1. Els canvis polítics de l’edat moderna
2. Les monarquies europees al començament de l’Edat Moderna
3. Les transformacions econòmiques i socials
   • Una societat en evolució
4. Els reis Catòlics: la unió dinàstica i el seu model d’estat
   • La monarquia autoritària en versió Reis Catòlics
   • La política religiosa dels Reis Catòlics
   • La política exterior dels Reis Catòlics
5. De les grans expedicions oceàniques a la conquesta d’Amèrica.
   • Mariners, navegants i herois
   • La primera volta al món
   • La conquesta d’Amèrica i els seus efectes.
   • L’activitat econòmica a l’Amèrica hispànica
   • L’impacte social de la conquesta.
6. Bibliografia

Els canvis polítics de l’edat moderna

Al començament de l’Edat Moderna, entre els segles XV i el XVI, al continent europeu els reis van reforçar i van augmentar el seu poder implantant la denominada monarquia autoritària, la qual va acabar substituint a la monarquia feudal.

Les monarques van imposar la seva autoritat davant la noblesa i el clero exercint un major control sobre el territori, gràcies a noves teories polítiques que van justificar el seu poder.

El millor exemple d’aquestes teories el trobam a l’obra El príncep de Maquiavel, publicada el 1513.

Com aconseguiren els reis europeus augmentar la seva autoritat i poder per sobre de la noblesa i clero? 

Els reis van fer servir una sèrie d’instruments que els van permetre fer-ho. Són els següents:

• Van crear una burocràcia o administració amb funcionaris que treballaven per al rei. I aquest era el que els pagava el salari, garantint-se així la seva fidelitat.
• Van instaurar una Hisenda Reial, que s’encarregava del cobrament d’impostos. Sense diners, els reis ho tindrien difícil, i van ser els impostos la seva principal font d’ingressos.
• Establiren un exèrcit permanent, també pagat pels reis, deixant de banda el model d’exèrcit mediveal depenent dels senyors feudals.
• Crear una diplomàcia com a instrument per afavorir les relacions internacionals entre diferents regnesns. La figura de l‘ambaixador que, si bé no era nova, es potencia i es consolida.
• A més, els reis van limitar el poder de les corts o assemblees representatives (precedents dels actuals parlaments), deixant-les a penes de convocar, o fent-ho en funció dels seus interessos.

Finalment, a partir d’ara, la cort, és a dir, el grup de persones que estaven a prop del rei aconsellant-lo, es va situar en un lloc fix, el qual va passar a ser la capital del regne. Moltes capitals europees actuals han tingut el seu origen definitiu en aquest moment. 

Les monarquies europees al començament de l’Edat Moderna

Al començament del segle XVI, al mapa polític d’Europa, hi ha ja una sèrie de regnes que, en gran mesura, s’identifiquen amb els estats europeus actuals. Les monarquies a poc a poc van anar consolidant els seus territoris gràcies a l’ús dels instruments detallats al punt anterior.

• França.  Després de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453) contra els anglesos, els monarques francesos, principalment Lluís XI al segle XV i Francesc I al XVI, van aconseguir organitzar l’administració, crear un exèrcit permanent i assentar el poder real davant la noblesa.
• Anglaterra.  Un cop acabada la Guerra dels Cent Anys, Anglaterra va viure una guerra civil, coneguda com la Guerra de les Dues Roses (1455-1487) , al segle XV, la qual va afeblir a la noblesa i va permetre als reis de la dinastia Tudor crear una monarquia poderosa. El millor exemple és Enric VIII al segle XVI. A més de reforçar el poder real, va fundar l’ Església anglicana .
• Espanya. Els Reis Catòlics , és a dir, la reina Isabel de Castella i el rei Ferran d’Aragó , van acabar governat conjuntament les dues corones, després d’un procés de guerres civils. Van unificar tota la Península Ibèrica, excepte Portugal, en conquerir el regne nassarita de Granada el 1492.
• Rússia. Ivan III el Gran va unificar el país i va ampliar el regne. Més tard, Ivan IV el Terrible, ja al segle XVI, va adoptar el títol de tsar o emperador de Rússia, el qual arribarà fins al segle XX.
• Altres exemples són el regne de Portugal, el regne de Dinamarca, el regne de Noruega…

Les transformacions econòmiques i socials

Una de les característiques principals de la transició entre l’edat mitjana i l’Edat Moderna va ser el període de creixement econòmic que es va produir al segle XV i XVI. Van ser segles de prosperitat gràcies al creixement demogràfic.

• Les activitats agrícoles van viure una gran expansió a causa de la millora de les tècniques, la rompuda de noves terres i l’increment de la demanda d’aliments.
• També es va incrementar el consum de productes artesanals; per això es desenvoluparan les activitats manufactureres . El creixement demogràfic va potenciar la demanda. A més, els descobriments geogràfics  van afavorir els intercanvis comercials.
• El comerç, per tant, va inaugurar un període de gran prosperitat amb l’obertura de noves rutes i la generalització de pràctiques financeres i creditícies que van assegurar les formes de pagament.
• Les ciutats, que van concentrar la producció artesanal i van comptar amb importants ports com Venècia, Anvers, Hamburg, Lisboa, Londres i Sevilla, es van convertir en grans potències econòmiques i llocs de prosperitat.

Una de les grans novetats va venir amb l’aparició del que es coneix com el “capitalisme inicial”. Al començament del segle XVI els comerciants necessitaran una major acumulació de capital a causa dels costos de viatges més llargs i perillosos. Arribar a Amèrica o Àsia per l’oest va significar la necessitat de més diners per posar en marxa aquesta empresa.

Comerciants i banquers van començar a unir interessos i recursos. Especialment, varen sorgir noves formes de finançament que van permetre expedicions més costoses i arriscades. Per facilitar el crèdit van aparèixer instruments com els pagarés o les lletres de canvi.  Amb ells es disposava de diners sense necessitat de tenir-los en metàl·lic.

Aquesta situació va acabar donant prestigi i poder als banquers que s’encarregaven de finançar aquestes operacions. Entre ells, destaquen els Médici o els Fugger.

Una societat en evolució

Durant el segle XV, la població europea va superar la crisi demogràfica del segle anterior i va començar una fase de creixement. De fet, el 1500 gairebé s’havia aconseguit a Europa el nombre d’habitants que hi havia abans de la pesta negra del segle XIV, i tot això gràcies a la menor incidència de les epidèmies i a la millor alimentació, com ja s’ha vist a l’apartat anterior.

Encara que la societat va mantenir l’estructura piramidal d’origen medieval, dividida bàsicament en privilegiats i no-privilegiats, des del segle XV alguns canvis van començar a produir-se.

• La noblesa i el clergat continuaven sent estaments privilegiats, ja que no pagaven impostos, controlaven bona part de la terra i ocupaven càrrecs a la cort i a l’administració. La noblesa continuava sent un grup heterogeni, però el que sí que començava a canviar era la imatge d’una noblesa rural i guerrera, típica de l’edat mitjana, per una més refinada i cortesana, que a poc a poc va substituint els seus castells per viles o palaus urbans. 
• La burgesia s’havia enriquit amb els negocis comercials i financers, i va assolir un gran protagonisme i un creixent poder. La possessió de riquesa es va transformar en un mitjà d’ascens social i de prestigi, per això moltes famílies de comerciants i banquers es van emparentar amb famílies nobles.
• Ara bé, juntament amb l’alta burgesia hi ha la baixa burgesia, formada per artesans i petits comerciants que vivien més modestament, evidenciant que no tota la burgesia era igual.
• Els pagesos encara suportaven unes dures condicions de vida. A Europa occidental a poc a poc van deixar de ser serfs, però sobre les seves esquenes es continuaven sustentant, gràcies als impostos que pagaven, els dos grups privilegiats, la noblesa i el clergat. Aquesta situació encara perduraria uns segles més.

Els reis Catòlics: la unió dinàstica i el seu model d’estat

Isabel de Castella i Ferran d’Aragó es varen casar el 1469, però cap dels dos era monarca en els seus respectius regnes. Isabel es va proclamar reina de Castella el 1474, com a successora del seu germà Enric VI. No obstant això, no serà fins a  1479, després de la guerra civil entre ella i els partidaris de la seva neboda Juana, coneguda com a Juana La Beltraneja, quan de manera definitiva va ser reconeguda com a reina de Castella. Per la seva banda, Ferran es va convertir en rei d’Aragó després de la mort del seu pare Joan II, també el 1479. 

Es va produir així la unió de les corones castellana i aragonesa. Ambdós monarques, però, van arribar a un acord per governar de forma conjunta els seus dominis en una situació d’igualtat, però mantenint en cada regne les seves pròpies lleis i institucions. Es va tractar d’una unió dinàstica de caràcter personal, però no va suposar la unificació de les dues corones. Per deixar-ho ben clar: Espanya no neix amb aquest matrimoni de les dues principals corones de la península ibèrica.

No obstant això, els Reis Catòlics varen voler unificar immediatament tots els territoris peninsulars sota el seu poder, marcant-se diversos objectius:  

• Finalització de la conquesta cristiana de la península. El 2 de gener de 1492, després d’una llarga guerra i aprofitant conflictes interns, el rei Boabdil el Chico va lliurar la ciutat de Granada als Reis Catòlics. Era el punt final a més de set-cents anys de presència musulmana a la península ibèrica.      
• En 1512 , aprofitant la inestabilitat entre França i Navarra , un exèrcit castellà va ocupar el regne de Navarra. Tres anys més tard, en 1515 , Ferran va adoptar el títol de Rei i ho va incorporar a la Corona de Castella, respectant les seves lleis i institucions pròpies.         
• I respecte a Portugal, els Reis Catòlics varen mantenir una política d’enllaços matrimonials entre les seves filles i monarques portuguesos. Aquesta política va donar els seus fruits, molts anys després quan es va reconèixer rei de Portugal a Felip II .   

La monarquia autoritària en versió Reis Catòlics

Els Reis Catòlics van tenir com a objectiu polític essencial l’establiment d’una monarquia autoritària, tal com va passar a la resta d’Europa durant aquest temps.    

Com a resultat es va instaurar un poder monàrquic fort que va permetre exercir el poder real a tots els territoris, gràcies a institucions  al servei dels reis. Un exemple són els consells formats per funcionaris al servei de la corona i que l’assessoraven en la presa de decisions en diferents temes. Un dels més importants va ser el Consell de Castella, però no l’únic; també destaquen el Consell d’ Aragó, el de la  Inquisició o  el d’Hisenda.      

Fins al segle XV, tant a Castella com a Aragó, el pes i la influència de la noblesa va ser molt gran. Un dels objectius dels Reis Catòlics va ser estendre el seu poder sobre la noblesa i intentar sotmetre-la; per a això es van utilitzar una sèrie d’ instruments :

• Creació de la Santa Hermandad, a manera de policia de l’època per perseguir els delinqüents.   
• Formació d’un exèrcit professional permanent sostingut per la monarquia i que, per tant, en va dependre. El paper militar dels exèrcits privats de la noblesa va desaparèixer.  
• Reorganització de la  Reial Hisenda, és a dir, es va reforçar, el sistema fiscal per poder augmentar els ingressos gràcies a nous  impostos.
• Enfortiment de l’Administració de Justícia amb la creació de la Reial Cancelleria de Granada, que, juntament amb la de Valladolid, es varen convertir en els màxims òrgans jurídics.      
• Creació de la figura del corregidor, funcionari nomenat pel monarca per encarregar-se de governar en nom del rei als municipis. Tenien àmplies funcions polítiques, administratives però també judicials. 

La política religiosa dels Reis Catòlics

Els Reis Catòlics van procurar la unificació religiosa als seus dominis. I, per això, van prendre les següents mesures, les quals van acabar provocant que la vida de jueus i musulmans a la península fos molt difícil.  

• El 1478 es va establir el Tribunal de la santa Inquisició, l’objectiu del qual era el de perseguir heretges, és a dir, aquells cristians que es desviaven de l’ortodòxia i moral catòlica. També es va encarregar de perseguir els falsos conversos al cristianisme.  Però cal dir que també va servir per al control polític.   
• El 1492 es va decretar l’expulsió dels jueus que no es van convertir a la fe catòlica. Els conversos van adoptar el cristianisme de manera més o menys sincera. Als jueus que van sortir finalment d’Espanya, se’ls coneix com a sefardites. Es calcula que van ser al voltant de 300.000 els que, a partir d’aquell moment, es van disseminar per Europa, però sobretot pel Mediterrani.       
• Es va obligar a la conversió forçosa dels musulmans. Després de la conquesta de Granada en 1492 es van signar les Capitulacions de Granada, les quals permetien la llibertat religiosa. No obstant això, el 1499, el cardenal Cisneros va imposar l’obligatorietat del baptisme, i el 1502 la conversió forçosa. D’aquí sorgeix el terme de morisc, per referir-se als musulmans convertits al cristianisme.    

La política exterior dels Reis Catòlics

Els Reis Catòlics varen ampliar considerablement els seus dominis territorials a Europa, amb l’ expansió atlàntica i el nord d’Àfrica. La diplomàcia, l’organització d’un exèrcit permanent i la política matrimonial van ser els instruments bàsics d’aquesta política exterior d’èxit. Durant el regnat dels Reis Catòlics, es van asseure les bases de l’Imperi Espanyol del segle XVI .                

La política exterior va tenir diversos focus d’atenció.

• Expansió al nord d’ Àfrica : per garantir la seguretat al mar Mediterrani davant dels pirates barbarescos, entre 1497 i 1511, es van fer expedicions militars per conquerir places nord-africanes. Així el 1497 va ser presa Melilla o el 1509 Orà. El que avui és la ciutat autònoma de Melilla va passar a la Corona espanyola el 1556, de forma definitiva.          
• A partir de 1478 es va iniciar el procés de conquesta de les Illes Canàries. El seu control als anys noranta del segle XV va ser crucial per als viatges atlàntics cap a Amèrica, com a escala d’aprovisionament de gran valor en les expedicions del descobriment i la colonització.      
• Es va consolidar el domini del Sud d’Itàlia quan el 1504 el rei Ferran va prendre possessió del regne de Nàpols, després de diverses guerres en què Gonzalo Fernández de Còrdova, conegut com el Gran Capità, va derrotar els francesos, gràcies a l’ús de noves tècniques i tàctiques militars emprades per la infanteria. Va ser el precursor dels Terços Espanyols.      

Una altra de les claus de la política exterior dels Reis Catòlics va ser la seva hàbil 
política matrimonial . Els seus descendents van ser emparentats amb les 
cases reials més importants d’Europa, com Anglaterra i Àustria. D’aquesta manera, es va intentar aïllar el seu principal rival: França.

De les grans expedicions oceàniques a la conquesta d’Amèrica.

Des que a finals del segle XIII van començar a arribar notícies de l’Extrem Orient gràcies al mercader italià Marco Polo, els europeus, i en concret castellans i portuguesos, varen començar una carrera per arribar a aquestes terres plenes de riqueses. Tanmateix, per això, calia superar les escopinyes geogràfiques que representaven el mar Mediterrani, i sobretot, el continent africà.

Aquesta carrera va culminar al segle XV, la qual, també va tenir una conseqüència transcendental.  Definitivament va començar a confirmar-se una altra realitat geogràfica: que la terra eras esfèrica.

Durant el regnat dels Reis Catòlics es va descobrir un nou continent. Aquest fet, que va afectar profundament tota Europa, va marcar el començament del món modern.

Les causes que van portar als grans descobriments són diverses:

• En 1453 Constantinoble va ser presa pels turcs. A partir d’aquell moment, el trànsit comercial entre Europa i Àsia es va veure interromput. Per portar les espècies al nostre continent calia cercar rutes alternatives.
• El segle XV va ser un segle d’ avenços tècnics , especialment en l’àmbit dels instruments de navegació. La brúixola o l’astrolabi en són exemples. Però també ho va ser en el disseny d’embarcacions com la caravel·la. Cal no oblidar tampoc les cartes de navegació o la cartografia, essencials per a l’exploració de nous territoris. La publicació en 1410 de l’ Imago Mundi , de Pedro D’Aylli, també va ajudar a intuir a l’esfericitat de la Terra.
• Els regnes de Castella i Portugal van rivalitzar i es van enfrontar en una carrera per assolir la ruta més ràpida cap a les Índies.

Mariners, navegants i herois

A la “carrera” per arribar a l’Índia els portuguesos varen comptar des del principi amb el suport d’algú molt interessat que això s’aconseguís: la monarquia, i en concret, el rei Enric el Navegant (1394-1460). Al segle XV, i gràcies al seu impuls, els portuguesos van aconseguir circumnavegar Àfrica.

Al seu torn, les illes Açores, Medeira i el golf de Guinea van ser per primera vegada descoberts per portuguesos. El següent pas el va protagonitzar Bartolomé Díaz (1450-1500), doblant el cap de Bona Esperança el 1488. L’objectiu portuguès d’arribar a l’Índia el va culminar Vasco de Gamma (1460-1524) el 1499.

Però si hi ha un nom propi en aquesta aventura és, sens dubte, el de Cristòfol Colom (1451-1596). D’origen incert, encara que probablement genovès, comptava amb una idea que va acabar convertint-se en la seva autèntica obsessió: arribar a Àsia navegant cap a l’Oest. El problema va ser convèncer els que podien finançar el viatge que el seu pla era viable. Cristòfol Colón va fracassar en el seu intent de “vendre” el seu projecte a Portugal. Allí no ho va aconseguir, cosa que sí que va fer, i, després de no poc esforç, als Reis Catòlics, els quals varen decidir finançar un projecte, que, en el cas que sortís bé, els podia aportar grans beneficis. Però això també l’apretaren i bé.

Abans d’iniciar el viatge, Colom va haver de signar un espècie de “contracte” amb les seves majestats: Les Capitulacions de Santa Fe. S’hi establien les condicions de l’acord, atorgant el títol d’Almirall de la Mar Oceana a Colom i el poder de descobrir en nom de Castella.

L’aventura va començar el 3 d’agost de 1492 des de Palos de la Frontera (Huelva) amb tres naus, la Santa Maria, La Pinta i La Niña. Després d’una escala a les illes Canàries, l’expedició es va endinsar a l’Atlàntic. Finalment, i quan ja es pensava en el fracàs que podia costar-los la vida, el 12 d’octubre de 1492 Colom va desembarcar a Gunahaní, batejada com a San Salvador, actual arxipèlag de les Bahames. Abans de tornar, va reconèixer les illes de Cuba i Santo Domingo, batejant a aquesta última amb el nom de “La Española“.

L’”èxit del primer viatge” va acabar provocant que se li financessin fins a tres viatges més, els quals van ser realitzats entre 1494 i 1502. D’aquesta manera Colom va poder continuar explorant els nous territoris, com les Antilles i la costa centreamericana. El curiós del cas és que, en el seu llit de mort, el 1506, encara no era conscient que realment no havia arribat a Àsia, sinó a un desconegut continent, que ben aviat va ser batejat amb el nom d’Amèrica, en honor a Amèrica Vespuci.

Portugal no va trigar a reclamar el nou descobriment. Al capdavall, des del Tractat d’Alcaçobas, signat entre Castella i Portugal en 1479, tot el que es trobés a l’ Oest de les Illes Canàries formaria part de la corona portuguesa. Evidentment els castellans van al·legar que no. Portugal no podia “apropiar-se” d’un territori que ningú sabia que existia. Per tant, va caldre arribar a un nou acord. El 1494 es va signar el Tractat de Tordesillas, pel qual van quedar delimitades les zones d’influència per a ambdues corones en una línia situada a 370 llegües marines a l’oest de les illes Cap Verd. De sobte, i gairebé de manera inesperada, Portugal es va trobar amb una porció considerable de terra americana que, amb el temps, es va anomenar  Brasil.

La primera volta al món

Després de Colom, els Reis Catòlics van concedir a altres marins la llicència per explorar les terres del nou continent. Un exemple és Vasco Nuñez de Balboa, que, el 1513, va travessar l’istme de Panamà descobrint l’oceà Pacífic.

No obstant això, una de les epopeies més grans de la història de la humanitat va tenir lloc a partir de 1519. Una expedició capitanejada per Fernando de Magallanes va partir de Sevilla amb l’objectiu de trobar un pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic.

Aquesta via es va trobar a l’extrem meridional de Sud-amèrica, conegut avui com l’ Estret de Magallanes, que va ser travessat el 1520 . Després d’un viatge ple de terribles privacions, van aconseguir arribar a la illa de Cebú, a les Filipines . Allà va morir Magallanes, quedant al comandament de l’expedició Juan Sebastián Elcano, que, després de travessar l’oceà Índic i vorejar la costa africana, va arribar a la Península el 1522 amb només 27 supervivents. S’havia completat la primera volta al món.

La conquesta d’Amèrica i els seus efectes.

La conquesta espanyola del continent va comptar amb una sèrie de factors a favor que van permetre que fos relativament ràpida. La superioritat militar dels conqueridors amb les armes de foc i l’ús del cavall va ser essencial. Però també els enfrontaments interns dels mateixos indígenes va ser hàbilment aprofitada pels castellans. Cal no oblidar tampoc el lideratge i l’experiència militar de molts dels que van arribar a Amèrica atrets per l’esperança de les riqueses al Nou Món, impensables als seus llocs d’origen.

En aquest context, no podem oblidar els pobles existents a Amèrica abans de l’arribada dels espanyols. Són les civilitzacions  precolombines. En aquest sentit, sobresortien tres cultures: els maies i asteques a Centreamèrica i Mèxic, i els inques, en els Andes.

La conquesta d’Amèrica continental es va centrar en dos territoris: Mèxic i Perú.

• La conquesta de l’imperi asteca va ser obra d’ Hernán Cortés. I ho va fer amb un nombre molt escàs d’homes que el van acompanyar aquesta campanya: al voltant de quatre-cents. Va desembarcar a Veracruz el 1519 i amb la seva estratègia va tenir èxit en un curt espai de temps. Va ser pres com un déu gràcies a les armadures de metall ia l’alçada que li oferia estar muntat a cavall. Però, sens dubte, la clau del seu èxit va ser aprofitar l’enemistat que els asteques tenien amb altres pobles que havien sotmès. El 1521 a la batalla d’Otumba va derrotar els asteques enderrocant el seu emperador Moctezuma i entrant definitivament a Tenochtitlán, la capital de l’imperi asteca.
• A la conquesta de l’imperi inca, Francisco Pizarro va utilitzar una estratègia molt semblant a la de Cortés. Va aprofitar els problemes interns i la rivalitat dels inques amb altres pobles per buscar aliances que li van permetre derrotar l’emperador inca Atahualpa el 1532. El 1533 Pizarro va entrar a la capital de l’imperi, Cuzco.
• Diego d’Almagro i Pedro de Valdivia, que van conquerir Xile a partir de 1540; 
• Juan de Garay, que va fundar Buenos Aires  en 1580 al Riu de la Plata,
• Juan Alvárez Cap de Vaca , que des de Mèxic es va endinsar a la costa sud i centre dels actuals Estats Units . 
• López de Legazpi, el 1571 va conquerir les illes Filipines i va fundar Manila, culminant-se en temps de Felip II la creació de l’”imperi en què mai es posava el sol”.

L’activitat econòmica a l’Amèrica hispànica

La colonització del Nou Món va tenir un impacte econòmic sense precedents tant a l’Espanya del segle XVI com sobre els territoris conquerits. Dos mons van entrar en contacte i des del punt de vista econòmic les seves conseqüències van ser transcendentals:

• Respecte a l’agricultura i la ramaderia, els castellans van introduir a Amèrica cultius com el blat, la vinya, l’olivera i la canya de sucre. Per contra a Europa van arribar del Nou Món la patata , el tomàquet , el tabac i el cacau . El cavall i el porc eren animals desconeguts a Amèrica que van introduir els espanyols. L’explotació es feia en hisendes agrícoles en estades ramaderes dirigides per colons espanyols i, per això, feien servir mà d’obra indígena . Els treballs en aquestes terres es fonamentaven en la encomienda, un sistema pel qual els propietaris espanyols de les hisendes i estades rebien grups d’indígenes al seu servei a canvi que fossin mantinguts i evangelitzats. 
• El principal recurs explotat pels espanyols va ser la mineria. Les mines més importants van ser les de Zacatecas a Mèxic i Potosí al Perú. Grans quantitats de plata van arribar així a Espanya. El sistema d’explotació emprat va ser el de mita, l’origen del qual era anterior a l’arribada dels castellans. Les tribus sotmeses pels inques havien d’enviar homes a treballar a les mines. Els espanyols el van convertir en una feina obligatòria establerta per sorteig a canvi d’un salari.
• L’activitat comercial va assolir un gran desenvolupament. Es va establir com un monopoli de la Corona regulat des de la Casa de Contractación, la seu de la qual es trobava a Sevilla. Tots els que volien comerciar comprant i venent productes al Nou Món havien de passar pel centre neuràlgic d’aquesta activitat.

L’impacte social de la conquesta.

Una de les principals conseqüències de l’arribada dels espanyols al Nou Món va ser de caràcter demogràfic, afectant la població indígena d’una manera molt negativa: el descens de la població nativa. Dos factors varen ser clau:

• A Amèrica es desconeixien malalties com la verola, la grip o el xarampió,  les quals van arribar a causa dels espanyols. Eren malalties contagioses que van causar una gran mortaldat a causa de l’absència de defenses davant de la població nativa.
• Els treballs forçosos van ser la segona causa. Els abusos van ser freqüents tant a l’agricultura com a la mineria, tal com s’ha vist a l’apartat anterior.

Fins a tal punt va arribar la situació que aquests excessos varen ser denunciats per Fra  Bartolomé de las Casas, un frare dominic que va denunciar els patiments de la població nativa provocada pels espanyols. La seva acció va tenir efecte i, en 1542, l’emperador Carles V va promulgar les Leyes Nuevas, que van intenatr limitar les encomiendas i van intentar pal·liar els efectes provocats pels abusos comesos sobre la població indígena.

Tanmateix, que hi hagués lleis que prohibissin determinades pràctiques no implica necessàriament qiue s’aplicassin en la seva totalitat. Serveix, això si, com a reconeixement explícit de l’existència de pràctiques abusives cap a la població indígena, la qual va continuar sent esclavitzada i espoliada en nom de la seva evangelització.

Bona mostra d’això en fou una altra de les conseqüències socials: la reorganització de la societat americana. L’arribada dels espanyols va generar l’aparició de nous grups socials i el factor racial en va ser clau:

• Els espanyols eren el grup dominant, els quals gaudien del poder polític i econòmic.
• Els criolls eren descendents dels espanyols, per tant, nascuts ja al Nou Món, i gaudien de certs privilegis.
• Els mestissos eren fills espanyols i indígenes.
• La major part de la població eren els indis, és a dir, la població nativa.
• A l’últim esglaó de la piràmide socials apareixen els esclaus negres procedents d’Àfrica, fruit del comerç colonial.

Finalment, la colonització i dominació de noves terres va suposar la fundació de  ciutats com Mèxic, Lima, Bogotà i moltes altres. Això va significar la difusió i imposició de la llengua castellana, de la religió catòlica i dels costums de vida dels espanyols. En aquesta tasca van destacar els clergues, que van anar cristianitzant als indígenes a costa que ells perdessin la seva religió, llengua i cultura.

Les manifestacions artístiques i culturals peninsulars i europees van acabar arribant al Nou Món, i el millor exemple el tenim a l’art que es va desenvolupar a Amèrica seguint les influències del Vell Continent

Bibliografia

• Francisco Vicente Alemany Aparici.  Los cambios políticos de la Edad Moderna. Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Francisco Vicente Alemany Aparici. Los cambios económicos y sociales de la Edad Moderna. Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Francisco Vicente Alemany Aparici. La Unión dinástica. Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Francisco Vicente Alemany Aparici.  Las grandes expediciones oceánicas Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Francisco Vicente Alemany Aparici. La conquista de América Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Socials en Xarxa http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)