1. Què és el sector terciari?
   • Quina és la relació entre l’ocupació per sectors i el desenvolupament econòmic?
2. Qui presta els serveis?
   • L’estat del benestar
3. El comerç
   • Comerç interior i exterior
4. Els transports i les comunicacions
5. El sector terciari a Europa: La terciarització de l’economia a Europa
   • La UE, un líder del comerç mundial
   • La xarxa de connexió europea
   • Europa, destinació preferida
6. Espanya, un país de serveis
   • Canvis en els sector comercial
   • Mobilitat i transport
   • Destinació Espanya i sobretot les Illes Balears

Què és el sector terciari?

L’activitat econòmica es divideix, tradicionalment, en tres sectors: primari, secundari i terciari.

El sector terciari o sector serveis 

El sector terciari o sector serveis és com s’anomena el conjunt d’activitats humanes relacionades amb l’oferta de béns i serveis a la ciutadania (comerç, transport, turisme, sanitat, cultura, etc.) i que no estan incloses als sectors primari i secundari. Inclou totes les activitats que produeixen  béns intangibles i proveeixen serveis a la població o a les empreses. És el fruit de l’evolució que les societats han tingut en relació amb l’entorn i l’ocupació del territori.

Els serveis poden ser públics (els fan les administracions públiques i busquen un bé social: educació, sanitat, justícia, defensa…) o privats (realitzats per empreses privades amb l’objectiu d’aconseguir un benefici econòmic).

Per abordar la seva anàlisi ho dividim en diversos subsectors:

• El comerç, relacionat amb tots els processos de distribució i venda de béns i productes.
• El transport i les comunicacions, que inclouen el moviment de persones i béns, així com els fluxos de comunicació i informació.
• El turisme, que engloba els desplaçaments temporals de la població per raons de lleure.
• Els serveis socials

Des de finals del segle XX, i al present segle, ha anat cobrant més pes i importància el subsector quaternari amb activitats lligades a la informació i el coneixement, com les tecnologies de la informació i comunicació, els serveis de consultoria, les activitats englobades en l’ R+D+I i els serveis financers.

Aquest subsector està guanyant tant de pes en les economies dels països més desenvolupats que alguns autors l’individualitzen com un nou sector econòmic.

Quina és la relació entre l‘ocupació per sectors i el desenvolupament econòmic?

La població activa treballa en un dels tres sectors de l’activitat econòmica. La distribució resultant és l’estructura de l’ocupació i revela detalls de l’economia del país o l’àrea.

Als països més desenvolupats al voltant del 70% de la població treballa al sector terciari, davant d’un sector primari reduït al màxim possible emprant tan sols el 4%-6% de la població activa. Davant d’ells, els països amb menys nivell de desenvolupament tenen un gran volum de treballadors al sector primari. Al costat de la població activa, l’aportació al PIB d’un país de cada sector econòmic està relacionada amb el nivell de desenvolupament: a més aportació del sector terciari al PIB, més nivell de desenvolupament.

Qui presta els serveis?

Una de les formes més habituals de classificar els serveis es fonamenta en qui proveeix aquest servei, dividint-los en serveis públics i privats.

L’Estat és el proveïdor dels serveis públics que busquen garantir el benestar dels ciutadans a través del que anomenem serveis bàsics: sanitat, educació, defensa i ordre públic, etc.

Els serveis privats, gestionats per companyies, tenen com a objectiu el benefici financer d’aquestes empreses, com ara els bancs.

Hi ha serveis exclusivament privats, com la publicitat i el comerç. Altres poden oferir-se de forma pública i privada alhora, com l’assistència sanitària, i és l’usuari qui opta per l’un o l’altre, en funció dels seus interessos i solvència econòmica.

L’estat del benestar

La provisió de serveis públics al ciutadà per part de l’estat va lligat al concepte d’”estat del benestar ” que es va consolidar als estats europeus durant la dècada de 1940. Les difícils condicions socials després de la Segona Guerra Mundial van empènyer els governs europeus a aprovar un conjunt de lleis socials que creaven un sistema de “seguretat social” que protegís el ciutadà i garantís l’equitat d’accés als serveis públics i el benestar de la població. Dins d’aquests serveis, hi ha mesures com el subsidi per desocupació, la pensió de jubilació, les vacances laborals pagades, l’assistència sanitària, la baixa per maternitat/paternitat remunerada, etc.

Tot i que algunes d’aquestes mesures existien des de finals del segle XIX, la seva generalització no va arribar fins a mitjan segle XX. Això no vol dir que a tots els països del món les condicions avui dia siguin iguals; hi ha enormes diferències entre els països desenvolupats i en desenvolupament pel que fa a l’estat del benestar. Una de les formes de mesurar aquestes desigualtats la trobem a l’IDH o Índex de Desenvolupament Humà , indicador elaborat per les Nacions Unides. En aquest índex el valor màxim és 1, de manera que com més proper estigui el valor d’un país a 1, més gran serà la qualitat de vida i el benestar de la població.

El comerç

Els productes que utilitzem i consumim cada dia es realitzen a diferents llocs del planeta. És l’activitat comercial la que els distribueix i fa arribar a casa nostra.

L’activitat comercial és la distribució de matèries primeres, béns i serveis, connectant els productors i consumidors. El comerç ha evolucionat des del bescanvi a l’antiguitat fins al comerç electrònic.

Les seves principals característiques avui dia són:

• Es basa en la llei de l’oferta i la demanda. L’oferta avui és molt variada amb venda electrònica, autoserveis, grans i petites superfícies, etc. La demanda ha canviat per l’evolució dels hàbits de consum, l’enorme influència de la publicitat, les tècniques de màrqueting, etc.
• S’ha globalitzat, creant una enorme interdependència mundial entre els països. Les grans multinacionals tenen avui un paper molt destacat en els grans fluxos comercials internacionals.
• Es concentra a les zones urbanes i està connectat a les xarxes de transport i comunicacions. Hi ha grans centres logístics de distribució, a escala mundial i nacional, que transformen els espais.
• Engloba activitats molt diverses, des de la venda a mercats ambulants de carrer, fins a les grans transaccions de compra de les multinacionals.

Comerç interior i exterior

Tradicionalment, classifiquem les activitats comercials conforme a l’espai on tenen lloc com a comerç interior, dins d’un país, i comerç exterior, entre països.

El comerç interior consigna totes les activitats que es realitzen dins de les fronteres d’un país, classificant-les en comerç majorista i al detall.

El comerç majorista inclou totes les transaccions en què es compra directament als productors i es ven al comerç al detall o a altres companyies. Hi ha grans plataformes logístiques que emmagatzemen i distribueixen aquests productes. Un exemple d’aquesta activitat majorista seria la distribució de fruita: una companyia compra grans quantitats de fruita al productor i la distribueixen als mercats centrals majoristes de tot Espanya on l’adquireixen els fruiters del nostre barri, poble, etc.

El comerç al detall és el que compra directament als productors o a un majorista i ven als consumidors finals. Hi ha diferents formes de venda al detall:

• Els mercats al carrer o mercats ambulants són llocs temporals on els venedors disposen les seves mercaderies sigui de forma diària, setmanal o temporal.
• El comerç tradicional, botigues localitzades en nuclis urbans o rurals que venen directament al consumidor.
• Les grans superfícies comercials, com ara els supermercats, hipermercats i centres comercials.

El comerç exterior és l’intercanvi de béns i serveis d’un país amb la resta del món. Aquest intercanvi inclou dos tipus de compravenda: 

• exportar és vendre béns o serveis produïts o generats en un país a compradors de qualsevol altre país o lloc.
• importar és justament el contrari, és a dir, comprar a un país béns o serveis produïts i venuts per un país o regió diferent.

Associades a les importacions i exportacions trobem dos indicadors econòmics: la balança comercial i la balança de pagaments.

La balança comercial mesura la diferència entre el valor de tots els béns importats i exportats per un país. Aquest valor pot ser positiu, quan les exportacions excedeixen les importacions, tenint el país un superàvit comercial. Si és negatiu, les importacions superen les exportacions, parlem de dèficit comercial.

La balança de pagaments no només mesura els intercanvis comercials, sinó també totes les transaccions econòmiques i de capital d’un país amb la resta del món. Com la balança comercial, pot ser positiva o excedentària i negativa o deficitària.

Les organitzacions internacionals de comerç

La globalització i la forta competitivitat del mercat mundial han empès els països a integrar-se en organitzacions comercials internacionals per generar sinergies que els permetin tenir balances positives.

L’OMC, Organització Mundial de Comerç, és una organització internacional que ocupa les normes d’abast mundial que regulen el comerç. Amb seu a Ginebra (Suïssa) va ser creada el 1995 i el 2021 està integrada per 164 membres que representen el 98% del comerç mundial. Entre les seves funcions hi ha: l’administració d’acords comercials, la cooperació amb altres institucions i el fòrum de negociacions per disputes comercials.

Entre els blocs comercials mundials que busquen estimular la lliure circulació de béns i serveis que afavoreixin el creixement de les seves economies, destaquem:

• La Unió Europea és un dels principals agents mundials de comerç, posicionat com el segon major importador i exportador a escala mundial. Som deficitaris a la importació de béns i excedentaris a l’exportació de serveis.
• El Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN o NAFTA en anglès) signat entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic, que promou els intercanvis entre aquests països.
• L’ ASEAN, Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic.

L’ONU està present també amb la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD), creada el 1964 per a assumptes relacionats amb el comerç, les inversions i el desenvolupament. Integrada per 195 països, dona suport als països en desenvolupament a incorporar-se a l’economia globalitzada.

Els transports i les comunicacions

El transport és el trasllat i distribució de persones, béns i serveis entre diferents llocs . El segle XIX va viure una primera revolució d’aquest sector amb la introducció de la màquina de vapor i, des de llavors, se li han anat sumant innovacions tecnològiques que han incrementat la velocitat, la connectivitat i reduït les distàncies.

Els àmbits de desplaçament són el terrestre (amb el ferrocarril i el transport per carretera), el naval (fluvial i marítim) i l’ aeri (amb l’avió).Analitzem ara els seus avantatges i inconvenients. 

Mitjà de transport	Avantatges	Inconvenients
Tren	Gran capacitat de càrrega.Baix preu en el transport de mercaderies.Segur.	Alt cost de la construcció de les infraestructures.Poca flexibilitat.
Carretera	Porta a porta, és molt flexible.	Elevat cost de construcció i manteniment de les infraestructures.Congestió de trànsit.Alts índexs de contaminació de l’aire.Risc daccidents.
Vaixell	Alta capacitat de càrrega de mercaderies i passatgers.Baix cost.Segur.	Baixa velocitat de desplaçament.Impacte a la trama urbana de les infraestructures portuàries.
Avió	Gran velocitat permet desplaçaments de grans distàncies en poc temps.Segur.	Impacte de les seves infraestructures al territori.Contaminació atmosfèrica i acústica.

Tot el conjunt de mitjans de transport és la xarxa de’infraestructures d’un país. Aquestes xarxes estan condicionades per factors físics (el relleu determina molt la disposició del transport), econòmics (disponibilitat de recursos per a la construcció), polítics (decisions d’inversió en determinades àrees) i històrics. Tot això conforma la densitat de la xarxa d’un espai i en marca l’accessibilitat, essencial per al desenvolupament de les activitats econòmiques.

Des del punt de vista mediambiental, els mitjans de transport generen alts impactes paisatgístics, acústics, atmosfèrics, etc. Els governs europeus han començat a apostar per estratègies de mobilitat més sostenible i connectada, basada en la introducció massiva de la tecnologia a la mobilitat i la necessitat de “descarbonitzar” l’economia.

El turisme

El turisme és el desplaçament de persones, de caràcter temporal, des del seu lloc de residència a un altre espai, per raons de lleure. No ho hem de confondre amb els moviments migratoris en què el desplaçament es produeix per necessitat o per intentar millorar les condicions de vida.

Aquesta activitat ha crescut exponencialment en els darrers cinquanta anys associada a diversos canvis socials:

• L’aparició del temps lliure i de lleure, conseqüència de jornades laborals més reduïdes i vacances pagades.
• Major nivell de renda, ja que la població disposa de més diners que pot gastar durant les vacances i en el gaudi del seu temps lliure. 
• La revolució dels transports , que ha permès més mobilitat i accessibilitat, a preus més assequibles.
• La societat de consum i la publicitat , que ens ofereix una gran varietat d’activitats.

Tots aquests factors han promogut que el turisme s’hagi convertit en un “fenomen de masses ” amb més de 1.400 milions de desplaçaments internacionals el 2019 segons l’OMT (Organització Mundial de Comerç). Al voltant d’ell s’ha desenvolupat una pròspera “indústria del turisme” que cerca satisfer les necessitats del turista, des de les infraestructures de transport fins a l’hostaleria, que facilitin el relax i el gaudi del temps d’oci. 

https://datos.bancomundial.org/share/widget?indicators=ST.INT.ARVL&view=map

International tourism, number of arrivals. Banc Mundial .

Aquest subsector econòmic de creixement imparable ha diversificat també les seves destinacions. La gent viatja més i cada cop més lluny. El que atrau les persones a visitar un lloc són elements físics, de caràcter natural (els cims de les grans muntanyes), humans (les grans catedrals medievals), o una combinació de tots dos. En funció de la destinació, parlem de diferents tipus de turisme :

• Sol i platja, propi de les zones costaneres dels països de zones càlides i temperades.
• Muntanya , esport i aventura, que ha crescut els darrers anys associat a activitats esportives com el senderisme, l’escalada o els esports d’hivern sobre neu.
• Cultural, centrat en visites a llocs d’interès històric, ciutats amb ric patrimoni, grans exposicions, etc.
• Religiós  amb peregrinacions a llocs sagrats.
• Oci, visites a parcs temàtics, concerts, etc.
• Salut, associat a activitats que cuiden el cos i la ment, com els spas.
• Negocis, congressos i fires professionals, que mouen un enorme volum de gent.
• Rural, el cada vegada més elevat percentatge de població urbana fa que s’elegeixin destinacions rurals com a elements d’oci.

És possible un turisme sostenible?

L’increment del turisme ha generat molts beneficis, però també problemes. Analitzem a continuació els seus avantatges i els seus inconvenients, així com la necessitat de desenvolupar pràctiques turístiques més respectuoses amb les formes de vida tradicional i el medi ambient.

AVANTATGES	INCONVENIENTS
L’activitat turística estimula altres sectors econòmics , aporta riquesa i beneficia la balança de pagaments del país.	El turisme de masses va associat a paquets de vacances que són gestionats per “ tour-operadors ”, que exporten els beneficis fora del país.
Crea molta ocupació .	Les ocupacions són temporals .
Àmplia i diversifica els contactes culturals de la població.	Expulsa la població i les activitats tradicionals dels seus barris habituals.
Millora la xarxa de transports i comunicacions.	Destrueix els paisatges naturals i massifica certes àrees.

L’OMT (Organització Mundial de Turisme) va declarar l’any 2017 l’Any Internacional del Turisme Sostenible , que busca que les pràctiques turístiques siguin sostenibles des del punt de vista ambiental, econòmic, social i cultural. Tracta d’evitar que els turistes s’apropiïn i es modifiquin el patrimoni local i que els beneficis econòmics siguin per a empreses que no provenen de l’economia local.

Per aconseguir-ho, l’OMT ha establert una sèrie de principis que garanteixin un turisme sostenible; entre ells, trobem:

• Polítiques que minimitzin  la generació de residus per part dels turistes.
• La gestió adequada de laigua potable i de les aigües residuals que generen les activitats turístiques.
• Models de transport  més sostenible.
• Involucrar les comunitats locals en activitats de conservació, però també en activitats de promoció econòmica, de manera que es generi ocupació i diversifiqui l’economia local .
• Aconseguir un desenvolupament sostenible .

Molts espais naturals, iniciatives de turisme rural i hostaleria s’han sumat a aquests principis de sostenibilitat, i han crescut l’oferta d’activitats sota aquest segell de qualitat.

Els serveis socials

Dins l’estructura del sector serveis, podrien diferenciar-se aquells que, com els socials, engloben l’estat de benestar, estan relacionats directament amb les persones i poden ser tant col·lectius com individuals: sanitaris, educatius, financers, d’informació o culturals.

Alguns d’aquests serveis (com l’educació, la sanitat i la cultura) agrupen temes rellevants i en les darreres dècades (sobretot des de la Constitució del 1978 i l’entrada d’Espanya a la UE el 1986) han experimentat un creixement notable fruit dels canvis socioeconòmics i polítics experimentats. L’activitat econòmica i funcional de la nostra societat ha posat cada dia més interès en aquests serveis i equipaments socials que engloben l’estat de benestar o assistencial i pel que és bàsic la protecció social i els serveis públics.

El sector terciari a Europa: La terciarització de l’economia a Europa

La Unió Europea és un dels líders econòmics a nivell mundial. La seva posició econòmica permet competir amb els EUA , la Xina i Rússia. La unió dels 27 garanteix la seva primacia al món amb un producte interior brut (PIB) que representa el 22% del total mundial.

Al capdavant d’aquest desenvolupament econòmic se situa el sector terciari amb una aportació del 70% al PIB de la unió i un 73% de la població ocupada  en aquest sector, segons dades del 2019. Una enorme varietat d’activitats econòmiques, com ara el comerç, transports, emmagatzematge, finances, assegurances, serveis a empreses i personals, s’engloben dins del terciari.

La importància d’aquest sector ha augmentat fins a convertir-se en el primer generador d’ocupació i riquesa a tots els països de la Unió Europea (UE), encara que amb diferències internes. Mentre que a Alemanya el sector serveis suposa el 74% de la població ocupada, a Romania és tan sols el 48%.

La UE, un líder del comerç mundial

Al  comerç internacional la Unió Europea lidera el comerç mundial de serveis; és, a més, el segon major exportador de béns, només per darrere de la Xina, i segon importador per darrere dels EUA. La balança comercial de béns i serveis ha registrat superàvit en els darrers anys, certificant la recuperació econòmica després de la crisi del 2008.

A nivell mundial, la UE té una sola veu en política comercial. Les relacions amb països tercers es fan a través d’acords comercials i l’existència d’aranzels a la importació de productes són altres dels elements clau.

En el comerç interior, el mercat únic garanteix la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones dins de la UE. A la pràctica suposa l’eliminació de fronteres i barreres tècniques i jurídiques, que, juntament amb la creació de la zona de l’euro, ha estat un enorme estímul al creixement econòmic i al comerç entre països de la unió.

La política comercial europea dels propers anys busca garantir la seguretat en la circulació de béns i serveis i la sostenibilitat, cuidant el medi ambient i afavorint el desenvolupament socioeconòmic.

La xarxa de connexió europea

Un dels eixos fonamentals per vertebrar la UE és una xarxa d’infraestructures que faciliti la connectivitat entre tots els territoris . En el passat, han estat molt nombroses les inversions en transport amb l’objectiu de reduir temps i millorar la capacitat de les vies.

La política actual de transport es recolza en tres pilars:

• L’aposta per les  xarxes de transport transeuropees  (TEN-T), xarxes d’interès comú europeu per crear corredors de mercaderies i passatgers, per carretera, ferrocarril i fins i tot disposar d’un “cel únic europeu”. 
• La creació de sistemes i plataformes multimodals .
• El repte de  reduir les emissions.

Europa, destinació preferida

El 2019, 1.500 milions de turistes es van desplaçar al món, dels quals 755 milions ho van fer a Europa , un 50% del total mundial. França és la primera destinació, seguida d’Espanya, Itàlia i Alemanya. El turisme dins de la UE és un element crucial de l’economia, facilitat per la lliure mobilitat de persones, establerta al Tractat Schengen, i per l’euro.

La política turística dels propers anys es basa en la consolidació de l’ocupació, altament estacional, i també en incrementar la dimensió ambiental a través de la promoció del turisme sostenible, responsable i ètic. Dins aquesta política, s’han fixat algunes línies d’acció destacades:

• La promoció de destinacions turístiques d’excel·lència (European destinations of excellence)
• La promoció del turisme de persones grans i col·lectius desafavorits .
• La creació d’un cinturó verd de 6800 quilòmetres de senders, del Mar Bàltic al Mar Negre.
• La promoció d’activitats turístiques entre els joves (Discover EU).

Espanya, un país de serveis

L’economia espanyola, igual que l’europea, s’ha terciaritzat, guanyant pes les activitats comercials, de transport, les comunicacions, els serveis financers, etc. Aquesta varietat de serveis suposa una varietat de salaris, dels més alts als més baixos; de localització , ja que estan associaciats a la demanda de la població i les empreses, i de qualificació professional.

El 2023 un 76,7 % de la població activa espanyola treballava al sector serveis, similar a la mitjana europea. Tot i això, aquesta mitjana encobria disparitats entre províncies ja que, davant el 80% de població ocupada al terciari de Madrid, o el 71.5% de Barcelona, ​​Badajoz compta amb un 64% i, a Terol, els actius en serveis tan sols arriben el 59%.

El volum més gran d’empreses i llocs de treball en activitats de serveis es concentra a les províncies més poblades i riques, que compten també amb les aglomeracions urbanes més grans. Tot i això, en els darrers anys es constata un creixement notable d’aquestes activitats en altres zones, com al litoral mediterrani, a províncies que limiten amb les aglomeracions metropolitanes o en algunes de l’interior peninsular.

Aquestes desigualtats territorials obeeixen al procés d‟aglomeració urbana de la població i l’economia espanyola, que ha portat semblant la despoblació de les zones rurals . La desigualtat en l’accés als serveis s’evidencia en un estudi publicat pel Banc d’Espanya el 2021: a una zona urbana, un ciutadà ha de recórrer 2 km de mitjana per accedir a serveis locals, com ara una escola bressol o un supermercat; a les zones rurals, la distància és de 23 km. Aquesta diferència només contribueix a continuar expulsant població de les zones rurals. 

Eliminar la bretxa entre el que és urbà i el que és rural a Espanya, no només en aquest sector, sinó quant a població, activitat econòmica i sostenibilitat s’aborda a través de les mesures davant del “repte demogràfic” entre les que figuren:

• La plena connectivitat digital del territori.
• El foment del desenvolupament i innovació , que promogui noves iniciatives econòmiques.
• L’impuls al turisme sostenible .
• El reforçament de serveis públics descentralitzats.
• La promoció de la cultura a l’àmbit rural.

L’objectiu d’aquesta política és transformar l’espai rural  en un potencial entorn d’oportunitats econòmiques que fixi població i serveis.

Canvis en els sector comercial

La integració a la Unió Europea (UE) va suposar un enorme estímul al creixement comercial , ja que el mercat únic obre les portes a una enorme demanda europea sense barreres aranzelàries , facultant l’ exportació de productes agrícoles, industrials i de serveis. Tot i que la nostra balança comercial és deficitària a causa de la importació d’energia, les exportacions no han deixat de créixer i han anat reduint, any rere any, aquest dèficit negatiu.

El comerç al detall o minorista del segle XXI a Espanya ha evolucionat a nous tipus i models comercials que busquen ajustar-se als patrons de distribució de la població, als nous hàbits de consum ia la demanda de les empreses. Així, juntament amb les botigues tradicionals, han proliferat les grans cadenes, les franquícies i les grans superfícies a la perifèria.

Un darrer model d’establiment s’ha consolidat els darrers anys, el centre comercial : una gran superfície que té un hipermercat o gran magatzem com a motor, una localització perifèrica que asseguri sòl barat, una àmplia àrea d’aparcament i una sèrie de botigues franquiciades junt a espais de lleure (cinemes i restaurants). “Sortir de compres” s’ha transformat en una activitat d’oci.

Els espais digitals de compra, que ja havien aparegut a principis de segle, s’han convertit, esperonats pel COVID-19, en la nova plataforma comercial per a la població i les empreses. L’e-commerce està acaparant cada cop més quota de mercat amb un impacte sobre els comerços tradicionals i grans cadenes que modificarà el panorama de locals comercials a les ciutats. Aquest comerç digital també és una oportunitat per a empreses de l’àmbit rural, que guanyen mercat gràcies a ell.

Davant d’aquests models i lligat a un desenvolupament més sostenible, sorgeixen iniciatives de consum responsable, que aposten per la compra de productes locals, per reduir la petjada de carboni i afavorir el desenvolupament local, i per l’ economia circular , que busca allargar la vida útil dels materials.

Mobilitat i transport

L’entrada d’Espanya a la UE a la dècada de 1980 va suposar una injecció monetària per a la millora de les infraestructures, element clau en el desenvolupament regional i integració dins de la Unió. Després de la modernització de la xarxa de  carreteres, les inversions van pivotar en l’adequació de la infraestructura ferroviària, en qualitat i velocitat, al sistema europeu. Fruit d’aquestes inversions avui comptem amb un model que, tot i seguir presentant una disposició radial amb centre a Madrid, ha millorat la connectivitat i els temps de viatge amb Europa, així com les connexions transversals dins d’Espanya. No obstant això, el model no és equilibrat i avui petites capitals de província i zones rurals clamen per una millor infraestructura.

A Espanya, el transport de mercaderies i persones es fa, prioritàriament, a través de la xarxa de carreteres. El ferrocarril ha quedat relegat a un lloc secundari, situació que comença a canviar per l’expansió de la xarxa d’alta velocitat (posada en servei de noves línies), l’ampliació de nodes estratègics i la creació de noves estacions, i la liberalització del transport de viatgers (amb l’entrada de nous operadors al sistema ferroviari espanyol). El trànsit aeri ha augmentat enormement les últimes dècades, mentre que el transport marítim és el més utilitzat per al moviment de mercaderies. Pel que fa a aquest últim, Espanya ocupa una posició estratègica mundial, ja que l’estret de Gibraltar és el pas occidental de mercaderies des de i cap a la Mediterrània.

A la xarxa de carreteres segueix primant la disposició radiocèntrica i s’aposta per la consolidació de les grans rutes transeuropees. En ferrocarril s’ha donat prioritat a l’ alta velocitat per al transport de passatgers, a la xarxa de rodalies de les grans ciutats, que redueix la congestió del trànsit rodat, i al transport de mercaderies, especialment pesades. El mapa ferroviari es va desmantellar per a les zones menys densament poblades atesa la baixa rendibilitat, i avui presenten un gran dèficit d’aquestes infraestructures.

La xarxa aeroportuària està sobredimensionada. La crisi econòmica del 2008 i l’aturada de desplaçaments amb el COVID-19 dibuixarà un mapa aeri nou. Els aeroports amb més trànsit de passatgers són Madrid i Barcelona, ​​juntament amb els dels centres turístics costaners i insulars.

El transport marítim ha crescut amb el suport de la logística del transport de mercaderies en contenidors i en la posició d’Espanya, pont entre Àfrica i Europa. En el transport de mercaderies, la preeminència és als ports mediterranis, amb València i la badia d’Algesires, amb més volum de negoci.

El futur de la xarxa de transports vindrà marcat per les polítiques europees:

• Augment i consolidació del transport intermodal de mercaderies i passatgers. En mercaderies s’ha aconseguit evitar el trencament de càrrega amb els contenidors: del vaixell al ferrocarril o camió, hi ha un sol moviment de càrrega i descàrrega. En passatgers, es cerca la connexió fluida en una mateixa terminal entre avió, ferrocarril i/o cotxe.
• Consolidació de les xarxes transeuropees de transport que millorin l’eficiència econòmica.
• La millora de la mobilitat urbana que redueixi la congestió, la contaminació i millori els temps de desplaçament.

Destinació Espanya i sobretot les Illes Balears

El turisme és un motor de creixement econòmic a Espanya amb una aportació del 12% al PIB nacional i ocupa el 12% del total d’afiliats d’Espanya. La indústria turística és un dels pilars de l’economia espanyola.

Som el segon país a recepció de turistes internacionals amb prop de 82 milions el 2019, després de França, que ocupa la primera posició. D’aquests, el 35% són del Regne Unit, el 14% d’Alemanya, el 6,4% dels Països Baixos i el 6,3% de França; és a dir, més del 50% dels turistes que vénen a Espanya ho fan des de la UE per la facilitat del desplaçament de persones dins del mercat únic, així com l’avantatge de la moneda única, l’euro.

El tipus de turisme que prima és el de sol i platja: la nostra localització al sud d’Europa, amb temperatures més càlides, l’extens litoral esquitxat de platges, uns preus competitius i la seguretat del país ens han donat la primacia davant d’altres destinacions mediterrànies.

Aquest model, que ha crescut de manera imparable des de la dècada de 1960, avui s’enfronta a unes deficiències estructurals que ha d’abordar:

• L’enorme estacionalitat de l’ocupació , lligat al període estival.
• La concentració de les places hoteleres al litoral . Més del 70% dels llits d’hotel es localitzen a les costes i, d’elles, el 95% són a la Mediterrània i als arxipèlags balear i canari.
• La baixa despesa per viatger. Molts desplaçaments estan gestionats per tour operadors que ofereixen models de vacances barates en paquets de tot inclòs.

Les polítiques de les administracions per superar aquests elements van des de l’aposta per la qualitat de l’oferta turística (banderes blaves, Q de qualitat ), la ruptura de l’estacionalitat amb ofertes hivernals o turisme de “tot l’any”, la creació de noves destinacions  (turisme d’interior, senderisme, espais naturals) o la posada en valor dels productes i tradicions culturals locals com a reclam turístic.

En el cas dels servies socials ens trobamb amb una desigualtat territorial fruit de l’evolució històrica del model de desenvolupament econòmic, factor determinant de la riquesa de cada societat. A partir dels anys seixanta del segle XX, i com a conseqüència de la revolució urbà-industrial, es produeix un important creixement de Madrid, Catalunya i el País Basc. Aquest procés va incrementar les desigualtats entre les àrees urbanes i les rurals, i entre les regions industrials i turístiques davant de les agrícoles. Posteriorment, després de la crisi econòmica dels anys setanta, es va produir un creixement espectacular del sector terciari i, amb això, una reorganització dels principals eixos econòmics. Actualment, aquests s’han traslladat des de la cornisa cantàbrica cap a les regions mediterrànies, mentre que Madrid continua mantenint la importància econòmica.

Referències

• Buxaweb. Sector terciari
• Miryam Hernando Leal. Itinerario. El sector terciario. Geografía e Historia 3.º ESO Colección “Itinerarios didácticos” INTEF.
• Atlas Geográfico Nacional
• Servicios e infraestructuras. Coordinación: Emilia María Tonda Monllor, Rafael Sebastiá Alcaraz e Isaac Buzo Sánchez. Atlas didáctico IGN. NIPO (Publicaciones oficiales): 798-22-031-3 – DOI (Documentos digitales): 10.7419/162.12.2022