1. La població. Quantes persones hi ha en el món?
2. Quins són els principals indicadors demogràfics?
   1. Com i per què creix la població mundial?
3. Com es classifica la població?
4. Què és una piràmide de població?
5. Què són els moviments migratoris?
   1. Per què es produeixen les migracions?
6. La població a Europa
7. La població a Espanya i a les Illes Balears.
   1. Com es reflecteix a les diferents regions d’Espanya?
   2. Estructura demogràfica: com és la població espanyola?
   3. Les migracions exteriors.
   4. Les migracions interiors
      1. Les migracions intraurbanes
8. Bibliografia

La població. Quantes persones hi ha en el món?

Quan parlem de població, ens referim al conjunt de persones que viuen en un lloc determinat i en un període de temps concret. Pel que fa al primer d’aquests elements, cal parlar dels habitants d’un municipi, comarca, província, regió, país, continent o món, entre d’altres. Mentre que si ens referim al segon, podem establir el marc temporal que considerem oportú, si bé el més habitual és fer servir el darrer any. En definitiva, espai, temps i nombre de persones són els tres elements principals amb què treballa la demografia, la ciència encarregada d’estudiar la població. Ara bé, aquesta tasca es pot fer des de múltiples perspectives, d’entre les quals destacarem la seva evolució, característiques i estructura.

Quins són els principals indicadors demogràfics?

Els indicadors demogràfics són un conjunt de dades que ens permeten estudiar la població des d’una perspectiva numèrica, aportant informació rellevant sobre la seva evolució històrica, l’estructura i els comportaments predominants entre els membres d’una comunitat humana en un temps determinat. Aquí ens aturarem a explicar els cinc més importants —natalitat, mortalitat, fecunditat, mortalitat infantil i creixement natural—, si bé farem una referència final a les migracions.

Taxa de natalitat

Fa referència al nombre de persones nascudes a un lloc determinat al llarg d’un any. Es calcula a partir de la fórmula següent:

Taxa bruta de natalitat (Tbn) = nombre de nascuts en un any x 1000 / població total.

Taxa de mortalitat

Fa referència al nombre de persones mortes en un lloc determinat durant un any. Es calcula a partir de la fórmula següent:

Taxa bruta de mortalitat (Tbm) = nombre de morts en un any x 1000 / població total.

Creixement natural o vegetatiu

És la diferència entre el nombre de naixements i el de morts:

• Creixement vegetatiu (Cv) = nombre de nascuts – nombre de morts.

A més, aquesta dada resulta fonamental per calcular la taxa de creixement vegetatiu:

Taxa de creixement vegetatiu (Tcv) = nombre de nascuts – nombre de morts x 1000 / població total 

Taxa de fecunditat

Calcula el nombre de fills que, de mitjana, tindrà una dona durant el període de fertilitat. Per això, a més de la fórmula que ve a continuació, s’estableix una edat estàndard per al començament (14 anys) i el final (49 anys) d’aquesta etapa de la vida:

Taxa de fecunditat (Tf) = nombre de nascuts x 1000/dones entre 14 i 49 anys. 

Taxa de mortalitat infantil

Fa referència al nombre de nens i nenes morts al llarg del primer any de vida. Es calcula a partir de la fórmula següent:

Taxa de mortalitat infantil (Tmi) = nombre de víctimes mortals per sota d’un any x 1000 / nombre de nascuts vius en un any.

Ara bé, l’estudi de la població no es pot fer al marge dels moviments migratoris, és a dir, els emigrants i els immigrants. El primer d‟aquests termes fa referència als que abandonen el seu lloc d‟origen, mentre que el segon té a veure amb l‟arribada a una nova destinació de residència. És en aquest punt on té sentit parlar del saldo migratori, xifra que es calcula restant el nombre d’emigrants al d’immigrants. A més, la relació entre aquesta dada i el creixement vegetatiu ens permet trobar el creixement total:

• Creixement total = creixement vegetatiu + saldo migratori.

Com i per què creix la població mundial?

La població mundial augmenta actualment a un ritme de l’1% per any. Aquesta xifra fa referència únicament al creixement natural o vegetatiu, ja que no té sentit tenir en compte les migracions quan parlem dels habitants del planeta. Ara bé, si volguéssim conèixer quin és l‟increment demogràfic d‟una localitat, una regió, un país…, hauríem de tenir en compte també els moviments de població.

Des de l’any 2000, la població europea ha crescut menys d’un 5%, mentre que Amèrica del Sud i Àsia ho ha fet per sobre del 20%. Ara bé, la dada més sorprenent és del continent africà, on el creixement és superior al 60%. A partir d’aquestes dades, cal plantejar-se perquè la població augmenta més en uns llocs que en altres; o, més ben dit, com s’explica que als països més desenvolupats l’increment de població sigui molt inferior al dels països menys desenvolupats.

Si heu prestat atenció al llarg d’aquest recurs, és probable que ja hàgiu endevinat que això té a veure amb la transició demogràfica. No en va, mentre el món desenvolupat ja fa temps que està instal·lat al règim demogràfic modern, hi ha molts altres territoris que estan en ple canvi. D’aquesta manera, mentre a Europa la taxa de natalitat se situa lleugerament per sobre del 10, als països menys desenvolupats ronda el 30 ‰. A més, la taxa de mortalitat ha baixat de mitjana a l’11‰, per la qual cosa s’acosta progressivament a l’europea, que és d’un 9‰. En definitiva, amb una natalitat encara elevada i una mortalitat en clar descens, la conseqüència és clara: es produeix un gran increment de la població.

No obstant això, no ens podem quedar únicament amb les dades, sinó que ens hem de plantejar què condueix a uns determinats comportaments demogràfics. En el cas concret dels països menys desenvolupats, aquesta elevada natalitat és conseqüència dels següents factors:

• Hi ha una gran quantitat de població en edat jove, i això és garantia de creixement demogràfic perquè estan en edat de tenir fills.
• Per motius culturals i religiosos, la taxa de fecunditat és alta, situant-se al voltant dels quatre fills per dona.
• La manca d’una legislació en matèria de treball infantil fa que, des de molt aviat, els fills passin a ingressar beneficis econòmics a la unitat familiar en lloc de ser una despesa.

Com es classifica la població?

A l’hora de classificar la població, els criteris més rellevants per a la demografia són aquells que afecten l’edat i el sexe. Aquests permeten conèixer l’evolució d’un grup humà, les seves dinàmiques més importants i, fins i tot, predir situacions futures.

Segons la seva edat, organitzem la població en tres grups:

• Joves: De 0 a 14 anys.
• Adults: De 15 a 64 anys.
• Ancians: De més de 65 anys.

Per part seva, la classificació per sexe ens permet dividir la població entre homes i dones. Pel que fa a això, és important tenir en compte dues realitats que, si bé no són comunes a totes les regions i països, es compleixen globalment:

• El nombre de naixements del sexe masculí és més gran que el del sexe femení.
• L’esperança de vida és notablement més gran en les dones que en els homes.

Atenent l’estructura ocupacional —és a dir, la seva activitat laboral—, podem classificar la població en dos grans grups:

• Població activa. En aquest grup es troben aquelles persones que, estant en edat de treballar, tenen feina o ho estan buscant. Als primers els coneixem com a població activa ocupada i als segons com a població activa desocupada.
• Població inactiva. En aquest grup hi ha aquelles persones que, estant en edat de treballar, decideixen dedicar-se a altres tasques. És a dir, no tenen feina i ho estan buscant. Entre ells destacarien els estudiants, els prejubilats i els que decideixen romandre a casa fent tasques de la llar.

Alhora, la població activa pot estar ocupada en qualsevol dels tres sectors econòmics:

• primari: Engloba activitats relacionades amb l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça i l’explotació forestal.
• secundari: Està conformat per aquelles activitats que transformen matèries primeres en productes elaborats o semielaborats; és a dir, estaríem parlant de la indústria i l’artesania. Ara bé, també se sol incloure en aquest grup la tasca extractiva minera.
• terciari: Fa referència, fonamentalment, als serveis.

Què és una piràmide de població?

Una piràmide de població, com es pot observar a la imatge adjunta, és un gràfic organitzat de forma horitzontal per sexe i de manera vertical per edats. Aquestes últimes solen representar-se, de menor a més edat, en grups de cinc anys en un eix central, i els homes queden a l’esquerra i les dones a la dreta. Alhora, les barres horitzontals mostren la població que hi ha de cada sexe en aquest grup d’edat, i la seva longitud proporcional a la quantitat de persones.

L’organització de la població de forma gràfica a través de piràmides facilita les tasques següents a l’hora d’estudiar la demografia:

• Plasmar l’existència de desequilibris entre els sexes.
• Fer evident l’envelliment de la població.
• Descobrir les conseqüències de processos històrics com ara guerres, fams o epidèmies.
• Comparar la població de llocs diferents.

Tenint en compte la forma que adopta la piràmide en funció del sexe i dels grups d’edats, cal parlar de tres tipologies:

• Progressiva. És la piràmide pròpia dels països menys desenvolupats i es caracteritza per l’abundància de la població jove. De fet, és ampla a la base i, segons avança l’edat, es va estrenyent.
• Estacionària. És la piràmide més habitual als països que estan en fase de desenvolupament, sent la població adulta el grup predominant. De fet, a conseqüència de la disminució de la natalitat, la base presenta números molt similars als grups d’edat situats immediatament a sobre.
• Regressiva. És la piràmide més comuna als països desenvolupats, manifestant-s’hi les conseqüències d’una baixa natalitat i una alta esperança de vida. En definitiva, la seva base és més estreta que la part superior, i això porta a l’envelliment de la població.

Què són els moviments migratoris?

Anomenem migracions al conjunt de moviments de població que realitzen les persones des del lloc d’origen a un altre de diferent. Alhora, en funció de si aquests tenen lloc dins d’un mateix país o entre diferents estats, parlaríem de migracions interiors o exteriors; totes dues poden ser de caràcter temporal -és a dir, limitades a un temps concret- o indefinides.

L’indicador demogràfic associat a les migracions és el saldo migratori , que posa en relació el nombre d’emigrants amb immigrants:

• Saldo migratori = immigrants – emigrants.

La immigració fa referència als moviments de població des de la perspectiva de la destinació, mentre que s’anomena emigració al procés pel qual les persones abandonen el lloc d’origen. Per tant, un immigrant és la persona que arriba a un lloc i l’emigrant la que l’abandona.

En l’actualitat, la majoria dels emigrants procedeixen dels països menys desenvolupats, i la situació econòmica d’aquests és la causa principal del moviment de població. A això cal afegir que són els territoris que, a causa de la seva alta natalitat, estan experimentant un creixement natural més gran de població.

Per la seva banda, els principals països de destinació són els més desenvolupats, destacant Europa, Amèrica del Nord i algunes zones del Sud-est Asiàtic. A més, l’economia de les dues primeres regions necessita mà d’obra que, com a conseqüència de la baixa natalitat i l’envelliment de la població, no és possible trobar entre els autòctons.

Finalment, és important tenir en compte que aquests fluxos migratoris s’han vist afavorits en les darreres dècades pels  avenços en matèria de transports i comunicacions. D’aquesta manera, els migrants tenen més facilitats per desplaçar-se, alhora que tenen abundant informació sobre els seus llocs de destinació.

Per què es produeixen les migracions?

Els motius que porten les persones a abandonar el lloc d’origen per establir-se en un de nou són diversos i canviants al llarg del temps. També depenen molt de la regió, país o continent a què ens referim i, en la major part dels casos, no obeeixen a una única causa, sinó que es produeixen per un cúmul de causes. Entre aquestes, destacarem les següents:

• econòmiques: es relaciona amb la recerca d’unes millors condicions de vida. És a dir, les persones abandonen el seu lloc d’origen per la situació de pobresa on viuen o perquè no tenen oportunitats per trobar un lloc de treball, desplaçant-se a altres llocs on poden prosperar.
• Socials, tenen a veure amb l’atracció que exerceixen determinades destinacions, sobretot entre la població més jove. Les migracions del camp a la ciutat oa regions més dinàmiques i amb més ofertes culturals i d’oci estan fent que la població mundial s’agrupi en grans ciutats. 
• catàstrofes naturals: fenòmens com els terratrèmols, les sequeres, les inundacions, les males collites…, porten les persones a abandonar el seu lloc d’origen buscant més seguretat en noves destinacions.
• El canvi climàtic —que fa referència a canvis i variacions en els elements del clima, a mitjà-llarg termini, a causa de causes naturals i humanes— accentua els problemes que acuiten les zones en desenvolupament, amb economies agrícoles on ja són freqüents desastres naturals (com les sequeres) que periòdicament minven els ingressos. De la mateixa manera, a causa de l’escalfament global, l’ascens de les temperatures farà encara més greus els fenòmens naturals motivant la població a emigrar a altres espais on refer les seves vides.
• polítiques: a conseqüència de conflictes bèl·lics o persecucions de tipus religiós i ètnic. 

Els moviments de població tenen conseqüències, en primer lloc, per als mateixos migrants. Les persones que abandonen el lloc d’origen deixen enrere molts aspectes de la seva vida fins aleshores, així com familiars i amistats. A això cal afegir-hi la incertesa del que l’espera, que, de vegades, suposa també canviar de cultura i idioma. Lògicament, tot aquest conjunt de conseqüències negatives s’assumeixen per millorar les condicions laborals i de vida aprofitant les noves oportunitats que ofereix el lloc de destinació.

Les migracions també tenen conseqüències per a les regions d’origen i acolliment. Les primeres perden una quantitat de població, cosa que, en soler situar-se aquesta en edat laboral, suposa una pèrdua de mà d’obra. Ara bé, és força freqüent que els immigrants enviïn diners als seus familiars, augmentant així la riquesa al seu lloc d’origen . Per la seva banda, les regions que reben els migrants es beneficien de l’ arribada de treballadors i població jove, cosa que, habitualment, permet pal·liar les conseqüències de l’envelliment social.

La població a Europa

Al voltant de l’any 1900, Europa va arribar als 400 milions d’habitants, situant-se als 600 milions a principis dels anys setanta del segle XX i als 700 milions a finals d’aquesta centúria. Tot i això, des de llavors la tendència demogràfica europea és a l’estancament i, fins i tot, a la pèrdua de població. De fet, segons estimacions de l’ONU, la població d’Europa serà inferior als 650 milions d’habitants en acabar aquest segle.

Dues són les causes que estan portant a l’estancament del creixement demogràfic europeu:

• baixa fecunditat: Una de les causes és la reducció que, des del 1960, experimenta la taxa de fecunditat. De fet en aquesta dècada el nombre de fills per dona se situava lleugerament per sobre del 2,5, reduint-se a 1,7 el 1990 ia 1,5 el 2020. Segons estimacions de les Nacions Unides, aquesta xifra es mantindrà constant fins a mitjans del segle actual, per la qual cosa no s’assolirà la taxa de relleu generacional, que se situa al 2,1.
• baixa natalitat i mortalitat: La taxa de natalitat, indicador íntimament relacionat amb el que s’acaba de comentar, s’ha reduït del 10,5‰ el 2010 al 9,1‰ el 2020. Aquesta dada és, en si mateixa, molt significativa, però adquireix un valor més gran si afegim que, actualment, la taxa de mortalitat a Europa se situa per sobre de l’11%. En definitiva, una natalitat dos punts més baixa que la mortalitat ens porta a una conclusió clara: el creixement natural a Europa és negatiu.

El 2021, l’esperança de vida dels homes europeus es va situar en 77,8 anys, mentre que la de les dones era de 83,3 anys. Per tal de contextualitzar millor aquestes xifres, hem de tenir en compte que la mitjana dels dos sexes a l’Àfrica estava en 64 anys i que, dels vint països amb més esperança de vida, tretze eren europeus.

Evidentment, això és una bona notícia per a Europa. Ara bé, si la relacionem amb la caiguda de la fecunditat i de la natalitat, a allò que ens condueix és a un progressiu envelliment de la societat. De fet, el 2021 els més grans de 65 anys eren ja una cinquena part de la població del continent.

El desenvolupament econòmic dels països europeus, les oportunitats laborals, l’estabilitat política i les condicions de vida favorables, han portat a un increment dels fluxos migratoris cap al continent les darreres dècades. A més, com a conseqüència del que s’ha explicat anteriorment, la mateixa Europa necessita població jove i, sobretot, treballadors.

Ara bé, els migrants no només arriben per motius econòmics, sinó que els països europeus també s’han convertit en el lloc de destinació de nombrosos refugiats. Els conflictes bèl·lics i les persecucions ètniques, polítiques i religioses han portat milers de persones a les fronteres d’Europa.

Finalment, cal fer referència als moviments de població dins del propi continent, que s’han vist facilitats per la lliure circulació de persones dins dels països que formen la Unió Europea.

La població a Espanya i a les Illes Balears.

Espanya té uns 47 milions d’habitants. Ara bé, on i com viuen els espanyols?

Els espanyols prefereixen viure a les ciutats. En especial, a les grans àrees urbanes, les que tenen més de 500 000 habitants, perquè acullen gairebé la meitat de la població. I dins d’aquestes, destaquen les àrees metropolitanes de Madrid i de Barcelona. Entre totes dues concentren una quarta part del total de la població espanyola.

Tret d’excepcions, com Madrid, Saragossa o Valladolid, la major part de la població a Espanya viu a municipis del litoral o a prop de la costa formant corredors com l’eix mediterrani, l’eix atlàntic, l’eix del Guadalquivir o l’eix de l’Ebre.

La distribució provincial reforça aquesta idea: a més de Madrid, les províncies més poblades són les del litoral mediterrani i alguna del litoral cantàbric. La comunitat autònoma més poblada a Espanya és, doncs, Andalusia, seguida de Catalunya, la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana.

Com es reflecteix a les diferents regions d’Espanya?

La diferència conceptual entre població absoluta i relativa és que el primer compte tots els habitants d’un territori i el segon els posa en relació amb la superfície. La població relativa també s’anomena densitat de població i es calcula dividint el nombre de persones entre els quilòmetres quadrats del territori de referència.

A nivell municipal, les ciutats són els espais més densos. A les grans ciutats espanyoles hi viuen més de 5000 habitants per quilòmetre quadrat, davant dels municipis rurals escassament habitats, amb densitats inferiors a 30 habitants per quilòmetre quadrat.

Atès que la mida de les províncies a Espanya és relativament similar, però no el volum de població, resulta que les dues províncies més densament poblades són Madrid i Barcelona, amb més de 700 habitants per quilòmetre quadrat. A l’extrem oposat, les províncies menys poblades com Terol i Sòria, són també les menys denses: menys de 10 habitants per quilòmetre quadrat.

Comunitats autònomes uniprovincials com Madrid o aquelles de mida reduïda com el País Basc són les que tenen més densitat de població (a més de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla). La resta de les comunitats autònomes de l’interior (Aragó, Castella-la Manxa, Extremadura i Castella i Lleó) es caracteritzen per la feblesa demogràfica, ja que la densitat mitjana de tot aquest ampli espai és inferior a 30 habitants per quilòmetre quadrat.

Estructura demogràfica: com és la població espanyola?

La població està envellint progressivament i això depèn fonamentalment de la reducció progressiva de les taxes de natalitat. La relació entre la natalitat i la mortalitat condiciona l’estructura demogràfica d’un territori.

A l’hora d’analitzar la demografia espanyola, cal tenir en compte, en primer lloc, tot el que s’ha comentat per al cas europeu. No en va, per la seva situació geogràfica, relacions diplomàtiques, cultura i costums, Espanya es veu influenciada i participa d’un context molt concret. De fet, és un dels vint països del món amb més esperança de vida.

A partir d’aquí, la conclusió és senzilla: Espanya és un país amb unes taxes de fecunditat i natalitat baixes, una alta esperança de vida i, en conseqüència, amb una població cada cop més envellida. A més, pel seu nivell de vida i desenvolupament econòmic, és un país amb un saldo migratori positiu.

Després de mostrar el panorama general de la demografia espanyola, ens aturarem en una sèrie de dades rellevants:

• creixement natural: En els darrers anys, Espanya ha passat a tenir un creixement natural negatiu. A més, les previsions indiquen que aquesta situació es mantindrà els propers anys, podent arribar als -100.000 habitants en els primers anys de la dècada de 2030.
• taxa de natalitat se situa lleugerament per sota del 8‰; és a dir, més d‟un punt per sota de l‟europea. A més, la mitjana d’edat del primer fill de les dones espanyoles és als 32 anys, sent 31 la del continent.
• taxa de mortalitat també és inferior a la mitjana europea, estant lleugerament per sota del 10‰. En aquest punt cal recordar que Europa superava l’11‰.

Ara bé, tot i tenir un creixement natural negatiu, la població espanyola no ha deixat d’augmentar des del 2016. Això és conseqüència dels fluxos migratoris, els països d’Amèrica del Sud i el Marroc són els principals emissors d’emigrants. Això ha permès que Espanya creixés mig milió d’habitants a l’últim lustre, situant-se la població actual a les 47.500.000 persones.

L’índex d’envelliment mostra la relació entre ancians i nens. Hi ha províncies a Espanya, especialment a Galícia, Astúries i Castella i Lleó, on el nombre de gent gran triplica o gairebé triplica el de nens. Per contra, hi ha províncies que tenen una estructura demogràfica més rejovenida, com les províncies del litoral a Andalusia, la Regió de Múrcia, les Canàries i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, per exemple.

Els percentatges de població menor de 15 anys, i de població més gran de 65 anys, respecte al total, permeten entendre millor l’estructura de la població per edats, la seva natalitat i mortalitat o els processos de rejoveniment o envelliment.

Els dos mapes anteriors mostren que les províncies amb un alt percentatge de població jove són les que tenen un baix percentatge de població anciana, per exemple, les del litoral mediterrani o Guadalajara, per la seva proximitat a Madrid. I viceversa, les províncies molt envellides són les que es caracteritzen per baixos percentatges de població infantil i alt percentatge de població anciana. Aquestes es localitzen a l’interior peninsular, especialment al nord-oest.

Les migracions exteriors.

Les migracions exteriors fan referència a aquells moviments migratoris en què se superen els límits d’un territori o un país, i constitueixen un fenomen de gran repercussió a la història d’Espanya (tant pel nombre de persones implicades en els moviments, com pel canvi sociodemogràfic esdevingut).

Espanya sempre ha estat lloc de pas, sortida i establiment de grups humans a causa de la seva situació geogràfica estratègica (ha suposat una via de contacte entre Europa i Àfrica, i entre Europa i Amèrica —principalment Llatinoamèrica).

D’altra banda, en un món globalitzat les migracions suposen un vector de transformació socioeconòmica i de les relacions entre els Estats.

Al llarg de la història, s’observen canvis, tant a la direcció com a la intensitat dels fluxos. En els apartats següents veurem xifres actuals d’aquest fenomen a nivell mundial i coneixerem l’evolució a Espanya al llarg del temps, entre d’altres aspectes.

Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), el 2020 hi havia al món prop de 281 milions de migrants internacionals (un 78% eren persones en edat de treballar). Tot i que la xifra sembla molt important, només suposa el 3,6% de la població mundial. Això és, de manera general, que de cada 100 habitants 3,6 són migrants internacionals.

A la taula de dades s’observa el creixement important en el nombre de migrants internacionals, que en 50 anys s’ha multiplicat aproximadament per 3,32. Tot i això, tenint en compte el creixement de la població, el percentatge de migrants respecte a la població mundial només ha passat del 2,3 % al 3,6 %, cosa que constitueix una minoria de la població total. En general, la majoria de les persones que migren no traspassa les fronteres internacionals (és a dir, romanen al seu país de naixement). (Informe sobre les Migracions al Món, 2022).

D’altra banda, el nombre de persones desplaçades dins i fora del seu país d’origen és cada vegada més gran a causa de diferents motius: conflictes bèl·lics, violència, inestabilitat política o econòmica, desastres relacionats amb el clima, etc. El 2022, hi havia uns 117 milions de persones desplaçades al món (incloent-hi refugiats —35,3 milions—, sol·licitants d’asil —5,4 milions—, desplaçats interns —71,2 milions— i altres amb necessitat de protecció internacional —5,2 milions—) i el nombre de sol·licitants d’ asil va augmentar un 30 % entre 202. 2024 )

Atenent la població de migrants internacionals per regions de les Nacions Unides, destaca Europa com a principal destinació. Això ho podem comprovar al següent gràfic, que mostra el nombre de migrants internacionals que resideix a les diferents regions entre els anys 2005 i 2020.

Les migracions interiors

Es consideren així els moviments de població ocorreguts dins d’entitats polític administratives amb un elevat grau d’autonomia, com ara països, regions, etc.

A Espanya, l’any 2022 es van produir 1 725 546 canvis de municipi, cosa que significa un 3,6 % de la població que residia al país en aquell moment. D’aquests, gairebé un 40% van ser migracions a municipis d’una altra província –aquestes són les migracions interprovincials– i aproximadament un 30% més va canviar de comunitat o ciutat autònoma.

Si considerem només la població que estava residint a Espanya durant tot l’any 2022, la majoria (un 96,8%) ho va fer al mateix municipi. El 2% va canviar de municipi dins de la mateixa província —es tracta de migracions intraprovincials— i un 0,3% va canviar de província dins de la mateixa comunitat autònoma. D’altra banda, gairebé un 1% va canviar de comunitat autònoma. (INE, 2022)

D’altra banda, el 2023, només un 44 % de la població residia al mateix municipi on havia nascut i el 22 % a un altre municipi de la mateixa província. (INE, Cens de població, 2023 )

Això ens indica que hi ha una gran mobilitat migratòria interior i ressalta la importància de les migracions interiors.

En general, el moviment de redistribució interior de la població a Espanya ha estat un fenomen recurrent. Aquest fet ha contribuït a la despoblació de l’interior peninsular (amb l’excepció de l’àrea urbana de Madrid), en benefici d’un creixement de la població a la costa i als arxipèlags. Cal destacar l’ èxode rural massiu, produït des de finals del segle XIX, des del món rural (particularment des de les zones menys afavorides) cap a les ciutats (especialment les més grans demogràfic, on s’estava duent a terme el procés de modernització econòmica associat a la industrialització), creixent aquestes amb gran intensitat i les seves perifèries urbanes. Més tard, a la dècada dels 80 del segle XX, els moviments camp-ciutat van disminuir (els espais rurals ja estaven molt despoblats i envellits, per la qual cosa sortia un menor nombre de persones). A partir de llavors, tenen més pes les migracions entre municipis i dins d’ells (inter i intramunicipals), i fins i tot entre les àrees urbanes o dins (inter i intraurbanes).

Madrid i Barcelona són les províncies que emeten un volum més gran de moviments migratoris cap a la resta del país. Tot i això, en termes relatius, la taxa migratòria de totes dues està per sota de la mitjana del conjunt nacional. Una situació semblant passa a València, Alacant, Sevilla i Màlaga, que també experimenten un gran volum de sortides, però el percentatge respecte al total és baix. Per contra, les ciutats autònomes i algunes províncies de l’interior situades properes a l’àrea metropolitana de Madrid (com Guadalajara, Toledo i Àvila) no generen un gran nombre de moviments a altres províncies, però sí que presenten una taxa d’emigració elevada.

Les províncies que més entrades registren són pràcticament les mateixes que les que més emeten; és a dir, Madrid i Barcelona. Tot seguit, les Illes Balears, Màlaga, Alacant i València. Si atenem la taxa immigratòria, Guadalajara i Toledo (a l’entorn metropolità de Madrid) i les ciutats autònomes són les que superen el 2% en volum d’entrades.

Les migracions intraurbanes

Una àrea urbana es pot definir, a grans trets, com a espai geogràfic conformat per una ciutat i la seva àrea d’influència. Aquesta pot estar constituïda per un o més municipis que mantenen relacions socioeconòmiques entre ells i on un mínim del 15 % dels seus residents ocupats està treballant a la ciutat, encara que per a municipis petits els percentatges són majors. A més, cal que hi hagi contigüitat.

Podem consultar la delimitació de les àrees urbanes espanyoles al visualitzador SIU (Sistema d’Informació Urbana) , elaborades pel Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana.

Una part important de les migracions interiors són de curt abast i especialment destaquen les que es produeixen dins de les àrees urbanes pròpies (entre municipis d’una mateixa àrea urbana). Aquestes són realitzades per persones que abandonen la ciutat a la recerca d’una nova residència situada a municipis propers i/o bé comunicats amb ella, i es poden originar per diverses causes:

• La cerca de preus de l’habitatge més barats que els que ofereix la ciutat.
• El canvi a municipis ben dotats de serveis, però ubicats en entorns més naturals (allunyats del trànsit, el soroll, la contaminació atmosfèrica, etc.).
• La cerca de llocs de residència propers o bé comunicats amb el lloc de treball.

Moviments pendulars: Hi ha un tipus de desplaçament de la població que es realitza principalment dins de les àrees urbanes, i és aquell que es produeix diàriament entre la «llar-lloc de treball/lloc d’estudi-llar». Es tracta de viatges diaris d’anada i tornada i s’anomenen moviments pendulars. Aquests desplaçaments no suposen un canvi de residència, per la qual cosa no es consideren moviments migratoris com a tal, però sí que tenen un fort impacte al territori (per exemple, requereixen de bones infraestructures de transports).

Bibliografia

• Carlos González Martínez. Itinerario. La población. Geografía e Historia. 3.º ESOColección “Itinerarios didácticos”
• Población / Migraciones. Coordinación: Emilia María Tonda Monllor, Rafael Sebastiá Alcaraz e Isaac Buzo Sánchez. Atlas didáctico IGN. NIPO (Publicaciones oficiales): 798-22-031-3 – DOI (Documentos digitales): 10.7419/162.12.2022