1. El pes del sector secundari a l’economia
2. La indústria
3. Localització industrial: factors i deslocalització
4. Fonts d’energia: tipus i importància
   • Els problemes energètics
5. La mineria: definició i problemes actuals
   • El futur de la mineria
6. Les grans regions industrials del món
7. El sector secundari a Europa
8. El sector secundari a Espanya

Les activitats del sector secundari s’encarreguen de transformar les primeres matèries en béns per al seu ús o en productes semielaborats per a la seva utilització en un nou procés de transformació.

Dins aquestes activitats destaquem:

• La indústria: s’encarrega de transformar les primeres matèries en béns, gràcies a maquinària i mà d’obra.
• La construcció: s’encarrega de formar estructures i infraestructures necessàries per desenvolupar les activitats.
• La mineria: consisteix en l’extracció i l’explotació dels minerals i combustibles fòssils.
• Les fonts d’energia: s’encarrega de donar la potència necessària per al funcionament de les diferents activitats.

El pes del sector secundari a l’economia

El pes del sector secundari a l’economia d’un país està molt relacionat amb el percentatge de població activa que treballa en aquest sector. Per fer-nos una idea, analitzem una sèrie de dades de la importància d’aquest sector a l’economia mundial, de la Unió Europea i d’Espanya.

A la Unió Europea la importància dels sectors econòmics es resumeix en: 

• Sector primari: 4%
• Sector secundari: 25%
• Sector terciari: 71%

A Espanya, segons l’Institut d’Estadística Nacional, podem observar com la distribució dels sectors econòmics afecta de la manera següent:

• Població activa: 23.000.000 de persones.
• Sector primari: 4,1%
• Sector secundari: 20,5%
• Sector terciari: 75,4%

Sens dubte, la importància d’aquest sector secundari ha anat minvant amb el pas del temps a favor del sector terciari, però és una de les bases per al funcionament de la societat i l’economia d’aquesta centúria. A més, la reconversió d’aquest sector cap a les noves tecnologies i les noves necessitats sorgides per l’avenç de les comunicacions continuen fent una peça clau per a l’economia de qualsevol país del segle XXI.

La indústria

La necessitat de transformar les primeres matèries que la naturalesa atorgava en productes més elaborats ha existit sempre en la història de la humanitat. Aquesta labor era realitzada per artesans, però era lenta, costosa de realitzar i cara per vendre. Per això, quan els avenços tècnics i els invents del segle XIX van permetre una productivitat més gran de l’artesania, transformant els productes de forma més ràpida, barata i accessible a tothom, va suposar una autèntica revolució: la revolució industrial. Des de llavors, l’evolució de la humanitat va arribar a cotes mai sospitades i la velocitat de creixement de les societats va ser imparable.  

La indústria, gràcies a la maquinària i la mà d’obra, transforma primeres matèries per al seu ús posterior.

Factors que influeixen en la indústria:

• Físics: instal·lacions, maquinària, matèries primeres i energia. Ciutats properes als llocs d’obtenció de matèries primeres o amb bones xarxes de comunicació per transportar-les de manera ràpida, així com que afavoreixin la sortida dels productes per al mercat són llocs idonis per a la seva ubicació. No podem oblidar que les zones que també permetin menys inversió a l’hora de construir les fàbriques per les seves característiques geogràfiques també són punts a favor. 
• Econòmics: diners privats o públic. Les ajudes econòmiques que els governs puguin aportar, exempcions d’impostos i les facilitats a l’hora d’invertir influeixen força en el desenvolupament.
• Polítics: legislació i intervenció possible de l’Estat. Els estats que tenen polítiques socials que permetin mesures que col·laborin en moments de crisi, exempcions fiscals a les empreses i les llibertats legislatives que els governs puguin atorgar a les directives empresarials influeixen en el tipus d’indústria i el desenvolupament.
• Humans: mà d’obra segons els llocs. La quantitat de mà d’obra disposada a treballar a les cadenes de producció per certs salaris o l’atracció d’aquestes ciutats per aconseguir certs llocs de treball (caps de producció, enginyers, assessors, economistes, etc.) també són determinants.

Tipus d’indústria:

La indústria sol classificar-se de diferents maneres:

Segons la quantitat de matèria primera: 

Pesada: Empra grans quantitats de matèries primeres per elaborar els seus productes en instal·lacions d’enormes dimensions: siderúrgia, metal·lúrgia, etc.)

Semilleugera: Necessita instal·lacions de grans dimensions per generar productes de dimensions considerables com automòbils, vaixells o grans electrodomèstics que s’utilitzen en altres indústries.

Lleugera: En instal·lacions de menors dimensions poden transformar matèries primeres en objectes de consum, com ara la indústria de la moda i el calçat, la indústria cosmètica, l’alimentària o la indústria de la joguina. Els seus productes es destinen a la venda directa per al consum

Segons els destinataris dels productes:

De base: Inicia el procés de transformació de recursos naturals en productes semielaborats que després utilitzen altres indústries. Exemples d’indústria de base són la siderúrgica, la metal·lúrgica o la petroquímica, la química bàsica o l’extractiva.

Béns d’equipament: Treballa amb productes semielaborats. Produeix peces i maquinària per a altres indústries. Exemples d’aquest tipus d’indústria són la metal·lomecànica, la de l’alumini o la de materials de construcció.

Béns de consum: Produeix articles per al mercat final (adreçats al consumidor). Per exemple, la indústria automobilística, tèxtil, del moble, farmacèutica o electrònica.

Altres classificacions atenen el seu nivell dinnovació, diferenciant entre indústries tradicionals i indústries tecnològiques.

Formes d’organització industrial

La producció industrial es pot desenvolupar a diferents escales. Quan ens referim a un mercat local on la demanda és reduïda i els avenços tecnològics escassos, ens trobem amb les formes més bàsiques de producció industrial,  com ara tallers de petites empreses familiars. Per contra, quan ens referim al mercat mundial i als sectors de tecnologia més avançada, ens referim a multinacionals, hòldings empresarials i grans firmes que cotitzen en borsa i mouen idees, capitals, béns i persones d’un lloc a un altre del planeta contínuament. Entre l’un i l’altre, se situen les empreses de mida mitjana o gran, que produeixen per al mercat nacional o per a l’exportació a altres països, però no disposen dels mitjans ni de les estructures dels exemples anteriors. 

Segons la mida:

• Microempresa: entre 1 i 10 treballadors.
• Petita empresa: entre 10 i 50 treballadors.
• Mitjana empresa: entre 50 i 250 treballadors.
• Gran empresa: més de 250 treballadors.

Segons el producte que treballi:

• Química
• Alimentària
• Tèxtil
• Automòbil
• Metal·lúrgica
• Etc.

Localització industrial: factors i deslocalització

La ubicació de les indústries no es deu a accions fortuïtes, ni aïllades, sinó que segueix uns patrons o necessitats que fan que hi hagi una dispersió de les àrees industrials segons una sèrie de factors de localització:

1. Factors físics:

• La proximitat de les matèries primeres davant de les fàbriques per abaratir costos de transport.
• La proximitat de les fonts denergia.
• La topografia del lloc perquè sigui més fàcil i barata la construcció d’infraestructures industrials.
• La facilitat per a la conservació del medi ambient .

2. Factors humans:

• La mà d’obra. La quantitat de treballadors, la qualitat i la qualificació i els seus salaris són aspectes molt importants per tenir en compte.
• La proximitat dels mercats per a la posterior venda dels productes, encara que cada vegada importa menys a la societat global i tecnològica en què vivim.
• Les estructures de comunicació i els mitjans de transport per traslladar les matèries primeres i els productes elaborats.
• El capital o diners per invertir a la indústria. Això és el que explica la bretxa industrial dels països del Nord davant dels del Sud, molt més pobres i amb menys pressupost per a la inversió.
• La política dels països i la legislació poden facilitar o complicar la instal·lació d’empreses.

Aquests fets han facilitat allò que s’anomena la deslocalització industrial.  És a dir, el trasllat d’empreses a altres països, normalment en vies de desenvolupament, a la recerca de més beneficis i la reducció de despeses. Actualment, ha disminuït molt la importància de factors com la proximitat de recursos, fonts d’energia o mercats, perquè les noves tecnologies i la globalització de la societat permeten produir en una part del món per vendre a l’altra punta.

L’inici de la deslocalització és causat per l’existència d’escassa legislació laboral i l’abundant mà d’obra barata a països menys desenvolupats, on s’ubiquen les fàbriques, cosa que permet allunyar la direcció de les empreses que es troben als països desenvolupats i augmentant la diferenciació econòmica entre el Nord i el Sud. Això comporta una sèrie de conseqüències:

• Positives:
  • La necessitat de la reconversió industrial a països més desenvolupats , apostant per empreses dedicades a sectors més estratègics i específics com l’alta tecnologia.
  • Creixement econòmic dels països menys desenvolupats , entrant en el joc econòmic de la globalització i aconseguint la seva industrialització.
• Negatives:
  • Augment de la desocupació als països desenvolupats pel trasllat de fàbriques.
  • Abusos en les condicions laborals dels treballadors de les fàbriques a països més pobres.

Sens dubte, les conseqüències negatives s’han d’erradicar amb la cooperació i la participació d’organismes supranacionals que vetllen per les millores dels treballadors, obligant a una legislació justa per al desenvolupament dels mercats globals.

Fonts d’energia: tipus i importància

Les fonts denergia són els recursos que ens proporciona la naturalesa dels que obtenim energia per poder produir treball mecànic, llum, calor, etc. 

Podem diferenciar entre dos tipus de fonts denergia:

1. No renovables : s’obtenen de recursos limitats, i localitzats a zones molt concretes del món, per la qual cosa es poden esgotar.

• Carbó: mineral obtingut de la descomposició de vegetals que, per combustió, produeix energia.
• Petroli:  és un combustible fòssil, líquid oliós i barreja d’hidrocarburs que es produeix a l’interior de la terra amb el pas del temps. D’ell, se n’obté força amb la combustió.
• Gas natural:  font d’energia fòssil, una barreja d’hidrocarburs gasosos lleugers, del qual es pot obtenir potència amb la combustió.
• Energia nuclear (urani): energia obtinguda a través de la força provocada per la fusió (unió) o fissió (separació) d’àtoms.

2. Renovables : són il·limitades i inesgotables perquè les pròpies forces de la natura són les encarregades de proporcionar-les. El problema principal és l’alt cost de les infraestructures per obtenir energia. Són:

• Eòlica: aprofitament de la força del vent.
• Solar: obtenció denergia a través de la força obtinguda per la llum solar.
• Hidràulica: energia obtinguda mitjançant la potència del moviment de l’aigua.
• Geotèrmica:  benefici energètic de la calor de linterior de la Terra.
• Mareomotriu: obtenció d’energia pel moviment del mar a través de les marees.
• Biomassa: extracció d’energia a través de la crema de matèries orgàniques.

La importància de les fonts d’energia a la societat actual és molt gran, ja que fem servir gran quantitat d’aparells i maquinària, no només en sectors productius, sinó en el dia a dia de la nostra vida. Per això, és fonamental trobar la manera de fer servir l’energia de manera més eficient, sense perdre poder energètic, cercant l’estalvi de recursos, una menor contaminació i el desenvolupament sostenible . 

Es defineix “el desenvolupament sostenible com la satisfacció de “les necessitats de la generació present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”.Informe titulat «El nostre futur comú» de 1987, Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament

Per assolir aquest desenvolupament sostenible que permeti al món continuar satisfent les necessitats de les generacions següents, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) planteja una sèrie d’objectius, els anomenats Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) , com la igualtat de gènere, una educació de qualitat, pobresa i fam zero i accions pel clima . Sens dubte, lús de fonts renovables, leficiència dels recursos i la cura al medi ambient són els reptes per al futur.

Els problemes energètics

Des del començament de la Revolució Industrial a finals del segle XVIII, les fonts d’energia van ser claus pel seu desenvolupament. La proximitat de mines respecte a la indústria primer i, en esgotar-se aquestes, la necessitat de trobar noves localitzacions de mines amb minerals (carbó primer, petroli després) van ser un dels principals motius que també va impulsar la colonització al segle XIX. Al segle XX, algunes guerres i suports a certs governs amagaven així mateix la necessitat d’obtenir certes fonts d’energia.

A les dècades de 1950 i 1960, el consum energètic va ser molt intens per aconseguir el creixement econòmic després de la II Guerra Mundial. En aquell temps hi havia una estreta relació entre els indicadors de benestar econòmic de les societats i el consum d’energia. Van sorgir, així, estudis que indicaven que, de seguir amb aquells hàbits de consum, es produiria un esgotament del petroli disponible a les albors del segle XXI.

L’augment dels preus del barril de petroli  a la dècada de 1970, va portar a una forta crisi energètica i econòmica que va repercutir de forma més notable als països en vies de desenvolupament.

Va sorgir el que coneixem com a “problema energètic”, el concepte d’estalvi energètic i la necessitat de millorar els rendiments en els processos de producció, transport i consum d’energia. A partir de llavors, van rebre un fort impuls les fonts d’energia alternatives als combustibles fòssils per solucionar  la contaminació mediambiental, obligant a introduir costos elevats afegits, a causa de la necessitat d’incorporar mesures per a la  reducció de l’impacte ambiental.

Per tant, els principals reptes dels problemes energètics els podem resumir a:

• La necessitat de l’estalvi energètic.
• L’obligació de millorar els rendiments a la producció i el consum d’energia.
• La importància de evitar la contaminació del medi ambient.
• La cerca d’un desenvolupament sostenible que permeti la continuïtat del nivell de producció i eviti l’esgotament dels recursos.
• La necessitat de buscar fonts d’energies alternatives, netes i inesgotables.
• Els problemes polítics sorgits pel control de fonts denergia, principalment no renovables.
• L’encariment dels processos industrials per reconvertir-los en la cerca de les millors indicades anteriorment.

La mineria: definició i problemes actuals

La mineria és l’activitat econòmica encarregada de l’obtenció i l’extracció de minerals i combustibles fòssils. Si bé és cert que treballa amb matèries primeres i, per tant, hauria de pertànyer al sector primari, la seva forta relació amb la indústria fa que se la consideri una activitat més de secundària.

Els tipus de mines que ens trobem són:

• A cel obert: mines que són a la superfície ia l’aire lliure.

• Subterrànies: mines amb túnels excavats a l’interior de l’escorça terrestre per obtenir minerals.

• Torres de prospecció: poden ser a terra o mar i barregen els tipus anteriors perquè, doncs, si bé les torres són a la superfície, l’obtenció dels combustibles fòssils es realitza a l’interior de la terra. Principalment s’utilitzen per obtenir petroli i gas.

Els productes que més se solen extreure a les mines són:

• Per a l’energia : petroli, gas, urani i carbó.
• Per a la metal·lúrgia (treball del metall): ferro, coure, plom, bauseta.
• No metàl·lics : fosfats, nitrats i sals potàssiques per a usos en fertilitzants, principalment.

Els principals problemes i reptes amb què es troba la mineria són:

• L’esgotament de les mines, sobretot a Europa. Això fa que hi hagi un gran nombre en funcionament en països en vies de desenvolupament o subdesenvolupats, ja que han començat la seva explotació molt més tard.
• La contaminació generada pels residus (relau) creats en els processos d’extracció i obtenció d’aquests productes, afectant el medi ambient i la salut de les poblacions properes a les mines.
• La reconversió del sector quan s’esgoten les mines o per evitar l’alt percentatge de desocupació en una zona minera, aconseguint adaptar-se a canvis a l’economia de la zona.

El futur de la mineria

Quan parlem de mineria sempre ens remuntem a temps passats i la veiem com un sector endarrerit i obsolet. Ni molt menys! Els productes que s’obtenen de les mines són molt necessaris actualment com a combustibles, per a l’obtenció de materials de construcció, joies o per a les noves tecnologies.

Per això, el sector miner ha de tenir en compte diversos aspectes per al futur:

• La necessària rehabilitació dels espais afectats pel sector per a la convivència ambiental i la reutilització, per exemple, al sector turístic.
• La mineria és un sector que atrau inversió i fixa població a petites localitats perquè genera ocupació. Amb tot, cal tenir en compte que aquest pot ser temporal perquè depèn del possible esgotament i sempre s’haurien de pensar en opcions de continuïtat de l’economia de la zona quan això passi.
• Cal tenir en compte els productes que s’utilitzen per la indústria al segle XXI i els estudis sobre l’ús de minerals en noves composicions o materials per als aparells electrònics.
• El sector tecnològic ha de ser el tercer eix vertebrador en un triangle econòmic al costat de la indústria i la mineria de cara a un futur pròsper per a aquests sectors.

En conclusió, l’activitat minera s’ha de reconvertir cap al turisme als països on s’estan esgotant les mines. A més, cal cercar l’extracció d’un altre tipus de productes més utilitzats a la indústria tecnològica. En aquells llocs on el sector miner continua sent un dels principals, normalment països en vies de desenvolupament o subdesenvolupament, caldria buscar l’equilibri entre explotació i cura del medi ambient, amb acords internacionals i el suport d’organismes supranacionals.

Les grans regions industrials del món

La distribució de les regions industrials al món és desigual i asimètrica, distingint entre zones més riques i modernes, diverses en activitats i respectuoses amb el medi ambient; mentre hi ha altres zones amb escassa activitat industrial, més dispersa i influïda pels recursos naturals locals.

No obstant això, una regió industrial és aquella on el pes d’aquest tipus d’activitats a l’economia és molt superior a la resta de sectors, emprant la majoria de la població activa i influint a l’àrea geogràfica propera.

A l’hora d’exposar les grans regions industrials del món distingirem entre:

1. Zones industrials tradicionals: són els països que primer van emergir després de la Revolució Industrial i continuen entre les principals regions.

• Europa: el Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i Espanya són l’àrea industrial més important d’Europa, però amb zones molt localitzades a cada país. Les activitats en aquest sector més importants són les dedicades al transport (automòbil, vaixells i avions), biotecnologia, acer, química, aliments i tèxtil.
• Estats Units: centrada a l’àrea nord-est, destacant la indústria automobilística i la dedicada a les noves tecnologies, sobretot la biotecnologia i la nanotecnologia.
• Japó: aquest país es dedica a generar els béns d’equip necessaris per a altres empreses, així com tot allò relacionat amb l’alta tecnologia. Des dels darrers anys del segle XX pateix una desacceleració industrial per la competència d’altres països asiàtics, però es manté com un dels principals motors industrials del món.

2. Zones industrials emergents a les darreres dècades del segle XX.

• BRICS : són els països amb lideratge a la seva àrea d’influència i el creixement del qual al sector secundari es desenvolupa des de la dècada de 1970.
  • Brasil: és el primer país d’Amèrica del Sud que destaca amb força a la indústria, el que està relacionat amb la seva riquesa en recursos naturals com minerals, petroli i gas. També destaca a l’aeronàutica.
  • Rússia: hem de tenir en compte que aquesta zona es podria considerar com a tradicional pel desenvolupament industrial de l’antiga URSS, però els esdeveniments polítics viscuts des del 1989 i la seva evolució econòmica posterior la situen entre aquests països. Les fàbriques de sector metal·lúrgic (acer, alumini, níquel), la indústria química, l’automobilística i l’electrònica en són els eixos principals.
  • Índia: les principals  indústries  són els tèxtils, aliments processats, productes químics, equips de transport, acer, ciment, petroli, programari i medicaments. Aquest país es va independitzar el 1951 i des de llavors s’ha bolcat a la indústria com a eix econòmic del país.
  • Xina: amb més del 40% del PIB del país, la indústria xinesa és la base de l’economia del país, basada en la biomedicina, productes petroquímics, automòbil, acer i tot allò relacionat amb l’electrònica i les comunicacions.
  • Sud-àfrica: destaquen les indústries  de productes químics, aliments processats i begudes, equipament de transport i metal·lúrgiques del ferro i de l’acer. 
• Els “tigres o dracs asiàtics” (Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong i Singapur): són països la industrialització dels quals ha estat extraordinària des de la dècada de 1960, en gran mesura, per la quantitat de mà d’obra i la seva situació estratègica de cara al mar, amb exempcions fiscals i aranzelàries, així com una legislació laboral molt procliu per a les empreses. 

3. Regions industrials d’altres continents.

Molts d’aquests països comencen la modernització econòmica i industrial a la dècada dels 80-90 del segle XX. Destaquem:

• Austràlia: la quantitat de recursos energètics i minerals que tenen han ajudat a desenvolupar les indústries siderúrgiques, metal·lúrgiques, tèxtils i agroalimentàries.
• Mèxic: ràpidament s’ha posat com a tercera potència a Amèrica, després dels Estats Units i el Brasil, destacant en activitats relacionades amb la construcció, begudes i aliments i petroquímiques (maquillatge).
• Països d’Amèrica del Sud: unint-se al desenvolupament industrial del Brasil, s’han centrat en l’extracció de minerals i petroli, així com en tot allò relatiu a l’activitat agroindustrial.
• Àfrica: els països costaners de la Mediterrània són els més ben situats per créixer gràcies a la deslocalització d’empreses europees. Tot i això, s’espera que aquest continent acabi sent la fàbrica del món tal com és ara la Xina, ja que la seva riquesa en recursos, mà d’obra i legislacions laborals laxes fan que siguin moltes les multinacionals les que mirin cap al continent africà, el desenvolupament del qual industrial serà en aquest segle XXI.

El sector secundari a Europa

Europa es caracteritza per una indústria potent; no en va, la industrialització va sorgir i es va desenvolupar als països europeus per, des d’allà, exportar-la a la resta del món.

La utilització de les fonts energètiques de forma tecnificada i els grans jaciments miners del continent, crucials als primers moments de la Revolució Industrial, són també característiques del sector secundari a Europa. Cal, així, tenir en compte que, en aquest continent, hi ha gran quantitat de primeres matèries, encara que no les suficients per alimentar tot l’entramat industrial. A més, hi ha gran dependència del petroli per a aquests sectors, que l’han d’importar i depenen, per tant, dels preus dels venedors.

Tot i això, Europa produeix gran part dels béns de consum del món destacant en la indústria dels metalls, les relacionades amb els transports (automòbil, aeronàutica i naval) i les indústries lleugeres.

La indústria als països europeus sempre ha estat molt localitzada a certes ciutats, de manera que el sector està centralitzat en zones molt concretes:  Manchester-Liverpool al Regne Unit; la zona del Ruhr a Alemanya; Madrid-Catalunya a Espanya; eix des de Rotterdam a Milà, etc.

Les àrees industrials on destaca Europa són els tradicionals com la metal·lúrgia i la siderúrgia,  però bolcades cap a la producció de béns d’equip, i altres indústries com les dedicades al món dels transports. L’automòbil, l’aeronàutica i la construcció naval també són pilars a l’economia europea.

Les indústries productores de béns de consum es porten el palmell en el desig de  millorar la competitivitat  de la seva indústria a escala mundial  i augmentar la seva autonomia i resiliència, segons les polítiques dutes a terme per la Unió Europea.

Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, Espanya i els Països Baixos concentren el 70% del PIB total i el 30% de l’ocupació del sector. Aquestes indústries compten amb una important inversió de capital que permet un elevat nivell tecnològic i una elevada productivitat.  Conviuen grans empreses amb altres petites i mitjanes (pimes) encara que la tendència actual és augmentar la competitivitat mitjançant fusions i acords per poder competir al mercat.

Podem destacar diverses zones industrials:

• La zona central dEuropa amb les primeres regions industrialitzats. Podríem dibuixar una zona que aniria des de Manchester a Milà, passant pel Rurh, com s’observa al mapa.
• Els territoris mediterranis que es van industrialitzar després, dependents d’empreses estrangeres però amb gran pes de la indústria a les seves economies, com passa a Espanya i Itàlia.
• Els països de l’est d’Europa que, a través de la deslocalització de les fàbriques, comencen a créixer en aquest sector per tenir més mà d’obra, qualificada i més barata, augmentant els beneficis de les empreses.

Regne Unit, bressol de la Revolució Industrial, en ple procés de sortida de la Unió Europea, planteja la qüestió sobre el desenvolupament industrial al continent i en aquest conjunt de països després d’aquesta ruptura econòmica i política. Sens dubte, aquest esdeveniment marcarà l’economia europea, i fins i tot mundial, ja que hem d’observar com afectarà en tots els àmbits aquesta desunió, que debilita Europa i pot donar ales a països en vies de desenvolupament que puguin veure’s beneficiats per aquesta circumstància. Només el temps ens podrà treure de dubtes!

Tot i això, Europa viu una dicotomia molt diferenciada entre els països del continent, ja que tenim els països tradicionalment més rics i pròspers que s’han d’enfrontar a una reconversió industrial, basada en la tecnologia i en el control de les direccions de les empreses. Mentrestant, hi ha països recent ingressats a la Unió Europea, que són els que estan acollint les deslocalitzacions de fàbriques que acudeixen a aquests països per la mà d’obra més barata.

El sector secundari a Espanya

Pel que fa al sector industrial espanyol, ens trobam davant una concentració industrial en tres grans zones que suposen aproximadament el 50 % del volum total de negocis del sector industrial, i que esdevé una localització molt irregular:

• L’eix de la vall de l’Ebre connecta les indústries del País Basc i Catalunya a través de Saragossa i Logronyo. A més a més, aquest eix es vincula amb l’àrea de Madrid.
• L’eix del Mediterrani uneix les activitats industrials de la Regió de Múrcia, la Comunitat Valenciana i Catalunya. Aquest eix arriba fins a França i connecta amb el del Mediterrani europeu, que arriba fins al nord d’Itàlia, i, per la vall del Roine, amb les regions industrials més actives d’Europa.
• L’àrea industrial de Madrid atrau per la capitalitat de l’estat i per la centralitat de la península i la xarxa de comunicacions, a sectors d’alta tecnologia i inversions estrangeres.

Altres zones a destacar de la localització industrial són:

• Andalusia al volum de negocis de la indústria espanyola és del 10%. Les indústries es localitzen a Sevilla, Cadis i Huelva.
• La cornisa cantàbrica i Galícia aporten un 10 % del volum de negoci industrial, basat en la siderúrgia i els productes metàl·lics. Malgrat que presenten zones molt actives, hi ha àrees discontínues sense industrialitzar.
• El centre peninsular, amb una mica més del 40 % del territori espanyol, a dures penes supera el 10 % del volum industrial de l’estat, destacant Valladolid i Burgos.
• Les Illes Canàries i les Balears (vegeu el punt següent): tenen un pes industrial menor.

La indústria se sol agrupar a àrees de la perifèria. Els polígons industrials són espais planificats per acollir, principalment, l’activitat industrial i per aquest motiu es localitzen a terrenys de la perifèria de les ciutats , amb terrenys més econòmics i vies de comunicació més bones. Hi solen predominar fàbriques i magatzems. Els parcs científics o tecnològics concentren empreses dedicades a la tecnologia, en què és fonamental la mà d’obra altament qualificada, l’R+D+I i la transferència de coneixement entre empreses, centres d’investigació i universitats.

La crisi viscuda a la dècada del 1970 va obligar a una reconversió de la indústria espanyola duta a terme per l’Estat democràtic nounat. Els sectors energètics, tèxtil, siderúrgic i químic van ser els més afectats. Tot i això, la regionalització o la concentració industrial en certes zones d’Espanya ha continuat sent la característica principal del país, on les zones perifèriques, a excepció de Madrid, continuen sent les zones preferides per a la instal·lació d’indústries.

A més, la globalització que vivim actualment ha obligat a la tecnificació de les indústries a Espanya per poder competir, si bé el sector industrial també s’ha vist afectat per la deslocalització industrial a la recerca de més beneficis de les empreses, que acudeixen a zones amb mà més barata. Per això, els governs d’Espanya busquen una reindustrialització amb millores en infraestructures mitjançant ajuts i exempcions fiscals per evitar la marxa d’empreses del país.

Actualment, les activitats que formen part del sector són molt diverses, i van des de l’alimentació, begudes i tabac (26,2% del total de la xifra de negocis del subsector) i material de transport (16,9%), fins a la indústria tèxtil, confecció, cuir i calçat (3,5%). Es tracta d’una activitat clau al sector exportador: gairebé un 30% de les vendes es van destinar a l’estranger, dos terços de les quals van anar a la UE. Tot plegat, l’economia espanyola disposa d’un teixit industrial divers, exportador i de productivitat elevada.

En el cas espanyol també hi destaca el sector de la construcció entès com el procés d’armat d’una estructura tant per fer un habitatge, un edifici o infraestructures. És un sector clau en l’economia d’un país perquè té una gran capacitat de generar llocs de treball.

La construcció, la renovació i la modernització d’infraestructures estimula la creació d’ocupació directa i indirecta, des d’enginyers i arquitectes fins a pintors i fusters, i feines relacionades amb les finances, les assegurances i el transport; a més, dinamitza moltes altres activitats (educatives, sanitàries, culturals…).

L’obra pública inclou la construcció d’infraestructures i equipaments per a l’activitat quotidiana necessària de la societat a iniciaiva i finançament de les administracions públiques: hospitals, escoles, biblioteques, autovies, ferrocarrils, ports, aeroports…)

L’obra privada inclou la construcció de cases, fàbriques, centres comercials, naus industrials, etc. Les iniciatives privades de construcció, sobretot les relacionades amb l’habitatge, només prosperen quan s’esperen beneficis de la seva edificació i comercialització, cosa que evidencia que es té confiança en el creixement econòmic.

A Espanya, des de la dècada del 1990, la construcció d’habitatges ha esdevingut en el gran impulsor del sector de la construcció. Els canvis demogràfics (augment de la població jove i arribada d’immigrants) i socials (increment del nombre de llars familiars), juntament amb la relativa facilitat amb què es concedien les hipoteques, varen afavorir el creixement de la demanda d’habitatges i, per tant, la seva construcció. Aquesta demanda creixent també va ser una font d’especulació, perquè l’increment constant de preus va fer que la compravenda d’un habitatge fos considerada una fórmula per obtenir beneficis ràpids, donant lloc a la bombolla immobiliària.

La indústria espanyola presenta diversos problemes de competitivitat respecte a l’economia internacional, com per exemple, la productivitat industrial és inferior a la de la Unió Europea i un nivell d’inversió en R+D+I insuficient.

Les principals empreses d’automòbils, maquinària elèctrica, aparells electrodomèstics i productes farmacèutics fabriquen amb patents estrangeres, que són una bona font d’ingressos per als països que les creen, però una despesa enorme per a països com ara Espanya, que han de pagar per la seva aplicació.

El sector secundari a les Illes Balears

A les Balears no ha existit mai una tradició industrial potent, per mor de l’escassetat de matèries primeres, el factor de la insularitat en els costs de transport i en la comercialització i l’escassa població existent abans de l’explosió del turisme.

Des de l’arribada del turisme, la indústria balear es va dedicar als subsectors lligats al sector turístic: construcció, transformats metàl·lics, fusteria i indústria alimentària i està molt dirigida al consum intern

La indústria balear es concentra a Mallorca i a Menorca i les empreses productives solen estar situades a prop dels nuclis urbans, en polígons industrials.

A partir de la dècada del 1980 hi va haver un procés de desindustrialització que va afectar els sectors tradicionals, sobretot la pell i el calçat.

La principal activitat industrial balear és la construcció relacionada amb el creixement turístic, amb l’obra pública i l’habitatge públic.

Bibliografia

• Buxaweb.cat. Sector secundari
• Manuel Salvador Jorge. Itinerario. El sector secundario. Geografía e Historia 3.º ESO. Colección “Itinerarios didácticos” INTEF.
• Sector secundario e industrial Coordinación: Emilia María Tonda Monllor, Rafael Sebastiá Alcaraz e Isaac Buzo Sánchez. Atlas didáctico IGN. NIPO (Publicaciones oficiales): 798-22-031-3 – DOI (Documentos digitales): 10.7419/162.12.2022