temps estable. Poden tenir un origen dinàmic (com l’anticicló de les Açores, que afecta la península ibèrica a l’estiu) o tèrmic (com l’anticicló eurosiberià, que afecta la península ibèrica a l’hivern).
Aridesa	Situació resultant de la manca daigua per la insuficiència de les precipitacions. Està en relació amb les necessitats de la vegetació i el règim tèrmic (com més temperatura, més aridesa). A Espanya, les zones de més aridesa es troben al sud-est de la península ia la part oriental de l’arxipèlag canari. Els índexs d’aridesa s’estableixen segons les temperatures mitjanes, les precipitacions i, de vegades, l’evaporació observada.
Borrasca	Centre d’acció amb baixa pressió atmosfèrica (inferior als 1013 mil·libars, que és la pressió mitjana a nivell del mar). En elles l’aire puja i, a l’hemisferi nord, es mou en sentit contrari a les agulles del rellotge, cosa que genera nuvolositat, precipitacions i, per tant, temps inestable. Poden tindre un origen dinàmic (com la borrasca d’Islàndia) o tèrmic (per exemple, les depressions estivals del nord d’Àfrica).
Canvi climàtic	Variació als elements del clima de la Terra que pot tenir causes naturals i humanes. El clima de la Terra és per naturalesa canviant des dels seus orígens. Factors astronòmics, atmosfèrics o geogràfics expliquen els cicles i fases per les quals ha travessat el clima terrestre fins a mitjans del segle XIX. A partir de llavors, les emissions de gasos procedents dels combustibles fòssils han alterat el balanç energètic del planeta i han forçat un escalfament que es manifesta en una pujada de temperatura. Els canvis en el clima terrestre es manifesten en modificacions en el funcionament dels paràmetres climàtics de temperatura, precipitació, vents, nuvolositat, etc. Així mateix, suposen alteracions en la circulació atmosfèrica i el desenvolupament anormal de fenòmens extrems. Són efectes també dels canvis climàtics les alteracions al nivell del mar, els canvis en la temperatura de les superfícies oceàniques, les fluctuacions a les masses gelades del planeta, les modificacions en els ecosistemes i les alteracions en la producció d’aliments.
Centre d’acció (anticicló i borrasca)	Àrea de pressió que a la cartografia queda delimitada per isòbares tancades. Per sobre de 1013 mil·libars distingim anticiclons o altes pressions, mentre que per sota aquesta mesura tenim borrasques, ciclons o baixes pressions. Poden tenir un origen tèrmic (escalfament o refredament de l’aire) o dinàmic (reflex en superfície de les ones ciclòniques i anticiclòniques que descriu el corrent en raig en alçada).
Clima	Successió habitual dels estats atmosfèrics o tipus de temps en un lloc o regió determinada durant un període temporal ampli. Suposa una anàlisi estadística de diferents variables atmosfèriques (temperatures i precipitació, entre d’altres) recopilades durant períodes d’almenys 30 anys. La climatologia és la ciència que estudia el clima.
Clima de muntanya	Tipus específic de clima creat per les condicions que introdueixen els grans relleus en els elements climàtics dels diversos climes zonals. Es caracteritza per temperatures baixes i precipitacions elevades, de neu durant bona part de l’any.
Clima Mediterrani	Tipus de clima caracteritzat per l’acusada sequedat estival, precipitacions irregulars i escasses concentrades principalment en la tardor, temperatures altes durant l’estiu i suaus durant l’hivern. S’hi poden distingir diverses variants, com el costaner o pur, suavitzat, continentalitzat, etc.
Clima oceànic	Tipus de clima suau, amb abundants precipitacions, absència d’estació seca i temperatures suaus i regulars. A la Península Ibèrica abasta tota la franja septentrional, des de Galícia als Pirineus.
Clima urbà	Tipus específic de clima creat per les condicions que introdueixen els grans nuclis urbans en els elements climàtics dels diversos climes zonals i que es caracteritza per un increment significatiu de la temperatura respecte de l’espai circumdant (illa urbana de calor).
Clima subtropical	Tipus de clima de les zones temperades properes als Tròpics. És un clima de transició entre els càlids i els temperats i es caracteritza per la temperatura mitjana relativament elevada i la manca d’una estació freda. Un exemple clar és el clima canari, que està molt modificat per l’altura i per la presència d’una corrent marina freda.
Climodiagrama o climograma	Gràfic on apareixen representades les temperatures i precipitacions d’un lloc corresponents a un any. Per fer-ho, s’utilitzen les dades d’una estació meteorològica. Les temperatures es representen mitjançant una línia i les precipitacions amb barres. A partir d’aquesta representació es poden deduir les característiques principals que defineixen un clima.
Continentalitat	Conjunt de característiques climàtiques pròpies de les àrees allunyades de la influència del mar. Les més destacades són l’augment de l’amplitud tèrmica intraanual i la disminució de les precipitacions. La zona de la península ibèrica de més continentalitat és La Manxa.
Corrent en raig o “Jet Stream”	Flux de vent destructura tubular existent en altura (entre els 9 i 11 km dalçada) a gran velocitat (entre els 200 i 400 km/h), causant de la distribució de pressions en altura i superfície. Separa les masses dʻaire dʻorigen polar i tropical. Pot circular de manera ràpida amb trajectòria zonal poc ondulada o circular de forma més lenta amb trajectòria fortament ondulada.
DANA- Gota freda	Embossament d’aire fred envoltat per aire més càlid degut a una profunda ondulació del corrent en raig polar, que acaba desprenent-se i avançant cap a latituds més càlides. Les sigles DANA signifiquen «Depressió Aïllada en Nivells Alts». Genera gran inestabilitat, amb xàfecs intensos i fortes tempestes, especialment si l’aire en superfície és molt càlid i humit. A Espanya aquesta situació és característica de la tardor i incideix especialment sobre les costes mediterrànies, les costes cantàbriques i el sud-oest o sud peninsular.
Desastre natural	És la conseqüència d’un risc natural quan afecta persones o interessos humans i produeix víctimes o perjudicis importants a la societat. Poden ser de molts tipus, ja que la majoria dels fenòmens naturals que ens afecten poden resultar perjudicials si s’allunyen de les característiques «normals». D’altra banda, és freqüent que els efectes dels desastres es combinin (un gran terratrèmol, per exemple, destrueix edificis, però també pot provocar lliscaments, incendis, inundacions o epidèmies, sumant-se els efectes de tots) o s’amplifiquin (per exemple , a causa d’una planificació urbanística dolenta, manca de plans d’emergència o mesures de prevenció).
Desertització	Degradació dels elements climàtics i ambientals en general cap els específics del desert. En l’actualitat està en estreta relació amb l’erosió del sòl a causa de la desforestació, l’abús de pastures o la sobreexplotació agrícola.
Endorreïsme	Zones sense drenatge al mar (valls tancades dels Pirineus, zones de la Depressió de l’Ebre…).
Efecte Foehn o Föhn	Escalfament de l’aire produït a sotavent d’una muntanya, després d’haver-se vist forçat a perdre humitat per ascendir i superar el vessant de suau. Podem trobar-lo a la Serralada Cantàbrica quan bufen vents humits del sud oa les Illes Canàries, on el relleu actua d’obstacle a la circulació dels vents alisis (vents del nord humits originats a l’anticicló de les Açores).
Efecte hivernacle	Pujada de la temperatura de l’atmosfera per la concentració de gasos com el diòxid de carboni o el metà, que actuen com el vidre d’un hivernacle en deixar passar la radiació solar i retenir part de la calor irradiada per la superfície terrestre. És un fenomen natural, sense el qual la vida sobre la terra no seria possible tal com la coneixem, ja que sense ell la temperatura mitjana de la superfície seria de –18ºC. Després de la Revolució Industrial, la crema de combustibles fòssils i les emissions de certes indústries han augmentat la quantitat dels gasos d’efecte hivernacle, incrementant-se la quantitat de calor retinguda i ocasionant una pujada de les temperatures (escalfament global) que està a la base del canvi climàtic.
Estacionalitat	Relació de dependència que hi ha entre algun fenomen (temperatures, precipitacions, collita, atur, activitat turística, comercial…) amb alguna de les estacions de l’any (estiu, tardor, primavera o hivern).
Estiatge	A causa de la sequera estacional, és el moment en què més disminueix el cabal d’un riu. En les zones de clima mediterrani l’estiatge és molt acusat.
Exorreïsme	Caràcter de les regions que tenen drenatge normal, és a dir, la xarxa hidrogràfica que es dirigeix cap al nivell de base general, representat pels mars i pels oceans.
Gradient tèrmic	És la variació de temperatura per unitat de distància o altitud.
Insolació	Quantitat de radiació solar rebuda per la superfície terrestre. Segons l’orientació dels vessants, la major o menor incidència dels raigs solars ens porta a diferenciar la solana i l’obac, amb característiques biogeogràfiques diferenciades.
Isòbara	Línia imaginària en un mapa que uneix tots els punts amb la mateixa pressió atmosfèrica (mesura en mil·libars -mbar- o hectopascals -hPa-). La pressió normal és de 1013 mil·libars o hectopascals, encara que als mapes del temps es considera habitualment el valor de 1016. Les àrees amb pressió atmosfèrica superior a la normal constitueixen anticiclons, i les àrees amb valor inferior a la pressió normal, borrasques.
Isoterma	Línia imaginària dibuixada a un mapa que uneix tots els punts que tenen la mateixa temperatura de l’aire.
Isoieta	Línia imaginària dibuixada a un mapa que uneix tots els punts que tenen la mateixa precipitació en un període de temps.
Massa d’aire	Volum d’aire de mida gran que té unes propietats i característiques quant a temperatura, humitat o pressió, gairebé homogènies en tota la seva extensió. Poden tenir origen marítim o continental i, a la península ibèrica, procedència àrtica, polar o tropical.
Onada de calor	Episodi de temperatures anormalment altes que es mantenen durant diversos dies i que afecten un espai geogràfic ampli. A Espanya, l’Agència Espanyola de Meteorologia (AEMET) estableix una durada d’almenys tres dies consecutius en què el 10% de les estacions meteorològiques considerades registrin temperatures anormalment altes (màximes per sobre del percentil del 95% de la sèrie de temperatures màximes diàries dels mesos de juliol i agost del període 1971-2000). La més llarga de les registrades a Espanya va ser el 2015, amb vint-i-sis dies, mentre que l’estiu del 2017 ha estat el que més onades de calor va registrar (cinc).
Oscil·lació tèrmica	Diferència entre la temperatura màxima i mínima dun període de temps (dia, mes any). Generalment, es parla d’oscil·lació o d’amplitud tèrmica anual (diferència entre el mes més càlid i el més fred de l’any) i diària (diferència entre la temperatura màxima i la mínima del dia). L’amplitud tèrmica anual, a les zones amb menys influència marítima de la península ibèrica (La Mancha), supera els 20ºC.
Perill natural	Probabilitat que es produeixi un fenomen natural determinat que, per la seva violència o característiques, té potencial per causar danys a les persones o als seus béns.
Pluja àcida	Precipitació amb un grau d’acidesa superior al normal (pH menor de 5) degut a la contaminació. Està provocada per les emissions d’òxids de nitrogen i de sofre de fàbriques, centrals tèrmiques i vehicles, que es barregen amb el vapor d’aigua contingut a l’aire, es transformen en solucions àcides i cauen a la superfície terrestre amb l’aigua de pluja. Provoca greus danys a la vegetació, cultius, sòls, ecosistemes aquàtics i fins i tot en construccions i infraestructures; també importants problemes respiratoris.
Precipitació	Quantitat d’aigua en forma de pluja, neu o calamarsa, que cau en un lloc. Es mesura amb el pluviòmetre, en litres per metre quadrat o mil·límetres. Pot ser orogràfica (en relleu), convectiva (per escalfament del sòl) i frontal (per fronts atmosfèrics). La precipitació mitjana anual a Espanya és de 650 mm, encara que les màximes (> 1800 mm) es donen a Galícia i la costa cantàbrica, i les mínimes es registren a l’arxipèlag canari i al sud-est peninsular (< 300 mm).
Pressió atmosfèrica	Força que fa l’aire atmosfèric per unitat d’àrea sobre la superfície terrestre. Es mesura amb el baròmetre, en mil·libars (mbar) o hectopascals (hPa) i es representa als mapes mitjançant isòbares. La pressió normal a nivell de mar és de 1013 mil·libars i tendeix a disminuir com més gran és l’alçada d’un lloc.
Protocol de Kyoto	Acord internacional impulsat per l’ONU el 1997 que pretén reduir l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle (diòxid de carboni, metà, òxid nitrós i els gasos industrials fluorats). Per això contempla instruments com els crèdits de carboni. La seva posada en marxa va ser molt complicada ja que no va entrar en vigor fins al 2005, moment en què ho va ratificar Rússia (cosa que mai no ha fet els EUA, el més gran emissor d’aquests gasos). No és vinculant per als països signants.
Risc natural	Probabilitat que es produeixin danys a les persones o als seus béns deguts a un fenomen natural perillós. Segons el seu origen, es distingeixen els dorigen climàtic i els dorigen geològic. Inundacions, terratrèmols i moviments de vessant són alguns dels més greus i freqüents a Espanya.
Temperatura	Grau de calor que té l’aire en un moment i un lloc determinat. Depèn de factors com la insolació, la latitud o l’altitud. Diversos són els registres que interessen, tant pel que fa a les mitjanes (absolutes, de les mínimes o de les màximes) com als valors extrems (mínims i màxims), ja siguin diaris, mensuals o anuals. Es mesura en graus centígrads amb el termòmetre.
Temps atmosfèric	Estat físic de l’atmosfera en un moment precís i en un lloc determinat. Es defineix pels valors d’elements com la temperatura, la humitat i la precipitació, el vent, la pressió o la insolació, entre d’altres. La meteorologia és la ciència que estudia el temps atmosfèric.

Paisatge i vegetació

Paisatge

Concepte	Definició
Ager	Element del paisatge agrari (i, per tant, també del paisatge rural) que fa referència a l’espai cultivat.
ANEI	Figura legal de protecció d’una zona amb una especificitat mediambiental que s’ha de preservar. Així la zona queda protegida de l’especulació del sòl, perill fonamental a les Illes Balears. Un ANEI seria, per exemple, els de La Vall-Algaiarens a Ciutadella.
Component abiòtic	Element no viu d’un ecosistema (aigua, minerals, llum solar, temperatura, etc.).
Component biòtic	Éssers vius d’un ecosistema (plantes, animals, bacteris, fongs, microorganismes, etc.).
Conservació del paisatge	Conjunt daccions i mesures encaminades a la preservació dels seus valors ambientals, culturals i perceptius, en benefici de la societat i de les generacions futures.
Element antròpic	Element humà del paisatge (infraestructures, cultius, edificació, equipaments, etc.)
Element del paisatge	Component individual que conforma el paisatge i que pot ser natural o antròpic.
Element natural	Component del paisatge vinculat amb el medi físic (relleu, vegetació, terres, aigua, etc.).
Paisatge	Porció del territori que presenta unes característiques morfològiques i funcionals semblants, com a resultat de lacció i la interacció de factors naturals i humans. Es correspon amb la superfície de l’espai geogràfic que abraça la mirada humana en escales intermèdies, tot i que es maneja també en les classificacions de les seves modalitats a escala mundial. El paisatge s’ha convertit en un instrument bàsic en la planificació territorial, per això és important la representació cartogràfica de les modalitats existents al territori objecte d’actuació.
Paisatge humanitzat	És aquell que ha estat transformat per lacció antròpica.
Paisatge natural	És aquell que no ha estat modificat per l’ésser humà i és el resultat de la interacció d’elements i factors naturals.
Paisatge rural	Resultat visible d’un espai geogràfic on predominen les activitats agropecuàries, encara que també es poden desenvolupar altres usos i aprofitaments (per exemple, forestals, agroindustrials, extractius, residencials, de lleure, turístics, mediambientals, etc.) que interactuen amb l’espai natural. Al·ludeix de manera general al camp, a un espai no urbà.
Paisatge urbà	És l’expressió visible dels elements, l’estructura i els processos vinculats amb la ciutat.
Saltus	Element del paisatge agrari (i, en conseqüència, també del paisatge rural) que fa referència a l’espai no cultivat.
Unitat de paisatge	Porció del territori caracteritzada per una combinació d’elements de caràcter ambiental, cultural, perceptiu i simbòlic, que la fan reconeixible i diferenciada de la resta. A una escala donada les unitats presenten característiques homogènies, dimensions concretes i es poden cartografiar, per la qual cosa serveixen com a instrument de planejament.

Vegetació

Concepte	Definició
Autòcton/a	Aquella espècie pròpia d’un territori o ecosistema determinat.
Barlovent	Superfície directament exposada als vents dominants.
Biocenosi	Agrupament d’organismes units per una dependència recíproca i que es mantenen reproduint-se de manera permanent mentre continuïn unes determinades condicions mitjanes a l’entorn on viuen.
Biogeografia	Parteix de la Geografia que estudia la distribució de les espècies i les biocenosis sobre la Terra, així com les seves causes i relacions de parentiu. També, tenint en compte tant la distribució dels organismes (corologia) com la informació procedent d’altres ciències de la naturalesa (geografia, edafologia, bioclimatologia, geologia, etc.), estableix unitats territorials homogènies com a regne, regió o províncies bioclimàtiques.
Bosc de coníferes	Comunitats vegetals de plantes gimnospermes resinoses amb fulles aciculades i fruits agrupats en forma de cons, les espècies dominants dels quals són els pins i els avets.
Caducifoli	Relatiu a plantes o formacions vegetals que perden la fulla durant l’estació freda. A Espanya aquestes formacions són característiques del clima oceànic i, per tant, de la regió biogeogràfica eurosiberiana. Presenten arbres de tronc recte, llis i fulles amples, com el roure o el faig, i sotabosc pobre.
Clisèrie	Representació esquemàtica que mostra la distribució de la vegetació en pisos esglaonats en funció de l’alçada i l’orientació a les zones muntanyoses, així també estan determinades per la variació climàtica.
Comunitat/vegetació climàcica	Conjunt format per diferents espècies vegetals en equilibri amb el terra sobre el qual s’assenten i les condicions climàtiques que els envolten, en absència de la intervenció humana. Similar a vegetació potencial o natural.
Corologia	Estudi de les àrees dexpansió de determinades comunitats o espècies vegetals i animals. En general, es refereix a grups de classificació biològica o tàxons.
Desforestació	Procés de destrucció de la coberta forestal per tales o incendis. Està molt relacionada amb activitats com l’explotació de fusta o la imposició de nous usos (agricultura, ramaderia, infraestructures, etc.). Tot i la incidència dels incendis, la superfície forestal espanyola ha augmentat, ocupant actualment més del 35% de la superfície total del país (dades del Banc Mundial), gràcies a les polítiques de repoblació.
Domini potencial	Unitat territorial climàtica extensa, intermèdia entre la zona i la regió, que es podria veure ocupada per una determinada comunitat biogeogràfica llevat que es vegi limitada i alterada per l’ésser humà o una altra comunitat biogeogràfica competitiva.
Endemisme	Relatiu a espècies vegetals o animals que són pròpies i exclusives d’un àmbit geogràfic determinat. A la península ibèrica hi ha uns mil set-cents, sobretot flora de muntanya, i només a les Canàries prop de cinc-centes (exemples: drago o tabaiba).
Escleròfil	Relatiu a plantes o formacions vegetals adaptades a períodes perllongats de sequera i temperatures altes. Presenten mecanismes d’adaptació com fulles petites i dures, copa globular, tronc gruixut i baix, o arrels profundes. El bosc perennifoli mediterrani d’alzines o sureres és un exemple.
Espai natural protegit	Demarcació administrativa establerta per conservar la naturalesa. Cada administració (europea, estatal, regional) estableix figures de protecció diferents, amb connotacions específiques quant a usos i aprofitaments. Entre aquestes figures estarien els Parcs Nacionals, Parcs Naturals, Reserves Naturals, Àrees Marines Protegides, Monuments Naturals, Paisatges Protegits, Llocs d’Importància Comunitària o Zones d’Especial Protecció per a Aus, entre moltes altres.
Estepa	Formació herbàcia pròpia d’àrees amb molt escassa precipitació i sòls generalment bàsics (calcaris o guixos) en què l’espècie vegetal dominant és l’espart.
Estiatge	Període durant el qual els rius i rierols arriben al seu cabal més baix. Al nostre país sol coincidir amb els mesos d’estiu.
Etapes de substitució	Comunitats vegetals formades per matolls poc exigents amb el medi en què es desenvolupen, que són les primeres a colonitzar àrees on la vegetació climàcica s’ha vist alterada, generalment per l’acció humana (incendis o trencaments).
Fayal – bruguerar	Comunitat de matoll arborescent pròpia del bosc humit o monteverde de les Illes Canàries. Està formada fonamentalment pel bruc arbori (Erica arborea) i la faia (Myrica faya), que constitueixen l’etapa de substitució de les zones on els boscos, com la laurisilva, han estat destruïts. També apareix en zones de transició a les pinedes.
Garriga	Formació arbustiva poc densa, resultat de la degradació del bosc i matoll mediterrani. Presenta arbustos de port baix entre els quals destaquen espècies com el coscoll, la jara i plantes aromàtiques com el romaní o la lavanda. Es desenvolupa sobre roca generalment calcària
Gimnosperma	Planta llenyosa amb llavors exposada o més o menys protegida per pinyes o cons i que no produeix veritables flors ni fruits. Els seus representants més coneguts són els pins i els avets.
Indigència d’aigua	Manca extrema d’aigua, que passa quan l’evapotranspiració que es produeix a les comunitats vegetals és superior a l’aportació d’aigua o humitat ambient.
Laurisilva	Bosc d’arbres amb fulles perennes i coriàcies similars a les del llorer. És propi de llocs humits en climes de tipus subtropical. Aquest tipus de bosc és un tret d’identitat de les zones humides de les Illes Canàries.
Màquia	Formació arbustiva densa i tancada, resultat de la degradació del bosc i matoll mediterrani. Presenta arbustos que poden superar els dos metres d’alçada, com ara estepes, brucs, arboços i algun arbre dispers. Apareix en àrees generalment de sòl silici.
Marcescent	Relatiu a plantes o formacions vegetals que mantenen les fulles seques fins ben entrada l’època desfavorable (pel fred o l’aridesa) després del naixement del nou brot. Són pròpies del clima oceànic de transició. Espècies representatives serien el roure xicotet i el rebollo.
Paisatge bioclimàtic o bioma	És aquell les comunitats vegetals i animals del qual s’adapten de forma natural a les condicions climatològiques. Les plantes i els animals d’una determinada comunitat tendeixen a ser similars a tot el món. Per exemple, les plantes espinoses com els cactus són típiques del desert.
Parc Nacional	Espai natural d’alt valor natural i cultural, poc alterat per l’activitat humana, la conservació del qual és d’interès general per a l’Estat. És la màxima figura de protecció de la naturalesa contemplada a la legislació espanyola (Llei 30/2014). La Xarxa de Parcs Nacionals d’Espanya consta actualment de quinze espais: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; Marítim-Terrestre de l’Arxipèlag de Cabrera; Cabanyers; Caldera de Taburiente; Doñana; Garajonay; Marítim-Terrestre de les Illes Atlàntiques de Galícia; Monfragüe; Ordesa i Muntanya Perduda; Pics d’Europa; Serra de Guadarrama; Serra Nevada; Taules de Daimiel; Teide i Timanfaya. Properament s’hi incorporarà la Serra de les Neus (Màlaga).
Perennifoli	Relatiu a plantes o formacions vegetals que mantenen la fulla tot l’any, per contraposició al caducifoli. A Espanya són característiques del clima i regió biogeogràfica mediterrània i també és el cas de la laurisilva canària. Espècies representatives serien l’alzina, l’alzina surera o el pi.
Període vegetatiu	Fase del desenvolupament biològic duna planta en un cicle anual o plurianual.
pH	Mesura que permet establir el grau d’acidesa o d’alcalinitat d’una substància o medi (per exemple, del terra). S’expressa mitjançant un valor numèric en una escala del 0 a 14: menor de 7 (àcid), igual a 7 (neutre) i més gran de 7 (bàsic o alcalí).
Pis de vegetació	Cinturó de vegetació generalment ben individualitzada que es diferencia al llarg del vessant d´una muntanya en funció de l´altitud. Cada esglaó correspon a unes condicions bioclimàtiques i florístiques relativament homogènies.
Província biogeogràfica o bioclimàtica	És la unitat territorial homogènia de menor superfície, amb què la biogeografia explica la distribució de les espècies, les relacions que s’estableixen entre elles i els territoris on habiten.
Regió biogeogràfica o bioclimàtica	Unitat territorial homogènia de rang intermedi entre el «regne» i la «província», amb què la biogeografia explica la distribució de les espècies, les relacions que s’estableixen entre elles i els territoris on habiten.
Regne biogeogràfic o bioclimàtic	Unitat territorial homogènia de més superfície i diversitat amb què la biogeografia explica la distribució de les espècies, les relacions que s’estableixen entre elles i els territoris on habiten. Inclouen diferents regions biogeogràfiques, que alhora es divideixen en províncies.
Reserva de la biosfera	Figura de conservació definida per la UNESCO que pretén armonitzar la preservació d’entorns naturals únics amb la presència humana i la obtenció de rendiments econòmics. Solen protegir-se ecosistemes terrestres, costaner, marítims, o una combinació dels mateixos. Menorca és una Reserva de la biosfera.
Sòl calcari	Aquell format a partir de l’alteració d’una roca mare el component principal de la qual és carbonat càlcic. S’identifica pel caràcter alcalí o bàsic, amb un pH superior a 7.
Sòl silici	Aquell format a partir de l’alteració d’una roca mare el component principal de la qual és el sílice. S’identifica pel caràcter àcid, amb un pH inferior a 7.
Vegetació potencial	Conjunt d’espècies vegetals que poden formar comunitat i poden prosperar en una àrea tenint en compte les condicions climàtiques i edàfiques, sense la intervenció de l’ésser humà.
Vegetació real	Conjunt d’espècies vegetals que es donen de manera natural en un entorn amb les alteracions introduïdes per l’acció humana.
Vegetació ripària	Comunitat vegetal pròpia de les riberes d´un riu. Generalment són espècies de creixement ràpid i de gran necessitat d’aigua, que arriben a formar frondosos boscos de galeria.
Vegetació rupícola	Conjunt d’espècies vegetals que arrela i creix directament sobre les roques.
Xarxa Natura 2000	Xarxa d’àrees de conservació de la biodiversitat a la Unió Europea. Consta de dos tipus d’àrees protegides: Zones Especials de Conservació (ZEC) establertes d’acord amb la Directiva Hàbitat i Zones Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) designades en virtut de la Directiva Aus. Espanya, amb més de dos mil espais a la Xarxa, és el país que aporta més territori tant en termes absoluts (22,3 milions d’hectàrees), com en termes relatius (gairebé el 30% de la superfície estatal).
Xeròfil	Relatiu a plantes o formacions vegetals adaptades a la manca d’humitat dels medis àrids, per a això presenten arrels molt esteses o profundes, fulles reduïdes o transformades en espines, entre altres mecanismes. Exemples serien el margalló i l’espart o, a les Canàries, el cardó.

Demografia: població i migracions

Població

Concepte	Definició
Concepte
Cens de població	Font que registra característiques demogràfiques, socioculturals i econòmiques de la població d’un lloc, com edat, estat civil, nacionalitat, nivell d’instrucció o situació laboral, entre moltes altres. És un document estàtic –reflecteix l’estat de la població en un moment concret– i molt detallat per la quantitat de dades que aporta. A Espanya ho fa l’Institut Nacional d’Estadística (INE) cada deu anys (els acabats en 1). Fins al 2001 feia un recompte exhaustiu de la població, però des del 2011 es parteix del Padró i d’una enquesta a més del 10% de la població.
Cicle demogràfic antic	Sistema demogràfic caracteritzat per una elevada mortalitat (sobretot a causa d’elevada mortalitat infantil i catastròfica; amb conseqüència, baixa esperança de vida), alta natalitat i baix creixement natural anual
Cicle democràfic modern	Sistema demogràfic caracteritzat per una baixa natalitat (a causa de la planificació de naixements) i baixa mortalitat (pels avanços mèdics de lluita contra la malaltia). En conseqüència, presenta baix creixement natural i alta esperança de vida.
Creixement natural o vegetatiu	Variació positiva o negativa de la població d’un lloc a causa del moviment natural (natalitat i mortalitat).
Creixement real de la població	Resultat de sumar el creixement natural de la població i el saldo migratori d’un lloc en un període de temps determinat. Cal considerar les dades de natalitat i immigració (augment de població), així com la mortalitat i l’emigració (pèrdua de població). Se sol expressar en percentatge sobre el total de la població.
Creixement zero	Situació demogràfica que suposa un estancament de la població d’un lloc perquè el balanç entre naixements i defuncions és zero o s’aproxima aquest valor. És característica de països desenvolupats com Espanya (on fins i tot hem entrat en decreixement en haver-hi més morts que naixements des del 2015) i comporta l’envelliment de la societat.
Densitat de població	Relació entre la població total d’una àrea i la superfície (d = P/S), expressada normalment en habitants per km2 (hab./km2).
Envelliment de la població	Procés que té lloc a un país quan el percentatge de població amb 65 anys o més és superior al 12% de la població total. Les causes principals de l’envelliment de la població són l’augment de l’esperança de vida i el descens del nombre de naixements i de la fecunditat. Es mesura a través de l’índex d’envelliment de la població, que és el percentatge de la població que té 65 anys o més respecte dels menors de 16 anys multiplicat per 100. (Pob. de 65 anys o més * 100 / Pob. de menys de 16 anys).
Esperança de vida	Índex demogràfic que fa referència al nombre d’anys de mitjana que pot viure una persona en un país determinat depenent de l’any de naixement i de les característiques socioculturals. Es tracta d’un indicador emprat per fer comparacions sobre la incidència de la mortalitat a diferents poblacions i sobre les condicions de salut i nivell de desenvolupament d’una població. Generalment, es calcula en el moment de néixer, encara que amb posterioritat es poden fer actualitzacions. Per sexes els resultats són diferents, i és més gran l’esperança de vida femenina.
Mortalitat catastròfica	Situació de mortalitat molt elevada a causa de la incidència d’epidèmies, guerres i fams, típica del cicle demogràfic antic.
Mortalitat infantil	Indicador demogràfic que assenyala la proporció existent entre el nombre de nens d’un any o menors que moren en un lloc i un temps determinat respecte al total de nens d’un any o menys. Es calcula dividint el nombre de defuncions dels menors d’un any i els nascuts a l’últim any i el seu resultat es multipliquen per mil. Aquesta taxa es relaciona amb les condicions de desenvolupament i riquesa.
Padró	Registre administratiu on consten els veïns del municipi i les seues característiques bàsiques (edat, sexe, activitat professional, domicili…). Les seves dades constitueixen prova de residència al municipi i del domicili habitual.
Piràmide de població	Gràfic que representa lestructura de la població dun territori en un moment determinat, classificada per edat i sexe. Consisteix en la representació duna distribució de freqüències, mitjançant barres. A l’eix vertical es marquen les edats, en intervals de 5 anys, ia l’horitzontal el volum de la població masculina (a l’esquerra) i la femenina (a la dreta). Permet la comparació entre llocs i èpoques i reflecteix determinats fets històrics, com ara les guerres, així com processos econòmics i socials.
Població concentrada	En un municipi, aglomeració de població en un territori que comprèn el cap legal del municipi, és a dir, de l’ajuntament. És quan la població viu, majoritàriament, en cases agrupades, formant nuclis urbans més o menys compactes. És el tipus de poblament majoritari al territori espanyol.
Població desocupada	Població en edat de treballar (majors de 16 anys a Espanya) que no ho fa, però està cercant feina.
Població disseminada	Població d’un municipi distinta de la població aglomerada en el cap del municipi. Inclou tant la població totalment dispersa com la de les aglomeracions secundàries. És quan la població viu en habitatges separats, sense formar nuclis urbans compactes. A Espanya es troba en algunes zones de muntanya, com en algunes zones dels Pirineus.
Població inactiva	Conjunt de ciutadans d’un país, de 16 o més anys, que compleixen les condicions per treballar i que, no obstant, no s’incorporen al mercat laboral, és a dir, no són ocupats ni aturats. Els grups que formen aquest col·lectiu són els estudiants, els prejubilats i jubilats, aquelles persones que es dediquen a les feines de la llar, els que tenen una incapacitat permanent, altres persones que perceben alguna pensió, però que no són ni jubilats ni prejubilats, i persones que fan sense remuneració treballs socials o activitats benèfiques. Principalment és una variable laboral que es defineix per descart, ja que no es tracta ni de la població ocupada ni de la desocupada.
Població rural	Totes les persones que resideixen a municipis de dominant socioeconòmica agrària o amb menys de 10.000 habitants.
Població urbana	Totes les persones que viuen a ciutats o municipis de dominant socioeconòmica industrial o de serveis o amb més de 10.000 habitants.
Relleu generacional	Índex que permet conèixer si una població pot ser reemplaçada de manera suficient en un determinat període de temps. S’hi troba relacionant el grup d’edat d’adults joves (30-44 anys) i el grup d’adults més grans (45-64 anys). Si el resultat és superior a la unitat, el recanvi generacional significa que està garantit. No passa així, si el resultat és inferior a un. (Pob. adults joves/Pob. adults grans).
Taxa Bruta de fecunditat	Relació entre els naixements vius d’un període (un any) i la població femenina en edat fèrtil (15-49 anys). Espanya presenta una de les taxes més baixes del món.
Taxa Bruta de Mortalitat	Indicador demogràfic que reflecteix la proporció de persones que moren respecte al total de la població en un període de temps, normalment un any. Es calcula dividint el nombre de defuncions ocorregudes durant un període determinat entre la població del mateix període. El resultat es multiplica per mil. Aquesta taxa permet conèixer la freqüència amb què ocorren les defuncions en una població. (Núm. de defuncions * 1000 / Pob. absoluta).
Taxa Bruta de Natalitat	Indicador demogràfic que reflecteix la proporció de persones que neixen respecte del total de la població en un període de temps, normalment un any. Es calcula dividint el nombre de naixements ocorreguts durant un període determinat entre la població total del mateix període. El resultat es multiplica per mil. Aquesta taxa permet conèixer la freqüència amb què ocorren els naixements en una població. (Núm. de naixements * 1000 / Pob. Absoluta).
Taxa d’activitat	Índex socioeconòmic que posa en relació el total de població activa, aquella que es troba en edat legal, condicions i intenció de treballar, ja tingui feina (ocupats) o ho estigui buscant (aturats), amb la població total. S’expressa en tants per cent. (Pob. Activa * 100 / Pob. Absoluta).
Taxa d’envelliment	Percentatge de persones de més de 65 anys en relació al total de població.
Taxa de masulinitat/feminitat	Relació entre els efectius masculins i els femenins d’una població (la definició de taxa de feminitat és la inversa).
Taxa d’atur	Índex socioeconòmic que relaciona el total de persones desocupades (que desitgen treballar però no tenen feina) amb el total de la població activa (aquella que es troba en edat legal, condicions i intenció de treballar, ja tingui feina o ho estigui buscant). S’expressa en tants per cent. (Pob. Desocupada * 100 / Pob. Activa).
Transició Demogràfica	Procés demogràfic històric pel qual es passa d’un règim demogràfic antic caracteritzat per unes taxes altes de natalitat i mortalitat, a un règim demogràfic modern, amb valors molt baixos d’ambdues taxes. En aquest procés, primer es controla les taxes de mortalitat, tant ordinàries com extraordinàries, i posteriorment les de natalitat, generant un alt creixement de la població entre tots dos moments.

Migracions

Concepte	Definició
Emigració	Eixida de la població des del lloc d’origen o residència. A la persona que emigra se l’anomena emigrant. A Espanya un exemple d’emigració seria l’èxode rural.
Èxode rural	Desplaçament massiu de la població resident al medi rural cap a les ciutats. Es tracta d’un moviment migratori interior que normalment afecta població jove, tant masculina com femenina, que es desplaça a les ciutats a la recerca de feina. L’èxode rural es va iniciar a finals del segle XIX ia Espanya va tenir el seu apogeu entre 1950 i 1975.
Immigració	Arribada de població a un territori, procedent d’un altre, per establir-s’hi. Es deu a diferents causes, sent l’econòmica la més freqüent, encara que també és degut a raons polítiques. La persona que migra s’anomena immigrant.
Migració	Moviment espacial de la població on es canvia la seva residència. Poden ser exteriors, les realitzades per ciutadans d’un país cap a un altre, i interiors, quan els canvis de residència es produeixen dins d’un mateix país.
Migració diària	Moviment espacial de població on la persona realitza una sortida (des del lloc d’origen o residència) i un retorn en el termini d’un dia. Sol ser periòdica, repetint-se durant la setmana. Generalment són desplaçaments per anar des de casa a la feina o lloc d’estudis o per accedir a un servei, que no es troba a la seva localitat de residència.
Migració exterior	Moviment migratori on se superen els límits d’un territori o país.
Migració interior	Moviment migratori que es produeix dins dels límits d’un territori donat, generalment un país.
Migració intraurbana	Moviment espacial de població amb canvi de residència que es produeix dins un conjunt urbà. Pot ser degut a canvis de residència entre municipis d’una mateixa àrea urbana i processos de descongestió metropolitana (la població es mou del centre a la perifèria).
Migració permanent	Moviment espacial de la població en què la persona immigrant té la intenció de romandre al lloc de destinació, considerant-ho com a definitiu.
Migració temporal	Aquell moviment espacial de població en què la persona acudeix al seu destí per fer una estada per un període de temps, però amb l’objectiu de tornar al lloc d’origen (per exemple, quan hagi estalviat el que esperava).
Migrant	Persona que es desplaça d’un lloc a l’altre (generalment traspassant determinats límits o fronteres) i implica un canvi de lloc de residència (de manera temporal o definitiva).
Moviment migratori	Desplaçament de la població (habitualment sobrepassant determinats límits o fronteres) que implica un canvi de lloc de residència.
Moviments pendulars	Viatges diaris d’anada i tornada que fan les persones per anar al seu lloc de treball, a la seva escola, etc. Reben aquest nom perquè aquests desplaçaments són, per regularitat, similars al moviment del pèndol d’un rellotge.
Refugiat	Persona que fuig del país d’origen a causa de conflictes armats, persecucions o manca de protecció.
Saldo migratori	Relació entre la immigració i l’emigració d’un lloc determinat en un període de temps, normalment un any. Es calcula restant el nombre d’emigrants al nombre d’immigrants. Si el resultat és positiu –saldo migratori positiu– la població augmenta i hi ha més immigrants que emigrants. Quan el saldo migratori és negatiu, la població disminueix, ja que hi ha més emigrants que immigrants. S’expressa en tants per mil respecte del total de la població. (Pob. immigrant – Pob. emigrant).

Organització territorial i Europa

Concepte	Definició
Comarca	Cal diferenciar entre geogràfica i administrativa. La primera, també anomenada natural, fa referència a una àrea del territori de major o menor extensió -pot abastar diverses províncies- i està definida per característiques naturals homogènies (clima, vegetació, sòls, etc.) i també de tipus humà (història, cultura, etc.). No té personalitat jurídica pròpia i no està reconeguda com a entitat administrativa. Les dues de major extensió d’Espanya són La Mancha (a Castella-la Manxa) i Terra de Campos (a Castella i Lleó). D’altra banda, les administratives són agrupacions voluntàries de municipis que mantenen una estreta relació entre ells, cosa que, moltes vegades, genera un fort sentiment de pertinença a ella entre els seus habitants. Estan registrades oficialment i se’ls ha dotat de personalitat jurídica i administrativa intermèdia entre el municipi i la província, però no constitueixen la divisió administrativa bàsica d’Espanya.
Comissió europea	És una de les principals institucions de la Unió Europea (UE). Constitueix l’òrgan executiu i legislatiu de la Unió i en representa els interessos d’aquesta en conjunt i davant d’organismes internacionals. S’encarrega d’elaborar els pressupostos i assignar fons de la UE, proposar lleis, vetllar perquè es compleixin els acords i els tractats, etc. Està composta per Comissaris, un per cada país membre (amb competències en àmbits dactuació específics). El mandat es renova cada cinc anys.
Comunitat Autònoma	Entitat territorial reconeguda a la Constitució Espanyola constituïda per una o més províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes. Tenen autonomia legislativa per a les matèries recollides al seu Estatut d’Autonomia (competències), així com una cambra de representants i un govern autonòmic.
Comunitat autònoma històrica	Comunitat autònoma de l’Estat espanyol que tingué aprovat o plebiscitat afirmativament l’Estatut d’Autonomia durant la II República, per la qual cosa accediren a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució. Són Catalunya, Euskadi i Galícia.
Consell europeu	És una de les institucions fonamentals de la Unió Europea (UE). Es va crear formalment l’any 1992 i el 2009 va passar a ser una de les set institucions oficials. És format pels caps d’Estat o de Govern dels països de la UE, per un president i el president de la Comissió Europea. Les seves funcions són fixar el rumb i les prioritats polítiques de la UE, i tractar les qüestions que no es puguin resoldre en instàncies inferiors de la cooperació entre governs. No té poder per aprovar lleis.
Constitució	És la norma suprema de l’ordenament jurídic, considerada «llei de lleis», i per això la resta de la normativa ha d’estar d’acord amb el seu mandat. S’hi recullen els principis democràtics fonamentals, la forma de govern, els límits i les funcions dels tres poders de l’estat (executiu, legislatiu i judicial), l’organització territorial i administrativa i els drets i deures dels ciutadans. Espanya ha tingut nombroses constitucions al llarg de la Història i, actualment, és vigent la Constitució del 1978. El Tribunal Constitucional és la institució encarregada de vetllar per la seva correcta aplicació.
Desequilibris regionals o territorials	Situació en la qual les magnituds econòmiques de les diferents regions no s’han compensat mutuament i hi ha una tendència a la variació. A Espanya, les regions que la formen presenten diferències en quan a producció i renda, capacitat de decisió, comportament demogràfic i nivell social.
Diputació	Òrgan de gestió provincial amb determinades competències locals. A les províncies insulars no existeixen les Diputacions, ja que les seves funcions les tenen els Cabildos (Canàries) o Consells insulars (Balears) de cadascuna de les illes. Tampoc existeixen diputacions a les comunitats autònomes uniprovincials, les funcions de les quals les assumeix la pròpia comunitat autònoma.
Estat	Territori independent, delimitat per fronteres acceptades internacionalment, amb institucions pròpies i sobiranes que li permeten ser responsable del propi ordenament jurídic.
Estat de les autonomies	Estat organitzat en comunitats autònomes, tal com està constituït l’espanyol des de 1978 (17 comunitats autònomes, més les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla).
Estatut d’autonomia	És la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma (o ciutat autònoma, en el cas de Ceuta i Melilla). En ella se’n regulen les competències, se n’estableix el funcionament, se n’inclou la denominació, les institucions i se’n delimita el territori. Aquest document s’ha d’elaborar seguint el procediment establert a la Constitució i ha de ser aprovat per les Corts Generals.
Fons de compensació territorial	Instrument de la política regional espanyola per a finançar inversions públiques i transferències de capital a comunitats autònomes endarrerides per a combatre els desequilibris regionals i dur a la pràctica el principi de solidaritat interterritorial establert en la Constitució de 1978.
Monarquia parlamentària	Forma política d’Estat Espanyol on el Rei ostenta la condició de cap d’Estat i simbolitza la seva unitat. Exerceix un paper moderador del funcionament de les institucions democràtiques i assumeix la representació més alta de l’Estat en les relacions internacionals.
Municipi	Entitat local bàsica a l’organització territorial espanyola. Es tracta del nivell administratiu inferior a la província recollit a la Constitució Espanyola que atorga certa autonomia al seu òrgan de gestió, que és l’Ajuntament.
Nació	Comunitat de persones que ocupen un territori «històric» amb què mantenen vincles i comparteixen una identitat comuna: llengua, cultura, mode de vida, valors, tradicions, etc. D’acord amb un fonament més polític, aquesta se sustenta, per exemple, en lleis comunes amb drets i deures semblants per a tota la població.
Parlament europeu	És una de les principals institucions de la Unió Europea (UE) i és l’única elegida per sufragi directe. Exerceix amb el Consell Europeu la potestat legislativa, prenent decisions conjuntes. Entre les seves funcions hi ha debatre i aprovar, juntament amb el Consell Europeu, la legislació de la UE; supervisar la tasca de les institucions de la UE; i debatre i acordar, juntament amb el Consell, el pressupost anual de la Unió. Té tres seus: l’oficial és a Estrasburg (França), la majoria de les activitats tenen lloc a Brussel·les (Bèlgica) i a Luxemburg hi ha la Secretaria General.
Província	Divisió administrativa espanyola originada el 1833 i recollida a l’actual Constitució Espanyola de 1978 com una entitat local constituïda per l’agrupació de municipis. Està gestionada per la Diputació, excepte a les províncies insulars, el nivell administratiu de les quals el cobreixen els Cabildos (Canàries) o Consells Insulars (Balears), així com a les comunitats autònomes uniprovincials les funcions de les quals les realitza la mateixa comunitat autònoma.
Regió	Territori que comparteix les mateixes característiques naturals o humanes (regió natural, regió històrica, regió administrativa…). La seva determinació es pot fer a diferents escales, des de les regions biogeogràfiques que comparteixen zones extenses d’un o diversos continents a les regions administratives on es pot organitzar un país.
Símbols institucionals	Peces, elements o objectes que per convenció es consideren representatius de les institucions. Per exemple, les banderes, els escuts o els himnes dels estats, les autonomies o els ajuntaments.
Terme municipal	Porció de territori en la qual un ajuntament exerceix les seves competències.
Tribunal Constitucional	Òrgan constitucional les competències del qual estan recollides a la Constitució Espanyola de 1978 i el seu funcionament es regula mitjançant Llei Orgànica. És independent i té jurisdicció a tot el territori espanyol. Es constitueix com a intèrpret suprem de la Norma Fonamental i només està sotmès a la Constitució i la seva pròpia Llei orgànica. Entre les seves funcions té encomanat el control de constitucionalitat de les lleis, resoldre conflictes de competència entre l’Estat i les comunitats autònomes o la defensa de les llibertats públiques i els drets fonamentals reconeguts específicament a la Constitució.

Relacions internacionals

Concepte	Definició
Concepte
Acord Schengen	Tractat signat el 14 de juny de 1985, inicialment per Alemanya, Bèlgica, França, Luxemburg i Països Baixos a la ciutat luxemburguesa de Schengen, amb l’objectiu d’eliminar de manera progressiva els controls de les fronteres interiors i establir un règim de lliure circulació de persones. El 1990 es va signar el Conveni de Schengen, que estableix les condicions i garanties d’aplicació d’aquest Acord i va entrar en vigor el 1995. Amb ell es va establir un espai comú (espai Schengen) per a la lliure circulació de persones dins dels Estats sota aquest Acord (la major part dels Estats membres de la UE i alguns països associats no pertanyents a aquesta).
Àrees geoeconòmiques	Espais, continus o no, conformats per països que es caracteritzen per similituds a les seves economies. Segons la seva integració a l’economia mundial, es distingeixen els països de la Triada, els països emergents, les potències regionals, entre d’altres.
Brexit	Paraula que designa la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, resultat de la unió de les paraules angleses Britain, Gran Bretanya i exit, sortida. Després de la consulta en referèndum als ciutadans britànics el 2016, aquests van decidir, per un escàs marge, sortir de la Unió Europea. El 2017, el Regne Unit va notificar oficialment al Consell Europeu la seva intenció d’abandonar la Unió i el 31 de gener del 2020 es va consumar l’abandó, reservant-se un període de transició fins al 31 de desembre d’aquell mateix any.
BRICS	És l’acrònim d’una associació economicocomercial dels cinc països més avançats entre els Estats amb economies emergents. A la dècada dels 2000 la formaven: Brasil, Rússia, Índia, Xina (BRIC) ia partir del 2011 s’uneix al grup Sud-àfrica (S). Aquests països (els 4 primers), es van triar originàriament per presentar característiques distintives com ara: una gran població i gran territori, gran quantitat de recursos naturals, alt creixement del PIB, atracció de la inversió estrangera, etc.
Cimera Iberoamericana	Reunió biennal dels caps d’Estat i Govern dels vint-i-dos països integrants (de llengua espanyola i portuguesa): dinou d’Amèrica Llatina i tres de la península ibèrica (Espanya, Andorra i Portugal), que mantenen forts vincles culturals, històrics i econòmics dins de l’àrea hispanoamericana. El seu inici es va fixar l’any 1991 afavorit per l’Estat espanyol. Es configura com a espai de diàleg, cooperació i solidaritat.
Comunitat Econòmica Europea (CEE)	Institució creada per un dels dos Tractats de Roma el 1957 (en vigor des del 1958) i signat per sis països: França, Itàlia, Alemanya -per aquell temps, només la República Federal Alemanya-, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg. Va sorgir amb la finalitat de crear el «Mercat Comú Europeu», basat en la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals. Progressivament es van anar adherint nous països (per exemple, Espanya i Portugal el 1986). A partir del 1992, amb el Tractat de Maastricht, va passar a denominar-se Unió Europea (en vigor des del 1993).
Comunitat Europea (CE)	Nova denominació que va adquirir la Comunitat Econòmica Europea (CEE) com a conseqüència del Tractat de la Unió Europea o Tractat de Maastricht, signat el 1992 i en vigor des del novembre del 1993. A partir de llavors va quedar integrada a l’estructura de la Unió Europea (UE). La seva finalitat es va centrar en la culminació política d’un conjunt normatiu per a tots els Estats membres de la Unió Europea.
Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM)	Organització internacional constituïda pel tractat signat el mateix dia de la constitució de la Comunitat Econòmica Europea a Roma. Va tenir com a finalitat avançar en la posada en comú d’una estratègia energètica (investigació, seguretat, etc.), a fi de garantir la demanda energètica dels països signants.
Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA)	Antiga organització internacional creada mitjançant el Tractat de París i formada per França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg, l’objectiu econòmic dels quals es basava en el comerç del carbó i l’acer. Es va crear per a un període de 50 anys, per la qual cosa el 2002 va quedar sense efectivitat.
Desenvolupament sostenible	Conjunt de vies de progrés econòmic, social i polític capaços de satisfer les necessitats actuals sense comprometre els recursos i les possibilitats de les futures generacions. El concepte apareix el 1987, a l’informe El nostre futur comú, de Gro Harlem Brundtland i va ser assumit per la comunitat internacional després de la Cimera de Medi Ambient de Rio de Janeiro de 1992. Fa referència a les mesures emprades per assolir de manera eficaç els objectius de desenvolupament humà oferint-los els recursos demanats sense danyar la integritat i l’estabilitat del sistema natural. En definitiva, els territoris i les societats que hi viuen han de portar un creixement d’acord amb els trets del medi sense sobrepassar els límits que imposa la naturalesa. Les Nacions Unides (ONU) han dissenyat una Agenda per al Desenvolupament Sostenible, en què destaquen 17 objectius que pretenen promoure un món més just i pacífic.
Euro	És la moneda oficial que comparteixen, a data de 2021, dinou països de la Unió Europea. El seu origen es remunta al Tractat de la Unió Europea. Es va posar en circulació el gener del 2002.
Fons estructurals	Instrument financer de la política econòmica de la Unió Europea destinat a finançar accions per reduir les diferències de desenvolupament entre regions contribuint a la cohesió econòmica, social i territorial. Els ajuts es canalitzen a través de cinc fons com són: • Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) que fomenta el desenvolupament equilibrat a les diferents regions de la UE; • Fons Social Europeu (FSE) que dóna suport a projectes relacionats amb l’ocupació; • Fons de Cohesió (FC) que finança projectes de transport i medi ambient als països amb menor renda nacional bruta; • Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER) que se centra en la resolució de problemes específics de les zones rurals de la UE i • Fons Europeu Marítim i de Pesca (FEMP) destinat a ajudar els pescadors a practicar una pesca sostenible i les comunitats costaneres a diversificar les seves economies, millorant la qualitat de vida a les zones litorals europees.
Globalització	Procés d’interacció entre els diferents països del món en àmbits econòmics, socials, polítics, ambientals i culturals afavorit per la implantació de l’economia de lliure mercat, la integració política en organitzacions internacionals i el desenvolupament dels transports. Tot plegat facilita el comerç a llargues distàncies i les noves tecnologies de la informació i la comunicació, que afavoreixen les comunicacions instantànies permetent la difusió ràpida de les idees. Com a resultat d’aquest procés destaca la mundialització de l’economia, que augmenta les desigualtats regionals, i l’homogeneïtzació cultural, que provoca certa aculturació.
Índex de Desenvolupament Humà (IDH)	Indicador elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) per mesurar el progrés i el grau de benestar d’un país. Analitza tres elements bàsics: la salut (representada per l’esperança de vida en néixer), l’educació (mesura a través dels anys d’escolarització per a adults i els anys d’escolarització previstos per a nens i nenes a l’edat escolar) i els ingressos o nivell de vida (a través de l’Ingrés Nacional Brut (INB) per càpita ($PPP)).
ONU	Organització de les Nacions Unides, creada el 1945 com a hereva de la Societat de Nacions, per tal d’aprofundir en la seguretat col·lectiva, el desenvolupament sostenible, l’extensió de la democràcia, l’equitat i el respecte dels drets humans. S´organitza a través d´un entramat d´agències, fons i programes que li ha permès abordar les principals problemàtiques des d´una perspectiva internacional.
Països amb economies emergents	Són aquells les economies dels quals encara no arriben a l’estatus de desenvolupades, però han avançat més que els seus competidors del món en vies de desenvolupament. Entre les seves característiques hi ha la industrialització incipient i la mitjana dependència econòmica i financera de l’exterior. A més, abasten gran part de la població mundial, tenen alt potencial de creixement econòmic i importància geoestratètica, encara que el problema més gran rau en la seva inestabilitat política, que pot generar situacions d’incertesa, experimentant períodes de creixement i estancament.
Tractat d’Amsterdam	Acord de la Unió Europea que es va signar el 2 d’octubre del 1997 i amb la seva entrada en vigor, l’1 de maig del 1999, es va simplificar el procediment de codecisió i se’n va ampliar el camp d’aplicació. Va modificar el Tractat de la UE, els Tractats constitutius de les Comunitats Europees i determinats actes connexos.
Tractat de Brussel·les	També conegut com a Tractat de Fusió, a través del qual es van constituir un Consell únic i una Comissió única de les Comunitats Europees, amb la intenció d’unificar les tres Comunitats existents fins aleshores: Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM). Es va signar el 8 d’abril de 1965, avançant en la unificació econòmica dels estats signants.
Tractat de Lisboa	És un acord que va modificar el Tractat de la Unió Europea i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea. Amb ell la Unió Europea (UE) adquireix personalitat jurídica. Va conferir noves competències legislatives al Parlament Europeu i ho va posar en igualtat amb el Consell. Va canviar la manera com el Parlament treballa amb les altres institucions (adquirint un paper més destacat) i va atorgar als diputats més influència sobre els que dirigeixen la UE. A través del vot, el ciutadà té més pes en les decisions sobre el rumb polític d’Europa. Es va signar el 2007, entrant en vigor a finals del 2009.
Tractat de Maastricht	Acord també anomenat «Tractat de la Unió Europea» (TUE). es va signar el 1992 a la ciutat que li dóna nom (als Països Baixos) per 12 països (entre ells, Espanya) i va entrar en vigor el 1993. Amb ell es va constituir la Unió Europea, que es fonamenta en tres pilars bàsics: 1) les Comunitats Europees, 2) la política exterior i la seguretat comuna i 3) la cooperació en làmbit de la justícia i assumptes dinterior. Entre algunes de les seves novetats, va establir les bases de la unió econòmica i monetària (l’euro) i va introduir el concepte de ciutadania europea (els ciutadans poden circular lliurement i residir als estats membres).
Tractat de Niça	Acord que es va signar a França el 2001 i va entrar en vigor el 2003. Va tenir per objectiu dur a terme una reforma institucional de la Unió Europea per fer front al repte d’ampliació del nombre de membres. Va dotar de més poders legislatius i de control el Parlament i va ampliar a un major àmbit la votació per majoria qualificada al Consell.
Tractat de París	Acord a través del qual es crea la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), en què els països membres signataris acceptaven seguir la via de la integració amb un objectiu econòmic basat en el comerç del carbó i l’acer.
Tractat de Roma	Acord constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea, germen de l’actual Unió Europea. Es va signar el 1957, i va entrar en vigor l’1 de gener de 1958, per França, República Federal Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg. Per aquest tractat s’ampliava la cooperació dels estats signataris a altres sectors econòmics més enllà del Carbó i l’Acer, sectors en què ja col·laboraven des del 1951 a través de la CECA. Per aquest tractat es van eliminar barreres comercials i va generar un mercat comú europeu.
Triada Econòmica	Terme popularitzat a partir del 1985 que fa referència al conjunt de les tres grans regions que han dominat l’economia mundial i que funcionen com a centres de poder: Amèrica del Nord (Estats Units – Canadà), Europa occidental (Unió Europea – Regne Unit – Noruega – Suïssa), i Àsia – Pacífic (Japó – Corea del Sud – Austràlia – Nova Zelanda).
Unió Europea	Organització supranacional, econòmica i política, formada per 27 països europeus hereva de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM). Té el seu origen en el tractat de Roma i es va constituir com a tal al Tractat de Maastricht. Els seus objectius inicials s’han anat ampliant, assolint-ne d’altres com la unificació monetària (euro) o la lliure circulació de persones i mercaderies.
Unió per la Mediterrània (UPM)	Fundada a París (Cimera de París) el 2008, és una organització intergovernamental formada per tots els estats membres de la Unió Europea i 15 països socis mediterranis del nord d’Àfrica, Orient Mitjà, i sud-est d’Europa. Té com a objectiu promoure l’estabilitat de tota la regió mediterrània per potenciar el desenvolupament socioeconòmic. La seu del Secretariat General és a Barcelona.

Economia i serveis

Concepte	Definició
Agroturisme	Activitats turístiques i d’oci realitzades en el medi rural (generalment restauració i allotjament) que complementen les rendes agràries de les explotacions. L’agroturisme implica el manteniment de l’activitat agrària de les finques. A Espanya s’està potenciant aquest tipus de turisme a través de l’arribada de fons europeus LEADER
Balança comercial	Diferència entre el valor dels bens exportats per un estat i el valor dels bens que importa al llarg d’un temps determinat (per exemple, un any). La balança comercial forma part, i és bàsica, en al balança de pagaments. Espanya és clarament deficitària en aquest aspecte.
Balança de pagaments	Registre dels comptes exteriors d’una economia que quantifica les transaccions realitzades durant un determinat període, entre els residents de l’economia considerada i la resta del món. És integrada per les transaccions de mercaderies i les invisibles (serveis i transferències de capital).
Balearització	Expressió que es refereix a una actuació urbanística descontrolada i de gran impacte paissatgístic, aplicada sobretot a les construccions turístiques. Neix del descontrol urbanístic de Mallorca i Eivissa durant els anys seixanta i primers setanta.
Banc	Entitat financera de crèdit constituïda en societat per accions, les funcions de les quals són gestionar, administrar i controlar els diners a través de diferents serveis oferts.
Cadena Hotelera	Establiments hotelers que pertanyen al mateix grup empresarial.
Comerç exterior/interior	El comerç exterior és el conjunt d’operacions comercials i financeres d’intercanvi de béns i serveis que fa un país en particular amb altres i que comprèn les exportacions i les importacions. El comerç interior són les operacions comercials i financeres fetes dins de les fronteres d’un país.
Divisa	Totalitat dels mitjans de pagament en moneda estrangera
Economia submergida	Conjunt d’activitats econòmiques no reflectides a les estadístiques oficials atesa la seva naturalesa il·legal (per no estar registrades sent legals o per ser prohibides o delictives). Això fa que les dades publicades sobre activitats econòmiques no siguin del tot correctes.
Empresa	Unitat d’organització o institució composta per elements humans, materials i tècnics, que amb finalitats econòmiques es dedica a la producció o prestació de béns o serveis per satisfer les necessitats i demandes de la societat. Hi ha diferents tipus d’empreses, així les industrials són aquelles encarregades de transformar insums i primeres matèries en béns intermedis i finals. Les empreses multinacionals o transnacionals són grans i compten amb diversos milers d’empleats. A més, posseeixen filials, sobretot de producció, a nombrosos països i la seva capital és pres en un procés d’acumulació multinacional.
Estacionalitat turística	Propietat d’atracció que poseeix un espai sols durant una determinada època de l’any. Generalment són les condicions climàtiques les que determinen l’estacionalitat. Per tant, els turistes es concentren en una determinada època de l’any. Es pot combatre a partir de la creació d’una oferta alternativa al turisme dominant, ja que els seus efectes són nocius. Un exemple és el turisme de sol i platja predominant al litoral mediterrani espanyol i, sobretot, a les Illes Balears.
Flota	Conjunt de vaixells i navilis amb una sèrie de característiques i activitats comunes (ex. flota pesquera). Des del punt de vista logístic, fa referència a un conjunt de vehicles utilitzats per fer un servei o que formen part d’una empresa (per exemple, flota de cotxes o d’avions).
Infraestructures de transport	Construccions (vies i instal·lacions) que s’integren en un sistema de transport en ser necessàries per a la correcta i segura circulació de vehicles de transport aeri, ferroviari, per carretera o per via navegable. Contribueixen significativament al creixement econòmic i al benestar de la societat.
Mitjans de transport	Vehicles en què es traslladen béns o persones i que utilitzen una determinada infraestructura. Exemples: cotxe, ferrocarril, vaixell, avió, etc.
Mobilitat	Concepte que fa referència als desplaçaments de la població, de béns o, per extensió, dels mitjans de transport al territori.
Organització Mundial de la Salut (OMS)	Organisme dependent l’Organització de les Nacions Unides (ONU), creat el 1948, amb lideratge en assumptes sanitaris mundials, fomentar la investigació en salut, elaboració de normes i directrius, donar suport tècnic i mediació per abordar problemes sanitaris mundials.
Ocupació extrahotelera	Ocupació que utilitza places no hoteleres (apartaments, xalets, cases llogades, campings,etc.). Bona part d’aquesta ocupació pot esser ocupació il·legal, com succeeix a les Balears.
Overbooking	Excés de reserves de places sobre les realment existents. Es refereix a les places hoteleres o de qualsevol mitjà de transport.
Port	Espai a la costa oa la vora d’un riu que, per les seves característiques naturals o artificials, serveix de refugi a les embarcacions i funciona com a lloc intermodal de transport, és a dir, com a porta d’entrada i sortida de mercaderies o persones.
Port franc	Zona habilitada per a la càrrega i la descàrrega de mercaderies amb un control regulatori menys estricte en comparació amb altres del seu mateix país. No està sotmesa als drets de duana, sigui absolutament o respecte a determinats articles.
Port sec	Conjunt de terminals intermodals de mercaderies situades a l’interior d’un país o una regió econòmica que connecta, a través de la xarxa ferroviària, amb un porte arítim d’origen o de destinació. Aquestes plataformes logístiques serveixen per a la distribució de mercaderies. El més gran d’Espanya es troba a Coslada, municipi situat al Corredor del Henares, a la Comunitat de Madrid.
Port verd	És aquell que exerceixen la seva activitat tenint en compte no només l’àmbit econòmic, sinó també el mediambiental i el social. Busquen la sostenibilitat de l’activitat portuària, implantant iniciatives per millorar l’eficiència energètica, emprar energies alternatives i reduir l’impacte ambiental.
Producte interior brut (PIB)	Suma de tots els béns i serveis produïts en un any en un estat o regió, sumant la part atribuïble als béns i serveis estrangers produïts a l’estat i deduïnt la part obtinguda en altres països per empreses nacionals.
Promoció industrial	És el conjunt de mesures polítiques (públiques) adoptades per estimular la indústria a ciutats de regions endarrerides o amb aquesta activitat en declivi. Aquestes mesures consisteixen en una sèrie d’incentius: subvencions, crèdits oficials, desgravacions fiscals, sòl industrial més barat, bones infraestructures i ajuts per a la formació professional.
Residus urbans	Residus generats per la vida i l’activitat a les ciutats. Tenen un tractament diferenciat en funció der si són líquids (aigües residuals, que precisen depuració) o sòlids (tractats en abocadors, incineradores, plantes de compostatge, etc.)
Sector primari	Activitats econòmiques relacionades amb l’explotació del medi natural, principalment l’agricultura, ramaderia, pesca i explotació forestal. Són activitats que produeixen bens que no són de transformació.
Sector privat	Conjunt d’empreses d’un territori que són de propietat i titularitat privada i són gestionades per aquests, de forma individual o associada.
Sector públic	Conjunt d’empreses d’un territori que són de propietat i titularitat de les administracions públiques (Estat, comunitats autònomes, ajuntaments, etc.) o que, almenys, aquestes en tenen el control efectiu mitjançant la propietat de la major part del seu capital.
Sector secundari	Activitats econòmiques basades la transformació de primeres matèries, fonts d’energia o productes intermedis. Correspon a les activitats industrials, extractives, energètiques i la construcció.
Sector terciari	Activitats econòmiques que no produeixen béns, sinó que presten serveis demanats per la població per satisfer les seves necessitats immaterials. Es tracta d’un sector molt heterogeni que inclou una àmplia varietat d’activitats públiques i privades, com ara el comerç, la comunicació, la sanitat, l’educació, les finances, el turisme, el lleure, etc. També es coneix com a sector serveis. La seva aportació del PIB nacional se situa en el 70%.
Sistemes d’informació geogràfica (SIG)	Conjunt de programes o eines informàtiques que permeten representar i gestionar grans volums de dades georeferenciades (és a dir, amb ubicació geogràfica precisa) mitjançant coordenades espacials, per la qual cosa resulta molt útil en la resolució de problemes amb un component espacial.
Terciarització	Procés pel qual es produeix un augment de les activitats del sector terciari (serveis) en detriment dels altres dos sectors (primari i secundari) fins a convertir-se en el principal, en aportar més població activa ocupada i una aportació més gran al PIB. S’augmenten així els serveis oferts per satisfer les necessitats de qualsevol població al món.
Transbord	També anomenat transbordament, és l’acció de canviar o traslladar persones, elements o mercaderies d’un mitjà de transport a un altre. Normalment, al voltant del lloc on es produeix el canvi sorgeixen algunes activitats econòmiques.
Transport discrecional	Aquell que no està sotmès a regularitat d’itineraris ni horaris prèviament determinats.
Transport regulars	Aquell que s’efectua en un mitjà concret de forma regular sobre un trajecte definit, utilitzant una via determinada
Trànsit	Trasllat de mercaderies i persones a través dels diferents mitjans de transport per les vies de comunicació. Aquest concepte també pot fer referència al conjunt de vehicles que circulen per la Xarxa de Transport.
Turisme	Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT) és el conjunt d’activitats que realitzen les persones durant els viatges i les estades en llocs diferents del del seu entorn habitual, per un període de temps consecutiu inferior a un any, amb finalitats de lleure, per negocis i altres motius.
Turisme alternatiu	Turisme que cerca un producte alternatiu al típic de masses, normalment de sol i platja (cultural, ecològic, esportiu…).
Turisme cultural	Conjunt dactivitats turístiques relacionades amb la cultura. Es tracta d’una modalitat de turisme que fa referència als desplaçaments motivats per conèixer, comprendre i gaudir dels elements propis d’una societat o grup social. El turisme cultural es defineix també per les pràctiques realitzades a la destinació, com ara visitar museus i monuments, assistir a concerts, participar en festes, gaudir de la gastronomia o el paisatge.
Turisme de sol i platja	Modalitat de turisme que es practica en espais costaners a zones de condicions climàtiques tropicals o temperades, on la proximitat del mar, les platges i el confort climàtic, amb un temps assolellat, temperatures suaus i absència de pluges, són l’atractiu. L´estacionalitat és el tret més distintiu. La motivació principal dels que fan aquest tipus de turisme és el descans, la diversió i el lleure passiu. S’associa amb el turisme de masses pel fet que sol estar vinculat a un baix cost per atraure un nombre més gran de turistes. A Espanya destaquen la costa mediterrània i els arxipèlags canari i balear. S’empra com a sinònim el terme turisme litoral.
Turisme de masses	És el que mobilitza un gran nombre de persones que tenen unes necessitats molt generals. Generalment és el denominat de “sol i platja” i s’inicià a finals dels anys 50. És el que ha predominat a la costa mediterrània espanyola.
Turisme rural	Conjunt d’activitats turístiques realitzades a espais rurals, vinculades amb el gaudi del camp com a principal atractiu turístic. Es tracta d’una modalitat turística relacionada amb l’oferta d’allotjament rural ja que, de manera generalitzada, s’entén que és l’activitat turística que es fa quan es fan servir com a allotjament les cases de turisme rural.
Turisme social	Conjunt d’activitats turístiques realitzades pels col·lectius menys afavorits gràcies al suport de les administracions públiques i d’altres entitats. Considerada com una modalitat turística específica, parteix del reconeixement que tots els éssers humans tenen dret al turisme. Aquest dret es recull al Codi Ètic Mundial per al Turisme adoptat el 1999. Els viatges de l’IMSERSO són un exemple clar d’aquest tipus de turisme.
Turismefòbia	Terme usat pels mitjans de comunicació per definir el rebuig que els residents d’un lloc tenen dels turistes que el visiten, a causa de les conseqüències negatives del turisme, ja sigui a nivell social, ambiental o econòmic (com ara processos de gentrificació, augment del preu de lhabitatge, dificultat en lús de lespai públic). No es recomana utilitzar aquest terme perquè culpabilitza els residents independentment dels actes realitzats pels turistes i les seves seqüeles.
Turopeador	Sistema d’organitzar el turisme, sobretot l’internacional, a càrrec d’agències especialitzades que actuen com a majoristes. Cobren als països d’origen, amb la qual cosa el turista paga amb la seva moneda. Inclouen estades, visites i el viatge, obtenint així preus avantatjosos.
Vies Verdes	Són antics traçats ferroviaris en desús que s’han condicionat per ser recorreguts de manera no motoritzada: a peu, amb bicicleta, patins, etc. Aprofiten la infraestructura ferroviària, garantint l’accessibilitat universal i n’afavoreixen l’ús turístic.
Xarxa de transport	Conjunt de mitjans que permet el desplaçament de persones, mercaderies i informació entre llocs geogràfics. Exerceix un paper econòmic important i en l’organització espacial.
Xarxa Transeuropea de transport (Trans-European Network Transport, TEN-T)	És aquella que pretén garantir la mobilitat de persones i mercaderies mitjançant infraestructures de transport lineal, nodal i multimodal de qualitat que connectin les capitals i les regions insulars, així com de l’interior i les perifèriques de la Unió Europea amb els principals focus econòmics de la Unió i enllaçin amb els països fronterers més importants.

Relleu

Concepte	Definició
Concepte
Altitud	Distància vertical d’un punt de la superfície terrestre respecte al nivell del mar (prenent-se com a referència una posició mitjana). S’expressa en “metres sobre el nivell del mar” (m.s.n.m.).
Arxipèlag	Conjunt d’illes properes entre si, normalment situades a mar obert i amb un origen geològic comú.
Badia	Entrada natural de mar a la costa amb vores suaus, d’extensió considerable, però menor que la d’un golf, encara que no hi ha una delimitació precisa.
Campinya	En general, es denomina així un camp pla i extens dedicat al cultiu. Però en sentit estricte, en geomorfologia es refereix a una zona baixa característica de la submeseta nord, en què l’erosió de la coberta calcària ha propiciat un relleu més suau sobre materials tous, com margues i argiles, per sota de la línia de parers .
Carcava	Incisió causada per l’acció de l’aigua de vessament durant o immediatament després d’un esdeveniment intens de pluja sobre terrenys sedimentaris amb predomini de fracció fina. El tipus de paisatge resultant es denomina amb el terme anglosaxó badlands.
Circ glacera	Depressió en forma de gran embut situada normalment en les àrees més elevades d’un massís muntanyós, envoltada de parets abruptes, l’origen dels quals està lligat a l’acumulació i abrasió produïda pel gel. En aquests llocs, quan s’han retirat els gels, hi solen aparèixer llacunes.
Conca sedimentària	Zona deprimida formada per l’enfonsament d’un bloc d’un sòcol per pressions orogràfiques, i després es va emplenant amb sediments i formant un relleu relativament pla. A l’interior de la península n’hi ha diverses d’origen cenozoic, com la de l’Ebre.
Congost	Angostura d’una vall profunda o corba que forma un riu encaixat entre parets abruptes. La seva figura recorda la de linstrument que li dóna nom. Normalment està associat a relleus calcaris.
Duna	Dipòsit natural de sorra d’alçada variable format per transport i acumulació, modelada pel vent i capaç de desplaçar-se com un tot per acció d’aquest agent. Es troben en ambients desèrtics o en àrees costaneres amb gran disponibilitat d’arena.
Erosió	Desgast natural dels relleus terrestres per l’acció d’agents externs com l’aigua, el vent, el gel, les plantes o els éssers humans, entre d’altres. Després de la disgregació (meteorització) dels ressalts del relleu, aquests són transportats i dipositats en conques sedimentàries. És un procés natural del qual depenen les formes de relleu. Es pot veure intensificada per l’acció humana i, quan afecta els sòls, en pot produir la degradació o la pèrdua, cosa que es considera un greu problema ambiental.
Falla	Esquerda o fractura del terreny, amb desplaçament entre els blocs rocosos fracturats. Si el desplaçament és vertical i dóna lloc a un bloc aixecat ia un altre enfonsat, es parla duna falla vertical, normal o inversa; si el desplaçament dels blocs és horitzontal, és una falla d’esquinçament. Dóna lloc a relleus de tipus germànic (fallats).
Fossa marina o oceànica	Depressió profunda i allargada situada al fons marí, que representa el fenomen de la subducció de l’escorça oceànica sota qualsevol altra.
Fossa tectònica	Depressió resultant de l’enfonsament d’un bloc fallat (grauen) entre dos oposats més. Es produeixen, generalment, per falles de tipus normal.
Geomorfologia	Branca de la geografia i de la geologia que s’ocupa de l’estudi del relleu terrestre: el seu origen, evolució, modelatge i formes que presenta a la superfície terrestre. Etimològicament, deriva dels termes grecs geoa (terra), morfeé (forma) i logos (estudi).
Glacariar	Conjunt de fenòmens relacionats amb la formació i evolució del gel, especialment de les glaceres, i amb les formes de relleu resultants. El procés erosiu associat a les glaceres, característica del Quaternari (últims dos milions d’anys), genera valls molt obertes (en forma d’U). A Espanya el podem trobar a zones d’alta muntanya.
Horst	Bloc geològic, delimitat per falles, aixecat respecte dels immediats. A causa de l’erosió, aquest bloc pot quedar arrasat, per la qual cosa no sempre té una manifestació topogràfica, geomorfològica.
Ibèria argilosa	Regions de la Península Ibèrica on predominen els materials argilosos. Són materials sedimentaris poc resistents dipositats a finals del Terciari i durant el Quaternari. Aquests es troben sobretot a les depressions interiors i litorals de la península.
Ibèria calcària	Regions de la Península Ibèrica on predominen els materials calcaris d’origen sedimentari, originats sobretot a l’era secundària i plegats durant la terciària. Aquest es troben sobretot a l’est de la península, dibuixant una forma de “Z” invertida.
Ibèria silícica	Regions de la Península Ibèrica on predominen els materials silicis integrats per roques de l’era precambriana i primària. Aquests es troben sobretot a l’oest peninsular, i la roca predominant és el granit.
Litoral	Àrea de transició entre ambients marins i terrestres. És la porció de terreny costanera duna superfície emergida.
Marisma	Terreny baix i pantanós que és envaït recurrentment per les aigües del mar a través de les marees o per les dels rius en les seves crescudes. Es tracta d’una zona d’aiguamoll, amb ecosistemes fràgils, on predomina la sedimentació de fracció fina i pendents molt baixos.
Massís antic	A la península ibèrica, sector del sòcol paleozoic fracturat i rejovenit per l’orogènia alpina, que genera muntanyes mitjanes de cims arrodonits i suaus.
Meseta	Superfície plana o lleugerament inclinada, tallada per valls i situada a una certa altitud pel que fa al nivell del mar. A la península ibèrica constitueix la unitat fonamental del relleu.
Modelat càrstic	Conjunt de formes derivades de la dissolució de la roca calcària (formada per carbonat càlcic, soluble a l’aigua) en contacte amb aigües lleugerament àcides pel CO2 que porta dissolt. En superfície presenta formes característiques com lapiaces, lenars, goles, dolines, torques, avencs i coves.
Moviment orogènic	Procés tectònic responsable de la formació de muntanyes i serralades de plegament. Aquests processos es desenvolupen de forma lenta durant milions d’anys i estan relacionats amb el moviment de les plaques tectòniques.
Orogènia	Període de temps de formació d’una muntanya o cadena muntanyenca.
Param	Superfície més o menys elevada i horitzontal, de sòl poc desenvolupat, rocós o pedregós, pobre en vegetació. Sol estar coronada per un estrat calcari més resistent a l’erosió. Associat al camp, és característic de la Submeseta Nord.
Penillanura	Forma de relleu que sol ocupar grans extensions i que, per efecte de l’erosió, presenta una superfície suaument ondulada, gairebé sense diferència d’alçada entre valls i interfluvis. Integrada per materials antics i erosionats., La seva formació correspon al final del cicle d’erosió, que es completa amb la destrucció total dels relleus. Dóna com a resultat un relleu monòton i poc elevat sobre el nivell de base, en què ocasionalment apareixen relleus residuals. A Espanya es localitzen a la zona oest de les submesetes.
Península	Extensió de terra envoltada d’aigua per tot arreu excepte per una, relativament estreta, que està unida i té comunicació amb una altra de més extensió o continent.
Plec	Deformació dels estrats rocosos amb forma ondulada. Sorgeixen com a conseqüència de la pressió tectònica en roques plàstiques que, en lloc de fracturar-se, es pleguen. Un plec està constituït pel conjunt anticlinal (convex) – sinclinal (còncau). N’hi ha de diferents tipus: drets, inclinats o tombats, en funció del cabussament del pla axial, i presenten diversos graus de curvatura.
Ranya	Dipòsit detrític constituït per blocs i cants quarcítics més o menys arrodonits, inserits en una matriu areno-argilosa vermellosa, adossat a un relleu muntanyós. El seu origen és fluvial.
Relleu	Conjunt de formes de superfície terrestre, tant emergides com submergides, resultat de l’estructura litològica, l’acció de forces endògenes com la tectònica i el vulcanisme, i de forces exògenes modeladores a través del procés erosiu.
Relleu alpí	Pren el seu nom de la serralada dels Alps i és característic de les actuals serralades, generades durant l’orogènia alpina. Es caracteritza per la presència d’estructures plegades desenvolupades principalment sobre materials plàstics, que havien estat allotjats en antigues conques marines i van ser aixecats a gran alçada a causa de forts moviments de compressió, per la col·lisió de plaques continentals. Es dóna als Pirineus, el Sistema Bètic, el Sistema Ibèric i les Serralada Costeras.
Relleu apalatxenc	Pren el seu nom de la serralada dels Apalatxes, als Estats Units. És un relleu hercinià arrasat per l’erosió, reactivat per l’orogènia alpina i finalment sotmès a un procés d’erosió diferencial. Trobem exemples a la Serralada Cantàbrica, Montes de Toledo i Sierra Morena.
Relleu herciià	Són muntanyes formades durant l’orogènesi herciniana de l’Era Primària, que presenten formes suaus i arrodonides per ser materials molt antics que han patit una continuada erosió. Els seus materials són metamòrfics i molt fallats.
Roques sedimentàries	Es formen per l’acumulació i la precipitació de partícules, minerals o restes d’organismes a través de diferents processos de diagènesi (compactació, expulsió de líquids o gasos, formació de nous minerals, cimentació, canvis químics). Es divideixen en tres grans grups: les detrítiques, les evaporítiques i les organogèniques.
Sedimentació	Procés geològic pel qual es dipositen els materials transportats per diferents agents (com el vent o l’aigua) procedents de l’erosió i meteorització de les roques, o per precipitació els que estan dissolts a les aigües, formant capes de sediments anomenades estrats, a partir dels quals es produeix la litificació o el procés de formació de roques.
Serralada	Cadena de muntanyes enllaçades entre si i el conjunt de les quals forma una individualitat geogràfica. Tenen adreça predominantment lineal amb altituds i extensió notables (superior a la serra). Geològicament s’associa a processos de plegament i geomorfològicament presenten formes recurrents.
Serralada de plegament	Alineacions muntanyoses pertanyents a una unitat orogràfica formada per l’elevació i plegat dels sediments dipositats entre dues plaques o blocs que col·lisionen. A la península ibèrica, sorgeixen amb l’orogènia alpina, en plegar-se els materials dipositats pel mar a les brodes dels sòcols o en fosses marines.
Sòcol	Es correspon amb les arrels, és a dir, la part més profunda, rígida i antiga dels grans sistemes muntanyosos o serralades. Bé aflora directament com a resultat de l’arrasament produït per l’erosió o bé constitueix la base d’una cobertera sedimentària, afectada per un grau de deformació o més gran.
Sòl	Part superficial de l’escorça terrestre en què entren en contacte la litosfera, la biosfera i l’atmosfera. És de l’alteració de la roca mare pel clima i per l’acció dels éssers vius. En les diverses tipologies, estan constituïts per capes o horitzons. És un recurs finit i no renovable.
Solana	Vessant del vessant d’una muntanya amb més exposició als raigs del Sol, tant pel que fa al seu angle d’incidència com al temps de durada. A l’hemisferi septentrional és el vessant sud d’una serralada o muntanya; a l’austral, el vessant nord.
Sotavent	Superfície a l’abric dels vents dominants, per la qual cosa no se’n veu afectada.
Tectònica	Estudi dels aspectes més generals de l’estructura de l’escorça terrestre: continental i oceànica.
Tectònica de plaques	Teoria geològica segons la qual la superfície terrestre està dividida en fragments de l’escorça i la part superior del mantell (en geologia es coneixen conjuntament com a «litosfera»). Aquests estan en continu moviment, comportant-se com a elements rígids que suren sobre el mantell semifós subjacent (l’«astenosfera»). S’hi desenvolupen moviments convectius que provoquen el desplaçament passiu de les plaques, donant lloc que aquestes xoquin («convergència»), se separin («divergència») o llisquin («transformació»).
Topografia	Ciència encarregada de la descripció i representació gràfica de la superfície de la Terra utilitzant tècniques de mesurament i representació tridimensional sobre una superfície plana (bidimensional) de manera exacta segons la seva escala.
Turó	Elevació del terreny aïllada i de menor alçada que la muntanya o la muntanya, també denominada «turó».
Turó testimoni	Elevació del terreny, aïllada, al bell mig d’una plana, que destaca sobre el seu entorn. Es tracta d´un relleu residual, producte del desmantellament d´una conca sedimentària a causa de la intensa erosió. El cim, ben horitzontal o lleument inclinat, està format per roca dura que protegeix la base, de material més tou.
Umbria	Vessant del vessant d’una muntanya amb menor exposició als raigs solars, tant pel que fa al seu angle d’incidència com a la durada. Correspon als vessants orientats al nord a l’hemisferi septentrional ia les del sud a l’austral.
Vall glacera	Depressió allargada entre dos vessants, resultat de locupació duna vall fluvial per una llengua glacial. El gel produeix un desgast, eixamplament i aprofundiment que crea un nou perfil en forma de “U”.
Vega	Forma de relleu característica de conques sedimentàries i depressions, de topografia plana, baixa i regada per un riu. Els seus sòls al·luvials, molt fèrtils, tenen una clara vocació agrícola.
Vulcanisme o volcanisme	Processos pels quals el magma i els gasos associats pugen a profunditats menors i, d’aquí, surten a la superfície terrestre ia l’atmosfera.

Bibliografia i referències

Adaptat i traduït del Glosario del Atlas Didáctico del IGN «CC-BY 4.0 Instituto Geográfico Nacional».
Incorporacions del Vocabulari de Geografia de Miquel Trujillo (IIES Josep Maria Quadrado)

Vocabulari de Geografia

Generals

Activitats econòmiques

Activitats industrials

Agricultura, ramaderia i pesca

Aigua

Cartografia

Ciutats i xarxa urbana

Clima

Paisatge i vegetació

Paisatge

Vegetació

Demografia: població i migracions

Població

Migracions

Organització territorial i Europa

Relacions internacionals

Economia i serveis

Relleu

Bibliografia i referències

Comparteix això: