1. L’economia en plena edat mitjana.
   1. El desenvolupament agrícola
   2. Augment demogràfic
   3. Altres innovacions
   4. El renaixement de les ciutats
2. La societat en plena edat mitjana
3. L’assentament del poder real
   1. Què varen ser les croades?
4. La crisi política del segle XIV
   1. El Cisma d’Occident
   2. La Guerra dels 100 Anys (1337-1453)
5. Que fou la crisi de la baixa edat mitjana?
6. Bibliografia

A partir del segle XII, gràcies a les millores en l’agricultura i de l’augment de població, a Europa hi va començar un desenvolupament econòmic que va afavorir el ressorgiment de les ciutats i de la vida urbana.

Així doncs, les ciutats esdevingueren en centres de producció artesanal i espais d’intercanvi de productes. Tot plegat va donar origen al desenvolupament de la burgesia, que aviat feren les passes necessàries per poder també governar les ciutats.

Per la seva banda, els reis varen aprofitar el creixement d’aquesta burgesia per augmentar i refermar el seu poder sobre la noblesa. A partir de mitjan segle XIV, coincidint amb l’expansió de l’epidèmia de la Pesta Negra, Europa va passar una crisi econòmica i social generalitzada que va afectar tant el camp com la ciutat.

L’economia en plena edat mitjana.

El segle XIII va ser una centúria de prosperitat i de ressorgiment de la vida urbana. Diversos són els aspectes que cal estudiar per entendre aquest procés:

El desenvolupament agrícola

L’absència de guerres que es va viure en aquest període més la introducció de novetats a l’agricultura van permetre un augment de productivitat que va generar excedents. Les principals innovacions van ser:

• Nous instruments per al camp: arades que airejaven millor la terra, millores als guarniments dels animals per al tir i ús de molins d’aigua o vent.
• Noves tècniques de cultiu: la rotació triennal, que va consistir a dividir la parcel·la en tres parts per cultivar cereals a l’hivern i la primavera, deixant una altra zona en guaret per al descans de la terra. Cada any es rotaven les terres i es treballaven així renovades. A més, l’ús de fems va ajudar a augmentar la producció. 

Augment demogràfic

Les millores agrícoles i la disminució de la mortalitat per l’absència de guerres va permetre que la població augmentés, ja que va millorar l’alimentació. A més, es van buscar noves terres per cultivar o els pagesos se’n van anar a la ciutat fugint de la pressió dels senyors feudals, generant un moviment migratori que va beneficiar les ciutats.

Altres innovacions

A tot això se li han d’afegir innovacions en el transport, amb la introducció de la collera i les ferradures, que augmentaven la tracció de cavalls i muls, cosa que va permetre millorar el transport terrestre amb carros. També hi hagué millores en el transport marítim, com els vaixells amb timó de codast o de popa.

També va augmentar la circulació monetària i es varen millorar algunes tècniques comercials, com les lletres de canvi, que varen facilitar la compravenda sense necessitat de dur els doblers en efectiu. Amb aquestes també es desenvolupa l’activitat bancària.

Per saber-ne més: Què són les lletres de canvi?

Es tracta d’uns documents que facilitaven els pagaments i que servia per no haver de dur doblers a sobre durants llargs viatges. Per tant, els comerciants lliuraven una quantitat de doblers a un banquer, que tenia delegacions a altres països i aquest li expedia una lletra de canvi que li garantia els seus doblers al seu lloc de destinació on feia negocis

El renaixement de les ciutats

El creixement de les urbs al segle XIII va venir motivat, a banda de per l’augment de població, per diverses raons:

• Una ampliació de mercats generada pels excedents del camp que arribaven a les ciutats: Es van crear fires o mercats extraordinaris en certs moments de l’any que van donar prosperitat a certes zones. Destaquen les de Provins o Troyes (França), Winchester o Northampton (Anglaterra) o Medina del Campo (Castella). Les rutes comercials pel Mediterrani i l’Atlàntic i el mar del Nord van aconseguir multiplicar els intercanvis i van ser l’inici del creixement de ciutats com Gènova, Florència o Bruges, molt puixants al llarg d’altres períodes històrics.
• Els reis controlaven l’emissió i el disseny de les monedes, ja que es va fer imprescindible la circulació de diners amb l’augment del comerç. A més, van facilitar l’aparició d’altres mecanismes de pagament com ara les lletres de canvi per al transport del capital. Podien canviar aquest document pels diners que estigués acordat en arribar a la ciutat.
• L’auge de la producció artesanal que es va viure a les ciutats va afavorir l’organització en gremis per oficis. D’aquesta manera, es protegien de la competència d’altres urbs i supervisaven la producció per mantenir una sèrie de condicions. El sistema per entrar-hi era molt estricte, havent de començar d’aprenent que, després d’anys d’experiència, podia passar a oficial i acabar sent mestre que, després d’un examen, podia obrir el taller.

Així Al costat d’abadies i castells que generaven excedents agrícoles varen començar a aparèixer nous barris o burgs, que seran l’origen de ciutats que varen anar creixent durant els segles posteriors. Hi acudien els pagesos per vendre els excedents a canvi de doblers; d’aquesta manera, podien comprar altres coses (roba, calçat, eines de ferro…). També comerciaven en petites ciutats, sobretot aquelles que es trobaven en cruïlles de camins o en ports.

Al començament, les ciutats varen formar comunes o assemblees de tots els veïns per organitzar-ne el govern. Posteriorment, es varen triar magistrats (regidors), que vetlaven per les finances, l’ordre i la justícia, dirigits per un batle. Amb el temps, el govern de les ciutats va anar quedant en mans de les famílies més riques de comerciants i banquers, que varen constituir un grup privilegiat, el patriciat urbà, format sobretot per la burgesia.

Les ciutats es varen convertir en enclavaments importants connectats entre si, que varen acollir diverses funcions: comercials, ja que comunicaven centres de producció, rutes comercials i punts de consum. També religioses amb la presència de les catedrals (seus dels bisbes de les diòcesis), però també amb esglésies i convents). I també educatives amb universitats i escoles catedralícies.

La societat en plena edat mitjana

El desenvolupament urbà va transformar la societat feudal. Moltes de les persones de la ciutat es van dedicar a la feina artesana i al comerç, sense dependre de cap senyor. La riquesa que van anar acumulant, fruit del seu esforç laboral, va permetre que sorgís un nou grup social, la burgesia.

A més, l’organització de les ciutats, en què els magistrats s’encarregaven de les finances, l’ordre o la justícia, va permetre que tots aquests poders anessin quedant en mans de les famílies més riques de comerciants i banquers.

Els jueus van tenir importància a les ciutats, ja que es dedicaven a oficis molt artesanals, altres manejaven gran quantitat de diners amb què contribuïen a la independència del poder real i alguns tenien grans coneixements en diverses ciències. Vivien als seus propis barris o calls per mantenir les seves senyes d’identitat i per la mateixa consciència diferenciadora de la societat cristiana medieval.

Per la seva banda, el sorgiment de les universitats a Europa al segle XIII (Bolonya, Oxford o Salamanca) va afavorir l’aparició de professionals (metges, advocats, etc.), fora del control dels senyors feudals. Aquest fet va modificar, en part, l’estructura social tradicional.

L’assentament del poder real

Els monarques es van aprofitar de l’auge de la burgesia per imposar el poder sobre la noblesa feudal. Els burgesos cercaven seguretat per desenvolupar les seves activitats i volien dictar les seves normes a les ciutats per afavorir els seus negocis. Les monarquies podien cobrir aquestes necessitats a través de cartes de privilegis a les ciutats, cosa que els va permetre obrir mercats o establir el seu propi govern a les urbs. Aquests documents, com els furs o cartes-pobla, eren una prerrogativa del rei a poblacions per alliberar-se del jou de la noblesa i, alhora, enfortien el poder real.

A més, la monarquia va imposar la presència dels representants de les ciutats (la burgesia) a les Corts per aconseguir fer front a les peticions de la noblesa i el clergat. Els reis convocaven aquestes Corts per aconseguir subsidis que els permetés fer front a les seves polítiques, principalment bèl·liques. Aquí va estar l’origen de la societat estamental que va caracteritzar l’edat moderna i va evolucionar des de la societat feudal d’aquest moment.

REGNES	MONARQUES	ESDEVENIMENTS HISTÒRICS	CROADES
Sacre Imperi Romanogermànic	Frederic I Barba-rossa (1122-1190)	Pau de Venècia (1177) permet a las ciutat tenir murades i governar-se per a si mateixes.	3a croada (1189)
	Frederic II (1194-1250)	Enfrontament amb el papa.Creació de la Universitat de Nàpols (1224)	6a croada (1228)
Anglaterra	Enric II d’Anglaterra (1133-1189)	Els fills d’Enric II i la seva esposa Elionor d’Aquitània es revolatren contra el rei i els nobles	3a croada (1189)
	Joan d’Anglaterra o Joan sense Terra (1199-1216)	Carta Magna (1215) que limitava els poders feudals
França	Lluís IX de França (1226 -1270)	Tractat de París (1259) amb Anglaterra	7a croada (1248-1254) i 8a croada (1270)
Castella	Alfons VIII de Castella, anomenat el Noble (1158-1214)	Batalla d’Alarcos (1195)	Batalla de Las Navas de Tolosa (1212)
	Ferran III de Castella, dit el Sant, fou rei de Castella (1217-1252) i de Lleó (1230-1252).	Reunificació de Castella i Lleó (1230)	Conquestes a Andalusia
Aragó	Pere el Catòlic, comte de Barcelona i rei d’Aragó (1196 – 1213)	Primer monarca ungit i coronat per un papa (Inocenci III)	Batalla de Las Navas de Tolosa (1212)
	Jaume el Conqueridor (1213-1276)	Conquesta de Mallorca, Eivissa, València i Múrcia

Què varen ser les croades?

Els llocs on havia viscut Crist, especialment Jerusalem (Terra Santa), es varen convertir, per a bona part dels pobladors de l’Europa cristiana, en centres de pelegrinatge. Però al segle XI els otomans varen ocupar Jerusalem i varen prohibir als cristians que hi arribàssin.

Amb l’objectiu d’alliberar Terra Santa, l’any 1095 el papa Urbà II va fer una crida a tota la cristiandat per participar en una campanya militar i va prometre la salvació a tothom qui hi acudís. Aquestes successives campanyes militars amb objectius religiosos, són les anomenades croades, que es feren entre els segles XI i XIII per reconquerir els llocs sants. Hi participaren pagesos, soldats i cavallers per aconseguir terres i poder, però també aventurers i mercaders interessats a comerciar amb els ports de l’Orient Mitjà.

La crisi política del segle XIV

El Cisma d’Occident

La crisi del segle XIV també va afectar en l’àmbit polític amb enfrontaments i guerres que van fer trontollar una institució tan forta com el Papat.

Tot va començar amb el conflicte entre el Papa Bonifaci VIII i el rei francès Felip IV, amb l’excomunió d’aquest darrer per bruixeria. Amb la mort del Papa, el monarca gal va aconseguir que es nomenés a un francès com a Papa, Climent V, i va traslladar la seu episcopal a la ciutat d’Avinyó. Des d’allà, Felip IV i els seus successors varen aconseguir controlar la política papal des de 1309 fins a 1377.

El Cisma d’Occident es va produir entre 1378 i 1417 quan l’Església Catòlica es va dividir en dues obediències: Urbà VI a Roma i Clement VII a Avinyó. Durant aquests anys hi va haver dues seus papals i, fins i tot, tres perquè el Concili de Pisa (1409) va tractar de ser una solució en excomunicar els dos Papes i nomenar-ne un de nou. A més, començaven a sorgir idees s com la de Jan Hus sobre la necessitat de reformar l’Església per seguir els passos de Crist, ja que el Papat era un niu de corrupció.

Això deixava clar que serien els poders terrenals els que haurien de donar solució al problema. Al Concili de Constança (1417), l’emperador i els monarques d’Anglaterra, França, Castella, Navarra, Aragó i les autoritats italianes van arribar a l’acord de nomenar Martí V i posar fi al cisma. D’aquesta manera, la cristiandat catòlica tornava a estar sota el mateix Papa a Roma.

No obstant això, Benet XIII o el “Papa Luna” es va mantenir a Penyíscola com el veritable Papa, sorgit de la branca d’Avinyó, fins a la seva mort el 1423. Tanmateix, ningú reconeixia ja la seva autoritat. 

La Guerra dels 100 Anys (1337-1453)

Va ser el darrer gran enfrontament feudal de la història. Precisament, la principal causa van ser els llaços de vassallatge entre els reis de França i Anglaterra, que suposaven la possessió de molts territoris francesos per part del rei anglès.

Les unions dinàstiques entre les famílies reals van generar un problema successori . Els reis Capeto de França sempre havien estat succeïts pels seus fills homes, però Lluís X només tenia la seva filla Juana de Navarra. La successió es va realitzar entre els fills de Felipe el Hermoso ja que cap va tenir un fill home. El final de la successió capeta estava a Isabel de França, mare d’Eduardo III, rei d’Anglaterra. Però els nobles francesos van preferir entronitzar un cosí dels últims reis, Felip VI, abans de donar la corona al monarca anglès, començant així el camí de la dinastia Valois a la corona francesa.

No hem d’oblidar la importància de la zona, amb la importància comercial de les ciutats flamenques, el control del canal de la Manxa i els Estats Pontificis assentats a Avinyó.

D’aquesta manera, es van alternar enfrontaments per la possessió de la corona francesa i el control de certs territoris. Van destacar les batalles de Crecy (1346) o la batalla d’Azincourt (1415) amb victòries angleses . Gràcies a aquestes, Anglaterra estava aconseguint annexar força territoris francesos i Enric V d’Anglaterra va signar el Tractat de Troyes (1420) pel qual aconseguia la seva unió matrimonial amb Caterina de Valois i la ferma intenció d’unir ambdues corones al seu hereu.

Quan semblava clara la victòria anglesa i la unió d’ambdues corones, va aparèixer en escena una jove pagesa, Joana d’Arc (1412-1431), que deia que Déu l’havia triada per liderar l’exèrcit francès cap a la victòria, ajudant Carles VII a coronar-se com a rei francès. La batalla de Patay (1429) va suposar el punt d’inflexió cap a la victòria francesa. Joana, però, va ser traïda per alguns nobles francesos que la varen lliurar als anglesos els quals la varen jutjar per heretge. Fou condemnada a moriri cremada a la foguera i la sentència fou executada el 30 de maig de 1431. El 1456 el papa Calixt III va autoritzar la revisió del judici per declarar-la innocent i màrtir. Posteriorment, va ser beatificada el 1909 i canonitzada el 1920.

Aquest conflicte tan llarg no només va afectar França i Anglaterra, sinó que molts ducats i regnes propers es van veure afectats, com Castella i Aragó. Les aliances van tenir, així, influència en guerres civils, com la dels Dos Peres (1356-1369) pel control del Regne de Múrcia i els establiments de les seves fronteres.

Les conseqüències d’aquest llarg conflicte, a més d’assentar la dinastia Valois a França i aconseguir centralitzar el seu poder en el seu regne davant de la noblesa, va ser la debilitat d’Anglaterra, que va acabar patint una guerra civil (la guerra de les Dues Roses) entre la casa de Lancaster i la de York per la successió al tron, ja que totes dues eren descendents. La guerra va finalitzar amb l’entronització de la nova dinastia Tudor sorgida del matrimoni d’Enric VII (casa de Lancaster) i Isabel de York.

Que fou la crisi de la baixa edat mitjana?

No hi va haver una única causa per aquesta crisi, sinó un conjunt de factors que es van anar sumant i creant una situació molt complicada. Podem parlar de tres grans grups de causes:

1. Causes demogràfiques i naturals:
   • El canvi climàtic (sí, ja en tenien!): A partir del segle XIV, el clima a Europa va començar a ser més fred i plujós. Això va provocar una sèrie de males collites. Menys sol i més pluja significa menys blat, menys cereals, i per tant… fam! La gent estava més feble i malalta per la desnutrició.
   • La Pesta Negra (el gran cop): A mitjans del segle XIV (cap al 1347-1351), va arribar a Europa una terrible epidèmia: la Pesta Negra. Va ser portada per les rates (reservori principal, però no l’únic) i les puces (vector principal), i es va estendre rapidíssimament. Els principals símptomes eren febre molt alta, tos, sagnat de nas i l’aparició de bubons negres, una mena de grans butllofes. Va ser devastadora! En part perquè les males collites va convertir la població europea malnodrida en el blanc de l’epidèmia. Es calcula que va morir entre un terç i la meitat de la població europea. Imagineu-vos! Era com si de cada tres de nosaltres, un desaparegués. Això va ser un cop duríssim per a la societat. Les últimes investigacions, gràcies a l’estudi de restes òssies i l’ADN antic, confirmen la virulència del bacteri Yersinia pestis i la seva ràpida propagació. També suggereixen que hi va haver brots recurrents durant segles, no només un de gran, fins que pràcticament no se’n té notícies.

2. Causes econòmiques: La producció agrícola i la ciutat

• L’esgotament de les terres: Abans de la crisi, la població havia crescut molt, i per alimentar-la s’havien posat en conreu moltes terres, fins i tot les menys fèrtils. Amb el temps, aquestes terres es varen esgotar i van produir menys.
• Crisi del sistema feudal: El sistema feudal es basava en la relació entre senyors i pagesos. Amb tantes morts i la fugida de molts pagesos a les ciutats (buscant feina i llibertat), els senyors van començar a tenir problemes per mantenir les seves terres productives i per cobrar els seus drets. Van haver de ser més flexibles o, en alguns casos, van intentar augmentar la pressió sobre els pagesos que quedaven. A més, varen endurir les condicions dels seus serfs, imposant una sèrie d’abusos o «mals usos», que han augmentat les tensions socials i va generar més revoltes.

3. Causes socials i polítiques: Conflictes i revoltes

• Les revoltes populars: La fam, la pesta i l’augment de la pressió senyorial van provocar un gran malestar social. Pagesos i fins i tot habitants de les ciutats (artesans, menestrals) es van revoltar contra els senyors, els reis i les autoritats. Famoses són la Jacquerie a França o les revoltes de remences a Catalunya.
• Les guerres: A aquesta situació de crisi s’hi van sumar llargues i destructives guerres, com la Guerra dels Cent Anys (entre Anglaterra i França). Aquestes guerres no només provocaven morts al camp de batalla, sinó que devastaven els camps, destruïen pobles i desorganizaven l’economia. Darrerament, els investigadors han posat més èmfasi en el paper de les guerres no només com a conseqüència de la crisi, sinó també com a acceleradores d’aquesta, per la devastació econòmica i humana que comportaven.

A les ciutats la situació no era gaire millor. L’escassetat i l’encariment d’aliments, el descens de producció artesanal i la reducció del comerç van portar la pobresa a moltes llars. S’exigien millores a les ciutats i hi va haver molts conflictes contra els jueus, a qui es dirigien les culpes de totes les desgràcies. Vivien en parts concretes de la ciutat, calls, apartats de la resta i dedicats a activitats d’usura o préstec, cosa que generava aquesta enveja i odi cap a ells, que propiciava els enfrontaments contra aquest grup social. A les Illes Balears hi havia importants comunitats jueves a Palma, Felanitx, Pollença i Sóller.

Les conseqüències de la crisi: Un nou començament

Tot i que va ser una època molt dura, la crisi de la Baixa Edat Mitjana també va obrir la porta a grans canvis que van ser fonamentals per a l’aparició del Món Modern.

1. Conseqüències demogràfiques:
   • Reducció dràstica de la població: Ja ho hem dit, la pesta va ser devastadora. Va costar segles recuperar els nivells de població anteriors a la crisi. La crisi demogràfica que, al seu torn, va agreujar l’agrària davant la manca de mà d’obra, paralitzant el comerç i l’activitat artesanal. 
2. Conseqüències econòmiques:
   • Reorganització de la producció agrària: Amb menys gent, hi havia més terres disponibles. Els pagesos van poder negociar millors condicions amb els senyors (menys impostos, contractes més favorables). Es va passar de conrear només cereals a diversificar els cultius, introduint la ramaderia o altres productes més comercials.
   • Creixement de les ciutats i el comerç: La crisi al camp va fer que molta gent marxés a les ciutats, que van seguir sent centres de dinamisme econòmic. El comerç es va adaptar, buscant noves rutes i productes. Es van desenvolupar noves tècniques comercials i financeres.
   • Aparició de la propietat privada: La crisi del feudalisme va afavorir que la terra comencés a ser vista com una propietat més que com un dret feudal. Això és important per a l’aparició del capitalisme.
3. Conseqüències socials:
   • Crisi del sistema feudal i ascens de la burgesia: Els senyors feudals van perdre poder davant els reis i les ciutats. La burgesia (comerciants, banquers, artesans rics) va guanyar importància social i política. Van començar a ser els que tenien els diners i influïen en les decisions.
   • Millora de les condicions dels pagesos (a la llarga): Amb menys mà d’obra i la necessitat de gent per treballar el camp, els pagesos van poder negociar millors condicions amb els senyors. En molts llocs es va anar cap a la fi de la servitud.
4. Conseqüències polítiques:
   • Enfortiment de les monarquies: Els reis van aprofitar la debilitat dels senyors feudals i l’augment de la importància de les ciutats per concentrar més poder. Van crear exèrcits permanents, burocràcies més eficients i van augmentar la seva capacitat de cobrar impostos. Això posa les bases dels futurs estats moderns.

La burgesia va intentar treure profit d’aquest període de conflictes i es van dividir en «partits» segons la seva ideologia econòmica (proteccionista o lliurecanvista) o política (seguidors del papa o de l’emperador). D’aquesta manera, a Florència hi va haver un enfrontament entre els güelfs, seguidors del papa, i els gibel·lins a favor de l’emperador. A Catalunya també es va viure un enfrontament entre la Biga i la Busca, seccions partidàries del lliurecanvisme o el proteccionisme de cara a les polítiques a seguir per al comerç pel Mediterrani i enriquir els seus negocis, però ja al segle XV.

En resum, la Crisi de la Baixa Edat Mitjana va ser un període molt complex, marcat per desastres com la fam i la pesta, però que va obligar la societat a transformar-se. Va ser un “punt d’inflexió” que va posar fi a molts aspectes de l’Edat Mitjana i va preparar el terreny per al Renaixement i l’Edat Moderna.

Bibliografia

• Manuel Salvador Jorge. Economía, política y sociedad de la plena Edad Media. Geografía e Historia. 2.º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Manuel Salvador Jorge. La crisis del siglo XIV. Geografía e Historia. 2.º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”