Sa 3: La construcció de l’estat liberal a Espanya (4 ESO)

Data de la darrera modificació

Crisi de la monarquia borbònica

El segle XIX a Espanya comença amb el regnat de Carles IV (1788-1808), qui, temorós pels esdeveniments de la Revolució Francesa i el possible “contagi” als seus territoris, va decidir unir-se a l’aliança de potències europees contra França. D’aquesta manera, el govern revolucionari va declarar la guerra a Espanya i, entre el 1793-1795, va tenir lloc la coneguda com la Guerra de la Convenció. Després de durs combats al Rosselló i als Pirineus, l’exèrcit francès va derrotar les tropes espanyoles i la monarquia hispànica va haver d’acceptar la signatura de la Pau de Basilea.

Després del que ha passat, Manuel Godoy, ministre més influent de Carles IV, va prendre la decisió de recolzar l’emperador Napoleó Bonaparte i aliar-se amb França. Aquesta aliança va conduir que, el 1801, Espanya iniciés la guerra contra les taronges contra Portugal, un dels principals aliats de la Gran Bretanya, el gran enemic de França. Ara bé, encara que el conflicte es va saldar amb la victòria espanyola, el 1805 Napoleó i Espanya van patir una important derrota naval a la batalla de Trafalgar. La pèrdua de la flota, a més de suposar un desastre militar irreparable, va dificultar enormement la defensa de les colònies americanes.

Posteriorment, amb la signatura del Tractat de Fontainebleau el 1807, s’autoritza l’entrada en territori espanyol a les tropes napoleòniques en la seva intenció d’envair Portugal. L’exèrcit francès continuava a Espanya i el Govern s’havia d’enfrontar a un gran descontentament social que va acabar amb el 1808. Godoy va ser forçat a dimitir i Carles IV va haver d’abdicar en el seu fill, que pujaria al tron com a Ferran VII. Aquests fets van portar la monarquia borbònica a una profunda crisi. La situació va ser aprofitada per Napoleó, que, per tal d’aconseguir el tron espanyol, va convocar pare i fill a Baiona (França).

Les abdicacions de Baiona van suposar la renúncia a la corona espanyola per part Carles IV i del seu fill Ferran VII. Al seu torn, es reconeixia Napoleó com a àrbitre de la situació, que va decidir nomenar rei el seu propi germà, Josep I Bonaparte (1810-1813). El nou monarca va començar una tasca de reforma de l’Estat per imposar les idees lliberals de la Revolució Francesa. Per a aquesta tasca trobareu un nombrós grup de liberals espanyols que seran el seu gran suport, sent coneguts com a afrancesats.

La guerra de la independència o del francès.

Es coneix com Guerra de la Independència o del francès al conflicte bèl·lic provocat per l’alçament del 2 de maig de 1808 a Madrid. En aquesta data, algunes unitats militars, a les quals es va unir el poble de la capital (i més tard de bona part del país), es van alçar contra les tropes franceses que intentaven emportar-se fora del país a la resta de la família reial espanyola. Van començar així quatre anys de dura guerra a tot el territori.

Després de les abdicacions de Baiona, Napoleó va nomenar el seu germà, Josep Bonaparte, nou rei d’Espanya (1808), cosa que va provocar la rebel·lió popular: el 2 de maig de 1808 Madrid s’aixecà contra les tropes franceses. Era l’inici de la Guerra del Francès.

La guerra es va desenvolupar en tres fases:

La resistència popular (1808). Malgrat la previsió de Napoleó d’una ràpida invasió de la península Ibèrica, el fet cert és que es trobà amb una important resistència de ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona. La derrota dels invasors el juliol a la batalla de Bailèn va impedir la conquesta d’Andalusia, el replegament francès al nord de l’Ebre i va forçar Josep I a abandonar Madrid.

L’ocupació francesa (1808-1812). Napoleó va liderar el desplegament d’un exèrcit de 250 000 homes, que varen permetre la presa de Madrid i a un teòric domini de gairebé tot el territori espanyol. A partir d’aleshores, la guerrilla va ser pràcticament l’única força de resistència enfront de l’invasor.

Mapa de la Guerra del francès (1808-1812)

La derrota napoleònica (1812-1814). A partir de 1812 Napoleó va iniciar un front a Rússia, fet que el va forçar a retirar efectius de la Península. Aquest fet va permetre a les tropes espanyoles, amb l’ajuda de la guerrilla i de l’exèrcit britànic comandades pel general Wellington, algunes victòries entre les que destaca la d’Arapiles el juliol del 1812. A partir d’aquesta derrota francesa, Josep I va abandonar definitivament Madrid. Incapaç de mantenir els dos fronts, el 1813 es va firmar el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la Corona i Napoleó retirava les seves tropes.

Mapa de la guerra del francès (1812-1814)

La guerra va ser llarga i molt destructiva. A més de la destrucció de terres, ciutats i infraestructures, s’hi ha d’afegir un augment la mortalitat (tant entre la població civil com en els guerrillers) i la consegüent caiguda de la natalitat. Des del punt de vista econòmic va disminuir la producció agrària a causa de la devastació de les terres i bona part de les ovelles merines foren sacrificades per abastir les necessitats de carn de la pòblació. La indústria va col·lapsar i el comerç també es va paralitzar.

La guerra va provocar un deute públic inassumible. Es calcula que l’any 1815, el dèficit de les finances públiques era vint vegades superior als ingressos de l’Estat, que varen disminuir amb la independència de les colònies i la reducció del comerç amb Amèrica.

Les Corts de Cadis i la constitució de 1812

Les abdicacions de Baiona van deixar un buit de poder, ja que el rei Josep I no va gaudir mai de l’acceptació dels espanyols. Davant del buit de poder, els patriotes van formar Juntes locals i provincials de defensa, i per coordinar el moviment es va crear la Junta Suprema Central.

La Junta no va poder sobreposar-se a les derrotes militars i va ser reemplaçada per una regència encapçalada pel bisbe d’Ourense (gener del 1810), que va convocar la reunió de Corts. Corts espanyoles a la ciutat de Cadis (1810), únic territori no ocupat pels francesos.

Els diputats no sempre van poder ser escollits amb normalitat, atès el context bèl·lic, però uns 300 diputats van aconseguir reunir-se el 24 de setembre del 1810 en el Teatro Cómico de la Isla de León (actual ciutat de San Fernando, Cadis) i celebrar la primera sessió de les Corts.

Les respostes a la consulta assenyalaven els governs de Carles IV com a responsables de la situació, formulaven queixes i plantejaven la necessitat de reformes que limitessin el poder del monarca.

Les Corts van decidir que tots els assistents, independentment del seu origen, es reunien en una única Assemblea i el seu vot tenia el mateix pes., per tant va aprovar que les Corts espanyoles eren les dipositàries de la sobirania nacional

La cambra va redactar la primera Constitució espanyola, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític, i es van aprovar lleis per derogar l’Antic Règim. Però la situació bèl·lica va impedir aplicar la cosa legislada a Cadis.

La constitució de 1812 fou la primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra 24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa).

Rompent amb l’antic règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern com a monarquia moderada hereditària i apunta el propòsit d’establir una divisió administrativa provincial. S’estableix una divisió de poders en la qual, el legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l’executiu al rei, i el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei és inviolable i irresponsable políticament, té dret de veto en dues sessions consecutives sobre un mateix projecte de llei, i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El Consell d’Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d’un consell reial. Preveu la unificació del codi civil i la realització d’un pla uniforme de l’ensenyament. Declara la religió catòlica com a única religió oficial de l’estat

A més de la primera constitució, les Corts de Cadis varen aprovar una sèrie de lleis i decrets destinats a eliminar l’Antic Règim. En primer lloc, es varen surpimir els senyorius jurisdiccionals, distingint-los dels territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. També es va decretar l’eliminació dels mayorazgos i la desamortització de les terres comunals, amb l’objectiu de recaptar doblers per amortitzar deute públic.

Des del punt de vista religiós, tot i mantenir la oficilitat de la religió catòlica, es va abolir la Inquisició, amb una forta oposició dels absolutistes i del clergat. Pel que fa a la llibertat d’impremta restava condicionada per unes juntes de censura controlades per l’Església.

Des del punt de vista econòmic es aprovar la llibertat de contractació, l’anul·lació dels gremis i la unificació del mercat.

En definitiva, els legisladors de les Cort de Cadis varen aprofitar-se de la guerra per elaborar un marc legislatiu molt avançat per a l’època per intentar posar fi a l’Antic règim polític, econòmic i social. No obstant això, la Constitució del 1812 no pva poder ser aplicada per dos motius: l’estat de guerra en què estava sumida Espanya en un primer moment i , posteriorment, per la seva abolició després de la restauració de l’absolutisme a la figura de Ferran VII el 1814.

Tanmateix, es va mantenir com una referència de l’esperit liberal durant gairebé tot el segle XIX, així com un model per a Constitucions liberals i burgeses posteriors. A més, es va convertir en el punt d’inici del constitucionalisme espanyol.

El retorn de l’absolutisme

Durant la Guerra de la Independència, Ferran VII era presoner de Napoleó a França. Després de l’expulsió dels francesos, l’emperador decideix alliberar el monarca espanyol i signar el Tractat de Valençay a canvi de la neutralitat d’Espanya. D’aquesta manera, Ferran VII, anomenat “el Desitjat”, torna a trepitjar sòl espanyol el març de 1814, entrant per Girona.

Molts dels diputats absolutistes o servils van pressionar perquè tornés a l’absolutisme i derogués les lleis promulgades a les Corts de Cadis, inclosa la Constitució de 1812. Amb aquesta finalitat, van signar el Manifest dels Perses, dirigit per Bernardo Mozo de Rosales. Per la seva banda, els liberals pretenien l’acatament de “La Pepa” per part del monarca.

Conscient de la debilitat dels liberals i el gran suport dels absolutistes, Ferran VII va signar el Decret de València pel qual anul·lava la Constitució de Cadis, totes les lleis promulgades durant la guerra i la dissolució de les Corts. Aquests va suposar un retorn a l’Antic Règim i la restauració de l’absolutisme amb totes les seves institucions, com ara els senyorius, els gremis i la Inquisició.

Van ser sis anys de govern absolutista amb el país envoltat de greus problemes:

Problemes econòmics: Després de la guerra, existia un desordre generalitzat al món rural, cosa que va propiciar problemes en agricultura, ramaderia i manufactures. També es va paralitzar el comerç. Tot això va derivar una caiguda d’impostos i una crisi a la Hisenda nacional.
Problemes socials: El manteniment dels privilegis de l’Antic Règim va provocar una aturada a la industrialització del país per no poder dur-se a terme una reforma fiscal que permetés la inversió.
Problemes polítics: S’estava gestant la independència de nombrosos territoris d’ultramar per l’inici de forts moviments emancipadors a Hispanoamèrica.
Problemes militars: Els liberals van ser durament reprimits i perseguits. Això va fer que s’organitzessin en societats secretes i van buscar el suport dels sectors liberals de l’exèrcit. Aquest es va traduir en pronunciaments militars, tals com els d’Espoz i Mina a Puente la Reina el 1814, Porlier a La Corunya el 1815 o Lacy i Torrijos a Caldetas el 1817. No obstant això, cap d’ells va aconseguir el seu objectiu.

El Trienni Liberal (1820-1823)

Finalment, els liberals van imposar les seves idees el 1820 gràcies al triomf del pronunciament organitzat pel tinent coronel Reg a Caps de Sant Joan (Sevilla).Aquest cop militar va provocar que el 9 de març de 1820 Ferran VII jurés la Constitució de 1812.

El rei va ser obligat a decretar una amnistia contra els represaliats i convocar noves eleccions. Les noves Corts van comptar amb una majoria de diputats liberals i es van impulsar moltes reformes, com les establertes a les Corts de Cadis. A més, es va formar la Milícia Nacional, un cos armat de voluntaris que tenia com a funció mantenir l’ordre constitucional i protegir el règim liberal dels opositors absolutistes.

Després de tres mesos de lluita i confusió, el 10 març de 1820, Ferran VII es va veure obligat a acceptar els triomf del pronunciament, i va haver de jurar la Constitució de 1812 i es formà el gabinet Pérez de Castro – Argüelles.

El rei hagué de convocar unes corts que es reuniren el juliol de 1820. Aviat s’hi destriaren dos partits: els moderats i els exaltats, que més endavant contribuïren a confusió política durant el trienni. L’any 1820 va ser el més important per aquesta acció reformadora perquè encara no hi havia intents seriosos de resistència per part dels partidaris de l’absolutisme, els governs no havien mostrat els límits del seu reformisme i no s’havia produït l’escissió dels liberals entre moderats i exaltats.

Martínez de la Rosa, incorporat al govern, intentà de modificar la Constitució en un sentit moderat, però la resistència passiva de Ferran VII dificultava la vida política, gràcies a la capacitat constitucional de veto.

Així, va restaurar-se bona part de les reformes de Cadis:

Desamortització eclesiàstica: venen les terres dels monestirs i disminueixen el delme. En aquesta etapa es va desamortitzar el convent de Sant Domingo de Palma.
Aprovaren una sèrie de prohibicions legals per evitar que el clergat pogués incrementar les seves propietats, inclosa una disminució del delme.
Abolició de la Inquisició: supressió de les ordres monacals.
Supressió de tota classe de mayorazgo, de la vinculació de terres (comunals i nobiliàries).
Liquiden el feudalisme al camp, és a dir, abolició del règim senyorial (dels senyorius jurisdiccional, la terra es converteix en propietat privada capitalista de la vella noblesa i els camperols en arrendataris).
Reforma fiscal (impostos indirectes, contribució única sobre la terra).
Impulsar la liberalització de la indústria (abolició dels gremis) i del comerç (supressió de duanes): llibertat d’oficis, de treball, d’indústria.
Proclamació de drets i llibertats individuals: llibertat de premsa i d’impremta
Decreten una amnistia pels liberals (reprimits durament durant el sexenni absolutista).
La modernització política i administrativa del país: es van formar ajuntaments i diputacions electius i creació d’un codi penal es va desenvolupar la Milícia Nacional, la gran força popular del règim com a cos armat de voluntaris, format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l’ordre i de defensar les reformes constitucionals.
Ordenació del sistema educatiu (secularització).

A la vegada que es prenen mesures per alleujar problemes concrets de la població (per exemple, la prohibició d’importar gra i farina procedents de l’estranger).

Amb la seva acció, els dirigents del Trienni pensaven posar fi al règim senyorial, impulsar la liberalització de la indústria i del comerç i ajudar al desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Aquestes reformes connectaven amb les aspiracions que a zones més desenvolupades com Catalunya representaven àmplies capes socials urbanes, identificades amb un projecte reformador i modernitzador. Però, el pla econòmic liberal subestimava les dificultats que les economies camperoles familiars tindrien per adaptar-se a un pla de naturalesa específicament burgesa i pensat per afavorir un trànsit sense enfrontaments de la vella propietat feudal a la nova propietat capitalista.

El procés reformista que va tenir lloc durant el Trieni Liberal no va comptar amb el suport de Ferran VII. La relació dels liberals amb el monarca va propiciar una escissió entre moderats, que pretenien apropar postures amb el rei (anomenats “dotzenyistes”), i els progressistes (vintenyistes), que demanaven una aplicació total de la Constitució de 1812 sense concessions al rei .

Aviat van arribar males notícies des d’Europa per als liberals. Les grans potències absolutistes, en compliment del compromís de la Santa Aliança, es reuneixen al Congrés de Verona el 1822 i decideixen la intervenció a Espanya. Un exèrcit, anomenat els Cent Mil Fills de Sant Lluís, amb el duc d’Angulema al capdavant, va entrar a Espanya el 7 d’abril de 1823. Després de diversos mesos d’ocupació, l’1 d’octubre de 1823, Ferran VII va desembarcar al Port de Santa Maria (Cadis) i va ser reposat com a rei absolutista al tron espanyol.

La Dècada Ominosa (1823-1833)

Aquesta volta a l’absolutisme va suposar la destrucció de l’obra legislativa del Trienni Liberal i de nou una gran repressió contra els liberals. Durant aquesta etapa, Ferran VII i el seu govern van haver de fer front a una gran crisi econòmica, ja que la guerra havia deixat la Hisenda en fallida. Tampoc arribaven ingressos d’Amèrica a causa de la independència dels territoris d’ultramar, cosa que va fer tremolar les arques de l’Estat.

Amb aquesta aguda crisi econòmica, varen arribar diverses reformes al país. Es creen un Consell de Ministres, el Ministeri de Foment i la Borsa, per controlar la despesa pública. La Hisenda es va reorganitzar i es va impulsar l’establiment d’un pressupost anual per a l’Estat.

Davant les urgents necessitats econòmiques del país, la corona va demanar la col·laboració de la burgesia adinerada de la indústria tèxtil catalana. Això va ser mal vist pels absolutistes, ja que entenien que era un acostament als liberals. Els sectors absolutistes més intransigents, els realistes purs, pretenien, així, la repressió total en contra dels liberals per part del monarca. Després de veure les successives reformes realitzades pel rei, el van titllar de moderat i benèvol amb el liberalisme. Per això, van denominar aquesta dècada com abominable o ominosa.

A tot això, es va unir el conflicte dinàstic. El 1830, Ferran VII només comptava per a la seva successió són dues filles, Isabel i Luisa Fernanda, del seu matrimoni amb Maria Cristina de Borbó. Davant d’aquesta situació, hi havia un problema: la Llei Sàlica impedia el dret a les dones a regnar a Espanya. Per això, el rei va haver de promulgar la Pragmàtica Sanció per a la derogació aquesta llei. Aquesta situació va empitjorar la relació amb els absolutistes intransigents, que defensaven que el tron corresponia a Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, i no a Isabel, primogènita del rei.

Després de la mort de Ferran VII el 1833, es va iniciar una guerra civil entre els partidaris d’Isabel o isabelins i els partidaris de Carles Maria Isidre o carlins. No era una guerra civil només pel tron o per si l’ocupava un home o una dona. Es va tractar d´un conflicte pel triomf d’una forma de govern: l´absolutisme o la monarquia liberal.

La minoria d’edat d’Isabel II: La regència de Maria Cristina (1833-1840)

Després de la mort de Ferran VII el 1833, la corona va passar a la seva filla Isabel. La reina era menor d’edat, per la qual cosa no va poder exercir directament el poder. Serà la seva mare, Maria Cristina de Borbó-Dos Sicilias, qui governarà durant la primera part del regnat d’Isabel. L’arribada al tron de la filla de Ferran VII després de la derogació de la Llei Sàlica, a través de la Pragmàtica Sanció, va suposar un enfrontament entre absolutistes o carlins, defensors de Carles Maria Isidre (germà del rei), i els liberals, partidaris d’Isabel.

La regent Maria Cristina va haver de recolzar-se durant els primers anys en els liberals, ja que els absolutistes estaven del costat carlí. El primer govern va ser de tall moderat i va estar encapçalat per Cea Bermúdez. Algunes de les reformes principals van ser:

Mitjançant l’Estatut reial de 1834, es va restablir l’existència de dues cambres de representació: una triada per sufragi censitari i l’altra per voluntat del monarca.
La nova divisió del territori peninsular a províncies, elaborades per Javier de Burgos el 1833.

Aquesta etapa moderada finalitzaria dràsticament a causa del descontentament popular, els motins anticlericals i els reclutaments forçosos per lluitar a la guerra contra els carlins. El Motí de la Granja del 1836 va forçar la regent a lliurar el govern als liberals més progressistes. Aquests, encapçalats per José María Calatrava i Juan Álvarez Mendizábal, proclamarien la nova Constitució de 1837. El document presentava idees liberals progressistes com la separació de poders, la no confessionalitat de l’Estat o la sobirania nacional. Durant aquest període va tenir lloc la Desamortització de Mendizábal sobre els béns de l’Església, la supressió dels privilegis de la Mesta i l’eliminació del pagament del delme eclesiàstic.

No obstant això, van haver d’acceptar algunes de les idees moderades, com el sufragi censitari o les dues cambres de representants (càmera de pròcers o Senat i Congrés dels Diputats). I també la cessió d’alguns poders per a la corona, com ara el dret a dissoldre les Corts o el dret de veto.

La primera guerra carlina (1833-1839)

La primera guerra carlina va ser un conflicte dinàstic i polític. Es va tractar així d’una lluita per la defensa dels drets dels dos pretendents al tron i l’enfrontament entre dues faccions polítiques: absolutistes i liberals.

Els carlins, partidaris del germà de Ferran VII, sustentaven el seu poder als sectors tradicionals de la societat: clergat, aristocràcia rural, amplis sectors de l’exèrcit i part els camperols de les zones amb legislació foral, és a dir, part de Castella la Vella, províncies de les Vascongadas i Navarra, ja que a aquestes últimes els seria permès mantenir els seus furs (lleis i privilegis locals establerts a l’Edat Mitjana).

El carlisme mai va arribar a tenir poder a les grans ciutats i es va centrar les zones rurals del nord de la península ibèrica i al Maestrat. Al comandament de les tropes carlines van estar els generals Zumalacárregui (mort al setge de Bilbao) i Cabrera. No existiren batalles en camp obert, sinó que es tractà d’una guerra de guerrilles, expedicions per la península i contínues fustigacions a les tropes isabelines.

El 31 d’agost de 1839, els generals Maroto (carlista) i Espartero (isabelí) van posar fi a la contesa amb el “Abraçada de Vergara”.

La minoria d’edat d?sabel II. La regència d’Espartero (1840-1843)

Primer per la seva actuació a les guerres carlines, cosa que li va guanyar un enorme prestigi dins de la societat espanyola, i després per haver estat nomenat regent, succeint en el càrrec Maria Cristina de Borbó, qui havia estat obligada a renunciar el 1840. Espartero, progressista convençut, no va comptar durant la seva regència amb el suport entre els moderats. De fet, va governar sense comptar amb les Corts i de manera autoritària

El 1841 va aprovar una rebaixa als aranzels als productes tèxtils anglesos, cosa que li va suposar greus enfrontaments amb la societat industrial tèxtil catalana. Els disturbis de la ciutat Barcelona del 1842 van ser durament reprimits per Espartero, fins i tot bombardejant la ciutat i ús de l’exèrcit contra la població civil.

Aquesta situació de crispació contra el regent va provocar l’alçament militar del general Narváez. El triomf del cop va propiciar la dimissió i exili d’Espartero, així com l’avenç de la majoria d’Isabel II per part de les Corts per poder proclamar-la reina d’Espanya.

La majoria d’edat d’Isabel II: la dècada moderada 1844-1854

Durant els deu primers anys del regnat d’Isabel II, el Partit Liberal Moderat es va mantenir amb gran freqüència en el poder, sent presidit el govern diverses ocasions pel seu líder, el general Narváez. El moderantisme es recolzava en els sectors privilegiats, com el clergat, l’aristocràcia i la burgesia adinerada.

En aquest període es va aprovar la nova Constitució de 1845 i va posar les bases d’un liberalisme conservador amb la clara intenció de reformar l’Estat segons els interessos de les noves classes dirigents, amb la qual cosa es modificava diversos aspectes progressistes de la carta magna de 1837. Els punts més importants del nou document van ser:

Durant aquest període també es duu a terme la creació la Guàrdia Civil (1844), es posa en marxa un sistema nacional d’instrucció pública i es redacta un Codi Penal (1848).

Al llarg de la Dècada Moderada es va forjar una escissió dins de les files progressistes, donant lloc a dues faccions. D’una banda, hi havia els republicans, que defensaven la proclamació de la república com a forma de govern; i de l’altra, els demòcrates, la base dels quals era la defensa del sufragi universal però dins d’una monarquia parlamentària.

Bienni Progressista (1854-1856)

El 1854, després del pronunciament de Vicálvaro, dut a terme pel general O’Donnell i àmpliament recolzat per una insurrecció popular , la reina Isabel II va lliurar el poder als progressistes. Espartero i O’Donnell van conformar un nou govern que va tractar de restaurar la Constitució de 1837 i les seves principals reformes. Van començar dos anys de forts canvis progressistes.

Es va aprovar la Llei de Ferrocarils, que va impulsar la construcció de la xarxa ferroviària a Espanya i el desenvolupament industrial del país. També es va dur a terme un nou procés desamortitzador organitzat per Madoz entre 1854 i 1855. Aquest va afectar les propietats de les “mans mortes” o béns eclesiàstics i els “baldíos” o béns comunals.

La crisi del sistema isabelí (1856-1868)

Durant l’última etapa del període isabelí, entre els anys 1856 i 1866, va existir una alternança al govern. Aquesta es duia a terme entre els moderats de Narváez i el partit d’O’Donnell, la Unió Liberal , que agrupava els progressistes menys radicals i els moderats més reformistes.

Les actuacions d’aquests governs foren autoritàries, sense tenir en compte les Corts i duent a terme una forta repressió contra els sectors progressistes. Es va imposar una política colonialista amb intervencions al Marroc, Indoxina i Mèxic, que va provocar nombrosos problemes econòmics a l’Estat.

El 1866 el sistema isabelí va caure en una greu crisi econòmica, política i social. A causa de la gana, les revoltes van ser contínues, tant en zones rurals com a urbanes. Va augmentar el descontentament dels polítics republicans, progressistes i demòcrates, exclosos de l’activitat de les Corts i sotmesos a una forta repressió. Finalment, l’Exèrcit estava cada cop més allunyat de la Corona i del Govern.

Per totes aquestes raons, el 1866 es va signar el Pacte d’ostende per iniciativa del general progressista Juan Prim. Es tractava d’un acord rubricat progressistes, republicans i demòcrates que tenia com a objectiu l’expulsió de la família reial. Dos anys després esclataria la revolució de 1868, coneguda com “La Gloriosa”, iniciant-se així el Sexenni Democràtic.

La gloriosa revolució o l’inici del Sexenni democràtic

El Sexenni Democràtic o Revolucionari és el període de la història d’Espanya comprès entre 1868-1874. Comença amb la Revolució de 1868, la “Gloriosa”, i finalitza amb la restauració borbònica d’Alfons XII. Al llarg d’aquest breu període, van tenir lloc també el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la Primera República (1873-1874). Durant aquest temps es va intentar buscar un nou ordre social i polític per a Espanya.

Aquest intent de modernització del país va finalitzar amb el Pronunciament de Martínez Campos a Sagunt el 1874, mitjançant el qual es restaura la monarquia amb la dinastia borbònica de nou al tron.

Van ser diverses les causes que van produir l’esclat revolucionari:

Descontent amb la monarquia a causa del descrèdit de la reina Isabel II i el seu suport total als moderats o conservadors.
Existència d’un monopoli del poder en figures autoritàries com Espartero, Narváez o Onnell i la impossibilitat de l’entrada d’altres forces opositores en el joc polític de l’Estat.
Una greu crisi econòmica, provocada per les males collites, que va derivar en un augment dels preus, unida a una taxa d’atur elevada que va provocar indignació entre els espanyols. A més, la desocupació generada pel fre en la construcció de nous ferrocarrils va portar les companyies ferroviàries a perdre el valor de les seves accions i l’enfonsament de la borsa.
Creixent popularitat de nous ideals democràtics i republicans, que pregonaven el sufragi universal masculí i l’ampliació de drets i llibertats per als espanyols.

Amb la figura del general Prim al capdavant, els demòcrates, progressistes i unionistes van signar el 1866 el Pacte d’ostende. Els punts principals van ser la creença en la necessitat d’una revolució per enderrocar Isabel II, el rebuig total a la dinastia dels Borbons i la urgència de convocar unes Corts Constituents per a Espanya.

Esclat de la Revolució de 1868

La Revolució “Gloriosa” va tenir lloc el setembre de 1868 amb l’alçament militar a Cadis de part de l’exèrcit liderat pel i Després de la proclama del manifest “Visca Espanya amb honra!”, l’aixecament es va anar estenent per tota la península, i les principals ciutats del país s’unien a la revolució. Doming Dulce, generals Juan Prim, Francisco Serrano i l’almirall Juan Bautista Topete

La reina Isabel II va intentar derrotar els militars insurrectes, però les tropes realistes van ser derrotades el 28 de setembre a la decisiva batalla d’Alcolea (Còrdova). La monarca va haver de fugir de Sant Sebastià i exiliar-se a França fins a la seva mort al Palau de Castella de París (1904).

Govern provisional del sexenni

Jean Laurent. Govern provisional de 1869 (Domini públic)

A partir de l’exili d’Isabel II, el poder va quedar a les mans de les juntes revolucionàries locals. Aquestes reconeixen el govern provisional format pels militars revolucionaris i presidit per Serrano. Al gener de 1869 es convoquen unes noves eleccions a Corts Constituents, sent la primera vegada a Espanya que es realitzen amb sufragi universal masculí.

Aquestes noves Corts van aprovar la Constitució de 1869, de tall progressista, els principals punts del qual van ser:

Després de la seva aprovació i elecció de la monarquia parlamentària com a forma de govern, es va iniciar la recerca d’algú que pogués ocupar el tron. L’elegit va ser Amadeu de Savoia, fill menor del rei d’Itàlia. No obstant això, la seva arribada es va fer esperar fins a començaments de 1871, sent ocupada la regència en aquest temps pel general Serrano.

La monarquia democràtica d’Amadeu I (1870-1873)

Amadeu I (domini públic)

El 1871, va arribar Amadeu I, duc d’Aosta i fill menor del rei italià Víctor Manuel II, un home de clares idees democràtiques que havia estat elegit per regnar a Espanya. El nou monarca es recolzarà en els grups polítics progressistes i demòcrates. Per contra, comptarà amb l’oposició de gran part de la societat espanyola, entre els quals hi havia els monàrquics borbònics, l’aristocràcia, els republicans, l’Església i els carlins. Fins i tot part del poble espanyol no donava suport al nou rei per la seva condició d’estranger.

Des de l’inici del seu regnat, Amadeu va haver de superar nombroses crisis i conflictes. Fins i tot abans de la seva arribada a Espanya, el general Prim, el seu gran valedor, seria assassinat. Posteriorment, i ja al tron, va haver de fer front a dos conflictes bèl·lics: a la tercera guerra carlina (1872-1876) i la insurrecció a Cuba, coneguda com a Guerra dels Deu Anys.

La inestabilitat política del regnat d’Amadeu I va quedar reflectida als sis governs i tres eleccions generals celebrades en menys de dos anys. Davant d’aquesta situació, i sense suports, el monarca va renunciar al tron el febrer del 1873. El mateix dia de l’abdicació, el Congrés dels Diputats i el Senat van proclamar la Primera República.

La Primera República (1873-1874)

L’última etapa política del Sexenni Democràtic va ser la Primera República. Es va desenvolupar en un breu espai de temps (no va arribar a un any de durada) i al capdavant va tenir quatre presidents. Es va proclamar el febrer de 1873 i va tocar al final el gener de 1874 com a conseqüència del pronunciament del general Manuel Pavía. Durant aquest període es va dissenyar la Constitució de 1873, que mai no va arribar a ser aprovada.

La Primera República es va dividir en dues etapes:

La primera és coneguda com la República federal, i va tenir Estanislau Figueras i Francisco Pi i Margall com a presidents. En el seu si es va desenvolupar el cantonalisme, una interpretació radical del federalisme republicà que suposava la ruptura d’Espanya i la creació de cantons independents. De fet, aquest procés es va arribar a iniciar el 1873, sent Cartagena el seu punt de partida.
La segona va ser la República unitària, que començava amb l’intent eradicació de les idees cantonalistes, fins i tot amb la força militar. Els presidents Nicolás Salmerón i Emilio Castelar van trencar amb la república federal i van establir una de caràcter unitari.

La recent constituïda república va ser hereva dels problemes que ja estaven presents a Espanya durant el regnat d’Amadeu I. La Guerra Llarga de Cuba i la tercera guerra carlina seguien provocant una permanent inestabilitat. A aquests conflictes bèl·lics se li van unir les diferències polítiques entre els mateixos republicans (federalistes i unitaris), l’oposició dels defensors de la monarquia (dividits entre els alfonsins i els defensors del duc Montpensier) i els problemes de les revoltes provocades el cantonalisme.

En produir-se el pronunciament del general Pavia, es van dissoldre les Corts i el poder va tornar a les mans del general Serrano. Va ser un intent d’estabilització del règim republicà, amb un caràcter presidencialista i conservador marcat. Tot i això, l’opció del retorn de la monarquia i de la tornada de la dinastia borbònica va anar prenent pes. El desembre de 1874, el general Martínez Campos donaria un pronunciament a Sagunt i Espanya va acceptar la tornada del rei Alfons XII, fill d’Isabel II.

*Caricatura del Sexenni Democràtic de la revista La Flaca* (Domini públic)

La Restauració: el retorn de la dinastia borbònica

Alfonso XII amb la seva segona esposa Mariaa Cristina d’Habsburg-Lorena (domini públic)

El desembre de 1874, la intervenció militar del general Martínez Campos a Sagunt va propiciar la tornada d’Alfons de Borbó, fill de la reina Isabel II, a Espanya. El fracàs de la Primera República va conduir a un nou període: la Restauració. La dinastia borbònica recuperava, així, el tron a la figura de Alfons XII.

Prèviament en arribar a Espanya, i amb clara intenció de posicionar-se políticament, el jove Alfons de Borbó havia signat l’anomenat Manifiest de Sandhurst. Al document, redactat per l’arquitecte de la Restauració, Antonio Cánovas del Castillo, el llavors príncep Alfons sostenia les bases ideològiques del projecte de la Restauració:

Monarquia constitucional de caràcter integrador i obert.
Tradició catòlica compatible amb la llibertat religiosa.
Nova constitució que deixés enrere les cartes magnes de 1845 i 1869.

La Restauració monàrquica va ser ben rebuda pels sectors més conservadors que van acceptar les regles de joc polític que posava sobre la taula Cánovas del Castillo. S’esperava que el nou sistema portés una recuperació de l’ordre social i estabilitat política.

El 31 de desembre de 1874 es va constituir un govern provisional dirigit per Cánovas, qui es va assegurar el trànsit de Primera República al nou sistema monàrquic. D’aquesta manera, el príncep Alfons va arribar el 9 de gener a Barcelona, a bord del vaixell “Navas de Tolosa”. Posteriorment, feia la seva entrada a Madrid el 14 de gener, ciutat on seria proclamat rei per les Corts.

El sistema canovista

Antonio Cánovas del Castillo va ser el gran impulsor del nou sistema polític implantat a Espanya. Amb ell pretenia acabar amb els pronunciaments militars, traient-los el protagonisme a la política, així com amb les insurreccions populars pel descontentament de les classes mitjanes i baixes que no es veien representades.

Per consolidar aquest nou ordre, es va proclamar el document base del sistema canovista: la Constitució de 1876. És fins ara la carta magna més longeva de la història d’Espanya, ja que va estar vigent fins al 1923. Es tractava d’un text breu de 89 articles, que buscava un punt intermedi entre les idees de la Dècada Moderada (Constitució de 1845) i el Sexenni Democràtic (Constitució de 1869). En definitiva era un document que intentava unir a un estat dividit, sent flexible i moderat, donant cabuda a idees conservadores i liberals. Els principals punts de la Constitució de 1876 van ser els següents:

Bipartidisme i torn pacífic

La Restauració es basava també en la idea del “turnisme” o torn pacífic, ja que el poble podia votar però en realitat no elegien realment a qui governava. un sistema liberal però sense democràcia, un nou sistema polític que comptaria únicament amb dos partits principals que s’anirien alternant en el poder. Es tractava de

El sistema de torn pacífic seguia aquests passos:

En primer lloc, s’obtenia el suport del rei per permetre governar un dels dos grans partits.
En segon terme, es procedia a la dissolució de les Corts, es convocaven noves eleccions i, després de manipular els resultats a favor del partit polític que es volia, es formava govern.

Per aquest motiu, el sistema de la Restauració es basava en el frau electoral i el caciquisme. Les eleccions es manipulaven perquè, tant al Congrés dels Diputats com al Senat, sempre tingués els vots necessaris el partit que li tocava governar. Aquesta alternança al govern va ser possible gràcies a un sistema electoral corrupte assentat al caciquisme. Majoritàriament a les zones rurals, aquest caciquisme permetia el control del vot per uns cacics que, pel seu poder econòmic o polític, podien variar el vot d’una circumscripció cap al resultat desitjat.

També va existir frau electoral, conegut com a tupinada, en què s’arribava a comprar vots, falsificar actes o amenaçar votants (clientelisme).

El bipartidisme entre conservadors i liberals

El sistema bipartidista ideat Cánovas va prendre com a model el parlamentarisme anglès. Es buscava que els progressistes no se sentissin fora del poder i s’alcessin militarment, com va succeir al regnat d’Isabel II. A més, pretenia evitar la intromissió dels militars a la política i l’arribada dels republicans al poder. Els dos partits principals tenien unes bases en comú: la idea d’un Estat centralitzat, la propietat privada, la defensa de la monarquia i la legitimitat de la Constitució del 1876.

Els dos partits que fan torns al poder van ser:

El partit conservador, liderat per Antonio Cánovas, recolzat pels antics moderats i la part més conservadora de la Unió Liberal. Defensaven l’Església, l’ordre social, l’immobilisme polític i la propietat privada. Els seus votants formaven part de l’aristocràcia i l’alta burgesia, i també és rellevant el vot d’orientació religiosa.
El partit liberal fusionista, liderat per Práxedes Mateo Sagasta i recolzat pels progressistes, demòcrates i part dels republicans moderats. Aquests defensaven les reformes socials democràtiques, el laïcisme, la instrucció pública i el sufragi universal. La major part dels seus votants eren membres de la burgesia industrial, les classes mitjanes, els funcionaris i professions liberals (mestres, advocats, arquitectes, periodistes, etc).

Durant el regnat d’Alfons XII es van donar les següents etapes d’alternança al poder:

Domini del Partit Conservador (1876-1881). En aquest període, Cánovas intenta garantir la consolidació de la monarquia, la construcció del nou ordre polític i la centralització de l’Estat. En aquest moment es va aconseguir posar fi a la tercera guerra carlina ia la Guerra dels Deu Anys a Cuba, amb la Pau de Zanjón. A més, es va limitar el sufragi als homes més grans de 25 anys que aportessin 25 pessetes a l’erari públic.
Domini progressista (1881-1883). En aquesta etapa es van ampliar algunes llibertats, sobretot d’expressió, d’impremta o en el sistema educatiu, en què les universitats van obrir les seves llibertats portes a estrats socials més baixos. Després d’un intent de cop d’Estat per part dels republicans, així com un incident amb el kaiser alemany en un viatge d’Alfons XII per Europa, el rei decideix tornar a lliurar el govern a Cánovas.
Bienni conservador (1884-1885). Van ser dos anys d’inestabilitat provocada per enfrontaments amb Alemanya per la Crisi de les Carolines, una gran epidèmia de còlera i una crisi econòmica aguda. Aquest període acabaria abruptament amb la mort d’Alfons XII el 25 de novembre de 1885, quan estava a punt de fer 28 anys.

Oposició a la Restauració

El sistema canovista beneficiava els dos grans partits, el Liberal i el Conservador, deixant fora del joc polític altres grups i forces. Aquest fet, unit a una forta centralització de l’Estat, va provocar que certs moviments nacionalistes dins de l’Estat prenguessin força.

Els principals serien els nacionalismes de Catalunya, Galícia i el País Basc. Defensaven la reivindicació de la seva llengua i cultura, també un passat històric, i certs costums o tradicions pròpies.

A Catalunya es va impulsar el moviment conegut com la Renaixença, que reivindicava la cultura i la llengua catalanes. Aquest impuls va portar al sorgiment d’organitzacions polítiques com la Unió Catalanista o la Lliga Regionalista.
A Galícia, el Rexurdimento va ser un moviment bàsicament cultural que va mantenir viu el galleguisme durant aquesta etapa.
Al País Basc, després de la derrota dels carlins i l’abolició dels furs, es va generar un gran clima de protesta que va derivar a la fundació, per part de Sabino Arana, del Partit Nacionalista Basc el 1894.

D’altra banda, hi havia el republicanisme. Durant la Restauració va ser un moviment que va estar completament dividit, en gran part per picabaralles personalistes dels líders republicans i expresidents de la Primera República, com Pi i Margall, Castelar o Salmeron. Les seves bases polítiques s’assentaven en la creença que la monarquia no representava la pau, la modernitat ni el progrés. Defensaven el laïcisme de l’Estat, l’educació pública, impostos progressius i, fins i tot, el servei militar obligatori. Com a forma d’Estat defensaven una república federal ibèrica (Iberisme), és a dir, la unió d’Espanya i Portugal. També en deixava fora els partits obrers i els anarquistes.

I, finalment, els carlins van ser derrotats definitivament després de la tercera guerra carlina el febrer de 1876. Després dels llocs de Bilbao o Pamplona , així com les derrotes a Montejurra o Treviño, l’últim baluard carlí queia amb la rendició del castell de Lapoblación el 2 de març de 1876.

També pots descarregar-te el pdf amb la informació de les forces poliítiques durant la Restauració borbònica.

La crisi del 98

La inestabilitat del sistema canovista va arribar des de l’exterior, amb l’esclat d’una nova insurrecció a Cuba, que declarava la guerra a Espanya. La incapacitat de l’administració central de realitzar reformes polítiques a l’illa, no atorgar certa autonomia als cubans i no reduir la pressió i el control econòmic sobre l’illa, van ser les principals causes de la rebel·lió dels seus habitants novament contra Espanya.

En aquest conflicte, els cubans van comptar amb el suport de Estats Units. L’enfonsament del vaixell nord-americà “Maine” al port de l’Havana (15 de febrer de 1895) va ser l’excusa utilitzada pel govern del president William McKinley per declarar la guerra a Espanya. Després de la derrota militar a Cuba, Espanya va signar el Tractat de París, pel qual renunciava a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Finalitzava així un procés independentista que havia començat el 1868 amb el Crit de Yara.

El desastre del 98 va suposar l’entrada en un estat de pessimisme i frustració per a la societat espanyola. Com a reacció a aquest període, va sorgir el Regeneracionisme, un moviment cultural i ideològic que perseguia una veritable democratització d’Espanya i posar fi a la corrupció política i al caciquisme . Entre els escriptors més destacats d’aquest moviment, hi havia Joaquín Costa, José María Salaverría i Francisco Silvela.

Bibliografia

Víctor Gómez Muñiz: Historia de España en el siglo XIX (INTEF)
Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
Buxaweb.cat
Wikipedia (imatges lliures de drets)