1. Què és un Estat i quines són les seves funcions?
   • L’exercici de la democràcia
   • Els estats democràtics
   • Els estats no democràtics i els règims híbrids
   • L’Estat i la globalització
   • Quina diferència hi ha entre un Estat centralitzat i un Estat descentralitzat?
2. Com es relacionen els països del món?
   • Països desenvolupats vs. països subdesenvolupats
   • Hi ha conflictes entre els estats?
   • Tipus de conflictes
3. D’un món bipolar a un món multipolar

En aquesta unitat estudiarem com està organitzat políticament el món: països democràtics i no democràtics, formes de govern i organitzacions supraestatals, etc. L’estat està format per institucions que apliquen les lleis i competències d’un territori per regular la vida de les persones que hi viuen. El territori és l’àrea geogràfica sota l’autoritat de l’estat que està limitada per fronteres. Tothom a l’estat té els drets i obligacions.

Abans de començar, definim conceptes claus

ÈTNIA: Agrupació natural d’individus que presenten unes característiques comunes i que viuen en el mateix territori.

NACIÓ: Conjunt d’individus que comparteixen una història, uns costums, una llengua, unes tradicions, una cultura, etc.) que els atorguen un sentit d’unitat i de diferència respecte d’altres comunitats, i que volen participar amb una organització política pròpia de la identitat nacional.

ESTAT: organització política independent que exerceix el seu poder sobre un territori delimitat per unes fronteres i habitat per una població determinada.

• Estats uninacionals: formats per una sola nació o ètnia. Ex: Islàndia, Àustria, Andorra, Portugal, etc.
• Estats plurinacionals: formats per diverses comunitats ja siguin nacions (Suïssa, Regne Unit o Espanya) o ètnies (República Democràtica del Congo).

PAÍS: és un territori sobre el qual habiten grups humans que tenen una organització

Què és un Estat i quines són les seves funcions?

Un Estat és el conjunt d’institucions creades per organitzar la vida i l’activitat de les persones que viuen en un mateix territori i que estan governades per unes mateixes lleis sota un mateix poder.

Els estats posseeixen un territori sobre el qual exerceixen el seu poder. El territori estatal acostuma a estar ben delimitat per fronteres, si bé també cal incloure el sol i subsol, l’espai aeri, les aigües territorials i les ambaixades i resta de representacions diplomàtiques.

La població està sotmesa al poder i a les lleis de l’Estat: tenen una sèrie de drets i d’obligacions que afecten per igual tots els ciutadans. Poden conviure persones de cultures i nacionalitats diferents dins d’unes mateixes fronteres.

La sobirania és la capacitat que té un estat d’exercir el seu poder en un territori concret i dins de les seves fronteres. És a dir, l’autoritat exclusiva d’exercir el poder.

En l’exercici de la seva sobirania o poder, l’Estat realitza diverses funcions:

• Estableix les lleis (Parlament), que regulen les relacions socials, i vetlla pel seu compliment (poder judicial).
• Controla l’ordre interior (policia) i la seguretat exterior (exèrcit).
• Dirigeix la política exterior.
• Recapta els impostos, dirigeix l’economia i finança serveis i infraestructures públiques.

Cal no confondre Estat amb govern. Un estat és atemporal i està format per institucions que per si mateixes gràcies a un conjunt de funcionaris que treballen per a l’administració. El Govern està format pel conjunt d’individus que temporalment exerciran l’orientació política (quines decisions ha de prendre) d’un estat.

Ara bé és possible que hi hagi estats que no siguin capaços de complir amb les seves funcions: no controlen el territori ni defensen els seus ciutadans o tampoc poden oferir serveis bàsics a la ciutadania. En aquests casos, parlam d’estats fallits, que pateixen un buit de poder el qual és aprofitat per grups paramilitars, guerrilles i trames de crim organitzat per substituir l’Estat en diverses o en la totalitat de les funcions.

L’exercici de la democràcia

Un Estat és democràtic si els ciutadans i ciutadanes participen en les tasques de govern i se celebren eleccions lliures. En una democràcia, la sobirania (l’exercici del poder) resideix en el poble, que elegeix els governants.

Les democràcies són els Estats de dret, és a dir, els qui accedeixen al poder no el poden exercir lliurement, sinó que ho han de fer respectant el marc legal de la Constitució.

La Constitució és la llei bàsica d’un estat i determina la forma de govern, estableix els drets i els deures dels ciutadans i defineix les institucions i el funcionament de l’Estat.

La democràcia és:

• Directa quan els ciutadans prenen les decisions, reunits en assemblea o a través d’un referèndum.
• Representativa si els ciutadans voten en les eleccions els qui prendran les decisions i exerciran la sobirania en nom dels ciutadans.

Les eleccions democràtiques han de ser lliures, plurals, fer-se per sufragi universal i periòdiques. Els ciutadans solen participar en la política per mitjà dels partits polítics, que presenten els seus programes i les seves candidatures per tal de ser elegits en les eleccions.

La divisió de poders pretén que cap institució no acapari el poder.

• El Parlament elabora i vota les lleis (funció legislativa).
• El Govern determina la política a seguir per l’Estat i l’aplica a través de l’Administració (funció executiva).
• El poder judicial (tribunals) aplica les lleis (funció judicial).

Els estats democràtics

Els Estats democràtics presenten diverses modalitats:

• Monarquies i repúbliques. A les monarquies parlamentàries, la màxima autoritat és el Rei, però la sobirania la té el poble. A les repúbliques parlamentàries, les funcions de cap d’Estat les exerceix el president de la República.
• Estats liberals i Estats socials. Un Estat liberal procura no interferir en l’economia de les empreses ni en les relacions socials. Un Estat social defensa la necessitat d’intervenir en alguns àmbits econòmics i socials.
• Estats centralistes i Estats descentralitzats. Un Estat és centralitzat si les decisions que afecten els territoris integrants de l’Estat les pren el Govern central. Un Estat és descentralitzat si comparteix el poder amb els diferents territoris que l’integren, delegant algunes de les seves competències. No obstant això, també pot existir un estat centralitzat però amb una certa descentralització administrativa a l’hora de gestionar les decisions que pren en exclusiva el govern central.

Els estats no democràtics i els règims híbrids

La monarquia absoluta. És aquella en què el Rei concentra tot el poder o elegeix directament les persones que han d’exercir aquestes funcions al seu nom.

La dictadura. És un règim en el qual una persona, amb el suport d’un partit polític, grup ètnic o exèrcit, governa amb un poder absolut.

Els règims anomenats híbrids (o falses democràcies) són règims polítics que es consideren democràtics, però que no compleixen un o diversos dels requisits bàsics de tota democràcia: pluralitat de partits, respecte als drets humans, transparència electoral, Llibertat d’expressió i separació de poders. A més, la Constitució es manipula segons els interessos del poder.

L’Estat i la globalització

Els Estats es desenvolupen en relació amb d’altres; per això, molts dels problemes que sorgeixen els afecten de manera semblant i només es poden arribar a solucionar amb una actuació coordinada. Per tant, s’han creat i constituït organitzacions supranacionals, continentals o regionals. Les organitzacions supranacionals, continentals o regionals fan una tasca important de coordinació política, de desenvolupament econòmic i tecnològic o de promoció de la salut, l’educació i la pau. També se signen tractats, convencions o declaracions.

Les organitzacions supranacionals són d’àmbit mundial, com l’Organització de les Nacions Unides (ONU), o d’àmbit continental o regional, com ara l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), la Unió Europea (UE) i la Lliga Àrab.

Quina diferència hi ha entre un Estat centralitzat i un Estat descentralitzat?

Un Estat centralitzat és aquell en què l’ administració central governa tot el territori estatal, si bé, alhora, hi poden haver institucions de caràcter regional i local, encara que sotmeses a la presa de decisions de l’administració central.

D’aquesta manera, un Estat centralitzat assumeix totes les competències d’un país , mentre que les seves institucions regionals i locals no tenen autonomia per prendre una sèrie de decisions com ara la contractació dels seus treballadors públics, és a dir, per a la contractació dels seus funcionaris .

Aquest tipus d’Estat té com a precedent la forma d’organització territorial d’un estat de sobirania absoluta, com la monarquia francesa del “Rei Sol” Lluís XIV, exemple també de la concentració de poders legislatiu, executiu i judicial. Es tracta d’un model d’Estat centralitzat que evoluciona a un model de sobirania nacional on els seus representants són elegits per la població.

Altres exemples d’Estat centralitzat de la nostra història recent són els règims totalitaris de Hitler a Alemanya, Mussolini a Itàlia, Stalin a l’URSS i Francisco Franco a Espanya, caracteritzats per la concentració de poders a la seva persona, a més d’una violenta repressió.

Tot i això, el model d’Estat centralitzat no implica que no pugui ser un Estat democràtic . Avui dia, exemples dels Estats centralitzats són França, Egipte, Portugal i Equador.

Per la seva banda, un Estat descentralitzat és aquell en què la constitució delega a les institucions territorials una sèrie de competències (poders) en diferents matèries, com ara les competències en matèria d’educació, sanitat, transport, justícia, entre d’altres. Tot i aquesta delegació del poder a administracions territorials, hi ha el principi de subsidiarietat, és a dir, l’Estat central pot treballar en equip amb l’àrea regional en competències delegades, molt útil per abordar el desenvolupament integral del país, per exemple, a la millora dels mitjans de transports.

De la mateixa manera que l’administració central compta amb les pròpies institucions, l’organització de cada territori està administrada amb institucions pròpies com són els parlaments, governs autonòmics, tribunals de justícia, ajuntaments, etc. sent els seus representants polítics elegits per la població del seu territori.

Un precedent de la forma d’Estat descentralitzat el trobem a l’ Imperi romà: en lloc de tractar de controlar totes les ciutats, va fragmentar el territori conquerit a províncies. Aquest model responia al principi divide et impera (divideix i venceràs), estratègia utilitzada per controlar el territori sota domini romà, alhora que va aconseguir evitar l’organització de diferents grups darrere d’un objectiu comú davant del poder central, Roma. A més d’evitar possibles revoltes, amb aquesta estratègia l’Imperi romà va aconseguir una organització territorial lleial a Roma, ja que cada ciutat havia de competir per aconseguir la ciutadania romana i així obtenir una sèrie de privilegis.

Dins aquest tipus d’Estat descentralitzat, diferenciar-ne dos tipus:

• Estat autonòmic, és a dir, l’Estat comparteix amb les comunitats autònomes una sèrie de tasques organitzatives. Exemples d‟aquest model autonòmic són Espanya i Itàlia.
• Estat federal , és a dir, l’Estat està format per una sèrie de governs federals, amb les seves pròpies institucions, però amb un govern comú a totes. Exemples d’aquest model federal són Alemanya, Estats Units i Brasil.

L’organització política d’Espanya

El territori espanyol s’erigeix com un Estat, que ja saps és la institució política bàsica a nivell mundial, amb unes fronteres oficials reconegudes internacionalment i una sèrie d’organismes encarregats de l’autogovern.

La Constitució de 1978 és la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol i constitueix el centre del sistema polític. La Constitució defineix Espanya com una nació indissoluble, que garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren. La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària, amb una monarca hereditari, on el rei és el cap de l’estat, però el parlament tria el govern. Avui el rei és el fill de Joan Carles, Felip VI.

La sobirania nacional resideix al poble, del qual emanen els poders de l’Estat. La separació de poders assegura que cap autoritat té massa poder respecte dels altres. La Constitució divideix el poder en tres branques:

• Poder legislatiu : el poder de fer lleis, que té el parlament. El Parlament espanyol s’anomena Corts Generals. Els ciutadans participen en la política a través dels partits polítics. La seva missió és aprovar la investidura del cap del president del govern espanyol, aprovar les lleis que proposen i controlar l’acció de govern. Hi ha dues cambres: el Congrés dels Diputats i el Senat.
  • El Congrés dels Diputats amb 350 membres, elegits per votació popular en llistes de bloc per representació proporcional per a un mandat de quatre anys (2 per cada província espanyola, excepte Ceuta i Melilla que compten amb un sol diputat cada una) Els 248 diputats restants es van repartint en funció de la població amb dret a vot i de les províncies. Les Illes Balears, que té una sola província, elegeix a 8 diputats. Les seves funcions són examinar tots els projectes i proposicions de llei, corresponent al Senat el dret de veto o d’esmena sobre el text elaborat pel Congrés i reservant-s’hi la decisió definitiva després d’un nou examen. Així mateix, el Congrés atorga la investidura del president del Govern.
  • Senat amb 259 escons dels quals 208 són elegits directament per votació popular, utilitzant un mètode de votació limitada, i els altres 51 designats per les legislatures autonòmiques per exercir també mandats de quatre anys. Els electors elegeixen els membres d’aquestes cambres cada quatre anys. El Senat compta amb 264 senadors. Cada província elegeix 4 senadors. A més Mallorca s’elegeix 2, Menorca 1 i Eivissa- Formentera 1, fins a un total de 208. Cada CCAA designa 1 senador autonòmic i després té dret a tenir 1 senador per cada 1 milió d’habitants. Les Illes Balears compten, per tant, amb dos senadors autonòmics. És la Cambra de representació territorial.

• Poder executiu: és la branca del poder d’aplicar les lleis, que recau en el govern. Correspon al Govern, el qual està format per President, vicepresidents, si escau, i Ministres (entre altres) i tots formen part del Consell de Ministres. El president/a del Govern és elegit al Congrés (d’acord amb el procediment establert a la Constitució) i nomenat pel Rei. Exerceix la funció executiva (executa les lleis) i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i les lleis. Dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat.
• Poder judicial: La justícia emana del poble i és administrada en representació del Rei pels jutges i magistrats del Poder Judicial. Té la funció de garantir el compliment de la llei per part de les institucions i de la ciutadania i actua en cas d’incompliment. Aquesta funció es realitza amb independència i imparcialitat. El poder per fer complir les lleis, que tenen els jutges i els tribunals que són independents de les altres branques del poder. A més de les audiències provicials i dels Tribunals Superiors a cada comunitat autonòma, El poder judicial compta el Consell General del Poder judicial (CGPJ), que és l’òrgan de govern del Poder Judicial d’Espanya. La seva principal funció és vetllar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats enfront dels altres poders de l’Estat. A més a més, cal destacar el paper de dos tribunals especials:
  • El Tribunal Suprem és la instància jurisdiccional més alta de l’Estat i té jurisdicció a tot el territori estatal, , que és potestat del 
  • El Tribunal Constitucional és intèrpret suprem de la Constitució, independent de la resta d’òrgans constitucionals, que no forma part del Poder Judicial i té la potestat de resoldre els assumptes que afecten les garanties constitucionals.

L’organització territorial d’Espanya

L’actual organització territorial espanyola, recollida a la Constitució, s’estructura a través de diferents unitats administratives, que corresponen a diferents escales: comunitats autònomes, províncies i municipis.

La Constitució espanyola va ratificar el desembre de 1978. La Constitució reconeix el dret a formar comunitats autònomes. Espanya s’estructura organitzativament com l’anomenat Estat de les Autonomies i és un dels països més descentralitzats d’Europa.

Les comunitats autònomes tenen certa autonomia financera, així com capacitat d’autogovern en les matèries següents:

• Executiva (cadascuna compta amb el seu govern autonòmic)
• Legislativa (tenen parlaments, amb diverses denominacions)
• De gestió de l’administració judicial de l’Estat

La llei institucional bàsica de cada comunitat autònoma és l’Estatut d’autonomia. Els Estatuts d’Autonomia estableixen el nom de la comunitat d’acord amb la seva identitat històrica i contemporània, els límits dels seus territoris, el nom i l’organització de les institucions de govern i els drets de què gaudeixen segons la constitució. Els estatuts d’autonomia recullen les institucions, els seus símbols les normes i les competències per les quals es regeixen cada comunitat autònoma dins els límits que estableix la Constitució, en funció de les quals rep els recursos econòmics necessaris per exercir-les.

Entre les competències més importants, podem destacar l’ordenació del territori i la gestió dels serveis sanitaris, educatius i socials. Per aconseguir coherència territorial, hi ha instruments de cooperació entre comunitats autònomes i entre aquestes i l’Estat. En cas de discrepàncies se sotmeten a l’arbitratge del Tribunal Constitucional.

L’Estat espanyol es divideix en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes, sent tots dos grups la divisió administrativa més alta o de primer ordre del país.

Així totes les comunitats autònomes tenen els seus propis parlaments elegits, governs, administracions públiques, pressupostos i recursos. Els sistemes sanitaris i educatius, entre d’altres, són gestionats per les comunitats espanyoles, ia més, el País Basc i Navarra també gestionen les seves pròpies finances públiques a partir de disposicions forals. A Catalunya, el País Basc, Navarra i les Canàries, un cos de policia autònom de ple dret substitueix algunes funcions de la policia estatal (Mossos d’Esquadra, Ertzaintza, Policía Foral/Foruzaingoa i Policía Canària).

El territori espanyol està dividit en 50 províncies. Les províncies estan formades per diversos municipis i divideixen Espanya en regions més petites, que també són àrees electorals, i ajuda als municipis a millorar els serveis que ofereix als ciutadans. Les províncies són territoris constituïts per l’agrupació de diversos municipis. L’administració provincial és una divisió territorial i, alhora, un ens local (les diputacions provincials).

La Diputació provincial o entitat equivalent és l’encarregada de coordinar i, si escau, prestar municipals per als municipis menors de 20.000 habitants. En el cas de les Illes Balears no exixteix diputació provincial sinó que les seves funcions són exercides pels diferents Consells Insulars: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Els municipis són l’òrgan administratiu més bàsic. L’administració municipal resol els problemes locals dels ciutadans. Un ajuntament governa cada municipi amb un alcalde o alcaldessa.

Els municipis obtenen els recusos econòmics per desenvolupar les seves funcions per mitjà dels imposts propis o dels que, segons el volum i les necessitats de la població, els cedeix l’Estat o la Comunitat Autònoma d’entre els que recapten. A partir d’aquests ingressos poden fer front a diferents serveis municipals que estan regulats en funció de la seva població i dels possibles nuclis existents dins el municipi. A Espanya hi ha 8131 municipis.

A Espanya, les competències dels municipis estan regulades principalment per la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local (LBRL), modificada posteriorment per la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL). A la taula següent es poden veure les diferents competències o serveis municipals a què han de fer front els diferents municipis espanyols

Població	Competències o serveis municipals
Tots els municipis	Enllumenat públic, Cementiri, Recollida de residus, Neteja viària, Abastament domiciliari d’aigua potable, Clavegueram, Accés als nuclis de població, Pavimentació de les vies públiques, Control d’aliments i begudes.
+ de 5.000 habitants	Tots els serveis anteriors a més de Parcs públics, Biblioteca pública, Mercat i Tractament de residus.
+ de 20.000 habitants	Tots els serveis anteriors a més de Protecció civil, Prevenció i extinció d’incendis (servei de bombers), Instal·lacions esportives d’ús públic, Avaluació i informació de situacions de necessitat social i atenció immediata a persones en situació o risc d’exclusió social (Serveis socials) i Transport col·lectiu urbà de viatgers i escorxador municipal
+ de 50.000 habitants	Tots els serveis anteriors a més d’Ordenació, gestió i execució del trànsit de vehicles i persones en vies urbanes i mobilitat urbana, Protecció del medi ambient i de la salubritat pública, Prevenció i extinció d’incendis (servei propi o mancomunat), Promoció i gestió d’habitatge i Promoció del turisme.

No obstant això, són molts els municipis que ofereixen més serveis municipals dels que els pertoca per llei, sense tenir en compte que l’Estat només pot donar ajuts per finançar els serveis municipals contemplats a la llei. Igualment algun serveis són cars i per aix+o alguns municipis opten per mancomunar els serveis com ara el servei de recollida de fems, serveis socials i aigua, tal com fan els municipis del pla de Mallorca que estan mancomunats.

A més de les competències obligatòries, els municipis també poden assumir competències pròpies addicionals (com ara urbanisme, seguretat ciutadana, cultura, etc.) i competències delegades per l’Estat o la Comunitat Autònoma corresponent. Totes aquestes competències es regulen sota els principis d’eficàcia, descentralització i sostenibilitat financera.

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears

Les Illes Balears es varen constituir comunitat autònoma mitjançant l’aprovació, el 1983, del seu Estatut d’Autonomia, en la qual es regulen les competències autonòmiques corresponents a la nostra Comunitat i el funcionament de les institucions de govern. L’any 2007 es va aprovar i va entrar en vigor la reforma de l’Estatut balear.

L’Estatut d’Autonomia assegura que la nostra Comunitat té competències exclusives en diverses àrees:

• Organització i funcionament de les institucions pròpies
• Alteracions dels termes municipals i denominació oficial dels municipis i topònims.
• Ordenació del territori, incloent-hi el litoral, l’urbanisme i l’habitatge.
• Obres públiques dins el territori de la comunitat autònoma que no siguin d’interès general de l’Estat.
• Ferrocarrils, carreteres i camins. Ports, aeroports i heliports no qualificats d’interès general per l’Estat,
• Agricultura, ramaderia, pesca i caça
• Cultura, patrimoni, arxius i biblioteques
• Dret civil de les Illes Balears

Els poders de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears s’exerceixen per mitjà de les seves institucions d’autogovern:

• El Parlament de les Illes balears
• El Govern de les Illes Balears
• La presidència de la Comunitat Autònoma
• Els Consells Insulars: actualment hi ha el de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, aquuest darrer es va separar del d’Eivissa després de la reforma de l’estatut del 2007.

L’arxipèlag balear és constituït per les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera i Dragonera. Totes aquestes illes constitueixen una sola província, formada per l’agrupació dels seus municipis. La província de les Illes Balears s’organitza en 67 municipis, formats per 315 localitats. Les Balears tenen capacitat per organitzar el seu territori en mancomunitats i comarques.

La Unió Europea

La Unió Europea és una entitat geopolítica que cobreix una gran part del continent europeu. Es basa en nombrosos tractats i ha sofert ampliacions que l’han portat de 6 estats membres a 28, la majoria dels estats d’Europa.

A part de les idees de federació, confederació o unió duanera, com la crida de 1946 de Winston Churchill per uns “Estats Units d’Europa”, el desenvolupament original de la Unió Europea es basava en un fonament supranacional que “faria la guerra impensable”. materialment impossible”. i reforçar la democràcia entre els seus membres tal com van establir Robert Schumann i altres líders a la Declaració Schumann (1950) i la Declaració d’Europa (1951). Aquest principi va estar al cor de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) (1951), el Tractat de París (1951) i més tard el Tractat de Roma. (1958) que va establir la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA). La CECA va expirar l’any 2002, mentre que la CEEA manté una identitat jurídica diferent tot i compartir membres i institucions.

Després del Tractat de Maastricht (1992), l’ECC es convertirà en la Unió Europea amb el sistema de pilars, el seu exclusiu exteriors i interiors juntament amb la Comunitat Europea. A causa d’aquest tractat:

• Es va establir un mercat comú únic. L’any 2002, l’euro (moneda oficial europea) va entrar en circulació a la zona euro
• Tots els ciutadans de la UE van rebre la ciutadania europea.
• Tots els estats membres de la UE van adoptar un nivell social i una política cultural, educativa i ambiental
• El Tractat de Maastricht ha estat modificat pels tractats d’ Amsterdam (1997), Niça (2001) i Lisboa (2007).

La Unió Europea té institucions supranacionals que presideixen els diferents estats:

El Consell Europeu està format pels caps d’estat o de govern dels estats membres de la UE i defineix la direcció política general i les prioritats de la UE.

El Consell de la Unió Europea: està format pels ministres de cada UE. Poden adoptar lleis i coordinar polítiques.

El Parlament Europeu representa els ciutadans de la UE. Estan formats per eurodiputats que estan agrupats per partits polítics, no per estats. És elegit democràticament per sufragi universal. El Parlament té una funció legislativa i aprova les lleis de la UE i el pressupost de la UE, juntament amb el Consell de la Unió Europea. També controlen la Comissió Europea.

La Comissió Europea està formada per un comissari de cada estat de la UE. Tenen les funcions executives: vetlla pel compliment dels acords i tractats, gestió del pressupost de la UE.

Per assolir aquests objectius, la UE ha creat altres institucions europees:

• El Tribunal de Justícia de la Unió Europea que ostenta la potestat judicial i vetlla perquè respectin i s’acabin les lleis de la UE.
• El Defensor del Poble és per als ciutadans de la UE que consideren que han estat tractats injustament per qualsevol institució europea.
• El Banc Central Europeu està format per un president, un vicepresident i els governadors dels bancs centrals nacionals de tots els països de la UE.
• La Unió Econòmica i Monetària (UEM) és la integració de diversos països membres de la UE en un mercat comú que utilitza una moneda única, l’euro, des de 1999 (pràcticament) i 2002 (físicament). En aquest mercat es respecta la llibertat de circulació de mercaderies, serveis, persones i capitals.

De la mateixa manera, pretenen implementar una política comercial comuna amb països que no pertanyen a aquest mercat comú.

Les negociacions per a l’entrada d’Espanya a la CEE van començar l’any 1979. Això va durar set anys, temps durant els quals l’economia espanyola va haver d’adaptar-se a l’economia dominant europea. Des de la integració d’Espanya a Europa l’any 1986, el país ha experimentat un important desenvolupament social i econòmic gràcies als fons de la UE. Els projectes a Espanya finançats per la UE inclouen xarxes de carreteres i ferrocarrils d’alta velocitat, programes educatius i sanitaris, la restauració d’edificis històrics i la construcció de conjunts culturals.

Qualsevol país que pot les condicions per ser membre sol·licitar-se. Aquestes condicions es coneixen com els “criteris de Copenhaguen” i inclouen una economia de lliure mercat, una democràcia estable i un estat de dret, i l’acceptació de tota la legislació de la UE, inclòs l’euro.

En el referèndum del 2016 el poble del Regne Unit va votar a favor de sortir de la Unió Europea. El Regne Unit ha abandonat la UE el 31 de gener de 2020. Aquest procés es coneix com a Brexit.

Com es financen els Estats i per què és important?

Us heu preguntat mai d’on surten els diners per pagar els professors, construir hospitals, mantenir les carreteres o garantir la seguretat? La resposta és senzilla: dels nostres impostos!

Tots els Estats, siguin grans o petits, necessiten diners per oferir serveis públics als seus ciutadans i ciutadanes. Aquests diners no apareixen per art de màgia. Principalment, els governs obtenen els seus ingressos a través de:

1. Impostos: Són la font principal i més important. Els impostos són diners que paguem a l’administració (sigui l’Estat central, les regions o els ajuntaments) sense rebre res a canvi directament, però que serveixen per finançar serveis que ens beneficien a tots (educació, sanitat, transport, justícia…). Més endavant veurem que n’hi ha de molts tipus!
2. Taxes: Són pagaments que fem per utilitzar un servei públic concret (per exemple, la taxa per obtenir el DNI, per la recollida d’escombraries, o per matricular-se a la universitat pública). A diferència dels impostos, aquí sí que hi ha una contraprestació directa.
3. Cotitzacions socials: Són diners que paguem (tant treballadors com empreses) per finançar la Seguretat Social, que ens cobreix en casos de malaltia, jubilació, atur, etc.
4. Altres ingressos: Com la venda de béns públics, els beneficis d’empreses públiques (si n’hi ha), multes, o fons que puguin rebre d’altres organitzacions (com la Unió Europea).

El cas d’Espanya: Un sistema amb moltes capes

Espanya és un Estat social i democràtic de Dret, i això vol dir que té un compromís molt fort amb els serveis públics i el benestar de les persones. El seu sistema de finançament és una mica complex perquè no tots els diners van a parar al mateix lloc. Tenim tres “nivells” principals que recapten i gestionen diners:

1. L’Estat Central: A través del Ministeri d’Hisenda i l’Agència Tributària, recapta els impostos més grans i importants (com l’IRPF sobre els nostres salaris, l’IVA sobre el que comprem, o l’Impost de Societats de les empreses). Aquests diners serveixen per finançar la sanitat, l’educació (en part), les pensions, les infraestructures generals, la defensa, etc.
2. Les Comunitats Autònomes: Com la nostra, les Illes Balears. Espanya és un “Estat de les Autonomies”, i això significa que les Comunitats Autònomes tenen moltes competències importants, com la gestió de la sanitat, l’educació, els serveis socials o el transport. Per finançar aquests serveis, reben una part dels impostos que recapta l’Estat central, i a més, tenen la capacitat de gestionar alguns impostos propis (encara que siguin menys importants) o de modificar lleugerament alguns trams dels impostos estatals.
3. Els Ajuntaments: Són l’administració més propera al ciutadà. Recaptan impostos locals (com l’IBI per les nostres cases, o la taxa de circulació dels cotxes) i taxes per serveis concrets (cementeris, escombraries, aigua). Amb aquests diners, financen serveis bàsics com la neteja de carrers, l’enllumenat públic, la policia local o els serveis socials de proximitat.

I a les Illes Balears, com ens financem?

Les Illes Balears, com a Comunitat Autònoma, tenen un paper crucial en el finançament dels serveis públics que utilitzem cada dia. Gran part del nostre pressupost prové del model de finançament autonòmic. Això vol dir que l’Estat central ens transfereix una part dels grans impostos (IRPF, IVA, Impostos Especials) perquè puguem gestionar la nostra sanitat (els hospitals de Son Espases, Mateu Orfila, etc.), la nostra educació (escoles i instituts), els serveis socials, les carreteres autonòmiques, etc.

A més, el Govern de les Illes Balears també pot gestionar alguns impostos propis o tenir competències sobre part d’altres, com l’Impost de Successions i Donacions o l’Impost de Patrimoni. També hi ha ingressos específics, com la taxa turística (Impost de Turisme Sostenible), que és un impost propi de les Balears que es recapta dels turistes que s’allotgen a les illes i es destina a projectes de sostenibilitat ambiental i social.

Entendre com es financen els Estats i les Comunitats Autònomes és clau per comprendre com s’organitza el nostre territori, quins serveis podem gaudir i per què és important la nostra contribució a través dels impostos. Tots som part d’aquesta gran “màquina” que fa funcionar el nostre país i la nostra comunitat!

Com es relacionen els països del món?

Per comprendre les relacions internacionals actuals entre els 194 països del món, hem d’atendre una classificació en funció del desenvolupament socioeconòmic. Així, el món es divideix en països desenvolupats, països en via de desenvolupament i països subdesenvolupats.  La relació entre aquests països no és una relació entre iguals, és a dir, els uns influeixen sobre els altres i tenen més importància que els altres.

La relació entre els països desenvolupats i els països subdesenvolupats és explicada a través de la teoria del centre-perifèria desenvolupada pel sociòleg i economista Wallerstein per comprendre l’actual sistema-món. Segons aquesta teoria, els països localitzats al centre exerceixen una influència política, social i econòmica sobre altres països menys influents localitzats a la perifèria. Ara bé…  quins serien els països del centre i els països de la perifèria?

Els països del centre del món serien països desenvolupats com els Estats Units, el Japó, Austràlia, Nova Zelanda i els països de la UE. Aquests exerceixen la seva influència política, social i econòmica sobre l’altre extrem del món anomenat perifèria ocupada pels països subdesenvolupats. Aquests països de la perifèria són els països d’Europa Oriental, de Llatinoamèrica, Àfrica, el Pròxim Orient i el Sud-est asiàtic.

Als límits fronterers entre el centre-perifèria hi ha un grup de països emergents que estan guanyant un major impacte econòmic mundial com són l’Índia, el Brasil, Rússia i, especialment els últims anys, la Xina. 

Països desenvolupats vs. països subdesenvolupats

La ubicació d’un país al centre oa la perifèria del món dependrà del seu nivell de desenvolupament socioeconòmic . 

Els països desenvolupats són els països localitzats al centre i són aquells països que controlen la producció de recursos energètics i econòmics mundials permetent conservar una estabilitat política, social i econòmica.

Aquesta estabilitat es tradueix en:

• Un estat del benestar on la seva població té coberta les necessitats bàsiques al voltant de l’educació, la sanitat, la seguretat i els serveis socials.
• Un estat amb un sistema democràtic consolidat .
• I una economia terciaritzada , és a dir, el sector terciari o serveis contribueix a un alt percentatge del PIB en detriment del sector primari.

Per la seva banda, la principal característica socioeconòmica que defineix els països subdesenvolupats , és a dir, els països de la perifèria, és la deficient cobertura de les necessitats bàsiques de la seva població amb un sistema polític i econòmic poc o gens estable. En general, els països subdesenvolupats presenten:

• Uns serveis bàsics insuficients amb problemes fins i tot d’alimentació.
• Un sistema polític poc estable amb governs febles o, per contra, dictatorials , que, de vegades, han arribat a conflictes bèl·lics interns (guerra civil).
• I un sistema econòmic agrari de subsistència o bé una economia basada en un sistema de producció dependent d’altres països i dels grans multinacionals. Per exemple, és en aquests països subdesenvolupats on els països desenvolupats instal·len els seus centres de producció o d’on extreuen recursos limitats, com el petroli, per consumir-los als països del centre.

Hi ha conflictes entre els estats?

Un cop explicades les relacions existents entre els països del món, és el moment de plantejar-nos com són aquestes relacions . Hi ha conflictes entre ells?

Al llarg de la història els conflictes han estat una constant a totes les èpoques. Els motius han estat gairebé sempre deguts a qüestions econòmiques i sobretot pel control dels recursos naturals. Altres guerres han estat fruit de qüestions religioses o polítiques.

El motiu principal dels conflictes internacionals actuals continua sent el control del territori i els seus recursos, però no a través de conflictes bèl·lics, és a dir, amb l’ús de les armes, sinó a través d’ acords comercials perquè les grans empreses dels països controlen l’explotació dels recursos dels països de la perifèria. 

Seguint la teoria centre-perifèria de Wallerstein, el principal motiu d’aquesta situació es deu a la concentració de la força militar mundial als països del centre. D’altra banda, la majoria dels estats de la perifèria tenen governs febles, també anomenats governs titelles, al servei de les grans multinacionals dels països del centre. Moltes vegades l’estabilitat política d’aquests governs titelles depèn d’aquesta relació entre els països de la perifèria i el centre. 

A l’altra cara de la moneda, la ciutadania dels països del centre entén que el seu propi benestar depèn de la supervivència d’aquest sistema centre-perifèria, encara que, alhora, la seva economia és vulnerable amb una contínua alteració dels preus pel impacte global dels conflictes internacionals.

Tipus de conflictes

El control econòmic dels recursos és el motiu principal dels conflictes internacionals. No obstant això, els conflictes entre els estats poden ser de tres tipus :

• els conflictes econòmics entre dos o més països són els més freqüents i, com comentem anteriorment, no es manifesten amb l’ús de les armes, sinó a través d’una sèrie d’acords comercials, també anomenada guerra econòmica. Serveixi d’exemple la pujada d’impostos del producte importat (aranzels) o fins i tot la prohibició de compra i venda d’un producte procedent del país enemic.
• els conflictes diplomàtics també són molt freqüents, ocasionats per motius polítics, incidents fronterers i reivindicacions territorials.
• els conflictes armats o guerres són els conflictes més greus per l’ús de la violència i, consegüentment, el cost de vides humanes i material. Dins aquest tipus de conflicte armat distingir:
  • la guerra civil, en cas que els dos bàndols combatents pertanyin a un mateix país, és a dir, és un conflicte bèl·lic intern;
  • i el terrorisme, en què un grup armat carrega, sobretot, contra la població civil sotmetent l’Estat a condició dels seus objectius a aconseguir. El terrorisme gairebé sempre ha estat de caràcter nacional, és a dir, els grups armats han actuat dins del territori d’un Estat. Tot i això, després dels atemptats de l’11 de setembre per l’organització terrorista Al-Qaida, podem parlar d’un terrorisme global, és a dir, internacional i, en aquest cas, de caràcter polític religiós.

Per reduir el nombre de conflictes internacionals i mantenir certa harmonia i cooperació entre els països del món, es va crear l’ Organització de Nacions Unides  (ONU) el 1945. Aquesta organització formada per més de 190 països membres delibera entre les diferències dels seus estats membres, encara que no sempre amb èxit com s’observa al mapa dels conflictes internacionals actualment.

D’un món bipolar a un món multipolar

El món bipolar neix al segle XX una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial (1939-1945) quan dues de les grans potències vencedores, Estats Units i la Unió Soviètica , van establir dos blocs antagònics al voltant dels quals van organitzar política, econòmica i culturalment els països inscrits en un bloc o un altre. Ens referim al bloc capitalista liderat pels Estats Units i al bloc socialista liderat per la Unió Soviètica.

El conflicte bipolar entre aquests dos blocs i els seus països alineats va mantenir el món en suspens durant dècades en la coneguda Guerra Freda (1945-1991) .

Al marge de la victòria del bloc capitalista i la conseqüent dissolució del bloc socialista, molts països van voler trobar el seu propi paper al món al marge d’aquests dos blocs. Són els països no alineats reunits per primera vegada a la Conferència de Bandung el 1955 apareixent el concepte de Tercer Món . Nombrosos estats de l’Àsia i l’Àfrica lluiten per trobar el seu espai dins el marc de la globalització.

El món multipolar no està dividit, però, en dos blocs, sinó que hi ha més estats amb influència política i econòmica mundial, com són els Estats Units, Rússia, l’Índia, el Brasil, el Japó, Sud-àfrica i la Xina. Alhora, hi ha organismes integrats per diferents estats com és la Unió Europea.

Referències i fonts

• L’organització política de les societats (buxaweb.cat)
• Maria Gadalupe Castillo Alfaro. La organización política del mundo. Geografía e Historia. 3.º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Estructura territorial. Coordinación: Emilia María Tonda Monllor, Rafael Sebastiá Alcaraz e Isaac Buzo Sánchez. Atlas didáctico IGN. NIPO (Publicaciones oficiales): 798-22-031-3 – DOI (Documentos digitales): 10.7419/162.12.2022