1. Les Lleis fonamentals del regne
2. La transformació de la societat
3. El final del franquisme
4. L’Espanya de les Autonomies
   • La Preautonomia de les regions
5. L’etapa del Partit Popular (1996-2004)
6. De Zapatero a Mariano Rajoy
7. Bibliografia

L’ 1 d’abril de 1939 el bàndol nacional, dirigit pel general Francisco Franco,  guanya la guerra civil i dona per conclosa la contesa. Franco va establir una dictadura  personal, exercint tots els poders (executiu, legislatiu i judicial) i acabant així amb la divisió de poders, abolint la Constitució de 1931. Es va nomenar com a cap d’estat i es va posar com a títol “Caudillo” i “Generalíssimo” .

En abolir la Constitució i establir la dictadura, aquesta es va basar en les premisses següents:

• La llibertat de premsa va ser controlada per la censura .
• Els partits polítics van ser prohibits .
• L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser abolit i amb això les autonomies regionals duent a terme una centralització de l’estat a Madrid, concentrant el govern central tot el poder.
• Els sindicats van ser il·legalitzats, amb la qual cosa els treballadors van perdre tots els seus drets, a canvi es va crear el sindicat vertical.

Podem indicar com a trets bàsics de la dictadura de Franco els següents:

1. Concentració personal del poder: Franco gaudia d’unes atribucions molt àmplies com a cap d’Estat, i del Govern (fins 1973), de l’Exèrcit i del Moviment Nacional. Concentrava tots els poders: legislatiu, executiu i judicial.
2. Existència d’un partit únic (Falange Española y Tradicionalista de las JONS, l’anomenat Movimiento Nacional) i prohibició de tota oposició organitzada.
3. Manca de Constitució: l’Estat franquista no comptà amb cap text constitucional, sinó d’un conjunt de normes bàsiques anomenades Lleis Fonamentals (Llei de Corts, Fur dels espanyols, Fur del Treball, Llei de Principis del Movimento Nacional). Les Corts democràtiques varen ser suprimides.
4. Control de la societat: el franquisme rebutjava el sistema democràtic liberal i els seus principis bàsics (llibertat d’expressió, d’associació, etc.). El règim va exercir un control sobre els diversos àmbits de la societat i els mitjans de comunicació (censura de premsa).
5. Nacionalcatolicisme: plena identificació de l’Església catòlica amb l’Estat espanyol; aquesta recuperà amb escreix els privilegis de què gaudia i serví com a legitimadora del règim.
6. Centralisme: el franquisme es caracteritzà pel seu radical nacionalisme espanyol: foren suprimides les autonomies, es reforçà la centralització administrativa i es dugué a terme una persecució contra les cultures no castellanes de l’Estat espanyol (catalana, basca i gallega).
7. Militarisme: presència constant de l’exèrcit dins la vida política. Franco era Generalíssim dels Exèrcits.

La dictadura franquista es va basar en tres pilars:

L’exèrcit, que, enfortit després de la victòria militar, va gaudir de nombrosos privilegis i de càrrecs rellevants a l’Administració. Va ser el primer i més directa guardià del sistema. Tenia una oficialitat extraordinàriament ampliada com a conseqüència de la guerra civil. A partir del 1939, els alts comandaments de les forces armades es van veure compensats i compromesos amb el règim pels nombrosos nomenaments per alts càrrecs de l’Administració civil (governadors, directors generals, etc.), càrrecs sindicals i fins i tot consells d’administració de societats anònimes.

La Falange va mantenir el control social i els seus militants varen ocupar càrrecs estratègics (justícia, treball) en els governs franquistes. Tanmateix, va anar perdent poder i els seus ideals primitius de tipus feixista es van anar convertint en una cega lleialtat al Caudillo. En tot cas, van continuar aspirant a la creació d’un règim totalitari controlat per un partit únic, el Moviment Nacional, nom amb què el règim denominava la Falange per a evitar la utilització del terme partit. La Falange va dotar el règim d’un conjunt d’himnes, uniformes, desfilades, etc., així com d’una certa política social a través d’institucions com ara el Frente de Juventudes, la Sección Femenina o el Auxilio Social. 

L’Església catòlica, que va recuperar la preeminència social i que va nodrir d’ideologia el nou Estat (nacionalcatolicisme). Es va establir la confessionalitat de l’Estat i el pressupost de culte i clero, i un concordat (1953) li va atorgar nombrosos privilegis. Així mateix, es va suprimir el divorci i es va reimplantar l’ensenyament religiós. A finals dels anys 50 figures destacades de l’Opus Dei van aconseguir altes responsabilitats en el règim, els coneguts com a tecnòcrates, per la seva tasca dins del règim més orientada cap a l’eficiència tècnica i administrativa que a qüestions ideològiques.

Pel que respecta als suports socials, a més dels enquadrats a les famílies citades, varen donar suport al règim des del mateix alçament i la guerra civil: els grans propietaris agrícoles, industrials i banquers, els qui van recuperar la seva hegemonia econòmica, social i política. A aquest nucli es van anar sumant les classes mitjanes rurals i la petita burgesia urbana. Va sorgir, a més, una classe de nou-rics la fortuna dels quals procedia de l’estraperlo en el mercat negre, i, per tant, la seva pròpia existència només era possible per la corrupció permesa pel règim.

D’altra banda, la forta repressió i les dures condicions de vida impedien qualsevol contestació de la classe obrera, i el règim va aconseguir que la no significació política s’estengués entre la major part de la població.

Les Lleis fonamentals del regne

El règim va desenvolupar una legislació (Lleis Fonamentals) per a simular una democràcia que mai no va existir, per bé que el règim s’acabàs autodefinint com una democràcia orgànica. Es va inspirar en l’Estat corporativista italià que organitzava la participació a partir de tres unitats: família, municipi i sindicat.

No acceptava el sufragi universal, ni els partits polítics. Imposà un sindicat vertical únic, que incloïa els obrers, els patrons i totes les branques de la producció. El poder polític residia en el cap d’Estat, mentre que les Corts, on eren representats els municipis, els caps de família i l’anomenat sindicat vertical (en realitat, l’esmentat sindicat horitzontal), col·laboraven en l’elaboració de les lleis, que pretenien donar una imatge de legalitat. 

Les lleis més importants aprovades foren

• Fuero del Trabajo (1938) declarava els principis laborals del nou règim, però prohibia els sindicats lliures i la vaga. Seguint el model feixista, la  Organització Sindical es va configurar com el sindicat únic controlat per la Falange . 
• Llei constitutiva de les Corts Espanyoles (1942): va crear unes Corts consultives sense poder legislatiu, elegides per sufragi indirecte basat en diverses corporacions: la família, el municipi, i el sindicat. A la pràctica, eren unes eleccions totalment arreglades i els representants elegits eren els que desitjava el règim. 
• Fuero de los Españoles (1945) era una teòrica declaració de drets i deures impregnada de la mentalitat tradicionalista i catòlica. No va suposar cap reconeixement real de drets polítics o socials.
• Llei de referèndum (1945). Aquesta llei permetia el cap de l’Estat convocar plebiscits perquè el poble, en un marc d’absència de llibertats, ratifiqués una llei mitjançant una consulta popular o referèndum.
• Llei de successió (1947) preveia una monarquia com a successora del franquisme. Espanya va ser declarada “regne” i Franco es va reservar el poder de proposar el seu futur successor. Aquesta llei va constituir una gran decepció per als monàrquics que somiaven amb que Franco propiciàs la volta a l’tron dels Borbó.
• Llei de Principios del Movimiento Nacional (1958): Instaura el Movimiento Nacional com a únic partit. Tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats membres nats del Movimento.

La dictadura franquista va passar per diferents etapes   relacionada amb cadascuna de les seves dècades.

A la dècada dels 40 i 50 el règim va caure en l’autarquia i l’aïllament de la comunitat internacional. Van ser anys durs, ja que el país estava sumit en la pobresa i misèria, a penes hi havia menjar i es va establir la cartilla de racionament.

Espanya no va participar en la Segona Guerra Mundial, però va donar suport a l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, això va fer que en acabar la Segona Guerra Mundial i crear-se les Nacions Unides, Espanya fos rebutjada. L’Espanya franquista va patir l’aïllament dels països occidentals i no va poder pertànyer a l’ONU fins que no deixés de ser una dictadura i esdevingués una democràcia. 

Però quan els Estats Units van aixecar el bloqueig a Espanya a causa de la guerra freda amb la Unió Soviètica, per això els EUA van dur a terme acords amb Franco, establint al país diferents bases militars, com ara la de Rota (Cadis) o la de Torrejón de Ardoz (Madrid).

A finals dels anys 50  els tecnòcrates van pujar al poder i van dur a terme una sèrie de reformes econòmiques que van fer que el país avancés i millorés econòmicament.

Els nous ministres, Ullastres i Navarro Rubio, van elaborar un Pla d’Estabilització Econòmica, que consideraven imprescindible per a assentar sobre una base sòlida el procés de creixement econòmic que es volia iniciar. Per a posar en marxa el Pla va caldre vèncer moltes reticències, fins i tot, les de Franco i Carrero Blanco, però no hi havia una altra recepta per a treure a Espanya del marasme econòmic. Finalment, el Pla d’Estabilització va rebre l’aprovació del govern mitjançant un Decret datat el 21 de juliol de 1959.

Mitjançant aquest Decret es van imposar una sèrie de mesures bàsiques per a orientar l’economia del país. Citarem només algunes de les més significatives:

1. Reducció de la despesa excessiva de l’Estat i del dels particulars. Això va implicar restriccions en la concessió de crèdits i congelació dels salaris.
2. Desaparició progressiva dels controls del govern sobre les activitats econòmiques.
3. Obertura de l’economia espanyola als mercats exteriors. Això va obligar a devaluar la pesseta (60 ptes. un dòlar; abans 42). La finalitat última d’aquesta operació de política econòmica era posar en contacte l’economia espanyola amb la internacional. Això es feia en un moment en què aquesta es trobava en una etapa de fort creixement.

D’altra banda, poc després de la publicació del Decret citat, el govern va donar moltes facilitats a les empreses estrangeres que volguessin instal·lar-se a Espanya. Amb això s’eliminaven bona part dels obstacles que, en aquest terreny, s’havien creat al llarg de l’etapa autàrquica.

Per a realitzar aquesta transformació econòmica, Espanya va poder comptar amb la concessió d’importants crèdits internacionals, del FMI, la OECE i de la banca nord-americana.

Aquesta nova política econòmica es veu beneficiada per l’expansió de les economies internacionals i permet una reintegració d’Espanya en l’economia internacional trencant definitivament amb l’aïllament. L’augment de les inversions estrangeres, les remeses de divises dels espanyols que emigren a Europa i el creixement del turisme permeteren l’acumulació de divises, necessàries per a les grans inversions que es precisaven per impulsar la industrialització.

Va ser quan als anys 60 va començar el fenomen econòmic anomenat “turisme“, això va fer millorar tota la zona de la franja mediterrània al país i va portar modernització de la societat espanyola, això va comportar una obertura del règim i millora en les condicions de vida de la societat.

A partir del 1973 es va iniciar un canvi en l’economia dels països occidentals, provocat pel ràpid augment del preu del petroli i de les matèries primeres. La crisi del petroli de 1973 va posar fi al període de creixement i prosperitat anterior i va inaugurar una època de recessió econòmica profunda. A Espanya, la crisi va afectar el sector industrial i moltes indústries fan fer fallida. A més, va provocar un retrocés del turisme i de les inversions estrangeres, que van produir un increment de l’atur.. A partir del 1975, els índexs de creixement de l’economia espanyola es van frenar bruscament.

En aquesta mateixa dècada Franco va nomenar com el seu successor Joan Carles de Borbó (nét d’Alfons XIII).  

La transformació de la societat

L’enorme expansió de l’economia durant els anys seixanta i el començament dels setanta (creixement econòmic, la industrialització, la urbanització i l’augment dels contactes amb altres països europeus, etc) i els consegüents canvis demogràfics van venir acompanyats per la modificació substancial de les característiques pròpies d’una societat tradicional rural. En poc més d’una dècada la societat espanyola avançà cap a uns hàbits culturals i de consum d’una societat moderna i oberta, més secularitzada i tolerant.

La modernització social començà en un gran augment de la població, amb un notable creixement de l’índex de natalitat. No obstant això, encara va ser més significatiu l’augment de la població urbana en relació amb els anys de la immediata postguerra, en els quals s’havia produït el fenomen invers, el de la ruralització del camp. La perifèria de les grans ciutat industrials com Madrid i Barcelona s’ompliren de nous barris obrers.

La classe obrera creix en benefici dels camperols i comença a despuntar una nova classe mitjana de tècnics i professionals. Amb la llei de bases de la seguretat social (1963) augmenta la cobertura social de l’Estat quant a sanitat, pensions i subsidis diversos, tot i que de manera encara insuficient.

La transformació de les classes mitjanes va fer augmentar considerablement el seu pes dins el conjunt social espanyol. La composició de les classes mitjanes va passar de ser les típiques de les societats no industrialitzades (botiguers, funcionaris, mestres, petits industrials, etc.) a ser similar al dels països industrialitzats (augment del pes del personal administratiu, tècnic, comercial…).

L’augment de la producció de béns de consum i el creixement de la renda per habitant van propiciar que la societat espanyola entrés en el que s’anomena “societat de consum“, encara que no plenament si la comparem amb la resta de països occidentals. Així, en un període de set anys (1966-1975) l’adquisició d’alguns dels típics béns de consum (cotxe, frigorífic, rentadora, televisor…) es va duplicar. Però aquesta millora del nivell de vida va presentar diferències importants entre regions i entre el medi urbà i el rural. Aquestes desigualtats permeten afirmar que determinats béns de consum no s’han convertit encara en vertaderament massius.

Es generalitza l’educació i l’accés a la cultura, i augmentà l’índex d’alfabetització, per bé que amb moltes mancances encara. La moral i els valors tradicionals són contestats, principalment pels joves. Ens trobam davant un procés progressiu de laïcització i secularització que va distanciar la societat de les rígides normes i la fèrria tutela exercida per l’Església durant el primer franquisme.

En això hi contribuí en part l’accés a l’ensenyament bàsic de tots els espanyols, incloses les dones, i augment considerable dels universitaris. Amb la Llei general d’educació del 1970 va reorganitzar el sistema educatiu i va possibilitar l’increment de la població escolaritzada a tots els nivellsm i la conseqüent reducció de l’analfabetisme.

Un altre dels canvis importants fou la modificació de l’estructura familiar que va suposar passar d’un model de família àmplia, pròpia d’ambients rurals, a un model familiar nuclear (pares i fills) típica del món urbà.

Finalment és destacable el canvi del paper de la dona. L’accés als estudis i la incorporació al treball assalariat, així com la propagació de plantehaments feministes que propugnaven la igualtat entre sexes, varen impulsar el progressiu abandonament de la reclusió de la dona a la llar i el seu “alliberament” social. Les dones començaven a mostrar-se amb iniciativa pròpia.

El final del franquisme

Als anys setanta el règim franquista va trobar dificultat per mantenir el sistema repressiu, a més el dictador estava vell i malalt.

El 1973, Franco estava molt malalt i, per primer cop, va nomenar un cap de govern, l’almirall Carrero Blanco. Aquest va ser assassinat aquell mateix any per ETA.

A partir d’aquell moment es va evidenciar la consolidació de dos grups dins del règim: els immobilistes i els oberturistes.

El 1974 es va formar un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, que va permetre una obertura política, però les reformes anunciades van ser insignificants. El nou govern d’Arias Navarro va veure com s’intensificaven les accions violentes de grups antifranquistes com ETA, el FRAP i els GRAPO, que van ser contestades pel règim amb l’execució de Salvador Puig Antich (1974). Va coincidir, a més, amb un greu conflicte al Sàhara espanyol.

En els darrers anys del franquisme es van incrementar els moviments i plataformes en demanda de democratització (Assemblea de Catalunya, Junta Democràtica, i la Plataforma Democràtica). Els antifranquistes es varen coordinar en plataformes unitàries i van manifestar que no acceptarien canvis que no comportessin la concessió d’una amnistia, reconeixement de llibertats, etc.

Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i el rei Joan Carles va accedir al poder.

La transició a la democràtica no fou pacífica

Als dos dies de la mort de Francisco Franco , don Juan Carlos és coronat rei tal com estava previst. Aleshores començava un difícil equilibri entre els partidaris de continuar d’alguna manera amb un règim autoritari i els que s’inclinaven per començar el procés de transició cap a una democràcia plena.

Com a president del Govern, Carlos Arias Navarro va començar els primers passos, però uns mesos després Juan Carlos I va nomenar Adolfo Suárez president per portar el país a les seves primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, que tindrien lloc el juny de 1977.

En aquestes primeres eleccions es va imposar el partit d’ Adolfo Suárez , la Unió de Centre Democràtic (UCD), però no va assolir ni la majoria absoluta ni la unitat dins del partit. En aquestes eleccions el gran debat va ser la conveniència o no de legalitzar el Partit Comunista de Santiago Carrillo. La decisió al final va ser favorable i es va poder presentar a les eleccions, cosa que va provocar el rebuig al model de transició d’alguns sectors de la dreta .

Sota aquest govern d’ Adolfo Suárez es va viure un període de cert consens , que va permetre l’aprovació de la Constitució de 1978, també sotmesa a referèndum el 6 de desembre d’aquest mateix any. Després de la seva aprovació, Suárez va decidir convocar noves eleccions.

El 1979 la UCD va tornar a imposar-se, però les seves disputes internes van anar a més i Adolfo Suárez va presentar la seva dimissió el 1981 . El 23 de febrer d’aquell any, en la sessió en què s’havia de nomenar president Leopoldo Calvo Sotelo un grup d’homes armats al comandament del Tinent Coronel Tejero entren al Congrés de Diputats protagonitzant el fallit cop d’Estat del 23-F .

Calvo Sotelo es va mantenir en el poder amb la UCD amb prou feines fins a 1982 , quan el PSOE de Felipe González va guanyar amb una majoria amplíssima les eleccions i la UCD pràcticament va desaparèixer. Els seus membres es van dividir entre els que van optar per la socialdemocràcia del PSOE i els que es van decidir per Aliança Popular, el partit de Manuel Fraga que més tard es va transformar en l’actual Partit Popular.

L’actual Constitució Espanyola va ser ratificada pels espanyols el 6 de desembre de 1978 . Es tracta d’una Constitució fruit del consens dels partits polítics de l’època i que, en el títol preliminar , format per 9 articles, estableix els seus principis.

L’Espanya de les Autonomies

La Preautonomia de les regions

El franquisme no va aconseguir anul·lar els sentiments nacionalistes a Catalunya, el País Basc i Galícia, on la defensa de la democràcia es va acompanyar de la reivindicació d’autonomia. El reconeixement constitucional de l’existència de nacionalitats i regions amb dret a formar el seu propi autogovern va comportar l’organització descentralitzada del sistema polític espanyol. A Catalunya, el País Basc i Galícia, la forta reivindicació autonòmica va implicar l’inici d’un procés preautonòmic anterior a l’aprovació de la Constitució.

Després de l’aprovació de la Constitució, es varen configurar les desset comunitats i les dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla). Segons la Constitució, cada comunitat i ciutat autònoma es regeix pel seu propi  Estatut d’Autonomia, que fixa les institucions d’autogovern (Parlament, govern, tribunal de justícia…) i les competències que li corresponen (educació, sanitat, etc.).

Els diferents estatuts varen ser aprovats entre els anys 1979 i 1983, llevat dels de Ceuta i Melilla, que ho varen fer el 1995.

Tot i que la Constitució espanyola no obliga a la creació de comunitats autònomes, a la pràctica va quedar configurat un nou model d’Estat que es va anomenar Estat de les Autonomies.

Un cop enllestit els tres casos històrics, el procés va continuar amb les noves autonomies. Les noves comunitats autònomes s’anaven configurant en alguns casos per regions antigues amb personalitat pròpia; en uns altres es van crear autonomies uniprovincials noves, com ara Cantàbria, La Rioja i Múrcia. Com a resultat d’això, es van aprovar organismes preautonòmics a Andalusia, Aragó, Balears, Extremadura i Castella-Lleó. 

S’establien dos graus d’autonomia atès que els poders autonòmics podien rebre competències de diferent grau i també un ritme distint. La Constitució preveu dos procediments per a accedir a l’autonomia: l’article 143 i el 151. La diferència està en el fet que en el 151 (conegut com a via ràpida), les funcions no expressament reservades a l’Estat poden ser assumides per la Comunitat de manera immediata, mentre que en el 143 (la via lenta) s’exigeix un període de rodatge de cinc anys i després reformar l’estatut i incloure-les.

Per al procediment més ràpid i complet de l’article 151, al qual podien accedir directament les anomenades nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia), també s’hi va afegir Andalusia. La resta de les comunitats autònomes s’havien de regir per l’article 143, a excepció de Navarra, ja que la Constitució havia previst per aquesta comunitat un mecanisme especial, partint del seu peculiar sistema foral.

Així doncs entre 1979-1983, es varen constituir les actuals Comunitats Autònomes i l’estat espanyol va quedar format per 17 Comunitats i a partir de 1995 es varen afegir les dues ciutats autonòmiques de Ceuta i Melilla.

La plasmació jurídica del règim autonòmic va tenir lloc per mitjà de l’aprovació dels Estatuts d’autonomia, que contenien les competències que assumien les comunitats autònomes, com també les institucions de què es dotaven (una Asamblea Legislativa, un Consell de Govern, un President i un Tribunal Superior de Justícia). Els diferents marcs estatutaris marcaven la transferència d’una sèrie de competències polítiques i administratives que podien ser subjecte de successives ampliacions mitjançant la reforma dels estatuts (art. 148).

El resultat de tota aquesta tasca va significar la fi de l’Estat centralista i el començament d’un procés, no sempre senzill, de transferència de competències per a la construcció de l’Estat de les autonomies.

Les noves polítiques varen provocar el descontentament d’un sector de l’exèrcit i a part de la societat. Entre els motius del seu malestar hi havia:

• L’activitat de la banda terrorista ETA, que assassinava desenes de persones cada any, la majoria militars o guàrdies civils.
• La legalització del Partit Comunista (PCE) i la tornada de l’exili a Espanya dels seus principals líders, responsables, en opinió dels colpistes, de la Guerra Civil Espanyola .
• La descentralització de l’Estat, amb el sorgiment de les comunitats autònomes i l’ampli  autogovern que concedia als anomenats territoris històrics, Catalunya, País Basc i Galícia.
• Les mesures socials anomenades progressistes , que posaven de manifest un canvi radical en la mentalitat de la societat espanyola a què va acompanyar la pèrdua d’influència i prestigi social de l’ exèrcit.

Els governs de la democràcia: L’Espanya del PSOE (1982-1996):

El PSOE va guanyar les eleccions el 1982 i es va nomenar Felipe González president del govern. El PSOE pretenia unir la idea d’un canvi polític i de reformes socials amb una imatge de moderació. Aquestes eleccions van suposar un canvi respecte a les forces de la transició. La UCD va anar desapareixent. El PCE, per la seva banda, també va rebre un notable descens electoral, i la principal oposició va passar a ser Alianza Popular (més endavant, PP).

El canvi socialista es va concretar en un programa de reformes amb diversos objectius: reestructuració industrial, gran impuls a les obres públiques, increment dels serveis públics i les prestacions socials, ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea.

• La lluita contra la crisi. Es va aconseguir en aquest període una disminució de la inflació i una modernització de l’estructura econòmica.
• Per reduir els efectes socials de la crisi, es van incrementar els serveis públics i les prestacions. Es van impulsar obres públiques.
• Política interior. Es va impulsar una reforma de l’exèrcit i es van prendre mesures contra el terrorisme.
• Política internacional. El 1985 es va firmar el Tractat d’Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea. Es va decidir la permanència definitiva d’Espanya a l’OTAN (1986).

Els últims anys de govern socialista van estar marcats per un empitjorament de la situació econòmica i pels escàndols polítics, que van dur a la convocatòria d’eleccions anticipades al març de 1996. Es van produir casos de  corrupció  relacionats amb el finançament irregular del partit.

També es van descobrir casos de complicitat d’alguns cossos policials amb la guerra bruta protagonitzada pels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) contra ETA.

El Partit Popular liderat per Jose Maria Aznar va iniciar una dura  oposició parlamentària contra Felipe González. Davant la debilitat del govern, es van convocar eleccions anticipades el març de 1996.

L’etapa del Partit Popular (1996-2004)

El govern del PP en minoria: L’acció de govern del Partit Popular en la seva primera legislatura va tenir una orientació centrista per donar una sensació de continuïtat en relació amb l’etapa socialista anterior.

• El primer govern del Partit Popular, sense majoria absoluta, es va centrar en la reducció de dèficit de l’Estat, la disminució de l’atur i la integració d’Espanya a l’Europa de l’euro.
• El nou executiu va mantenir una política social que assegurés l’Estat del benestar, va iniciar un diàleg amb els sindicats i una aproximació als partits nacionalistes.
• En política internacional, es va intentar la consecució de la integració monetària d’Espanya a l’Europa de l’euro.
• El 1997, Espanya es va incorporar a l’estructura militar de l’OTAN.
  •Tot i això, les relacions amb els partits nacionalistes van empitjorar.

El govern del PP en majoria: A les eleccions generals de març de 2000, el PP va aconseguir majoria absoluta i José María Aznar va formar nou govern i va poder modificar lleis del període socialista.

• Es van dur a terme reformes en matèria educativa, laboral, de política migratòria i de lluita antiterrorista.
• La bona conjuntura econòmica va ajudar a consolidar la disminució de la inflació i de l’atur, el creixement de la renda per habitant, etc.
• En política exterior, es va produir un apropament als Estats Units, que va comportar el suport d’Espanya a la guerra a l’Iraq (2003). Però la seva participació, al costat dels Estats Units, a la invasió de l’Iraq va generar una important oposició.

El març de 2004 es van convocar eleccions generals. Tres dies abans, un atemptat terrorista a Madrid, d’orientació islamista, va originar una situació de commoció nacional. El PP atribuexi l’autoria a la banda terrorista ET, però després es va saber que havien estat els islamistes islàmics. De resultes d’aquestes mentides i d’una aplicació de la majoria absoluta, el PP va perdre les eleccions.

De Zapatero a Mariano Rajoy

El retorn del PSOE: Després de l’atemptat de l’11 de març de 2004, el PSOE va guanyar les eleccions, i José Luis Rodríguez Zapatero es va situar al capdavant del nou govern. Una de les primeres accions va ser la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq. Va propiciar un procés de pau al País Basc, amb una treva indefinida d’ETA, que més tard es va trencar. Zapatero va impulsar lleis socials, com la Llei de matrimonis homosexuals i la Llei d’igualtat entre homes i dones.

El març de 2008 es varen convocar eleccions generals, que van ser guanyades novament pel PSOE, i Zapatero va formar un nou govern. La segona legislatura socialista va estar molt marcada per la crisi econòmica mundial. En aquest context ETA va anunciar un alto el foc permanent i, el 2011, Zapatero es va veure obligat a convocar eleccions anticipades. El Partit Popular va obtenir la majoria absoluta i Mariano Rajoy va ser nomenat president.

Durant el mandat de Mariano Rajoy (2011-2018) es va haver de fer front a ajustaments econòmics importants si bé des del 2014 es va anar recuperant l’economia.

El juny de 2014 el rei Joan Carles I va abdicar de la Corona d’Espanya en favor del seu fill, el príncep Felip de Borbó que passà a regnar amb el nom de Felip VI intentant donar més modernitat i transparència a la Casa Reial.

Durant el mandat de Rajoy, els plantejaments independentistes a Catalunya anaren fent-se més insistents i varen culminar en la convocatòria d’un referèndum d’independència (que a causa de la temàtica no fou reconegut per l’estat, i per tant il·legal) i l’aplicació de l’article 155 de la constitució, amb la suspensió del govern de la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, la condemna a títol lucratiu del PP en el cas de corrrupció de la Gürtel, va propiciar una moció de censura que va ser guanyada pel PSOE i que convertí a Pedro Sánchez en el nou president del govern.

Bibliografia

• Guillermo Ballori. De la dictadura a la democracia INTEF
• Ciències Socials en Xarxa. El Franquisme
• Buxaweb.cat