- Al-Àndalus
- De l’emirat al regne de Granada
- Economia i societat andalusina
- El que Europa deu a al-Àndalus.
Al-Àndalus
Al-Àndalus és el nom que rebia el territori de la península Ibèrica controlat per autoritats musulmanes. Des del punt de vista cronològic, es va iniciar l’any 711 amb les primeres incursions musulmanes, finalitzant el 1492 amb la conquesta del regne nassarita de Granada. Ara bé, a la península va continuar havent-hi una important presència musulmana fins a la seva definitiva expulsió el 1609.
Espacialment, es va tractar d’un territori molt canviant, doncs, en una ràpida incursió, les hosts d’àrabs i berbers van conquerir tota la península i, fins i tot, van enviar expedicions més enllà dels Pirineus. Finalment, l’any 732 van ser detinguts a Poitiers, al centre de l’actual França. A partir d’aquest moment, es va produir un replegament fins als peus dels Pirineus i la vall del Duero, on se situarà la frontera d’al-Àndalus durant l’etapa inicial.
Aquesta rapidesa en la conquesta va ser deguda a la divisió social dels habitants de la península Ibèrica, d’una banda, i a la puixança de l’Islam de l’altra. És a dir, estem en un context d’expansió del món musulmà i del Califat.
L’Islam i la seva expansió
L’islam és una religió monoteista i revelada, predicada pel profeta Mahoma des de principis del segle VII a la península aràbiga. Els seus ensenyaments estan recollits al llibre sagrat de l’Alcorà i els seus preceptes més importants són els següents:
- La professió de fe, concretada en la fórmula: “No hi ha més Déu que Al·là i Mahoma és el seu profeta”.
- l’oració ; cinc vegades al dia, a més la comunitària de divendres.
- Practicar l’almoina.
- Fer el Ramadà, consistent, entre altres coses, en la pràctica del dejuni de sol a sol durant un mes lunar, sempre que la salut del creient ho permeti.
- El pelegrinatge a la ciutat santa de la Meca almenys una vegada a la vida i sempre que el creient s’ho pugui permetre.
Aquesta religió estava en plena expansió des de l’Hègira o inici del calendari musulmà (any 622). En vida de Mahoma i els primers califes, l’islam arribaria a dominar la península aràbiga, passant en temps dels califes omeies a controlar un gran imperi. De fet, a mitjan segle VIII el Califat anava des de la península Ibèrica fins a l’Índia. La simplicitat de la nova religió, el fet que no existís un clergat que fes intermediari entre la divinitat i els creients, així com la reducció d’impostos per als musulmans, va provocar un procés d’islamització similar a la romanització ocorreguda segles abans.
Per contra, la península Ibèrica vivia un procés de crisi i conflictivitat social que era fins i tot anterior a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476.
La societat hispanoromana en crisi va ser camp de batalla entre diferents grups de tribus bàrbares d’origen germànic. Estaríem parlant de sueus, vàndals i alans, fins que un altre poble, els visigots, va unificar la península i va fundar un regne amb capital a diverses ciutats al llarg del temps, però que, finalment, es va assentar a Toledo. Els visigots van expulsar els bizantins i van sotmetre la majoria de la població, així com els càntabres i vascons del nord. A més, alguns dels seus reis i nobles van emprendre persecucions contra la important minoria jueva peninsular, els anomenats sefardites. Ara bé, el principal problema era la inestabilitat per les lluites entre els mateixos visigots, enfrontats en sagnants guerres pel poder.
Enmig d’una d’aquestes pugnes, els partidaris de l’antic rei Witiza van cridar a ajudar els musulmans del nord d’Àfrica per combatre el nou monarca, Rodrigo, que havia estat coronat el 710. Un any després, en desembarcar Tariq a la península, va tenir lloc la batalla del riu Guadalete, on les tropes de Rodrigo van ser derrotades. Davant la facilitat de la victòria, el governador àrab del nord d’Àfrica (Musa) va acudir en reforç de Tariq i, aprofitant la divisió i debilitat del regne visigot, van conquerir gairebé tota la península. A més, l’any 721 també van ocupar Narbona, a l’altra banda dels Pirineus. Ara bé, cal assenyalar que gran part la conquesta es va aconseguir pactant amb els mateixos nobles visigots, que van conservar els seus dominis a canvi de pagar tributs i reconèixer l’autoritat dels nous ocupants.
De l’emirat al regne de Granada
Com s’ha comentat anteriorment, es pot dividir la història d’al-Àndalus en dues etapes clarament diferenciades: una primera d’unió i hegemonia, que va des de la conquesta fins al final del Califat l’any 1031, i una altra de caràcter defensiu fins a la desaparició del darrer reducte islàmic el 1492. A continuació, es desenvoluparan els diferents períodes en funció de la forma de govern del territori andalusí.
L’Emirat dependent (711-756)
Aquest període coincideix amb la conquesta i formació d’al-Àndalus, on un emir amb capital a Còrdova controlava el territori en nom del Califat Omeia de Damasc, actual Síria. De fet, podem traduir la paraula emir o valí com a governador. Així mateix, va començar un intens procés d’islamització, es va organitzar la recaptació d’impostos entre la població local i es van distribuir terres entre àrabs i berbers. Ara bé, en resultar beneficiats els primers sobre els segons, en aquests anys es van produir conflictes entre aquests grups de conqueridors. La resta de la societat andalusina estava format pels muladís (antics cristians conversos a l’Islam), mossàrabs (cristians residents en territori musulmà) i un important nombre de jueus.
L’Emirat independent (756-929)
A Orient es va produir una gran commoció en derrotar els membres de la família Abbàssida als Omeies, traslladant la capital del Califat de Damasc a Bagdad. En aquest context, el jove Abd al-Rahman I, últim dels Omeies, va fugir als confins del món islàmic de l’època: al-Àndalus. Un cop allà, va aconseguir que es reconegués la seva autoritat, de manera que la península va passar a ser políticament independent de Bagdad. Ara bé, s’admetia la supremacia dels califes Abbàssides en qüestions religioses. En aquest període també es van reforçar les marques o fronteres amb els pobles cristians del nord i es van realitzar nombroses ràtzies o expedicions de càstig contra ells buscant botí i esclaus.
El Califat (929-1031)
L’any 929, Abd al-Rahman III es va proclamar califa , de manera que Còrdova es va convertir en capital d’un califat, independent de Bagdad en el polític i en el religiós. Juntament amb els seus successors, va posar en marxa un estat centralitzat i fort, capaç de mantenir un exèrcit mercenari que sotmetés als regnes i comtats cristians del nord a nombroses ràtzies. Durant l’època d’Almansor, el poder militar musulmà va arribar a la seva màxima esplendor, si bé, a la seva mort, va començar a declinar davant de la divisió interna, les lluites de poder pel califat i l’avenç dels pobles cristians.
Els Regnes de Taifes (1031-1246)
L’any 1031 es produeix la dissolució del Califat de Còrdova i la seva divisió en multitud de petits regnes governats per elits locals, els anomenats regnes de taifes . La divisió del califat es deu a la ja sabuda heterogeneïtat entre els conqueridors musulmans. Clans d’origen berber estaven enfrontats amb altres d’origen àrab, els quals alhora es debatien entre la fidelitat als Omeies i Abasís. Les lluites per l’hegemonia van provocar una atomització del poder i un debilitament davant de les embestides dels regnes cristians.
En aquesta època, contrasta la feblesa política amb l’esplendor econòmica i cultural d’al-Àndalus. Mentrestant, per una banda, la divisió obliga els regnes de taifes al pagament de pàries o tributs als regnes cristians per evitar les seves incursions; de l’altra, la creació de multitud de petits talls provoca una redistribució dels recursos. Així, aquestes capitals i els seus governants comptaven amb secretaris, savis, erudits i funcionaris de tota mena. De la mateixa manera, van edificar gran quantitat de palaus, molts avui destruïts totalment o parcialment.
Com s’ha comentat, aquesta etapa finalitzarà el 1085, amb la conquesta de Toledo a mans cristianes. Aquest succés tindrà, com veurem, un gran impacte a tot al-Àndalus i al nord d’Àfrica.
La conquesta de Toledo el 1085 per Alfons VI va motivar que els dirigents de les taifes peninsulars cridessin en la seva ajuda els almoràvits. Aquests eren uns grups d’origen berber , que, en aquell moment, dominaven el nord d’Àfrica. Practicaven una variant de l’islam més rigorosa que els seus germans de fe peninsulars, de manera que, moguts per l’ideal religiós, van entrar a la península l’any següent.
D’una manera ràpida, van fer front als diferents regnes cristians i, posteriorment, van unificar les diferents taifes integrant-les a l’imperi almoràvit. Així, el 1086 detenen l’avenç cristià a la batalla de Sagrajas i, a partir del 1090, inicien una sèrie de campanyes on dominen les diferents taifes musulmanes com Còrdova, Sevilla, Jaén, Múrcia i Dénia. Durant aquesta època, es produeixen multitud d’importants derrotes cristianes , com la d’Uclés del 1109.
Tot i això, a partir de l’any 1118, amb la conquesta de Saragossa per Alfons I d’Aragó, comença la crisi almoràvit. La nova empenta dels regnes cristians, la pròpia divisió dels musulmans peninsulars i l’aparició d’un nou grup al nord d’Àfrica (els almohades) provocaran la seva derrota i posterior substitució per altres conqueridors berbers.
La conquesta de Saragossa per Alfons I d’Aragó inicia la crisi almoràvit. L’empenta dels regnes cristians i la divisió dels musulmans peninsulars motivarà que, a partir de l’any 1145, els almohades entrin a la península, posant fi al domini andalusí almoràvit i tractant novament de frenar l’expansió cristiana.
Serà en aquest moment, entre la irrupció almohade i la seva definitiva consolidació com a grup hegemònic a al-Àndalus, quan es produeixin uns efímers segons regnes de taifes. Aquests territoris es caracteritzaran per una esplendor cultural, que contrastarà amb una debilitat política i militar.
Així, cap al 1160, derroten definitivament els almoràvits, que només conservaran la part Eete d’al-Àndalus, amb Múrcia, València i les Balears, encara que després seran incorporades al seu imperi. Amb això, es configura un gran califat amb seu a Marràqueix i que, en el cas peninsular, aturarà l’avenç i la consolidació dels regnes cristians, almenys fins al 1212, amb la batalla de les Navas de Tolosa.
Podem considerar la Batalla d’Allarcs l’any 1195 com el punt culminant del poder almohade. Fruit d’aquesta victòria, aquests tiren una sèrie de campanyes contra Castella. D’aquesta manera, l’any 1198, el sobirà es veu obligat a sol·licitar una treva als musulmans. A partir d’aquell moment, Alfons VIII de Castella teixeix una sèrie d’aliances entre els reis cristians.
Així, l’any 1212, a la batalla de les Navas de Tolosa , els reis de Navarra i d’Aragó s’uneixen al de Castella per contrarestar el poder almohade. Després d’un inici incert, el xoc acaba amb el triomf aclaparador dels cristians, de manera que el califa coixí fuig a Marràqueix, on mor al cap de poc temps.
A partir d´aquest moment, l´equilibri de poder peninsular passa definitivament a mans cristianes, de manera que al-Àndalus quedarà pràcticament reclòs a les terres d´Andalusia Oriental, defensades per la barrera orogràfica de les Bètiques i en estret contacte amb el Magrib.
El col·lapse almohade motiva que al-Àndalus es reorganitzi al regne natzarita de Granada, que persistirà fins a l’any 1492. Si el darrer reducte de l’islam a la península ibèrica subsistirà fins a l’any 1492, serà en gran mesura als elevats tributs que pagaran als reis cristians.
El regne nassarita de Granada (1246-1492)
Protegit per les serres Penibètiques i els seus alts cims, i amb multitud de musulmans procedents d’altres territoris andalusins, el regne de Granada va ser el darrer reducte islàmic de la península. Contrasta la florida cultural i econòmica amb la seva precària situació política, ja que rendia vassallatge als regnes cristians. Finalment, el 1492 els Reis Catòlics van conquerir Granada, posant fi a vuit segles de dominació musulmana a la península.
I què passava a les Balears?
Al final del segle IX les Illes Balears estaven gairebé despoblades. A inicis del segle X, una expedició comandada per Isam al Jawlani conquistà les Illes Balears i les annexionà a al-Àndalus, tot i la resistència dels habitants dels castells roquers de l’interior. Els musulmans decidiren convertir l’antiga Palma Romana en la seva capital Madina Mayurqa, la qual aviat es va convertir en una important ciutat comercial de la Mediterrània. Llavors començaren a arribar nombrosos immigrants andalusins i berbers a les anomenades Illes orientals d’al-Àndalus. L’escassa població cristiana que quedava s’anà progressivament islamitzant.
Amb la finalització del califat andalusí, les Illes orientals (Balears) quedaren incorporades a la taifa de Dénia, regida per Muyahid. Des de llavors, les Balers foren la base d’operacions per atacar les costes cristianes de la Mediterrània.
El 1076 els descendents de Muyadid foren enderrocats per l’emir de Saragossa, i aquesta circumstància va ser aprofitada pel governador de Balears al-Murtada per convertir les Illes en una taifa independent. Poc després fou substituït, fruit segurament d’un cop d’estat, per Mubasir. L’emir de Mayurqa tenia governadors a Yabisa i Minurqa que residiren a les respectives capitals ubicades al puig de la Vila i Ciutadella respectivament.
Tot i que va continuar un període de desenvolupament econòmic i cultural de les Illes Balears, l’arxipèlag va patir dos importants atacs. El primer fou una flota Noruega que afectà Formentera, Eivissa i Menorca (1108) i la segona, molt més sagnant, la croada pisanocatalana de 1114-1115.
El 1116 Mubasir va demanar ajuda als almoràvits que incorporaren les Illes al seu imperi i a partir de llavors iniciaren una nova fase d’expansió. Després de la caiguda dels almoràvits, les Illes recuperaren la seva independència política sota la dinastia dels Banu Ganiya. L’any 1203 els almohades aconseguiren apoderar-se del control de les Illes Orientals, però aquest domini només durà fins a la conquesta cristiana de 1229.
En època andalusina, Mallorca estava dividida en 12 districtes o juz i Manaqūr era el més extens. Quasi tots els assentaments se situen pròxims a cursos d’aigua o fonts naturals, i de manera preferent en el vessant sud dels turons. Els andalusins construeixen un espai de conreu permanent i sistemes d’irrigació associats a aquests espais amb els seus mitjans tècnics, com es documenta de manera rellevant a la vall de la Nou. Hi hagué, però, alqueries associades a espais sense irrigar, properes a pous, torrents o basses naturals, on la pràctica eventual era l’agricultura de secà i la ramaderia.
Economia i societat andalusina
Una societat complexa
Si, com ja hem vist, políticament, al-Àndalus era un territori molt canviat des del punt de vista social, ja que és un territori complex i que ha anat canviat al llarg del temps. Si en un primer moment, els musulmans són una petita minoria conqueridora, gradualment es produirà un procés d’islamització, convertint-se finalment en religió majoritària.
Es pot dividir la societat d’al-Àndalus entre conqueridors (àrabs i berbers) i conquerits, de la mateixa manera que també per la seva religió, musulmana, jueva o cristiana.
Els conqueridors
Els àrabs són els grups familiars provinents de la península aràbiga. En la seva expansió conqueriran i convertiran l’islam els berbers i es consideren a si mateixos els primers creients de l’islam. Per això creien que eren els que havien de dirigir la nova societat. Ocuparan els millors càrrecs i les millors terres.
Els berbers són els pobles del nord d’Àfrica, de la serralada de l’Atles, conquerits i islamitzats pels àrabs i que adopten de manera gradual (encara que no total) aquesta llengua i cultura. Varen participar activament en la conquesta; de fet, Tariq i les seves tropes eren d’aquest origen. Tot i això, van ser apartats dels principals càrrecs polítics i se’ls va donar pitjors terres que als àrabs, encara que eren més nombrosos. Aquest grup va augmentar després de l’arribada de grups d’aguerrits berbers del nord d’Àfrica, els almoràvits i els almohades el 1086 i el 1146.
Els conquerits
En un primer moment seran la immensa majoria de la població, conservant la seva religió i cultura. De mica en mica s’aniran islamizant i adquiriren la llengua dels dominadors i la seva cultura, per acabar adoptant també la seva religió. És així com apareixen els muladis (cristians convertits a l’islam), que seran la base i la immensa majoria de la població d’al-Àndalus.
Al costat dels conversos a l’islam, coexistiran grups de cristians i jueus, que han de pagar un impost especial per poder continuar practicant la seva religió i les pràctiques culturals.
El primer seran els mossàrabs, cristians que resideixen a al-Àndalus. Si en un primer moment són majoria, amb el pas del temps passen a ser minoria. Especialment a partir de les invasions almoràvits i coixins, molts d’ells emigren cap als regnes cristians del nord, en fase de creixement i consolidació davant dels debilitats regnes de Taifes.
Finalment, hi ha una minoria jueva important, especialment urbana, dedicada al comerç i l’artesania. Vivien en barris propis, els calls, on es regien per la seva pròpia llei. Actualment, els anomenats sefardites són els jueus que es consideren descendents dels que van habitar la península ibèrica.
Els esclaus
La religió islàmica prohibeix l‟existència d‟esclaus musulmans, ja que, teòricament, tots els creients són iguals davant Déu. A al-Àndalus seran esclaves aquelles persones d’ altres religions, com cristians captius del nord de la península o africans víctimes del tràfic humà. La seva situació era molt diversa, des d’aquells que vivien en condicions penoses, fins a aquells amb alts coneixements que eren utilitzats a l’exèrcit o com a secretaris dels diferents governadors.
En general, són l’esglaó més baix de la societat, no tenen cap dret i estan sota l’autoritat absoluta del seu amo o propietari.
La dona a al-Àndalus
És un tema molt complex, ja que la situació social de cada dona depenia de la seva religió, però també del seu estatus social social. No és el mateix una esclava que una dona lliure i dins de l’islam no és el mateix pertànyer a les elits que a una família pobra. Tot i que l’Alcorà no prohibeix l’estudi a les dones, des del dret sí que hi ha una subordinació de la dona, i queda relegada a l’àmbit domèstic i familiar.
La situació ideal per a la dona a l’islam medieval era la de dona i mare. La societat era, per la seva banda, patriarcal i polígama (ja que un home podia desposar fins a quatre dones sempre que les pogués mantenir). De tota manera el patriarcat és la norma general a les tres grans religions monoteistes, igual que ho va ser a Roma i Grècia.
Una economia desenvolupada i dinàmica
Encara que sigui dins del món musulmà, durant segles al-Àndalus va ser el territori més ric i dinàmic de tot Europa. De fet, Còrdova va ser la ciutat més gran d’Europa i una de les més grans del món, aconseguint el mig milió d’habitants durant el període califal.
L’economia d’al-Àndalus tenia una base agrícola, com totes les economies pre-industrials. Ara bé, va ser a l’ artesania i el comerç on va destacar. De fet, les seves monedes, el dinar d’or i el dirhem de plata, van ser àmpliament utilitzades per tot el món conegut gràcies a la seva solidesa i estabilitat.
Agricultura i ramaderia
Tot i la importància de les seves ciutats, l’activitat fonamental ia la qual es dedicava la majoria de la població andalusina va ser l’ agricultura. Els musulmans de la península comptaven amb una agricultura tradicional , majoritàriament de secà, adaptada al clima i basada en la tríada mediterrània; és a dir, cereal, olivera i vinya. D’aquestes plantes se n’obtenia pa, oli i passa. Pel que fa a això, cal recordar que l’Alcorà prohibeix el consum d’alcohol, per la qual cosa no podien elaborar vi. En definitiva, aquesta era la base de l’alimentació, fonamental per a la subsistència de la població d’Al-Àndalus i, fins i tot, per comercialitzar amb l’excedent.
A banda d’això, tindríem una agricultura comercial basada en el regadiu, on van destacar cultius que, en gran mesura, van ser introduïts pels àrabs d’Orient. Ens estem referint a l’arròs, la canya de sucre, els cítrics amargs o la morera per a la cria del cuc de seda. També tenien molta importància aquells destinats al tèxtil -lli i cotó fonamentalment-, així com la verdura i la fruita fresca. Ara bé, aquesta agricultura comercial hauria estat impossible sense les infraestructures de regadiu, tals com sínies o sèquies. Cal esmentar que bona part van ser recuperades del llegat romà, si bé els àrabs es van ocupar d’ampliar-les.
Pel que fa a la ramaderia, cal destacar l’ovina, dedicada fonamentalment a l’alimentació, i l’equina per al transport. Per la seva banda, a causa de qüestions religioses, el bestiar porcí estava prohibit a al-Àndalus.
A Mallorca, a població rural realitzava una agricultura extensiva (cultius de regadiu). S’assentava prop de petits aqüífers per teixir sistemes hidràulics (fonts de mina, safareigs, sínies, qanats, molins d’aigua). Es produïa arròs, canya de sucre, lli, cànem, olives. L’agricultura es complementava amb la ramaderia i s’organitzava l’espai perquè convisquessin. Els animals més habituals eren ovelles, vaques i bous, cavalls i muls.
Artesania i comerç
L’artesania i el comerç van ser les principals activitats econòmiques de les ciutats. I, com s’ha indicat, al-Àndalus era un territori amb grans urbs. Antigues ciutats romanes com Còrdova, Sevilla, Saragossa, Mèrida o València es van revitalitzar, alhora que se’n van fundar d’altres com Tudela, Almeria o Múrcia. Aquests nuclis de població solien estar emmurallats i creixien de manea espontània al voltant de la mesquita central i del soc o mercat.
Pel que fa a l’artesania, cal esmentar que el tèxtil era l’activitat més important, si bé també en van destacar d’altres com el vidre, el paper, la ceràmica, l’orfebreria i les armes. A aquesta mena d’activitats s’hi dedicava bona part de la població d’aquestes urbs.
El comerç va ser una altra activitat principal de les ciutats. En aquest cas, al-Àndalus era el principal centre comercial que unia Àfrica amb l’Europa occidental; és a dir, el pont entre el món islàmic i el cristià. Als seus basars es compraven i venien mercaderies com l’ambre del Bàltic, l’or del Sudan i els productes de luxe dels artesans andalusins. A més a més mercaders de tota la Mediterrània utilitzaven les monedes encunyades a Còrdova com a patró de canvi.
El que Europa deu a al-Àndalus.
La presència musulmana a la península ibèrica no va acabar amb la conquesta del regne nassarita de Granada el 1492, ni amb l’expulsió dels moriscos al 1609. No en va gran part del seu llegat cultural i material continua ben present en els nostres dies.
D’una banda, tindríem l’herència material i patrimonial, concretada en una gran quantitat de palaus, castells, fortaleses i edificis religiosos distribuïts per gairebé tot el territori peninsular. Dentre ells, sense cap dubte, els més coneguts van ser la Mesquita de Còrdova i l’Alhambra de Granada, que, encara amb afegits posteriors d’època cristiana, són els millor conservats. Tampoc no s’ha d’oblidar la trama urbana que encara s’endevina en infinitat de poblacions.
Els àrabs, per altra banda, van conservar i divulgar en saber clàssic , la filosofia, les matemàtiques, l’astronomia i molts elements de la ciència i la cultura de l’època. Varen destacar grans savis com Averroes i Avicena en medicina i en filosofia, Ibn Haldun en història, Azarquiel de Còrdova en astronomia i Maimònides, que, encara que jueu, va ser considerat un dels majors savis andalusins destacant en filosofia, teologia i medicina entre altres disciplines. Pensa que al món antic, els savis dominaven diverses disciplines.
A més, del domini musulmà de la península conservem gran quantitat de cultius , com són els casos de l’arròs, els cítrics, l’albergínia o la canya de sucre entre d’altres. D’altra banda, això va ser possible per la irrigació i la xarxa de sèquies, sínies i altres tecnologies que permetien el control i distribució de les aigües. Tot i que en part d’origen romà, els musulmans van preservar i expandir aquestes infraestructures.
Finalment, en les diferents llengües que es parlen a la península, és comú l’ús de gran quantitat de paraules d’ origen àrab. En el cas del castellà, això afecta bona part de les que comencen per “al” (com alcachofa o almudí ), topònims que contenen “Gua” (com Guadalaviar o Guadalajara) i termes amb “Ben-” (com Benalmádena). En el cas més proper a nosaltres ens han deixat topònims com Algaida o Binissalem, i algunes paraules que empram com safata.
La prohibició alcorànica de representar la figura humana va impedir el desenvolupament de l’escultura i la pintura, però va permetre l’evolució d’infinitat d’oficis artesanals. Gran quantitat d’objectes ricament treballats per mestres andalusins van ser considerats com a articles de luxe. El vidre, l’ivori, els metalls preciosos i la fusta es treballaven amb abundants i delicades decoracions de tipus vegetal, geomètriques o cal·ligràfiques. Eren productes extremadament cars que van circular per tot el món islàmic de l’època i exportats per gran part de l’Europa cristiana.
L’art andalusí
L’art andalusí està marcat directament per la religió musulmana. La interpretació majoritària de l’Alcorà considera pecat representar la figura humana, per la qual cosa l’escultura i sobretot la pintura estaran molt poc desenvolupades. Tot i que no es representin persones, la decoració interior dels edificis serà molt rica, amb motius vegetals, geomètrics o cal·ligràfics.
Per contra, l’arquitectura fou la creació artística més important. De fet, les mesquites i palaus van constituir el cim de l’art andalusí des del punt de vista estètic, si bé d’altres, com els castells i les fortaleses, també van destacar per la seva bellesa i monumentalitat., amb trets presents a la majoria dels edificis:
- Ús d’elements d’altres cultures Els pobles àrabs no tenien una tradició arquitectònica pròpia. Per això, van utilitzar la dels grups amb què van entrar en contacte, especialment amb la tradició romana. Així van utilitzar l’arc de mig punt en diferents versions -com el de ferradura-, les cúpules de mitja taronja, les voltes de canó i les columnes d’inspiració clàssica. Tot plegat estava adaptat als gustos dels seus nous usuaris i creadors.
- Horitzontalitat. Les construccions es van desenvolupar a l’amplada, sense buscar una gran altura. Únicament les torres defensives o els minarets, que serveixen per cridar l’oració als fidels, seran alts.
- Contrast entre els materials interiors i exteriors. Com a norma general, l’exterior era de pedra o maó, en contraposició amb els materials rics i lluminosos de l’interior, amb rajoles, marbres i guixeries decoratives.
- Profusa decoració interior. Relacionat amb els materials, mentre que a l’exterior es mostra la pedra o el totxo nu, a l’interior es va desenvolupar una decoració profusa amb motius vegetals o geomètrics que van ocupar tot l’espai disponible.
La Mesquita: el lloc de la pregària
Pels musulmans d’al-Àndalus, la mesquita era l’edifici més important de la ciutat i motiu d’orgull dels habitants. La seva funció era acollir els fidels que hi anaraven a fer les seves pregàries, especialment en la pregària comunitària de divendres. D’aquí la seva gran mida, ja que devien acollir gran quantitat de creients.
L’estructura de totes serà similar:
- Un pati exterior o shan ha de contenir la font on els creients s’han de netejar i purificar abans d’entrar a l’interior de l’edifici.
- L’interior serà una sèrie de naus o haram on es reuneixen els fidels.
- Tot l’edifici estarà orientat cap a la Meca; en aquesta direcció tindrem el mur de la quibla amb un nínxol sagrat o mihrab.
- Normalment, a l’exterior, al pati, hi ha el minaret, o torre, des de la qual es diu els musulmans a l’oració cinc vegades al dia.
El palau: el lloc on viuen els poderosos
Més que edificis en si mateixos, els palaus d’al-Àndalus eren més conjunts residencials on es fonien pavellons i jardins. N’és un bon exemple l’Alhambra de Granada. Protegides per muralles, tindrem zones públiques, destinades al govern i als actes, oficials i privades, estrictament residencials.
Les edificacions s’articularan al voltant d’un pati central enjardinat que, seguint la descripció del paradís alcorànic, tenia quatre fonts. Les habitacions s’obriran cap al pati, on reben llum i ventilació, mentre que estaran tancades de cara a l’exterior. Tindrà molta influència en aquest disseny la domus romana i les botigues dels àrabs nòmades, per la importància de la vida a l’aire lliure, però combinada amb la privadesa. Les cobertes seran habitualment de teula, a l’estil romà.
I què ens queda a les Balears?
La ciutat islàmica es va fundar al solar que havia ocupat l’antiga Palma romana. Com a residència del poder polític/administratiu va assolir la categoria de madina i es coneixia com a Madina Mayurqa, la ciutat de Mallorca.
La Palma musulmana comptava amb una gran muralla, 20 mesquites, 5 banys, dues síquies reials i diverses necròpolis als afores de la ciutat. Com a moltes ciutats islàmiques es va dissenyar amb una xarxa viària radial, amb carrers transversals i carrerons sense sortida. Aquell traçat viari s’ha mantingut fins a l’actualitat a excepció dels llocs que van patir grans reformes urbanes com Jaume III, carrer Constitució i Plaça de l’Olivar. Tot i això cal tenir present que moltes de les zones urbanes eren horts en època islàmica, tal és el cas del barri de la Gerreria, la Calatrava o el Puig de Sant Pere, que foren urbanitzades posteriorment.
Després de la conquesta feudal es va produir una destrucció sistemàtica dels edificis de la ciutat. En l’actualitat sols es conserven els banys àrabs del carrer Serra, part de l’arquitectura del Palau de l’Almudaina i les portes de la murada del Temple i del carrer de la Mar. Sols el subsòl, analitzat amb metodologia arqueològica, permet un coneixement precís d’aquells temps de la ciutat.
En la base del sistema viari es trobava el de distribució d’aigües. El pas de les séquies, que estaven condicionades pel relleu, determinaren la ubicació dels carrers i, en conseqüència, de les cases. El sistema hidràulic es va mantenir en ús fins a principis del segle XX.
Bibliografia
- Juan Daniel Salvador Sánchez. Itinerario. De la conquista a los reinos de Taifas. Geografía e Historia. 2.º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
- Balears Antigua. Islam. https://www.balearesantigua.com/las-islas-baleares-en-la-epoca-islamica/
- Palma XXI. La ciutat envaïda https://palmaxxi.com/capitols/la-ciutat-islamica-encara-present/
rpuigserversocials.com 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.