1. L’imperialisme: què és i les seves causes.
   • Tipus de colònies
2. La Pau Armada
3. El sistema d’aliances
4. El desenvolupament de la guerra
   • 1a etapa: Guerra de Moviments (1914): 
   • 2a etapa: Guerra de Posicions (1915-17):
   • 3a etapa: La Crisi de 1917
   • Darrera etapa: La Fi de la Gran Guerra (1918): 
5. En quines condicions va finalitzar la Gran Guerra?
   • Les conseqüències polítiques, econòmiques i socials

L’imperialisme: què és i les seves causes.

Europa, al segle XIX, després dels avenços del procés d’industrialització, va assolir un nivell de desenvolupament cientificotècnic molt superior a la resta del món que, juntament amb la imposició del capitalisme i el consumisme derivat, el va portar a buscar nous mercats i noves fonts de matèria primera i mà d’obra barata.  

Aquest afany de domini entre les més poderoses nacions del món va fer que rivalitzessin entre elles per aconseguir més i més. És una rivalitat que ens portaria a l’anomenada Primera Guerra Mundial (1914-1919), que va suposar la fi del camí iniciat al segle XIX amb l’imperialisme i que va conduir Europa cap al desastre.

A aquesta època l’anomenem històricament l‘Imperialisme, que definim com el domini o influència i expansió d’un país (la metròpolis) sobre altres territoris que queden sotmesos (les colònies), formant una unitat (els imperis colonials) per mitjà de la força militar, econòmica, cultural i/o política.

Les causes de l’Imperialisme són:

• Econòmiques: es deuen a l’expansió del gran capitalisme europeu, que buscava matèries primeres abundants, mà d’obra barata i nous mercats on ubicar-ne l’excedent.
• Demogràfiques: es buscava reubicar l’excés de població europea, producte dels avenços de la revolució industrial, que començava a causar conflictes i engrossint les files del moviment obrer.
• Cientificocultural: va sorgir un important afany d’exploració geogràfica per accedir a noves fonts de riquesa. A això cal afegir-hi els descobriments botànics, zoològics i minerals.
• Ideològiques: els imperis colonials es basaven en la suposada superioritat de la religió, la llengua i la cultura de la raça blanca, que els van portar a “civilitzar” pobles menys desenvolupats.

Aquestes causes van determinar que les potències europees es llancessin al domini d’Àfrica, Àsia i la resta de territoris, encara verges. I és que a mitjan segle XIX gran part de l’interior d’Àfrica, d’Àsia i dels oceans era pràcticament desconeguda. La recerca de nous territoris per expandir-se va propiciar una sèrie de viatges científics i d’exploracions geogràfiques.

Les primeres expedicions europees les varen fer principalment britànics i francesos. Varen destacar els exploradors anglesos Livingstone i Stanley i el francès Brazza, que varen recórrer i cartografiar l’Àfrica central.

Després de l’exploració dels territoris, la conquesta es va dur a terme de manera relativament ràpida i fàcil. Per fer-ho, els europeus s’aprofitaren de les rivalitats internes de les tribus i ètnies indígenes amb la finalitat d’enfrontar-les entre si i de reclutar tropes al seu servei.

L’expansió colonial

L’imperialisme del segle XIX no fou pacífic. El xoc d’interessos entre les potències rivals pel repartiment d’Àfrica va impulsar la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885). Aquí es decidiren les normes per repartir-se el territori i les zones que ocuparia cada potència.

Tanmateix, l’enfrontament entre le sgrans potències imperialistes es va fer inevitable. Així ja l’any 1898, França i Gran Bretanya faren palesps els seus intereresos al territori amb l’incident de Fashoda a l’est del llac Txad (Sudan) i la guerra va estar a punt d’esclatar.

Un altre incident greu varen ser els conflictes anglobòers (1880-1881 i 1899-1902), en què els britànics es varen enfrontar amb els colons holandesos (bòers) instal·lats a la zona sud-africana des del segle XVI, on havien format les repúbliques del Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange. La notícia que s’havien descobert importants mines al Transvaal va impulsar els britànics a envair aquestes repúbliques i a annexar-se-les. Al cap de tres anys de guerra, els territoris bòers es varen incorporar a l’Imperi britànic.

D’altra banda, gran part del continent asiàtic va ser ocupat tant per les potències europees (la Gran Bretanya, França i Alemanya) com per altres països (Rússia, els Estats Units i el Japó).

A la Xina, totes les potències europees volien ser presents en un mercat tan important a causa de la nombrosa població. Per mitjà de les Guerres de l’Opi (1840-1858) entre la Xina i l’Imperi britànic, varen forçar l’obertura del comerç i l’entrada d’interessos occidentals en l’explotació de les seves riqueses. La intromissió estrangera va ser contestada amb diverses revoltes socials, com ara la dels bòxers (1899).

El repartiment del món

Els principals imperis colonials van ser:

a) La Gran Bretanya: posseïa l’imperi més gran, estructurat al voltant de les rutes marítimes i comercials. A finals del segle XIX, la Gran Bretanya posseïa l’imperi colonial més gran del món: de l’Índia a l’Àfrica. El seu objectiu era el control de les rutes comercials marítimes. La principal colònia d’explotació de Gran Bretanya va ser l’Índia. La seva conquesta s’havia iniciat al segle XVIII, per part de la Companyia de les Índies Orientals. No obstantaixò, la monarquia va decidir fer-se càrrec de la colònia i la reina Victòria va ser proclamada emperadriu de l’Índia (1876).

b) França: es va establir al sud-est asiàtic, i al nord i centre d’Àfrica, on va competir amb la Gran Bretanya. El projecte francès d’ocupar un vast territori d’est a oest d’Àfrica, del mar Roig a l’oceà Atlàntic, va topar amb els interessos britànics al Sudan. França va consolidar el seu domini en una àmplia zona que s’estenia pel Marroc, Algèria i Tunísia, i, a les anomenades Àfrica Occidental Francesa i Àfrica Equatorial Francesa. La presència francesa al sud-est asiàtic (Cotxinxina), des de mitjan segle XIX, es va ampliar amb l’establiment d’una sèrie de protectorats que varen formar la Indoxina francesa (Cambotja, Vietnam i Laos).

c) Els imperis dels Estats Units i el Japó: Als Estats Units, després de la Guerra de Secessió (1861-1865) es va imposar el model industrial del nord, i els seus enormes recursos energètics i de matèries primeres, juntament amb la utilització de la tecnologia i els avenços ja desenvolupats a Europa, la varen convertir en poques dècades en una gran potència. L’expansió colonial dels Estats Units va anar cap al Pacífic i el Carib. després d’haver expulsat els espanyols de les Filipines, Cuba i Puerto Rico, i es va apoderar d’una franja de Panamà, on va acabar de construir el canal transoceànic.

Al Japó la industrialització va ser un projecte de modernització del país, encapçalat des del 1868 per l’emperador Mutsuhito (època Meiji*). Amb l’assessorament de tècnics occidentals, el suport de grans conglomerats financers i la subvenció de l’Estat, es va dur a terme una ràpida industrialització. Japó va intervenir per aturar l’avanç rus a la província xinesa de la Manxúria i va ocupar les illes Kurils, Corea i Formosa (Taiwan).

d) També posseïen territoris colonials molt importants uns altres països com Rússia, Holanda, Portugal i, en menor mesura, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya.

Tipus de colònies

No tots els territoris dominats per les metròpolis eren iguals ni servien els mateixos interessos dels grans imperis. Existien, així, diversos tipus de colònies. Els tres principals eren:

• Les colònies d’explotació estaven sotmeses per una política d’ocupació clara i directa per part de les metròpolis. L’objectiu era l’explotació de recursos i mà d’obra, la propietat de la terra i el control de les rutes comercials. Un exemple seria l’Índia per part del Regne Unit.
• Les colònies de poblament o dominis eren territoris amb escassa població indígena, bones condicions climàtiques i algun recurs natural interessant per a explotar a què les metròpolis destinaven el seu excés demogràfic fomentant l’emigració. Un exemple seria Algèria per part de França, o Canadà, Austràlia o Nova Zelanda per part de l’imperi britànic.
• Els protectorats eren territoris interessants per la seva posició estratègica en què les metròpolis mantenien un govern local titella i una administració pròpia, encara que controlat per ells mateixos. Un exemple seria el Marroc espanyol i francès o territoris com Egipte, molt cobejat per la seva posició estratègica.

La Pau Armada

Podríem dir que la Gran Guerra va ser una conseqüència de l’Imperialisme, o bé que l’Imperialisme va ser una causa de la Gran Guerra. Tots dos fenòmens estan relacionats entre si i els hem d’entendre com un procés. És un camí cap al desastre que es va iniciar amb la revolució industrial, ja que va portar les potències europees a expandir-se en la recerca de matèries primeres i nous mercats on col·locar els seus productes. A continuació, això va despertar les rivalitats pròpies dels que ambicionen els mateixos rics territoris i que va fer que tothom busqués aliats per a l’imminent conflicte que s’entreveia a l’horitzó. Ningú ho volia, però tots ho esperaven.

A més, Europa es dividia en dos grans blocs polítics que ambicionaven la imposició de la seva manera de veure el món:

Els sistemes polítics democràtics, constitucionals i parlamentaris, que progressaven a gran velocitat en part gràcies a l’expansió del capitalisme pròpia del procés industrialitzador i als beneficis obtinguts per l’Imperialisme. Els exemples més evidents són la monarquia parlamentària del Regne Unit i la república de França.

Els règims autoritaris centreeuropeus, vells imperis multinacionals més propers a l’Antic Règim que no pas a la democràcia. Aquí estarien l’Imperi Austrohongarès i Alemanya especialment, que s’havia unificat i constituït com a estat, industrialitzant-se amb enorme rapidesa. Aquest imperi reclamava el lloc que li corresponia en el repartiment colonial (conferència de Berlín 1884-1885) i, com que no veure satisfetes les seves expectatives, estava interessat a “donar-li una puntada de peu al vesper”. Alemanya, per interès propi igual que la resta de potències, va originar una sèrie de conflictes colonials continus que van fer que l’statu quo vigent saltés pels aires i esclatés la guerra.

Davant el renou dels tambors que anunciaven la guerra, es van començar a prendre posicions, establir un nou sistema d’aliances, forjar estratègies i invertir en armament de manera accelerada. És l’anomenada Pau Armada.

El sistema d’aliances

El sistema d’aliances va englobar gairebé totes les grans potències europees, que van anar prenent posicions amb objectius creuats:

• Alemanya ja havia intentat aïllar França de la mà del canceller Bismarck, que havia derrotat França a la Guerra Franco-Prusiana (1870-1871). L’enfrontament entre les dues potències tenia com a objecte principal la disputa del domini de la rica zona minera d’Alsàcia i Lorena. A partir del 1890, quan l’emperador Guillem II va accedir al tron, va posar en marxa un pla per aconseguir l’hegemonia mundial que coneixem com a Weltpolitik. El 1882 va buscar l’aliança d’Àustria-Hongria i Itàlia, conformant la Triple Aliança. A més, va intentar aïllar el Regne Unit, a qui envejava pel seu gran imperi colonial, que el convertia en un terrible enemic i va començar a provocar “petits grans” conflictes en territoris colonials que l’interessaven especialment a l’Àfrica.

• França, temorosa del creixent poder alemany i desitjosa de revenja per la pèrdua d’Alsàcia i Lorena, va forjar una aliança amb Rússia el 1892 i amb la Gran Bretanya el 1904. Finalment, això va cristal·litzar en la formació de la Triple Entesa o Entente Cordiale el 1907.

Les tensions internacionals i l’esclat de la Primera Guerra Mundial

Els bàndols estaven formats, els petits conflictes entre totes les potències començaven a fer saltar espurnes (crisi del Marroc i els Balcans) i qualsevol podria desfermar el desastre. I mentrestant, tots els països es van llançar a una carrera armamentística sense precedents a la Història, posant els avenços industrials al servei de la guerra. Res de bo no es podia esperar de tot aquest procés.

A l’inici del segle XX, l’ambient que es respirava a Europa era de molta tensió entre les potències. Semblava gairebé inevitable que més tard o més d’hora es produiria un conflicte entre les parts interessades (potències democràtiques europees i vells imperis autoritaris) que es disputaven, entre d’altres, les colònies d’Àsia i Àfrica. Posseir, controlar i explotar colònies i/o rutes comercials marítimes o passos estratègics clau (com el canal de Suez per exemple) assegurava riqueses, poder i prestigi. Calia protegir-se de les imminents amenaces i, per això, es van llançar a una carrera armamentística malgrat la suposada tranquil·litat. És el període de la Pau Armada .

A més, els poderosos dirigents van crear una opinió pública favorable als seus interessos. Van radicalitzar els discursos supremacistes i racials de superioritat, van exagerar molts elements nacionals usant-los com a instruments per reafirmar la identitat pròpia, però oposada a la del veí , al que van convertir en l’usurpador del mode de vida propi. La gent estava disposada a lliurar la vida per la pàtria a canvi de la defensa dels valors propis amenaçats per altres nacions.

Podem, doncs, dir que van ser dues les causes que van provocar el conflicte:

• Imperialisme: Alemanya havia arribat tard a la carrera per la creació d’un gran imperi colonial, però no es conformava i pretenia expandir el domini i la influència a costa de França i Anglaterra. Van xocar en el conflicte colonial del Marroc.
  • El 1905 intentant sense èxit establir un Protectorat a costa de França.
  • I el 1911 manant un vaixell de guerra a la costa marroquina disposat a pressionar la Gran Bretanya i França, que els va acabar concedint territoris al Congo per expandir els dominis alemanys al centre d’Àfrica.
• Nacionalisme: a Europa central, molts territoris europeus van prendre consciència pròpia com a nació i van tractar de sacsejar-se el domini que durant segles havien exercit sobre ells els vells imperis autoritaris com Àustria-Hongria, Rússia o l’Imperi Turc. L’escenari propici va ser la península balcànica on hi va haver diversos moments clau:
  • L’annexió de Bòsnia Hercegovina el 1908 que reforçava la influència a la zona de l’Imperi Austrohongarès.
  • La primera guerra balcànica (1912), en què Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro van crear la Lliga Balcànica i van lluitar contra el debilitat Imperi Turc al qual van aconseguir expulsar de la península. 
  • La segona guerra balcànica (1913), que va enfrontar Bulgària i Sèrbia (recolzada per Rússia que aspirava a tenir una sortida a la Mediterrània) i que es va decantar a favor dels serbis, provocant els recels dels austrohongaresos. 

Davant d’aquest clima de petits grans conflictes i d’interessos creuats, només era qüestió de temps que qualsevol espurna fes explotar el polvorí. I aquesta es va produir el 28 de juny de 1914 amb l’assassinat de l’Arxiduc Francesc Ferran d’Àustria als carrers de Sarajevo perpetrat per un grup nacionalista bosnià que, com que Sèrbia eren paneslavs , és a dir, volien acabar amb el poder d’Àustria a la zona . L’atemptat contra l’hereu de l’Imperi Austrohongarès va provocar l’enviament d’un ultimàtum que va provocar la bogeria. El sistema d’aliances prèviament forjat es va posar en marxa :

• Àustria li va declarar la guerra a Sèrbia, que era aliada de Rússia .
• Rússia , per defensar Sèrbia , li va declarar la guerra a Àustria-Hongria .
• Alemanya , membre juntament amb Àustria i Itàlia de la Triple Aliança, va declarar en ple la guerra a l’altre bloc.
• França i Rússia , membres de l’ Entente Cordiale van fer el mateix en base als acords signats i també els van declarar la guerra. 
• La Gran Bretanya entraria irremeiablement en el conflicte després de la invasió alemanya de Bèlgica.

I així va començar la Gran Guerra, la guerra que va canviar el món.

El desenvolupament de la guerra

Ningú esperava que la guerra que acabava d’esclatar s’anés a complicar tant, afectés tanta gent i marqués tant Europa i, consegüentment, a causa de l’expansió colonial per Àsia i Àfrica de finals del segle XIX, a l’orbe sencer. Se’l coneixeria, per això, com la Gran Guerra (1914-1918).

Van ser quatre anys de dolor, mort, refugiats, patiment i plor. Una guerra que a priori només afectaria els soldats va acabar implicant tots els ciutadans en major o menor mesura. Als països en conflicte van ser reclutats tots els homes en edat militar, conformant-se així els exèrcits nacionals . A més, els grans invents i avenços tecnicocientífics de la Industrialització es van posar al servei de la guerra. Hi va haver armes noves i poderoses que van causar mort i destrucció en dimensions desconegudes fins ara. Aquesta guerra canviaria el món.

Les fases del conflicte, que es va iniciar amb l’assassinat de Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria el 1914, van ser les següents:

1a etapa: Guerra de Moviments (1914): 

Els inicis de la guerra varen tenir dos fronts oberts:

• Al front occidental , Alemanya va atacar França després d’haver envaït Luxemburg i Bèlgica. D’aquesta manera, en pocs dies, l’exèrcit alemany va arribar a estar a 40 quilòmetres de París. Finalment, en la primera batalla del Marne, els francesos aconseguien, amb la col·laboració de les tropes britàniques, aturar amb prou feines l’avenç enemic.
• Al front oriental,   Rússia va caure derrotada a Tannenberg. Ara bé, malgrat aquesta victòria, els alemanys no van aconseguir avançar de manera decisiva per territori rus. Al seu torn, Àustria-Hongria va atacar Sèrbia sense assolir cap objectiu significatiu.

2a etapa: Guerra de Posicions (1915-17):

el front es va estabilitzar. Els contendents van fixar les seves posicions i les van reforçar construint trinxeres, refugis, filferros d’arç, on van posar mines i homes, que estaven en aquest espai ple de fang, de polls i de rates, des de les costes belgues del mar del Nord fins a l’alpina Suïssa . Un avenç de pocs metres tenia un cost material i humà elevadíssim. Amb la situació estancada, es van buscar nous  aliats que van entrar a la contesa com, per exemple, Turquia, Itàlia, Bulgària, Romania… El 1916 es va produir una nova ofensiva alemanya a la batalla de Verdun, que França va aconseguir contenir durant mesos. I de nou amb l’ajuda dels britànics es va produir un contraatac a la batalla del Somme. El resultat de les dues batalles va ser demencial: més d’un milió vuit-centes mil baixes a tots dos bàndols en menys d’un any.

3a etapa: La Crisi de 1917

També va tenir dos fronts diferenciats:

• Al front oriental , Rússia es va veure afectada per la revolució interna dels bolxevics i va sol·licitar l’armistici començant les negociacions de pau. Alemanya va redirigir els seus recursos bèl·lics a la lluita contra França i la Gran Bretanya
• Al front occidental els Estats Units d’Amèrica van entrar en el conflicte a favor de França i la Gran Bretanya. Alguns motius al·legats pels Estats Units van ser, per exemple, el famós telegrama Zimmermann, que va interceptar i desxifrar la intel·ligència dels Aliats, que proposava una aliança d’Alemanya amb Mèxic a canvi de territoris com Texas o Arizona, o els continus enfonsaments de vaixells per part dels submarins alemanys, com l’enfonsament del creuer de pavelló nord-americà RMS Lusitania  i que va ser considerat com a casus belli. Els nord-americans van aportar gairebé un milió de soldats de refresc i abundant material bèl·lic modern. 

Darrera etapa: La Fi de la Gran Guerra (1918): 

La Pau de Brest-Litovsk  entre Alemanya i Rússia va ser beneficiosa en territoris per als germànics i va marcar el final del conflicte al front oriental. Gran Bretanya, França i Itàlia, van atacar conjuntament i Àustria-Hongria va acabar rendint-se. També Turquia derrotada, es va retirar del conflicte.

Alemanya, sola i esgotada, va intentar una última ofensiva a la segona batalla del Marne, però les tropes de refresc nord-americanes van ser decisives per contenir-los. L’Exèrcit i la Marina alemanya van començar a promoure revoltes al front negant-se a lluitar. A la mateixa Alemanya, hi va haver disturbis protagonitzats pels obrers. El temor a la revolució va portar els dirigents alemanys a plantejar-se la fi del conflicte. El Kaiser Guillem II d’Alemanya i Prússia va abdicar. Es va proclamar llavors la República de Weimar i l’11 de novembre de 1918 Alemanya va signar l’armistici que va posar fi a les hostilitats armades de la Gran Guerra. 

Com viviren i moriren els soldats durant la gran Guerra.

L’estabilització del front en els primers mesos del conflicte va portar els exèrcits a lluitar a intentar reforçar les seves posicions. Els sapadors es van posar fil a l’agulla i van començar a cavar trinxeres, construir precaris refugis enterrats, omplir-los de sacs terrers i filferro d’arç. Van col·locar noves armes preparades per rebre l’enemic, alhora que van portar artilleria pesada i semipesada per castigar a distància les posicions de l’enemic. I es va ordenar a milers i milers d’homes d’ambdós bàndols que s’amagaven en aquests forats insalubres i esperen ordres.

I així van passar mesos entre ordres, atacs i contraatacs, gas mostassa, obusos i bombardejos gairebé continus, sense poder aixecar el cap, amagats com a animals.

Però encara que sembli mentida, el pitjor no era tot això. El que feia insofrible la vida a la trinxera eren la neu, la pluja, el fred, la humitat , la manca d’higiene i d’aliments adequats, la presència insuportable d’enormes rates que devoraven el pa de tots i polls que no et deixaven descansar amb les seves constants picades. També la dificultava tenir enterrat en fang els peus durant tot el dia, cosa que provocava els peus de trinxera i altres patologies pròpies del fred i la humitat.

Si eres soldat i abandonaves la lluita, eres un traïdor a la pàtria i se’t castigava amb la mort; si et llençaves a l’atac, tenies moltes possibilitats de morir. Si no et movias, et consumies de mica en mica devorat per rates i polls. I en l’hipotètic cas que lloguessis sobreviure a tot això, vivies entre gana, la mort d’amics i companys, les ordres, les accions bèl·liques precipitades o poc efectives, i sobretot, la malenconia i enyorança de la llar. Com a conseqüència, l’esperit inicial d’entusiasme dels soldats per la defensa de la pàtria es va anar diluint donant pas a la incomprensió i, de vegades, a la bogeria.

Per altra banda, les noves armes que es van introduir en aquest conflicte van ser:

• Els primers tancs, poc àgils i efectius però que impressionaven i de vegades sorprenien l’enemic amb la seva versatilitat.
• Els avions biplans que servien per a feines de reconeixement, espionatge i puntualment d’un atac sorprenent. Destaquen diversos herois aviadors com l’alemany Von Richthofen, conegut com el Baró Rojo, o el francès Roland Garros, que avui dia dóna nom a un famós torneig de tennis.
• Els atacs amb gas nerviós que obligaven a incorporar a l’equip del soldat la màscara antigas. 
• La metralladora , sens dubte, l’arma més mortífera d’aquest conflicte, capaç d’escopir un gran nombre de bales per segon, mortals als avenços a camp obert. 
• El temut llançaflames Livens, capaç d’enviar una tempesta de foc a més de 40 metres de distància, letal en una trinxera o en un refugi.
• Les granades i bombes de mà, els fusells i les baionetes respectives, els morters i altres armes més petites d’ús individual.

I com vivien els que no combatien a la guerra?

No només les penúries es produïen al front. A la rereguarda les coses tampoc eren gens fàcils:

• L’ economia de guerra va haver de reconvertir la indústria i dedicar-hi un gran nombre de recursos a l’esforç derivat de la guerra. Aquesta situació va fer que comencessin a escassejar productes de primera necessitat entre la població civil obligant a establir cartilles de racionament i els bloquejos marítims derivats de la guerra van provocar l’escassetat de matèries primeres.
• Els governs de concentració nacional van agrupar totes les opcions polítiques per intentar respondre amb unitat l’amenaça militar que s’hi venia a sobre. El que era important era vèncer o almenys no sucumbir. Temps hi hauria després de la guerra per a les disputes ideològiques. A més, els governs van fer servir abundant propaganda per conscienciar i convèncer l’ opinió pública que participés en el conflicte pel bé del país. 

El paper de les dones a la rereguarda va ser essencial. Els homes eren destinats al capdavant, deixant vacants llocs de treball industrials estratègics i necessaris que s’havien de reposar. Van ser les dones les que van assumir aquesta responsabilitat. Ara eren més forts, més independents i més autònomes. Això es va demostrar a la moda, amb vestits curts i més lleugers; també als costums, menys estrictes. Les dones van començar a opinar, conduir, fumar en públic, anar soles a bars i restaurants… Per fi, podien reivindicar el paper protagonista que durant anys la història havia reservat per als homes. Van exigir més drets i llibertats. El més important el van protagonitzar les dones angleses amb el moviment sufragista, en què demanaven el dret a vot que se’ls negava des de sempre. Va ser un moviment que va començar temps enrere, però que les circumstàncies van impulsar amb potència.

En el cas d’Espanya, va ser oficialment neutral durant la Gran Guerra, com va declarar el president del govern E. Dato el 7 d’agost de 1914: «tinc el deure d’ordenar la neutralitat més estricta als súbdits espanyols d’acord a les lleis vigents i als principis del dret públic internacional».

Però malgrat no tenir entitat econòmica ni militar significativa ni criteris de pes per entrar a favor d’un o altre bàndol, la seva opinió pública estava dividida entre els germanòfils i els aliadòfils.

El rei Alfons XIII va posar en marxa una oficina Pro Cautivos que es preocupava pels presoners de la guerra.

En quines condicions va finalitzar la Gran Guerra?

Després dels armisticis signats a principis i finals de 1918, es van entaular les converses per arribar a acords de pau entre els vencedors i els derrotats. El 3 de març de 1918 es va signar la  Pau de Brest-Litovsk amb condicions molt avantatjoses per a Alemanya a costa d’una Rússia presa pels revolucionaris bolxevics que volien acabar amb el conflicte tant sí com no. Els russos van cedir molts territoris al Bàltic: Finlàndia, Polònia, Estònia, Lituània, Ucraïna, etc.

L’ 11 de novembre de 1918 se signava l’armistici que posaven fi a les hostilitats armades. El  gener del 1919 començaven a París les negociacions per establir les condicions dels tractats de pau, amb la presència de 32 països liderats pels vencedors: França, Gran Bretanya, Estats Units i Itàlia. No van permetre la presència dels derrotats. Tot i això, les postures de partida ja van ser divergents i atenien els interessos de cadascun dels vencedors:

• Els Estats Units pretenien la pau i la concòrdia entre nacions sense exigir als vençuts condicions ominoses, evitant les revenges i expandint la democràcia a Europa per contestar a l’incipient comunisme que ja treia el cap des de l’Orient. El president nord-americà va aportar un document anomenat els catorze punts de Wilson que resumien les seves intencions.
• Els països europeus , especialment França, volien compensacions pels quantiosos danys soferts, reparacions de guerra especialment procedents d’Alemanya amb qui dominava un gran sentiment de revenja d’afrontes passades.

Finalment es va imposar la postura francesa i Alemanya es va veure obligada a signar el Tractat de Versalles el 28 de juny de 1919 amb les següents dures condicions i que serà l’origen de futures disputes:

• França recuperava Alsàcia i Lorena.
• Les possessions colonials alemanyes van ser repartides entre els vencedors.
• S’establia el pagament de quantioses reparacions de guerra que Alemanya havia de pagar anualment als vencedors (i que de fet va aacabar de pagar el 2010)
• La frontera alemanya a Renània quedava completament desmilitaritzada.
• Alemanya veia com el seu exèrcit quedava pràcticament dissolt, limitant-se el poder militar a un nombre de soldats i armament gairebé testimonial.
• El territori alemany quedava dividit en dos a la part oriental per tal de facilitar una sortida al mar al nou estat polonès pel corredor desmilitaritzat de Danzig.

Aquestes condicions que els alemanys es van veure obligats a signar, van ser considerades una humiliant imposició i un abús (Diktat) que despertaria a Alemanya sentiments de revenja i, juntament amb una crisi galopant, encoratjaria el nacionalisme més radical que s’apropiaria d’Alemanya als anys posteriors. 

També es van signar altres tractats amb la resta de potències derrotades:

• El de Saint Germain con Austria.
• El de Sévres amb Turquia.
• El de Trianon amb Hongria.
• El de Neuilly amb Bulgària.

Les conseqüències polítiques, econòmiques i socials

Els tractats de pau signats que posaven fi al conflicte van establir un nou ordre mundial en què Europa , semidestruïda, arruïnada, desgastada, endeutada, esgotada mentalment i demogràficament, perdia la seva hegemonia a favor de potències emergents com els Estats Units d’Amèrica a l’Atlàntic o Japó al Pacífic.

Estats Units havia intentat exercir la seva influència en la signatura dels tractats de pau malgrat les desavinences amb els països europeus, especialment amb França. Les postures eren divergents com hem vist a l’apartat anterior, però, tot i així, esgrimint el dret a l’autodeterminació i impulsant la democràcia com a forma de govern, va aconseguir que es creessin una sèrie de nous països. Es va dibuixar un nou mapa d’Europa.

Però les conseqüències de la guerra més gran que havien vist els ulls humans foren molt més profundes. Les podem diferenciar en diverses categories:

Conseqüències polítiques. El nou mapa europeu es va caracteritzar per:

• Varen desaparèixer les grans dinasties i es van desintegrar els antics imperis derrotats, com el turc,  que va limitar el seu territori a Turquia i que va ser envoltat de protectorats tutelats per anglesos i francesos com Iraq, Síria, Líban o Palestina. També l’imperi austrohongarès  va veure com Àustria es convertia en una petita república i sorgien nous estats al seu voltant com Hongria, Txecoslovàquia o una Iugoslàvia on els serbis complien els seus somnis d’autodeterminació i hegemonia a la zona juntament amb croats, bosnians i eslovens.
  
• Aïllament de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (l’URSS), que era considerada un perill per les democràcies europees. Per això ia manera d’estats tap, es va crear la Gran Polònia i Romania, a més d’estats com Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània. Constituïen un autèntic matalàs protector contra la voluntat bolxevic d’expandir la revolució comunista per Europa.
  
• La pressió del president nord-americà Wilson va impulsar la creació de la Societat de Nacions amb seu a Ginebra (Suïssa). Es pretenia garantir la pau a través del diàleg a l’Assemblea General on tots estiguessin presents i dirigida per un Consell compost pels vencedors del conflicte armat. Però la realitat va ser diferent i la seva tasca poc efectiva, ja que el Congrés dels Estats Units va rebutjar incorporar-s’hi. L’URSS tampoc no hi era present, ni els països descontents com Itàlia o Alemanya. 

Conseqüències socials. Les xifres del conflicte parlen per si soles:

• Seixanta-cinc milions de persones mobilitzades, deu milions de morts, dos milions de vídues, quatre milions d’orfes… A això hauríem d’afegir els ferits, mutilats i desapareguts. A més, la població europea va patir molt en la recuperació a causa de la gran mortalitat i el descens de la natalitat i la mà dobra.

• L’empobriment de la població va provocar tensions socials.
  
• Les dones van aconseguir certs avenços de caràcter social durant el conflicte. No obstant això, en acabar la guerra, van experimentar cert retrocés. En tornar l’home a incorporar-se al món laboral, les van desplaçar sense remei novament a l’àmbit domèstic. No hi havia feina per a tots i les dones van tornar a ser la sacrificades quedant-se a l’atur. 

Conseqüències econòmiques. La destrucció material a sòl europeu va ser brutal a ciutats, camps, fàbriques, infraestructures… La reconstrucció d’Europa seria exigent i difícil per a les economies debilitades pel conflicte:

• Es va emetre més moneda i es va augmentar el deute públic, cosa que va provocar una forta inflació (pujada de preus).
  
• Es varen haver de sol·licitar quantiosos préstecs, augmentar les exportacions de productes bàsics almenys, fins a poder posar en marxa la indústria de nou. Però alhora aquest fet augmentava els seus deutes i enfortia els prestadors, que es van fer amb l’hegemonia a costa d’Europa. Els Estats Units d’Amèrica, màxim proveïdor de recursos i productes industrials i més prestador, van viure la seva època més daurada (els feliços anys vint). Es van convertir en la primera potència econòmica mundial.

Bibliografia

• Hosé Manuel Gil Sánchez:  El Imperialismo y la Primera Guerra Mundial (INTEF)
• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)