1. El Romànic: definició i característiques
2. Arquitectura del Romànic
3. Característiques comunes de l’escultura i la pintura romàniques
4. Particularitats de l´escultura
5. Particularitats de la pintura
6. L’art gòtic
7. L’arquitectura gòtica i el seu caràcter religiós
   1. Elements de l’arquitectura gòtica
   2. Principals edificis gòtics
8. L’escultura gòtica
9. La pintura gòtica
10. Bibliografia

El Romànic: definició i característiques

El Romànic, com qualsevol manifestació artística, ha de ser entès en el seu context, ja que no és més que el reflex d’una societat concreta. En aquest cas, l’estil coincideix amb la difusió del feudalisme i la consolidació del cristianisme a Europa. En aquest darrer procés, l’orde benedictí -i més concretament l’abadia de Cluny (França)- va tenir una importància cabdal, sent el bressol d’aquest estil artístic.

D’aquesta manera, el cristianisme va utilitzar l’art per transmetre el missatge religiós i la seva litúrgia. Es va produir aleshores una renovació arquitectònica, si bé amb elements poc originals. Encara que utilitzats amb un simbolisme concret, aquests es van prendre de l’art romà, bizantí, paleocristià, preromànic i, fins i tot, musulmà. En escultura i pintura es van confeccionar imatges hieràtiques i impactants que mostraven el poder de Déu. Per això parlem d’aquest estil com a art didàctic que pretenia ser com una gran catequesi.

A més, el romànic era també reflex de la societat estamental. Els grups privilegiats -clero i noblesa- varen actuar com a mecenes finançant les obres d’art. En molts casos aquest era un fenomen rural associat als feus. Si s’hi afegeix l’esperit guerrer característic de l’època, s’entén que algunes esglésies s’aixequessin com a fortificacions, castells o ciutadelles emmurallades. De fet, la noblesa guerrera de les Croades va veure Crist com un heroi i va adoptar el seu crucifix com a escut.

L’art romànic si per algun aspecte destaca és pel seu context històric i cultural, marcat sobretot per l’àmbit religiós. Alguns dels trets més destacats d’aquest context als que hem de fer referència són:

• El final de les invasions (normands, àrabs, magiars, …) i la descomposició del Califat de Còrdova a la península Ibèrica, que varen portar al restabliment de la pau a l’occident cristià.
• Tranquil·litat política: políticament parlant, és un moment estable entre els regnes europeus; juntament amb aquesta estabilitat es van donar altres factors favorables com la millora de les tècniques agrícoles, un augment demogràfic o millores en el comerç.
• Poder de l’Església en una societat teocèntrica com és la medieval, l’església s’entén com a entitat cultural i intel·lectual que controlava el poder i la cultura a través dels monestirs i les escoles catedralícies. A causa d’aquest fet la societat fou homogènia i marcada per la religiositat. Des de Roma, la seu papal, es va iniciar una reforma —Reforma Gregoriana— per enfortir la moral del clergat, fou aquest fet juntament amb d’altres els que van generar nous edificis per al culte.
• L’expansió dels ordes religiosos que van difondre el dogma cristià i la manera de transmetre’l a través del monacat: l’orde benedictí fundat al segle VI es basava en la premissa «ora et labora» (resa i treballa). Aquest estil de vida basada en els vots d’obediència, castedat i pobresa es van difondre tant a la societat laica com també van arrelar en l’aristocràcia feudal.  Aquest fet, però provocà que aquests darrers es relacionessin amb les abadies i que aquestes s’acabessin enriquint a partir de donacions. Aquest nou luxe provocà una reforma (reforma cluniacenca, que comença a Cluny, Borgonya, i que posteriorment n’hi hagués una altra, la de Robert de Molesmes) per tal de promoure de nou l’esperit humil de l’ordre.
• Por a la fi del món: hi havia la profecia apocalíptica (anys 1000-1033) que vaticinava la fi del món l’any 1000; és per aquest fet que es van generar una gran quantitat de camins de comunicació (camins de pelegrinatge) a llocs de culte tal com Jerusalem o Betlem (Terra Santa on havia nascut Jesucrist), Roma o Santiago de Compostel·la per veure les relíquies dels sants. Aquest fet alhora va generar vies de comunicació comercials que van facilitar la unificació estètica així com la seva expansió. Tot plegat va contribuir a una unificació estètica.

Finalment, cal comentar que un altre factor que va ajudar a la relació de contactes i que generà un enriquiment cultural i artístic, fou el moviment de les croades. Hem de tenir present que en aquell moment (1054) l’Església catòlica d’Occident i l’Església ortodoxa d’Orient van desvincular-se. Aquest fet va intensificar el sentiment religiós a occident juntament amb el fet que els musulmans havien conquerit Terra Santa. Fou per això que van sorgir moltes expedicions de cristians que volien alliberar la Terra Santa a partir del fenomen de les croades.

Arquitectura del Romànic

L’església és l’edifici principal i simbolitza Déu a la Terra. Si observes té planta de creu llatina, és a dir, el mateix pla de l’església representa Crist a la creu. A més, normalment està orientada cap a Jerusalem.

Si observem la seva planta, n’identificarem les parts:

• Naus: són els braços de l’església. El més llarg es denomina nau longitudinal, va des de la porta principal fins a la capçalera i normalment se subdivideix en naus laterals i nau central. El braç més curt és la nau transversal o transsepte, que se situa abans de la capçalera i és perpendicular a la nau longitudinal.
• Creuer: com el seu nom indica, és la part en què es creuen la nau longitudinal amb la nau transversal i adquireix una gran rellevància, ja que la zona anterior a la capçalera. Se sol cobrir amb una cúpula que se sosté per trompes o petxines, on es col·loca els Tetramorfs: els quatre evangelistes. Moltes vegades, el creuer es podia cobrir amb un cimbori, estructura quadrada o octogonal que es feia servir per donar llum, o podia situar-se aquest sota la cúpula.
• Absis: és la part més important de l’església, també anomenada capçalera, simbolitza el cap de Crist. S’hi troba l’altar, des del qual el sacerdot oficiava la celebració. Darrere seu se situen les imatges principals de l’església. L’absis pot estar envoltat d’una girola, que és un passadís que envolta l’altar per darrere i on es col·loquen capelles absidals o absidioles per venerar sants o contenir relíquies. Sota l’altar, també hi podia haver una cripta, sala subterrània on s’allotjava el cos d’algun sant o màrtir.
• Portes: la porta principal és la que es troba als peus de la nau longitudinal encara que també es col·loquen a banda i banda de la nau transversal.
• Torre campanar: se situava a prop de la porta i, tot i que solia estar unida a l’edifici de l’església, també podia estar-ne exempta.

Si ens col·loquem a l’interior de l’església, comprovem que per cobrir-les normalment es fa servir una volta de canó, que és un sostre amb forma semicircular. Aquest sostre s’asseu damunt d’uns arcs de mig punt que s’anomenen torals, mentre que els que uneixen les naus laterals a les longitudinals reben el nom de formers. Més endavant també s’utilitza la volta d’aresta, que no és res més que la resultant de creuar dos arcs de mig punt. Per la seva banda, aquests arcs són sostinguts per columnes sobre les quals trobem capitells decorats.

Els murs són molt gruixuts i amb poques finestres, ja que les voltes pesen i exerceixen fortes pressions. A més es reforcen amb pilars o columnes i per fora amb contraforts, pilars adossats al mur.

Observa les quatre imatges que et proposem i intenta descobrir quins dels elements explicats correspon cadascuna.

Juntament amb les esglésies i catedrals, el monestir fou una de les edificacions medievals més representativa.

Els monestirs van néixer gràcies a les donacions de béns, terres, drets que alguns senyors feudals aportaven a la comunitat per controlar o repoblar un territori. En ells els regnava l’acolliment i l’oració.

Seguint la regla de Sant Benet, els monestirs van establir tot allò que era necessari a l’interior de la construcció amb la finalitat d’evitar haver-ne de sortir. És per aquesta raó doncs que el monestir gaudia d’espais comuns propis.
Entre les estances monacals destaquen:

• Claustre: pati central amb jardí que simbolitzava el símbol de la vida en comú.
• L’església
• Sala capitular, on es reunia la comunitat de monjos.
• Dormitori
• Refrectori, sala destinada als àpats dels monjos.
• Cuina
• Biblioteca
• Scriptorium, on es portava a terme la tasca de copiar els llibres…

Característiques comunes de l’escultura i la pintura romàniques

Una de les característiques principals de l’escultura i la pintura romàniques és la seva adaptació al marc arquitectònic. A més, com ja hem dit, tenen una finalitat didàctica (mostrar als fidels la paraula de Déu) i comparteixen la preferència per temes bíblics. Dentre aquests destacarien la Nativitat, la Crucifixió de Crist i passatges concrets de l’Apocalipsi així com les vides dels sants.

. Pel que fa al llenguatge expressiu, escultura i pintura també comparteixen altres aspectes.

• Esquematisme i geometrització : les figures es presenten hieràtiques, robustes i sense moviment.
• Horror vacui (‘por del buit’): els personatges i les escenes omplen tot l’espai gairebé sense deixar espai lliure al mur.
• Absència de perspectiva : els personatges se situen al mateix pla i es disposen per l’espai sense profunditat.
• Llei de respecte (mida jeràrquica): les figures més importants són més grans, és a dir, la proporció està en funció de la rellevància, no de la mida real.
• Isocefàlia (cap més gran del que correspon) i desproporció de les parts del cos com les mans.
• Narrativitat que explica el hieratisme. És a dir, no es pretén reflectir la realitat sinó explicar o explicar un dogma o ensenyament a una població que majoritàriament no sap llegir.
• Pantocràtor i Theotokos eren les representacions més famoses. La primera mostra Crist en posició de beneir i envoltat pels evangelistes, mentre que la segona representa la Mare de Déu amb el Nen assegut en ella.

Particularitats de l´escultura

Normalment les escultures més importants són a les portades de les esglésies, ja que era el primer que veien els fidels. A més, els que no estaven batejats es quedaven fora, per això la importància de tot aquest conjunt. El tema més repetit era el Judici Final, amb Crist al centre envoltat dels quatre evangelistes, els dotze apòstols o els 24 ancians de l’Apocalipsi.

També es feien talles en fusta i policromades per als altars, en les quals generalment es representava la crucifixió. Eren molt importants les escultures dels capitells, sobretot als claustres. Allí, a més dels temes religiosos, es representaven també escenes de la vida quotidiana i, sovint, animals reals o fantàstics i decoració vegetal. D’aquesta manera tot aconseguia un gran simbolisme.

Ara busca una altra imatge d’una portada romànica i intenta identificar els seus personatges i les característiques de l’escultura romànica . Pots agafar la de la Catedral d’Autun, la de la Santa Fe de Conques a França, la de Sant Vicenç d’Àvila o la que vulguis.

Particularitats de la pintura

Per la seva naturalesa, la pintura tenia, a més de les ja esmentades, unes característiques pròpies.

• Les escenes es pintaven amb colors plans i vius, però sense volum ni profunditat.
• La línia conté el color, és a dir, les figures solen tenir una línia negra que s’omple amb color.
• Les seves tècniques són la pintura al fresc, pintura sobre el mur, però també retaules de fusta. Per crear els colors es feien servir terres o altres minerals i s’aglutinaven amb cues o ou.

Ara fes la teva pròpia pintura romànica. Pots copiar-ne alguna com la de Santa Maria de Tahull o inventar-te’n una de nova sempre que mantinguis els temes i les característiques principals de la pintura romànica.

L’art gòtic

Les manifestacions artístiques són producte dels temps en què vivim i l’art gòtic va estar molt influenciat pels canvis a la societat medieval del segle XIII. L’auge  de les ciutats i el període de prosperitat que es va viure van propiciar les construccions de les grans catedrals, edificacions civils que buscaven més expressivitat i naturalisme que mostrés la bellesa de la creació de Déu.

L’arquitectura gòtica i el seu caràcter religiós

L’art gòtic és un estil artístic que va predominar a Europa des de finals del segle XII fins al segle XV.  Es considera la basílica de l’abadia de Saint Denis a França com a primer monument catalogat d’aquest estil. La seva construcció va ser impulsada per Suger, l’abat d’aquest monestir a partir de 1140, que pensava que per acostar-se a Déu la bellesa en l’art hi ajudava.

Per això, les construccions més importants d’aquest període van ser les esglésies on es busca la llum i l’alçada com a forma per acostar-se a Déu. Com més il·luminat tot, amb colors més vius (vidrieres) i més altura dels edificis eclesiàstics, gràcies a novetats arquitectòniques, millor s’honrava Déu.

Al segle XIII apareixen les ordres mendicants dels franciscans i els dominics; és la centúria de les Croades davant l’infidel i l’Església veu a l’art gòtic una forma de propaganda de les seves idees religioses. Es busca exaltar l’honor de Déu a través de les grans catedrals i esglésies que es van aixecar sota aquest estil. A més, l’escultura i la pintura gòtiques ajudaven a enriquir la decoració per a més glòria del Totpoderós, mostrant la bellesa que havia estat capaç de crear i els cristians de mostrar a la resta del món.

Elements de l’arquitectura gòtica

Per aconseguir augmentar l’alçada de les esglésies i poder obrir la gran quantitat de obertures per situar les vidrieres van ser necessàries una sèrie de novetats arquitectòniques que esdevindrien les característiques de totes aquestes construccions:

Arc apuntat o ogival que, com que és més lleuger que el romànic de mig punt, permet elevar més les voltes.

La volta de creueria que resulta de la cruïlla de dos arcs apuntats.

Arbotants i contraforts exteriors com a sistema per traslladar la pressió que suporta la volta cap a un contrafort i permetre l’elevació de les construccions.

Pinacles i fletxes com a decoracions exteriors i acabaments finals que amplien la sensació d’alçada de les construccions gòtiques.

Rossetó o finestra circular on se situen els vitralls amb motius o escenes religioses per il·luminar l’interior de les esglésies.

Gablet o element de decoració final a les esglésies com a coronació, més típic del període final del gòtic.

Principals edificis gòtics

Notre Dame de París: La seva construcció va començar el 1163 i va concloure el 1345. Al segle XIX, Violet-Le-Duc va encapçalar una restauració basada en l’estil neogòtic. El 15 d’abril del 2019 es va declarar un incendi que va enfonsar l’agulla central i va acabar amb gran part de la sostrada. Actualment segueixen amb la seva reconstrucció, que es preveu que finalitzi el 2024.

Catedral de Canterbury: Es diu que es va construir sobre les ruïnes d’un edifici aixecat al s. VI per ordre del mateix Sant Agustí. L’edifici actual es va construir en dues fases: la primera del 1070 al 1184 i la segona del 1378 al 1505.

Catedral de Milà: Es va començar a construir el 1386 i durant tots els segles de vida d’aquesta catedral s’han anat completant obres. Fins i tot, el mateix Napoleó va enviar el 1805 aixecar els pinacles que decoren la part final de l’edifici, que es va acabar de renovar el 2008.

Catedral de Burgos: El rei castellà Ferran III va ser el que va manar aixecar la primera pedra el 1221, acabant l’essencial de la construcció en tot just 40 anys. El 20 de juliol del 2021 es van celebrar els 800 anys d’aquesta imponent construcció amb tota la pompa que van permetre les restriccions per la pandèmia provocada per la COVID 19.

Catedral de Lleó: Es va començar a construir el 1205, però diferents problemes no van permetre que es tornés a començar les obres fins al 1255 amb el suport del rei Alfons X el Savi. Va ser el primer monument així declarat a Espanya per la Reial Ordre del 28 d’agost del 1844.

La Seu de Palma: És d’estil gòtic català, fou construïda entre els segles XIII i XVI i és famosa per la seva rosassa i pel gran espai interior comparat amb la mola exterior. El seu tret principal, però, és la seva situació, a l’acròpoli de la ciutat romana de Palma, davant la mar, amb la muralla als peus i entre el castell de l’Almudaina i el palau episcopal. L’any 1931 la seu fou declarada monument historicoartístic.

Llotja de València: Es va fer construir el 1469, com es va fer a Barcelona a finals del segle XIV ia Palma a inicis del segle XV. És una demostració del poder que anava adquirint la ciutat gràcies al comerç d’oli i seda. Les construccions civils gòtiques solien ser de llotges o ajuntaments com a mostra del poder que anava adquirint la nova societat burgesa que sorgia a les ciutats i s’enriquia gràcies a la seva feina. Al nord d’Europa es van començar a veure al segle XIII (per exemple a Bruges amb la llotja de draps).

Llotja de Palma: La Llotja dels Mercaders de Palma fou construïda per Guillem Sagrera entre 1426 i 1447 i acabada per Guillem Vilasclar, per al Col·legi de la Mercaderia. La façana de migjorn formava part de la muralla marítima de la ciutat i es reflectia dins la mar, de la qual es troba separada avui dia. És un dels principals edificis del gòtic civil de Balears i un dels millors d’Europa.

L’escultura gòtica

A l’Edat Mitjana l’escultura estava unida a la decoració de les façanes, els timpans i els llums de les esglésies. Tot i això, durant l’ estil gòtic es va anar independitzant per anar agafant importància en retaules i sepulcres. Tot i això, els canvis culturals viscuts des del segle XIII van permetre a l’escultura acostar-se cap a un realisme gràcies a:

• Major detallisme i expressivitat a les cares.
• Cerca de cert moviment per aconseguir un naturalisme més gran.
• Preocupació pels volums i les formes que van fent gairebé exemptes a les escultures als pòrtics de les esglésies o catedrals.
• Comunicació entre les figures que ajuda a aquesta recerca de moviments, sensacions i naturalitat entre els personatges, dotant l’escena de cert valor narratiu.

Sens dubte, un dels escultors més famosos del gòtic va ser Claus Sluter, d’origen holandès. Va destacar per les seves obres a la cort de Felip l’Atrevit, duc de Borgonya, com la cartoixa de Chapmol.

A Espanya les mostres més característiques de l’escultura gòtica són a les portades de les principals catedrals, com el pòrtic de la Glòria a Santiago , la portada del Sarmental de la Catedral de Burgos o la Verge Blanca al mainell de la Catedral de Lleó . En el període final del gòtic podem veure retaules com el de la Cartoixa de Miraflores a Burgos, de Gil de Siloé, o sepulcres, com el del Doncel de Sigüenza, però ja al segle XV.

La pintura gòtica

La pintura gòtica es pot resumir en les tres superfícies preferides per a aquest període:

• Els vitralls que il·luminaran les catedrals gòtiques.
• La pintura a la fresca o directament a la paret. Destaquen autors italians com Cimabue i Giotto , a la recerca del naturalisme en les seves obres.
• La pintura sobre taula . Hi destaca l’escola de Siena amb Duccio i Simone Martini. Els fons daurats i l’ús d’arquitectures per aconseguir la profunditat són les senyes d’identitat.

Si bé la pintura sempre va ser un acompanyant de l’arquitectura per decorar l’interior de les esglésies, el protagonisme que van anar adquirint els retaules i la qualitat dels pintors, sobretot a Itàlia, van permetre que aquesta manifestació artística guanyés rellevància.

A partir del segle XV va anar adquirint una importància especial la pintura flamenca amb temàtiques quotidianes, fruit de l’evolució de la societat urbana i el triomf de la burgesia en els seus negocis, amb autors com els germans Van Eyck o Van der Weyden.

Bibliografia

• Neus Colomer Perpiñá. El arte románico Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Manuel Salvador Jorge. El arte gótico Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”