1. Martí Luter
2. Les altres Esglésies protestants
3. L’Església calvinista
4. L’Església anglicana
5. El Concili de Trento

La crisi del cristianisme i la divisió de l´Església

Des del final de l’edat mitjana, la religiositat europea va conèixer un moment de crisi espiritual, o un sentiment de decepció amb l’Església, que es va agreujar i fer totalment evident al segle XVI. Les causes de l’esmentat decaïment van ser:

• Compravenda de càrrecs eclesiàstics. En la majoria dels casos, els diferents rangs dins de l’Església s’adquirien pagant i no mitjançant els mèrits propis. Així es podia accedir a bisbe o cardenal amb diners. A més, molts dels seus compradors no tenien vocació religiosa i només accedien al càrrec pels avantatges que aquest atorgava.
• Luxe exagerat de què gaudien els alts càrrecs de l’Església, i que contrastava amb la pobresa de la major part de la societat.
• Relaxació i costums immorals del clergat, que ja no servia d’exemple als feligresos.
• Manca de cultura i de formació religiosa dels sacerdots, doncs, en molts casos, no comptaven amb una sòlida formació teològica.
• Venda de butlles i indulgències. Aquest era un mecanisme pel qual l’Església perdonava els pecats d’una persona mitjançant el pagament d’una quantitat de diners. Així, qui comprava la indulgència s’assegurava que arribaria al cel. També, les persones podien adquirir aquestes concessions per a familiars vius o morts, i evitar-los passar anys al purgatori purificant-se. D’aquesta manera, l’Església recaptava quantitats importants de diners.

Martí Luter

Martín Luter (1483-1546) va ser un monjo alemany que va criticar els comportaments de l’Església i del clero. Va penjar a la porta de l’església de Wittenberg un text amb les seves 95 tesis , que era una llista dels aspectes que pensava que el clergat havia de canviar per enfortir la fe. Al principi, només va criticar les conductes abusives dels eclesiàstics, sobretot pel que fa al perdó dels pecats. Ara bé, amb el temps va acabar establint tot un credo cristià diferent del catòlic, que va donar lloc al protestantisme. Entre les seves idees bàsiques van destacar les següents:

• La condemna als luxes de l’Església . Criticava totalment el contrast entre les riqueses i l’opulència dels alts clergues i la misèria de la població. Pensava que la mateixa Església havia de donar exemple i viure d’una manera més humil.
• La negació de les indulgències. Considerava que eren una estafa, ja que els pecats no es perdonaven mitjançant el pagament de quantitats de diners sinó mitjançant el penediment personal.
• La salvació per la fe. Era l’única manera d’arribar al cel, juntament amb les bones obres.
• La lectura de la Bíblia pels creients. L’Església només permetia la interpretació dels textos bíblics al clergat, ja que, per l’ambigüitat de certes parts, no es refiava de com ho entenguessin els feligresos. No obstant això, Luter advocava per una lectura i enteniment personal d’aquest llibre per qualsevol persona, perquè era la paraula de Déu i tothom hi tenia dret.
• El sacerdoci universal: Luter pensava que tots els batejats eren iguals; per això no calia la figura superior del sacerdot. Només calia un pastor que guiés els ritus religiosos, però que podia dedicar-se a altres activitats econòmiques, contraure matrimoni i tenir fills com els altres.
• Es deslligava del Papa: negava l’autoritat del papat i proclamava la seva independència religiosa dins el cristianisme.
• Prohibia l’existència d’ordes religiosos, ja que també les considerava plenes de vicis i de poc servicials.
• Només acceptava com a únics sagraments el baptisme i l’eucaristia.
• No es contemplava la intercessió de la Verge ni dels Sants.
• Les esglésies eren llocs per a la pregària i no havien d’estar plens d’escultures ni d’una ornamentació fastuosa, sinó que havien de tendir a l’austeritat decorativa. De fet, els luterans no van acceptar el culte a les imatges.

El luteranisme i les guerres de religió

Els plantejaments de Luter xocaven amb l’Església de Roma, que el va obligar a retractar-se. Però ell va fer el contrari, reafirmant-se en els plantejaments. D’aquesta manera, el 1520, el Papa Lleó X va emetre la butlla Exurge Domine, on condemnava les idees del frare alemany. Un any més tard, Carles V va convocar la Dieta de Worms, va rebutjar també aquestes teories i va ordenar cremar totes les obres escrites per Luter. El mateix any, una altra butlla papal, Decet Roman Pontificem, el va excomunicar, és a dir, el va expulsar de l’Església catòlica.

Tot i això, les idees del protestantisme s’expandien per Alemanya i tenien gran acollida. Luter va ser protegit pel príncep de Saxònia i, durant aquest temps, va acabar de posar les bases de la nova religió.

La doctrina luterana va ser molt acceptada en certs grups socials com els pagesos i la noblesa. A més, com que Carles V era catòlic, els prínceps van veure una oportunitat de guanyar autonomia i independència respecte al poder imperial o central. D’aquesta manera, allò que va començar sent un conflicte religiós, va passar a ser també polític i va iniciar unes guerres de religió que es van estendre per l’actual Alemanya i Centreeuropa. 

La guerra al Sacre Imperi Romà Germànic entre catòlics i protestants va ser guanyada per les tropes imperials catòliques. Tot i això, posteriorment l’emperador es va veure obligat a signar la Pau d’Augsburg (1555), on va dictaminar que la religió dels diferents territoris alemanys seria la del príncep que els governava. En conseqüència, molts principats es van convertir al protestantisme i altres van romandre al catolicisme.

Les altres Esglésies protestants

A banda del luteranisme, el protestantisme va tenir altres Esglésies a diferents països, si bé tots coincidien en la lectura individual de la Bíblia i el rebuig al Papa de Roma.

L’Església calvinista

El calvinisme va rebre el seu nom del seu fundador, el suís Jean Calvin (1509-1564). La seva doctrina es basava en la predestinació, és a dir, les persones estaven destinades a salvar-se o a ser condemnades i no hi havia res que pogués canviar aquest fi. A més, Calvin exalçava la feina, ja que dignificava l’ésser humà. Però el seu èxit professional o econòmic sempre era degut a la voluntat divina, pel fet que també la trajectòria de la vida de cada persona estava escrita.

Aquesta doctrina cristiana es va iniciar i expandir a Suïssa, però també als Països Baixos i Escòcia, on es va fundar l’església presbiteriana. A més, va tenir adeptes a França (els hugonots) i a Anglaterra (els puritans).

L’Església anglicana

L’Església anglicana va néixer a Anglaterra i va ser el fruit d’un enfrontament del rei amb el Papa. Enric VIII (1491-1547) va demanar a Climent VII la nul·litat del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó, ja que amb ella no havia pogut tenir un fill (mascle) i volia assegurar-se la seva descendència. La seva idea era tornar a casar-se amb Anna Bolena, que en aquell moment era la seva amant. No obstant això, el Papa es va negar i Enric VIII, davant aquest fet, va dictar l’Acta de Supremacia el 1534. Mitjançant aquesta sentència, el rei se separava de l’Església de Roma i es convertia en el cap de l’Església d’Anglaterra. A partir d’aquí, el país va quedar deslligat del papat i els monarques han estat la màxima autoritat religiosa en aquest territori, cosa que encara perdura actualment.

Pel que fa al culte, l’anglicanisme va combinar ritus i dogmes luterans i catòlics.

El Concili de Trento i la Contrareforma

La Contrareforma va ser el procés de renovació al qual es va sotmetre l’Església catòlica a partir del 1540 per frenar l’avenç del protestantisme. És a dir, una vegada que havia quedat dividida en catòlics i protestants, la primera facció va veure la necessitat de replantejar certes qüestions i adaptar-se per no perdre més devots. Així, la Contrareforma va ser una sèrie de canvis que, per respondre a les crítiques dels seus propis feligresos, es van donar dins del si de l’Església catòlica després de la Reforma protestant.

Les causes de la Contrareforma van ser:

• Crisi moral i espiritual de l’Església catòlica. Les conductes dels clergues no responien als dogmes religiosos, vivien a l’opulència, els càrrecs es compraven i es venien i els faltava formació religiosa. A més a més, el papa autoritzava la venda d’indulgències. D’aquesta manera, l’Església s’havia allunyat del missatge.
• La Reforma protestant. Martí Luter havia iniciat a Alemanya el 1517 unes crítiques al catolicisme que havien acabat amb la seva excomunió. Aquest fet havia provocat la divisió política i religiosa a Europa entre catòlics i protestants (la nova facció dins del cristianisme originada per Luter). Alhora, s’havien creat diverses branques dins del protestantisme, com el luteranisme, el calvinisme o l’anglicanisme. Tot plegat havia portat a una sèrie de guerres de religió i a la pèrdua de moltíssims adeptes al catolicisme.
• Aquesta disminució del nombre de creients va fer veure a l’Església de Roma la necessitat d’abordar un pla per no veure reduïda la quantitat de fidels i, per tant, la seva influència social.
• Les conquestes de les diferents potències europees a Àsia i Amèrica varen posar a la vista un munt de civilitzacions que tenien altres religions considerades paganes. Per això, l’Església havia d’aprofitar l’oportunitat i dissenyar una estratègia per convertir aquests pobles al catolicisme.

Amb aquesta intenció, el papa Pau III va convocar el Concili de Trento, que va durar des de 1545 fins a 1563.

El Concili de Trento

La idea del Concili de Trento era rectifiar els possibles errors de l’Església i reformar-ne els dogmes i els ritus. A les diferents sessions es van discutir els plantejaments de Luter i es va buscar en tot moment reforçar l’autoritat del Papa, del qual aquest s’havia deslligat. El Concili, iniciat per Pau III, va ser continuat pels papes Juli III i Pius IV.

Al principi, hi havia dues postures contràries: una que apostava per l’entesa amb els protestants i una altra que advocava pel rebuig, que va ser la que va guanyar. Tot i així, es van aplicar una sèrie de mesures que van suposar un gran canvi per al catolicisme.

A grans trets es varen dur a terme dos grans blocs de reformes:

• Reformes al dogma i de la litúrgia
  • La salvació venia tant per la fe com per les obres
  • Crist es feia present a l’Eucaristia a través de la consagració del pa i el vi.
  • L’única Bíblia oficial era la Vulgata , que Sant Jerónimo va traduir al llatí.
  • Els catòlics podien llegir les Sagrades Escriptures però la seva interpretació depenia d’un eclesiàstic .
  • Es mantenien els set sagraments: Baptisme, Confessió, Eucaristia, Confirmació, Matrimoni, Sacerdoci i Unció de malalts.
  • Es concretaven totes les cerimònies litúrgiques.
  • Culte i veneració a la Verge i als Sants .
  • Es concretava un catecisme , que era una síntesi de la doctrina catòlica i de les conductes que els feligresos havien de seguir.
• Reformes dins del clergat
  • Havia de mantenir una moral impol·luta , amb una vida que fos d’exemple per als creients i respectant el celibat.
  • Els càrrecs dins de l’Església s’havien d’adquirir per mèrits i per formació religiosa.
  • Es prohibia la venda d’indulgències .
  • Es van crear seminaris diocesans i es va reforçar la formació religiosa del clergat.
  • Es van crear nous arxius parroquials.

A mode de resum, aquí una taula de doble entrada sobre les diferències entre el catoliscisme i les religions protestants

	Catòlics	Protestants
Sagraments admesos	Baptisme, Confessió, Comunió, Confirmació, Matrimoni, Sacerdoci i Extrema unció.	Baptisme i Comunió.
Veneració a la Verge i als Sants	Es rendeix culte a la Verge i als Sants.	No es rendeix culte a la Verge i als Sants.
Com s’aconsegueix la salvació	La salvació s’aconsegueix per la fe i les obres.	Per als luterans, la salvació s’aconsegueix mitjançant la fe. Pels calvinistes no depèn de les persones, ja que creuen en la predestinació.
Com són les cerimònies	Són el llatí, molt pomposes i la principal celebració és la missa.	Són a la llengua del lloc i són molt més senzilles i participatives.
Posició respecte a la Bíblia	La Bíblia oficial és la Vulgata, que pot ser llegida pels cristians, però que necessita la interpretació d’un membre del clergat.	La Bíblia es tradueix a la llengua de cada lloc; els fidels poden llegir-la i interpretar-la de manera personal. A més, canten els seus versos a les celebracions.
Qui oficia les cerimònies	Les oficia un sacerdot, que ha rebut l’educació teològica pertinent al seminari i es dedica únicament a portar i gestionar la parròquia i els seus ritus.	L’oficia un pastor, que és un membre més de la comunitat, que gestiona la parròquia però no va al seminari i, a més, es pot casar i tenir altres ocupacions no religioses.
Com són les esglésies	Són molt fastuoses i carregades de decoració. Tenen moltes pintures i escultures de Crist, la Verge i els Sants.	Són molt senzilles i rebutgen la decoració amb moltes imatges. Pensen que elles distreuen el creient i l’allunyen de l’espiritualitat personal i profunda.
Màxima autoritat	La màxima autoritat és el papa de Roma.	Rebutgen l’autoritat del papa de Roma. En el cas de l’anglicanisme, el cap de l’Església és monarca d’Anglaterra.
Organitzacions religioses	Formen congregacions i ordres religioses.	No tenen congregacions ni ordres religioses.
Existència de branques o faccions	No hi ha diferents branques ja que totes parteixen de Roma.	Luteranisme, calvinisme i anglicanisme. Dins del calvinisme, a França hi ha una facció anomenada la dels hugonots.
Organització eclesiàstica	És totalment jeràrquica: Papa, cardenals, primats, arquebisbes, preveres, sacerdots i diaques.	No hi ha una jerarquia eclesiàstica.
Principals països al segle XVI	Espanya, Portugal, Regne de Nàpols, Regne de Sardenya, estats italians, part de França, Àustria, Hongria, Regne de Polònia, part de Bohèmia, Irlanda…	Part de França, Suïssa, part de la futura Alemanya, els Països Baixos, Anglaterra, Noruega, Suècia, part de Prússia…

Els mecanismes de difusió de la contrareforma

Per consolidar allò acordat al Concili de Trento, l’Església es va valer d’una sèrie d’institucions:

• El 1540, el papa va aprovar l’ordre religiosa de la Companyia de Jesús, fundada per Sant Ignasi de Loiola. Els jesuïtes, que depenien directament del papa, tingueren un paper primordial en la difusió de les idees contrareformistes, així com en l’expansió del catolicisme a Amèrica.
• Un altre mecanisme utilitzat per la Contrareforma va ser la Congregació del Sant Ofici, també cridada Santa Inquisició o Inquisició Romana. Aquesta institució, creada el 1542, era un tribunal que s’encarregava de perseguir l’heretgia; és a dir, de penalitzar els que incompleixen el dogma catòlic. D’aquesta manera, la Inquisició feia un judici públic -anomenat la interlocutòria de fe- en què la persona sospitosa havia de renunciar a les seves desviacions del credo catòlic per evitar la condemna.
• A més, perquè la doctrina contrareformista quedés totalment consolidada, es va crear la Congregació de l’Índex. Aquesta es va encarregar de publicar una llista de llibres contraris a l’ideari catòlic, la lectura dels quals estava prohibida; per això molts van ser cremats.

Finalment, l’Església va fer servir l’art per difondre’n el missatge. Així, el Barroc es va convertir en una eina de propaganda, comunicació i reafirmació de la fe catòlica. Aquest estil estava carregat d’emotivitat i d’escenografia, que contribuïen a interioritzar més la devoció dels creients.

Després de la Contrareforma, els papes es van comprometre a mantenir tots els acords del Concili i van reforçar el seu caràcter autoritari i absolutista. La seva figura es va reafirmar com a Vicarius Dei, és a dir, vicari de Déu i centre de l’Església. Així, des de la segona meitat del segle XVI, Roma es va consolidar com la seu epicopal de referència, alhora que es va negar l’autonomia de les diferents diòcesis.

Van destacar papes com Paulo III , Pius V , Sixt V , Urbà VIII , Clement XII o Gregori XV. Ells es van proposar la restauració catòlica a Europa, que va fracassar amb la Guerra dels Trenta Anys, però va reforçar l’estructura jeràrquica eclesiàstica. A més, van emprendre grans obres arquitectòniques -sobretot a Roma- per mostrar, mitjançant l’art, el veritable dogma cristià i el poder d’aquesta Església.

Les guerres de religió

Com a conseqüència de les decisions preses al Concili de Trento i de la reafimació de la doctrina de l’Església de Roma, a partir del 1560 es va donar per tot Europa una major intransigència entre catòlics i protestants. Així, es van iniciar una sèrie de guerres de religió en què, per la participació de diversos estats i monarques, la qüestió política va acabar barrejant-se amb la disputa entre cristians. A cada territori aquests conflictes van adoptar diferents característiques:

• França va mantenir violentes tensions entre la reialesa i l’aristocràcia de sang -sobretot la família Guisa-, que eren catòlics, i els calvinistes francesos, coneguts com a hugonots. Durant el regnat d’Enric III es va produir la Guerra dels tres Enrics, en referència a ell mateix, Enric de Navarra i el futur Enric IV. Aquest conflicte, en què cadascun d’aquests personatges defensava una confessió religiosa diferent, va acabar amb l’ Edicte de Nantes i la tolerància envers els hugonots en algunes ciutats.
• A Anglaterra, les tensions religioses van dependre de les diferents postures dels monarques. Després que Enric VIII se separés del catolicisme i fundés l’Església anglicana, el seu successor (Eduard VI) es va acostar més al dogma calvinista. Tot seguit, Maria I, que era catòlica i esposa de Felip II d’Espanya, va intentar reinserir pràctiques d’aquesta opció cristiana i va iniciar una persecució contra els protestants. Finalment, Isabel I va perseguir els catòlics i va vèncer l’intent d’invasió de Felip II amb l’Armada Invencible.
• La Guerra dels Trenta Anys va ser el conflicte armat que va enfrontar diversos estats europeus entre els anys 1618 i 1648. En un bàndol es van situar els Estats Pontificis, Baviera, els Habsburg d’Àustria i Espanya, i, a l’altre, França, els Països Baixos, Suècia i altres prínceps protestants. La Pau de Westfàlia, en 1648, va suposar la independència dels Països Baixos de la Monarquia Hispànica i la pèrdua de l’hegemonia dels Habsburg a Europa, que va passar als Borbons francesos.

Bibliografia

• Neus Colomer Perpiñá. La reforma. Geografía e Historia 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Neus Colomer Perpiñá. El Concilio de Trento y la Contrarreforma. Geografía e Historia 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”