1. La Unió Europea: una història d’èxit però amb crisis.
   1. Del Mercat Comú a la Unió Europea
2. L’Àsia a l’actualitat
   1. La Xina: Història, actualitat i reptes
   2. El Japó
   3. Les dues Corees.
3. El món islàmic
   1. El món islàmic a Àsia
      1. Xíies contra sunnites
   2. El món islàmic a l’Àfrica
      1. El Magrib i l’Àfrica subsahariana
4. Els països emergents
   1. Què són els Brics?
5. La Globalització
   1. A quins sectors afecta la globalització?
   2. Els reptes del món globalitzat

El món d’encà del 1945 i l’evolució sociocultural

El final de la Segona Guerra Mundial va deixar el planeta dividit en dues clares zones d’influència que ja hem estudiat a la SA 6: D’una guerra cruenta a una guerra freda.

El món es va convertir en un immens escenari on cadascun dels bàndols enfrontats intentava mostrar els seus èxits. I és en aquest escenari on situem l’anomenada cultura occidental, reflectida en la música, la moda o el cinema.

Pel que fa a la cultura, varen ser la televisió i el cinema (i actualment internet) els que es van encarregar de difondre arreu del món l’ estil de vida occidental, l’evolució del qual es pot seguir perfectament atenent, per exemple, els gustos musicals. Elvis Presley va suposar una revolució (i un escàndol) a la seva època difícil d’imaginar avui dia. I una cosa semblant va passar amb l’aparició dels Beatles, la música pop en general o el rap. 

Aquesta nova cultura de masses, s’encarregava d’animar al consum d’uns béns que a la zona comunista del planeta no es podien permetre. I aquest consum va provocar un creixement econòmic enorme a diferents onades. Alhora, aquesta bonança econòmica, i el temor a un augment de les simpaties pel socialisme, varen provocar a Europa l’anomenat “estat del benestar” o “welfare state”, que va suposar l’adopció d’algunes de les mesures, que avui ens resulten tan familiars, com les pensions o els subsidis per desocupació, a més d’una educació i una atenció.

Tot i això, l’economia occidental ha hagut de suportar també els revessos propis d’una crisi econòmica. Des de la II Guerra Mundial, dues han estat les més importants, encara que no les úniques:

• El 1973, la pujada del preu dels combustibles provocada pels acords adoptats pels països exportadors de petroli (OPEP)  va produir una  inflació  desmesurada que va conduir a una pèrdua de poder adquisitiu molt elevada.
• El 2008, la crisi de les hipoteques d’alt risc (subprime) va arrossegar el món sencer a una crisi financera que va conduir a una recessió econòmica mundial. Les hipoteques concedides sense prou garanties, i l’especulació borsària realitzada amb aquestes hipoteques van ser les responsables. La conseqüència més evident a llarg termini va ser un augment de la intervenció de l’estat en matèria econòmica. 
• A l’any 2020 la crisi provocada per la pandèmia de COVID-19 va suposar una reducció dràstrica de l’activitat econòmica arreu del món. Si bé la forta intervenció de les insititucions públiques (sobretot amb els EROS i subsidis), l’adopció del teletreball en determinades activitats i l’augment del comerç per internet varen evitar uns efectes tan greus com les dues crisis anteriors.

La Unió Europea: una història d’èxit però amb crisis.

El final de la Segona Guerra Mundial el 1945 havia deixat una Europa en ruïnes i dividida que intentava tirar endavant i afrontar una nova realitat liderada per dues superpotències (Estats Units i la Unió Soviètica) que, a més, pretenien utilitzar l’escenari europeu per plasmar les seves diferències ideològiques. En aquest context, la gran destrucció dels hàbitats, les infraestructures i les economies europees havia creat una situació desesperada per a milions de persones, que buscaven estabilitat en un continent marcat pels records de la guerra. Les dues superpotències, en la seva incessant lluita pel poder, van començar a establir aliances i blocs contraposats, amb els Estats Units promovent una política de contenció del comunisme, a través de la qual va implantar el Pla Marshall per ajudar a la reconstrucció d’Europa Occidental. En aquest ambient de tensió creixent i competència global, les causes últimes que van portar a iniciar el projecte serien les següents:

• Evitar un nou enfrontament entre França i Alemanya, protagonistes de les dues guerres mundials que havien assolat el continent a la primera meitat del segle XX. Unir les dues potències europees en un projecte comú minimitzaria els riscos d’una nova guerra.
• Unificar esforços per superar les seqüeles de la II Guerra Mundial, que havia deixat Europa empobrida i amb els seus recursos molt limitats, a més d’haver perdut un percentatge molt elevat de població, especialment jove.
• Oferir una alternativa a la influència de la Unió Soviètica i els partits comunistes a l’Europa occidental, per evitar que s’expandissin les seves idees més radicals i defensar, així, els valors democràtics en un moment en què les democràcies europees no passaven pel seu millor moment.

Així les coses, només acabar la guerra mundial ja van començar a fer-se les primeres passes del que acabaria sent la Unió Europea, al principi com a simple declaració d’intencions i més endavant fent passos concrets:

• El 1946, Churchill va utilitzar el terme “Estats Units d’Europa” durant una conferència. Aleshores no pensava que el Regne Unit formés part d’aquesta entitat, però entenia que seria bo per al continent.
• El 1950, el ministre d’exteriors de França, Robert Schuman, va proposar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), que va veure la llum l’any següent amb la signatura del Tractat de París per part dels que acabarien sent els sis països fundadors de la unitat europea: França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg.
• El pas definitiu es va fer uns anys més tard, el 1957, amb la signatura del Tractat de Roma, que posava en marxa la Comunitat Econòmica Europea (CEE), cosa que suposava una unió duanera entre els sis països. Així mateix, també s’iniciava la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom) per unificar criteris en un tema tan sensible aleshores com era l’ús de l’energia nuclear.

Del Mercat Comú a la Unió Europea

Com hem vist a l’apartat anterior, la creació de la Unió Europea (UE) tal com la coneixem avui dia ha estat un llarg procés de més de seixanta anys en què s’han anat incorporant membres :

• En un primer moment , els sis membres fundadors que van signar el Tractat de Roma el 1957 van ser França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos.

• El Regne Unit no es va incorporar llavors, i va intentar una comunitat similar amb Irlanda, però el fracàs d’aquest projecte va portar els dos països a sol·licitar la seva incorporació a la CEE , cosa que aconseguirien el 1973 . Aquest mateix any també s’incorporaria Dinamarca .
• El 1981 serà Grècia la que augmenti a 10 el nombre d’estats membres.
• Després de la fi de les dictadures de Franco i Salazar, tant Portugal com Espanya varen sol·licitar la seva incorporació al projecte europeu. Tots dos països ho van aconseguir el 1986, passant a ser l’Europa dels 12.

• El 1990 , sense augmentar el nombre de països, la Unió Europea va augmentar de mida i de ciutadans després de la unificació de les dues Alemanyes com a conseqüència de la caiguda del mur de Berlín l’any anterior.
• Als anys 90 se segueix ampliant el projecte , tant en la intensitat de la unió, que va adoptar el seu nom actual d’Unió Europea després del Tractat de Maastricht el 1993 , com en el nombre de membres, que va arribar a 15 després de la incorporació d’Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995.
• Ja al segle XXI s’avança significativament en matèria econòmica, després de l’adopció d’una moneda única europea, l’euro, el 2002. Dos anys després, el 2004, la Unió Europea experimenta el major augment de membres de la seva història, arribant a 25 després de la incorporació de 10 països nous, la majoria antics membres de l’anomenat bloc comunista, la qual cosa va suposar un tomb en la història europea. Els països són: Estònia, Lituània, Letònia, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Malta i Xipre .
• Tres anys després, en 2007, s’incorporarien Romania i Bulgària . Amb la incorporació de Croàcia el 2013 la Unió Europea arriba al màxim nombre de membres, 28.
• Des del 2020 el nombre de països membres ha passat als 27 actuals després de la sortida de la Unió Europea del Regne Unit, en acabar un complicat procés denominat popularment el Brexit, i que no ha estat tan benficiós com afirmàven els seus partidaris en el Regne Unit.

Qualsevol país que pot les condicions per ser membre sol·licitar-se. Aquestes condicions es coneixen com els “criteris de Copenhaguen” i inclouen una economia de lliure mercat, una democràcia estable i un estat de dret, i l’acceptació de tota la legislació de la UE, inclòs l’euro.

En el futur immediat, la Unió Europea ha de seguir treballant en la sensibilització de la seva població perquè sigui conscient dels perills  com el de la dependència energètica i sigui capaç de donar una resposta a la qüestió de l’ emigració i els  refugiats, l’ envelliment de la població, les conseqüències del Brexit, el ressorgiment dels extremismes polítics…

L’Àsia a l’actualitat

La Xina: Història, actualitat i reptes

La Xina ha escalat en els últims anys en gairebé tots els indicadors econòmics i se situa avui dia al capdavant de la classificació mundial a molts d’ells. En aquest apartat veurem com ha estat possible aquest ascens econòmic, quina és la situació actual i quins són els principals reptes a què s’enfronta:

La història recent de Xina comença amb la revolució comunista de 1949. Des de llavors el país rep el nom oficial de República Popular de la Xina i fins avui es regeix per un règim comunista, encara que amb una evolució econòmica molt dispar.

Des de 1949 fins a 1976 va estar dirigida pel dictador Mao Zedong, i la principal diferència amb el comunisme de la Unió Soviètica va ser la preponderància que a la Xina es va donar a la pagesia en lloc del moviment obrer industrial. Les dues principals iniciatives del Partit Comunista Xinès en aquest període foren el Gran Salt Endavant (1958) i la Revolució Cultural (1966), projectes per reformar la tradicional societat agrícola i imposar la visió comunista de Mao, el maoisme.  Tots dos van suposar una enorme transformació de la societat xinesa i un enlairament econòmic substancial, però totes dues amb un cost humà sense precedents.

A les dues darreres dècades del segle XX la Xina va superar amb èxit dos esdeveniments que van amenaçar el seu creixement econòmic. D’una banda, la caiguda del mur de Berlín el 1989, que va portar el final del comunisme a Europa i de l’altra la crisi financera asiàtica del 1997. Acabava així el segle com una incipient potència econòmica a nivell mundial, però mantenint encara un règim autoritari. El seu pitjor moment va succeir després de la Matança de Tiananmen (1989), en què les protestes contra el règim van ser durament reprimides.

Amb el segle XXI l’ economia xinesa ha continuat creixent sota un model capitalista. Gairebé sense registrar avenços en matèria de llibertats, malgrat la campanya de propaganda relacionada amb els Jocs Olímpics de Beijing el 2008, la Xina s’ha convertit en la primera potència mundial en múltiples indicadors econòmics, liderant el canvi de tendència mundial que està portant el pes de l’economia al continent asiàtic.

Tot i això, la seva posició de potència mundial es veu sempre enfosquida per l’absència de transparència relativa al respecte dels drets humans. La Xina es nega a participar en les successives campanyes de les Nacions Unides llançades a aquest efecte, escudant-se en el seu dret de veto com a membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. Pel que fa a la preocupació mundial pel medi ambient, és difícil saber si les seves campanyes dirigides a millorar aquest aspecte són tan realistes en tant que no es poden comprovar a causa de l’absència de llibertat de premsa i de l’obscurantisme de les seves dades.

El Japó

El Japó és un país format per nombroses illes muntanyenques a l’oceà Pacífic molt a prop de la costa asiàtica. Durant segles la seva condició insular i la seva orografia van fer del Japó un país aïllat culturalment, fins que al segle XIX va ser obligat per les potències occidentals a relacionar-s’hi. I una vegada que va entrar a la cultura occidental, sense oblidar la seva, es va convertir en una potència econòmica, especialment després de la revolució Meiji, que va reformar l’ancestral cultura japonesa per sempre.

A la primera meitat el segle XX, el Japó va anar estenent el seu poder al Pacífic, fins que l’enfrontament amb EUA pel control de les colònies va culminar amb l’atac a Pearl Harbor el 1941, que va provocar l’entrada dels nord-americans a la II Guerra Mundial. El conflicte en aquesta part del món es va resoldre amb el llançament de les bombes atòmiques que van forçar la rendició del Japó i el final d’una època, ja que els EUA varen obligar els japonesos a reformar la seva constitució per assimilar definitivament la cultura occidental.

A la segona meitat del segle XX el país va protagonitzar l’anomenat “miracle japonès”, amb un ressorgir econòmic sorprenent després de la destrucció provocada per la guerra i les dures condicions imposades pels americans. El Japó es va convertir en un referent mundial, especialment en la indústria electrònica i de l’automòbil, i, malgrat les seves recurrents crisis econòmiques, continua sent una potència econòmica mundial.

Les dues Corees.

La península de Corea limita al nord amb la Xina i es troba molt a prop del Japó, i ambdós països han sotmès els coreans des de fa segles. A principis del segle XX, la península va ser ocupada pel Japó i sotmesa colonialment, fins que la derrota dels japonesos va facilitar la seva independència, que, no obstant això, arribaria amb la divisió de la península en dos països: Corea del Sud, recolzada pels EUA, i Corea del Nord, que rebia el suport de la Unió Soviètica.

La història recent de Corea del Sud comença amb la guerra civil que els va enfrontar amb el seu veí comunista del nord entre 1950 i 1953. Després de l’enfrontament, que va acabar sense un vencedor clar, Corea del Sud va començar una fase de creixement econòmic que l’ha fet ser un dels països més desenvolupats de la zona i una potència mundial pel que fa al sector dels automòbils (Hyundai, Kia…) i de la tecnologia de les comunicacions (Samsung, LG…). Corea del Sud destaca també pel sistema educatiu i pels resultats acadèmics dels seus estudiants.

Tot i això, el seu enfrontament amb Corea del Nord no es pot donar per acabat, i l’amenaça d’un conflicte bèl·lic roman latent des de fa setanta anys.

Mentre Corea del Sud progressava econòmicament i socialment durant la segona meitat del segle XX, Corea del Nord patia, i pateix, les conseqüències de trobar-se sota una dictadura comunista que ha derivat en una tirania familiar. El primer dirigent comunista del país, Kim Il-sung, es va mantenir en el càrrec fins a la seva mort el 1994, i, des d’aleshores, el seu fill Kim Jong-il i el seu nét Kim Jong-un, des del 2010, han governat el país amb mà de ferro amb unes condicions penoses per a les seves ciutats, que són difícil d’avaluar atesa la manca de drets i de transparència del règim.

Des del punt de vista de les relacions internacionals, aquestes estan marcades pel conflicte constant amb Corea del Sud i les seves contínues amenaces nuclears, que l’han portat a un bloqueig liderat pels EUA. Després de la caiguda de l’URSS, es tracta d’un dels països més aïllats del món.

El món islàmic

Quan parlem del món islàmic ens referim a aquells països que tenen l’islam com a religió majoritària. Dins aquest grup hi ha una gran varietat de règims, ja que trobem països més propers al nostre concepte de democràcia, com poden ser Turquia (que és una república, encara que dista molt de ser una democràcia real) o el Marroc (que és una monarquia), i països que se’n troben molt allunyats, com Aràbia Saudita, Iran o Afganistan.

El món islàmic a Àsia

Xíies contra sunnites

Des de la nostra concepció eurocentrista del món moltes vegades tendim a unificar allò que desconeixem, i aquest n’és un. Per a la nostra cultura, l’islam és tot un, i, tanmateix, a Àsia trobem dues formes enfrontades, de vegades de forma molt violenta, d’entendre l’islam. En qualsevol cas, en ambdós grups de països predomina la sharia o llei islàmica com a codi legal de conducta, cosa que xoca amb els nostres preceptes democràtics.

• El sunisme és la branca més estesa, ja que entre el 85 i el 90% dels musulmans són sunnites. Creuen, a més de en l’ Alcorà, en la Sunna, una col·lecció de textos que relaten l’estil de vida de Mahoma. Entre els països sunnites més importants per nombre d’habitants o per la seva història destaquen:
  • Indonèsia: situat al sud-est asiàtic ia Oceania, és el país amb més musulmans del món , ja que es tracta del quart país més poblat amb més de 250 milions d’habitants. És un país independent des de 1949, després de la derrota del Japó a la II Guerra Mundial i l’intent fallit dels Països Baixos de mantenir el poder colonial del qual havien gaudit durant més de tres segles. És una república que viu immersa en conflictes constants d’identitat i d’autoritat, que en els primers cinquanta anys d’independència només va conèixer dos presidents, Sukarno (1949-1967) i Suharto (1967-1998).
  • Pakistan: es tracta d’un país que va sorgir després de la separació de l’Índia precisament per motius religiosos. Els intents de Gandhi per mantenir unificat el país no van prosperar i el Pakistan va aconseguir la independència el 1947 i es va convertir en república islàmica el 1956. Des de llavors no ha aconseguit l’estabilitat, dominat gairebé sempre per dictadures militars i condicionat pel seu enfrontament amb l’ Índia. En ser ambdues potències nuclears, és un dels llocs de més tensió del planeta.
  • Afganistan: es tracta d’un país de trista actualitat des de la tornada dels talibans al poder al setembre de 2021, després de la retirada de les tropes nord-americanes. Els EUA van envair el país el 2001 després dels atemptats de les Torres Bessones davant les sospites que els talibans l’havien finançat i protegien el seu autor intel·lectual, Ossama Bin Laden. En l’actualitat, l’enfrontament entre els talibans i l’ISIS-K, la branca afganesa de l’estat islàmic, impedeix qualsevol indici de pacificació del país. La tornada dels talibans al poder ha tengut com a conseqüència l’aplicació de la sharia de manera molt estricta i la pèrdua dels drets per part de les dones i nines i el retorn de lús del burka de manera obligada. .
  • Aràbia Saudita: és el país més gran de la península aràbiga. El seu règim, com el de la majoria dels seus veïns, és el d’una monarquia absoluta que està molt lluny dels ideals democràtics occidentals, encara que els interessos polítics dels uns i dels altres facilitin les relacions internacionals mútues. El seu repte més gran és la cada vegada més dificil democratització del país i l’accés de tota la seva població a l’altíssim nivell de vida de què gaudeixen només uns privilegiats, fruit dels negocis petroliers i de la seva exportació.
  • Turquia: el l’estat més occidentalitzat, amb diferència, dels països musulmans asiàtics. La figura d’Ataturk va ser fonamental en aquest procés d’occidentalització, que fins i tot l’ha portat a ser candidat a formar part de la Unió Europea, a mercè del seu petit territori a Europa. No obstant això, la deriva islamista i les formes poc democràtiques del seu actual president, Erdogan, allunyen Turquia d’aquesta idea.

• El xiisme és la branca minoritària de l’islam, ja que només la segueixen entre el 10 i el 15% dels musulmans. No obstant això, és majoritària en un país de tremenda importància estratègica com és Iran, i està molt estès al seu veí (i tradicional enemic), Iraq.
  • Iran: protagonista de la famosa revolució islàmica el 1979 de la mà de l’Ayatollah Khomeini, és des de llavors un dels països més enfrontats amb occident, especialment amb els EUA i amb Israel, l’únic país no islàmic de l’Orient Mitjà. El seu interès per disposar d’armament nuclear ha estat una font constant de conflictes i de sancions internacionals. Alhora, manté un profund enfrontament amb l’Iraq, també de majoria xiïta, encara que en menor proporció que l’Iran.
  • Iraq: governat per la minoria sunnita des de la dictadura de Saddam Hussein, la seva invasió de Kuwait en 1990 va provocar la I Guerra del Golf contra els EUA. Després de la derrota iraquiana, no obstant això, el país va seguir vivint sota la dictadura de Hussein fins a la II Guerra del Golf de 2003, després de la invasió nord-americana per la pressumpta tninença d’armes de destrucció massiva que finalment no es varen poder localitzar. Actualment, el país intenta recuperar-se de la guerra civil en què es va veure immers després de la presa del poder de l’Estat Islàmic de l’Iraq, que es va mantenir al poder fins a la seva derrota el 2017.

El món islàmic a l’Àfrica

El Magrib i l’Àfrica subsahariana

L’islam va néixer a la península aràbiga, però es va expandir ràpidament cap a l’est (Àsia) i cap a l’oest (nord d’Àfrica, fins a arribar a la península ibèrica). A Àfrica avui dia trobem dues realitats dels països islàmics amb importants diferències, la dels països del nord d’Àfrica i la dels països de l’ Àfrica subsahariana:

• Nord d’Àfrica: han estat tradicionalment musulmans ja que l’expansió de l’islam en aquesta zona va ocórrer al llarg del segle VII, segle del naixement d’aquesta religió. Els països més destacats de la zona són:
  • Egipte: es tracta d’un dels països més avançats d’Àfrica, ja des de l’Antiguitat. Va seguir sent-ho durant l’època de l’ imperialisme, lluitant constantment contra la ingerència britànica i mantenint una major independència que els seus estats veïns. És una república des de 1952 i tres famosos presidents s’han succeït al poder des de llavors: Nasser, Anwar el-Sadat i Hosni Mubarak. Tots tres varen combinar els avenços cap a la democràcia amb postures dictatorials, que reberen el suport d’occident per frenar l’avenç del fonamentalisme islàmic. Mubarak va ser enderrocat en el marc de la “primavera àrab” del 2011 i des d’aleshores el país avança amb dificultat cap a la democràcia.
  • Líbia: aquest és un exemple d’estat fallit. Va aconseguir la seva independència el 1951 i és una república des de 1969. Des del 1973 va estar governat per la dictadura de Gaddafi fins al 2011. En aquest període va arribar a ser un dels països més pròspers d’Àfrica, però amb les llibertats i els drets humans molt limitats. Després de la “primavera àrab” i l’enderrocament de Gaddafi, el país s’ha vist sumit en un enfrontament entre faccions que han empobrit el país i han fomentat el tràfic de persones de tot Àfrica que volen emigrar cap a Europa.
  • Marroc: malgrat ser una monarquia, posseeix una constitució que limita alguna cosa el seu poder, cosa que converteix el país en el més democràtic de la zona, si bé no és una democràcia plena. Antic protectorat francès i espanyol, la seva història recent està marcada per les relacions amb aquests dos països, no sempre fàcils. Resta la disputa territorial de l’antic Sàhara espanyol que reclama com a propi, però que l’ONU considera que hauria de ser pel al poble sahauí. La situació estràtètiga del Marroc a la Mediterrània fa que Occident es plegui als seus interessos territorials a canvi de ser un soci fiable per als països occidentals tant d’Europa com dels Estats Units

• Àfrica subsahariana: l’islam s’ha estès més recentment i és on la seva expansió està provocant conflictes importants.
  • Somàlia i el Sudan són els països on l’islam s’ha imposat amb més rotunditat. En el cas d’aquest últim, aquesta expansió va suposar l’escissió del Sudan del Sud després d’una cruenta guerra civil. I aquest és el perill que plana sobre altres països com Mali, Níger, Txad o Senegal o en menor mesura (de moment) a Costa d’Ivori o Tanzània.
  • Nigèria: trobem en aquest país l’exemple clar del que pot suposar en altres països l’avenç de l’integrisme o l’islamisme radical . Al nord del país, de majoria musulmana, va aparèixer a principis del segle XXI un grup terrorista conegut com Boko Haram que pretén imposar la llei islàmica o sharia també a la zona sud del país, de majoria cristiana. El perill és més gran perquè de vegades han tingut prou força per estendre el seu poder pels països limítrofs. La lamentable situació econòmica d’algunes d’aquestes zones en facilita l’expansió i el rebuig als ideals occidentals.

Els països emergents

El concepte de països emergents és un terme una mica ambigu que, a més, ha anat  canviant amb el temps. En termes generals, es refereix a un conjunt de països que han deixat de ser països en vies de desenvolupament perquè han evolucionat de forma més ràpida, sobretot en termes econòmics. El grup de països que formen aquest grup també ha anat evolucionant.

El terme “països emergents” va començar a utilitzar-se als anys 80 per referir-se a un grup de països que estaven deixant enrere el subdesenvolupament i apropant-se ràpidament als països més industrialitzats. Des del principi s’ha tractat d’un grup variat de països, depenent dels factors que es tinguessin en compte per fer-ne la classificació .

En primer lloc, hem d’aclarir que es tracta d’un concepte purament econòmic, que no té en compte factors socials o polítics, i que, per tant, no discrimina entre països poc o gens democràtics i països amb més avenç en matèries com els drets humans, la natalitat o l’educació.

Alguns dels factors més importants que es tenen en compte per fer la classificació de països serien els següents:

• Reserves de divises: segons els països seleccionats com a països emergents, podem estar parlant de prop de la meitat de les reserves de divises mundials, trencant la idea àmpliament estesa que aquestes reserves estan en mans d’un grapat de països.
• Creixement: els índexs de creixement anual d’aquests països són molt més alts, (al voltant del 5% de mitjana aproximadament, depenent dels països seleccionats i el període concret que estudiem) que els índexs de països plenament desenvolupats, com pot ser Espanya. És obvi que això és perquè el seu marge de creixement és molt més gran per venir d’economies en vies de desenvolupament, però també ho és que tenen economies molt dinàmiques i que es troben en una fase d’enorme creixement .
• Percentatge d’aportació a l’economia mundial: com passava en el cas de les reserves de divises, també en aquest cas ens sorprèn trobar un alt percentatge de participació de les economies d’aquests països en sectors tan fonamentals per a l’economia mundial com l’agricultura, els serveis o les manufactures. Sense explicar la Xina, com ja hem explicat, podem estar parlant de més del 20% de producció mundial en aquests tres sectors.
• Percentatge d’exportacions: n’hi ha prou de dir que un país com el Brasil, amb els enormes problemes de pobresa i desigual repartiment de la riquesa que arrossega, exporta gairebé el 5% de les exportacions agrícoles dutes a terme al planeta.

Què són els Brics?

Ara ens toca aclarir a quins països ens referim quan parlam dels “països BRICS”, que des de principis del segle XXI, engloba les cinc economies més capdavanteres dels països en vies de desenvolupament: Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica.

En els darrers anys , però, la Xina ha sobrepassat amb escreix a la resta de països BRICS , i de fet, en molts paràmetres econòmics, a tots els altres països del món, per la qual cosa resulta una mica desfasat incloure’l en aquesta selecció.

D’altra banda, hi ha també un bon nombre de països que podrien estar en aquesta classificació, com Turquia o Mèxic, però hem optat pels quatre països BRICS restants per la pedagògica raó que hi ha un representant de cada continent , exceptuant Oceania, cosa que ens permetrà fer un repàs més complet a l’economia mundial.

Brasil: el representant americà en aquest grup presenta un tret definitori que és també una característica dels països del seu entorn, i és el desigual repartiment de la riquesa. Amb una extensió que el situa com el 5è més gran del món i una població de prop de 200 milions d’habitants (també el 5è més poblat), el seu producte interior brut (PIB) el situa normalment entre les 10 més altes del planeta, però la seva renda per càpita no diu el mateix. Segons les dades més recents estaria en el lloc 82 i en un rang que el Banc Mundial qualifica de mig-baix. Altres dades socioeconòmiques confirmen al Brasil com la tercera economia més desigual de Sud-amèrica. Pel que fa als seus ingressos, l’economia del Brasil se sustenta al sector primari (agricultura, ramaderia o mineria). Gairebé la mateixa importància té el sector turístic, sobretot a les zones costaneres.

En els darrers anys les seves mesures econòmiques han estat marcades per la polèmica. El seu president, Jair Bolsonaro, ha optat per millorar les dades macroeconòmiques sense tenir en compte el cost social que aquestes mesures podrien tenir. I no podem oblidar que el Brasil és un dels països amb més índex d’atur del món. També es va dedicar a la persecució dels seus opositors polítics i va promoure un intent de cop d’estat per mantenir-se en el poder. A l’actualitat torna a ser president del Brasil Luiz Inácio Lula da Silva, del Partit dels Treballadors (PT) 

Rússia: l’economia de Rússia està marcada per la seva evolució des de la desaparició de l’URSS el 1991. Des de llavors ha buscat tornar a ser la potència mundial que va ser la Unió Soviètica per mitjà d’un sistema capitalista. El gran problema, però, rau en el fet que encara està per construir una veritable democràcia, ja que el règim actual de Vladimir Putin, al poder des de l’ any 2000, pateix de la transparència necessària i exerceix un excessiu control sobre totes les institucions de govern del país.

La seva economia es troba entre les més potents del món pel que fa al PIB, molt a prop del Brasil, però la seva renda per càpita, encara que gairebé doblega la del país sud-americà, només li permet situar-se al voltant del lloc 50 a nivell mundial.

Encara que la seva enorme grandària (és el país més gran del món) li permet destacar al sector primari, especialment en mineria, ja que l’agricultura està en reculada des dels anys, Rússia és realment una potència en el sector industrial, herència dels interessos de l’antiga Unió Soviètica. Per això destaca a la indústria de defensa i l’aeroespacial.

Índia: l’economia de l’Índia està marcada per la seva enorme població, només superada a nivell mundial per la Xina. Els seus més de 1300 milions d’habitants suposen un repte i un estímul enormes alhora per a l’economia del país.

Des de la seva independència del Regne Unit, l’economia de l’Índia ha anat ascendint a les seves dades macroeconòmiques, fins a situar el seu PIB entre les més importants del món. Actualment ocupa el sisè lloc entre Regne Unit i França. Tot i això, l’altíssim nombre d’habitants i el repartiment desigual de la riquesa situen el país fora dels 100 primers països ordenats per renda per càpita.

Econòmicament, la principal riquesa del país és l’ agricultura, ja que parlem del segon país per producció agrària del món, només per darrere de la Xina. El sector industrial està en franc desenvolupament des de la liberalització produïda als anys 90, si bé el seu sector més punter i més en auge és el sector serveis. A tots aquests sectors, però especialment a l’agricultura, el gran repte de l’economia índia és acabar amb el treball infantil.

Sud-àfrica: la història recent de la República Sud-africana està marcada per l’apartheid implantat al país fins al 1994. El règim d’apartheid segregava la població per raó de la raça i impedia accedir a la població negra, molt majoritària, als llocs rellevants de les institucions del país. Des de l’arribada al poder de Nelson Mandela, la situació política va canviar radicalment, però no així la realitat social, que encara té un llarg camí per recórrer.

En termes macroeconòmics Sud-àfrica no és un país tan rellevant com els altres països emergents. De fet, el seu PIB no el situa ni entre els 30 països més rics del món. I per la seva renda per càpita està amb prou feines entre els 100 primers. Però es pot dir que Sud-àfrica és l’economia potent d’Àfrica, ja que en tots dos indicadors hi ha entre els tres primers països del continent i el seu PIB suposa pràcticament una quarta part del total del PIB africà .

La principal font de riquesa és la mineria. Sud-àfrica és una potència mundial en aquest aspecte, especialment pel que fa al mercat dels diamants, però també al platí o al crom. En qualsevol cas, la principal característica de la seva economia és el seu repartiment desigual, ja que a penes l’1% de la població posseeix més del 70% de la riquesa del país. 

La Globalització

El terme globalització és un concepte que s’ha estès ràpidament des de finals del segle XX, però el significat del qual ha tingut importància històrica des de molt abans. Els grans imperis de la humanitat, com el romà, l’hispànic o el britànic, varen suposar un procés de globalització en el sentit d’expandir i unificar unes lleis i els costums als seus territoris. La gran diferència avui dia és que aquesta unificació cultural no obeeix a les conquestes militars de cap país, sinó a un fenomen més general. És el resultat de l’enorme interrelació entre les diferents parts del món, que comparteixen una manera de vida similar en molts aspectes, per la qual cosa sembla que el món camina cap a una unificació cultural, política, econòmica i social.

A quins sectors afecta la globalització?

La globalització, entesa com a unificadora d’usos i costums de diferents parts el planeta que fins ara es diferenciaven perfectament, es pot entendre des d’àmbits diferents, encara que hi estiguin relacionats:

• Econòmic: en un món on encara persisteixen alguns règims comunistes, podem dir, però, que, el sistema capitalista ha guanyat la batalla, és el sistema econòmic preponderant a la immensa majoria de països del món i el que dirigeix les transaccions econòmiques a nivell mundial. En aquest sentit, els seus dos valors principals, la lliure competència i el lliure mercat, són lleis universals a nivell econòmic, majoritàriament acceptades entre els estats del món. Tanmateix a Europa hi predomina un sistema d’economia mixta.
• Laboral: molt relacionat amb l’anterior, els llocs de treball cada vegada són més interdependents d’una punta a una altra del planeta. La mobilitat dels treballadors mai no ha estat tan freqüent i tan necessària per a les empreses. Aquesta mobilitat també afavoreix la globalització des d’altres punts de vista, ja que les persones que es traslladen d’un país a un altre ho fan amb tot el seu bagatge cultural.
• Financer: també intrínsecament relacionat amb l’àmbit econòmic i amb el laboral. Els moviments econòmics i el finançament de les noves empreses  i, amb elles, dels nous llocs de treball són cada cop més internacionals. Els problemes que afecten un país poden tenir ràpidament conseqüències en altres. La crisi del 2008 seria un exemple clar d’aquesta realitat. La facilitat amb què es mouen els doblers entre països també ens parla d’aquesta globalització financera.
• Social: els costums socials s’han anat unificant amb una rapidesa cada vegada més gran en els darrers anys. Des de l’aparició d’ internet, el coneixement i l’assimilació d’unes realitats diferents han anat convertint el món en una realitat més unidireccional. El cas de les xarxes socials és especialment simptomàtic d’aquesta uniformitat de costums, però també ho seria la rapidesa amb què es va propagar la pandèmia de COVID-19 el 2020 .
• Polític: de la mà de l’economia de lliure mercat, han triomfat al món els règims liberals basats en democràcies parlamentàries.  El triomf a nivell mundial en aquest cas és menor, ja que encara persisteixen al planeta massa dictadures i pseudodemocràcies, així com països obertament absolutistes, encara que visquin immersos en una economia capitalista.
• Cultural: com en el cas de l’àmbit social, la posició dominant dels EUA a finals del segle XX i a principis del segle XXI ha propiciat l’expansió de la cultura occidental per tot el planeta. L’aportació del cinema, la música i, avui dia, internet , en aquest aspecte cultural és innegable, com ho és el fet que, de moment, els altres països del món es dediquen a imitar les seves aportacions culturals. Gràcies a aquestes aportacions, també és veritat, coneixem cada cop millor altres cultures que fins ara ens resultaven molt llunyanes. Però la globalització també ha duit a una reducció de les llengües parlades al món en favor de llengües franques com l’anglès, el castellà i el francès i a la necessitat de prendre mesures per garantir la supervivència de llengües sense estat, i per tant, minoritzades, com és el cas del català, l’euskera o el gallec.

Els reptes del món globalitzat

Íntimament relacionats amb els àmbits del punt anterior, hi ha els grans reptes que ha d’afrontar el món en els propers anys i que són conseqüència directa d’aquesta imparable globalització. I tampoc podem parlar d’aspectes completament independents sinó que la relació entre ells és cada cop més complexa:

• La immigració: provocada sempre per motius econòmics, la immigració és, avui dia, un moviment universal que genera dificultats als països d’acollida i als països d’origen. Tot i això, els països desenvolupats necessiten més que mai d’aquests fluxos de població davant la baixíssima taxa de natalitat que es dóna a la majoria i els països d’origen recullen també els fruits d’aquesta emigració que, encara que empobreix socialment els seus pobles, alleuja el mercat laboral i proporciona divises alhora.
• Els  populismes : en els darrers anys estan en auge i s’han estès pel món, com un efecte més de la globalització. De signe polític variat, però majoritàriment d’indole conservador i sobretot d’extrema dreta, tenen en comú la utilització dels mitjans de comunicació de masses i de la por d’una societat  a la recerca de la seva identitat, que no troba respostes amb facilitat als reptes d’un món canviant. Aquests populismes provoquen un acusat desgast de les democràcies, tant de les tradicionals com de les emergents, que han de fer front a un fenomen que no és nou al món.
• El medi ambient: sens dubte un dels grans reptes del futur. La societat mundial en conjunt sembla que va sent cada cop més conscient de la importància de prendre mesures que frenin o disminueixin d’alguna manera el canvi climàtic, que és una realitat tangible malgrats els intents dels populismes de negar la seva existència. Així mateix, els països tenen davant seu el repte de fomentar un desenvolupament sostenible per a tots els habitants de la Terra, ja que sembla evident que el nivell de consum dels països més desenvolupats no seria sostenible en el futur.

Fonts:

Guillermo Balmori Abella. Itinerario. Historia del mundo actual. Geografía e Historia. 4.º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”