- Característiques de l’agricultura
- Característiques del paisatge agrari
- Sistemes de conreu
- Poblament
- Tipus d’agricultura
- L’agricultura avui
- La ramaderia al món
- La pesca al món
- El sector primari a Europa
- El sector primari a Espanya
- Problemàtica associada a l’activitat agrària
- Un món de contrastos alimentaris.
- Bibliografia
L’agricultura, la ramaderia i l’ explotació forestal a les quals, tradicionalment, s’han unit les activitats pesqueres, constitueixen un sector específic de l’activitat econòmica: el sector primari. Aquest engloba el conjunt dactivitats relacionades amb lobtenció de recursos naturals que sutilitzaran en activitats de fabricació daltres béns o en la producció daliments.
Les activitats incloses al sector primari són:
- L’agricultura, que comprèn totes aquelles activitats que cultiven la terra per obtenir matèries primeres o aliment, com el lli, els cereals i la fruita.
- La ramaderia engloba totes aquelles activitats de cria d’animals per obtenir matèries primeres o aliment, com ara el cuir i la carn.
- La silvicultura o explotació forestal s’ocupa de la recol·lecció i explotació de fusta dels boscos i/o plantacions, així com d’altres primeres matèries, com el suro i la resina.
- La pesca inclou la captura de diferents espècies de peixos, mol·luscs i crustacis, així com la seva aqüicultura ( cultiu d’espècies aquàtiques ).
Característiques de l’agricultura
Hi ha diversos factors físics i humans que expliquen la diversitat i la localització de l’activitat agrícola:
- Les condicions naturals. El clima, el relleu i el tipus de sòl expliquen la distribució dels diferents conreus
- El clima determina la temperatura i la humitat, que condicionen el desenvolupament dels conreus. Cada conreu necessita unes condicions climàtiques per desenvolupar-se. Les temperatures excessivament baixes o altes, o l’escassetat de precipitacions limiten o impedeixen el seu desenvolupament.
- El relleu: les terres planes són més aprofitables per al treball agrícola, sobretot i està mecanitzat, i no tots els sòls són igual de fèrtils.
- El tipus de sòl condiciona la retenció d’aigua, i l’acidesa en condiciona la fertilitat. L’aprofitament agrari del sòl depèn de la seva textura i de la seva acidesa.
- L’augment de població mundial requereix una producció més elevada d’aliments, per la qual cosa és necessari disposar de terrenys agrícoles.
- Les polítiques agràries. Els governs i les organitzacions internacionals apliquen plans de millora que contribueixen al desenvolupament agrícola.
- Els mitjans tècnics i la destinació final de les collites. Al món trobam diferents espais agrícoles en funció de les tècniques emprades i l’ús de màquines i productes químics: l’agricultura de subsistència (autoconsum) i l’agricultura de mercat (venda).
Característiques del paisatge agrari
El paisatge agrari és el paisatge natural modificat per l’ésser humà per obtenir productes de la natura i que ha evolucionat per augmentar-ne l’aprofitament. Els elements que caracteritzen els paisatges agraris són les parcel·les, els sistemes de conreu i el poblament.
Les parcel·les són les divisions del sòl agrari i es poden diferenciar per: les dimensions (minifundis o parcel·les reduïdes, i latifundis o parcel·les de grans extensions), la forma (regular o irregular) i els límits (closes o obertes). D’acord amb aquests criteris, podem distingir dos tipus de paisatges:
- Paisatges de camps oberts o openfield. Estan formats per parcel·les obertes i formes regulars, sense tanques que les delimitin. Són paisatges habituals de l’Europa central.
- Paisatges de camps closos o bocage. Es caracteritzen per parcel·les closes, de formes irregulars i delimitades amb murs o tanques. Són paisatges propis de l’Europa atlàntica.
Sistemes de conreu
Segons els sistemes de conreu es distingeixen: el policonreu o el monoconreu; el regadiu o el secà; l’agricultura intensiva o l’extensiva. Per obtenir els productes agraris, els agricultors utilitzen diverses tècniques o sistemes de conreu:
En el policonreu l’espai agrari es divideix en moltes parcel·les, on es conreen espècies diferents. En el monoconreu l’espai conrea un sol producte.
Als paisatges de regadiu l’aigua s’extreu del subsol o d’embassaments i, per mitjà de canals, es condueix cap als camps. Els conreus de secà només reben l’aigua de la pluja.
L’agricultura intensiva produeix la quantitat més gran de productes en el mínim espai possible. L’extensiva es practica a llocs amb molt terreny amb la finalitat d’obtenir grans quantitats dels productes conreats a un preu baix.
Poblament
El poblament és l’assentament de la població a un territori, i això comporta una transformació del paisatge. El poblament rural és la part habitada (on viuen persones) de l’espai rural, i pot ser de dos tipus:
- Poblament rural concentrat, quan les cases es troben agrupades. En aquestes poblacions, els habitants disposen de nombrosos serveis per satisfer les seves necessitats.
- Poblament rural dispers, quan les cases estan aïllades les unes de les altres. A les Illes Balears, aquest tipus de poblament està format per granges aïllades, veïnats, llogarets i llocs i possessions.
- Poblament intercalat: és una combinació dels anteriors.
Actualment, el 39% de la població mundial viu en espais rurals, tot i que hi ha diferències molt grans entre continents i països.
Tipus d’agricultura
Agricultura de subsistència
L’agricultura de subsistència produeix tot el que és necessari per a la supervivència. Conrea majoritàriament productes per a l’autoconsum. Aquest tipus d’agricultura fa servir tècniques de conreu rudimentàries i es basen en les que es van desenvolupar durant el Neolític. L’explotació constant de les terres, la poca eficàcia de les tècniques de conreu i la mala qualitat de les llavors fan que el rendiment sigui molt baix. Els pobles que la practiquen acostumen a ser pobres i vulnerables a tota mena de calamitats
Destaquen tres tipus d’agricultura de subsistència:
- Agricultura itinerant per cremació: obté els camps cremant una part del bosc o de la sabana. Els camps només es mantenen fèrtils tres o quatre anys, i per això són abandonats i es talen i cremen noves terres. Es practica a l’Àfrica, Amèrica del Sud i a algunes zones d’Àsia.
- Agricultura extensiva de secà: fa servir el guaret per deixar reposar una part de la terra, i també l’adob que produeix el bestiar. Es fa a les zones seques d’Àfrica.
- Agricultura irrigada de l’arròs: és pròpia de les regions monsòniques, amb pluges abundants. És molt intensiva, productiva i utilitza molta mà d’obra.
Agricultura de Mercat
El pas de l’agricultura de subsistència a l’agricultura de mercat va començar als països desenvolupats amb la Revolució Industrial. L’agricultura de mercat té dos grans objectius, augmentar les vendes i reduir els costos. Tot això s’aconsegueix mitjançant:
- La mecanització del camp, que estalvia mà d’obra, augmenta la producció i permet reduir els preus dels productes agrícoles.
- L’especialització de la producció agrària, que permet augmentar la producció amb menys costos.
- Una comercialització àgil i ràpida, que fa servir transports adequats a cada tipus de producte.
L’agricultura d’especulació produeix grans beneficis. Inclou
Agricultura de plantació: Es tracta de grans explotacions de monocultura (cafè, te, canya de sucre, cotó…) en zones tropicals. És una agricultura molt tecnificada i orientada a l’exportació, per la qual cosa depèn de la demanda dels mercats internacionals i de la seva competitivitat en el preu.
Agricultura cerealista extensiva: És pròpia de les grans planes dels Estats Units, el Canadà i Austràlia. És una agricultura molt mecanitzada, que exigeix molt poca mà d’obra i és molt rendible. Es conreen cereals (blat, sègol, blat de les Índies) i oleaginoses (soja, gira-sol) per a l’exportació.
Agricultura mediterrània moderna: En destaquen els conreus de regadiu (fruita i hortalisses), que són més rendibles que els de secà. Els hivernacles i els productes amb denominació d’origen han permès augmentar aquesta rendibilitat.
L’agricultura avui
El conreu de la terra és la base de la riquesa dels països i resulta clau per al desenvolupament i el benestar de les persones: és la font bàsica per obtenir els aliments que consumim.
Els cereals són la font d’alimentació més important, però les noves tendències de consum (models de vida saludable) han fet augmentar la producció de vegetals i fruita fresca.
En l’actualitat, l’agricultura representa el 3 % del valor total de la producció mundial, davant el 27 % de la indústria i el 70 % del sector terciari.
Tot i això, hi ha diferències notables entre països desenvolupats i els països en desenvolupament.
Igualment, el nombre de persones que treballen en aquest sector presenta diferències segons el desenvolupament de cada país.
Tot i que les formes tradicionals d’agricultura es mantenen, a extenses regions del planeta s’ha desenvolupat l’agricultura de mercat, orientada a l’exportació.
El progrés científic ha permès situar collites en zones inèdites i augmentar la productivitat per hectàrea. Però l’ús de pesticides o la modificació genètica també comporten efectes perjudicials per a la salut de les persones i l’equilibri del medi natural.
La ramaderia al món
La ramaderia tradicional acostuma a ser un complement de l’agricultura. Els ramats acostumen a ser petits i proporcionen carn, llet o llana, a més de força de treball i adobs per al camp. Es practica a zones intertropicals, a algunes zones monsòniques i a algunes zones mediterrànies.
La ramaderia tradicional o de susistència onsisteix a obtenir productes d’origen animal per a l’autoconsum. Aquest tipus de ramaderia acostuma a ser un complement de l’agricultura, ja que els animals serveixen per treballar el camp i els excrements s’aprofiten com a adob.
Els camperols tenen petits ramats d’ovelles o cabres, que els proporcionen llet, carn i llana. El bestiar s’alimenta de les restes de les collites o pastura lliurement a les parcel·les no conreades i a les muntanyes pròximes.
La ramaderia comercial o de mercat té els mateixos objectius que l’agricultura, vendre la producció i obtenir-ne el màxim benefici. Pot ser de dos tipus:
- Ramaderia intensiva: inverteix molts capitals en les explotacions, on cria el bestiar en estables, alimentat amb pinsos. Aquest model és freqüent en l’avicultura i en la cria de bestiar boví; aquest últim també es pot alimentar en part amb pastures (semiestabulació). Aquesta ramaderia es practica en explotacions molt especialitzades i el resultat és l’obtenció de molts exemplars en un espai reduït.
- Ramaderia extensiva: el bestiar (boví o oví) pastura en llibertat. Aquesta ramaderia es practica a llocs que disposen de molt terreny de pastura. Necessita poca mà d’obra perquè els ramats pasturen lliurement.
Les principals espècies ramaderes són la bovina, l’ovina i la porcina. El bestiar boví de més qualitat es cria a les zones planes de clima temperat. El bestiar oví s’adapta a diverses situacions climàtiques i destaca, sobretot, a Àsia i Oceania. El bestiar porcí es cria també a diverses zones, tant de climes temperats com de càlids. A certes regions del planeta són més importants altres espècies, com ara el bestiar caprí i l’equí, les llames o les alpaques, així com els conills (cunicultura) i l’aviram (avicultura).
La pesca al món
La pesca es basa en l’aprofitament dels recursos animals del mar. Actualment es distingeixen dos tipus de pesca: la tradicional o artesanal i la industrial.
Pesca tradicional o artesanal
La pesca artesanal es du a terme a prop de la costa i utilitza la força humana i instruments de pesca senzills. Aquest tipus de pesca tradicional es manté en regions poc desenvolupades. La producció és escassa i serveix, bàsicament, per a l’autoconsum. Tan sols se’n destina una petita part al mercat.
Les activitats relacionades amb la pesca són molt importants per als països en desenvolupament, ja que representen una font important d’ocupació, nutrició i seguretat alimentària. Als països rics, la pesca tradicional es practica per capturar exclusivament espècies molt preades, com la llagosta.
Pesca comercial
L’objectiu de la pesca comercial és realitzar el màxim de captures per abastar els mercats. S’inverteixen importants recursos econòmics per tenir una bona flota pesquera, que disposi de tecnologia d’última generació per augmentar les captures, i unes bones infraestructures portuàries
- Segons el lloc on es practica, la pesca industrial es classifica en:
- Pesca costanera: es practica prop de la costa amb vaixells petits, són petits i estan equipats amb xarxes i llinyes potents. Les captures cada vegada són més reduïdes,
- Pesca d’altura: es practica en alta mar; fa servir flotes de vaixells grans ben equipats que s’estan al mar setmanes o mesos. Estan dotats de sofisticats radars i sonars, per detectar els bancs de peixos i saber quin volum tenen. A més a més, disposen d’instal·lacions frigorífiques per conservar les captures a bord en perfectes condicions.
- Gran pesca: es practica en aigües molt llunyanes amb flotes assistides per vaixells d’abastament. Des del vaixell base, les embarcacions surten a fer captures que, posteriorment, són classificades i preparades per ser comercialitzades.
Principals zones pesqueres
No tots els punts del mar són igualment rics en pesca. Les captures són més abundants en uns llocs anomenats caladors, que solen estar situats:
- A les zones on la plataforma continental és extensa.
- A les zones de contacte entre corrents marins freds i càlids.
- A les zones costaneres a prop de les quals passa un corrent marí fred.
Els problemes de la pesca
Actualment el sector pesquer presenta tres greus problemes:
- La sobrepesca és una conseqüència de l’ús de tècniques eficaces i de grans flotes, que han provocat la sobreexplotació dels caladors.
- La manca de caladors lliures és conseqüència de l’ampliació de les aigües jurisdiccionals, que ha imposat el domini dels estats sobre els caladors.
- La creixent contaminació de les aigües costaneres a causa dels abocadors tòxics industrials i de les freqüents marees negres provocades per accidents dels vaixells petroliers.
Si bé els oceans són una reserva alimentària important, els seus recursos són limitats. És imprescindible assegurar una explotació sostenible dels recursos marins, que reguli les captures i permeti la recuperació dels caladors. Algunes organitzacions internacionals treballen en aquest sentit i per això estableixen normatives de pesca severes, alhora que pretenen repoblar el mar amb la cria artificial de peixos.
L‘aqüicultura podria ser una solució: consisteix a substituir el sistema de depredació per la cria i engreix d’animals i plantes marines en piscines, estanys o zones ben delimitades i tancades.
L’impacte de l’acció humana als oceans
La sobreexplotació dels mars, causada pel gran volum de l’activitat pesquera i la utilització de tècniques industrials, ha portat molts caladors al límit de la seva supervivència. Per limitar el dany, s’han posat en marxa mesures com les parades biològiques, o períodes en què no s’autoritza la pesca als caladors perquè es recuperin; establiment de quotes de captura, que posen un límit al nombre d’exemplars que es poden pescar a cada campanya; mesures per utilitzar xarxes de malla més àmplia i, amb això, més selectiva, etc. Es tracta d’assegurar un futur sostenible per als nostres oceans.
Al costat de la pesca, hi ha altres activitats humanes que perjudiquen aquest mitjà. Entre elles destaca el consum i la gestió que, fins ara, hem fet dels plàstics. Només un 9% de residus plàstics es recicla, la resta acaba a l’abocador i al medi ambient, on es disgrega en petites partícules que fan malbé l’aire, l’aigua i la fauna marina. Bona part d’aquest plàstic acaba en mars i oceans en forma de micro plàstics o, quan són més grans, formen els denominats “abocadors flotants“.
El sector primari a Europa
Com sabem la Unió Europea (UE) és una entitat geopolítica però també una associació econòmica única al món, formada per vint-i-set països, amb nombrosoes condicions naturals i un mosaic de paisatges rurals.
La divisió en regions econòmiques és diferenciada, no només entre els països, sinó dins d’ells. Per fomentar la cohesió econòmica i social s’implementen diferents polítiques comunitàries, com ara la PAC (Política Agrícola Comuna); així com els fons de cohesió: Fons Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER) i el Fons Marítim i de Pesca (FEMP).
Població ocupada. Agricultura 2019
| Zona | Valor (mitjana anual) | % sobre el total |
|---|---|---|
| Espanya | 781,6 | 4,0 |
| Zona euro | 4.094,9 | 2,8 |
| Unió Europea | 8.179,3 | 3,6 |
| Unitats: Milers. Font: Idescat. | ||
A la Unió Europea els sectors agrícola i alimentari junts representen el 7% de tots els llocs de treball i generen el 6% del seu Producte Interior Brut . El sector primari utilitza poca població activa, però té una alta productivitat. Tot i el seu escàs pes, la inversió pressupostària anual a la PAC és molt elevada dins del pressupost global de la UE. La PAC és una política comuna a tots els estats membres, que es gestiona i finança a escala europea amb els recursos del pressupost anual de la UE.
La Política Agrícola Comuna (PAC)
La Política Agrícola Comuna, es posà en marxa el 1962, representa una associació entre l’agricultura i la societat, entre Europa i els agricultors. Els seus principals objectius són:
- Millorar la productivitat agrícola, de manera que els consumidors disposin d‟un subministrament estable d‟aliments a preus assequibles;
- garantir als agricultors de la UE una vida raonable.
Aquests principis han orientat inversions i polítiques que s’han modificat en funció de les noves necessitats econòmiques i socials de la Unió Europea.
En els primers anys, la PAC va encoratjar els agricultors a utilitzar maquinària moderna i noves tècniques, inclosos fertilitzants químics i productes fitosanitaris. Calia, perquè la prioritat en aquell moment era cultivar més aliments per a la població.
Aquesta política va donar lloc, als anys vuitanta als excedents alimentaris, excedents que s’emmagatzemaven i generaven “muntanyes de menjar”. A partir de 1992, coincidint amb la Cimera de Rio i l’aparició del principi de “desenvolupament sostenible”, es va encoratjar els agricultors a ser més respectuosos amb el medi ambient. La reforma del 2003 es va centrar a orientar la política als productors, que reben una ajuda a la renda a condició que atenguin les terres agrícoles i compleixin les normes en matèria de medi ambient, benestar animal i seguretat dels aliments. El 2011 es va fer una proposta per reforçar la competitivitat del sector agrícola, promoure la innovació, combatre el canvi climàtic i donar suport a l’ocupació i el creixement a les zones rurals.
Finalment, el 2020 s’ha aprovat una nova reforma que macarà les destinacions del sector primari fins a finals de la dècada.
El sector primari a Espanya
La localització de la Península Ibèrica determina el clima que, combinat amb l’elevada altitud mitjana del territori, porta al predomini dels cultius extensius de secà i grans àrees de pastures favorables per a la ramaderia extensiva.
En l’actualitat, l’agricultura a Espanya és comercial, amb una alta tecnificació i productivitat. Combina la ramaderia extensiva, fonamentalment ovina i bovina a les zones muntanyoses o d’elevada altitud, amb la intensiva, majoritàriament porcina i avícola.
La superfície arbrada s’orienta a la producció de fusta i suro i, la nostra flota pesquera , és una de les més grans del món.
Com i què es cultiva a Espanya
El 51 % de les explotacions agràries del nostre país són inferiors a 5 ha, però ocupen tan sols el 4,74 % de la superfície. Les explotacions de més de 100 ha corresponen al 4,63 % del total i disposen del 55,49 % de la superfície agrària.
Els latifundis són explotacions molt grans (més de 100 ha). Aquestes dimensions permeten una agricultura extensiva i mecanitzada, cosa que crea un nou tipus de treball especialitzat a fer anar màquines (recol·lectores, sembradores, etc.). A Espanya, els latifundis predominen sobretot a Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia.
Les explotacions de dimensions mitjanes tenen al voltant de 30 ha. Acostumen a ser familiars i estan orientades a productes de qualitat. A Espanya, aquest tipus d’explotacions ha augmentat, cosa que ha fet incentivar la reagrupació de parcel·les d’una mateixa explotació i ha facilitat la inversió per a la pràctica d’una agricultura intensiva.
Els minifundis són explotacions molt petites (menys de 10 ha) destinades sobretot a l’atoconsum. Les seves dimensions dificulten la mecanització. La seva rendibilitat passa per la pràctica d’una agricultura intensiva o molt específica: plantes ornamentals, conreus primerencs d’horta de regadiu o conreu sota plàstic. A Espanya, el minifundi predomina a la meitat nord peninsular i als arxipèlags canari i balear.
Pel que fa als conreus, destaquen els de secà, concretament, però no eclusivament, els de la trilogia mediterrània: el blat era el cereal predominant a la Península, principalment a ambdues Mesetes; la vinya s’estén a zones atlàntiques i mediterrànies i la seva producció s’ha especialitzat en vins de qualitat, i l’olivera, que es destina majoritàriament a l’oli perquè la producció d’olives és menys rendible, ocupa milions d’hectàrees a Andalusia (Jaén), Ciudad Real i Badajoz.
També hi ha producció de fruiters de fruita seca ametler, avellaner, noguer, gira-sol) i lleguminoses.
Pel que fa als conreus de regadiu predominen els fruiters cítrics (taronja), els fruiters de llavor (pomers, perers, nesprer…) i els fruiters de pinyol (cirerer, pruner, melicotoner…). també són destacables les hortalisses (lletuga, pebre, ceba, tomàtiga, albergínia…) que es conreen a la zona mediterrània especialment en hivernacles d’Almeria, la vall del Guadalquivir i Múrcia.Els conreus de regadiu requereixen molta mà d’obra, un ús creixent de fertilitzants i llavors d’alt rendiment.
Què produeix la ramaderia espanyola?
Espanya és el segon país de la Unió Europea pel que fa a importància ramadera. L’explotació ramadera combina formes de producció tradicional amb d’altres de producció intensiva que disposen de tecnologies més avançades.Les produccions s’obtenen a partir de quatre tipus de bestiar:
- Boví, per a carn i llet, en què Espanya és el tercer país de la Unió Europea en nombre de caps.
- Oví, per a carn i llet, en què la producció de llana és residual.
- Porcí, amb una producció que es destina al consum fresc i a la elaboració d’embotits.
- Avicultura, per a carn i ous, una activitat altament industrialitzada i que obté uns rendiments molt elevats.
Com i on es pesca per parts del sector pesquer espanyol?
Espanya és una gran potència pesquera dins la Unió Europa. Tanmateix, el sector pateix l’exhauriment de moltes espècies dels seus caladors tradicionals per la sobrepesca. Les regions pesqueres són:
- Nord-occidental. Correspon a les costes gallegues. És la regió més important per volum de pesca i per valor econòmic. El primer port pesquer d’Espanya és Vigo, amb una destacable flota congeladora i bacallanera, indústries conserveres i empreses distribuïdores.
- Cantàbrica. Va del riu Eo al Bidasoa. És la segona regió en volum de pesca. Comprèn els ports de Bermeo, Sant Sebastià i Gijón.
- Mediterrània. Tota la costa mediterrània i balear. Té ports pesquers poc actius.
- Sud-atlàntica. S’estén des d’Ayamonte fins a La Línea de la Concepción. Comprèn els ports de Cadis, Huelva i Algesires, on es desembarquen espècies d’un gran valor econòmic (cigales, llagostins…), sovint procedents de les costes africanes.
- Canàries. Els ports més importants són Las Palmas i Arrecife. Es practica la pesca d’altura i de gran altura a les costes africanes.
El sector primari a les Illes Balears
En el passat, l’agricultura era una activitat fonamental per satisfer les necessitats d’autoabastament de la població balear. A causa del procés de terciarització, el sector primari té avui dia poc pes en el conjunt de l’economia.
La major part de l’espai agrícola és de secà i la resta, de regadiu. En general, a les Balears hi predominen els productes típics de l’agricultura mediterrània de secà., amb una alta producció cerealícola: blat a Mallorca i Eivissa, i ordi i civada a Mallorca i a Menorca. També les oliveres que concentren pràcticament tota la producció a Mallorca i els garrovers que s’utilitzen per a l’el·laboració de pinsos i en la indústria cosmètica. La vinya es cultiva principalment a Mallorca, tot i que darrerament ha augmentat molt a Menorca i a Eivissa.
Les zones més extenses de regadiu són a sa Pobla i Muro (Mallorca) i reduïdes a Eivissa i Menorca i utilitzen sistemes de regadiu localitzat i d’aspersió. Els farratges ocupen molta superfície i la producció es destina a l’alimentació del bestiar. La producció d’hortalisses, com per exemple, les patates, són importants especialment a Muro i sa Pobla, no tant per la quantitat sinó pel valor de mercat.
Respecte de la ramaderia, el bestiar oví és el més nombrós amb una producció majoritàriament extensiva i localitzada a Mallorca i a Eivissa. El bestiar porcí, és de caràcter intensiu, i està lligat a la producció de porcella i al porc d’engreix. El bestiar boví es concentra a l’horta de Palma i a Menorca, on es cria en grans explotacions. La producció es destina a llet per a les centrals lleteres i les indústries de formatge.
Finalment i pel que fa a la pesca, tot i ser un arxipèlag aquesta té una escasa importància a causa de què el nostre litoral és pobre en recursos pesquers i per la sobrepesca. Hi trobam, no obstant:
- pesca d’arrossegament que es concentra a Mallorca i es fa amb vaixells de major potència i tripulació.
- pesca d’arts menors amb embarcacions estan repartides per totes les Illes. Els vaixells són més petits i hi fan feina pocs tripulants.
Per tipus d’espècies, a Mallorca es capturen sobretot peixos, a Menorca, crustacis i a Eivissa i Formentera peixos i mol·luscs. Els principals ports pesquers són els de Palma, Alcúdia i Andratx a Mallorca, els de Maó i Ciutadella a Menorca i el port d’Eivissa.
L’aqüicultura marina té major presència només a l’illa de Mallorca, on es crien alevins de llop i orada per a engreix, i a la de Menorca, que produeixen escopinyes i musclos.
Problemàtica associada a l’activitat agrària
L’activitat agrària, i especialment l’agricultura, s’enfronta a una sèrie de desafiaments, entre els quals destaquem:
Seguretat alimentària
Atesa l’estreta relació entre agricultura i alimentació, les implicacions de l’emergència climàtica en la seguretat alimentària de molts països ja són alarmants.
En ple segle XXI l’espectre de la fam (desnutrició i malnutrició) és una amenaça real que encara plana de manera aguda sobre nombroses poblacions. Davant d’aquest drama, l’ajuda alimentària procedent dels països rics, lluny d’obeir motius de solidaritat i altruisme, sol estar condicionada a contrapartides de caràcter econòmic i polític.
Els avenços científics i tecnològics han introduït innovacions contínues que han permès l’augment de la producció agrícola, alhora que han facilitat el treball dels agricultors.
Amb tot això, el continu augment de la demanda d’aliments per a una població en creixement constant fa que els sistemes agrícoles hagin d’enfrontar-se a desafiaments sense precedents. Cal adoptar mesures urgents perquè l’agricultura millori la productivitat, l’equitat i la sostenibilitat; en cas contrari, la producció d’aliments es veurà seriosament compromesa als països i regions més pobres que ja pateixen una gran inseguretat alimentària.
Despoblació del medi rural
Pel que fa al nostre país, l’intens procés d’urbanització propi de les darreres dècades s’ha dut a terme a costa d’una despoblació rural de la mateixa manera. L’èxode generalitzat i perllongat del camp a la ciutat ha tingut com a conseqüència el progressiu abandonament de nombroses àrees rurals, en particular les caracteritzades per un medi físic les condicions del qual les condemnen a una situació d’aïllament. Aquest procés de pèrdua de població es deixa notar cada cop més en determinades àrees que configuren l’anomenada «Espanya buidada».
El futur dels espais rurals sembla lligat a la capacitat d’iniciativa local i al foment d’un desenvolupament sectorialment diversificat que faci que l’espai rural deixi de pertànyer exclusivament al cultivador: transformació de recursos agroalimentaris, activitats comercials i de serveis, neoruralisme i activitats de lleure (segones residències, turisme rural, agroturisme). La clau per evitar la despoblació no és al sector agrari, sinó més enllà d’aquest.
La pèrdua forestal
S’ha d’alertar de l’imparable procés de desaparició dels boscos, víctimes de la pèrdua de valor per a les poblacions que viuen als voltants. Aquesta circumstància condueix a la desforestació a favor d’usos agrícoles o ramaders o, simplement, a l’abandó i el risc d’incendi forestal consegüent.
Per això és important assumir el concepte de gestió forestal sostenible, que contempla la multifuncionalitat dels boscos i persegueix l’objectiu d’intervenir per mantenir i millorar el seu potencial econòmic, social i ambiental en benefici de les generacions actuals i futures.
Un món de contrastos alimentaris.
Si observam el mapa del món basat en el consum mitjà diari de calories per persona l’any 2020, veuríem clarament que no és un mapa uniforme, sinó ple de contrastos. D’una banda, tenim països on la població consumeix una mitjana de 3.500 quilocalories o més al dia. Aquests són, majoritàriament, països desenvolupats d’Amèrica del Nord, Europa Occidental i Oceania, així com alguns països d’Orient Mitjà amb una economia robusta. En aquestes regions, l’accés a una àmplia varietat d’aliments és habitual, i el problema pot ser fins i tot el consum excessiu, que porta a problemes de salut com l’obesitat.
Però la imatge canvia dràsticament quan ens movem a altres parts del món. A l’Àfrica subsahariana, per exemple, molts països tenien un consum mitjà que amb prou feines superava les 2.000 quilocalories diàries per persona, i en alguns casos, fins i tot menys. Això vol dir que milions de persones no tenen accés a una alimentació suficient per cobrir les seves necessitats energètiques bàsiques. El mateix succeeix en algunes zones d’Àsia meridional.
Quines són les causes d’aquestes disparitats tan grans?
- Pobresa i falta de recursos econòmics: Aquesta és, sens dubte, la causa principal. Moltes famílies no tenen prou diners per comprar aliments suficients o de qualitat. La manca d’infraestructures, l’accés limitat al mercat o la dependència de l’agricultura de subsistència en zones vulnerables a la sequera o les inundacions, agreugen la situació.
- Conflictes armats i inestabilitat política: Les guerres i els conflictes destrueixen les cadenes de subministrament d’aliments, desplacen poblacions i dificulten l’accés a l’ajuda humanitària, provocant fam i desnutrició.
- Canvi climàtic i desastres naturals: Les sequeres prolongades, les inundacions i altres fenòmens meteorològics extrems afecten la producció agrícola, reduint la disponibilitat d’aliments i augmentant els preus.
- Desigualtats en la distribució d’aliments: Fins i tot en països amb suficient producció d’aliments, la mala gestió, la corrupció i la manca d’infraestructures adequades poden dificultar que els aliments arribin a les persones que més els necessiten.
- Malbaratament alimentari: En els països més rics, una gran quantitat d’aliments es malbarata en totes les etapes de la cadena, des de la producció fins al consum. Això és especialment sagnant si pensem en la fam que hi ha en altres llocs.
Com a futur ciutadans, és fonamental que entengueu que aquestes desigualtats en el consum de calories no són només una qüestió de xifres, sinó que representen vides humanes afectades per la fam, la desnutrició, malalties i la impossibilitat de desenvolupar-se plenament. Com a estuants de geografia i futurs ciutadans compromesos, cal analitzar aquests patrons, entendre’n les causes i pensar en possibles solucions. Recordau que el món és un lloc interconnectat, i la prosperitat d’uns no pot ser a costa de la pobresa d’altres. És un repte global que ens afecta a tots!
Bibliografia
- http://buxaweb.cat/dossiers/sectorprimari.htm
- Miryam Hernando Leal. Itinerario. El sector primario. Geografía e Historia 3.º ESO. Colección “Itinerarios didácticos” INTEF,
- Atlas Nacional de España, Consultat el 18:13, julio 20, 2025 en http://atlasnacional.ign.es/index.php?title=P%C3%A1gina_principal&oldid=75274.
- Actividades Agrarias. Coordinación: Emilia María Tonda Monllor, Rafael Sebastiá Alcaraz e Isaac Buzo Sánchez. Atlas didáctico IGN. NIPO (Publicaciones oficiales): 798-22-031-3 – DOI (Documentos digitales): 10.7419/162.12.2022
rpuigserversocials.com 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.