1. Causes de la II Guerra Mundial
2. Agressió rere agressió
3. Les victòries de l’eix: del domini nazi a l’expansionismee japonès.
4. L’ofensiva aliada
   1. Els genocidis del conflicte
5. Les conseqüències de la segona guerra mundial
6. Blocs enfrontats
7. Ideologies enfrontades i fases
8. Fases de la guerra freda
9. La desaparició de la URSS
10. El tercer món o millor dit els països subdesenvoluoats fruit de la colonització

A continuació abordarem el conflicte més brutal i devastador del segle XX, precedit per la Gran Guerra i el clima de violència generat durant el període d’entreguerres a tot el món, entre el 1919 i el 1939. Aquesta contesa, que cronològicament es va estendre de 1939 a 1945, ha estat considerada com una guerra total, donat que gairebé tota la població civil i l’economia de les nacions implicades es va veure forçada a treballar a favor dels interessos del seu país per la magnitud del conflicte. De fet, la ciència i la tècnica van estar al servei de les necessitats bèl·liques i els enfrontaments van adquirir uns tints dramàtics, atès que la liquidació de l’enemic i la defensa dels ideals democràtics o feixistes van ser els principals objectius dels contendents.

Causes de la II Guerra Mundial

D’entrada, quines van ser les causes que van conduir al segon enfrontament mundial en només vint anys de diferència?

• Podem parlar, en primera instància, del revengisme acumulat durant aquestes dues dècades per les nacions vençudes a la Gran Guerra. Itàlia i Alemanya sempre van sentir que les imposicions de Versalles van ser una humiliació i això, juntament amb l’ascens dels sistemes polítics dictatorials i les polítiques agressives i nacionalistes, va conduir a un nou conflicte inicialment europeu i, més endavant, mundial.
• De fet, el bel·licisme dels règims totalitaris va ser una altra de les causes tal com esgrimíem anteriorment. La política expansionista de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista que desafiava l’ordre establert i la inacció de la Societat de Nacions varen impulsar un fort rearmament i reforçament militar que va tornar a propiciar una nova carrera d’armaments encara més mortífera que la de vint anys abans.

Agressió rere agressió

L’escalada d’agressions a la dècada dels trenta va ser una constant al Vell Continent i fora de les fronteres d’aquest, amb accions, com ara:

• L’expansió del Japó a través de l’atac a la Xina a través de Manxúria el 1937.
• La intervenció italiana a Etiòpia, a Àfrica, i a Albània, a Europa, amb el desig d’ampliar els territoris colonials.
• La participació italiana, alemanya i soviètica a la Guerra Civil Espanyola amb la intenció de provar armament.
• L’expansió del III Reich hitlerià amb la militarització de la regió de Renània, envaïda pels francesos fa quinze anys; l’ocupació d’Àustria conformant la Gran Alemanya Imperial o Anschluss i la presa dels Sudets txecs poblats per minories de parla alemanya.
• Un altre punt a ressenyar és la debilitat latent de les democràcies . Després de la greu crisi del 29, el sistema polític democràtic estava a hores baixes i l’agitació social per la desocupació i la misèria era evident. A més, la Societat de Nacions, organització que havia de vetllar per la neutralitat i l’arbitri, ben aviat va ser desacreditada quant a pactes de caràcter internacional per les grans potències i va romandre sempre aïllada de les grans decisions en matèria de relacions internacionals.

Com a colofó, la Conferència de Múnic de 1938, on França i el Regne Unit claudicaven i permetien que Hitler descompongués Txecoslovàquia, confirmava aquesta debilitat davant dels règims totalitaris. En última instància, i prèviament a l’esclat del conflicte, es va ordir un sistema d’aliances que va funcionar novament com un precís sistema d’engranatge d’un rellotge.

D’una banda, el 1936 Alemanya signava una aliança politicomilitar amb Itàlia en allò que s’anomena Pacte d’Acer (naixia l’Eix amb Roma i Berlín com a capitals); juntament amb aquest, els alemanys signaven el Pacte Antikomintern amb el Japó, potència també totalitària a l’extrem oriental; i, a més, l’URSS era aïllada de França i el Regne Unit amb la signatura del Pacte germanosoviètic l’agost del 1939 i el posterior repartiment de Polònia entre alemanys i russos al setembre. Tot seguit, francesos i britànics s’aliaven davant d’aquesta ofensiva teutona i declaraven la guerra als alemanys.

Les victòries de l’eix: del domini nazi a l’expansionismee japonès.

A continuació, abordarem les victòries de l’Eix, fent referència als triomfs entre els anys 1939 i 1941.

Les tropes alemanyes de Hitler, també conegudes com la  wehrmacht, varen iniciar les hostilitats usant allò que coneixem com la guerra llampec, consistent a usar divisions cuirassades, els cèlebres panzer, amb suport aeri. L’avenç va ser ràpid i Polònia va ser presa amb facilitat i repartida amb l’URSS. De fet, aquest repartiment es va produir com a conseqüència directa de l’anomenat pacte germà-soviètic, mitjançant el qual l’URSS, complint les clàusules secretes d’aquest acord de no-agressió, va envair la part oriental de Polònia quedant dividida entre Berlín i Moscou.

Pel que fa al sector occidental, ja el 1940 els exèrcits hitlerians havien envaït bona part del Vell Continent . A l’abril d’aquest mateix any, Alemanya ocupava Dinamarca i Noruega; el 10 de maig Hitler atacava els Països Baixos, que una setmana més tard es rendien, alhora que Bèlgica desarmada i neutral queia uns quants dies més tard. A més, amb el propòsit de combatre els britànics, els Afrikakorps del general Rommel conquerien el nord d’Àfrica i, des d’allà, Iugoslàvia i Grècia. Aquestes victòries van pal·liar la derrota soferta per l’aviació teutona mesos abans a terra britànic, fracàs que va frustrar la invasió de la Gran Bretanya.

Així doncs, els nazis van iniciar el setge a França. Per la seva banda, els gals van adoptar una tàctica de posicions semblant a la de la Gran Guerra, construint una formidable defensa fortificada a la frontera amb Alemanya, la famosa Línia Maginot, que s’interrompia en arribar a la frontera belga. No obstant això, igual que succeís el 1914, els germànics van atacar la rereguarda francesa a través del Benelux i les forces franco-britàniques van ser sorpreses per l’esquena. A aquest efecte, incapaços de fer front a la invasió, van emprendre la fugida de forma caòtica i desorganitzada. En menys d’un mes, la República francesa va ser vençuda i els britànics, en retirada als seus dominis a través del canal de la Manxa, van poder salvar gran part del seu exèrcit mitjançant l’evacuació per mar mitjançant les platges de Dunkerque, al Pas-de-Calais francès. París va ser, finalment, presa el 22 de juny d’aquest mateix any.

La derrota militar va provocar un gir radical a França i, a més, va suposar l’entrada al bàndol nazi d’Itàlia, que s’havia mantingut fins avui aliena a la contesa (10 de juny de 1940).

Com a conseqüències d’aquesta derrota, el govern gal va dimitir sent substituït per un nou executiu presidit per Pétain, l’heroi de Verdú, que va sol·licitar un armistici amb Alemanya (signat al mateix vagó de tren on va fer el mateix l’Alemanya perdedora de 1918 a la localitat francesa de Compiegne). A partir d’aquest moment, França va acceptar la derrota quedant el país dividit en dues meitats: la zona nord, incloent París, controlada per Hitler; i la zona sud, en mans del govern de Pétain, la capital del qual es va instal·lar a la ciutat de Vichy. Aquesta última va atorgar el nom amb què es va conèixer al govern proalemany del general: el règim de Vichy. Tot i això, els contraris a la política d’entesa amb els nazis, l’exponent més rellevant dels quals va ser el general De Gaulle —fugit a Londres—, varen emprendre una política de lluita tant a l’interior com a les colònies franceses.

Finalment, el punt àlgid dels triomfs alemanys va arribar quan, el juny de 1941, Hitler va llançar per sorpresa l’Operació Barba-roja. Aquest pla, que suposava atacar la Unió Soviètica, va ser un èxit en les primeres setmanes, ja que les tropes d’Alemanya van arribar a les portes de Moscou i Leningrad. Va conduir, però, a una entesa entre Stalin i els aliats occidentals. A més, l’atac dels japonesos, sense declaració prèvia, a la base aèria de Pearl Harbor va fer que els Estats Units també entressin en conflicte.

Des de principis del segle XX, el Japó va impulsar una política d’expansió imperialista que l’acostés a les posicions de les potències occidentals per convertir-se en la gran potència asiàtica . Durant els anys trenta, havia conquerit gran part de la Xina i s’havia aliat tant amb alemanys com amb italians, ocupant el 1941 les colònies del Pacífic de França i Holanda. Per la seva banda, els Estats Units van veure en aquestes accions una autèntica amenaça, que es va materialitzar el 7 de desembre de 1941 quan l’aviació japonesa va atacar, sense previ avís, la base naval de Pearl Harbor, deixant pràcticament destruïda una part important de la flota americana (van morir més de 2.400 militars i civils, hi va haver 1.178 ferits, es van destruir 149 avions i es van enfonsar diversos cuirassats al costat de molts altres vaixells danyats o enfonsats). Així doncs, aquest atac va suposar la declaració de guerra contra el Japó dels americans l’endemà de l’atac. Per la seva banda, aquest esdeveniment, que va canviar de manera substancial l’esdevenir del conflicte, va ser contestat per la fidelitat italogermànica amb el país nipó, fent el mateix el dia 11 contra els Estats Units.

En qualsevol cas, els mesos següents els japonesos van aconseguir apoderar-se del sud-est asiàtic, des de la Manxúria fins a Malàisia. D’aquesta manera, Austràlia britànica va passar a estar amenaçada, ja que Tòquio controlava bona part dels arxipèlags situats entre l’Índic i el Pacífic, aprofitant els seus recursos a favor dels seus propis interessos. A aquest efecte, les poblacions indígenes van comprovar com es va passar del jou europeu al nipó. Tot i això, els nord-americans van prendre la iniciativa a partir de la primavera de 1942, amb batalles com la del mar de Coral i Midway. Els japonesos van començar llavors a retrocedir, si bé aquest replegament va ser a costa d’una ferotge resistència en enfrontaments com els de les illes Salomó, Guadalcanal, Marshall o Iwo-Jima. El Japó, incapaç de resistir el poder militar nord-americà, va recórrer a mètodes desesperats de lluita com els kamikazes o pilots suïcides.

L’ofensiva aliada

L’objectiu principal de les línies següents és ressenyar l’ofensiva aliada, del 1942 fins al 1945, moment de l’inici de la fi de l’Europa nazi. L’equilibri del potencial militar entre els aliats i l’Eix es va trencar a favor dels primers el 1943, fet que es va consumar a través d’una sèrie de derrotes alemanyes que van conduir el III Reich al replegament definitiu i posterior assumpció de la derrota.

I és que entre el 1942 i el 1943 es va produir el canvi de signe de la guerra tal com veníem anunciant. Dues batalles crucials van acabar en severes derrotes dels exèrcits alemanys i, a partir de llavors, el fins a la data invencible Eix només va conèixer retirades i va collir sonades derrotes . Tot i així, Hitler va intentar aconseguir la victòria definitiva durant la segona meitat de 1942.

Al front oriental va llançar una gran ofensiva al sud de l’URSS amb el propòsit d’apoderar-se de la regió petrolífera del Caucas. Simultàniament, l’ Afrika Korps del general Rommel va iniciar una nova ofensiva victoriosa al nord del continent africà contra els exèrcits britànics per ocupar el Canal de Suez. Tot i això, a finals d’aquest mateix any, dues batalles van canviar el signe de la guerra: L’Alamein i Stalingrad. La primera es va decantar a favor dels britànics de Montgomery, i varen quedar atrapades les forces de l’Eix a Tunísia. Mentre que Stalingrad, una de les batalles de més envergadura de la contesa, va significar el fre definitiu de les tropes hitlerianes en direcció al Caucas i la seva retirada gradual de l’URSS.

Malgrat sengles derrotes, les potències de l’Eix van combatre a la desesperada durant dos llargs anys més collint fracàs després de fracàs . A la batalla del Kursk els alemanys van abandonar definitivament el sòl soviètic, mentre que la rendició italogermànica de Tunísia el maig de 1943 va suposar la invasió del sud d’Itàlia per part aliada i l’abandó d’Àfrica per part d’Alemanya. Alhora, Mussolini va ser detingut i el règim feixista va caure quedant dividit el país itàlic en dues meitats: el nord proalemany i el sud proaliat.

Amb tot, el moment clau de les hostilitats es va produir el 6 de juny de 1944, l’anomenat Dia D o desembarcament de Normandia per part dels aliats occidentals. A partir de llavors, els alemanys van ser defensant dels atacs dels fronts oriental i occidental, sent alliberat París el 26 d’agost d’aquest mateix any. Finalment, la terrible batalla de Berlín, lliurada entre el 15 d’abril i el 5 de maig del 1945, va acabar amb la resistència nazi, el suïcidi de Hitler i la capitulació final el 7 de maig del 1945. A més, dos dies abans Mussolini havia estat novament detingut i executat al nord d’Itàlia.

Com hem vist anteriorment, la caiguda d’Alemanya va suposar la fi de les accions bèl·liques a Europa; no obstant això, la guerra al Pacífic contra el dur adversari asiàtic continuava oberta.

A grans trets, les forces aliades, encapçalades pels Estats Units, Canadà i Austràlia, van anar prenent les posicions prèviament conquerides pels nipons entre gener de 1944 i març de 1945, concretament les Illes Filipines, les Marshalls, les Carolines i les Mariannes.

Per a l’atac final, els nord-americans van cercar el Japó tradicional amb bases properes a posicions com Iwo Jima (célebre en les últimes dècades pel film dedicat a ella de Clint Eastwood), Saipán i Okinawa, on van tenir lloc les batalles més cruentes del Pacífic causant milers de morts, sobretot pel bàndol japonès.

Així doncs, des d’aquests emplaçaments els portaavions americans van llançar la seva ofensiva final sobre l’arxipèlag des de maig de 1945 , causant una destrucció gairebé total tant de la flota com de la indústria nipona. Al contrari, els japonesos, que tenien l’ordre de no rendir-se i lluitar fins a la mort, van resistir, cosa que va obrir la porta a un possible tràgic i lent final fins a la capitulació final.

Finalment, el president que va substituir els mesos anteriorment mort Franklin Roosevelt (12 d’abril de 1945), Harry S. Truman, va ordenar llançar la primera bomba atòmica de la història, fita que va marcar un abans i un després dins de la història militar mundial. A aquest efecte, l’Enola Gay va deixar caure el famós Little Boy el 6 d’agost de 1945 a la localitat d’Hiroshima, situada a l’illa d’Itsuhushima, destruint-la pràcticament al complet i deixant un saldo de més de 75 000 víctimes després de la detonació. Tres dies més tard, el projectil “Fat Man” va descarregar tot el seu arsenal a Nagasaki, a l’illa de Kyushu, causant sengles milers de morts.

El 2 de setembre de 1945 el Japó signava l’armistici i posteriorment era ocupat pels Estats Units malgrat mantenir la figura d’Hirohito, l’emperador, com a cap de l’Estat.

Els genocidis del conflicte

Un genocidi és l’extermini parcial o total d’un grup humà. En les línies següents abordarem un dels crims més atroços vists fins ara en la història de la humanitat: el genocidi jueu perpetrat pels nacionalsocialistes i que pren la denominació d’Holocaust.

D’entrada, els nazis des de la seva arribada al poder van donar el tret de sortida a la persecució de l’ètnia jueva. Els jueus van ser, així, forçats a portar un distintiu a la roba, els seus comerços es van assenyalar i identificar i, fins i tot, més tard van acabar deportats i amb la imposició de fer treballs forçats . En última instància, en allò que es va conèixer com la solució final, van ser presos per ser directament exterminats en els camps de la mort. A partir del 1940 van estar obligats a viure en guetos, com és el cas del de Varsòvia, una icona d’aquests; i ja al 1941 van començar les matances a l’URSS i l’Europa oriental amb l’epicentre a Auschwitz.

Va ser, a partir del 1942, quan es va prendre la decisió de dur a terme l’eliminació total dels jueus, amb la conversió dels camps de concentració en llocs d’extermini massiu. Aquets es convertiren en “fàbriques” de tortura, degradació i mort per als presoners.

Traslladats en rajada, és a dir, amuntegats, sense menjar i sense serveis higiènics, aquests eren deportats. Al camp d’Auschwitz, dos metges de les SS observaven els presoners i, quan passaven davant d’aquests, els facultatius decidien si estaven aptes per a la feina o directament eren encaminats als llocs d’extermini. Forçats a treballs extenuants, amb prou feines alimentats i vestits, eren torturats, sotmesos a experiments mèdics i assassinats massivament.

Destacaren els camps de concentració de Auschwitz-Birkenau a Polònia, Mauthausen a Àustria, el camp femení de Ravensbrück, Dachau (on experimentaven amb els pressoners) o Buchenvald.

Les conseqüències de la segona guerra mundial

La Segona Guerra Mundial va ser especialment cruel i despietada i les seves conseqüències van afectar milions de persones, tant civils com a militars. D’una banda, les enormes despeses del conflicte bèl·lic van ser sufragades per les potències de l’Eix a través de l’explotació dels països ocupats; mentre que, per altra banda, la victòria aliada va necessitar dur a terme un esforç econòmic sense precedents.

A nivell demogràfic , i en primera instància, la II Guerra Mundial va computar un escenari d’horror amb més de 50 milions de morts al llarg del conflicte, on l’URSS, Alemanya i Polònia van ser els més afectats . Amb tot, no hem de perdre de vista altres dades qualitatives com les víctimes de llocs com Holanda, que amb 200.000 morts va perdre gairebé el 40% de la població.

En qualsevol cas, el conflicte va mobilitzar milions d’homes per als seus respectius exèrcits nacionals , alhora que l’augment més que considerable de la producció armamentística va provocar una escassetat de mà d’obra que va ser pal·liada amb la integració de la dona a la producció. tal com ha succeït vint anys abans). Simultàniament, es va executar l’aplicació de mètodes brutals, sobretot per part dels alemanys, com ara la utilització de presoners de guerra i treballadors forçosos per als sistemes productius orientats al manteniment de l’estat de guerra.

Pel que fa a l’ economia, com ja advertim unes línies més amunt, l’esforç va ser gegantí en aquesta matèria. Així doncs, cal ressenyar que la superioritat productiva industrial i agrícola dels Estats Units i l’Imperi Britànic va resultar decisiva per decantar la balança cap al bàndol aliat. De fet, el control del petroli, el carbó o els metalls estratègics van donar un enorme avantatge als aliats. Per aquest motiu, les necessitats generals dels exèrcits van abocar els contendents a la intervenció dels governs a l’economia establint grans vincles entre el propi govern i la indústria.

Arran de l’esgrimit anteriorment, les innovacions quant a material militar van propiciar aquest reguitzell de sang juntament amb destruccions materials immenses, sobretot amb l’afectació de ciutats, mitjans de comunicació, infraestructures o instal·lacions industrials. Algunes van ser:

• La producció a gran escala de penicil·lina i de noves fibres tèxtils per a la fabricació de niló (paracaigudes).
• La utilització de les primeres telecomunicacions modernes (ordinadors rudimentaris); l’ús de l’energia nuclear (fonamental per a la finalització de la contesa al Pacífic).
• L’aplicació de noves tecnologies a l’armament, que van suposar avions més veloços, portaavions de més capacitat, míssils antiaeris o bombes volants més precises.

No obstant això, també hem de tenir en compte l’altra cara de la moneda, ja que països com Suècia, Canadà, Austràlia o els Estats Units, contendents on no hi va haver combats a les seves fronteres, es van convertir en subministradors i van experimentar un auge econòmic sense comparació. Europa, definitivament, abandonava el tron ​​econòmic mundial a favor dels mateixos Estats Units i la Unió Soviètica.

Finalment, i per desgràcia, durant els processos de pau es van descobrir fets i accions que es van produir durant el conflicte i que van esgarrapar el món sacsejant els valors morals i polítics de l’època . D’una banda, les terribles accions bèl·liques que van assolar Europa i, per l’altra, el descobriment de les pràctiques nazis i el seu horror dirigit, així com també els efectes devastadors sobre la població civil japonesa d’Hiroshima i Nagasaki, van adonar detalladament de l’horror, la massacre i l’apocalipsi mundial viscut.

Blocs enfrontats

La Guerra Freda va ser l’enfrontament entre dos blocs completament antagònics que van lluitar per imposar la visió del món. Els líders dels dos blocs van ser els Estats Units (EUA) i la Unió Soviètica (URSS). Encara que no va arribar a haver-hi una guerra directa entre ells, va estar molt a prop d’haver-la i les dues potències van dirigir un estat de tensió mundial que sí que va provocar greus conflictes armats en diferents punts del planeta. 

Ambdós blocs estaven principalment enfrontats per idees econòmiques (capitalisme enfront de comunisme) i per idees polítiques (democràcies parlamentàries enfront de dictadures totalitàries), que a la pràctica suposaven profundes diferències socials, ideològiques i militars. Per defensar els seus respectius interessos, ambdós blocs van perfeccionar el seu armament nuclear, van desenvolupar una veritable carrera espacial i van mantenir en tot moment una dura pugna de propaganda i espionatge. 

L’enfrontament es va prolongar durant més de quaranta anys , amb diferents nivells d’intensitat. Vam situar els seus començaments al voltant del final de la II Guerra Mundial (1945), quan la caiguda del règim nazi va provocar que es fessin evidents les diferències entre els que havien estat aliats forçosos durant la guerra: les potències occidentals dirigides per França, Regne Unit i, sobretot, els EUA, davant la Unió Soviètica i els països europeus que havien quedat sota el seu control durant els darrers mesos del conflicte. 

Les diferències es van fer patents des d’abans d’acabar la Segona Guerra Mundial, a les successives conferències que van reunir els seus respectius líders (especialment a Potsdam, l’estiu del 1945) per dissenyar l’organització territorial d’Europa després del conflicte. L’URSS va anar incorporant a la seva òrbita i instaurant les anomenades democràcies populars als successius països que anava alliberant (Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària, Iugoslàvia i Albània). Per la seva banda, els EUA apostaven per l’ajuda econòmica (Pla Marshall) per sumar aliats. 

El lloc més conflictiu entre tots dos bàndols a Europa va ser  Alemanya, que quedaria dividida en dos països (RDA i RFA) i la capital dels quals, Berlín, es convertiria en el símbol de l’enfrontament entre les dues ideologies. 

Ideologies enfrontades i fases

Els blocs enfrontats durant la Guerra Freda defensaven maneres molt diferents d’entendre com s’ha d’organitzar la societat. Se sol parlar de bloc capitalista davant del bloc socialista o comunista , i aquests termes ens donen una idea que el factor econòmic serà fonamental per entendre aquest enfrontament. 

Al bloc capitalista es defensava la supremacia de l’economia de mercat, caracteritzada per la llei de l’oferta i la demanda, la propietat i la iniciativa privada i una major producció de béns de consum. Per contra, l’economia socialista o comunista es definia pel control estatal dels mitjans de producció, per una planificació per part de l’Estat i per una producció menor de béns de consum, però més gran d’indústria pesada. En general, per una intervenció més gran de l’Estat que evitava la lliure competència. 

Pel que fa a l’organització política, al bloc occidental s’havien instaurat democràcies parlamentàries, definides pel pluralisme polític, el sufragi universal i la divisió de poders, mentre que al bloc socialista es va imposar el partit únic (el Partit Comunista) i no hi havia eleccions lliures.

Totes aquestes característiques conformaven societats molt diferents. Als països liderats pels EUA, país convertit ara en superpotència, la societat es caracteritzava per la llibertat, en les diferents accepcions de llibertat de moviments, de reunió, de premsa, d’associació…, i als països liderats per l’altra superpotència, la Unió Soviètica, els règims totalitaris impedien el desenvolupament d’aquestes llibertats, i fins i tot de la llibertat d’expressió. 

Fases de la guerra freda

La Guerra Freda es va estendre durant més de quaranta anys, amb una intensitat variable.

Després de la divisió d’Alemanya i de Berlín, la seva capital, a la Conferència de Yalta de 1945, la ciutat havia quedat aïllada en l’anomenada República Democràtica Alemanya (RDA), la part oriental d’Alemanya, que estava sota un règim comunista. No obstant això, les potències occidentals, i especialment els Estats Units, la van convertir en un símbol i no van acceptar en cap moment que s’integrés a la RDA. Ja el 1948 havia patit un bloqueig quan la Unió Soviètica va tancar les comunicacions de Berlín amb Alemanya Occidental, bloqueig que els EUA van solucionar establint un pont aeri amb vols diaris durant un any, en el que va ser una demostració de fortalesa econòmica cap als països socialistes.

Des de llavors, el nombre de ciutadans de la part oriental que escapaven a la zona occidental va anar creixent, fins a assolir els dos milions de persones, malgrat els intents de la propaganda soviètica per impedir-ho. La nit del 12 al 13 d’agost del 1961 les autoritats de la RDA van tallar la connexió entre les dues parts de la ciutat i van començar a aixecar un mur per posar fre a aquesta fugida. El mur de Berlín aviat es va convertir en un símbol de les diferències entre els dos models que s’havien imposat al món en general ia Europa en particular. 

Durant els primers anys, en un període conegut com la contenció, ambdues potències van anar deixant clares les seves postures i el seu enfrontament. Mentre la Unió Soviètica imposava el seu règim a les anomenades democràcies populars, els Estats Units van impulsar el Pla Marshall el 1947 (per facilitar ajudes econòmiques als països europeus i així evitar la influència soviètica) i l’Organització del Tractat d’Atlàntic Nord (OTAN, 1949) per aglutinar militarment els seus aliats. L’URSS va respondre amb la creació del Pacte de Varsòvia, amb la mateixa finalitat, el 1955. 

El 1953, la mort de Stalin permetria avançar cap a una nova forma de relacions internacionals, especialment entre els EUA i l’URSS. De fet, el nou líder soviètic Nikita Kruschev va parlar per primera vegada del concepte “coexistència pacífica” tan sols dos anys després, el 1955.

Durant aquest període, les dues potències van reconèixer la nova realitat que s’havia imposat al planeta després de la II Guerra Mundial . Així, el president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy diria que “hem d’analitzar els problemes que ens uneixen en lloc d’insistir en els que ens separen” i Kruschev que no hi havia més camí que “viure en pau com a bons veïns o anar cap a una propera guerra“.

Aquestes posicions no van impedir, però, que se succeïssin els frecs, les amenaces o fins i tot cruentes guerres locals que van portar el món a un holocaust nuclear, ja que els dos països es van veure immersos en una veritable carrera armamentística  que els va portar a emmagatzemar material nuclear. suficient com per destruir el planeta diverses vegades. 

És en aquest estat de competició on hem de situar els inicis de la lluita per conquerir l’espai. En aquest període la Unió Soviètica semblava prendre la davantera, ja que va ser capaç d’enviar el primer ésser humà a l’espai (Yuri Gagarin el 1961). 

La Guerra de Corea (1950-1953) havia acabat sense un guanyador clar, i tant els EUA. com l’URSS havien perdut més del que havien guanyat. Amb la nova política, Khruixtxov reconeixia l’existència d’una realitat econòmica (capitalista) diferent del règim socialista que ell dirigia a la Unió Soviètica (URSS) i la necessitat d’arribar una tolerància mútua que els permetés desenvolupar la seva política econòmica sense ingerències estrangeres. La idea, segons les seves pròpies paraules, era demostrar al món que el sistema socialista era el més adequat i així convèncer altres països dels seus beneficis perquè adoptessin aquesta mateixa forma de govern. La guerra de Corea va cabar sense un guanyador clar.

El 1959, el triomf de la Revolució socialista de Fidel Castro a Cuba va augmentar les possibilitats d’una guerra oberta, possibilitats que el món va veure molt reals durant les dues setmanes que va durar l’anomenada Crisi dels míssils cubans l’octubre del 1962, quan els Estats Units va descobrir la instal·lació de míssils a Cuba per part de la Unió Soviètica i les dues potències es van amenaçar mútuament.

L’octubre de 1962 va donar inici la crisi dels míssils cubans quan un avió espia nord-americà va detectar míssils soviètics a Cuba, preparant-se per tenir la capacitat de llançar un atac nuclear sobre els EUA. S’iniciaven així els dies de major tensió de tota la Guerra Freda, l’únic moment de tot aquest període en el que es va activar l’estat DEFCON 2, l’esglaó d’alarma immediatament anterior a la declaració de guerra. 

El llavors president dels EUA, John Fitzgerald Kennedy, buscant una solució que evités una guerra nuclear, va optar pel bloqueig naval per impedir l’arribada de vaixells soviètics a Cuba. Es va iniciar llavors una escalada de tensió entre l’ URSS i els EUA en què cap dels dos podia mostrar debilitat, i que va mantenir el món en suspens durant prop de dues setmanes. Al final, les difícils negociacions es van saldar amb la retirada dels míssils a canvi del compromís per part dels EUA de no envair Cuba (un país socialista governat des del 1959 per Fidel Castro després del triomf de la revolució a l’illa) i de retirar els seus propis míssils nuclears instal·lats a Turquia, país fronterer amb la Unió Soviètica. 

Arran d’aquest conflicte, i tenint en compte com van estar a prop les dues potències de deslligar un conflicte nuclear, els seus respectius presidents van establir una forma de comunicació més directa per evitar situacions similars en el futur: l’anomenat “telèfon vermell” .

Després de la tensa crisi dels míssils cubans, que gairebé ens va conduir a un cataclisme nuclear, es considera acabada la  coexistència pacífica, ja que la situació en les dues superpotències enfrontades (EUA i l’URSS) canviarà radicalment en els anys següents.

Als EUA, el president Kennedy va ser assassinat el 1963 i els seus successors van haver de fer front a situacions noves :

• L’ important avenç en la lluita pels drets civils, amb Martin Luther King al capdavant, malgrat el cop dur que va suposar el seu assassinat el 1968.
• La Guerra del Vietnam , que va portar amb si la reacció contra ella i el naixement del moviment pacifista.
• La crisi del petroli, a partir de 1973, quan els països exportadors de petroli decideixen unir les seves forces i el preu del cru es va disparar i va provocar una crisi econòmica mundial.

A l’ URSS, per la seva banda, el 1964 es produeix el relleu en el poder de Khrusxev , impulsor de la via coneguda com a “coexistència pacífica”. El seu successor, Breznev, va suposar un canvi a la línia dura, encara que sense arribar als límits de l’estalinisme més extrem. Es va mantenir al poder fins a la seva mort el 1982 i també va haver d’ afrontar nous reptes:

• Els diferents enfocaments polítics d’altres països comunistes: va mantenir un enfrontament ideològic amb la Iugoslàvia de Tito i la Xina de Mao, i va aixafar sense titubejos els intents de reforma a Txecoslovàquia (Primavera de Praga, 1968)
• La crisi econòmica dels anys 70, si escau agreujada pel seu immobilisme, i que va portar l’URSS a l’estancament que va provocar la caiguda a finals dels anys 80.
• La Guerra de l’Afganistan, iniciada en 1979, que va suposar per a l’ URSS el seu Vietnam particular.

Aquest període, que malgrat el seu nom va presenciar un augment constant de la tensió, i durant el qual es va aixecar el mur de Berlín (1961), es va prolongar fins a la derrota dels EUA a la Guerra del Vietnam, el 1973.

Va començar llavors un període conegut com la distensió, en el que ambdós països havien pres nota de cert descontentament entre les seves poblacions (el Maig del 68 a occident i Primavera de Praga, també al 1968, al bloc oriental). Semblava com si tots dos països acceptessin l’status quo i haguessin decidit no interferir en la política del rival.

Però aquest període va acabar amb la revolució islàmica a Iran i la invasió soviètica de l’Afganistan, totes dues en 1979, que van suposar el començament de l’últim període de la Guerra Freda.

La desaparició de la URSS

La situació econòmica en els primers anys vuitanta a la Unió Soviètica era d’autèntic estancament , patint les conseqüències d’una dedicació gairebé exclusiva a la indústria pesant en lloc de la producció de béns de consum, agreujada per la crisi mundial provocada el 1973 per la pujada generalitzada del preu dels combustibles després dels acords adoptats pels països exportadors de petroli. 

Des de la mort de Breznev  el 1982,  es van succeir els dirigents de la Unió Soviètica fins a arribar a l’home que ho va canviar tot: Mikhaïl Gorbatxov. Va arribar al poder el 1985 i des del principi va estar decidit a reformar el sistema , encara que la seva intenció no fos acabar amb la Unió Soviètica ni amb el comunisme.

La situació política estava igual d’ estancada, i els membres de la classe dirigent eren majoritàriament antics combatents de la II Guerra Mundial . Gorbatxov , que va arribar al poder amb 54 anys, era molt més jove que la majoria dels membres destacats del partit comunista de la Unió Soviètica (PCUS) . Això va suposar la fi del govern dels majors que caracteritzava a la URSS (gerontocràcia) .

Gorbatxov, que seria últim president de l’URSS, va imposar un programa de reformes anomenat Perestroika (obertura política en rus) acompanyat d’una idea nova que va anomenar Glasnot, que podríem traduir per transparència informativa. Amb tots dos conceptes ens fem a la idea de quines eren les seves intencions.

La desintegració de l’URSS va ser un fet sorprenent que de vegades se’ns presenta com si hagués passat un dia per l’altre. Però, durant els anys vuitanta, el bloc comunista va anar deixant una sèrie de senyals que pocs van saber interpretar.

Sense comptar amb els intents rupturistes produïts a Hongria (1956) i Txecoslovàquia (Primavera de Praga, el 1968) , el primer país a plantejar reformes profundes va ser Polònia . El 1980, allà es va fundar el sindicat catòlic Solidaritat, el primer sindicat independent en un país comunista. Estava dirigit per Lech Walesa i des del principi va apostar per la resistència pacífica. Durant els primers anys el sindicat va ser perseguit i el seu líder fet presoner en diferents ocasions. Les possibilitats d’actuar del sindicat estaven molt limitades, però sens dubte van ser un motiu de desestabilització per als règims comunistes, no només per a Polònia . A això hi va contribuir també la concessió del premi Nobel de la Pau a Lech Walesa el 1983. 

És difícil saber si els canvis que alhora es van anar produint a Polònia i altres països satèl·lit són una causa o una conseqüència de les reformes iniciades per Gorbatxov. El que sí que sembla obvi és que hi va haver un succés que va influir de manera significativa a accelerar l’esfondrament del bloc comunista. L’abril de 1986, a Txernòbil  (Ucraïna),  llavors parteix de l’ URSS , va explotar una central nuclear que va provocar la major catàstrofe nuclear de la història i un desastre ecològic sense precedents. El nombre de morts de manera directa o indirecta mai no s’ha arribat a determinar amb exactitud. L’accident feia visible al món la incapacitat de l’URSS per mantenir les pròpies instal·lacions i la  precarietat econòmica i industrial.

L’estancament econòmic impedia a l’URSS reaccionar davant dels progressos rupturistes d’altres països a més de Polònia i justificava les reformes imposades per Gorbatxov. Mentrestant, els Estats Units van optar per una política de no ingerència per no provocar una reacció contrària als esdeveniments que s’estaven produint.

A finals dels anys vuitanta els esdeveniments es van precipitar. Els senyals que hem vist que esquerdaven el sistema comunista es van materialitzar ràpidament en fets concrets i el món va assistir atònit a la desintegració de l’URSS i de tot el bloc soviètic.

• El primer pas significatiu va tenir lloc a Polònia i va ser l’ arribada al poder del sindicat Solidaritat , després de guanyar les eleccions el juny de 1989. Això possibilità la formació del primer govern no comunista en un país sota l’òrbita soviètica des de la II Guerra Mundial. Al desembre d’aquest mateix any Lech Walesa es va convertir en president de Polònia.
• El succés més emblemàtic va succeir a Alemanya, i va ser l’ obertura del mur que dividia Berlín en dues parts. El 9 de novembre de 1989, de forma totalment sobtada, el govern comunista va permetre a la població d’Alemanya de l’Est acudir a la part occidental. En unes hores la població es va fer fora al carrer i la frontera va deixar d’existir. L’any següent, les dues Alemanyes van quedar unificades en una de sola. La caiguda del mur de Berlín es va convertir en el símbol del final de la Guerra Freda.

• A la Unió Soviètica, les reformes de Gorbatxov i els esdeveniments succeïts a Polònia i Alemanya, així com els moviments per a la independència d’algunes de les repúbliques que formaven la URSS, van portar a una facció del partit comunista a intentar posar fi a aquests canvis. A l’ estiu de 1991, l’ala dura del partit va intentar un cop d’Estat que va ser ràpidament sufocat pel que seria nou líder de Rússia , Boris Ieltsin. L’ URSS desapareixeria oficialment el 25 de desembre de 1991, amb la dimissió de Mikhaïl Gorbatxov.
• Als països que havien estat dominats per la Unió Soviètica els canvis van ser també ràpids, encara que amb èxit desigual. Txecoslovàquia es va dividir en dos països, República Txeca i Eslovàquia, gairebé sense conflicte. La majoria dels altres països van viure una transició pacífica cap a la democràcia i l’economia de mercat, amb dues excepcions : a Romania, el president Ceaucescu va ser executat juntament amb la seva dona, i Iugoslàvia va viure una cruenta guerra que va suposar la seva separació en diverses nacions (Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia…)

Descolonització i Tercer Món (1945-1991)

La fi dels imperis colonials, després de la Segona Guerra Mundial, constitueix un dels grans esdeveniments del segle XX. La descolonització va afectar primer sobretot el continent asiàtic i la zona del Pròxim Orient. A l’Àfrica, la descolonització va ser una mica més tardana i al sud del continent s’hi va mantenir el domini colonial fins als anys vuitanta. •Alguns països van assolir la independència per mitjà d’acords amb les metròpolis, però d’altres van haver de passar per processos molt dificultosos i guerres d’alliberament sagnants.

El 1955, els nous estats es van reunir a la Conferència de Bandung amb la finalitat de proclamar els seus drets i de fer públiques les seves reivindicacions. Aquesta trobada es va convertir en un esdeveniment històruc, perquè va representar l’entrada de l’anomenat Tercer Món a l’escena política internacional. Els nous estats, però, van mantenir una dependència econòmica respecte de les antigues metròpolis (neocolonialisme) i avui dia encara arrosseguen els problemes del subdesenvolupament.

Les causes que van permetre accedir a la independència als països que estaven colonitzats per potències molt superiors a ells en termes de riquesa, fortalesa militar i influència política (especialment França i el Regne Unit ) són les següents:

• La pèrdua de prestigi d’aquestes potències després de les derrotes sofertes davant els alemanys en els primers anys de la II Guerra Mundial . Aquestes derrotes van ajudar a acabar amb el mite de l’home blanc com a ésser superior. Els països colonitzats van ser llavors conscients de les debilitats dels seus colonitzadors.
• Relacionat amb l’anterior, el prestigi també es va veure minvat per la innegable pèrdua de capacitat militar i de pes polític al món dels dos principals països colonitzadors, França i Regne Unit. 
• L’expansió d’una sèrie d’ ideologies incompatibles amb el concepte de colonització, sobretot el comunisme. L’expansió de l’islamisme, especialment important a l’Orient Mitjà
• La puixança dels moviments nacionalistes que, inspirats en diferents ideologies (comunistes, islamistes, nacionalistes…), es varen veure amb forces per enfrontar-se amb els colonitzadors.o del nacionalisme, que les mateixes potències colonitzadores havien propugnat.
• L’ apogeu d’ una sensibilitat més gran a nivell mundial després dels terribles esdeveniments de la II Guerra Mundial, cristal·litzat en el sorgiment de l’ ONU i la Declaració Universal dels Drets Humans.
• Finalment, encara que potser sigui la causa de més importància, els interessos econòmics, tant dels EUA com de l’ URSS, que no disposaven de colònies per competir amb el Regne Unit i amb França, principalment, i que tenien molt d’interès en aconseguir que els països colonitzats simpatitzessin amb les seves ideologies respectives, en el context de la Guerra Freda.

Les fases de la descolonització

El procés va passar per diverses etapes segons les zones:

1a etapa (1945-1954)	Al Pròxim Orient varen accedir a la independència el Líban, Síria i Jordània. Igualment, es va acabar el mandat britànic sobre Palestina i gran part del seu territori va passar a formar el nou Estat d’Israel. A Àsia, el 1947 el Regne Unit va acceptar la independència de l’Índia; el 1949, Indonèsia es va convertir en un Estat independent, i el 1954, França va abandonar la Indoxina.
2a etapa (1951-1962)	Va afectar el nord d’Àfrica i es va iniciar quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la independència (1951). El 1956, França va reconèixer la independència del Marroc i Tunísia, però va intentar mantenir-se a Algèria, cosa que va comportar una llarga guerra que va acabar amb la independència d’aquest país el 1962.
3a etapa (1955-1965)	Es va centrar en l’Àfrica subsahariana, quan la majoria de les colònies britàniques (Kenya, Nigèria…), franceses (Guinea, Mauritània, Madagascar…) i belgues (el Congo) es varen proclamar independents.
4a etapa (1975-1993)	Va tenir com a escenari el con Sud-africà i va ser bastant tardana. El 1975 varen desaparèixer les colònies portugueses (Angola i Moçambic), i el 1990 Namíbia es va proclamar independent. A Sud-àfrica, la independència va ser declarada el 1961 pels colons blancs, que varen instaurar un règim de segregació racial contra la majoria de la població negra (apartheid*).Aquesta situació es va mantenir fins al 1993, quan es varen abolir les lleis discriminatòries per a la població negra.

El tercer món o millor dit els països subdesenvoluoats fruit de la colonització

Amb els EUA ​i la URSS com a superpotències mundials, i immersos de ple en una Guerra Freda per a la qual ambdós països necessitaven aliats, sorgeix a mitjans dels anys 50 un moviment que va intentar plantar-los cara i que defensava el dret a dirigir els seus respectius països amb independència ideològica .

Els líders d’aquest moviment seran Jawaharlal Nehru per part de l’ Índia, Gamal Abdel Nasser d’ Egipte i Sukarno d’Indonèsia, que seran els promotors de la Conferència de Bandung i del Moviment de Països No Alineats, que es va veure plasmat a la Conferència de Belgrad el 1961.

A partir d’aquest moment es va estendre pel planeta el concepte “ tercer món”, com a forma alternativa d’entendre la gestió política i econòmica aliena als altres dos mons enfrontats, el capitalisme i el comunisme. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l’economista francès Alfred Sauvy, que, en un article publicat el 1952, va realitzar una comparació amb el concepte Tercer Estat  (utilitzat durant la Revolució Francesa), per referir-se als països que representaven aquesta forma alternativa de gestió. 

El primer pas a l’aliança de països que defensaven una tercera via  que no suposés plegar-se a la voluntat d’una de les dues superpotències es va fer a Bandung, Indonèsia, el 1955 . Allí va tenir lloc una conferència de 29 països, la majoria d’ells recentment independitzats i tots africans o asiàtics. De fet, la conferència va rebre el sobrenom de Conferència Afroasiàtica .

La seva intenció, plasmada en una declaració final signada per tots ells, era defensar el seu dret a la independència , no només des del punt de vista formal, que ja ho havien aconseguit, sinó també de facto, cosa que tenien més complicat a mesura que anava estenent-se la nova forma de dominació anomenada  neocolonialisme, que suposava (i suposa) que els països en vies de desenvolupament de nova creació depenien (i depenen) econòmicament de les grans potències, que explotaven (i exploten) aquests països en el seu propi benefici. 

A més, a la declaració es defensava: 

• El respecte pels drets fonamentals de l’home i la igualtat de totes les races i de totes les nacions .
• L’ abstenció d’intervencions en els assumptes interns d’altres països oa exercitar pressió sobre altres països mitjançant actes o d’ amenaça d’agressió i de l’ ús de la força .
• El respecte al dret de tota nació a defensar-se i participar en acords de defensa col·lectiva .
• La promoció de l’ interès i de la cooperació recíproca , dins del respecte per la justícia i les obligacions internacionals .
• Fer valer les creences de les diferents cultures internacionals.

El Moviment dels Països No Alineats va tenir el seu origen a la Conferència de Bandung, però va prendre forma a la Conferència de Belgrad de 1961 . S’hi van reunir pràcticament els mateixos països que a Indonèsia , però amb una intenció clara de fer un pas més en la col·laboració entre els països que havien aconseguit recentment la independència.

Als tres líders esmentats anteriorment ( Nehru, Nasser i Sukarno ) es va sumar ara la figura polèmica del mariscal Tito , de Iugoslàvia, principal veu discordant amb la uniformitat del bloc comunista. Va ser l’ amfitrió de la Conferència i un dels principals impulsors. La seva presència, així com la de Cuba, primer país no afroasiàtic a participar, va ser controvertida pels seus vincles amb la Unió Soviètica.

Els acords a què es van arribar a la Conferència van ser molt similars als presos a Bandung , si bé es va mostrar una major predisposició a ser una part activa al’escenari mundial , i no només un grup de països que no volien pertànyer a tots dos blocs enfrontats a la Guerra Freda .

Així, es va fer especial èmfasi en:

• L’ eliminació de l’ imperialisme i el neocolonialisme.
• La col·laboració pacífica dels pobles, en el marc de la coexistència pacífica impulsada per Kruschev.
• El rebuig als blocs militars existents, advocant per un desarmament general .
• El dret d’autodeterminació dels pobles colonitzats.

El Moviment, fundat en el context de la Guerra Freda com a forma de defensar-se de les dues grans superpotències del moment, EUA i l’ URSS, continua, però, estant vigent actualment amb més de cent països membres, encara que el seu pes internacional s’ha vist molt reduït.

Bibliiografia

• Guillermo Balmori Abella. Itinerario. La Guerra Fría y la descolonización INTEF
• buxaweb.cat
• wikipedia